Parc Arqueològic de les Mines de Gavà

/by

La comarca del Baix Llobregat compta amb un conjunt arqueològic excepcional, tant per les seves característiques intrínseques com per l’oferta cultural i els recursos didàctics que s’han creat al seu voltant. Em refereixo al Parc Arqueològic de les Mines de Gavà.
Es tracta d’estructures i materials arqueològics que han arribat a nosaltres fruit d’una activitat que es va dur a terme fa 6.000 anys per part dels grups humans que habitaven la zona. Aquesta activitat consistia principalment en l’extracció d’un mineral anomenat variscita, de color verd i una aparença similar a la turquesa, amb la qual es confeccionaven joies que servien de material d’intercanvi amb altres cultures i grups humans. És per això que la variscita de Gavà la trobem en diferents assentaments de Catalunya i de França, segons indiquen les anàlisis fetes.
Per extreure la variscita de les mines de Gavà es va anar creant un entramat de galeries subterrànies, moltes d’elles interconnectades, que ocupen una superfície de 200 hectàrees i que van romandre sota el subsol, desconegudes, fins que a la dècada dels anys 70 unes obres d’urbanització les van posar al descobert. Es tracta d’un conjunt únic a Europa i al món i el tenim a tocar de casa!

Però qui vivia aquí fa 6.000 anys? Qui és que va propiciar l’extracció de variscita? Perquè la feien servir? Si anem a visitar el Parc trobarem la resposta a aquestes i altres preguntes. Aquí us avanço que l’explotació de la variscita de Gavà s’emmarca en el neolític, és a dir, en el sí de les primeres societats agrícoles i ramaderes, i per tant, sedentàries. És també un moment en què prenen importància les activitats comercials i d’intercanvi de productes, fins i tot de llarga distància. Comencen a sorgir les desigualtats socials i la variscita juga un paper important en la mesura en què només servia com a objecte sumptuós i per a l’intercanvi i obtenir així altres mercaderies. El jaciment delata que l’explotació va continuar durant molt de temps i hi ha indicis de que ja en època ibèrica i romana s’hi extreia mineral de ferro.
Les excavacions arqueològiques, iniciades per cert per membres de l’actual CIPAG (Col·lectiu per a la Investigació de la Prehistòria i l’Arqueologia del Garraf-Ordal) han permès recuperar elements de la cultura material que van ser dipositats en les estructures ja abandonades o hi van anar a parar per raons diverses. Destaquen enterraments de l’etapa neolítica, amb aixovars d’acompanyament i destaquen també les deixalles, que aporten molta informació sobre la forma de vida i sobre el medi ambient. Un dels elements més bonics i curiosos és l’anomenada “venus de Gavà”, una peça d’argila cuita que representa una figura femenina amb decoracions incises sobre el fang. Una altra troballa curiosa és un crani que presenta dues trepanacions. Donat que s’observa una certa regeneració de l’os, els especialistes han conclòs que es van fer en vida de l’individu, que devia tenir al voltant de 30 o 40 anys en el moment de la seva mort. Una edat que es pot considerar avançada i atenem a l’esperança de vida del moment. Ambdues peces, entre moltes altres obtingudes durant les excavacions arqueològiques, es poden veure al Museu.
I és que al voltant de les mines, l’Ajuntament de Gavà, amb suports d’institucions europees i també d’aquí, ha museïtzat l’espai i ha creat una narrativa amena i rigorosa per donar a conèixer aquest interessant conjunt arqueològic, així com les formes de vida prehistòriques. A l’ensems, manté línies de recerca que continuen donant informació sobre aspectes històrics, antropològics i mediambientals. L’oferta cultura s’adreça tant al públic general, infants inclosos, com a les escoles, ja que s’han elaborat materials didàctics i es contemplen visites especials per a grups escolars. Un conjunt molt interessant, que val la pena visitar en família.


Com sempre, us deixo aquí més informació:
Web del Parc Arqueològic:
https://www.patrimonigava.cat/espais-patrimonials/parc-arqueologic-mines-de-gava
Patrimoni de Gavà. Guia de recursos didàctics:
https://www.patrimonigava.cat/sites/default/files/2022-12/guia-de-recursos-del-parc-arqueologic.pdf
Parc Arqueològic, Serveis Pedagògics:
https://www.patrimonigava.cat/oferta-educativa
Wiquipèdia:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Mines_de_Gav%C3%A0
Consorci de Turisme del Baix Llobregat
https://www.turismebaixllobregat.com/ca/organitzat/oci/parc-arqueologic-mines-de-gava

Esther Hachuel
Directora del CECBLL

 

El patrimoni immaterial del Baix Llobregat

/by

D’acord amb la temàtica del butlletí de juliol, molt centrada en la festa, dedicaré la P de Patrimoni d’aquest mes al patrimoni cultural immaterial.

Fins fa unes dècades enteníem per patrimoni cultural només aquells bens que eren de caràcter material: els edificis i conjunts arquitectònics, les escultures, la pintura, l’orfebreria, els productes de les arts decoratives, etc.

A mida que la societat ha anat canviant, hem enriquit el nostre concepte de patrimoni cultural. Una de les novetats que s’hi va introduir a mitjans dels anys 90 va ser la de considerar el patrimoni intangible, és a dir, les tradicions, els sabers, les tècniques, els rituals, les danses, les festes, etc. Tot allò que no ocupa un espai físic, però que forma part de la cultura d’una comunitat i la defineix.

El 17 d’octubre de 2003 la UNESCO va aprovar la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial i des d’aleshores el concepte ha anat guanyant popularitat entre institucions, associacions i públic en general.

Aquesta convenció contenia la següent definició: S’entén per «patrimoni cultural immaterial» els usos, les representacions, les expressions, els coneixements i les tècniques —juntament amb els instruments, els objectes, els artefactes i els espais culturals que els són inherents— que les comunitats, els grups i en alguns casos els individus reconeguin com a part integrant del seu patrimoni cultural.

Atenent aquesta definició, el patrimoni immaterial té al Baix Llobregat expressions de molt valor.

