amb P de patrimoni: La Penya del Moro de Sant Just Desvern

Es tracta d’un petit turó de 275 m d’altitud snm situat a la Serra de Collserola, similar a altres de petita alçada i ben arrodonits que trobem en aquesta serrelada com el de Puig Madrona, per citar-ne un.

Dibuix de Till F. Teenck – Trabajo propio, CC BY-SA 2.5, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=2146491

En el seu cim, i dins el terme de Sant Just Desvern, a tocar de la  línia divisòria amb Sant Feliu, hi ha una torra medieval de planta circular d’uns 4 metres de diàmetre i de la qual només se’n conserva la base, amb una alçada de més d’un metre. L’origen d’aquesta torre se situa al segle X i cal atribuir-li funcions defensives i de domini visual del paisatge.  La visita permet veure que la torre està formada per dos llenços de paret concèntrics i adossats, però ben diferenciats. També podrem veure restes de murs d’altres construccions que es van annexar en algun moment a la torre tot formant un conjunt fortificat. Aquest conjunt ha estat restaurat i consolidat recentment gràcies a la intervenció del Consorci de Collserola i de l’Ajuntament de Sant Just Desvern.

A la prehistòria, durant l’anomenada Edat del Ferro, hi va haver al cim de la Penya del Moro un poblat ibèric datat entre els segles VI i inicis del III a.C. Les  campanyes d’excavacions arqueològiques que s’hi ha fet des de finals dels anys 70 han permès recuperar materials de la vida diària, com plats i vasos ceràmics, àmfores… Restes que permeten veure que el poblat de Sant Just mantenia connexions amb altres cultures fins i tot llunyanes. Entre aquest material arqueològic destaca una placa de plom amb una descripció en alfabet ibèric que es pot veure al Museu Arqueològic de Catalunya. Tot i que les lletres han pogut ser transcrites, encara no ens és possible saber què diu aquest text. D’altra banda les excavacions arqueològiques van permetre també conèixer la planta del poblat, és a dir, com es distribuïen els habitatges – per cert, semi excavats a la roca – al voltant d’un carrer principal.

En època ibèrica és habitual trobar assentaments humans dalt de turons, com una forma de defensa i de control visual del territori. A més, sabem que hi havia altres poblats propers, el  més important el del cim de Montjuic, però també al Puig d’Olorda, o al Puig Madrona i segurament al Puig d’Ossa. Està clar que entre ells matenien un contacte visual i relacions culturals i comercials.

La visita a l’indret, que es pot fer de forma lliure, permet gaudir d’un entorn natural i cultural molt interessants i d’unes vistes espectaculars sobre la plana del Llobregat i el massís del Garraf i l’Ordal. In situ trobem també plafons explicatius i un mirador que ofereix unes vistes de vertigen.

Recentment l’Ajuntament de Sant Just Desvern ha produït una exposició “Íbers”, sobre la gent que va viure a la Penya del Moro, i un llibre infantil L’Arrel, il·lustrat per Txell Ribes.

 

Esther Hachuel

Directora del CECBLL

 

Amb P de Patrimoni: Les termes romanes de Sant Boi

Les termes romanes de Sant Boi

Sant Boi és una ciutat de l’àrea metropolitana de Barcelona amb prop de 85.000 habitants i una superfície de 21,5 km2. Amb aquestes dades hom podria pensar que es tracta d’una ciutat destruïda pel “desarrollisme”, formada a cops de vials i blocs de pisos. Res més lluny de la realitat. Tot i tenir certament barris d’alta densitat, Sant Boi conserva un dels nuclis antics més valuosos de Catalunya, un preciós mosaic de joies arquitectòniques: Can Diví; Can Torrents; Can Barraquer o la mateixa església de Sant Baldiri, on va viure i on està enterrat Rafael de Casanovas. I tot això per mencionar només alguns elements destacats. Passejar pels carrerons antics de Sant Boi és tot un plaer.

