El sentit de ser dels centres i entitats d’estudis
Recentment he estat obsequiada amb una gran festa sorpresa organitzada per les meves companyes i companys del CECBLL amb motiu de la meva jubilació. Encara ara m’emociono en recordar-ho.
Aquest acte de generositat em va portar a fer una reflexió que us comparteixo. La trobada va aplegar persones vinculades a les diferents etapes de la meva vida laboral: la Universitat Autònoma de Barcelona, on vaig exercir la docència i la gestió universitària com a professora associada entre el 1986 i el 1999; l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, on vaig ser regidora de Cultura i d’Educació; i una àmplia representació del CECBLL, institució en la qual tanco la meva vida professional i on he estat vinculada a projectes de recerca, de divulgació, de defensa i preservació del patrimoni, de memòria democràtica, etc.
Queda clar que he dedicat la meva vida – laboral i personal – a l’àmbit de la cultura i del coneixement.
Confesso que he gaudit profundament d’aquest trajecte professional; que he cregut fermament en tots i cadascun dels projectes que he contribuït a impulsar o a desenvolupar; i que el balanç és de constant aprenentatge i de gratitud vers les persones amb les que he compartit camí.
Ara bé, des d’aquest bagatge em permeto plantejar una qüestió essencial amb l’objectiu de compartir-vos la meva resposta: ¿quina és la raó de ser dels centres d’estudis o entitats de recerca local (que conec bé) en un context on les universitats (que també conec bé) tenen assignada oficialment la funció d’investigar i generar coneixement? Quin és el nostre valor afegit, si és que en tenim?
M’aventuro a orientar una resposta: l’existència dels centres d’estudis no solament té un sentit ple, sinó que ambdues esferes es complementen i s’enriqueixen mútuament. Universitats i centres ocupen espais propis, amb funcions singulars i indiscutibles. No és casualitat, doncs, que una part significativa del personal docent i investigador universitari formi part activa de les entitats d’estudis locals.
La primera diferència fonamental rau en el fet que els centres d’estudis són interdisciplinaris: no es delimiten per matèries o disciplines, sinó per coordenades geogràfiques i humanes. És cert que les especialitats territorials existeixen en l’àmbit universitari, on també es caracteritzen per ser interdisciplinàries. Són els anomenats Area Studies. Però acostumen a acotar grans regions, sovint molt distants —com el grau en Estudis d’Àsia Oriental de la UAB o el màster en Estudis Llatinoamericans de la UB. En canvi, els centres d’estudis, arrelats al territori immediat on s’insereixen, treballem de manera interdisciplinària en àrees i dinàmiques locals que, pel seu abast micro, rarament reben l’atenció prioritària de l’acadèmia. Però oblidem que la recerca local nodreix sí o sí la història general. És innegable, per exemple, que l’estudi sobre l’exili al Baix Llobregat aportarà de ben segur coneixement sobre l’exili a Catalunya.
En segon lloc, les universitats no sempre ho tenen fàcil per completar el que anomenem el “cicle integral de la recerca”, és a dir, la transferència i el retorn social de la ciència. He pogut veure com, de vegades, les universitats troben dificultats per accedir a canals de difusió ciutadana i, de manera puntual, es recolzen en els centres d’estudis per vehicular la disseminació dels seus resultats. Per contra, les entitats d’estudis mai concebem que una recerca finalitza quan s’acaba la fase d’investigació, sinó que el seu últim moment està en la transmissió a través de llibres, conferències, exposicions, materials didàctics, itineraris… La difusió és consubstancial a la recerca, el punt que tanca el cicle.
Una altra diferència es troba en les metodologies i en les formes socials del coneixement. Si bé les línies de recerca formal que desenvolupem des de les nostres associacions s’ajusten rigorosament als estàndards de qualitat científica, d’altres iniciatives de coneixement del territori s’articulen des de dinàmiques participatives i no estrictament ajustades a les normes de la ciència. Però són igualment útils. Un exemple paradigmàtic són els Premis de Reconeixement Cultural del Baix Llobregat, els quals, mitjançant la promoció de candidatures, no solament tenen com a objectiu premiar, sinó també cartografiar i fer emergir els projectes innovadors que s’estan gestant a la comarca. En definitiva, conèixer.
En conclusió, el paper dels centres i entitats d’estudis es manté per si mateix; no resta espai ni és invalidat per les funcions de la universitat. Ben al contrari, la vitalitat dels centres d’estudis afavoreix sinèrgies col·laboratives indispensables entre la institució universitària, la ciutadania i el territori. Aquestes aliances es concreten en l’acollida, per part dels centres d’estudis, d’alumnat en pràctiques, en l’impuls de projectes de recerca capaços d’incorporar joves investigadors/res universitaris, en l’oferta de suports per a la publicació de treballs o en la promoció d’iniciatives conjuntes que arrelen la universitat en la realitat social que l’envolta.
Potser és precisament aquest sentit vital – més enllà del purament acadèmic – i la dimensió associativa i oberta el que constitueix la clau de volta dels centres d’estudis, i la raó última per la qual cal protegir-los, impulsar-los i reconèixer-los tant des de la ciutadania com des de les administracions i les universitats. Estaria bé un pla d’actuació conjunta en alguns àmbits.
Esther Hachuel, directora del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat
Any Gaudí al Baix Llobregat
La celebració de l’Any Gaudí té una especial significació al Baix Llobregat pel fet que la comarca compta amb l’església del Sagrat Cor de la Colònia Güell (Santa Coloma de Cervelló), coneguda com la Cripta de Gaudí.
Oriol Bohigas va escriure que és “l’obra més important del mestre i, potser, una de les peces fonamentals de l’arquitectura del segle XX”. Molts experts poden coincidir amb aquesta opinió. Una església de la que només es va construir la planta baixa però que manté una plena autenticitat arquitectònica sense l’expectativa d’una continuació impossible i indesitjable de les obres. Ha estat declarada Bé Cultural d’Interès Nacional i Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
Podem dir que la propietat d’aquest edifici també té, en part, significació comarcal, atès que pertany al Consorci de la Colònia Güell, format per l’Institut Català del Sòl, la Diputació de Barcelona, el Consell Comarcal del Baix Llobregat i l’Ajuntament de Santa Coloma de Cervelló. El Consorci fa anys que treballa per a la interpretació i divulgació d’aquest patrimoni, estès al conjunt de la Colònia Güell, amb la col·laboració del Consorci de Turisme del Baix Llobregat.
El 2019 es van enregistrar 92.657 visites a l’església. Després de la davallada ocasionada per la pandèmia el nombre de visitants anuals va tornar a créixer lentament. En el primer trimestre del 2026 el nombre de visitants ha crescut un 23% respecte al mateix període de 2025, en el que el total ja sobrepassava els 65.000 visitants.
Tant el Consorci de la Colònia Güell com les entitats locals, especialment l’Associació La Colònia Modernista i el Centre d’Estudis de Santa Coloma de Cervelló- Colònia Güell, han desplegat un programa d’actes de diversa índole al llarg d’aquest Any Gaudí.
Gaudí, per sobre de tot, ha assolit el ple reconeixement de la seva obra com arquitecte innovador en la història de l’arquitectura. En aquest sentit, no cal afegir res més, i que cadascú tregui les conclusions que desitgi sobre la seva vida. L’Any Gaudí expressa aquest reconeixement al que el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat s’adhereix inequívocament, i amb l’orgull de comptar entre els seus socis amb el gran especialista sobre la Colònia Güell en el seu doble vessant de l’arquitectura d’en Gaudí i de les aspectes socials i fabrils de la Colònia, com és en Josep Padró, reconegut a casa i internacionalment.
Juny farcit… i juliol
Final de primavera, arrencada d’estiu, juny és un mes ple d’activitat, pròpia i aliena.
Vàrem encetar el juny amb l’homenatge als deportats que anualment realitza al Parc de Torreblanca la Xarxa de Memòria Democràtica de la qual el Centre, a més de ser-ne membre fundador, en porta la secretaria (veure aquí). I l’endemà encetàrem la ronda de taules rodones de la 13a Convocatòria de recerca col·lectiva 1975. Baix Llobregat amb el tema ”La democràcia és, si el feminisme existeix”, celebrada al Centre Cívic Mas Lluí de Sant Feliu de Llobregat (veure aquí). I encara en matèria de memòria aquest butlletí recull una excel·lent notícia: el CECBLL ha estat acceptat com a membre del Consell de participació del Memorial Democràtic de Catalunya (veure aquí).
Pel que fa als espais culturals i patrimonials que gestiona el Centre, s’ha inaugurat una nova exposició a l’Espai Terrissa d’Esparreguera (veure aquí); a la Colònia Sedó s’ha dut a terme un any més l’actuació de dansa de l’Escola Municipal de les Arts, dins el pla d’activitats complementàries (veure aquí). I al Centre cívic Mas Lluí acabem el curs de tallers i hem conclòs amb un sopar la tertúlia literària de dones que condueix l’escriptora Maite Carranza (veure aquí). Molt satisfets també d’haver estat seu del Circuit d’Art de Sant Feliu amb una exposició del pintor Manuel Planas (veure aquí).
Hem participat en el Recercat del País Valencià, celebrat a Oliva els dies 5 i 6, amb la intervenció de Jaume Bosch – com a responsable de la Comissió de Memòria del CECBLL – en la taula rodona 90 anys de l’inici de la Guerra Civil: la memòria local i comarcal del conflicte (veure aquí).
Hem assistit com a membre del Consell General del PEMB a la sessió d’enguany, la 18a, celebrada al Parc Científic de Barcelona (PCB-UB) el 23 de juny (veure aquí). I també a Escola Estiu del Diàleg Social, organitzada pels Departaments d’Empresa i de Justícia de la Generalitat, celebrada a la Colònia Güell per tractar la memòria del món del treball i els models contemporanis de governança laboral (veure aquí).
Son moltes més les activitats en les que hem participat: la celebració de les 100 conferències de “Els divendres amb història”, del CIPAG, on va intervenir en Ferran Puig i on es va recordar la figura de Josep Campmany (veure aquí). També hem estat convidats per l’Ajuntament de Sant Feliu a formar part del Jurat del Concurs de Relats Breus Joana Raspall (veure aquí). I hem acudit a la cita programada pel Centre d’Estudis-Arxiu Vilabesòs per visitar les Cases Barates del Bon Pastor (veure aquí).
“Vagues de docents i memòria democràtica: sense rigor històric no hi pot haver qualitat educativa” per Esther Alquézar
Article escrit per Esther Alquézar Martí, cap d’Àmbit Social-Humanístic i professora de Ciències Socials i Història de l’Art de l’INS La Mallola d’Esplugues de Llobregat.
Fotografia: Esther Alquézar
Les jornades de vaga que docents de la pública catalana ha entomat els darrers mesos no són, malgrat la insistència d’alguns sectors a reduir el conflicte, una mera reclamació de naturalesa laboral o corporativista. Són, en essència, la manifestació d’un profund malestar pedagògic i per què no dir-ho, democràtic. Com a docents d’Història de l’Educació Secundària Obligatòria (ESO), ens trobem a la trinxera d’una reforma curricular —la derivada de la LOMLOE— que ens exigeix formar una ciutadania crítica, compromesa i conscient dels valors cívics, mentre, paral·lelament, se’ns imposen condicions estructurals de precarietat i una pèrdua de rigor que fragmenta i difumina els coneixements històrics fonamentals i els continguts. Això impossibilita assolir els mateixos objectius de l’esperit crític. La qualitat de l’educació pública es defensa aturant les retallades, però també blindant el dret del nostre alumnat a conèixer el seu passat més immediat, o el dels seus pares, avis i besavis.
És precisament en la confluència d’aquestes vagues i de la transformació del currículum de Ciències Socials on rau la necessitat d’articular una autèntica reivindicació de país: la introducció d’una manera exacta, sistemàtica i d’obligat compliment de la memòria democràtica a les aules de l’ESO i del Batxillerat.
Si analitzem l’actual marc normatiu català, el Decret 175/2022, de 27 de setembre, pel qual s’estableix l’ordenació i el currículum de l’educació secundària obligatòria, planteja competències específiques d’indagació i interpretació que, sobre el paper, conviden a analitzar de forma crítica la construcció dels sistemes democràtics i la violació dels Drets Humans. Tanmateix, l’aposta decidida per la desestructuració cronològica i la fragmentació dels continguts converteix la memòria històrica en una declaració d’intencions subjectiva, desprovista d’un espai horari propi i supeditada a l’arbitrarietat de les programacions de cada centre. Aquesta indefinició pedagògica s’esdevé en un context legislatiu paradoxal.
Per un costat, a nivell estatal, el Congreso de los Diputados va aprovar la Llei 20/2022, de 19 d’octubre, de Memòria Democràtica —reafirmada recentment el 26 de març de 2026 amb la convalidació del decret de reforma per estendre el reconeixement i les indemnitzacions a les víctimes—. Per l’altre, a Catalunya patim l’efecte de la inestabilitat institucional: el Projecte de Llei de Memòria Democràtica de Catalunya va decaure l’any 2024 a causa de l’avançament electoral, just després d’haver superat el seu debat de totalitat el 21 de febrer de 2024 amb un bloc de 101 vots a favor (PSC, ERC, Junts, Comuns i CUP) enfront de l’oposició de Vox, Ciutadans i PPC. Malgrat aquests intents legislatius que neixen i moren a les institucions, les aules pateixen una manca alarmant d’eines concretes per dotar de contingut real aquestes directrius.
Per solucionar aquesta mancança metodològica, resulta imperatiu repensar l’arquitectura de la matèria de Ciències Socials al llarg de l’etapa secundària. Actualment, el quart curs de l’ESO actua com un calaix de sastre on es pretén encabir, de manera precipitada, tota la complexitat de la història contemporània universal, espanyola i catalana i que es repeteix amb la mateixa estructura a 1r de Batxillerat per a l’alumnat que cursarà itinerari social i/o humanístic. El resultat és un aprenentatge superficial on els darrers temes, sovint els més incòmodes i decisius per a la comprensió del present, són trepitjats pel tancament de curs i les presses. L’excusa perfecta per no treballar-los a fons. Quants alumnes acaben quart de la ESO sense saber res de franquisme i post-franquisme?.
La millora substancial de la pràctica educativa passaria per una reorganització diacrònica que s’iniciï ja en el primer cicle de l’ESO, concretament a 3r curs. L’actual currículum d’aquest nivell, fortament lligat a la descripció dels sectors econòmics i dels moviments de població, ofereix una plataforma idònia per assentar les bases del deure de memòria. Articular projectes sobre les dinàmiques demogràfiques i espacials ens permetria, per exemple, treballar el barraquisme dels anys seixanta o la transformació urbana sota el franquisme des d’una perspectiva històrico-geogràfica. Aquest desplaçament curricular oxigenaria el temari de 4t d’ESO, obrint l’espai necessari per desenvolupar amb rigor acadèmic l’arc temporal que comprèn la Dictadura de Primo de Rivera, la Segona República com a fita modernitzadora, la brutalitat de la Guerra Civil, la repressió sistemàtica del franquisme i la complexitat del tardofranquisme.