Des del Centre hem fet algunes actuacions en defensa d’aquest patrimoni. Per exemple, vam dedicar-li al tema les XI Jornades del Patrimoni del Baix Llobregat, que es van fer a Pallejà el 2021. També hem publicat el llibre Democràcia i construcció de la cultura popular i festiva a Sant Feliu de Llobregat, d’Àngel Merino, que parla de la (re)construcció col·lectiva de la festa en els inicis de la democràcia. O la taula rodona sobre la pedra seca feta a Begues el 2016 en el marc del Congrés El Baix Llobregat a Debat, poc abans que la UNESCO declarés Patrimoni immaterial de la Humanitat aquesta tècnica constructiva. Una altra passa ben significativa va ser la realització l’any 2012 de la relació de fires i festes del Baix Llobregat per a l’Inventari de Patrimoni Festiu de Catalunya que va fer la Generalitat, una base de dades actualitzada i consultable online. O l’exposició un riu de Festes (2007), i el de 2001 de la revista anual Materials del Baix Llobregat, dedicat també a la festa a la comarca i que es pot llegir a Raco, un repositori de revistes en català.

El Baix Llobregat és realment ric en patrimoni immaterial. Tradicions, llegendes, festes, sabers, donen identitat al territori, tant com ho fa el paisatge i el patrimoni natural o el patrimoni arquitectònic. A més, el patrimoni immaterial ha tingut la virtut d’afavorir un ric associacionisme que, al seu torn, també s’ha convertit en patrimoni identitari de la nostra terra.

La llista és llarga, i recomanaria fer una ullada als cercadors de Patrimoni Festiu i de Patrimoni Etnològic de la Generalitat. O als Mapes de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona.

La festa a Molins de Rei, amb un dels seus principals protagonistes

En matèria de fires, en tenim una que és quasi bicentenària. Em refereixo al a Candelera de Molins de Rei, implantada el 1852 i declarada Festa Tradicional d’Interès Nacional. No puc deixar de mencionar tampoc l’Exposició Nacional de Roses de Sant Feliu de Llobregat, que s’inicia el 1927 de la ma de Pere Dot i que s’ha convertit en una tradició molt arrelada a la ciutat.  O la Fira de la Puríssima de Sant Boi de Llobregat, que s’inicia el 1931.  Ja més recentment han sorgit fires vinculades a cultius emblemàtics de les diverses ciutats, com les cireres a Sant Climent, Torrelles o Santa Coloma; l’espàrrec a Gavà; o la cxarxofa al Prat i també a Sant Boi.

Pel que fa a les festes populars, n’hi ha a tots els municipis i pràcticament a tots els barris. Sovint es recolzen en gegants i bèsties de foc espectaculars. Algunes són ben antigues, com el Miquel i la Montserrat de Molins de Rei, nats el 1913 i els únics gegants del Baix Llobregat inclosos en el Catàleg de gegants centenaris de Catalunya. Mont interessant també la Cucafera de Begues, creada per un estiuejant el 1934, o el Camell de Molins de Rei entre molts altres.

Instantània de la Passió d’Olesa

Les Passions són un altre àmbit on el Baix Llobregat te un lloc destacat. Actualment perduren amb molta força les d’Esparreguera i Olesa. N’hi havia hagut altres, com la de Sant Vicenç dels Hort i Molins de Rei.

En matèria de llegendes, algunes són ben interessants i curioses i han estat recuperades de tradicions orals. Per exemple, la de Sant Salvador de les Espases, que conta que cap a l’any 1000 es va lliurar una batalla entre sarraïns i cristians. Aquests van pregar, ja que tenien menys forces, i el Salvador els va enviar una pluja d’espases de foc que van caure implacables sobre l’enemic i que van quedar clavades a la muntanya. En record d’això es va aixecar després l’ermita.  També tenim multitud de llegendes sobre el Pont del Diable de Martorell. De fet les llegendes s’estenen arreu del territori, tal com demostren els Mapes del Patrimoni de la Diputació de Barcelona.

Monestir romànic de Sant Ponç de Corbera. Al seu voltant hi ha llegendes i una ruta d’herbes remeieres

I vull destacar també els sabers: els que hi ha darrere de la construcció de la pedra seca, que ja he mencionat; o darrere de la selecció d’herbes curatives i remeieres, que té per cert a la comarca un itinerari al voltant de Sant Ponç de Corbera, que es pot fer a través de l’app “Natura Local”. Realment interessant.

Si – com he dit – el patrimoni cultural immaterial està format per tradicions, sabers, tècniques, rituals, danses, feste, etc., és clar que del Baix Llobregat sortiria una bona llista. Cal treballar per a la seva preservació i enriquiment.

 

Us deixo alguns enllaços d’interès relacionats amb la temàtica. Opto per no donar enllaços d’esdeveniments concrets, per no crear greuges davant la impossibilitat de llistar-los tots.

 

Esther Hachuel

Directora del CECLBL

El patrimoni natural

/by

Aquest mes hem celebrat el Dia Mundial del Medi Ambient, fixat per la Unesco en el 5 de juny.

Crec que el Centre, com moltes altres entitats d’estudis i mediambientals, treballem tots els dies de l’any pel medi ambient i són molts els projectes que, com explica l’editorial d’aquest número del butlletí, hi guarden relació i pretenen tenir alguna incidència.

És per això que avui us vull parlar d’un patrimoni molt especial, el natural. Ja fa temps que aquest tipus de patrimoni ha quedat inclòs entre els valors a preservar. De vegades la diferència entre el patrimoni cultural i el natural no és del tot clara. El millor exemple que se m’acut és el Parc Agrari del Baix Llobregat, un paisatge clarament humà fet a base de natura. També és important tenir present que en el context geogràfic i històric en què ens trobem, gairebé tots els paisatges són humans.

Però deixant de banda aquestes controvèrsies, el que és innegable – contra el que es pugui pensar – és que el Baix Llobregat és un territori ric en paisatge i en patrimoni natural. Ja en la primera entrega del “Amb P de Patrimoni” em vaig referir als Espais Naturals del Delta. Són considerats d’una importància clau per la Unió Europea com a reserva natural i com a espai de pas i aturada de les aus migratòries. Un ecosistema d’una gran fragilitat en un indret que encara els dona major vulnerabilitat.

Però si calculem per a la comarca una superfície total de prop de 500 km2, és sorprenent constatar que poc més del 60% és sol no urbanitzat en el qual hi ha boscos, bosquines o conreus de secà o de regadiu.

Hi ha espais de gran valor paisatgístic, començant per la montanya de Montserrat, que lliga les comarques de l’Anoia, el Bages i el Baix Llobregat i que té 7 portals – 7 miradors – en 7 municipis del Baix Llobregat: Abrera, Collbató, Esparreguera, Olesa de Montserrat, Martorell, Sant Esteve Sesrovires i Castellví de Rosanes.

A l’altre extrem, la façana marítima, amb els Espais Naturals del Delta, que ja he mencionat, i les platges amb les seves dunes recuperades.

I entre ambdós, innombrables llocs d’interès paisatgístic. Destacaria Collserola, que toca els termes baixllobregatins de Sant Just Desvern, Sant Feliu de Llobregat, Molins de Rei i el Papiol. Un tresor que cal preuar i conservar i en el qual podem gaudir tant del patrimoni natural  com del cultural, en forma de masies, safareigs, forns, pedra seca, etc. I també les anomenades Muntanyes del Baix, que s’estenen des de Sant Boi de Llobregat fins a Sant Esteve Sesrovires.

I una mica més avall, en direcció cap el mar, trobem imponent el Garraf, amb una part dins de la comarca, tocant a Castelldefels.

I per últim, l’element clau, aquell que ens ha conformat i ens identifica, fins i tot toponímicament parlant. El riu Llobregat. Anys fa, baixava brut i escàs d’aigua. Avui llueix molt recuperat. Continua essent un riu francament treballador i pres de les necessitats humanes. Però alhora dibuixa paisatges de gran bellesa, especialment a la zona nord, on trobem trams molt ben conservats, com el d’Abrera. O el Cairat. I també a la zona del Delta, entre Sant Boi i el mar, on el riu fa la seva desembocadura.

Tot un patrimoni que hem de preservar. Per a nosaltres i per a les generacions que ens segueixin. Un patrimoni que en el sí d’una àrea metropolitana redimensiona el seu valor i es converteix en un tresor que no podem perdre.

Us aconsello visitar algunes webs que us poden donar més informació:

 

Esther Hachuel

Directora del CECBLL.

Sant Salvador de les Espases

/by

Dedicaré la P de Patrimoni del butlletí de maig a una petita ermita situada a uns 400 m snm en un puig que es troba a la confluència entre els municipis d’Esparreguera, Olesa de Montserrat i Vaquerisses, i en l’entorn de la muntanya de Montserrat. Parlo, com ja deveu sospitar, de Sant Salvador de les Espases. Es tracta d’una petita construcció religiosa d’origen romànic situada al congost del Cairat, a l’esquerra del Llobregat, que havia estat la capella de l’antic castell de les Espases, del qual es tenen notícies des del segle X. Possiblement l’ermita és del segle XI, tot i que posteriorment, al XIV i al XVII, va ser reformada. Montserrat Pagès atribueix al romànic la paret oest, i interpreta que es tracta d’un mur reaprofitat per construir aquest edifici de culte. Estaria feta amb un sistema constructiu molt similar al del castell d’Esparreguera, del qual es conserven uns pocs carreus al seu lloc.

El castell de les Espases i el d’Esparreguera estaven visualment enllaçats entre sí i amb altres castells de la zona. Formaven part de la mateixa jurisdicció, essent el més important en un principi el de les Espases, per raó de la seva ubicació estratègica i en alçada, amb un gran domini visual de la zona que s’havia de defensar. Recordem que el Llobregat feia de frontera amb Al-Alandalus. Però a finals del segle XII, la situació es va capgirar i la major habitabilitat de la zona del castell d’Esparreguera va fer que aquest li prengués el relleu. Malauradament cap dels dos està ben conservat. Del castell de les Espases només tenim mig basament d’una antiga torre de planta circular situada molt prop de l’ermita. I del castell d’Esparreguera a penes si queda la base del cos rectangular i està molt cobert de vegetació.

La capella estava construïda en un indret més baix que el castell i segurament més fàcil des del punt de vista constructiu. És petita i d’una sola nau de volta baixa amb absis rectangular. Està coronada per una petita espadanya ja sense campana. En temps més recents també ha estat restaurada diverses vegades. Potser una de les més destacades, segons la tesi doctoral de Montserrat Pagès, és la de 1924, quan es va crear una petita placeta al davant de la porta d’accés, on fins llavors només hi havia un pas estret al costat del precipici. El 1989 es va restaurar el retaule. La capella – que actualment és la construcció més antiga del conjunt – té adossades a la banda est unes estances que han servit de refugi i d’espai de suport a l’aplec que se celebra cada primer diumenge de setembre des de  fa prop de 100 anys. L’organització de l’aplec la porta l’Associació d’Amics i Amigues de Sant Salvador de les Espases, que és l’entitat que te cura del seu manteniment i conservació.

És també bonica de mencionar la llegenda que dona nom al conjunt. Precisament me l’explicava fa uns dies un bon amic, quan fèiem un itinerari per la zona: quan els musulmans van intentar conquerir el castell, els cristians van pregar perquè es produís un miracle, ja que només això podia salvar-los. És llavors quan va caure una pluja d’espases que va fer fugir l’enemic. Algunes d’aquestes espases són encara visibles en el terreny, prop del conjunt patrimonial, en forma de grans roques platejades i punxegudes.

Aquests dies, però, no són bons per a la petita ermita de Sant Salvador de els Espases. Sembla que una paret ha cedit i ha provocat l’esfondrament de part de la teulada. Es tracta d’un patrimoni protegit com a Be Cultural d’Interès Nacional, així que caldrà restaurar-lo.

Potser no és aquest el millor moment per fer una visita. Quan hi aneu, el camí surt d’Olesa de Montserrat i l’arribada ofereix unes vistes espectaculars.

 

Fotografies facilitades per l’Associació d’Amics i Amigues de Sant Salvador de les Espases. El meu agraïment al Salvador.

 

Més informació:

PAGÈS, MONTSERRAT: Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat. Publicacions de l’Abadia de Montserrat i Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. Barcelona, 1992.

