El dissabte  17 de desembre vàrem dur a terme el segon itinerari del cicle Descobrir el Canal de la Infanta, amb l’assistència de 17 persones de 7 municipis de la comarca.

Tot i arrencar a l’estació del tren al Papiol, l’itinerari real comença a la derivació de la riera de Rubí –sota una cúpula de ponts d’autopistes, carreteres i trens- on es capten els cabals continus provinents de les depuradores de Terrassa-Les Fonts i de Rubí. Es continua fins a l’aiguabarreig de la riera amb el riu Llobregat, on hi ha les restes de l’antiga resclosa Capdevila (avui derruïda), on comença el canal Capdevila o Rec Vell. El Rec Vell correspon a la concessió que al s.XII es va fer per a portar l’aigua per alimentar els molins del Rei i que al s.XVII es va ampliar amb la concessió per al molí paperer Capdevila al terme d’El Papiol.

Passada la caseta de comportes del canal Capdevila, el canal rep  les derivacions de l’Anoia i de la riera de Rubí (ja ho tenim tot junt!) i segueix pel mig d’uns magnífics camps d’hortalisses i fruiters on encara s’hi poden trobar un parell de sínies abandonades -però prou complertes per a ser recuperades com a patrimoni- i un antic molí en procés de restauració (bravo!!). Com que aquest canal no estava dissenyat per al reg no es podia regar per gravetat i calia pujar l’aigua fins als camps amb algun sistema, les sínies, que també donen nom al carrer per on el canal Capdevila entra a Molins de Rei.

Abans, però, ens hem trobat amb l’antic molí paperer Capdevila, avui totalment abandonat, al qual servia el canal. Un cop ja dins de Molins de Rei el canal continua soterrat per una nova canalització que circumval·la tota la trama urbana (by-pass), tot i que es manté l’antic canal (Rec Vell) també soterrat, actualment per a serveis de clavegueram, fins a la fàbrica Ferrer i Mora (actual biblioteca El Molí) i fins a la Casa de Comportes del Canal de la Infanta, on acabem el recorregut.

Com diu en Morata, avui tampoc hem resseguit el Canal de la Infanta; però ja hi hem arribat!!

Per a tots els que vulgueu resseguir aquest itinerari i tot el cicle complert, el podeu trobar  detalladament descrit  al llibre Descobrir el Canal de la Infanta. Set itineraris per la seva xarxa, de diverses autories i coordinat per en Javier Morata, que podeu adquirir al web del CECBLL 

L’Ajuntament de Castelldefels i el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat participen junts per segon any consecutiu en l’“Encesa de Torres, Talaies i Talaiots de la Mediterrània pels Drets Humans”.

Aquest projecte arrenca l’any 2016 quan un grup d’excursionistes evoca el vell somni de tornar a connectar les torres de defensa que circumden l’illa de Mallorca. Poc després l’Institut Marratxí i el Consell Insular es posaren en marxa per fer possible el projecte.

La primera motivació va ser històrica, és a dir, retornar a aquestes torres, ni que fos per un dia, la funció per a la qual havien estat construïdes. Però el drama humanitari que viu la Mediterrània li va afegir aquest aspecte de sensibilització i de promocio dels drets humans. El patrimoni adquireix un nou valor en aquest cas: fer de far d’acollida i mostrar el camí cap  a un port segur. Tot i que simbòlic, el projecte no ha fet més que augmentar la seva potència: es va estendre primer a tota l’illa de Mallorca i en poc temps a tota la Mediterrània. El nombre de torres enceses pels drets humans no ha deixat de créixer cada any aixi com  el nombre de persones i entitats que han impulsat enceses.

L’Institut Ramon Muntaner es va erigir l’any 2021 com a coordinador de la participació dels territoris de parla catalana i dels Centres d’Estudis.

L’encesa 2023 tindrà lloc el 14 de gener. L’Ajuntament de Castelldefels i el Centre encendran la Torre de Can Roca de Baix. Altres poblacions del Baix Llobregat també participen, gràcies a la presència de Centres d’Estudis locals, com és el cas de Sant Just Desvern.

L’acció compta amb el suport del Fons Català de Cooperació, el Museu Marítim de Barcelona, el Grup d’Estudis Històrics de la Mediterrània Occidental del Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona, el Consell Comarcal del Maresme, Amnistia Internacional i la Federació d’Instituts d’Estudis del País Valencià.

