ARTICLE DEL MES PER ÀNGELS MASSIP
Any Pompeu Fabra 2018
Enguany se celebra l’any Fabra: és el 150è aniversari del naixement de Pompeu Fabra i en fa cent de la publicació de la Gramàtica Catalana. Celebració emmarcada en una situació especialment significativa del que ha estat al llarg de més de tres segles la relació amb l’estat espanyol, un estat que només vol els catalans silenciats i subsumits en una identitat espanyola que aquí –i crec que enlloc de l’estat- no existeix (o, com a mínim, no sabem com es manifesta si no és per oposició i enfrontament a la identitat catalana (i a la basca).
Pompeu Fabra és un exemple d’interessos intel·lectuals transdisciplinaris. Va començar estudis d enginyeria industrial i els va alternar amb la filologia, disciplina que va anar treballant de manera autodidacta. En guanyar (1902) la càtedra de química de l’Escola d’Enginyers de Bilbao, se n’hi va anar a viure i des d’allà continua encara de manera més intensa la seva dedicació a la filologia, per a la qual cosa va haver de demanar (com testimonia la correspondència) als seus amics que li enviessin llibres des de Barcelona.
Fabra també mostra la transversalitat amb altres interessos: l’esport i l’excursionisme, ambdós complementaris del treball intel·lectual i a la vegada imprescindibles per a un desenvolupament equilibrat de la persona (també per al desenvolupament intel·lectual).
Calia de manera urgent una normativització de la llengua catalana. Sense normativització era impossible arribar a la normalització, és a dir, a l’ús de la llengua en tots els àmbits i al reconeixement del model sense qüestionaments per part dels parlants.
En les llengües es manifesten dues tendències: una, a la dispersió i l’altra a la cohesió. La primera és inherent a qualsevol sistema dinàmic (i especialment si és adaptatiu). La cohesió és imprescindible per cobrir el paper social que pertoca a la llengua. La tendencia a la dispersió podria acabar desfigurant la llengua (i això és el que va ocórrer amb el llatí en el pas a les llengües romàniques); una normativa actua com a tensor i fre de la dispersió.
Perquè hi hagi normalització, primer cal una selecció dels elements que constituiran el model de base. Després cal que s’estengui el model de llengua, que es generalitzi en el si d’una comunitat lingüística.
El model difòs actua com a fixador lingüístic i com a tensor de les tendències evolutives.
Aquesta tensió entre innovació i conservació, ja hem vist que és indispensable per a una llengua de cultura.
El model que Fabra concretà és un model composicional. Hi ha tres tipus de normativitzacions:
- Unitarista: es pren com a base una varietat geogràfica determinada per crear l’estàndard. Per exemple, es pot esmentar el cas de l’espanyol (base castellà) o de l’italià (base toscà).
- Composicional trets d’algunes o de totes les varietats geogràfiques d’aquella llengua. El basc o el noruec, per exemple, pertanyen a aquest segon tipus. I el català també (paràgraf de sota)
- Autònoma Per a cada un dels models estàndard s’accepten algunes formes lingüístiques que són característiques de cada zona: és el cas de l’anglès o del portuguès europeus i americans.
Quan diem composicional no volem dir que es faci una juxtaposició arbitrària de característiques de diferents parlars, sinó que les opcions territorials de l’estàndard que compten en aquell territori amb una tradició d’ús públic i un prestigi social consolidat, quedin legitimades. De manera que entre les diferents varietats hi ha consideració equitativa en l’estàndard i que dins la normativa es presenten polimorfismes (formes o estructures que poden emprar-se de manera alternativa).
La proposta de Fabra fou consolidada al País Valencià per les Normes de Castelló o Normes del 32, aprovades i ratificades per destacades entitats i personalitats del món cultural i polític del País Valencià. El model adoptat seguia el que havia estat emprat pels principals escriptors de la Renaixença valenciana i el de l’IEC –aprovat el 1913, i que també feien servir els mallorquins. No hem d’oblidar mai que això fou possible gràcies a l’ambient de llibertat que establí la Segona República.
Un altre apunt relacionat amb el present, Fabra va passar sis setmanes detingut al vaixell Uruguay, juntament amb Lluís Companys i amb els altres consellers del govern català. Això fou arran dels fets del 6 d’octubre de 1934, quan el president Companys proclamava l’Estat Català de la República Federal Espanyola, contra la involució conservadora del règim republicà,
Més enrere, el 1924, Gaudí també feu cap a presó. L’11 de setembre, el govern espanyol del dictador Primo de Rivera va tancar les esglésies de Barcelona per tal d’evitar la celebració de la Diada.
L’arquitecte Antoni Gaudí, però, va anar a l’església dels Sants Just i Pastor i va ser arrestat i dut a comissaria per parlar en català a la policia. Els policies intentaren, inútilment, que parlés en castellà “Vaig estar quatre hores a comissaria, dues tancat en un calabós amb reixes. Pagant deu duros vaig poder sortir…Tot ho fan anar a la violència: Van a la liquidació del país…Em van insultar…L’odi d’ells era perquè jo parlava català.”
L’obra de Fabra va ser un puntal decisiu per a la llengua. La violència contra la llengua, però, malauradament persisteix encara al segle XXI.
Àngels Massip
Lingüista i membre de la Junta