Turisme d’Olesa de Montserrat: https://www.turismeolesademontserrat.cat/ca/pl40/visitar/id52/sant-salvador-de-les-espases.htm

Viquipèdia:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Salvador_de_les_Espases

Associació d’Amics i Amigues de Sant Salvador de les Espases

https://www.olesademontserrat.cat/directori/entitats-i-associacions-entitats-culturals/amics-de-sant-salvador-de-les-espases

Turisme del Baix Llobregat

https://www.turismebaixllobregat.com/ca/organitzat/cultura/ermita-de-sant-salvador-de-les-espases

 

Esther Hachuel

Can Negre de Sant Joan Despí

/by

Es tracta d’una masia situada al centre del nucli urbà de Sant Joan Despí amb orígens al segle XVII. Inicialment tenia l’aspecte clàssic d’una casa pairal catalana amb teulada a dues aigües amb la carena perpendicular a la façana, fins que a principis del segle XX va ser reformada per l’arquitecte modernista Josep M. Jujol per convertir-se en la casa d’estiueig dels seus propietaris.

Jujol, que havia col·laborat amb Antoni Gaudí en diversos projectes, va tenir un important vincle amb Sant Joan Despí, ja que hi tenia família i va ser l’arquitecte municipal.

La masia era propietat de Pere Negre i de la seva esposa, Engràcia Balet Vinyes, que era íntima amiga de Josefa Romeu, tia política de Josep M. Jujol i promotora d’una de les seves obres més destacades: la Torre de la Creu, coneguda també com la Torre dels Ous. Aquesta primera construcció a Sant Joan Despí el va portar després a la reforma de Can Negre i finalment a ser l’arquitecte municipal de la ciutat.

De fet aquestes dues dones, Josefa Romeu i Engràcia Balet, són les principals mecenes, promotores i benefactores quan Jujol inicia la seva carrera professional.

La masia original va ser reformada i ampliada per l’arquitecte modernista que va jugar profusament amb la decoració, tirant de línies ondulades i dels motius vegetals i animals.

Can Negre no deixa ningú indiferent. La seva façana està rematada per línies sinuoses que ressegueixen la doble inclinació de la teulada. Un dels elements més originals i destacats és la tribuna en forma de carrossa que es troba a l’alçada del primer pis, sobre l’eix central de la façana, que de fet presenta una important asimetria. Com la tribuna, tots els elements funcionals de la façana (obertures de finestres, portes, ràfecs…) són aprofitats per Jujol per crear efectes decoratius i per imprimir al conjunt un aire modernista de línies corbes i imprecises. I òbviament no hi falta el trencadís, emprat en la façana, especialment en la part superior de la tribuna, que ofereix una vista especial des de l’interior per les finestres. I també en altres elements del petit jardí de l’entrada.

L’interior és tant o més espectacular que la façana. Es diu que Jujol va imprimir a la casa la seva devoció per la Mare de Déu, que compartia amb Engràcia Balet. Dins hi destaca el color blau (blauet) anomenat per alguns “blau jujolià”, d’un to aproximat al cobalt, però més profund, i que ha estat associat al color del mantell de la Verge. Sovint, per sobre del blau, Jujol hi posa decoracions fetes amb altres colors vius o simplement en color blanc per crear imatges contrastades.  Certament l’interior està ple de simbolisme religiós. Un dels espais més emblemàtics és la capella, on un esgrafiat resa: “Pere i Engràcia me feren”. Aquí identifiquem tant l’estil propi de l’arquitecte com la influència de Gaudí; També destaca l’escala amb coberta helicoidal pintada de blau.

Actualment la casa acull el Centre Jujol Can Negre – Escola d’Art i des d’aquí es programen itineraris culturals per la ciutat amb l’objectiu de donar a conèixer el patrimoni de Sant Joan Despí i, especialment, el llegat de Jujol.

 

Més informació

Centre Jujol-Can Negre · Pl. Catalunya, s/n

Tel. 93 373 73 63 · cannegre@sjdespi.net

 

Ajuntament de Sant Joan Despí: https://sjdespi.cat/la-ciutat-temes/cultura/centre-jujol-can-negre-escola-dart

Consorci de Turisme del Baix Llobregat: https://www.turismebaixllobregat.com/ca/organitzat/cultura/centre-jujol-can-negre

Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Can_Negre

 

Esther Hachuel

La Penya del Moro de Sant Just Desvern

/by

Es tracta d’un petit turó de 275 m d’altitud snm situat a la Serra de Collserola, similar a altres de petita alçada i ben arrodonits que trobem en aquesta serrelada com el de Puig Madrona, per citar-ne un.

Dibuix de Till F. Teenck – Trabajo propio, CC BY-SA 2.5, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=2146491

En el seu cim, i dins el terme de Sant Just Desvern, a tocar de la  línia divisòria amb Sant Feliu, hi ha una torra medieval de planta circular d’uns 4 metres de diàmetre i de la qual només se’n conserva la base, amb una alçada de més d’un metre. L’origen d’aquesta torre se situa al segle X i cal atribuir-li funcions defensives i de domini visual del paisatge.  La visita permet veure que la torre està formada per dos llenços de paret concèntrics i adossats, però ben diferenciats. També podrem veure restes de murs d’altres construccions que es van annexar en algun moment a la torre tot formant un conjunt fortificat. Aquest conjunt ha estat restaurat i consolidat recentment gràcies a la intervenció del Consorci de Collserola i de l’Ajuntament de Sant Just Desvern.

A la prehistòria, durant l’anomenada Edat del Ferro, hi va haver al cim de la Penya del Moro un poblat ibèric datat entre els segles VI i inicis del III a.C. Les  campanyes d’excavacions arqueològiques que s’hi ha fet des de finals dels anys 70 han permès recuperar materials de la vida diària, com plats i vasos ceràmics, àmfores… Restes que permeten veure que el poblat de Sant Just mantenia connexions amb altres cultures fins i tot llunyanes. Entre aquest material arqueològic destaca una placa de plom amb una descripció en alfabet ibèric que es pot veure al Museu Arqueològic de Catalunya. Tot i que les lletres han pogut ser transcrites, encara no ens és possible saber què diu aquest text. D’altra banda les excavacions arqueològiques van permetre també conèixer la planta del poblat, és a dir, com es distribuïen els habitatges – per cert, semi excavats a la roca – al voltant d’un carrer principal.

En època ibèrica és habitual trobar assentaments humans dalt de turons, com una forma de defensa i de control visual del territori. A més, sabem que hi havia altres poblats propers, el  més important el del cim de Montjuic, però també al Puig d’Olorda, o al Puig Madrona i segurament al Puig d’Ossa. Està clar que entre ells matenien un contacte visual i relacions culturals i comercials.

La visita a l’indret, que es pot fer de forma lliure, permet gaudir d’un entorn natural i cultural molt interessants i d’unes vistes espectaculars sobre la plana del Llobregat i el massís del Garraf i l’Ordal. In situ trobem també plafons explicatius i un mirador que ofereix unes vistes de vertigen.

Recentment l’Ajuntament de Sant Just Desvern ha produït una exposició “Íbers”, sobre la gent que va viure a la Penya del Moro, i un llibre infantil L’Arrel, il·lustrat per Txell Ribes.

 

Esther Hachuel

Directora del CECBLL

 

Les termes romanes de Sant Boi

/by

Sant Boi és una ciutat de l’àrea metropolitana de Barcelona amb prop de 85.000 habitants i una superfície de 21,5 km2. Amb aquestes dades hom podria pensar que es tracta d’una ciutat destruïda pel “desarrollisme”, formada a cops de vials i blocs de pisos. Res més lluny de la realitat. Tot i tenir certament barris d’alta densitat, Sant Boi conserva un dels nuclis antics més valuosos de Catalunya, un preciós mosaic de joies arquitectòniques: Can Diví; Can Torrents; Can Barraquer o la mateixa església de Sant Baldiri, on va viure i on està enterrat Rafael de Casanovas. I tot això per mencionar només alguns elements destacats. Passejar pels carrerons antics de Sant Boi és tot un plaer.

 

Un des espais destacats que hi trobem són les termes romanes, en funcionament entre finals del segle II i el segle V d. C. Son segurament una de les més ben conservades de Catalunya. Les termes són antigues sales on es prenien banys amb aigua a diferents temperatures a través d’un complex sistema de circulació i escalfament de l’aigua. Situades de fet al costat del riu Llobregat, les termes van ser descobertes a la dècada dels anys cinquanta sota un habitatge molt més recent, del segle XVII. El descobriment es va fer gràcies a un document del segle XIX que fou interpretat per l’historiador local Carles Martí i Vila.

La que podem visitar actualment és un petita part del que havia estat aquest espai termal. Concretament es conserven dos cossos paral·lels, un dedicat a les cambres d’aigua freda, amb vestidor i zona d’aigua; i un altre cos dedicat a les aigües tèbies i calentes, amb conducció de vapors.

Les excavacions arqueològiques han tingut lloc al llarg de diversos períodes impulsades per la Diputació de Barcelona, que va construir un edifici per aixoplugar el conjunt.

Actualment  les termes romanes de Sant Boi són visitables i ofereixen diversos productes culturals, entre els quals visites guiades per a tots els públics.

Val la pena conèixer aquest patrimoni, així com endinsar-se en altres atractius històrics i culturals de Sant Boi.

Més informació:

Ajuntament de Sant Boi de Llobregat:

Consorci de Turisme del Baix Llobregat:

Diputació de Barcelona:

Viquipèdia:

 

Esther Hachuel

 

Església de Santa Maria de Cervelló i les tombes antropomorfes

/by

Avui parlem d’una joia del romànic. Una petita església situada en el terme municipal de Cervelló exponent del romànic primerenc català. Està documentada des del segle X d. C. i més concretament a l’any 904. Em refereixo a Santa Maria de Cervelló.

Com passa sovint amb l’arquitectura secular, l’església és d’origen romànic, però te diverses refaccions al llarg del temps que ocasionen una superposició d’estils que no li han pas restat bellesa. Així, el portal d’accés te un aire clarament renaixentista, amb sengles columnes a banda i banda de la porta d’entrada rematades en la part superior per un frontó d’estil clàssic. També s’aprecia la incorporació tardana de capelles que han alterat la volumetria de l’edifici.

A l’interior trobem unes sorprenents pintures polícromes de marcat caràcter barroc amb origen al segle XVIII. Estan pintades sobre una capa de guix, aspecte que els dona una certa fragilitat.

Però el seu caràcter romànic és innegable per la senzillesa de la seva arquitectura i per la presència d’elements propis d’aquest estil en la seva etapa inicial, com ara els arcs de mig punt o les bandes llombardes, que són les alineacions d’arcs cecs que recorren la façana.

Menció a part mereix la pedra rogenca emprada en la seva construcció, que li dona un caràcter ben especial i l’aproxima a la natura, ja que és la pedra natural de la zona, alhora que la contrasta amb el verd de l’entorn.

Val a dir que el Baix Llobregat és ric en romànic primerenc i que són molts els elements arquitectònics que pertanyen a aquest moment. Per be que són edificis petits en la major part dels casos, allunyats dels estils monumentals, no hem de pensar que estan mancats de valor històric. Ans al contrari és potser l’únic lloc de Catalunya on es pot documentar àmpliament aquest art romànic inicial.

Els entorns de l’església són de gran valor cultural i natural. Prop hi trobem el Mas Pitarra, en molt mal estat de conservació. Es tracta d’una antiga masia que havia allotjat la rectoria de Sant Esteve de Cervelló i que a finals del segle XIX va ser residència de l’escriptor Frederic Soler Hubert, més conegut com Serafí Pitarra.

I encara prop hi trobem unes espectaculars tombes antropomorfes, és a dir, que tenien la forma del cos humà. Estan excavades a la roca. Se’n conserven algunes, però segurament formen part d’una necròpoli més gran que podem situar en el segle IX.

Podeu anar a veure les tombes per compte propi, ja que estan a l’aire lliure. Però si podeu contactar amb el Grup de Recerques de Cervelló rebreu una explicació que aportarà valor a la visita.

Pel que fa a l’església, l’associació Segle Nou s’ocupa d’obrir-la al públic el segon diumenge de cada mes d’11 a 13 h. Ara bé, l’Ajuntament i sobretot l’Associació Segle Nou hi fan activitats de forma regular que permeten gaudir doblement d’aquest espai patrimonial i del seu entorn. Especialment recomanable els concerts del Festival d’Estiu que organitza Segle Nou.