La cooperativa MTK de Sant Feliu de Llobregat acull una sessió sobre com emprendre en el món tecnòlogic des de l’economia social i soldària.

A la seva seu de Sant Feliu de Llobregat la cooperativa MTK va acollir dimarts dia 13 de desembre una interessant jornada sobre emprenedoria en el món tecnològic per part del sector de l’economia social i solidària.

A partir del concepte que la innovació  tecnològica no és bona en sí mateixa, les diferents intervencions posaren èmfasi en considerar la tecnologia com un mitjà que s’ha d’orientar al servei de la cohesió social, tenint cura que l’ús de la tecnologia no deixi persones i col·lectius al marge. Els projectes tecnològics a l’entorn de l’economia social i solidària  haurien de posar les necessitats humanes al centre i  ser útils per a  l’aprofundiment de la democràcia.

Les dues ponències principals les feren Liliana Arroyo, que s’estreneva en la  responsabilitat de Directora General de la Societat Digital del Departament de Treball i Empresa de la Generalitat i Mayo Fuster, Directora de recerca d’Internet Interdisciplinary Institute (IN3) de la UOC. La sessió es va clore amb 5 testimonis d’experiències en la matèria: El Mecànic Audiovisual, bTactic, Punt d’Accés, Som Núvol, Som IT Cooperatiu.

El dret a la cultura i el benestar cultural

“La injusticia social y el desamparo hacen que los discursos totalitarios arraiguen entre los seres ofendidos.”

Luis García Montero

Vivim temps convulsos, de canvis que no necessàriament hauran de ser negatius. L’actual statu quo, basat en la desigualtat, en el control de la ciutadania per part dels poders i els agents econòmics i en la concentració de la riquesa, està arribant als seus propis límits suportant-se en les possibilitats que ofereix la tecnologia i – en part i més recentment –  en l’aixopluc que dona la situació sanitària. Però també està esquerdant el sistema que el sustenta. No són pas casualitat l’esgotament dels recursos energètics fòssils, ni la pèrdua de qualitat ambiental, ni el desmembrament d’Europa o l’episodi del Capitoli als Estats Units. Com no ho són tampoc la violència quotidiana – i extrema – en forma de racisme i xenofòbia, d’homofòbia o de masclisme. Ni el pensament d’extrema dreta que cala de forma sorprenent en alguns sectors de la societat.

Però a l’ensems, apareixen noves consciències: no hi ha planeta B;  l’esgotament de les energies fòssils és vist per molts com una oportunitat per treballar amb energies netes i per estrenar formes de gestió més justes; hi ha un jovent ambientalista i feminista… són petites mostres que existeix l’au Fènix i que ressorgirem de les nostres pròpies cendres.

Però mentrestant, la pèrdua de drets de iure i de facto pròpia dels períodes de crisi va menyscabant la nostra societat, especialment quan els indicadors que s’utilitzen per valorar la situació no els tenen en compte i no se’ls presta, per tant, cap atenció.

Aquest és el cas del dret a la cultura. Sovint se’n te una visió esbiaixada o petita, en entendre que aquest dret té a veure amb el consum de productes culturals. Cert, però només parcialment. Molt greu oblidar el dret a participar en la vida cultural i a contribuir-hi, a través de la creació, la producció o la programació. Molt greu també pensar que consumir, participar i contribuir a la cultura és fer-ho en relació a una única cultura. El respecte a la diversitat cultural és un dret inalienable i cap identitat cultural és propietat de ningú. I si no, mireu la Rosalia (Vila Tubau, per a més detalls) cantant un “flamenco desgarrao”.