 

Un des espais destacats que hi trobem són les termes romanes, en funcionament entre finals del segle II i el segle V d. C. Son segurament una de les més ben conservades de Catalunya. Les termes són antigues sales on es prenien banys amb aigua a diferents temperatures a través d’un complex sistema de circulació i escalfament de l’aigua. Situades de fet al costat del riu Llobregat, les termes van ser descobertes a la dècada dels anys cinquanta sota un habitatge molt més recent, del segle XVII. El descobriment es va fer gràcies a un document del segle XIX que fou interpretat per l’historiador local Carles Martí i Vila.

La que podem visitar actualment és un petita part del que havia estat aquest espai termal. Concretament es conserven dos cossos paral·lels, un dedicat a les cambres d’aigua freda, amb vestidor i zona d’aigua; i un altre cos dedicat a les aigües tèbies i calentes, amb conducció de vapors.

Les excavacions arqueològiques han tingut lloc al llarg de diversos períodes impulsades per la Diputació de Barcelona, que va construir un edifici per aixoplugar el conjunt.

Actualment  les termes romanes de Sant Boi són visitables i ofereixen diversos productes culturals, entre els quals visites guiades per a tots els públics.

Val la pena conèixer aquest patrimoni, així com endinsar-se en altres atractius històrics i culturals de Sant Boi.

Més informació:

Ajuntament de Sant Boi de Llobregat:

Consorci de Turisme del Baix Llobregat:

Diputació de Barcelona:

Viquipèdia:

 

Esther Hachuel

 

Amb P de Patrimoni: Església de Santa Maria de Cervelló i les tombes antropomorfes

Església de Santa Maria de Cervelló i les tombes antropomorfes

Avui parlem d’una joia del romànic. Una petita església situada en el terme municipal de Cervelló exponent del romànic primerenc català. Està documentada des del segle X d. C. i més concretament a l’any 904. Em refereixo a Santa Maria de Cervelló.

Com passa sovint amb l’arquitectura secular, l’església és d’origen romànic, però te diverses refaccions al llarg del temps que ocasionen una superposició d’estils que no li han pas restat bellesa. Així, el portal d’accés te un aire clarament renaixentista, amb sengles columnes a banda i banda de la porta d’entrada rematades en la part superior per un frontó d’estil clàssic. També s’aprecia la incorporació tardana de capelles que han alterat la volumetria de l’edifici.

A l’interior trobem unes sorprenents pintures polícromes de marcat caràcter barroc amb origen al segle XVIII. Estan pintades sobre una capa de guix, aspecte que els dona una certa fragilitat.

Però el seu caràcter romànic és innegable per la senzillesa de la seva arquitectura i per la presència d’elements propis d’aquest estil en la seva etapa inicial, com ara els arcs de mig punt o les bandes llombardes, que són les alineacions d’arcs cecs que recorren la façana.

Menció a part mereix la pedra rogenca emprada en la seva construcció, que li dona un caràcter ben especial i l’aproxima a la natura, ja que és la pedra natural de la zona, alhora que la contrasta amb el verd de l’entorn.

Val a dir que el Baix Llobregat és ric en romànic primerenc i que són molts els elements arquitectònics que pertanyen a aquest moment. Per be que són edificis petits en la major part dels casos, allunyats dels estils monumentals, no hem de pensar que estan mancats de valor històric. Ans al contrari és potser l’únic lloc de Catalunya on es pot documentar àmpliament aquest art romànic inicial.

Els entorns de l’església són de gran valor cultural i natural. Prop hi trobem el Mas Pitarra, en molt mal estat de conservació. Es tracta d’una antiga masia que havia allotjat la rectoria de Sant Esteve de Cervelló i que a finals del segle XIX va ser residència de l’escriptor Frederic Soler Hubert, més conegut com Serafí Pitarra.

I encara prop hi trobem unes espectaculars tombes antropomorfes, és a dir, que tenien la forma del cos humà. Estan excavades a la roca. Se’n conserven algunes, però segurament formen part d’una necròpoli més gran que podem situar en el segle IX.

Podeu anar a veure les tombes per compte propi, ja que estan a l’aire lliure. Però si podeu contactar amb el Grup de Recerques de Cervelló rebreu una explicació que aportarà valor a la visita.

