L’ARTICLE DEL MES PER HELENA ROMA

AQUÍ ON LA MUNTANYA BALLA.

A la universitat em vaig apuntar a una assignatura que es deia Patrimoni Natural. En el meu cervell torrellenc tenia tota la lògica del món utilitzar 6 crèdits en aprendre sobre l’entorn. Bé, doncs vaig ser l’única que vaig pensar de tal manera, al final a la classe només estàvem una noia de literatura catalana que li quadrava l’assignatura per horaris, tota la promoció de Geologia, i jo. En quin punt ens deixa això als estudiants culturals?

Segons l’Enciclopèdia Catalana el patrimoni cultural (m) és el conjunt de testimonis que construeixen l’herència cultural de la societat. Són uns trets que ens identifiquen i ens caracteritzen i que ens ajuden a definir la visió hegemònica que tenim d’un lloc o espai. No sé si li heu preguntat mai a una persona que viu en un lloc muntanyós què fer al seu municipi; doncs segurament et citarà el bar que es troba a la plaça de la vila (això podria ser un altre meló a obrir en un altre moment) i una ruta que has de fer sí o sí.

I què vull dir amb tot això? doncs que el nostre patrimoni s’està cremant.

No sé si us ha passat mai, però quan a Torrelles et creues per les corbes amb un camió de bombers amb la sirena encesa se’t posa la pell de gallina, i immediatament preguntes pel grup de WhatsApp de les amigues i de la família si algú sap què s’està cremant. Alhora, mentres esperes una resposta, intentes frenar les imatges que et venen al cap dels boscos que t’han vist créixer en flames. Perquè sí, ja els has vist cremar abans i no serà l’últim cop. I estic segura que moltes persones que han llegit aquestes línies es sentiran identificades.

Des de l’1 de juny fins a l’1 de setembre de 2022, s’han registrat 174 incendis forestals, agrícoles o periurbans amb un total de 2.065,8 hectàrees cremades (CCMA, 2022), i cada estiu és el mateix. Ens posem les mans al cap al juny, mentre arran del canvi climàtic i de la sequera van baixant els nivells d’aigua dels dipòsits i la terra i els boscos es van assecant. Inclús s’ha arribat al punt de plantejar a la pagesia que si la situació continuava igual, en plena onada de calor, no reguessin els seus conreus, ja que els pous estaven sota mínim d’aigua i en cas d’incendi no hagués quedat prou aigua com per controlar el foc.

No em mal interpreteu, no busco fer una comparació fàcil i bàsica, però ningú va dubtar ni un moment què l’incendi de la Catedral Notre Dame va ser un desastre patrimonial incalculable, i tant és així que nombroses institucions i elements privats van fer grans aportacions econòmiques per recuperar-la però, en canvi, sembla que ens és més fàcil mirar cap a una altra banda quan es tracta del nostre patrimoni natural.

Els paratges i paisatges que acostumen a lligar la nostra identitat cultural amb l’entorn són tant o més vàlids per d’autoidentificació que els elements provinents d’artistes plàstics i materials: els boscos de pineda que arriben fins a última línia de mar, els camins de bosc per les muntanyes de l’Ordal, un riu que ha marcat els límits geopolítics de la comarca, i com tants d’altres que ja coneixem. I al final, aquestes coses són els que defineixen casa nostra, perquè a tots ens ha passat, tornar d’un viatge per l’A2 i de cop veure Montserrat. Saps que has arribat a casa.

Helena Roma
Comunicadora cultural

 

Fotografia extreta de la pàgina web del Consell Comarcal del Baix Llobregat