En aquest sentit, cal denunciar una paradoxa recurrent en les directrius institucionals de la mateixa Generalitat de Catalunya: s’ofereixen nombrosos recursos i cursos per estudiar l’Holocaust nazi o la deportació als camps europeus —sovint materialitzats en la digna senyalització de les pedres de memòria Stolpersteine—, però es constata una manca de voluntat política per fixar el focus en la història pròpia. La memòria de la Guerra Civil Espanyola o com se l’anomena més recentment, la Guerra d’Espanya, a l’aula no pot limitar-se a la crònica militar; cal rescatar la història social de la rereguarda, des de la tasca transformadora de les milícies de cultura fins al paper cabdal de les dones al front i en l’organització de la resistència.
Aquesta voluntat de fer de la memòria un eix estructural és la que ens separa de referents europeus consolidats. Si girem la mirada cap a Alemanya, la seva coneguda Erinnerungskultur (cultura de la memòria) no es basa en la voluntarietat o en la transversalitat abstracta. Estats federats com Baviera, emparats en la seva Llei d’Educació i Ensenyament (BayEUG), tenen blindada per decret curricular l’obligatorietat que tot l’alumnat de secundària hagi de visitar, com a mínim un cop durant la seva escolarització, un antic camp de concentració nazi o un espai de memòria de la dictadura. Per al sistema alemany, confrontar físicament el totalitarisme en l’anomenat Lernort (lloc d’aprenentatge històric) és un requisit indispensable per obtenir la condició de ciutadà de ple dret. A Catalunya, en canvi, la manca de recursos i la indefinició normativa converteixen aquestes sortides pedagògiques en un luxe que depèn exclusivament de la bona voluntat i voluntariat del professorat, dels centres o de la capacitat econòmica de les famílies.
Aquesta mancança és també física i territorial. Mentre visibilitzem la barbàrie europea, el nostre entorn pateix una amnèsia forçada: els camps de concentració del franquisme, les presons de la dictadura i les foses comunes continuen majoritàriament sense senyalitzar ni museïtzar, privant l’alumnat de conèixer els espais de memòria del seu propi mapa quotidià. Reivindicar el deure de memòria des de l’educació implica, necessàriament, exigir una dotació pressupostària real per a l’exhumació i la realització de proves d’ADN. És una urgència moral i democràtica que les famílies que porten gairebé noranta anys buscant els seus éssers estimats rebin el suport de l’administració per recuperar-los de l’oblit; una lliçó de justícia històrica que cap llibre de text pot substituir.
Estudiar la memòria democràtica no és memoritzar efemèrides, sinó aplicar el mètode científic de la història a través del buidatge de fonts primàries, de l’anàlisi de testimonis orals en perill de desaparició i de la visita als espais de memòria del nostre entorn més proper. Exigim que la memòria no sigui un contingut transversal diluït en un oceà d’indicadors competencials ambigus, sinó un nucli fonamental i avaluable dels programes d’estudis. Exigim que les entrevistes a avis i àvies, sigui pràcticament una activitat obligatòria per al nostre alumnat de la ESO.
La dignitat de la professió docent que defensem als carrers està indissociablement lligada al dret a una educació de qualitat. I no hi ha qualitat sense veritat, justícia, reparació, cultura de la pau i garanties de no repetició. No podrem formar joves immunes als cants de sirena dels discursos autoritaris i feixistes si l’administració ens continua obligant a triar entre buidar les aules per demanar recursos o buidar els temaris per falta de temps. És hora d’unificar la nostra lluita laboral amb la nostra responsabilitat intel·lectual: per una escola pública digna i un currículum compromès amb la dignitat de la nostra pròpia història.
Arrenquem els Premis de Reconeixement Cultural 2026
Al Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat tenim per vocació ser una entitat integradora i cohesionadora territorialment i socialment, tot tractant temàtiques tant de memòria històrica i democràtica, patrimoni o territori, com dels reptes actuals de la societat: habitatge, mobilitat, feminisme, transició energètica, espais agronaturals, etc. I ho fem a través de la recerca, el debat, el coneixement directe del territori. I també del reconeixement de la dinàmica comarcal a través d’una mirada àmplia des de la cultura com a expressió social del coneixement. I ho exercim en xarxa amb un munt d’entitats i persones del territori.
Enguany durem a terme la tretzena edició dels Premis de Reconeixement Cultural del Baix Llobregat per posar en valor, una vegada més, la munió i diversitat d’actuacions, activitats, projectes o empreses que tant a nivell individual com col·lectiu es generen a la comarca i que en concret recollim a través de quatre àmbits d’experiències: culturals, socials, ecològiques i econòmiques. Juntes reflecteixen el batec que hi ha en tots i cadascun dels municipis del Baix Llobregat.
Si bé la gala d’entrega dels premis és considerada la Nit de la Cultura del Baix Llobregat, convertim tot l’any en una Festa de la Cultura, duent a terme un conjunt d’actes, en diversos municipis de la comarca, per dinamitzar la presentació de candidatures, així com tot un seguit d’accions de difusió, que van arrencar amb la presentació de les bases, el passat dia 6 de maig al Citilab de Cornellà (veure aquí).
Aquest Premis que impulsa el CECBLL, són possibles gràcies a la tasca d’un important nombre de voluntaris i voluntàries: els que presenten nominacions, els membres de la Comissió de selecció i del Jurat, etc. També és gràcies a l’entrega de tot l’equip que gestiona el projecte i al suport de d’administracions, particulars i empreses. Volem agrair el recolzament de les institucions que fan viable la realització, la seva implicació és essencial. En primer lloc, i molt especialment, la generosa acollida per part de l’Ajuntament de Cornellà i del seu alcalde, el Sr. Antonio Balmón, oferint tota mena de facilitats com a municipi amfitrió. També el Consell Comarcal, amb la seva presidenta al capdavant. La Conselleria de Cultura de la Generalitat, la Diputació de Barcelona. I per descomptat, els Ajuntaments del Baix Llobregat, que aporten un suport imprescindible.
La presentació de candidatures és tot un repte. Cent setze candidatures es varen presentar a la darrera edició; tot un indicador no tant sols quantitatiu sinó també qualitatiu de l’empenta dels premis i de la seva significació. I ja portem un acumulat que supera les mil candidatures presentades; tot un honor.
Els Premis son l’aparador des d’on albirar la potencialitat i el nervi cultural del Baix Llobregat, per lluir la creativitat i la innovació característiques d’aquest territori resilient. Una mostra de generositat del conjunt de la societat per distingir persones o propostes que destaquen al nostre entorn. És molt necessària la vostra concurrència. Mireu, observeu, descobriu i nomineu!
Us animem a participar en tot aquest any de Premis, tant en les activitats de dinamització, com en la presentació de candidatures, així com en la Nit de la Cultura – la gala dels Premis – que tindrà lloc a l’Auditori de Cornellà el dia 20 de novembre d’enguany.
La Mobilitat al Baix Llobregat
Aquest mes hi ha hagut dos actes significatius sobre mobilitat a la comarca als quals hi hem participat el CECBLL. El dia 5 de maig, a la seu del Consell Comarcal, es va dur a terme la sessió participativa sobre el Pla Director de Mobilitat impulsada per l’ATM i el passat dia 22 el Consell Comarcal va convocar el Fòrum de la Mobilitat del Baix Llobregat (veure aquí) que va comptar amb la participació de l’ATM, l’AMB, la Generalitat de Catalunya i diverses entitats del territori, com el GITEBLL (Grup Impulsor de la Transició Energètica al Baix Llobregat) que va presentar dues ponències de la ma de persones que també són sòcies del CECBLL. Dos esdeveniment significatius per a un tema de primer ordre a nivell comarcal, com evidencia el fet que la mobilitat formés part de les reivindicacions sindicals metropolitanes del darrer 1 de maig.
Recollir tanmateix que aquest mes s’ha produït la presentació del projecte renovat de línia orbital ferroviària, que pretén facilitar la mobilitat transversal entre corredors metropolitans sense passar per Barcelona i que potenciaria les comunicacions al nord de la comarca.
La vida al Centre
Com ja s’ha indicat més amunt, l’acte més significatiu d’aquest mes de maig ha estat la presentació de la 13ª edició dels Premis de Reconeixement Cultural del Baix Llobregat (veure aquí).
Hem continuat duent a terme les sortides de camp de la mà d’Entitats Locals, dins el cicle Racons de Baix; el dia 16 visita a la Cova de Can Sadurní a Begues (veure aquí). El Museu de la Colònia Sedó es va dinamitzar amb l’acció Reviu Can Sedó, portes obertes amb visites teatralitzades (veure aquí).
La vaga del professorat ha comportat ajornar l’acte d’homenatge als deportats que realitza anualment la Xarxa de Memòria Democràtica del Baix Llobregat, que s’ha desplaçat al dia 1 de juny (veure aquí).
I volem deixar constància d’activitats significatives per part de sòcies i socis del CECBLL, en concret la conferencia de la M. Luz Retuerta al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, el dia 18 (veure aquí) i les ja esmentades ponències d’en Carles Riba i en Lluís Carrasco al Fòrum de la Mobilitat del Baix Llobregat (veure aquí).
I el mes de juny se’ns presenta força farcit! Com ja hem indicat, el dia 1 es durà a terme l’acte d’homenatge als deportats de la comarca (veure aquí). El dia 2 arrenquem la 13ª Recerca col·lectiva 1975. Baix Llobregat, amb la primera taula rodona del cicle “La tretzena” que anirem fent entre 2026 i 2027 i que portarà per títol La democràcia és, si el feminisme existeix (veure aquí).
També iniciarem el cicle d’activitats dinamitzadores de la 13ª edició del Premis de Reconeixement Cultural del Baix Llobregat (veure aquí) i farem a la Colònia Sedo un nova activitat complementària de les visites al Museu, amb la col·laboració de l’Escola de les Arts d’Esparreguera (veure aquí).
El Fitxer Espanyol de l’OFPRA, els documents de la regularització dels exiliats republicans a França, posat a l’abast.
Un arxiu per documentar 40 anys d’exili a França.
Article escrit per Maribel Ollé, directora de l’11a Recerca Col·lectiva del CECBLL ‘Exili i deportació al Baix Llobregat’.
A punt de commemorar aquest pròxim 1 de juny l’acte anual d’homenatge als deportats de la comarca al Parc de Torreblanca, organitzat per la Xarxa de Memòria Democràtica del Baix Llobregat, amb la participació enguany dels alumnes de l’Institut de La Mallola d’Esplugues, volem fer-nos ressò d’una important notícia amb relació al conjunt de l’exili republicà de 1939 i la reconstitució del seu perible.
Evocar abans, que l’any passat, en l’ocasió especial que va ser el 80 aniversari de l’alliberament del camp de Mauthausen el 5 de maig de 1945, una representació del CECBLL érem a Mauthausen per homenatjar in situ el centenar de deportats del Baix Llobregat, majoritàriament internats en aquest camp i als camps satèl·lit, amb la col·locació d’una placa al crematori de Gusen, on foren assassinats la majoria dels deportats baixllobregatins. Una materialització i una experiència que té el poder de transportar-nos allà i evocar a discreció l’homenatge encara que no hi siguem físicament presents.
Si aquell viatge-homenatge era sobretot la culminació de la recerca col·lectiva Exili i deportació al Baix Llobregat, aquest passat 30 de març saltava a la premsa francesa una esperada notícia per als historiadors i memorialistes, en general, i per als descendents de l’exili republicà de 1939, que ha impactat la nostra recerca: l’Oficina Francesa de Protecció dels Refugiats i Apàtrides (OFPRA) havia acomplert la posada en línia d’una part de l’arxiu dels refugiats catalans i espanyols que custodia, l’anomenat Fichier Espagnol.
Es tracta de la posada en línia del conjunt de fitxes individuals dels refugiats registrats a l’OCRE-Oficina Central de Protecció als Refugiats Espanyols (que després es passà a anomenar OFPRA), entre 1945 i els anys 80, per haver sol·licitat l’estatut de refugiat polític que França va atorgar finalment als exiliats de la Guerra Civil que encara romanien a França després de la 2GM. Així com també als nous exiliats que anaren arribant a França amb posterioritat a 1939, perseguits per la dictadura implantada a l’Estat espanyol, per reagrupament familiar, o bé per ambdues raons.
Uns refugiats (els de la retirada), que fins aleshores havien passat per tota mena de situacions i calamitats, majoritàriament en situació d’internament, control administratiu i policial, amb tot el que de tràgic va afegir l’ocupació alemanya de França per part del règim nazi: l’empresonament del centenar de deportats que homenatgem.
La solució d’estatut jurídic que es plantejà a França per als republicans fou pràcticament la de l’anomenat estatut Nansen (aplicat als desplaçats de la 1GM), ampliat a les disposicions de la Convenció de Ginebra de 28 d’octubre de 1933, i fou l l’OCRE (després l’OFPRA) qui l’administrà, amb ajut de l’OCIR (Comitè Intergovernamental pels Refugiats).
La concessió de l’estatut de refugiat polític, que implicava renunciar a la protecció consular espanyola, va suposar de cop la seva regularització a l’Estat francès, i l’obtenció de protecció jurídica, drets de residència, de treball i llibertat de moviments; en definitiva, va possibilitar l’inici d’una vida normal a França, i a la llarga la seva integració progressiva en la societat francesa, davant d’una dictadura que, reconeguda pels aliats, duraria. El document que es lliurava als refugiats estatutaris era un Certificat de Nacionalite [1] que era la clau per obtenir una carta de sejour, o de residència, normalment renovable cada deu anys.
Segons les xifres de l’OFPRA el Fitxer Espanyol conté 185.600 registres individuals, que recullen una valuosa informació: de situació administrativa a França, historial migratori, i identitat, entre altra. El Baix Llobregat n’hi té centenars, en procés de revisió i implementació (limitada) a la recerca col·lectiva per part dels autors, sense que puguem precisar encara (respecte a l’exili que tenim identificat) quants dels que romanien a França després de la 2GM van ser beneficiaris d’aquest estatut, ni quants dels que hi varen arribar durant la dictadura (límit acotat a 1950, aproximadament).
La digitalització i indexació dels registres d’aquest arxiu durant l’any 2025 ha estat el resultat d’un projecte finançat pel govern espanyol, compromès a posar en valor aquest arxiu i a complir amb un deute històric. Un acompliment aplaudit per les entitats memorialistes, sense excloure la petita frustració de no veure digitalitzats també els dossiers (més o menys extensos) que hi ha al darrere d’aquestes fitxes, cosa que de fet ja se sabia, i que cal continuar consultant in situ als arxius de Fontenay-sous-Bois.
Tanmateix, aquestes fitxes són molt aportadores, i no són obviables per a la nostra recerca actual, a fi de millorar-la, sabent que queda molta documentació per consultar i per integrar en els pròxims anys en la continuïtat digital que tindrà la recerca en el web del Memorial Democràtic del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, on s’abocarà la base de dades de l’exili. Al es fitxes del Fitxer Espanyol hi trobem anotades o estampades les traces de renovació d’aquests documents vitals, dades personals i d’identitat, com l’origen, professió, any d’entrada a França, l’aval polític obtingut (necessari per a registrar-se), llocs de residència, canvis d’estat civil, de decés, de renúncia a l’estatut, o de naturalització entre altres informacions personals i històriques.
Fitxa del refugiat Miquel Duran Carcassona (ERC i CNT), regidor de cultura a Cervelló durant el període de guerra, i representant-delegat de l’organització humanitària anarquista SIA (Solidarité Internationale Antifasciste) als hospitals francesos amb refugiats durant l’exili.
El Fitxer o arxiu Espanyol de l’OFPRA en la seva amplitud constitueix en definitiva una col·lecció excepcional de documents que permet documentar la part més humana de les trajectòries de milers de refugiats catalans i espanyols acollits a França que hi ha al darrere dels esdeveniments històrics.
__________
[1]Certificat de nacionalité és només una denominació, no volia dir que tinguessin la nacionalitat francesa.
El repte energètic
L’actual guerra que s’està lliurant a l’Orient Mitjà, entre els EUA-Israel i l’Iran, especialment al Golf Pèrsic, torna a posar l’energia al centre de les preocupacions – juntament amb tots els aspectes humanitaris, polítics i de tota mena que comporta el conflicte – i en concret la disponibilitat d’energia fòssil, tant petroli com gas. Paradoxalment aquesta guerra torna a posar sobre la taula a tot Europa el tema de la dependència energètica i de l’auto-abastiment, on les renovables tenen una importància de primer nivell en el moment en què tot de veus, tant a dins d’Europa com des d’altres indrets, estan pressionant per a que la UE rebaixi substancialment els objectius de la seva política verda i augmenti la seva despesa militar.
Aquest mes d’abril a Catalunya s’ha obert el període d’exposició pública i participació ciutadana per al Projecte de Decret del PLATER (Pla Territorial Sectorial per a la Implantació de les Energies Renovables a Catalunya) (https://dogc.gencat.cat/ca/document-del-dogc/?documentId=1043046).
De manera resumida, el PLATER assigna la potència a instal·lar en energia solar fotovoltaica i eòlica a cada comarca amb objectiu 2050. Pel que fa al Baix Llobregat assigna 1.089,8 MW instal·lats fotovoltaics i 56,2 MW instal·lats eòlics terrestres. 1.145 MW d’un total de més de 56.000 MW per a tot Catalunya. Tot just un 2% per a una comarca on hi habita l’11% de la població catalana i que també genera l’11% del PIB català. En el cas del Baix Llobregat la major part de la potència fotovoltaica instal·lada és en teulats industrials (876 MW) quedant la resta per a sòls artificialitzats (126 MW) i sòl agrícola amb només 87 MW.
En les 1es Jornades de Transició Energètica i Territori (TEiT) organitzades pel CMES, conjuntament amb el CECBLL, entre d’altres, celebrades el 2021 (aquí), on més que de potència instal·lada tractava el tema en termes d’energia generada i de superfície necessària; s’indicava la necessitat de dedicar 13.500 Ha – sense diferenciar tipus de superfície – de la comarca per a cobrir les necessitats pròpies de generació d’energia elèctrica – a raó de 85m2/hab – de les quals la pròpia comarca només en podia aportar 7.000. La conclusió era que faltarien 6.500 Ha que “s’haurien d’obtenir en un escenari de transversalització de riquesa, de descentralització d’economies productives i, per tant ,també de creació de nous llocs de treball per a les comarques aportadores”.
A efectes de consum energètic la IA – Intel·ligència Artificial – i en general tot el tractament digital de dades, està apareixent com un gran consumidor d’energia (i també d’aigua). La Generalitat te aprovat el pla estratègic per a la implantació de centres de dades a Catalunya, amb una potència total d’uns 2.000 MW dels quals entre 300 i 500 MW correspondrien al Baix Llobregat.
Val a dir que l’electrificació del consum d’energia té un bon plec d’avantatges, però que es tracta d’un tema força més complex: amb quines fonts d’energia generem l’electricitat; quin paper hi juguen les energies renovables i, com hem vist, quines afectacions tenen sobre el territori; quina xarxa de distribució es requereix i amb quines característiques; quin model de generació i distribució: xarxes de generació i distribució locals integrades o grans centres productors i distribuïdors; o també quina robustesa és dona a tot el sistema, entre d’altres aspectes. I en aquest darrer tema cal recordar la històrica apagada general a tot l’Estat de fa tot just un any, de la qual, hores d’ara, encara no s’ha dictaminat la causa i origen que per altra banda no és desconegut dins el sector; com ha estat publicat. Quan el que està en joc són quantitats enormes de diners, la veritat és sobrera.
La vida al Centre
En aquest butlletí, com sempre, us exposem els actes que hem organitzat des del Centre o hi hem col·laborat durant aquest mes d’abril així com l’agenda prevista per al mes de maig. Us vull remarcar l’èxit de dos grups d’activitats: els itineraris / sortides de camp i els actes literaris i editorials vinculats a la celebració de Sant Jordi (aquí i aquí).
I el mes de maig ja arrenquem la dimensió pública de la 13ª edició dels Premis de Reconeixement Cultural del Baix Llobregat (aquí); actes a la Colònia Sedó (aquí) i més itineraris per la comarca (aquí), així com una sèrie d’exposicions (aquí).
I no podem deixar d’expressar i compartir la nostra alegria per la Creu de Sant Jordi atorgada enguany a Maite Carranza, gran col·laboradora del Centre. Felicitats Maite!!
“CLEMENTINA ARDERIU: Si visc no visc” per Carme Sanmartí
Nascuda a Barcelona l’any 1889, filla de l’ argenter Pere Arderiu i de Neus Voltas, Clementina Arderiu des de ben jove va manifestar la seva sensibilitat per la llengua i pel so de les paraules. Tocar el piano la va ajudar a valorar la música de la parla. L’any 1912 es va presentar als Jocs Florals de l’Agrupació Excursionista Déu i Pàtria i va guanyar la Flor Natural, el màxim guardó. El jurat del certamen el presidia Carles Riba que, amb dinou anys ja era un jove prometedor.
L’any 1916 es casà amb Carles Riba i publicà Cançons i Elegies, recull amb el que va començar la seva carrera literària. Instal·lats al barri del Putxet de Barcelona i gaudint de temps i de la llibertat de decidir les seves vides, el 1920, després d’un viatge a Itàlia, va publicar un nou recull amb el títol Alta Llibertat. Durant la dècada dels anys vint, varen alternar els naixements dels quatre fills amb viatges a l’estranger.
Amb el primer dels fills, Jordi, van viatjar a Alemanya per tal que Riba ampliés estudis a la Universitat de Munic, i poc després, tingueren l’Oriol. Uns anys més tard, i poc abans del seu viatge a París, en plena dictadura de Primo de Rivera, Riba va ser destituït de l’Escola de Bibliotecàries i va passar a treballar per la Fundació Bernat Metge. L’estiu de l’ any següent al naixement d’ Eulàlia, 1927, van visitar Grècia, un viatge mític per a la parella. El 1928 va néixer Francesc, el darrer fill, amb síndrome de Down, que morí encara petit.
Després d’un llarg període sense publicar, l’any 1936 s’edità Poemes, que inclou els dos llibres anteriors més Cant i paraules i el 1938 guanyà el Premi Joaquim Folguera per Sempre i ara. Arderiu se sentia privilegiada per haver tingut l’oportunitat de viatjar i aquesta experiència es reflecteix en la seva obra poètica.
El final de la guerra civil va significar l’exili per a la parella. Tot i que no volien marxar, Pi i Sunyer, conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, els va anar a recollir juntament amb els seus fills, per tal que sortissin cap a França amb altres membres de la Institució de les Lletres Catalanes. L’exili els va comportar un recorregut fins a Boissy-la-Rivière, i Isle-Adam, prop de París i, després de l’ocupació nazi, es van desplaçar primer a Bordeus i posteriorment a Montpeller. Va ser un període de patiment, dur i trist. L’any 1943 van tornar a Catalunya travessant a peu la frontera.
El retorn també va ser trist, malgrat l’alegria de veure els seus dos fills que havien retornat abans, i la resta de la família. Van arribar amb la salut delicada i Carles Riba inhabilitat, de manera que per sobreviure va haver de fer feines allunyades de la seva llengua i la seva especialitat. L’any 1946 Clementina Arderiu publicà Sempre i ara. En motiu dels seixanta anys de Carles Riba l’any 1953, un grup d’intel·lectuals i artistes li regalà una casa de pescadors a Cadaqués. La iniciativa sorgí de Rosa Leveroni, antiga alumna de l’Escola de Bibliotecàries i a partir d’aquell moment la parella passà temporades en aquesta vila marinera. El 1958 Clementina guanyà el premi Ossa Menor pel llibre És a dir, publicat el 1959, el mateix any de la mort de Carles Riba. Arderiu continuà visitant durant molts anys la seva cambra de Cadaqués amb vistes al mar.
El darrer poemari el publicà el 1969 amb el títol L’esperança encara. Actualment tota l’obra de la poeta està compilada en el volum Clementina Arderiu. Jo era en el cant . Obra poètica 1913-1972 (2012) i reeditada l’any 2026. Morí l’any 1976.
Arderiu tenia poques predecessores en llengua catalana i se la considera una veritable capdavantera. En la seva poesia hi trobem una clara influència de la poesia popular en l’estructura, la mètrica i també en els temes, però sempre amb un estil molt depurat. Tenia assumit el seu paper de senyora i mestressa, però alhora se sentia singular. Ella tenia una ampla formació, viatjava a altres països, assistia a converses transcendents, se la considerava en els ambients literaris i se li valorava la seva poesia amb premis. Els seus poemes íntims i sempre musicals, tenen un contingut molt més ric i agut del que sembla a primera vista.
Cada dia és Vuit de Març al CECBLL
“L’activitat de recerca és l’essència del Centre d’Estudis”, així ho afirmem a la nostra pàgina web quan iniciem l’apartat de recerca. I aquest mes demostrem que aquesta activitat segueix ocupant esforços i dedicació de tots els nostres actius. Estem immerses en els treballs per publicar la Recerca Col·lectiva “Exili i deportació al Baix Llobregat” i ja n’hem iniciat una altra sobre la transició que hem titulat “1975. El Baix Llobregat”. Acabem de fer pública la proposta i ja comptem amb voluntàries i voluntaris per participar-hi i fer aportacions en forma de treballs concrets que de ben segur aportaran nova llum al tema. Per descomptat que aquesta investigació recopilarà tot allò que ha fet i ha reivindicat el moviment feminista en tots els camps de la vida individual i col·lectiva de les dones a la comarca.
I no són només paraules. Els fets certifiquen que la nostra associació té un ampli currículum en l’estudi de la història i les condicions de vida de les dones, a l’ensems que un fort compromís social, clarament expressat any rere any en les nostres produccions editorials i activitats. Si repassem publicacions i, només indicant-ne algunes, tenim: Les dones i la història al Baix Llobregat, una Recerca Col·lectiva publicada el març de 2002; com també estan dedicats a les dones i al feminisme alguns dossiers monogràfics de la revista anual Materials del Baix Llobregat, com el del número 4 de l’any 1998 “Dones i societat al Baix Llobregat” i número 22 dels anys 2018/ 2019 , dedicat a la “Mirada Feminista de l’Urbanisme”. Precisament aquest número relata l’elaboració i posterior presentació del Decàleg per a la construcció de ciutats feministes, elaborat per les alcaldesses del Baix Llobregat i el Consell de les Dones del Consell Comarcal, amb la implicació i suport del CECBLL. Aquest decàleg es va fer públic el 23 de març de 2018 en el marc de la presentació del 5è Congrés de dones del Baix Llobregat.
En el butlletí d’aquest març informem de la presentació de la convocatòria del 7è Congrés de Dones del Baix Llobregat i de l’assistència d’una àmplia representació del Centre, així com del ferm compromís de sumar-nos-hi. Compartim el seu lema “Ara més que mai”, ple de sentit per tractar eixos com la violència masclista i digital; la salut i la salut sexual de les dones; la feminització de la pobresa i el sensellarisme; la bretxa salarial i de pensions; l’edatisme; les discriminacions interseccionals o la manca de corresponsabilitat en les cures. Tanmateix a Catalunya les convocatòries de celebració del Vuit de Març han versat sobre una crida: “Els somnis, com la lluita, venen de lluny” i “Trenquem els estereotips”, subratllant la commemoració del 50è aniversari de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona (1976).
Trencar estereotips és mostrar a les dones tal com som i aquesta tasca la fa admirablement la periodista Bego Floria, qui des de Ràdio Molins de Rei cada setmana ens porta una de les seves “Heroïnes Quotidianes” mostrant perfils i vivències de dones de totes les edats i condicions i que aquest mes ens en parla en l’article d’opinió d’aquest Butlletí.
Assemblea General Ordinària 2026
El fet més significatiu del Centre aquest mes de març ha estat sens dubte la seva Assemblea General Ordinària, òrgan màxim d’expressió de les persones associades. Ha estat una Assemblea amb molts temes tractats i un important gruix de documentació que totes les persones associades heu tingut a disposició al WEB del Centre.
Un dels trets més significatius és que hem culminat un procés – que es va iniciar ja a l’anterior presidència – de renovació dels Estatuts, adaptant-los a la nova realitat i a la necessitat de transformar l’actual sistema d’aportacions de recursos per part d’administracions, empreses i particulars. S’ha introduït la figura del Soci protector/Sòcia protectora i s’ha creat un Consell Assessor de caràcter consultiu.
Aquesta actuació s’emmarca dins el projecte que hem anomenat Més socis, més recursos propis, que inclou també el desenvolupament del potencial de la Llei de mecenatge, actualment ja vigent i aplicada pel Centre, així com el foment dels Llegats solidaris, aspectes també modificats als Estatuts.
Com es preceptiu també s’han dut a terme la formulació de comptes del 2025, i de l’informe d’activitats, així com la proposta de Pla d’Activitats, pressupost i aportacions i quotes pel 2026.
Un fet rellevant és que l’Esther Hachuel, actual directora del Centre, es jubila a finals d’agost d’enguany. Aquest fet comporta canvis en la direcció, que serà assumida per Neus Ribas, mentre que l’Esther Hachuel s’incorporarà a la Junta Directiva en qualitat de Vicepresidenta.
Des d’aquestes línies transmetre un immens agraïment a l’Ester Hachuel per la seva inestimable dedicació!! I tot el suport i agraïment també a la Neus Ribas que entoma el nou rol de directora
Tot aquest conjunt d’accions s’acompanyen d’un desenvolupament de millores organitzatives amb el desenvolupament de les Comissions de Junta i d’una adequació organitzativa de tot el procés d’execució de l’activitat del Centre.
L’activitat del CECBLL
L’Assemblea va anar precedida d’un acte emotiu i alhora molt enriquidor que vàrem anomenar Trobada de Juntes Històriques amb la participació de membres de les diverses Juntes que al llarg de la història han regit el Centre. Van encapçalar la sessió les quatre presidències vives i l’actual president, Jordi Sicart, va fer la presentació del projecte Més socis, més recursos propis (veure aquí).
Aquest març recull un altre fet de gran relleu per al Centre, com és la convocatòria de la 13ª Recerca col·lectiva, amb el títol de 1975. Baix Llobregat, que treballarà el període de la Transició a la comarca (veure aquí).
L’activitat d’aquest març recull també actes vinculats al Internacional de la Dona (veure aquí i aquí), la realització d’itineraris (veure aquí), la inauguració d’exposicions (veure aquí) i la participació en una trobada amb el Ministre de Cultura, Sr. Ernest Urtasun (veure aquí).
Treballar per la igualtat des de l’arxiu sonor de la nostra societat. Dones, ràdio i comunitat.
Foto: Begoña Floria
Per Begoña Floria, periodista i directora del programa “Heroïnes Quotidianes” a Ràdio Molins de Rei.
L’arxiu sonor de la nostra societat, que s’ha anat construint durant dècades a través de les ones i que ara s’expandeix amb els pòdcasts, presenta un buit evident que ja no podem ignorar. El relat radiofònic del nostre país s’ha escrit majoritàriament amb veus masculines que han ocupat els espais d’opinió, d’anàlisi i d’entrevista mentre les dones quedaven relegades o sense espais de visibilitat. Aquesta mancança ha deixat un rastre profund en la memòria col·lectiva i, per això, projectes com Heroïnes Quotidianes de Ràdio Molins de Rei, que ja supera les dues-centes entrevistes en cinc temporades, tenen la voluntat de contribuir a una memòria més equilibrada i representativa del Baix Llobregat i, per extensió, de Catalunya.
El biaix que ha afectat tant la ràdio generalista com la local no és fruit de l’atzar sinó d’un sexisme estructural que ha aixecat barreres invisibles i ha silenciat les dones com a referents socials i intel·lectuals. Malgrat els avenços evidents respecte a les generacions anteriors, el testimoni de moltes convidades recorda que el pes de les limitacions passades encara condiciona el present. Quan expliquen les dificultats que van viure les mares i les àvies es fa visible fins a quin punt moltes dones no van poder desenvolupar allò que volien fer perquè l’època no els ho permetia. Aquestes històries són un recordatori constant que la desigualtat no desapareix sola i que les conquestes socials poden estancar-se, i fins i tot retrocedir, si no hi ha una voluntat clara de mantenir-les.
Per això seria un error pensar que la igualtat és una fita assolida o que ja s’ha fet tot el que calia fer. El progrés real requereix una tasca continuada de visibilitat, de presència i de reconeixement en tots els àmbits socials i professionals. Cada entrevista d’Heroïnes Quotidianes confirma que encara queda camí per recórrer perquè totes les veus puguin formar part del relat compartit del país. Sempre ho recordo al final de cada conversa perquè és una convicció profunda. Som al segle de les dones però encara hi ha molta feina per fer i només avançarem si mantenim viu el compromís de donar espai i veu a aquelles històries que durant massa temps van quedar a la foscor.
Fer visibles històries de dones i incorporar-les a l’agenda pública és una peça central d’aquesta tasca col·lectiva. I hem de ser conscients que el sosteniment real del món recau en les dones que tenim al costat. Un exemple són les dones de Molins de Rei i del Baix Llobregat, que són les que, amb les seves decisions i trajectòries, han contribuït a modelar el territori i la nostra comunitat. A Heroïnes Quotidianes no només hi busquem fites extraordinàries, sinó la veritat de la vida viscuda. La història personal, l’experiència quotidiana, els dubtes i els canvis de rumb són elements que aporten una profunditat imprescindible per entendre com es construeix el món des de la proximitat.
Quan escoltem una dona que ha sabut reinventar-se, estem transmetent la possibilitat real que altres també ho puguin fer. Quan entrevistem una dona que ha arribat on volia, estem obrint portes que, potser, moltes no s’havien imaginat que existien. Els referents femenins tenen un impacte directe i transformador perquè actuen com un motor de motivació i com un mirall necessari que ajuda a trencar els biaixos que limiten expectatives i oportunitats. La presència d’aquestes veus és una invitació silenciosa però poderosa a creure que qualsevol camí és possible.
En aquest procés, la idea de fer xarxa esdevé essencial. El programa no és una conversa aïllada, sinó un fil que s’entrellaça amb molts altres. Les convidades donen visibilitat a dones que han tingut un paper clau en les seves vides, ja sigui com a referents històriques o com a figures anònimes que han marcat la seva trajectòria. D’aquesta manera es construeix una genealogia femenina que deixa rastre i que permet entendre que la igualtat neix de la quotidianitat. Les històries compartides generen un efecte multiplicador que es transmet d’una generació a l’altra.
Aquest teixit s’expandeix gràcies a la combinació entre la ràdio local i les eines digitals. Allò que comença a Ràdio Molins de Rei com una conversa pròxima, adquireix una nova dimensió quan es converteix en pòdcast i es projecta més enllà del municipi. Històries de quilòmetre zero poden arribar a qualsevol part del món, sempre en català, i poden encendre una llumeta en algú que ni tan sols coneix el nostre poble. Aquesta ampliació natural del relat confirma que la tecnologia pot ser una aliada a l’hora de preservar i difondre les veus femenines que formen part del nostre present.
En definitiva, aquest mes de març i la resta de l’any, la intenció és la mateixa. Volem que, quan algú consulti en un futur l’arxiu sonor d’aquesta època, hi trobi un relat complet on les dones no siguem només un tema de conversa, sinó les protagonistes amb veu pròpia. Perquè la història la fem també les dones i la ràdio, com qualsevol espai públic, ha de reflectir aquesta realitat i oferir-nos l’espai que ens pertoca. La igualtat es construeix dia a dia i comença sempre pel nostre entorn més immediat, allà on es cou la vida real i on les transformacions prenen forma.
La segona aprovació inicial del Pla Director Urbanística de l’AMB
El Pla Director Urbanístic de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (PDUM) s’ha aprovat inicialment per segon cop en una sessió del Consell Metropolità del passat febrer. La primera aprovació inicial fou en el març de 2023. Han passat 3 anys on l’equip redactor ha hagut d’analitzar un volum important d’al·legacions, informes d’Ajuntaments i d’Administracions sectorials. Els motius invocats pels redactors per a una segona aprovació són: introduir mecanismes més flexibles per adaptar-ser als nous temps (la vigència del PDUM és fins a l’any 2050), augmentar la claredat i senzillesa del text, reforçar la seguretat jurídica i introduir canvis substancials en la classificació del sòl i a les àrees d’interès metropolità.
Ara s’obre un nou període d’informació pública on presentar al·legacions i sol·licitar informes a tots els Ajuntaments i a totes les administracions competents en les diverses matèries que incideixen en el territori. La participació i el diàleg son necessaris i cabdals en el planejament urbanístic, i en aquest cas, atès el caràcter axial del PDUM, ho és encara més. El CECBLL vol implicar-se en aquest procés d’aportació d’idees.
El PDUM és el primer pas per substituir el Pla General Metropolità (PGM) que aquest any compleix 50 anys de vigència. La seva redacció s’ha nodrit d’un nombrós equip humà i d’una tecnologia impensable fa pocs anys. Resulta important que un cop s’aprovi definitivament i entri en vigor aquest Pla sigui útil per resoldre els grans reptes de la societat actual i futura, entre d’altres: una oferta suficient d’habitatge públic assequible, uns barris amb una bona dotació d’equipaments per atendre la diversitat de procedència dels residents, uns espais públics que fomentin la cohesió, una oferta de transport públic de qualitat, prou elements per mitigar el canvi climàtic, polígons d’activitat econòmica de qualitat o uns connectors ecològics que enllacin els espais naturals.
Perquè això sigui possible és important que l’Administració de l’Estat i de la Generalitat materialitzin les previsions inversores del PDUM, atès que el volum d’actuacions ultrapassa competencial i econòmicament la capacitat dels Ajuntaments i dels promotors privats.
Febrer un mes curt i intens
Els carrers i places dels municipis de la comarca s’han omplert de festa i celebració per mitjà d’una de les màximes expressions de la cultura popular: el Carnaval, festa que ha contribuït a seguir donant sentit a la forma de vida col·lectiva i quotidiana de les gents baixllobregatines. El Carnaval fou una de les celebracions col·lectives més reprimides pel franquisme. Així s’expressava “una orden del Ministerio de la Gobernación” del 12 de gener de 1940, signada per Serrano Suñer (cunyat de Franco) “prohibición absoluta de la celebración del Carnaval”. Enguany l’eclosió carnavalesca ha estat plena, tot mostrant particularitats en cada un dels municipis de la comarca. Considerem convenient recordar com l’actual normalitat de les festes populars ha estat possible per l’esforç i la il·lusió de recuperació fet després de la dictadura, com es recull en el llibre editat pel segell editorial del CECBLL, Edicions del Llobregat, La festa popular al Baix Llobregat constructora d’identitat i cohesió social de l’Àngel Merino.
També hem gaudit d’una altra celebració que expressa l’arrelament festiu i social de la nostra cultura popular i és a l’ensems un gran esdeveniment agrícola i comercial. Estem parlant de la Fira de la Candelera a Molins de Rei que enguany ens ha convocat en la seva 175 edició. Una de les fires més antigues de Catalunya que aquest any s’ha agermanat amb la Fira de la Puríssima de Sant Boi de Llobregat que, pel desembre, farà 80 anys que es convoca; ambdues profundament arrelades a la comarca i a la seva manera de ser i de fer. L’edició d’aquesta “fira de fires” coincideix pràcticament amb la commemoració de l’arribada de la segona línia de ferrocarril construïda a Catalunya i a la península ibèrica, casualitat de la commemoració amb una crisi ferroviària que esperem que serveixi per incentivar les inversions necessàries en el segle XXI i les eines de gestió del servei des de la proximitat.
L’activitat del CECBLL
Com podeu observar en aquest butlletí, potser el febrer pugui haver estat curt, però també ha estat intens, per activitat pròpia, compartida o per presència. Vàrem tancar el mes de gener amb l’Encesa de torres, talaies i talaiots pels Drets Humans (veure aquí), enguany a Molins de Rei impulsada pel CECBLL, juntament amb la munió d’altres localitats de tots els Països Catalans i altres indrets de la Mediterrània. I tanquem el febrer amb la celebració del Plenari de la Xarxa de Memòria Democràtica del Baix Llobregat (XMD), de la qual el CECBLL n’és membre fundacional i responsable de la secretaria tècnica; enguany a Abrera amb motiu de l’obertura de la fossa del 1939 (veure aquí).
Entremig presentacions de llibres (veure aquí), promoció d’exposicions (veure aquí), accions de promoció d’espais culturals i patrimonials (veure aquí). I una gran activitat per a planificar, organitzar i aconseguir els recursos per a tot el conjunt d’activitats d’enguany, entre els quals volem destacar la realització de la 13a gala dels Premis de Reconeixement Cultural del Baix Llobregat, de la que us anirem informant sobre el seu desplegament durant tot l’any.
I per aquest mes de març que arrenquem, molta feina envoltada per la commemoració del Dia Internacional de la Dona. Recordar-vos a tots i totes, socis i sòcies, la celebració de l’Assemblea ordinària d’enguany de la qual rebreu la convocatòria en els propers dies. La vostra presencia i participació és clau per a la seva aprovació que dona el suport a l’acció que s’hi proposa, es debat i s’aprova i el recolzament necessari per a la seva realització per part de tots els actors implicats: Junta, Equip Tècnic, i tot el conjunt de socis i sòcies i entron que ho impulsen i hi participen. Us hi esperem.
“En el segle XIX a Molins de Rei hi arribà la Fira de la Candelera i el tren” per Genoveva Català
Foto: Genoveva Català, autora de l’article
Aquest febrer en la lluïda celebració de la 175 edició de la Fira, rodalies no s’hi ha sumat
Venim de lluny
La Fira de la Candelera de Molins de Rei, declarada Festa Patrimonial d’Interès Nacional, és una de les fires més arrelades de Catalunya. La seva història es remunta a mitjan segle XIX, ja que se celebra de manera oficial des de l’any 1852. Això la converteix en una de les fires més antigues del país, entre les que s’han mantingut actives de forma ininterrompuda.
El ferrocarril va ser fonamental pel desenvolupament agrícola i industrial de la comarca. Va arribar a Molins de Rei el novembre de 1854 provinent de Barcelona. Era la segona línia de tren que es construïa a Catalunya, després de la de Barcelona-Mataró el 1848. No és casualitat que Baix Llobregat i Maresma juguessin aquest paper estratègic.
L’objectiu de la línia era connectar Barcelona. El projecte va ser impulsat per la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Martorell, i superada l’obra de perforar el túnel, el 1856, es va ampliar fins a Castellbisbal, i un cop construït el pont, al 1859, fins arribar a Martorell. A poc a poc i amb els anys es van anar integrant les diferents línies de ferrocarril amb un model radial i aquesta fou bàsica per la l’ínia Madrid-Saragossa- Barcelona (MZA).
En el llibre Una Fira amb arrels de Francesc Santolària publicat amb motiu de l’edició 150 de la Fira, l’autor afirma que “per tant la primera Fira autoritzada no se celebrarà fins el 1854, però aquella data de 1851 sempre serà considerada un punt de referència i el dia de la Candelera de 1852, l’efemèride d’una partença”.
L’any 1854 fou estratègic per a la FIRA DE LA CANDELERA i pel FERROCARRIL. L’arribada del tren va ser el motor principal de la transformació industrial i social de la vila durant la segona meitat del segle XIX. Gemma Tribó ens ho il·lustra en la seva tesi sobre “La superació de la crisi agrària de finals del segle XIX al Baix Llobregat (1860-1930). Exportació a Europa, consolidació de la pagesia veïna i naixement de nous paisatges agraris”, on ens descriu les transformacions del medi per l’acció humana posant de relleu allò que fou cabdal per a l’agricultura, com la xarxa de camins i de carreteres i el primer tren de la comarca i ho il·lustra amb una fotografia de l’estació de Molins de Rei com a punt estratègic per a l’exportació de la producció agrícola i industrial del territori.
Estació de Molins de Rei a principis de segle xx, punt important de comunicacions on arribaven per carretera mercaderies per a l’exportació. Font: Arxiu privat de Lluís M. Tuells, autoria de la fotografia desconeguda, 1910-1915. Extreta del llibre “La superació de la crisi agrària de finals del segle XIX al Baix Llobregat (1860-1930)” de Gemma Tribó Traveria (Edicions del Llobregat, 2021)
La Fira del 2026
La 175a Fira de la Candelera, celebrada el cap de setmana del 30 i 31 de gener i 1 de febrer de 2026, s’obrí el divendres 23 de gener amb el Pregó del televisiu molinenc Jordi Hurtado i no ha estat una fira més. Ha estat la culminació de gairebé dos segles de tradició, transformant els carrers de la vila en un aparador gegant que fusiona el passat agrícola amb la tecnologia del futur.
La periodista del digital Viu Molins, Samar Elansari , ha fet al llarg dels dies de Fira diverses cròniques, una d’elles titulada “Homenatges, inèrcia i Rodalies: les claus de la 175a edició de la Fira de la Candelera”. En ella assenyala amb claredat que “la Fira de la Candelera 2026 ha estat marcada pel bon temps i una menor afluència de visitants, que els firaires atribueixen a la crisi de mobilitat. S’ha posat en valor els orígens agrícoles de la Candelera i s’ha fet un homenatge als paradistes que fa més de 25 anys que participen en una mostra sense grans canvis respecte a les últimes edicions” Amb bon criteri Viu Molins remarca que “l’edició d’ enguany ha estat condicionada per la crisi de mobilitat que afecta el país. Els problemes tècnics a Rodalies i el tall de l’AP-7 a l’altura de Martorell sembla que han frenat l’arribada de visitants”.
La perdurabilitat de la Candelera és atribuïble a moltes causes, tot i que la principal és que la Candelera no es fa sola. En l’edició 169 Fira de la Candelera del 2020, es pregonava “La Fira no es fa sola”. Temps era temps que en aquesta vila baixllobregatina, corria la brama que la “Fira es fa sola”, però la Fira és fruït de l’escarràs de les gents i de la necessitat de proveïment que al llarg dels anys han tingut homes i dones de les nostres contrades, de l’esforçada menestralia i de l’esperit murri del bon comerciant. Aquest llegat de treball i compromís farà que pel mes de juny Molins de Rei aculli el 33è Congrés de la Federació de Fires de Catalunya (FEFIC), associació creada el 1995, que serveix per representar i coordinar els interessos dels certàmens i contribuir a assolir cotes de millora en cada un dels firals dels 54 associats.
A cada casa de Molins de Rei arriba el programa de Fira que conté informació d’interès. L’organització vol ressaltar els sectors del firal començant per l’àmbit de la Natura, centrat en l’agricultura i el sector primari en el seu conjunt; el de la Gastronomia, que enguany commemorava la 46a Fira de Vins (la primera que se celebrà a la Catalunya democràtica); el d’Empresa, amb una important presència del sector de l’automòbil; el de la Cultura, com a mostra de la creativitat cultural; així com la Candelera Ciutat que presenta la vitalitat del món associatiu i comunicatiu. Un total de 619 Expositors distribuïts de la següent manera: 53 planter i maquinària agrícola; 2 tallers de granja i horta; 201 comerç, vins, alimentació automoció; 317 artesania, arts, brocanters i col·leccionisme; 11 espais d’empresa, economia social i cooperativa; 35 espais kids, entitats i associacions.
La Fira espai de civilitat
En la celebració de la Candelera, més enllà dels dies del Firal de carrer, es poden veure exposicions com la dels “27ns Premis CLIC de Fotografia”, a la seu del Centre Excursionista (CEM), la de “Pagès” a Ca n’Ametller; o la de “Pagesos contra Franco 1974-1979. La Unió de Pagesos i la construcció de la democràcia” a la Sala Gòtica. També s’han pogut escoltar un seguit de xerrades sobre els diversos sectors de l’economia, principalment l’agrari.
Cada any la Fira s’agermana amb algun altre certamen similar i, amb encert, aquest 2026 ho ha fet amb la Fira de la Puríssima de Sant Boi de Llobregat que pel desembre celebrarà la seva vuitantena edició. El batec agrícola del Baix Llobregat es manté viu.
El firal està concentrat en una gran part del nucli urbà. Tot passejant pots badar, comprar, menjar, beure i gaudir de música i de tota mena d’actuacions, així com de demostracions de cuina. La Fira és un espai de retrobada, convivència i civilitat .
Aquest any la Fira ha honorat la memòria de Jaume Garriga i Pujol. Molinenc que morí accidentalment , treballant al camp amb el tractor, el juny de 2021, declarat per unanimitat del Consistori fill predilecte, pagès i impulsor de la Unió de Pagesos. Hom el recorda com un expert agrònom, un ciutadà compromès, un cooperant i el primer regidor de serveis socials de l’equip de l’ajuntament democràtic del 1979. Des d’aquest any els premis del concurs de Planters portaran el seu nom – ell mai va faltar a la cita del jurat que n’avaluava la qualitat – i també tindrà una espai dedicat a la seva memòria al barri de La Granja.
Inaugruació de l’Espai Jaume Garriga i Pujol. Font: Ajuntament de Molins de Rei. Font: Ajuntament de Molins de Rei
Records de la Fira en una família pagesa
L’any 2021 vaig fer un article en aquest mateix butlletí relatant que arran de la pandèmia els organitzadors de la fira havien sabut fer fira amb el suport de les eines digitals dels segle XXI, tot minimitzant la presencialitat i l’aglomeració de persones en el firal, afirmava que “Amb tot, res comparable amb la Fira que les dones i els homes de Molins de Rei hem vist créixer i hem crescut gaudint-la. En el meu record ressonen les promeses que la tieta em feia de menuda “ens llevarem, ens rentarem, ens vestirem, esmorzarem i tris-tras cap a la Fira”.
Per un moment em deixo portar pels records d’infantesa. En la dècada dels anys 60 del segle passat la meva família, per fer front a les greus dificultats de supervivència que tenien els pagesos, emprengueren l’activitat de venda de planters i de motocultors de la marca Agria. Els dies de Fira la casa era plena de gent, l’activitat ens implicava a tots. Els meus dos germans, amb el suport del pare, venien planter amb l’avantatge de conèixer a fons el producte, cosa que els va fer comptar amb el reconeixement per la qualitat que oferien; l’any 1961 el meu germà gran – en Jaume – recollí el premi de planters; i en el 1965 ho feu en Joaquím, l’altre germà. La Fira forma part de l’ADN de les gents pageses i no pageses de Molins de Rei.
1961 Jaume Català i Bosch. Recollint premi concurs de planters de la Fira de la Candelera
1965 Joaquím Català i Bosch. Recollint premi concurs de planters de la Fira de la Candelera
Estrenem 2026
Arrenquem el 2026
Gener, primer mes de l’any; inici del cicle anual d’activitats, enguany amb les línies de treball ja tradicionals del Centre en Recerca, Memòria democràtica, Patrimoni, Jornades, gestió de serveis i espais culturals i patrimonials, Edicions del Llobregat, i molt especialment els 13ns Premis de Reconeixement Cultural del Baix Llobregat. Amb novetats importants de les quals us anirem informant, i que formaran part del Pla d’Activitats 2026 que es presentarà a l’Assemblea de socis i sòcies prevista pel mes de març. Us hi esperem!
Encesa pels Drets Humans
Una vegada més, el Centre participa en l’encesa de Torres, Talaies i Talaiots de la Mediterrània pels Drets Humans, el darrer dissabte del mes de gener enguany a Molins de Rei, com l’any passat. Una encesa com a símbol d’acollida que mostra el camí a bon port davant el drama humanitari de la migració per mar. Una encesa per la Mediterrània que abasta tant els Països Catalans – coordinats per l’Institut Ramon Muntaner – i Andalusia, com indrets del Marroc, Tunísia i el Líban.
La comarca participa àmpliament d’aquest esdeveniment simbòlic, però solidari, amb cinc enceses: Castelldefels, Esplugues de Llobregat, Molins de Rei, Sant Just Desvern i Torrelles de Llobregat. Moltes gràcies a la implicació de les entitats d’estudis.
Posem llum i esperança a un drama que ens recorda la precarietat de les condicions de qui es veu obligat a marxar, o sovint fugir, del seu país, i la precarietat de les condicions de vida i de feina a què es veuen abocats quan arriben aquí.
El sistema ferroviari i Rodalies
La xarxa pública ferroviària ha col·lapsat aquests dies. A diferència d’altres ocasions, aquest col·lapse ha repercutit tant en l’Alta Velocitat com a Rodalies. Des d’aquí la nostra solidaritat amb les persones ferides i el condol a les famílies afectades.
L’Alta Velocitat ha estat objecte d’importants inversions en les últimes dècades amb l’objectiu que totes les capitals de província estiguessin connectades amb la capital de l’Estat, tot potenciant la centralitat de Madrid. A tot això la sensació de la ciutadania és que les inversions en Alta Velocitat s’han fet en detriment de les inversions i el manteniment de Rodalies.
A la nostra comarca, l’execució del reivindicat soterrament a Sant Feliu podria enlluernar aquest panorama gris, però no amaga l’estat de deixadesa d’unes obres a mig fer, paralitzades des de fa temps, a la veïna estació de Molins de Rei.
Mentrestant molts usuaris de RENFE han fugit del servei i agafen el cotxe privat o el bus en direcció a les estacions de Ferrocarrils Catalans de l’altra banda del riu Llobregat.
El col·lapse s’ha visualitzat en l’esfondrament de talussos i en rails que es trenquen pel que sembla un ús massa intensiu. L’encadenament de diversos dies sense circulació de trens ens interpel·la a una situació d’emergència nacional, a la mateixa alçada que l’habitatge.
De fet hi ha un efecte de vas comunicant entre les dues matèries. Si el servei de Rodalies fos eficaç, hom podria plantejar-se viure a 50 o 100 Km de distància de la primera corona de Barcelona, i per tant, que l’oferta com a primera residència fos molt més gran, moderant els preus.
Les inversions s’han de plantejar des de la proximitat i amb una gestió eficaç dels recursos. En comptes de projectar sumptuoses línies de metro de recorreguts subterranis, obres com el recent carril bus en la B-23, de molt més baix cost, permeten que aquest mitja sigui molt més competitiu. De la mateixa manera, el perllongament del Trambaix cap a Quatre Camins o la nova línia de Ferrocarrils o propostes de tramvia unint Cornellà amb Castelldefels tenen una gran potencialitat per treure vehicles privats per les carreteres, captant nous viatgers del transport públic.
És hora de reclamar amb insistència i constància uns recursos públics econòmics i de gestió amb adequació al territori i suficients i assenyats perquè el dret tant individual com col·lectiu a la mobilitat no es vegi greument lesionat per la paràlisi i el caos ferroviari.
“Del Penedès al Baix Llobregat, passant pel valencià Racó d’Ademús, d’on va venir Paco Candel” escrit per Pere Baltà i Llopart
Foto: Pere Baltà i Llopart al carrer Francisco Candel Tortajada
El centenari de Francesc Candel m’ha fet anar al Racó d’Ademús, la comarca valenciana d’on van venir els Candel-Tortajada, poc abans de la Fira Internacional de Barcelona del 1929. El seu pare va trobar feina a Montjuïc i també una barraca a la mateixa muntanya, on va instal·lar la família tan aviat com van arribar. Aquest viatge a Cases Altes ha estat per complir un compromís que vaig contraure el 2014, quan la celebració del 50é Aniversari de la publicació d’Els Altres Catalans. Aleshores una pneumònia em va impedir anar-hi.
He fet el viatge encuriosit. Sempre m’ha cridat l’atenció saber com vivia en els seus llocs d’origen tota aquella gent que arribava al bar de la meva família, que era el punt de referència de la seva aventura cap una nova vida. Casa Marcelino –en castellà per exigències del Régimen– era coneguda a les terres del sud… El Prat liderava les estadístiques de renda per càpita de l’estat i, en aquelles latituds, devia ser com la terra promesa que somia qualsevol humà que viu on hi ha misèria i opressió social.
També els valencians arribaven a Cal Marcelino per fer la temporada de l’arròs; el cap de colla que els destinava ho feia des d’una taula del bar. En Rallo era un ampostí radicat al Prat, quan els propietaris de les finques més properes al mar van començar a lluitar contra les maresmes convertint-les en arrossars. Van venir pagesos de l’Ebre i de l’Albufera. Una notable descendència d’aquests “valencians” ha arrelat al Prat.
Al mostrador d’aquell bar vaig conèixer en Paco Candel el 1960. Tot servint-li un cafè, abans de la presentació d’un dels seus llibres en el cenacle que teníem al costat de casa. Ja li havia llegit “Donde la ciudad cambia su nombre”. El text m’havia induït a publicar un reportatge sobre mig centenar de famílies que vivien sota els ponts de l’autovia de Castelldefels. Ingènuament vaig posar una esperança com a final del reportatge: la creació d’una cooperativa d’habitatges, que es va començar a organitzar entorn d’una d’aquelles precioses taules de marbre del Cal Marcelino.
S’ha identificat poc l’ascendent valencià de Candel; està molt generalitzada una suposada provinença de Múrcia, segurament per ser del Racó d’Ademús – enclavament dins de la província de Terol, on es parla castellà aragonès – i haver arribat amb l’onada d’immigrants que van venir per les obres del metro i l’Exposició del 1929.
Ara, quan he estat a Cases Altes, em van portar a la casa on va néixer, com es fa constar en una ceràmica a la façana. Vaig saber per gent documentada que els Candel Tortajada no eren pobres de solemnitat, donat que tenien terres i patrimoni immobiliari, lo suficient per pagar el viatge d’una part de la família a Barcelona “per anar a prosperar”. Una vegada aquí, hi havia feina, però l’habitatge era tan escàs, que es veien obligats a comprar una barraca construïda per algú que ja havia prosperat, com per anar a viure a una habitació d’un pis en condició de rellogat. Aquest era el primer ascens social.
El que es pot considerar un fenomen social, es va produir a l’entorn de Barcelona i, per mimetisme, al Baix Llobregat, i va seguir amb les casetes d’auto-construcció a urbanitzacions il·legals que tot sovint s’emparraven per les muntanyes que abrasen la Vall i que mereixerien l’estudi d’un bon analista social com era Candel, donada la peculiaritat de la seva població. Ara mateix no el tinc present, però dubto que a Paco Candel se li escapés aquest fenomen i d’alguna manera el va tractar en la seva extensa bibliografia de més de mig centenar de llibres publicats. Ho dedueixo rellegint “Francisco Candel: el gran dolor del mundo. Diarios 1944-1975” que edità la prestigiosa biògrafa Anna Caballé, que també va ser present al col·loqui, que va organitzar per a l’Institut d’Estudis del Racó d’Ademús el professor Josep Enric Gargallo.
A Cases Altes vaig comprovar – a mida que m’anaven presentant personatges – que hi ha un fenomen de retorn nostàlgic; persones que han construït la seva vida lluny d’Ademús, però han conservat arrels i patrimoni, adaptant a les comoditats d’ara aquells antics casalots que els hi serveixen per les vacances i les escapades. Alguns dels que he conegut – gràcies a Rosa Maria Provencio, originària d’allà i presidenta de l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català – han aconseguit aquí, com ella mateixa, una rellevància que, ni es podien imaginar quan van decidir marxar. Però els lligams amb la terra on van néixer els segueixen vinculant, fent aportacions des de les experiències adquirides, millorant una comarca valenciana que, des de sempre, ha mirat prioritàriament cap a Catalunya.
No he pogut obviar el record de tota aquella gent que arribava a Cal Marcelino, carregats amb maletes de cartró lligades amb cordills i mocadors de fer farcells, on portaven allò més imprescindible. He recobrat el record d’uns quants amb els que vaig tenir una bona relació d’amistat; aquí podien viure malgrat les pèssimes condicions que imposava la postguerra, però allà havien deixat una casa i potser un tros de terra, que no donava prou per viure d’ella. Uns fugien de la misèria social i uns quants de la repressió del caciquisme.
La meva família en certa manera també era part del fenomen social de la migració. Tinc viva la imatge de la nostra arribada al Prat, buscant un horitzó que ens fes oblidar la guerra i superar la postguerra. Formàvem part de la migració interior de la que no es parla gaire. Arribàvem per a fer-nos càrrec d’un negoci d’Hosteleria que ja regentava una altra branca de la família. Hi vam arribar el dia de la Candelera de 1947, dalt del camió de Pedro Llopart, fabricantes de bolsas de papel, el meu padrí. El pare havia acumulat en tres cellers les collites de guerra i postguerra; destruïda la xarxa de distribució, la gent del Penedès es feia càrrec d’establiments de l’entorn de Barcelona per arribar al mercat directament. Aquesta va ser l’excusa dels pares; en realitat aplicaven els diners guardats per establir-se com a mestre d’obres, professió en la que el pare s’havia diplomat a través del gremi, que no li deixaven exercir perquè havia acabat la Guerra Civil treballant a les ordres directes de la direcció general d’ Hospitals de Sang de la Generalitat. Aquesta informació, que no vaig conèixer fins molts anys després, va il·luminar el fet que en aquella antiga taverna al peu de la carretera de l’Aviació aparegués sovint gent relacionada amb la política.
La nostàlgia que et vincula al lloc d’origen, recobrada en el meu Viatge al Racó d’Ademús – seguint la petjada del llibre de Candel –, em va portar a fer una escapada al penedesenc Torrelavit, on vaig néixer i encara hi tinc família. És veritat que he fet arrels al Prat, però allà vaig sentir el desarrelament. Els meus records son potents, perquè de jovenet hi tornava per les festes majors i passava els estius al poble veí de Sants Pere de Riudebitlles, on encara hi ha la casa pairal en mans de la família. Però les coses han canviat: la passera que hi havia al Torrelavit de la postguerra. per travessar la riera a l’inici del carrer del Molí, ara és un pont, el carrer l’han asfaltat, no reconec la casa on vaig viure que ha estat reconstruïda, la bòbila que hi havia al tombar el carrer on anàvem a jugar és ara el Forn del Pep, una fonda molt popular, que regenta la Maria Arasa, l’esposa d’un ex alcalde. Ambdós em van reconèixer i em van fer sentir d’allà, imbuït en la mateixa nostàlgia que vaig descobrir al Racó d’Ademús, entre la gent que va venir a prosperar a Catalunya, malgrat conquerir l’objectiu, sovint brillantment, tornen perquè de cap manera volen desarrelar-se. Catalunya els ha integrat plenament, però ells conserven un fort sentiment de pertinença, allò que sento jo en passar l’Ordal, quan els ulls s’obren als paisatges on conviuen boscos i vinyes. Si es temps de collita, l’olor del raïm ho inunda tot dient-me que he tornat a casa.
Com a contrast, aquell dia de la Candelera de l’hivern de 1947, quan el camió que conduïa el padrí va arribar al Delta per Sant Boi i, enfilà cap El Prat pel camí de la Ribera, els ulls se´m van omplir de l’infinit verd d’aquella horta que, finalitzada la segona Guerra Mundial, havia redescobert que Europa era un gran mercat, com ja havia succeït en acabar la primera Gran Guerra. Va ser el moment en que vaig assumir que també El Prat seria un bon lloc per viure, potser com els hi va passar als Candel en instal·lar-se a Montjuic i veure des d’allà dalt la mateixa immensa plana del Delta, mentre les obres de l’Exposició Internacional emetien sorolls d’activitat i, perquè no?, també de prosperitat. Els hi va passar com a tanta i tanta gent que, arribant del sud, van prosperar aquí, però no han perdut el sentiment d’afinitat per la seva terra. Candel va fer el seu viatge al Racó de Ademús el 1964, just l’any que va publicar “Els altres catalans”, fent propostes que possibilitaven la convivència de l’estimació per la terra d’on procedeixes i el respecte per la terra on has arribat. Si hi ha reciprocitat, la fórmula màgica de convivència que va exposar en el seu llibre, funciona.
Pere Baltà i Llopart
UN LLEGAT CAP AL FUTUR
Tanquem el 2025; aquest ha estat un any de gran significació per a la nostra entitat, marcat per la cloenda de la commemoració del nostre 50è aniversari i per un relleu institucional que obre una nova etapa. Vull començar expressant el més profund agraïment a la junta sortint, i molt especialment a la presidenta Genoveva Català, per la seva dedicació i la tasca ingent realitzada. El seu lideratge ha estat fonamental per consolidar el Centre com un referent cultural a la comarca.
El canvi de presidència, efectiu des del 30 de maig, ens situa davant del repte d’impulsar un nou programa d’actuació que es fonamenta en tres eixos clau: en primer lloc, donar continuïtat a l’immens llegat rebut, preservant el rigor i la vocació de servei que ens defineixen; en segon lloc, dinamitzar la participació associativa, fomentant la implicació dels socis i sòcies en la presa de decisions i en els projectes del Centre; i, finalment, adequar la nostra estructura als nous focus d’interès i als desafiaments socials i territorials que afronta el Baix Llobregat. Afrontem el futur amb la convicció que la nostra activitat és fruit d’una voluntat col·lectiva de ser i de fer, una voluntat de persistència que ens ha permès arribar fins aquí i que ens impulsarà en els anys vinents.
Com hem anat recollint al Butlletí de cada mes, la relació d’actes realitzats, propis, en col·laboració o participats, és extensa en activitats, àmplia en temàtiques i rigorosa en continguts i execució, fruit d’una gran dedicació i aportació per part tant de voluntariat, com de l’impagable equip tècnic de què disposa el Centre. Permeteu-me reivindicar l’acció del voluntariat que es manifesta de múltiples maneres, des dels membres de Junta, que realitzen nombroses accions de promoció i suport a l’activitat del Centre, fins a l’àmplia nòmina de col·laboradors, tant socis com no socis, que participen en les seves activitats, remarcant, molt especialment, el col·lectiu de persones que es dediquen a la recerca, bé dins les Recerques Col·lectives que impulsa el Centre, com en recerques fruit de la seva pròpia iniciativa. O la generació de sinergies, com la funció de “pal de paller” que el Centre ofereix a les Entitats d’Estudis Locals de la comarca, com ha quedat ben palès enguany en la 9ª Trobada feta a Olesa de Montserrat.
És una gran simbiosi que es dona, on el Centre ofereix una estructura sota l’aixopluc de la qual poden dur a terme o promocionar les seves activitats, i alhora, ells i elles nodreixen el bagatge que any rere any va acumulant el Centre i la comarca. En definitiva una vocació comarcalista que ens porta a desplegar les nostres activitats per tot el territori a través dels seus municipis, participant amb una àmplia colla d’entitats i activitats de tercers i oferint el Centre com a espai i referent per a nombroses persones i entitats que treballen per a la comarca; construint xarxa que contribueix a generar estructura i identitat a la comarca.
Agraïment, doncs, a totes les persones associades al Centre, a totes les persones que col·laboren en les activitats promogudes, a tothom que participa en els actes que organitzem, a les entitats de la comarca amb qui compartim voluntats i anhels, a les Institucions municipals i supramunicipals que confien en nosaltres; moltes gràcies a tothom.
Que passeu unes bones festes de Nadal, i una bona entrada d’any.
Jordi Sicart, President del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat
“El Pla de Fosses de la Generalitat i el Baix Llobregat” per F. Xavier Menéndez i Pablo, Director General de Memòria Democràtica
F. Xavier Menéndez i Pablo
Director General de Memòria Democràtica
Departament de Justícia i Qualitat Democràtica
Fotografia: F. Xavier Menéndez i Pablo
La Direcció General de Memòria Democràtica (departament de Justícia i qualitat democràtica de la Generalitat de Catalunya) du a terme des de l’any 2017 un Pla sistemàtic de recerca de desapareguts de la Guerra civil i el Franquisme, consistent en un pla d’exhumació de fosses comunes i un programa d’identificació genètica. L’objectiu es recuperar els cossos i reinhumar-los de forma individual i digna, però sobretot, identificar-los per poder-los així lliurar a les famílies. Per fer-ho disposem d’un cens de persones desaparegudes amb més de 8.000 registres. En ell les famílies donen d’alta el seu parent desaparegut, i se’ls convida a cedir una mostra genètica. Disposem de 4.500 perfils genètics que anem creuant de forma regular amb les mostres d’ADN de 700 cossos (un 70% dels 1.000 cossos que hem recuperat a les exhumacions). El resultat es modest però encoratjador: hem identificat 34 persones (27 mitjançant l’ADN). El nombre de fosses que tenim detectades a Catalunya (publicades al Mapa de Fosses de la Generalitat) ja supera les 1000 entrades. Però no totes són recuperables. A mes de les que hem excavat (unes 140), hi ha moltes fosses que han desaparegut, per raons urbanístiques o per que els cossos foren traslladats al Valle de Cuelgamuros. D’altres son noticies que no ofereixen ubicacions precises.
D’aquest miller d’entrades, el mapa de fosses nomes te registrades 13 al baix Llobregat. La majoria són fosses de cementiri, algunes d’elles mal ubicades, no confirmades, o desaparegudes per que els cossos foren traslladats al Valle de Cuelgamuros. Ens referim a Collbató, Begues, Sant Joan Despí, Esplugues, Sant Feliu de Llobregat, Sant Just Desvern (Sant Pere Màrtir), Cornellà, Sant Boi o Martorell. Algunes d’elles corresponen a persones assassinades a la rereguarda republicana el 1936, la majoria d’ells de persones individuals que foren posteriorment exhumades i traslladades a Cuelgamuros als anys 50. D’altres corresponen a soldats que van atrevir-se a fer front a les tropes franquistes que inexorablement s’apropaven a Barcelona baixant per les ribes del Llobregat el gener de 1939, o que simplement van ser assassinades per l’exercit ocupant en el seu avanç, i que van ser inhumades als cementiris municipals. Només tres de les fosses estan dignificades: Sant Joan Despí, Begues i Sant Feliu Llobregat (i Olesa, un cas que després analitzarem).
Però al Baix Llobregat comptem amb un episodi realment colpidor, que va tenir lloc el febrer de 1939, quan en teoria les tropes franquistes ja havien ocupat i “pacificat” el país. Un episodi de repressió indiscriminada que demostrava que el franquisme triomfant seguia matant i que no donava la guerra per finalitzada.
El 19 febrer de 1939, quan les hostilitats a Catalunya havien acabat, als murs del cementiri d’Abrera son afusellats una vintena de persones. Alguns van escapar, però tenim documentats a una fossa comuna del cementiri, ben delimitada, entre 15 i 17 individus. El comboi de presos va sortir de matinada d’Olesa de Montserrat, i en teoria anaven a lliurar-los a Barcelona, però la falange local va decidir desempallegar-se’n poc després de sortir d’Olesa. Formaven part dels 22 condemnats a mort a l’anomenat “Judici de les viudes”, un simulacre de procés al que van ser sotmesos 33 olesans i olesanes els dies 14 a 17 de febrer 1939, a Olesa. Responia a una venjança indiscriminada impulsada pels ocupants, la Falange i les vídues i familiars dels entre 36 i 39 olesans víctimes que entre juliol i desembre de 1936 van ser assassinades per incontrolats del Comitè antifeixista local. El “judici” es va fer sense evidències de que els acusats i executats tinguessin relació directa amb aquells fets. El 21 de febrer van tenir lloc a Olesa un nou afusellament amb com a mínim 3 víctimes mes.
Durant anys, els familiars de les víctimes de la Fossa d’Abrera s’han anat reunint per Tots Sants per retre homenatge els seus morts. Una làpida instal·lada pels familiars amb la major part dels noms en recordava al cas.
En paral·lel, es va intentar localitzar i exhumar la fossa del cementiri vell d’Olesa, però els dos intents d’exhumació van resultar negatius (2004 i 2022). El 2024 l’espai va ser dignificat per l’ajuntament.
Finalment, el passat 17 de novembre de 2025 es van iniciar els treballs d’exhumació de la fossa del cementiri vell d’Abrera, a càrrec de la DG de Memòria Democràtica amb estreta col·laboració amb els ajuntaments d’Abrera i d’Olesa. La fossa ha estat localitzada: en aquests moments, s’han localitzat 13 individus. Hi ha una segona fossa, al costat, pendent d’obrir. Els resultats, òbviament, encara no els podem avançar, doncs els treballs estan encara en curs. Però tenim localitzats familiars de la major part de les víctimes, i per tant confiem en que podrem identificar la major part de les persones afusellades, atès que estem recollint els perfils genètics dels familiars, per tal de creuar-los posteriorment amb els ADNs dels cossos recuperats. Els familiars han estan informats de tot el procediment i convidats als treballs d’exhumació. El mateix Conseller de justícia es va reunir amb ells, a peu de fossa, el passat 29 de novembre. Totes les víctimes són d’Olesa, excepte una d’Abrera i dos d’Esparraguera.
L’objectiu és clar: retornar a les famílies les despulles dels seus familiars assassinats per que els puguin inhumar a on i com desitgin, així com els objectes personals associats. I així tancar el dol de la família. I de pas, eliminar una fossa de la vergonya i dignificar el cementiri com espai de memòria, i així retre homenatge permanent a les víctimes.
Per acabar també voldria esmentar una darrera fossa singular a la comarca. Es tracta de la fossa corresponent als morts del Psiquiàtric de Sant Boi durant la guerra, que es troba al cementiri, i que podria albergar quasi 3.000 cossos. Es la fossa massiva més gran de la Guerra Civil a Catalunya. Aquestes persones també van ser víctimes, doncs la mortaldat es va veure accelerada per la fam i la desatenció, sobretot als darrers anys del conflicte. En conseqüència la DG de Memòria Democràtica ha encarregat un estudi i a l’any 2026, conjuntament amb l’ajuntament de sant Boi, dignificarem i senyalitzarem aquesta fossa.
Calidoscopi comarcal, relligant territori.
Aquest mes de novembre un seguit d’activitats ens recorden una de les raons fonamentals del CECBLL com és la de relligar el territori, donant sentit de pertinença. El dissabte 29 de novembre s’ha dut a terme la 9a Trobada d’Entitats d’Estudi del Baix Llobregat, enguany a Olesa de Montserrat, aquesta edició focalitzada en La dimensió natural del patrimoni industrial amb un conjunt de ponències amb aportacions de gran interès i una gran participació (veure aquí).
En moltes Trobades d’Entitats es sol·licita des de les associacions d’àmbit local que el CECBLL actuï de “pal de paller” d’aquestes entitats, repte que el CECBLL va entomar.
Per part del CECBLL ja es duien a terme activitats orientades en aquest sentit com són:
- La Trobada biennal d’Entitats d’Estudis Locals, que aquest 2025 celebra la seva 9a edició
- La incentivació, biennal, de la dinamització de candidatures per als Premis de Reconeixement Cultural del BLL.
Amb posterioritat el CECBLL ha anat activant nous nexes orientats a donar compliment al compromís indicat:
- Espai Les Entitats d’Estudi del Baix Llobregat al Butlletí mensual, on cada mes es destaca una entitat local per donar-la a conèixer en les més de 1.500 persones que el reben
- Espai del WEB del CECBLL amb el recull de les Entitats d’Estudis Locals, on actualment hi ha enllaçades unes 40 entitats de la comarca (veure aquí)
Seguint aquesta trajectòria, el CECBLL ha estat treballant l’últim any en diverses línies de treball seguint aquest compromís de cohesió entre les entitats i s’ha proposat:
- La possibilitat que les entitats puguin autopublicar les seves activitats a l’Agenda Cultural del Baix Llobregat (veure aquí)
- La consolidació del grup de Whatsapp que s’ha començat a crear des del Centre per tal de comunicar les activitats de cada entitat a la resta d’entitats veïnes
- El projecte “Racons del Baix”, una proposta que sorgia a la 6a Trobada d’Entitats d’Estudis del Baix Llobregat al 2017 a Torrelles de Llobregat, i que consisteix en realitzar mensualment un itinerari proposat per cada una de les Entitats Locals que ho vulguin. Podeu trobar les dates de la primera edició en aquest enllaç.
Aquest novembre també hem fet activitat entorn de la commemoració dels 50 anys de la mort del dictador. Conjuntament amb la Xarxa de Memòria Democràtica, amb CCOO, i amb l’Arxiu Comarcal, hem dinamitzat diverses activitats per recordar la fi de la dictadura, que 50 anys després, ha determinat bona part de la nostra història recent. Així doncs, hem portat a la nostra seu l’exposició 50 anys de les Vagues Generals del Baix Llobregat (1974-2024), organitzada per CCOO i hem incentivat visites escolars tant a l’exposició com al nostre itinerari Quan les parets parlen. Anunciem que aquestes activitats continuen a principis del mes de desembre amb la conferència 1975. El Baix Llobregat on arrancarem la 13a Recerca Col·lectiva (2 de desembre / veure aquí) i la conferència Construint la ciutadania democràtica: la lluita contra la dictadura al final del franquisme a càrrec de la Dra. Paola Lo Cascio (4 de desembre / veure aquí).
Altres activitats que mostren la interacció del CECBLL amb el territori han estat, aquest mes de novembre, la participació en el Jurat del Premi Josep Oliva 2025 de l’Ajuntament del Prat de Llobregat (veure aquí), la participació en el Consell agrari del Parc agrari del Baix Llobregat (veure aquí), la participació en els actes de l’ADCS d’Esparreguera (veure aquí), o la reunió amb grups polítics de la comarca, en aquest cas amb ERC (veure aquí),
Volem fer palesa la tasca de dinamització de la dimensió comarcal i d’arrelament al territori del CECBLL indicant que participa en activitats concretes amb una trentena d’Entitats i Institucions de la Comarca a més de la relació amb la quarantena d’Entitats d’Estudi Locals, així com amb arxius i biblioteques dels municipis de la comarca, les nombroses persones que participen a títol individual i la valuosa col·laboració amb els Ajuntaments de la comarca. El potencial d’aquesta xarxa es fa evident en la col·laboració en la realització de les activitats que programa, en la participació en les crides a les Recerques col·lectives o en l’assistència a les seves activitats.
“Les tres vagues generals que van frustrar el projecte del franquisme sense Franco” per Oriol Pàmies
Fotografia: Oriol Pàmies, autor de l’article.
Les mobilitzacions obreres del Baix Llobregat de fa 50 anys, junt amb altres que van tenir lloc a Catalunya i la resta de l’Estat, van accelerar la descomposició del règim de Franco al demostrar un ampli suport a les aspiracions de llibertat i justícia social que la dictadura negava i perseguia. Entre el 1974 i el 1976, la comarca va sumar forces en tres ocasions per imposar de facto l’exercici de drets fonamentals com el de reunió, expressió, representació sindical i vaga, uns fets que s’han de posar en relleu el moment d’explicar a les noves generacions qui i com va guanyar la democràcia en aquest país, i quina era la veritable naturalesa del franquisme.
Aquest és el sentit de l’exposició Les vagues generals al Baix Llobregat, promoguda per Comissions Obreres i que ha estat instal·lada a la seu del Centre d’Estudis Comarcals del 13 al 27 de novembre. De fet l’exposició resumeix un treball més ampli de recerca i síntesi de dades que s’ha traduït en diversos materials que es poden consultar i descarregar en línia.
Les tres vagues generals comarcals van suposar torpedes a la línia de flotació d’un règim que es resistia a claudicar tot i la decrepitud física del dictador i la mort en atemptat del seu home de confiança, Luis Carrero Blanco, contrarietats a les quals se sumava un context internacional desfavorable per a les autocràcies, marcat per la Revolució dels Clavells a Portugal i la caiguda dels coronels a Grècia.
Alguns dels líders de les vagues generals del Baix Llobregat a la capçalera d’una manifestació unitària.
Els conflictes obrers es van multiplicar durant l’agonia del franquisme. La crisi econòmica global iniciada el 1973 –tot i la política compensatòria que va reduir l’impacte de l’elevació del preu del petroli i va ajornar-ne els efectes– començava a ser força palpable, amb expedients de crisi, atur i inflació. El Baix Llobregat, on s’havien concentrat en pocs anys una gran potència industrial i un al·luvió demogràfic que la feia funcionar, bullia de reivindicacions laborals i en pro de millors condicions de vida.
Així, a la gestació de la primera vaga general, el juliol del 1974, confluirien la solidaritat amb els treballadors en vaga de les empreses Elsa de Cornellà i Solvay de Martorell amb la reivindicació dels metal·lúrgics del Baix Llobregat pel seu conveni, que els empresaris es negaven a negociar. Aquesta solidaritat va ser activada per la presència destacada al carrer i la dimensió cívica i ciutadana obtinguda per tots dos conflictes. En total, unes 30.000 persones de 300 empreses haurien participat en les aturades.
En l’èxit d’aquella primera acció coordinada hi va jugar un paper important la utilització de les estructures legals del sindicat vertical, ocupades de fet per elements de Comissions Obreres. La coordinació oberta del moviment faria un pas més quan el 28 de novembre del 1974 una assemblea de 500 delegats sindicals va llançar la crida a una aturada de 24 hores contra la carestia de la vida el dia 5 de desembre. A la dimensió clarament política de la convocatòria s’hi uniria la lluita contra la repressió, quan poc després van ser detinguts 24 dirigents obrers, cosa que provocaria l’avenç de l’atur en algunes empreses i la seva prolongació més dies dels previstos, fins al 9.
Quan Franco va morir, el 20-N del 1975, ja havia començat la vaga de Laforsa, que motivaria la tercera mobilització general a la comarca. Del 19 al 25 de gener la comarca sindical de Cornellà pràcticament es va paralitzar; també van aturar-se empreses d’Esplugues, Sant Just Desvern i de la rodalia de Martorell. Van arribar a parar 60.000 treballadors de 200 empreses i es van perdre 5 milions d’hores de feina.
Honors de portada per a la vaga general en solidaritat amb Laforsa al Diario de Barcelona del 21 de gener del 1976
La potència històrica i el fet diferencial de les tres vagues generals del Baix Llobregat segurament rau en el fet que van traspassar l’àmbit estrictament laboral per convertir-se en mobilitzacions socials i ciutadanes, en què es barrejaven obrers, estudiants i comerciants, a més d’antirepressives (la vaga era il·legal i la primera conseqüència solia ser l’acomiadament) i per tant polítiques. En l’extensió social dels conflictes hi van tenir un protagonisme destacat les dones, un element anticipador del canvi polític a què s’aspirava.
Darrere d’unes mobilitzacions de tant d’abast hi havia una àmplia minoria de militants antifranquistes que van assumir riscos considerables. En l’etapa final del franquisme, centenars d’homes i dones de la comarca van pertànyer clandestinament en el PSUC i altres grups situats a la seva esquerra que mereixen respecte i reconeixement, igual que els integrants de grups catòlics que van participar en l’impuls del moviment de les Comissions Obreres. L’Església de base, a més, va ajudar a fer créixer el moviment obrer oferint no poques vegades els seus locals per a reunions i tancades de protesta, i la vicaria episcopal Barcelona Sud es va pronunciar públicament en solidaritat amb els acomiadats de Laforsa.
Les vagues del Baix Llobregat del 1974-1976 van aconseguir un ressò inèdit, fins arribar als despatxos dels jerarques franquistes, gràcies al paper de la premsa. Tot i que objectivament eren notícia pel seu abast, mai vist fins aleshores, la premsa tenia consignes per silenciar els desafiaments al règim. Però la presència de periodistes demòcrates a les redaccions i la feina coordinada dels corresponsals assegurava la presència constant dels conflictes als diferents diaris: de la vaga de Laforsa i de la vaga solidària del gener del 1976 se’n van publicar 618 notícies. La premsa va ser un “espai de llibertat” més dels que en aquella etapa van conquerir els moviments democràtics.
Una lliçó que es pot extreure d’aquelles mobilitzacions que van ajudar a tombar el franquisme —amb Franco i sense— és la del valor de la unitat. Entre el 1974 i el 1976, el moviment obrer del Baix Llobregat va avançar en maduresa i organització, però també en convergència i capacitat de síntesi. Això es concretaria el 1974 en la confluència entre el PSUC i la seva antiga escissió Bandera Roja, i la integració de les dues coordinadores de Comissions Obreres que estaven sota la seva influència, i el 1975 en la constitució de la Intersindical, un organisme de representació i interlocució dels treballadors de la comarca que podria haver estat un embrió de sindicat unitari a escala del Baix Llobregat.
“Inundacions al Baix Llobregat” per Rafael Díez, membre de Martorell Viu i la Taula del Llobregat
Rafael Díez, membre de Martorell Viu i la Taula del Llobregat
Aquest article pretén reclamar l’atenció sobre un tema que preocupa a molts ciutadans de Catalunya, i especialment del Baix Llobregat, que rep el cabal dels 4.700 km2 de la conca: La urbanització de zones inundables.
Des de 1956 que tenim llei d’urbanisme, estem OCUPANT L’ESPAI FLUVIAL mes o menys amb els mateixos “arguments”, menyspreant la historia, la ciència i la natura. El 1955, Lluis Santacana i Faralt promou la construcció d’un nou barri a l’horta inundable de Martorell, l’Illa de Santacana, amb aquests arguments que han persistit fins al dia d’avui:
“..las posibles avenidas del rio Anoya que se podrían citar como peligro eventual, especialmente cuando se ven precedidas por las del Llobregat, están hoy dia perfectamente contenidas, y pueden estarlo todavía mucho más, hasta un grado de seguridad absoluta, especialmente por la elevación de tierras de la orilla en cuestión ..”
Arguments similars hem sentit al 1991 per justificar l’impacte de les riuades en la construcció de l’A2, que passa sobre la llera del riu Llobregat, i la construcció al Pont del Diable del nou calaix de desguàs per pal·liar, en allò possible, aquest impacte. Aquesta vegada, ja amb anàlisis hidràulics, càlculs i cotes d’inundació que el departament d’hidrologia de la UPC va subministrar.
Setembre 1996. Maqueta per simular els efectes de la confluència de l’Anoia i Llobregat
Van fer una maqueta en la coberta de l’edifici de l’escola d’enginyers a escala 1/60 de 60 metres de llarg per simular els efectes de la confluència de l’Anoia i el Llobregat amb l’A2 ocupant la llera. Van determinar una geometria, una cota al 56, per situar la cota de protecció i un cabal màxim de 4.000 m3/s de capacitat. Els promotors van quedar satisfets i van assegurar que els problemes d’inundació de la Vila quedaven definitivament resolts. La gent encara s’ho creu.
Ara, en un nou estudi fet al 2017, la cota màxima per a un període de retorn T-500 anys és la cota 59,1. Cal dir aquí que el avanços actuals en hidrologia i meteorologia son increïbles comparats amb els de l’època de la construcció del nou ull del Pont del Diable.
El riu està controlat en temps real, no cal maquetes físiques, el riu te pràcticament un bessó digital que permet fer qualsevol simulació meteorològica predictiva, a més de ser capaç d’aprendre dels episodis històrics per ajustar el sistema. Arribats aquí podríem pensar que tenim resolt el problema de la inundabilitat, però en realitat no és així perquè el veritable problema no és el riu sinó l’ocupació que hem fet i fem de l’espai fluvial. Hem ocupat les planes d’inundació i les infraestructures viaries i ferroviàries no tenen prou en compte els camins de l’aigua preexistents. Ho hem vist a València i ho continuarem veient si no prenem mesures de veritat.
Geoportal registradores. El Prat, Hospitalet, Cornellá, San Boi, Viladecans… la C-31 i C-32 canalitzen l’aigua.
També ho podem veure al delta del Llobregat. Els mapes mostren com en el traçat de les infraestructures canalitzem, en la mesura de la seva cota, els corrents d’aigua, fins que es veuen superades als punts mes baixos per inundar a continuació els espais laterals ocupats per edificacions. La C-31 i la C32 son un exemple clar i tot el delta del Llobregat pateix aquesta manera de fer.
PLÀNOL ALMERA I BROSSA 1891. ICC. TFM. Noemí Núñez Veciana
Desprès de les greus inundacions del 1962, el 1971 i el 1982, la societat demanava controlar els rius i canalitzar-los per acabar amb les inundacions. Ara sabem que les inundacions son inevitables i cal actuar d’un altra manera. Les canalitzacions s’han demostrat inútils per cabals superiors als de càlcul.
Tenim pendent la revisió de la cartografia d’inundabilitat, per incorporar els efectes del canvi climàtic. Els mapes no estan actualitzats i les modelitzacions que es fan servir son obsoletes. Per tant, hi han mes persones en risc que viuen en la ignorància.
Martorell. PEF 2008. Planificación del espacio fluvial. La definición de la zona fluvial i el sistema hídrico supeditada a la planificacion urbana.
Mentrestant l’activitat edificatòria no s’atura i continua l’ocupació de zones inundables, abocant terres per aixecar el nivell de l’àmbit que es vol construir. Es fa al Prat, a Mollet, a Gavà, a Cornellà… i aquesta no és la solució, és un greu error que cal evitar. A Martorell s’està fent actualment.
Encara hi ha qui pensa i diu que no es pot edificar en Zona Inundable, que és impossible. La realitat és que a Catalunya i el Baix Llobregat sí s’hi pot edificar en Zona Inundable, s’ha fet i es fa habitualment perquè la llei i els reglaments fets a mida ho permeten.
Aquest any 2025 un grup d’entitats coordinades per EA i sota el paraigües de PROU URBANISME INUNDABLE hem participat en un documental rememorant l’episodi de la Dana de Valencia de l’equip de SENSE FICCIÓ titulat Alerta Inundable. Aquest documental s’hauria d’haver emès el passat dia 30 de setembre però no ha pogut ser per censura prèvia a l’emissió.
Rafa Díez
OCTUBRE: L’HABITATGE ENS PREOCUPA I ELS RISCOS CLIMÀTICS TAMBÉ
Els dies 24 i 25 d’octubre hem dut a terme la 9a Jornada de Paisatges Contemporanis, enguany dedicades a l’Habitatge, una perspectiva des del Baix Llobregat. Un tema que actualment ocupa i preocupa enormement a tota la societat. Les ponències i les taules rodones ens han posat sobre la taula una bona i àmplia visió de l’evolució i estat de situació de tot allò que són el subjacents, allò que no percebem però que és a la base del que veiem: la demografia, les configuracions urbanes històriques, la legislació, l’urbanisme, l’arquitectura, la realitat socioeconòmica. Ens han exposat afectacions de la situació actual com l’estat d’emergència habitacional, la gentrificació, necessitats dels més joves i dels més grans, efectes sobre la salut, etc. També ens han donat un bon plec d’aportacions sobre les actuacions de l’administració des de l’àmbit local, supramunicipal i de país, així com un conjunt d’exemples d’iniciatives diverses que ens porten a noves fronteres en matèria d’habitatge: configuracions arquitectòniques més saludables i sostenibles, propostes per als joves i propostes per a la vellesa. I tot això sobre un Baix Llobregat de 850.000 persones en una Catalunya de 8 milions d’habitants. I ja se’ns planteja que es va cap als 10 milions; com ens ho farem? on viurem? com viurem? Quins efectes tindrà sobre el territori i l’entorn? Estem davant d’un cercle endimoniat i d’un repte enorme com a societat i com a persones, i per descomptat les institucions i les entitats com el Centre d’Estudis del Baix Llobregat.
Unes jornades que s’han dut a terme amb una àmplia nòmina d’Institucions i entitats que hi han donat el seu suport i de persones que han col·laborat en la seva organització i participat en la seva realització, com podeu veure en el butlletí de presentació de les Jornades (veure aquí), que tindreu disponible al canal Youtube del Centre (veure aquí divendres i aquí dissabte) i més endavant editat a la nostra revista Materials del Baix Llobregat.
L’octubre, però, ens ha donat un bon ensurt climàtic: una dana que ens va afectar àmpliament, però molt especialment a les Terres de l’Ebre. Amb aquest motiu incloem en aquest butlletí un article sobre els riscos d’inundació de la nostra comarca (veure aquí) de la mà de Rafael Díez. Una temàtica que segueix l’article sobre el risc d’incendis forestals del Butlletí del passat mes d’Adriana Clivillé (veure aquí); indicadors dels estralls dels riscos climàtics, naturals i antròpics que impacten la nostra comarca.
Aquest octubre el CECBLL hem participat en els actes centrals de commemoració del 175è aniversari de la Colònia Sedó (veure aquí), que va aconseguir una multitudinària assistència a la Colònia, amb més de 4.000 persones procedents d’Esparreguera i del seu entorn, fent palesa la importància d’aquest espai patrimonial i museístic tant emblemàtic per al Baix Llobregat i per al país.
L’acte va comptar amb l’assistència, entre d’altres autoritats, de la Honorable consellera de Cultura, la Sra. Sònia Hernández. Precisament la consellera va repetir presència a la inauguració del nou espai d’Arxiu Municipal de Vallirana (veure aquí), acte al qual vàrem assistir i del que ens congratulem com a CECBLL i felicitem al seu Ajuntament i a tota la vila, ja que permet una gran millora en la custòdia de la documentació municipal, una major facilitat d’accés a les fonts documentals municipals i unes bones condicions de treball per a tots els usuaris.
Indicar que a nivell intern i com ja havíem anunciat en l’anterior butlletí, ja s’han constituït les Comissions de Junta de Memòria Històrica i Lluites Democràtiques, la de Sostenibilitat i Territori i la de Premis de Reconeixement Cultural, a més de la de Presidència, i que estem avançant en la implantació del Projecte de la Junta 2025-2028.
Recordar, finalment, que el proper 29 de novembre es durà a terme la 9a Trobada d’Entitats d’Estudi del Baix Llobregat, enguany a Olesa de Montserrat, focalitzades en aquest edició en La dimensió natural del patrimoni industrial (veure aquí); us hi esperem.
SETEMBRE: ARRENQUEM CURS, CONTINUEM ANY.
Arrenquem el curs prenent decisions, la primera en defensa de la cultura, la pau, la vida. En un context mundial marcat per nombrosos conflictes, ara més que mai ens volem esforçar a mostrar com la cultura pot servir per evidenciar les tensions, però també per contribuir a construir la pau, fomentant la cultura per a la pau. Des d’aquest punt de vista, aquest mes hem pres una decisió respecte a una activitat que teníem programada pel 4 d’octubre i ara s’ajorna fins el 29 de novembre d’acord amb els co-organitzadors i tots els participants, hem canviat la data de la 9ª Trobada d’Entitats d’Estudis Locals, per a solidaritzar-nos amb la convocatòria de la manifestació unitària del dia 4 d’octubre. Amb aquest canvi de programació reiterem el nostre compromís amb la pau i la vida, constatant com NN.UU. han qualificat de genocidi al poble palestí de Gaza, l’acció bèl·lica del govern israelià liderat per Netanyahu amb el suport del nordamericà Donald Trump.
El compliment del nostre Pla d’Activitats aprovat en Assemblea comença just abans de vacances d’estiu amb l’Escola d’Estiu sobre Mobilitat sostenible, continuem aquesta tardor amb les Jornades de Patrimoni, la Trobada d’Entitats d’Estudi Locals i les Jornades de Paisatges Contemporanis.
Els dies 19 i 21 de setembre vàrem realitzar les 13es Jornades de Patrimoni, enguany centrades en el Parc de Torreblanca, amb un gran èxit de públic, de ponències i comunicacions i d’organització (veure aquí).
Hem iniciat el nou curs en els serveis culturals i espais patrimonials que gestionem des del CECBLL, com són el Centre Cívic Mas Lluí de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat (veure aquí la programació), les visites de cap de setmana al Museu del Mnactec a la Colònia Sedó (veure aquí) i les vistes a l’Espai Terrissa de l’Ajuntament d’Esparreguera (veure aquí).
A banda de les activitats de caràcter propi, el CECBLL hem participat en actes socials com han estat la tradicional ofrena de la Diada a la tomba d’en Rafael de Casanova a Sant Boi (veure aquí), el sopar de Festa Major dels Amics d’El Prat, on vàrem recollir el Premi de reconeixement a la trajectòria cultural, històrica i patrimonial Jaume Codina Vilà que aquesta entitat ens ha atorgat enguany (veure aquí); la commemoració del 20è aniversari de l’Associació Memòria Històrica i Democràtica Baix Llobregat (veure aquí), i al TEiT 2025 (Transició Energètica i Territori) celebrat a Sabadell (veure aquí), del qual el CECBLL en formem part de la seva primera edició.
Finalment explicar-vos que dins el programa de la Junta 2025-2028 hem iniciat la constitució de les Comissions de Junta. Aquestes Comissions tenen per objectiu disposar de mecanismes estructurals que permetin i facilitin la relació de la Junta amb l’entorn del CECBLL, tant en aspectes de continguts (memòria històrica, territori, etc.) com en aspectes més instrumentals (recerques, editorial, comunicació, etc.). Les Comissions estan formades per membres de la Junta i per persones convidades.
S’han iniciat ja els treballs de la Comissió de Memòria Històrica i Democràtica i s’ha activat la creació de la Comissió de Territori i Entorn. Ambdues quedaran formalment constituïdes dins el proper mes d’octubre; us ho explicarem en detall al proper butlletí.
Iniciem aquest camí per refermar i reforçar el compromís del CECBLL amb la comarca, amb la seva diversitat i complexitat, a través de la cultura i el coneixement.
Viatge als camps de la mort 2025, per Conxita Sánchez, membre de Junta del CECBLL
“Ninguna hazaña es tan digna, tan esencialmente humana, como la voluntat de sobrevivir”
Aquets mots de l’Almudena Grandes em serveixen per recordar el viatge que vàrem fer al maig, com a Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, per commemorar el 80è aniversari de l’alliberament dels camps nazis; al Castell d’Hartheim a Ebensee, a Gusen a Mauthausen. Espais de terror envoltats d’un paisatge idíl·lic, prats d’un verd intens, el blau de l’aigua i el blanc de les altes muntanyes. Amb terres de conreus i pobles de postals, on viu gent que estima la terra, professionals, artesans, la bona gent treballadora. Famílies que estimen i s’estimen. Costa entendre que allà a tocar de la vida es va practicar sistemàticament la mort.
Viatge colpidor que t’apropa a l’abisme del mal i et connecta a la seva arrel. Un viatge, també per fer justícia, per retre reconeixement als republicans espanyols, als “apàtrides”, els que no tenien país que els acollís ni els defensés. Als catalans i als brigadistes internacionals. Vam tenir l’oportunitat d’acompanyar institucions i entitats i als i les recercaires que han fet una impressionant feina, en especial Maribel Ollé que coordina la recerca col·lectiva sobre els deportats i exiliats baixllobregatins, rescatant-los de l’oblit. Neus Ribas, cap de projectes del CECBLL, ens va facilitar el viatge i ajudar a col·locar una placa per homenatjar i fer memòria dels 104 baixllobregatins que van passar per aquets camps de la mort i els qui de manera solemne vam nomenar en veu alta per fer-los present.
Aquesta breu ressenya no pot copsar en la seva dimensió, una experiència inoblidable, viscuda de la mà de l’Amical Mauthausen. Molt a agrair a Isidoro Teruel, Elvira Fernández, Josepa Gardenyes i Joan Calvo el seu president, que fan una tasca imprescindible mantenint viva la memòria de tant sofriment; i encomiable l’acompanyament als familiars dels deportats. Amb ells i elles vàrem reviure històries que no semblen reals per la seva duresa. Alumnat de centres catalans i de la resta de l’estat van preparar una sèrie de “performances” amb diferents activitats, lectures de textos, de noms i d’històries dels deportats i un puzle que muntat col·lectivament representava el “Gernika”.
Ha estat torbador conèixer com en aquells camps infernals s’obrien pas amb determinació valors com la solidaritat, la fraternitat i la humanitat, elements imprescindibles per sobreviure lligats a la capacitat d’organització que malgrat el dolor i el patiment aconseguien teixir estratègies per sobreviure, per rescatar fotografies i escrits que poguessin explicar en un futur indeterminat el que havia passat i el que havien viscut. En el seu jurament, els supervivents alliberats del camp de Mauthausen fan esment de la pau i la llibertat com a garanties de felicitat dels pobles, d’un món basat en la justícia social, la col·laboració i la solidaritat internacional. Amb aquest jurament vàrem renovar el compromís per mantenir viva la memòria, cercar justícia, reparació i no repetició. “Mai més”.
Però hem d’estar amatents perquè tal com ens recordava Montserrat Roig “El nazisme no és fruit d’una època, és l’ou de la serp, es reprodueix contínuament.”
Aquesta vivència ha remenat raons i emocions que m’han interpel·lat al confrontar el que els supervivents reclamaven amb la realitat que ara ens envolta; injusta invasió d’Ucraïna, la guerra, i les pràctiques genocides. Estem essent testimonis impotents. Assistim en directe i en horari de màxima audiència al genocidi Palestí. L’exercit israelià i el govern de Netanyahu apliquen la neteja ètnica a Gaza i la volen estendre a Cisjordania. Condemno amb tota la contundència Hammas i els atacs del 7 d’octubre del 2023, però això no els dona llicència per exterminar de manera sistemàtica tot un poble.
Deia Hannah Arendt que el mal el causa gent que accepta les injustícies sense ser conscients de la seva gravetat i de les seves repercussions socials, ja sigui per ignorància, indiferència o per la seva acceptació acrítica… La banalitat del mal. La mort de l’empatia humana és un dels primers i més reveladors signes d’una cultura a punt de caure en la barbàrie. Desposseir-los de la seva dignitat i humanitat. Impressiona comprovar com de fàcil és inocular l’apatia, el desànim, la indiferència fins hi tot la por els altres que senyalant amb una estrella, una creu o una lluna li treus la humanitat i que les diferències; d’orígens, parla, ideari, gènere poden facilitar totes les atrocitats. Una constatació que em revolta.
Ara està passant en un camp de la mort a cel obert que es diu Gaza. Segons la presidenta de Creu Roja “Gaza és pitjor que l’infern en la terra” Trivialitzar l’extermini significa eliminar tota senyal d’humanitat.
Milers i milers de persones assassinades, de criatures, nenes i nens a qui han arrabassat el seu futur, desplaçaments obligats i insegurs, gent sota els escombres, famílies senceres mortes, personal sanitari, periodistes, hospitals, i escoles desaparegudes. Ciutats arrasades; sense aigua, sense llum, estenen la fam i la terra cremada. I encara no l’havien vist tot, no era suficient condemnar-los a morir de fam, de set i sota els atacs i bombardejos. També han tancant les vies per on pot arribar l’ajuda humanitària. A més els condemnen a mort si van a cercar menjar, empenyent-los per un corredor infernal amb la destrucció a una banda i el mar a l’altra. Llàgrimes els ulls i ràbia a la gola.
I es que les dades esgarrifen. Segons les autoritats gazatís serien 64.900 les persones que han perdut la vida i 167.000 les ferides, sense comptar amb els milers de cadàvers que resten sota escombres i s’estima que el 80% són civils. Però segons Francesca Albanese relatora de l’ONU són 680.000 els palestins assassinats (quasi un terç dels gazatis que viuen a la Franja) dels quals 380.000 són menors de cinc anys, aquestes, diu, són les xifres reals del genocidi perpetrat per Israel en Gaza. I es que els plans sionistes passen per erradicar tota vida a Gaza i fer desapareixa Palestina. Senyala el periodista Jon Sistaga que practican el Memoricidi, destruir qualsevol vestigi de la seva existència como a poble. És humanament incomprensible que hi hagi qui no reconegui el Genocidi
Com a europea i europeista, m’avergonyeixo del tebi paper la Unió Europea i de la Comunitat Internacional amb els seus “Alts Representants” que cerquen eufemismes per no molestar al govern israelià i els permet seguir actuant amb impunitat, massacrant la població civil, fent neteja ètnica davant els ulls de tothom i amb arrogància anunciar l’ofensiva dient “Gaza arde” per, d’acord amb el seu amic americà Donald Trump, construir un “ressort”.
Darrerament, davant evidències tan colpidores, s’han començat a fer accions governamentals per part del govern de l’Estat, d’alguns països d’Europa i també de la Generalitat. Reconeixement de l’Estat Palestí o prohibició de venda d’armes entre d’altres mesures i s’ha obert camí perquè a la seu de Nacions Unides, 148 països hagin reconegut també l’Estat de Palestina. Petites escletxes de llum en la foscor com l’absència dels mandataris en l’Assemblea de la ONU durant la intervenció de Netanyahu Però no hem d’oblidar que es deu a la impressionant tasca que està desenvolupant la societat civil, les entitats i la ciutadania. És la societat la que està activant el suport i solidaritat, que no està disposada a normalitzar aquesta situació i exigeix la fi del genocidi. S’han posat en marxa un munt d’estratègies i diferents mecanismes de denúncia que van des de concentracions, manifestacions arreu, presència a la Volta ciclista, pronunciaments individuals o col·lectius de gent de la cultura, política o societat.
La Flotilla Global Sumud – una mena de “Nacions Comunes” – és la flotilla civil més gran que s’ha fet mai amb una cinquantena de vaixells i on participen persones de 44 països per trencar el bloqueig i obligar a obrir un corredor humanitari per fer arribar a Gaza aliments i medicines i que està suportant atacs indiscriminats per part d’Israel, amb drons i productes químics. Una travessia arriscada per la que s’ha demanat protecció governamental. Com a resposta a la pressió social, el govern espanyol s’ha implicat i ha enviat un vaixell de suport i rescat. Esperem que sigui dissuasiu i parin els atacs, però ara que cada dia són més a prop, cal continuar vetllant la travessia i exigir protecció per la #GlobalSumudFlotilla. Hem de combatre la impotència, la sensació que no es fa suficient, perquè tot petit gest compta. Per això cal participar massivament en la manifestació unitària que tindrà lloc el proper 4 d’octubre a Barcelona.
Fa uns dies la Txell Bosch Ximeno publicava un poema “Em bull la llar” i amb el seu permís em faig ressò perquè tal com ella diu “…que el silenci és l’assassí i nosaltres hem de ser far.” Parlem de Palestina cada dia per vindicar-la, perquè no podem permetre com diuen alguns que Gaza sigui l’Auschwitz del segle XXI. Tampoc que els perpetradors de la seva destrucció, acordin el seu destí sense la seva participació. Hem de ser fidels al jurament dels supervivents “Mai Més” “Pau i Llibertat com a garantia de felicitat dels pobles”. Erradiquem els camps de la mort. “Aturem el genocidi”. “Gaza no està sola”. “Llibertat Palestina” #FreePalestina. #StopGenocidi.
Conxita Sánchez
CERVELLÓ: Segle Nou
Instagram: https://www.instagram.com/seglenou/
PALLEJÀ: Grup de recerca i patrimoni de Palleja
Nova entitat creada al 2025.
Centre d'Estudis Comarcals del Baix Llobregat
cecbll@llobregat.info
93 666 35 27
C/ Estelí, 10
08980 Sant Feliu de Llobregat
