Adéu sentit del CECBLL a José Quesada Herrerías, un dels testimonis d’excepció de la deportació dels baixllobregatins al camp de concentració nazi de Mauthausen

El passat dijous, 14 de març, vam saber  que José Quesada Herrerías, Pepito (si se’ns permet), ens havia deixat,  als 95 anys, després d’una llarga vida viscuda amb plenitud amb la seva esposa, Rosa Ibars Arques,   els seus quatre fills, Javier, Carlos, Oscar i Aurora, i els seus set nets.

Volem destacar aquí, en aquest adéu, la seva faceta de darrer testimoni d’un passat dolorós que desafia la capacitat de comprensió, que la família Quesada-Herrerias  va viure en primera persona, el de la deportació als camps de concentració nazi, extensiu a milers de catalans i espanyols de la seva generació, i posteriors, que s’havien refugiat a França al final de la Guerra Civil (1936-1939).

Els Quesada-Herrerías eren a la França de l’estiu de  1940, ja ocupada per l’Alemanya nazi, una de tantes famílies de l’exili republicà del 1939 que s’hi havia refugiat, procedents del Baix Llobregat. Els seus pares,  Ciriaco Quesada i Encarnacion  Herrerias, havien arribat a la comarca  procedents de Seros (Almeria), el 1927, empesos per les oportunitats laborals a la indústria. Tenien aleshores només un fill, el Fèlix, i el 1928  va néixer el José, a Esparreguera; després encara en tindrien dos més, l’Encarna, i la Violeta, aquesta nascuda durant la guerra. Despres de viure un temps a Esparreguera i a l’Hospitalet, s’instal.laren al Prat, on el Ciriaco, anarcosindicalista, treballava a La Seda.

A començaments de febrer del 1939, el Ciriaco i tota la seva família van creuar la frontera tement una molt probable repressió; després d’una  certa dispersió a França, aconseguiren reunir-se tots al Camp de Les Alliers, un dels tants previstos per als refugiats catalans  i espanyols, aquest al sud-oest francès, al departament de Charente, on coincidiren amb altres pratencs i baixllobregatins. En aquest camp  hi moriria la Violeta, que emmalaltí.

Per molt poc, el departament de la Charente va quedar dins el perímetre del  territori ocupat i administrat per Alemanya, un cop dividida França (armistici de 22 de juny de 1940). Sorpresivament, a l’agost, mes de 900 refugiats del camp on eren, entre ells tota la família Quesada-Herrerías, junt a la dels Cortes-García (també pratencs), foren conduits a l’estació d’Angulema, i des d’àllà, el 20 d’agost de 1940,  sortiren en un tren  amb destinació Mauthausen, sense que ells ho sabessin; era el comboi dels 927.

Arribats a l’estació de Mauthausen, forces de les SS, van fer baixar els homes del tren, i en el triatge d’homes de 14 anys en endavant, es quedaren amb el pare, el Ciriaco, i el  germà gran, el Felix. Al Jose, a punt de fer-ne dotze, el van tornar al tren amb les dones i els nens.

El Ciriaco i el Felix van ser conduïts al Camp de Mauthausen, mentre que el Jose, la seva mare i la seva germana, van iniciar en aquell mateix tren un penós  viatge forçós de retorn a l’Estat espanyol. El José no els tornaria a veure fins al cap de 14 anys.

La dissort dels Quesada, malgrat els patiments soferts, no arribà a ser tràgica; van sobreviure a l’horror, tot i que parafrasejant el Felix, van quedar marcats de per vida; ell s’implicà activament en l’Amical de Mauthausen francesa.

El cognom Quesada és recurrent en  treballs sobre deportació de catalans i espanyols; en el seu treball pioner, Montserrat Roig ens els descobrí. El Fèlix el 1941 va passar a ser un dels joves integrants del  Kommando Poschacher, que sortia a treballar fora del camp, i que ajudà el fotògraf Francesc Boix a salvaguardar les fotografies que feu del camp, que serien tant determinants en el judici de Nuremberg.

José Quesada, acompanyat sobretot del  seu fill Carlos que també n’ha agafat el testimoni com a descendent, ha simbolitzat en aquests darrers anys la deportació dels baixllobregatins als camps de concentració nazi en els actes d’homenatge promoguts per la Xarxa de Memòria Democratica del Baix Llobregat al Parc de Torreblanca de Sant Feliu de Llobregat, seu del Consell Comarcal, on s’ha erigit un monument.

També vam poder gaudir de la seva presència i bonhomia en una jornada organitzada en el marc de la recerca Exili i deportació al Baix Llobregat, en què Carlos  Quesada  participa, i on exposà la trajectòria  familiar de deportació i supervivència.

Amb gran satisfacció, el José va ser a temps de veure i assistir a la col·locació de les stolpersteine (un nom, una pedra, una persona) d’homenatge als seus familiars als llocs on van viure a Esparreguera i El Prat, i les darreres, el novembre, a l’Hospitalet.

Traslladem a la família el nostre condol col.lectiu i agraïment a la família.

 

 

Maribel Ollé

Coordinadora de la recerca col.lectiva Exili i Deportació al Baix Llobregat del CECBL