La COVID ha agreujat la pèrdua de drets culturals. Potser la fotografia més amarga d’aquest episodi la vam veure fa poc, quan els mitjans informaven que actors i actrius feien cistelles de menjar per a companyes i companys de professió que s’havien quedat sense feina. Aquí, a casa nostra! Però en general és preocupant constatar que de vegades, en el nostre entorn, el dret a la cultura lluny de créixer, davalla. Feu per exemple una ullada a les estadístiques de la Generalitat. Són poc esperançadores. La despesa mitjana en cultura per llar i per persona ha baixat sistemàticament des de l’any 2016. L’IQ i altres organismes i institucions també posen de manifest com en matèria de cultura les discriminacions se sumen: ser dona, ser pobre, ser migrant, ser de determinat barri o de determinat grup ètnic repercuteix severament en l’accés a la cultura. I el que de vegades és pitjor, tendim a “naturalitzar” algunes desigualtats, com per exemple la manca de dones en les associacions o en la creació artística. I és que el dret a la cultura interactua amb molts altres drets, com el dret a la informació, el dret a la mobilitat, el dret a conciliar la vida laboral i familiar amb la personal, o el dret a la pròpia identitat.

Crida l’atenció que entre els titulars dels 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) no es menciona ni un sol cop la cultura. En canvi,  en les 169 metes que en formen el seu desplegament, la cultura és puntal d’un desenvolupament sostenible i d’un món millor. No es tracta pas d’una mancança, sinó d’una prova del caràcter transversal de la cultura i de la seva imbricació amb totes les facetes de la vida. També de l’economia, ja que la cultura contribueix  a mobilitzar la societat i els sectors productius alternatius que dinamitzen economies locals i regionals vulnerables.

A Espanya existeix un “Codi del dret Cultural” que és una recopilació de tot l’ordenament jurídic estatal relacionat amb aquesta qüestió, però no hi ha encara una llei de drets culturals pròpiament dita. Alguna comunitat autònoma, com Navarra, sí que en té de llei específica per protegir el dret a la cultura. Cal avançar en aquesta línia. Ara bé, val a dir que els drets culturals no poden sustentar-se només en un corpus legal. Aquesta és condició imprescindible, però no suficient. L’exercici dels drets culturals s’ha de sustentar també en polítiques actives sorgides d’una nova governança i que contribueixin a crear una nova “cultura de la cultura”, si se’m permet.

Amb un viatge al segle XIX descobriríem que la constant vulneració del dret a l’educació de nenes i nens era vista amb total normalitat i que cap de les primeres lleis contra el treball infantil (l’anomenada llei Benot de 1873, l’ampliació de 1878 i la llei de 1900) no van poder impedir que les fàbriques fossin plenes d’infants – especialment de nenes – ni les escoles buides – també especialment de nenes. Només nosaltres, ara, 150 anys després, hi veiem vulneració. I això és perquè avui dia les lluites del segle XX han fet que el dret a l’educació no només estigui legalment protegit, sinó plenament incorporat a la mentalitat col·lectiva. Aquest és l’horitzó que ens hem de proposar per als drets culturals. Cal normalitzar-los i cal veure com una violació immoral i catastròfica la seva vulneració, que ara gairebé passa desapercebuda (com  la injustícia del treball infantil al XIX). Aquí juguen un paper important les polítiques culturals, especialment les locals, ja que el mon local és el primer espai de significació de les persones. Caldrà analitzar quina deriva han fet aquestes polítiques d’ençà de l’inici de la democràcia. Possiblement caldrà també redreçar-les cap a un concepte de cultura més plural i més ampli; cap a actuacions que posin èmfasi en els bens i en els valors culturals com a factors de cohesió social; cap a una concepció també més àmplia dels agents culturals; i cap un ús del territori que permeti un desplegament plenament democràtic de la cultura. Serà també important generar indicadors per mesurar el compliment dels drets culturals, com els hem creat per mesurar el compliment del dret a l’educació. En definitiva, hauran de ser polítiques que a mig termini procurin la normalització de l’exercici del dret a la cultura i, per tant, el benestar cultural de la ciutadania.

Esther Hachuel
Directora del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat

ARTICLE CEDIT I PUBICAT PEL BAIX.CAT 

El CECBLL sha adherit al manifest “Via Laietana, 43”, una crida internacional  que pretén que  l’edifici de la Jefatura Superior de Policia  de Via Laietana esdevingui  un espai de memòria democràtica . El manifest l’han signat prop de 200 entitats memorialistes de Catalunya, d’Espanya i del món. Via Laietana43 és un espai de tristos records de tortura i conculcació de drets humans, un indret on s’hi van cometre delictes de lesa humanitat, detencions arbitràries per causes polítiques, sindicals, socials, ètniques, de gènere i moltes d’altres.