 

Més informació:

Ajuntament de Cervelló:

https://www.cervello.cat/coneix-cervello/turisme/llocs-dinteres/esglesia-de-santa-maria-de-cervello.html

https://www.cervello.cat/coneix-cervello/turisme/llocs-dinteres/tombes-antropomorfes-de-santa-maria-de-cervello.html

Turisme Baix Llobregat:

https://www.turismebaixllobregat.com/ca/organitzat/cultura/esglesia-de-santa-maria-de-cervello

Viquipèdia:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Maria_de_Cervell%C3%B3

Associació Segle Nou

https://www.instagram.com/seglenou/

Grup de Recerques de Cervelló

https://recercacervello.cervemakers.com/

 

 

Esther Hachuel

 

El Pessebre Vivent de Corbera de Llobregat

/by

El Baix Llobregat és terra rica en patrimonis, però res millor en aquestes dates de desembre, que parlar d’un patrimoni excepcional vinculat a la manera de viure les festes. Em refereixo al Pessebre Vivent de Corbera de Llobregat. Aquest té el mèrit de ser el segon pessebre vivent més antic de Catalunya després del de Castell d’Aro i el primer que cerca una interacció diferent amb el públic que lluny d’estar assegut a la platea ha de mantenir-se actiu, en moviment, cercant els diferents espais amb les diferents escenes i convertint-se en part del pessebre. I encara té un altre rècord: amb els anys ha esdevingut en el pessebre vivent més visitat de Catalunya.

El Pessebre de Corbera s’inicia de la mà d’un grup de corberencs inquiets que l’any 1962 van reunir  cinc actors i actrius per representar el naixement de Jesús a Betlem en un petit espai. Han passat més de seixanta anys i el nombre d’actors no ha parat de créixer, així com l’espai dedicat a la representació. Aquest 2023, ha comptat amb més de 200 figurants – com sempre voluntaris i amateurs – una quinzena d’animals i un espai de 14.000 metres2 en un paratge natural incomparable de roca vermella, darrere del nucli urbà, la Penya del Corb. El recorregut, de més de 700 m, inclou diverses escenes, com ara l’Anunciació, l’arribada dels Reis Mags, la vida a Natzaret o la fugida a Egipte. I tot plegat en uns decorats i amb un vestuari preciosos.

Aquesta meravella de la cultura immaterial és moguda per una associació sense ànim de lucre, els Amics de Corbera, que l’any 1976 van rebre la Medalla d’Or al Mèrit Cultural i el 1992 la Creu de Sant Jordi, per la seva tasca en pro de la cultura popular i tradicional. I encara el 2010 la Generalitat va incloure aquesta activitat en el Cens de Festes Locals d’Interès Turístic.

Però el reconeixement més gran que rep el Pessebre Vivent de Corbera es materialitza any rere any en l’increment del nombre de visitants i també en la procedència, ja que la gent hi va d’arreu del país a gaudir d’aquest espectacle tan singular.

 

En aquests moments les entrades ja estan a la venda i quan surti aquest butlletí ja quedaran pocs dies de representació. Teniu tota la informació en els següents enllaços:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Pessebre_Vivent_de_Corbera_de_Llobregat#cite_note-gencat-2

Us recomanem visitar aquest patrimoni del Baix Llobregat únic a Catalunya.

Esther Hachuel

Safareigs i el patrimoni de la quotidianitat

/by

Que les nostres ciutats i els seus entorns estan plens de patrimoni és indiscutible. Mireu si no l’Inventari de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat. No hi ha municipi que no tingui, com a mínim, dos o tres elements en el llistat. El mateix passa si entrem, per exemple, al web de Pobles de Catalunya (https://www.poblesdecatalunya.cat/#gsc.tab=0) on es ressenya el patrimoni         – també arquitectònic – mes important de cada poble. No us preocupeu, que no trobareu cap ciutat que no aporti algun element de patrimoni al contingut del web. Si Catalunya te 947 municipis, allà els trobareu tots.

Però basta una ullada a qualsevol d’aquests recursos mencionats per veure que la major part d’aquest patrimoni te a veure amb l’“extraordinarietat”. Grans masies, palaus, castells… són testimoni del passat més “esplendorós” de les nostres viles.

També hi trobem patrimoni relacionat amb la producció i amb la vida pública: molins, bòviles, pedreres…

Però on està el patrimoni de la quotidianitat? El que no te a veure ni amb grans personatges ni amb grans processos productius. El que te a veure amb la vida diària, la salut de les persones i el seu benestar?

Està clar que el patrimoni ve del passat, però que el fem com a tal en el present. És ara que hem decidit  el que és patrimoni i el que no és digne d’atenció ni per part de la ciència, ni per part de les polítiques culturals, ni per part de la ciutadania.

I si el patrimoni el fem aquí i ara, no és menys cert que el patrimoni crea discurs. Contribueix a que veiem les coses d’una manera determinada. Com veiem el passat ens fa entendre com veiem i com construïm el nostre present.

Si unim aquestes dues premisses, el patrimoni que hem construït, invisibilitza les dones i la gran tasca de civilització que hem fet. Pràcticament no hi ha patrimoni vinculat a la vida quotidiana.

Un dels casos més interessants i que més cal reivindicar és el dels safareigs. El rentat de la roba sempre s’havia fet fora de casa fins ben entrat el segle XX, ja que estava subjecte a la disponibilitat de grans quantitats d’aigua i les cases no en disposaven.

És per això que els safareigs van suposar al segle XIX un avenç importantíssim, ja que van permetre que les dones rentessin la roba sense necessàriament entrar en contacte de cos sencer amb l’aigua, que és el que passava anteriorment quan es rentava als rius, als torrents o als canals.

Al Baix Llobregat trobem dos tipus de safareigs: els que estan vinculats a masies, com és el cas de Can Furriol a Sant Feliu de Llobregat, a l’àrea de Collserola. Però n’hi ha molts més. Aquests eren per a ús privat dels ocupants de la masia, però també eren cedits i llogats a altres famílies. I els que estan construïts a les ciutats per a ús públic. En aquest sentit destaquen clarament els conjunts d’Abrera i de Corbera de Llobregat.

A Abrera, a la plaça de la Font, trobem un espai interessantíssim construït al segle XIX. Està format per dues basses que acumulaven l’aigua per als diferents processos de rentat: amb sabó i per esbandir i s’omplien amb aigua d’una surgència pública.

Bassa del safareig d’Abrera

Aquestes dues basses es completen amb un pou, una sínia i una font. Tot plegat és un conjunt de gran valor històric i etnològic que malgrat no estar protegit legalment, sí està degudament conservat i posat en valor per part de l’Ajuntament.