Pel que fa a l’església, l’associació Segle Nou s’ocupa d’obrir-la al públic el segon diumenge de cada mes d’11 a 13 h. Ara bé, l’Ajuntament i sobretot l’Associació Segle Nou hi fan activitats de forma regular que permeten gaudir doblement d’aquest espai patrimonial i del seu entorn. Especialment recomanable els concerts del Festival d’Estiu que organitza Segle Nou.

 

Més informació:

Ajuntament de Cervelló:

https://www.cervello.cat/coneix-cervello/turisme/llocs-dinteres/esglesia-de-santa-maria-de-cervello.html

https://www.cervello.cat/coneix-cervello/turisme/llocs-dinteres/tombes-antropomorfes-de-santa-maria-de-cervello.html

Turisme Baix Llobregat:

https://www.turismebaixllobregat.com/ca/organitzat/cultura/esglesia-de-santa-maria-de-cervello

Viquipèdia:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Maria_de_Cervell%C3%B3

Associació Segle Nou

https://www.instagram.com/seglenou/

Grup de Recerques de Cervelló

https://recercacervello.cervemakers.com/

 

 

Esther Hachuel

 

Amb P de Patrimoni: El Pessebre Vivent de Corbera de Llobregat

El Pessebre Vivent de Corbera de Llobregat

El Baix Llobregat és terra rica en patrimonis, però res millor en aquestes dates de desembre, que parlar d’un patrimoni excepcional vinculat a la manera de viure les festes. Em refereixo al Pessebre Vivent de Corbera de Llobregat. Aquest té el mèrit de ser el segon pessebre vivent més antic de Catalunya després del de Castell d’Aro i el primer que cerca una interacció diferent amb el públic que lluny d’estar assegut a la platea ha de mantenir-se actiu, en moviment, cercant els diferents espais amb les diferents escenes i convertint-se en part del pessebre. I encara té un altre rècord: amb els anys ha esdevingut en el pessebre vivent més visitat de Catalunya.

El Pessebre de Corbera s’inicia de la mà d’un grup de corberencs inquiets que l’any 1962 van reunir  cinc actors i actrius per representar el naixement de Jesús a Betlem en un petit espai. Han passat més de seixanta anys i el nombre d’actors no ha parat de créixer, així com l’espai dedicat a la representació. Aquest 2023, ha comptat amb més de 200 figurants – com sempre voluntaris i amateurs – una quinzena d’animals i un espai de 14.000 metres2 en un paratge natural incomparable de roca vermella, darrere del nucli urbà, la Penya del Corb. El recorregut, de més de 700 m, inclou diverses escenes, com ara l’Anunciació, l’arribada dels Reis Mags, la vida a Natzaret o la fugida a Egipte. I tot plegat en uns decorats i amb un vestuari preciosos.

Aquesta meravella de la cultura immaterial és moguda per una associació sense ànim de lucre, els Amics de Corbera, que l’any 1976 van rebre la Medalla d’Or al Mèrit Cultural i el 1992 la Creu de Sant Jordi, per la seva tasca en pro de la cultura popular i tradicional. I encara el 2010 la Generalitat va incloure aquesta activitat en el Cens de Festes Locals d’Interès Turístic.

Però el reconeixement més gran que rep el Pessebre Vivent de Corbera es materialitza any rere any en l’increment del nombre de visitants i també en la procedència, ja que la gent hi va d’arreu del país a gaudir d’aquest espectacle tan singular.

 

En aquests moments les entrades ja estan a la venda i quan surti aquest butlletí ja quedaran pocs dies de representació. Teniu tota la informació en els següents enllaços:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Pessebre_Vivent_de_Corbera_de_Llobregat#cite_note-gencat-2

Us recomanem visitar aquest patrimoni del Baix Llobregat únic a Catalunya.

Esther Hachuel

AMB P DE PATRIMONI: Les Coves del Salnitre de Collbató

Les Coves del Salnitre de Collbató

En aquesta secció del Butlletí mensual del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat hem tractat fins ara patrimoni cultural. Però la comarca és rica també en patrimoni natural. Avui parlem d’un d’aquests espais d’alt valor patrimonial, les Coves del Salnitre de Collbató.

Formen part d’un conjunt de més de 100 coves amagades a les entranyes de la muntanya de Montserrat. En algunes d’elles hi han aparegut materials arqueològics que, per les seves característiques, han definit períodes del neolític català. Em refereixo a la ceràmica cardial o montserratina.

Però segurament el nom propi més destacat d’aquest centenar de coves de Montserrat és el del Salnitre. Es tracta d’una cavitat amb formacions estalactítiques i estalacmítiques. L’acció de l’aigua sobre el material calcari i els moviments orogènics han anat modelant aquest paisatge subterrani. Per al visitant la Cova del Salnitre planteja un recorregut de 500 metres de gran bellesa i al llarg del qual és possible entendre el procés geològic que ha conformat la cavitat.

Precisament aquest mes de novembre tindrà lloc la 12a edició de les Jornades del Patrimoni del Baix Llobregat que portaran per títol “El geologia i la mineria al Baix Llobregat. Un patrimoni  identitari a través de la història”. No en va el lloc triat per celebrar aquestes Jornades ha estat Collbató. Al matí del dia 17 comptarem amb dues conferències a càrrec del geòleg Roberto Espínola i de la geòloga Carme Puig respectivament i una taula rodona de persones expertes que debatran sobre l’aprofitament dels recursos geològics. A la tarda us oferirem una visita guiada a les Coves del Salnitre. El dia 18 oferirem també un itinerari geològic al Papiol.

Us deixem aquí un enllaç al programa complet, on també trobareu el formulari d’inscripció.

Més informació:

Animeu-vos a visitar aquest tresor amagat a l’interior de la muntanya de Montserrat!

 

Esther Hachuel

AMB P DE PATRIMONI: Museu de ceràmica La Rajoleta d’Esplugues de Llobregat

Museu de ceràmica La Rajoleta d’Esplugues de Llobregat

Es tracta d’un conjunt de màxim interès patrimonial pertanyent al sistema territorial del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.

Coneguda també com la Fàbrica Pujol i Bausis o simplement com “La Rajoleta”, aquest espai es va dedicar a la producció industrial de ceràmica, tot aprofitant la qualitat de les argiles d’Esplugues. La producció va estar en marxa durant més de 100 anys, fins que la fàbrica tanca les portes el 1984.

Durant el període del Modernisme i el Noucentista va assolir un alt nivell, tant pel volum de la producció com per la qualitat i bellesa de les seves peces. De fet la fàbrica va comptar amb directors artístics molt reconeguts, com Joan Baptista Alòs i Peris, pere d’Angelina Alòs Tormo, destacada ceramista mundialment reconeguda. El seu nom identifica la Biennal de Ceràmica d’Esplugues de Llobregat.

Tornant a la fàbrica, val a dir que les rajoles i rajoletes fetes a la Pujol i Bausis es popularitzen de forma extraordinària entre finals del segle XIX i principis del XX: Estan presents en moltes ciutats de Catalunya decorant encara que sigui de forma discreta, les façanes de molts edificis. En destaquen les que estan presents al Park Güell i a l’Hospital de Sant Pau.

A més, van ser profusament . utilitzades per arquitectes com Gaudí, Domènech i Montaner,  Puig i Cadafalch o Gallifa entre altres.

El conjunt permet visitar tota la seqüències d’estructures associades a la producció ceràmica. Entre elles destaquen la xemeneia, els forns àrabs soterrats i dos monumentals forns d’ampolla d’influència anglesa i únics a tot Catalunya. De fet, un informe recent constata que a Europa també en queden molt pocs d’aquesta tipologia.

 

L’any 2003 la iniciativa de divulgació del conjunt va rebre el Premi Bonaplata que atorga l’AMTAIC.

Les instal·lacions estan obertes al públic i es programen visites guiades tots els diumenges. La visita al conjunt ens depara una experiència ben interessant i enriquidora per a tots els públics.

Més informació:

https://museus.esplugues.cat/la-rajoleta

https://ca.wikipedia.org/wiki/F%C3%A0brica_Pujol_i_Bausis

AMB P DE PATRIMONI: La masia-molí de Can Batlle a Vallirana

La masia-molí de Can Batlle a Vallirana

El curs baix del Llobregat i les rieres que el tributen van ser fa anys terra de molins. La raó és clara: s’aprofitava la força motriu de l’aigua per moure les moles.  Eren, per tant, molins hidràulics, diferents dels molins de vent o dels anomenats molins de sang, moguts per animals.

Al voltant del riu Llobregat i fins i tot a redós d’alguns canals de rec es van fer molins fariners per moldre cereals i fer farina i després pa; també molins paperers que feien pasta de paper o molins de campetx, una fusta de la qual – a través de la molta – s’extreia tintura per a teixits.

Aquest fet fou molt important. I està a l’origen, per exemple, del topònim de Molins de Rei, que fa referència directa a uns molins reials del segle XII que donen lloc a l’actual ciutat.

I és l’orígen també del valuós patrimoni que ens ha llegat l’aigua.

Tot i que pugui semblar sorprenent, son força els molins que es conserven a la nostra comarca: el Molí dels Frares a Sant Vicenç dels Horts; o el de Can Padrosa a Sant Just Desvern, el de Capdevila al Papiol o Can Cartró a Sant Joan Despí, per citar-ne alguns.

Avui vull parlar-vos del Molí de Can Batlle de Vallirana, que be mereix una visita. Es tracta d’un conjunt arquitectònic d’origen medieval. Pels volts del segle XV es construeix un primer un molí i a principis del segle XVI se li adossa una nova construcció, la masia de Can Batlle. Ja en el segle XIX, amb el primer molí en desús, se’n construeix un altre de dues moles mogut per una roda de calaixos de fusta de 10 m de diàmetre, única a Catalunya.

 

El conjunt conserva encara la bassa, un cup de vi o la canalització d’aigua fins el molí. Als espais interiors podem veure alguns elements originals de la masia, com una antiga cuina, portals d’arc de mig punt adovellats i sostres de volta catalana. També els enginys que movien els molins i diverses sales d’exposicions.

Una visita guiada permet conèixer com funcionaven els molins i les eines que feien servir els moliners.

Ja fa anys que el Molí de Can Batlle és un equipament cultural municipal. Paga la pena apropar-s’hi i és ideal com a activitat en família.

 

Més informació a:

https://www.vallirana.cat/el-municipi/turisme/llocs-dinteres/7247-masia-moli-de-can-batlle.html

https://ca.wikipedia.org/wiki/Can_Batlle_(Vallirana)

Esther Hachuel

 

AMB P DE PATRIMONI: La Colònia Sedó d’Esparreguera

LA COLÒNIA SEDÓ D’ESPARREGUERA

En aquesta segona entrega parlaré de la Colònia Sedó d’Esparreguera i del seu Museu, que pertany al sistema territorial del MNACTEC i que podeu visitar els dissabtes i diumenges de 10 i 14 hores, amb la possibilitat de fer una visita guiada.

La Colònia Sedó és un antic recinte fabril i residencial situat a Esparreguera, al costat del riu Llobregat, del qual obtenia l’energia necessària per fer funcionar la maquinària de la fàbrica. El conjunt ha estat recentment declarat Be Cultural d’Interès Local.

Els orígens de la Colònia se situen a mitjan del segle XIX, quan Miquel Puig i Catasús compra el dret d’ús d’un salt d’aigua – el molí de Broquetes – per instal·lar-hi la primera fàbrica. Amb posterioritat, la producció és permanentment ampliada gràcies a la interposició d’enginys per aprofitar més i millor l’energia de l’aigua.

La Colònia conserva encara bona part de les velles estructures productives i residencials. Un itinerari pels espais exteriors ens permet conèixer les sales dels telers, la zona dels acabats, amb la seva característica xemeneia helicoidal, l’anomenada “casa de l’amo”, residència de la família Sedó, o l’aqüeducte que rebia l’aigua del Cairat i que donava lloc a un salt d’aigua que generava energia mecànica, o l’edifici de la filatura. Aquest últim és precisament on trobem els espais museïtzats. I és que una part de la filatura era alhora el cor energètic de la fàbrica Sedó. En ell podrem conèixer una maqueta feta entre finals dels anys 40 i principis dels 50, que permet copsar a cop d’ull les 16 hectàrees que conformen l’espai fabril i el residencial. Hem de pensar que passada la Guerra Civil la Colònia arriba al seu zenit en producció i en nombre de treballadors i treballadores, de manera que la maqueta devia ser una mena de demostració de la potència i de la fortalesa de l’empresa.

També dins de la filatura trobarem, entre altres, les dues “joies de la corona”. En el soterrani, l’interior de la torre de l’aqüeducte, per on tenia lloc la caiguda d’aigua que accionava unes turbines actualment desaparegudes. Encara en el soterrani podrem gaudir de la galeria de desguàs i del mirador del canal Broquetes.

I al pis superior l’enorme turbina de 1.400 cavalls, que es va posar en funcionament el 1899. Actualment és visitable en el seu interior, de manera que es pot accedir al tub per on circulava l’aigua que feia rotar els àleps. Una experiència única a tot Europa.

Des d’aquest espai dedicat al patrimoni del Baix Llobregat us animem molt a conèixer aquesta colònia singular i única, motor de la industrialització de Catalunya.

Recordeu que podeu visitar el Museu els dissabtes i diumenges de 10 a 14 h. Podeu reservar la visita guiada trucant al telèfon 936 663 527.

Us deixo aquí alguns enllaços amb més informació:

Esther Hachuel

Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat

amb P de Patrimoni: El Semàfor i els espais naturals del Delta del Llobregat

El Semàfor i els espais naturals del Delta del Llobregat

Engeguem amb aquest text un nou apartat del nostre butlletí que referma la voluntat del Centre d’Estudis Comarcals de donar a conèixer el Baix Llobregat i els seus valors territorials, culturals i humans.

En aquest cas es tracta d’una secció dedicada al patrimoni cultural. A partir d’ara, en cada número del Butlletí trobareu una breu ressenya com la que segueix, dedicada a un patrimoni destacat de la comarca.

Quan parlem de patrimoni parlem de coses que no volem perdre i que hauríem de preservar pels valors que aporten en algun àmbit de la vida i de la convivència social present o futura. Valors de vegades intangibles, però sovint plens de continguts ben palpables.

I arrenquem referint-nos a la zona del delta del Llobregat, aquest riu que ens defineix, i concretament amb l’edifici El Semàfor, del Prat de Llobregat i el seu entorn natural.

El Semàfor és una  construcció de finals del segle XIX que tenia com a funció regular el trànsit marítim i que per això està situada ben be davant del mar.

En el Semàfor vivien, amb les seves famílies, les persones encarregades de vigilar aquest trànsit costaner i d’avisar, per un sistema de  senyals  i banderes, de qualsevol incidència albirada. Funcionava a partir d’un sistema similar al de la telegrafia òptica que li permetia comunicar-se amb el Castell de Montjuic. El Semàfor va estar en funcionament fins el 1910, tot i que es va mantenir encara un temps amb funcions vinculades a la Caserna de Carrabiners, que es troba molt prop, a uns 200 metres.

Ambdues construccions van ser consolidades l’any 2009 i s’han convertit en indrets significatius dels espais del Delta, destacables per la seva gran diversitat de paisatges que van del canyissar a les pinedes, passant pels aiguamolls, els estanys, les platges… i que es caracteritzen per una extraordinària riquesa de flora i fauna en una zona altament pressionada per les infraestructures i per l’alt nombre d’habitants de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Aquest espais tenen una importància vital per nosaltres i per al conjunt del sud d’Europa en ser una reserva natural situada en una zona d’alta densitat de població i també en ser lloc de pas de les aus migratòries. De fet ha esdevingut un dels indrets d’aquesta zona – i per suposat de la península Ibèrica – amb més varietat d’aus.

Si no ho coneixeu, recomano molt que us hi apropeu. Paga la pena!

Us deixo aquí alguns enllaços amb més informació:

Esther Hachuel
Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat