Archive for category: 01 Butlletí

Foto: Pere Baltà i Llopart al carrer Francisco Candel Tortajada

El centenari de Francesc Candel m’ha fet anar al Racó d’Ademús, la comarca valenciana d’on van venir els Candel-Tortajada, poc abans de la Fira Internacional de Barcelona del 1929. El seu pare va trobar feina a Montjuïc i també una barraca a la mateixa muntanya, on va instal·lar la família tan aviat com van arribar. Aquest viatge a Cases Altes ha estat per complir un compromís que vaig contraure el 2014, quan la celebració del 50é Aniversari de la publicació d’Els Altres Catalans. Aleshores una pneumònia em va impedir anar-hi.

He fet el viatge encuriosit. Sempre m’ha cridat l’atenció saber com vivia en els seus llocs d’origen tota aquella gent que arribava al bar de la meva família, que era el  punt de referència de la seva aventura cap una nova vida. Casa Marcelino –en castellà per exigències del Régimen– era coneguda a les terres del sud… El Prat liderava les estadístiques de renda per càpita de l’estat i, en aquelles latituds, devia ser com la terra promesa que somia qualsevol humà que viu on hi ha misèria i opressió social.

També els valencians arribaven a Cal Marcelino per fer la temporada de l’arròs; el cap de colla que els destinava ho feia des d’una taula del bar. En Rallo era un ampostí radicat al Prat, quan els propietaris de les finques més properes al mar van començar a lluitar contra les maresmes convertint-les en arrossars. Van venir pagesos de l’Ebre i de l’Albufera. Una notable descendència d’aquests “valencians” ha arrelat al Prat.

Al mostrador d’aquell bar vaig conèixer en Paco Candel el 1960. Tot servint-li un cafè, abans de la presentació d’un dels seus llibres en el cenacle que teníem al costat de casa. Ja li havia llegit “Donde la ciudad cambia su nombre”. El text m’havia induït a publicar un reportatge sobre mig centenar de famílies que vivien sota els ponts de l’autovia de Castelldefels. Ingènuament vaig posar una esperança com a final del reportatge: la creació d’una cooperativa d’habitatges, que es va començar a organitzar entorn d’una d’aquelles precioses taules de marbre del Cal Marcelino.

S’ha identificat poc l’ascendent valencià de Candel; està molt generalitzada una suposada provinença de Múrcia, segurament per ser del Racó d’Ademús – enclavament dins de la província de Terol, on es parla castellà aragonès – i haver arribat amb l’onada d’immigrants que van venir per les obres del metro i l’Exposició del 1929.

Ara, quan he estat a Cases Altes, em van portar a la casa on va néixer, com es fa constar en una ceràmica a la façana. Vaig saber per gent documentada que els Candel Tortajada no eren pobres de solemnitat, donat que tenien terres i patrimoni immobiliari, lo suficient per pagar el viatge d’una part de la família a Barcelona “per anar a prosperar”. Una vegada aquí, hi havia feina, però l’habitatge era tan escàs, que es veien obligats a comprar una barraca construïda per algú que ja havia prosperat, com per anar a viure a una habitació d’un pis en condició de rellogat. Aquest era el primer ascens social.

El que es pot considerar un  fenomen social, es va produir a l’entorn de Barcelona i, per mimetisme, al Baix Llobregat, i va seguir amb les casetes d’auto-construcció a urbanitzacions il·legals que tot sovint s’emparraven per les muntanyes que abrasen la Vall i que mereixerien l’estudi d’un bon analista social com era Candel, donada la peculiaritat de la seva població. Ara mateix no el tinc present, però dubto que a Paco Candel se li escapés aquest fenomen i d’alguna manera el va tractar en la seva extensa bibliografia de més de mig centenar de llibres publicats. Ho dedueixo rellegint “Francisco Candel: el gran dolor del mundo. Diarios 1944-1975” que edità la prestigiosa biògrafa Anna Caballé, que també va ser present al col·loqui, que va organitzar per a l’Institut d’Estudis del Racó d’Ademús el professor Josep Enric Gargallo.

A Cases Altes vaig comprovar  – a mida que m’anaven presentant personatges – que hi ha un fenomen de retorn nostàlgic; persones que han construït la seva vida lluny d’Ademús, però han conservat arrels i patrimoni, adaptant a les comoditats d’ara aquells antics casalots que els hi serveixen per les vacances i les escapades. Alguns dels que he conegut – gràcies a Rosa Maria Provencio, originària d’allà i presidenta de l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català – han aconseguit aquí, com ella mateixa, una rellevància que, ni es podien imaginar quan van decidir marxar. Però els lligams amb la terra on van néixer els segueixen vinculant, fent aportacions des de les experiències adquirides, millorant una comarca valenciana que, des de sempre, ha mirat prioritàriament cap a Catalunya.

No he pogut obviar el record de tota aquella gent que arribava a Cal Marcelino, carregats amb maletes de cartró lligades amb cordills i mocadors de fer farcells, on portaven allò més imprescindible. He recobrat el record d’uns quants amb els que vaig tenir una bona relació d’amistat; aquí podien viure malgrat les pèssimes condicions que imposava la postguerra, però allà havien deixat una casa i potser un tros de terra, que no donava prou per viure d’ella. Uns fugien de la misèria social i uns quants de la repressió del  caciquisme.

La meva família en certa manera també era part del fenomen social de la migració. Tinc viva la imatge de la nostra arribada al Prat, buscant un horitzó que ens fes oblidar la guerra i superar la postguerra. Formàvem part de la migració interior de la que no es parla gaire. Arribàvem per a fer-nos càrrec d’un negoci d’Hosteleria que ja regentava una altra branca de la família. Hi vam arribar el dia de la Candelera de 1947, dalt del camió de Pedro Llopart, fabricantes de bolsas de papel, el meu padrí. El pare havia acumulat en tres cellers les collites de guerra i postguerra; destruïda la xarxa de distribució, la gent del Penedès es feia càrrec d’establiments de l’entorn de Barcelona per arribar al mercat directament. Aquesta va ser l’excusa dels pares; en realitat aplicaven els diners guardats per establir-se com a mestre d’obres, professió en la que el pare s’havia diplomat a través del gremi, que no li deixaven exercir perquè havia acabat la Guerra Civil treballant a les ordres directes de la direcció general d’ Hospitals de Sang de la Generalitat. Aquesta informació, que no vaig conèixer fins molts anys després, va il·luminar el fet que en aquella antiga taverna al peu de la carretera de l’Aviació aparegués sovint gent relacionada amb la política.

La nostàlgia que et vincula al lloc d’origen, recobrada en el meu Viatge al Racó d’Ademús – seguint la petjada del llibre de Candel –, em va portar a fer una escapada al penedesenc Torrelavit, on vaig néixer i encara hi tinc família. És veritat que he fet arrels al Prat, però allà vaig sentir el desarrelament. Els meus records son potents, perquè de jovenet hi tornava per les festes majors i passava els estius al poble veí de Sants Pere de Riudebitlles, on encara hi ha la casa pairal en mans de la família. Però les coses han canviat: la passera que hi havia al Torrelavit de la postguerra. per travessar la riera a l’inici del carrer del Molí, ara és un pont, el carrer l’han asfaltat, no reconec la casa on vaig viure que ha estat reconstruïda, la bòbila que hi havia al tombar el carrer on anàvem a jugar és ara el Forn del Pep, una fonda molt popular, que regenta la Maria Arasa, l’esposa d’un ex alcalde. Ambdós em van reconèixer i em van fer sentir d’allà, imbuït en la mateixa nostàlgia que vaig descobrir al Racó d’Ademús, entre la gent que va venir a prosperar a Catalunya, malgrat conquerir l’objectiu, sovint brillantment, tornen perquè de cap manera volen desarrelar-se. Catalunya els ha integrat plenament, però ells conserven un fort sentiment de pertinença, allò que sento jo en passar l’Ordal, quan els ulls s’obren als paisatges on conviuen boscos i vinyes. Si es temps de collita, l’olor del raïm ho inunda tot dient-me que he tornat a casa.

Com a contrast, aquell dia de la Candelera de l’hivern de 1947, quan el camió que conduïa el padrí va arribar al Delta per Sant Boi i, enfilà cap El Prat pel camí de la Ribera, els ulls se´m van omplir de l’infinit verd d’aquella horta que, finalitzada la segona Guerra Mundial, havia redescobert que Europa era un gran mercat, com ja havia succeït en acabar la primera Gran Guerra. Va ser el moment en que vaig assumir que també El Prat seria un bon lloc per viure, potser com els hi va passar als Candel en instal·lar-se a Montjuic i veure des d’allà dalt la mateixa immensa plana del Delta, mentre les obres de l’Exposició Internacional emetien sorolls d’activitat i, perquè no?, també de prosperitat. Els hi va passar com a tanta i tanta gent que, arribant del sud, van prosperar aquí, però no han perdut el sentiment d’afinitat per la seva terra. Candel va fer el seu viatge al Racó de Ademús el 1964, just l’any que va publicar “Els altres catalans”, fent propostes que possibilitaven la convivència de l’estimació per la terra d’on procedeixes i el respecte per la terra on has arribat. Si hi ha reciprocitat, la fórmula màgica de convivència que va exposar en el seu llibre, funciona.

Pere Baltà i Llopart

F. Xavier Menéndez i Pablo

Director General de Memòria Democràtica

Departament de Justícia i Qualitat Democràtica

Fotografia: F. Xavier Menéndez i Pablo

La Direcció General de Memòria Democràtica (departament de Justícia i qualitat democràtica de la Generalitat de Catalunya) du a terme des de l’any 2017 un Pla sistemàtic de recerca de desapareguts de la Guerra civil i el Franquisme, consistent en un pla d’exhumació de fosses comunes i un programa d’identificació genètica.  L’objectiu es recuperar els cossos i reinhumar-los de forma individual i digna, però sobretot, identificar-los per poder-los així lliurar a les famílies. Per fer-ho disposem d’un cens de persones desaparegudes amb més de 8.000 registres. En ell les famílies donen d’alta el seu parent desaparegut, i se’ls convida a cedir una mostra genètica. Disposem de 4.500 perfils genètics que anem creuant de forma regular amb les mostres d’ADN de 700 cossos (un 70% dels 1.000 cossos que hem recuperat a les exhumacions). El resultat es modest però encoratjador: hem identificat 34 persones (27 mitjançant l’ADN). El nombre de fosses que tenim detectades a Catalunya (publicades al Mapa de Fosses de la Generalitat) ja supera les 1000 entrades. Però no totes són recuperables. A mes de les que hem excavat (unes 140), hi ha moltes fosses que han desaparegut, per raons urbanístiques o per que els cossos foren traslladats al Valle de Cuelgamuros. D’altres son noticies que no ofereixen ubicacions precises.

D’aquest miller d’entrades, el mapa de fosses nomes te registrades 13 al baix Llobregat. La majoria són fosses de cementiri, algunes d’elles mal ubicades, no confirmades, o desaparegudes per que els cossos foren traslladats al Valle de Cuelgamuros. Ens referim a Collbató, Begues, Sant Joan Despí, Esplugues, Sant Feliu de Llobregat, Sant Just Desvern (Sant Pere Màrtir), Cornellà, Sant Boi o Martorell. Algunes d’elles corresponen a persones assassinades a la rereguarda republicana el 1936, la majoria d’ells de persones individuals que foren posteriorment exhumades i traslladades a Cuelgamuros als anys 50.  D’altres corresponen a soldats que van atrevir-se a fer front a les tropes franquistes que inexorablement s’apropaven a Barcelona baixant per les ribes del Llobregat el gener de 1939, o que simplement van ser assassinades per l’exercit ocupant en el seu avanç, i que van ser inhumades als cementiris municipals.  Només tres de les fosses estan dignificades: Sant Joan Despí, Begues i Sant Feliu Llobregat (i Olesa, un cas que després analitzarem).

Però al Baix Llobregat comptem amb un episodi realment colpidor, que va tenir lloc el febrer de 1939, quan en teoria les tropes franquistes ja havien ocupat i “pacificat” el país. Un episodi de repressió indiscriminada que demostrava que el franquisme triomfant seguia matant i que no donava la guerra per finalitzada.

El 19 febrer de 1939, quan les hostilitats a Catalunya havien acabat, als murs del cementiri d’Abrera son afusellats una vintena de persones. Alguns van escapar, però tenim documentats a una fossa comuna del cementiri, ben delimitada, entre 15 i 17 individus. El comboi de presos va sortir de matinada d’Olesa de Montserrat, i en teoria anaven a lliurar-los a Barcelona, però la falange local va decidir desempallegar-se’n poc després de sortir d’Olesa. Formaven part dels 22 condemnats a mort a l’anomenat “Judici de les viudes”, un simulacre de procés al que van ser sotmesos 33 olesans i olesanes els dies 14 a 17 de febrer 1939, a Olesa. Responia a una venjança indiscriminada impulsada pels ocupants, la Falange i les vídues i familiars dels entre 36 i 39 olesans víctimes que entre juliol i desembre de 1936 van ser assassinades per incontrolats del Comitè antifeixista local. El “judici” es va fer sense evidències de que els acusats i executats tinguessin relació directa amb aquells fets. El 21 de febrer van tenir lloc a Olesa un nou afusellament amb com a mínim 3 víctimes mes.

Durant anys, els familiars de les víctimes de la Fossa d’Abrera s’han anat reunint per Tots Sants per retre homenatge els seus morts. Una làpida instal·lada pels familiars amb la major part dels noms en recordava al cas.

En paral·lel, es va intentar localitzar i exhumar la fossa del cementiri vell d’Olesa, però els dos intents d’exhumació van resultar negatius (2004 i 2022). El 2024 l’espai va ser dignificat per l’ajuntament.

Finalment, el passat 17 de novembre de 2025 es van iniciar els treballs d’exhumació de la fossa del cementiri vell d’Abrera, a càrrec de la DG de Memòria Democràtica amb estreta col·laboració amb els ajuntaments d’Abrera i d’Olesa. La fossa ha estat localitzada: en aquests moments, s’han localitzat 13 individus. Hi ha una segona fossa, al costat, pendent d’obrir. Els resultats, òbviament, encara no els podem avançar, doncs els treballs estan encara en curs. Però tenim localitzats familiars de la major part de les víctimes, i per tant confiem en que podrem identificar la major part de les persones afusellades, atès que estem recollint els perfils genètics dels familiars, per tal de creuar-los posteriorment amb els ADNs dels cossos recuperats. Els familiars han estan informats de tot el procediment i convidats als treballs d’exhumació. El mateix Conseller de justícia es va reunir amb ells, a peu de fossa, el passat 29 de novembre. Totes les víctimes són d’Olesa, excepte una d’Abrera i dos d’Esparraguera.

L’objectiu és clar: retornar a les famílies les despulles dels seus familiars assassinats per que els puguin inhumar a on i com desitgin, així com els objectes personals associats. I així tancar el dol de la família. I de pas, eliminar una fossa de la vergonya i dignificar el cementiri com espai de memòria, i així retre homenatge permanent a les víctimes.

Per acabar també voldria esmentar una darrera fossa singular a la comarca. Es tracta de la fossa corresponent als morts del Psiquiàtric de Sant Boi durant la guerra, que es troba al cementiri, i que podria albergar quasi 3.000 cossos. Es la fossa massiva més gran de la Guerra Civil a Catalunya. Aquestes persones també van ser víctimes, doncs la mortaldat es va veure accelerada per la fam i la desatenció, sobretot als darrers anys del conflicte. En conseqüència la DG de Memòria Democràtica ha encarregat un estudi i a l’any 2026, conjuntament amb l’ajuntament de sant Boi, dignificarem i senyalitzarem aquesta fossa.

Fotografia: Oriol Pàmies, autor de l’article.

Les mobilitzacions obreres del Baix Llobregat de fa 50 anys, junt amb altres que van tenir lloc a Catalunya i la resta de l’Estat, van accelerar la descomposició del règim de Franco al demostrar un ampli suport a les aspiracions de llibertat i justícia social que la dictadura negava i perseguia. Entre el 1974 i el 1976, la comarca va sumar forces en tres ocasions per imposar de facto l’exercici de drets fonamentals com el de reunió, expressió, representació sindical i vaga, uns fets que s’han de posar en relleu el moment d’explicar a les noves generacions qui i com va guanyar la democràcia en aquest país, i quina era la veritable naturalesa del franquisme.

Aquest és el sentit de l’exposició Les vagues generals al Baix Llobregat, promoguda per Comissions Obreres i que ha estat instal·lada a la seu del Centre d’Estudis Comarcals del 13 al 27 de novembre. De fet l’exposició resumeix un treball més ampli de recerca i síntesi de dades que s’ha traduït en diversos materials que es poden consultar i descarregar en línia.

Les tres vagues generals comarcals van suposar torpedes a la línia de flotació d’un règim que es resistia a claudicar tot i la decrepitud física del dictador i la mort en atemptat del seu home de confiança, Luis Carrero Blanco, contrarietats a les quals se sumava un context internacional desfavorable per a les autocràcies, marcat per la Revolució dels Clavells a Portugal i la caiguda dels coronels a Grècia.

 Alguns dels líders de les vagues generals del Baix Llobregat a la capçalera d’una manifestació unitària.

Els conflictes obrers es van multiplicar durant l’agonia del franquisme. La crisi econòmica global iniciada el 1973 –tot i la política compensatòria que va reduir l’impacte de l’elevació del preu del petroli i va ajornar-ne els efectes– començava a ser força palpable, amb expedients de crisi, atur i inflació. El Baix Llobregat, on s’havien concentrat en pocs anys una gran potència industrial i un al·luvió demogràfic que la feia funcionar, bullia de reivindicacions laborals i en pro de millors condicions de vida.

Així, a la gestació de la primera vaga general, el juliol del 1974, confluirien la solidaritat amb els treballadors en vaga de les empreses Elsa de Cornellà i Solvay de Martorell amb la reivindicació dels metal·lúrgics del Baix Llobregat pel seu conveni, que els empresaris es negaven a negociar. Aquesta solidaritat va ser activada per la presència destacada al carrer i la dimensió cívica i ciutadana obtinguda per tots dos conflictes. En total, unes 30.000 persones de 300 empreses haurien participat en les aturades.

En l’èxit d’aquella primera acció coordinada hi va jugar un paper important la utilització de les estructures legals del sindicat vertical, ocupades de fet per elements de Comissions Obreres. La coordinació oberta del moviment faria un pas més quan el 28 de novembre del 1974 una assemblea de 500 delegats sindicals va llançar la crida a una aturada de 24 hores contra la carestia de la vida el dia 5 de desembre. A la dimensió clarament política de la convocatòria s’hi uniria la lluita contra la repressió, quan poc després van ser detinguts 24 dirigents obrers, cosa que provocaria l’avenç de l’atur en algunes empreses i la seva prolongació més dies dels previstos, fins al 9.

Quan Franco va morir, el 20-N del 1975, ja havia començat la vaga de Laforsa, que motivaria la tercera mobilització general a la comarca. Del 19 al 25 de gener la comarca sindical de Cornellà pràcticament es va paralitzar; també van aturar-se empreses d’Esplugues, Sant Just Desvern i de la rodalia de Martorell. Van arribar a parar 60.000 treballadors de 200 empreses i es van perdre 5 milions d’hores de feina.

 Honors de portada per a la vaga general en solidaritat amb Laforsa al Diario de Barcelona del 21 de gener del 1976

La potència històrica i el fet diferencial de les tres vagues generals del Baix Llobregat segurament rau en el fet que van traspassar l’àmbit estrictament laboral per convertir-se en mobilitzacions socials i ciutadanes, en què es barrejaven obrers, estudiants i comerciants, a més d’antirepressives (la vaga era il·legal i la primera conseqüència solia ser l’acomiadament) i per tant polítiques. En l’extensió social dels conflictes hi van tenir un protagonisme destacat les dones, un element anticipador del canvi polític a què s’aspirava.

Darrere d’unes mobilitzacions de tant d’abast hi havia una àmplia minoria de militants antifranquistes que van assumir riscos considerables. En l’etapa final del franquisme, centenars d’homes i dones de la comarca van pertànyer clandestinament en el PSUC i altres grups situats a la seva esquerra que mereixen respecte i reconeixement, igual que els integrants de grups catòlics que van participar en l’impuls del moviment de les Comissions Obreres. L’Església de base, a més, va ajudar a fer créixer el moviment obrer oferint no poques vegades els seus locals per a reunions i tancades de protesta, i la vicaria episcopal Barcelona Sud es va pronunciar públicament en solidaritat amb els acomiadats de Laforsa.

Les vagues del Baix Llobregat del 1974-1976 van aconseguir un ressò inèdit, fins arribar als despatxos dels jerarques franquistes, gràcies al paper de la premsa. Tot i que objectivament eren notícia pel seu abast, mai vist fins aleshores, la premsa tenia consignes per silenciar els desafiaments al règim. Però la presència de periodistes demòcrates a les redaccions i la feina coordinada dels corresponsals assegurava la presència constant dels conflictes als diferents diaris: de la vaga de Laforsa i de la vaga solidària del gener del 1976 se’n van publicar 618 notícies. La premsa va ser un “espai de llibertat” més dels que en aquella etapa van conquerir els moviments democràtics.

Una lliçó que es pot extreure d’aquelles mobilitzacions que van ajudar a tombar el franquisme —amb Franco i sense— és la del valor de la unitat. Entre el 1974 i el 1976, el moviment obrer del Baix Llobregat va avançar en maduresa i organització, però també en convergència i capacitat de síntesi. Això es concretaria el 1974 en la confluència entre el PSUC i la seva antiga escissió Bandera Roja, i la integració de les dues coordinadores de Comissions Obreres que estaven sota la seva influència, i el 1975 en la constitució de la Intersindical, un organisme de representació i interlocució dels treballadors de la comarca que podria haver estat un embrió de sindicat unitari a escala del Baix Llobregat.