Pou d’Abrera

En el cas de Corbera hi trobem el safareig de la Font Vella, format també per dues basses. En aquest cas només una te les típiques lloses inclinades per facilitar el rentat i la immersió de la roba en l’aigua. Es van fer servir fins els anys 70 del segle XX, quan el broll que els omplia d’aigua va ser connectat a la xarxa pública per donar resposta a les necessitats d’un nucli en creixement. Val a dir, però, que és també el moment en què el subministrament d’aigua a les llars i la generalització de màquines de rentar van deixar obsolets aquest tipus d’instal·lacions.

Paga la pena fer una visita a ambdós conjunts i reflexionar sobre què convertim en patrimoni i què no.

Safareig de la Font Vella de Corbera

Safareig de la Font Vella de Corbera

Les Coves del Salnitre de Collbató

/by

En aquesta secció del Butlletí mensual del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat hem tractat fins ara patrimoni cultural. Però la comarca és rica també en patrimoni natural. Avui parlem d’un d’aquests espais d’alt valor patrimonial, les Coves del Salnitre de Collbató.

Formen part d’un conjunt de més de 100 coves amagades a les entranyes de la muntanya de Montserrat. En algunes d’elles hi han aparegut materials arqueològics que, per les seves característiques, han definit períodes del neolític català. Em refereixo a la ceràmica cardial o montserratina.

Però segurament el nom propi més destacat d’aquest centenar de coves de Montserrat és el del Salnitre. Es tracta d’una cavitat amb formacions estalactítiques i estalacmítiques. L’acció de l’aigua sobre el material calcari i els moviments orogènics han anat modelant aquest paisatge subterrani. Per al visitant la Cova del Salnitre planteja un recorregut de 500 metres de gran bellesa i al llarg del qual és possible entendre el procés geològic que ha conformat la cavitat.

Precisament aquest mes de novembre tindrà lloc la 12a edició de les Jornades del Patrimoni del Baix Llobregat que portaran per títol “El geologia i la mineria al Baix Llobregat. Un patrimoni  identitari a través de la història”. No en va el lloc triat per celebrar aquestes Jornades ha estat Collbató. Al matí del dia 17 comptarem amb dues conferències a càrrec del geòleg Roberto Espínola i de la geòloga Carme Puig respectivament i una taula rodona de persones expertes que debatran sobre l’aprofitament dels recursos geològics. A la tarda us oferirem una visita guiada a les Coves del Salnitre. El dia 18 oferirem també un itinerari geològic al Papiol.

Us deixem aquí un enllaç al programa complet, on també trobareu el formulari d’inscripció.

Més informació:

Animeu-vos a visitar aquest tresor amagat a l’interior de la muntanya de Montserrat!

 

Esther Hachuel

Museu de ceràmica La Rajoleta d’Esplugues de Llobregat

/by

Es tracta d’un conjunt de màxim interès patrimonial pertanyent al sistema territorial del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.

Coneguda també com la Fàbrica Pujol i Bausis o simplement com “La Rajoleta”, aquest espai es va dedicar a la producció industrial de ceràmica, tot aprofitant la qualitat de les argiles d’Esplugues. La producció va estar en marxa durant més de 100 anys, fins que la fàbrica tanca les portes el 1984.

Durant el període del Modernisme i el Noucentista va assolir un alt nivell, tant pel volum de la producció com per la qualitat i bellesa de les seves peces. De fet la fàbrica va comptar amb directors artístics molt reconeguts, com Joan Baptista Alòs i Peris, pere d’Angelina Alòs Tormo, destacada ceramista mundialment reconeguda. El seu nom identifica la Biennal de Ceràmica d’Esplugues de Llobregat.

Tornant a la fàbrica, val a dir que les rajoles i rajoletes fetes a la Pujol i Bausis es popularitzen de forma extraordinària entre finals del segle XIX i principis del XX: Estan presents en moltes ciutats de Catalunya decorant encara que sigui de forma discreta, les façanes de molts edificis. En destaquen les que estan presents al Park Güell i a l’Hospital de Sant Pau.

A més, van ser profusament . utilitzades per arquitectes com Gaudí, Domènech i Montaner,  Puig i Cadafalch o Gallifa entre altres.

El conjunt permet visitar tota la seqüències d’estructures associades a la producció ceràmica. Entre elles destaquen la xemeneia, els forns àrabs soterrats i dos monumentals forns d’ampolla d’influència anglesa i únics a tot Catalunya. De fet, un informe recent constata que a Europa també en queden molt pocs d’aquesta tipologia.

 

L’any 2003 la iniciativa de divulgació del conjunt va rebre el Premi Bonaplata que atorga l’AMTAIC.

Les instal·lacions estan obertes al públic i es programen visites guiades tots els diumenges. La visita al conjunt ens depara una experiència ben interessant i enriquidora per a tots els públics.

Més informació:

https://museus.esplugues.cat/la-rajoleta

https://ca.wikipedia.org/wiki/F%C3%A0brica_Pujol_i_Bausis

La masia-molí de Can Batlle a Vallirana

/by

El curs baix del Llobregat i les rieres que el tributen van ser fa anys terra de molins. La raó és clara: s’aprofitava la força motriu de l’aigua per moure les moles.  Eren, per tant, molins hidràulics, diferents dels molins de vent o dels anomenats molins de sang, moguts per animals.

Al voltant del riu Llobregat i fins i tot a redós d’alguns canals de rec es van fer molins fariners per moldre cereals i fer farina i després pa; també molins paperers que feien pasta de paper o molins de campetx, una fusta de la qual – a través de la molta – s’extreia tintura per a teixits.

Aquest fet fou molt important. I està a l’origen, per exemple, del topònim de Molins de Rei, que fa referència directa a uns molins reials del segle XII que donen lloc a l’actual ciutat.

I és l’orígen també del valuós patrimoni que ens ha llegat l’aigua.

Tot i que pugui semblar sorprenent, son força els molins que es conserven a la nostra comarca: el Molí dels Frares a Sant Vicenç dels Horts; o el de Can Padrosa a Sant Just Desvern, el de Capdevila al Papiol o Can Cartró a Sant Joan Despí, per citar-ne alguns.

Avui vull parlar-vos del Molí de Can Batlle de Vallirana, que be mereix una visita. Es tracta d’un conjunt arquitectònic d’origen medieval. Pels volts del segle XV es construeix un primer un molí i a principis del segle XVI se li adossa una nova construcció, la masia de Can Batlle. Ja en el segle XIX, amb el primer molí en desús, se’n construeix un altre de dues moles mogut per una roda de calaixos de fusta de 10 m de diàmetre, única a Catalunya.

 

El conjunt conserva encara la bassa, un cup de vi o la canalització d’aigua fins el molí. Als espais interiors podem veure alguns elements originals de la masia, com una antiga cuina, portals d’arc de mig punt adovellats i sostres de volta catalana. També els enginys que movien els molins i diverses sales d’exposicions.

Una visita guiada permet conèixer com funcionaven els molins i les eines que feien servir els moliners.

Ja fa anys que el Molí de Can Batlle és un equipament cultural municipal. Paga la pena apropar-s’hi i és ideal com a activitat en família.

 

Més informació a:

https://www.vallirana.cat/el-municipi/turisme/llocs-dinteres/7247-masia-moli-de-can-batlle.html

https://ca.wikipedia.org/wiki/Can_Batlle_(Vallirana)

Esther Hachuel

 

La Colònia Sedó d’Esparreguera

/by

En aquesta segona entrega parlaré de la Colònia Sedó d’Esparreguera i del seu Museu, que pertany al sistema territorial del MNACTEC i que podeu visitar els dissabtes i diumenges de 10 i 14 hores, amb la possibilitat de fer una visita guiada.

La Colònia Sedó és un antic recinte fabril i residencial situat a Esparreguera, al costat del riu Llobregat, del qual obtenia l’energia necessària per fer funcionar la maquinària de la fàbrica. El conjunt ha estat recentment declarat Be Cultural d’Interès Local.

Els orígens de la Colònia se situen a mitjan del segle XIX, quan Miquel Puig i Catasús compra el dret d’ús d’un salt d’aigua – el molí de Broquetes – per instal·lar-hi la primera fàbrica. Amb posterioritat, la producció és permanentment ampliada gràcies a la interposició d’enginys per aprofitar més i millor l’energia de l’aigua.

La Colònia conserva encara bona part de les velles estructures productives i residencials. Un itinerari pels espais exteriors ens permet conèixer les sales dels telers, la zona dels acabats, amb la seva característica xemeneia helicoidal, l’anomenada “casa de l’amo”, residència de la família Sedó, o l’aqüeducte que rebia l’aigua del Cairat i que donava lloc a un salt d’aigua que generava energia mecànica, o l’edifici de la filatura. Aquest últim és precisament on trobem els espais museïtzats. I és que una part de la filatura era alhora el cor energètic de la fàbrica Sedó. En ell podrem conèixer una maqueta feta entre finals dels anys 40 i principis dels 50, que permet copsar a cop d’ull les 16 hectàrees que conformen l’espai fabril i el residencial. Hem de pensar que passada la Guerra Civil la Colònia arriba al seu zenit en producció i en nombre de treballadors i treballadores, de manera que la maqueta devia ser una mena de demostració de la potència i de la fortalesa de l’empresa.

També dins de la filatura trobarem, entre altres, les dues “joies de la corona”. En el soterrani, l’interior de la torre de l’aqüeducte, per on tenia lloc la caiguda d’aigua que accionava unes turbines actualment desaparegudes. Encara en el soterrani podrem gaudir de la galeria de desguàs i del mirador del canal Broquetes.

I al pis superior l’enorme turbina de 1.400 cavalls, que es va posar en funcionament el 1899. Actualment és visitable en el seu interior, de manera que es pot accedir al tub per on circulava l’aigua que feia rotar els àleps. Una experiència única a tot Europa.

Des d’aquest espai dedicat al patrimoni del Baix Llobregat us animem molt a conèixer aquesta colònia singular i única, motor de la industrialització de Catalunya.

Recordeu que podeu visitar el Museu els dissabtes i diumenges de 10 a 14 h. Podeu reservar la visita guiada trucant al telèfon 936 663 527.

Us deixo aquí alguns enllaços amb més informació:

Esther Hachuel

Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat

El Semàfor i els espais naturals del Delta del Llobregat

/by

Engeguem amb aquest text un nou apartat del nostre butlletí que referma la voluntat del Centre d’Estudis Comarcals de donar a conèixer el Baix Llobregat i els seus valors territorials, culturals i humans.

En aquest cas es tracta d’una secció dedicada al patrimoni cultural. A partir d’ara, en cada número del Butlletí trobareu una breu ressenya com la que segueix, dedicada a un patrimoni destacat de la comarca.

Quan parlem de patrimoni parlem de coses que no volem perdre i que hauríem de preservar pels valors que aporten en algun àmbit de la vida i de la convivència social present o futura. Valors de vegades intangibles, però sovint plens de continguts ben palpables.

I arrenquem referint-nos a la zona del delta del Llobregat, aquest riu que ens defineix, i concretament amb l’edifici El Semàfor, del Prat de Llobregat i el seu entorn natural.

El Semàfor és una  construcció de finals del segle XIX que tenia com a funció regular el trànsit marítim i que per això està situada ben be davant del mar.

En el Semàfor vivien, amb les seves famílies, les persones encarregades de vigilar aquest trànsit costaner i d’avisar, per un sistema de  senyals  i banderes, de qualsevol incidència albirada. Funcionava a partir d’un sistema similar al de la telegrafia òptica que li permetia comunicar-se amb el Castell de Montjuic. El Semàfor va estar en funcionament fins el 1910, tot i que es va mantenir encara un temps amb funcions vinculades a la Caserna de Carrabiners, que es troba molt prop, a uns 200 metres.

Ambdues construccions van ser consolidades l’any 2009 i s’han convertit en indrets significatius dels espais del Delta, destacables per la seva gran diversitat de paisatges que van del canyissar a les pinedes, passant pels aiguamolls, els estanys, les platges… i que es caracteritzen per una extraordinària riquesa de flora i fauna en una zona altament pressionada per les infraestructures i per l’alt nombre d’habitants de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Aquest espais tenen una importància vital per nosaltres i per al conjunt del sud d’Europa en ser una reserva natural situada en una zona d’alta densitat de població i també en ser lloc de pas de les aus migratòries. De fet ha esdevingut un dels indrets d’aquesta zona – i per suposat de la península Ibèrica – amb més varietat d’aus.

Si no ho coneixeu, recomano molt que us hi apropeu. Paga la pena!

Us deixo aquí alguns enllaços amb més informació:

Esther Hachuel
Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat