Despedim a la Dra. Mercè Vidal, autora del llibre “Arquitectura i urbanisme a Sant Feliu de Llobregat”

/by

 

Fotografia de Mercè Vidal

Divendres 19 d’abril vam tenir la trista notícia de la mort de Mercè Vidal Jansana.

Ens havíem vist a l’acte de cloenda dels 40 anys de l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Estava il·lusionada amb diversos projectes, entre els quals la cessió del fons documental de la seva recerca a l’Arxiu Comarcal i la possibilitat de reeditar el seu llibre Arquitectura i urbanisme a Sant Feliu de Llobregat, publicat el 2005 per Edicions del Llobregat per encàrrec de l’Ajuntament de Sant Feliu. Un llibre que es va esgotar ràpidament per l’interès intrínsec i també pel rigor i l’exhaustivitat de la recerca.

La Mercè era d’Esplugues de Llobregat. S’havia doctorat en Història de l’Art el 1989 i era professora de la UB. Formava part del grup d’investigació consolidat GRACMON  de la UB (Grup de Recerca en Història de l’Art i del Disseny Contemporani), en el qual tenia una participació molt activa. Va ser autora de diversos llibres i d’articles en revistes especialitzades i havia impartit conferències, seminaris, cursos…

A Sant Feliu va dissenyar l’any 2010, per encàrrec de l’Ajuntament, la Ruta del Modernisme (https://www.santfeliu.cat/go.faces?xmid=14226), una oferta cultural que es manté viva i que atrau tant la gent i les escoles de Sant Feliu com de més enllà. Havia estat membre del Grup d’Estudis d’Esplugues i fundadora de l’associació Amics dels Museu i del Patrimoni d’Esplugues de Llobregat (AMPEL), entitat de la qual fou presidenta.

Hem perdut una activista cultural i una bona amiga. Descansa en pau, Mercè.

Ha mort Josep Maria Vilumara Lamarca, membre de la Junta del CECBLL entre el 1999 i 2001

/by

El 22 d’abril ens ha arribat la noticia de la mort, als 84 anys, de Josep Maria Vilumara Lamarca, darrer propietari de les sederies Vilumara, amb fàbrica a L’Hospitalet, actualment rehabilitada com a Institut d’Ensenyament Secundari.

Fotografia de Josep Maria Vilumara

El Josep Maria va formar part de la Junta del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat entre 1999 i 2001 i la seva tasca es va centrar en la Comissió de Patrimoni, intervenint en temes com la vil·la romana de Sant Joan Despí; la protecció de les casetes de tipologia tradicional, a Esplugues; la salvaguarda dels conjunts industrials de Can Bertrand i de Solà Sert a Sant Feliu, i l’inventari del Patrimoni Industrial de la Comarca en col·laboració amb el MNACTEC.

Fortament influenciat per la seva trajectòria personal, la defensa del patrimoni industrial va ser un dels seus grans centres d’interès. Mai va abandonar la idea que Can Vilumara compartís l’activitat educativa amb la  memòria històrica d’allò que havia sigut.

La darrera col·laboració que vam tenir va ser fa un any,  arran de l’edició del llibre FILANT CULTURA en el que ell parlava de la relació entre les fàbriques i els empresaris  de Tecla Sala i Vilumara.

Insistent fins a dir prou, de criteris sòlids, treballador incansable i col·laborador en tot moment, avui volem tenir un  record per qui va ser un bon amic i una excel·lent persona.

Josep Padró i Carles Riba.

Esparreguera: Associació per a la defensa del Patrimoni de la Colònia Sedó i el seu entorn

/by


LinkEmailFacebookInstagramTwitter

L’Associació per a la defensa del Patrimoni de la Colònia Sedó i el seu entorn és una entitat de recent creació; vam fer el nostre acte inaugural com entitat al febrer de 2018. Ens motivava el convenciment que la Colònia Sedó d’Esparreguera, tot i haver estat la Colònia tèxtil més gran d’Espanya, no havia tingut fins aleshores l’atenció que es mereixia, ni havia comptat amb plans de protecció patrimonial acords amb la importància del patrimoni que atresorava.

Al llarg d’aquests anys hem contribuït a que la reobertura del Museu de la Colònia Sedó, propietat del MNACTEC, fos una realitat amb la signatura, a finals de 2019, d’un conveni entre el MNACTEC i el CECBLL. Des d’aleshores hem procurat potenciar el Museu amb l’impuls de diverses iniciatives, com ara, la realització d’obres de teatre i recitals de poesia, concerts de música i dansa, presentació de llibres, realització d’itineraris guiats pel recinte del polígon i la Colònia obrera. Hem difós l’interès i el coneixement de la Colònia entre diversos centres escolars a través de xerrades, l’organització de visites i l’impuls de Treballs de Recerca entre l’alumnat. També hem contribuït a implicar l’Ajuntament d’Esparreguera en el futur de la Colònia, iniciatives que s’han concretat en l’aprovació d’un BCIL, la creació d’un Comissionat específic per a la Colònia Sedó i la recent aprovació d’una partida pressupostària per a l’adquisició de la Casa de l’amo. També hem desenvolupat diversos itineraris per l’entorn de la Colònia, hem organitzat xerrades, exposicions i sortides culturals.

Entre els projectes més immediats que estem organitzant podem destacar una visita a la Colònia escocesa de New Lanark, Patrimoni de la Humanitat, la realització d’una exposició fotogràfica centrada en l’habitatge obrer i la participació en l’organització del Col·loqui internacional sobre Aigua, Energia i Territori previst per a la primavera del 2024.

Can Negre de Sant Joan Despí

/by

Es tracta d’una masia situada al centre del nucli urbà de Sant Joan Despí amb orígens al segle XVII. Inicialment tenia l’aspecte clàssic d’una casa pairal catalana amb teulada a dues aigües amb la carena perpendicular a la façana, fins que a principis del segle XX va ser reformada per l’arquitecte modernista Josep M. Jujol per convertir-se en la casa d’estiueig dels seus propietaris.

Jujol, que havia col·laborat amb Antoni Gaudí en diversos projectes, va tenir un important vincle amb Sant Joan Despí, ja que hi tenia família i va ser l’arquitecte municipal.

La masia era propietat de Pere Negre i de la seva esposa, Engràcia Balet Vinyes, que era íntima amiga de Josefa Romeu, tia política de Josep M. Jujol i promotora d’una de les seves obres més destacades: la Torre de la Creu, coneguda també com la Torre dels Ous. Aquesta primera construcció a Sant Joan Despí el va portar després a la reforma de Can Negre i finalment a ser l’arquitecte municipal de la ciutat.

De fet aquestes dues dones, Josefa Romeu i Engràcia Balet, són les principals mecenes, promotores i benefactores quan Jujol inicia la seva carrera professional.

La masia original va ser reformada i ampliada per l’arquitecte modernista que va jugar profusament amb la decoració, tirant de línies ondulades i dels motius vegetals i animals.

Can Negre no deixa ningú indiferent. La seva façana està rematada per línies sinuoses que ressegueixen la doble inclinació de la teulada. Un dels elements més originals i destacats és la tribuna en forma de carrossa que es troba a l’alçada del primer pis, sobre l’eix central de la façana, que de fet presenta una important asimetria. Com la tribuna, tots els elements funcionals de la façana (obertures de finestres, portes, ràfecs…) són aprofitats per Jujol per crear efectes decoratius i per imprimir al conjunt un aire modernista de línies corbes i imprecises. I òbviament no hi falta el trencadís, emprat en la façana, especialment en la part superior de la tribuna, que ofereix una vista especial des de l’interior per les finestres. I també en altres elements del petit jardí de l’entrada.

L’interior és tant o més espectacular que la façana. Es diu que Jujol va imprimir a la casa la seva devoció per la Mare de Déu, que compartia amb Engràcia Balet. Dins hi destaca el color blau (blauet) anomenat per alguns “blau jujolià”, d’un to aproximat al cobalt, però més profund, i que ha estat associat al color del mantell de la Verge. Sovint, per sobre del blau, Jujol hi posa decoracions fetes amb altres colors vius o simplement en color blanc per crear imatges contrastades.  Certament l’interior està ple de simbolisme religiós. Un dels espais més emblemàtics és la capella, on un esgrafiat resa: “Pere i Engràcia me feren”. Aquí identifiquem tant l’estil propi de l’arquitecte com la influència de Gaudí; També destaca l’escala amb coberta helicoidal pintada de blau.

Actualment la casa acull el Centre Jujol Can Negre – Escola d’Art i des d’aquí es programen itineraris culturals per la ciutat amb l’objectiu de donar a conèixer el patrimoni de Sant Joan Despí i, especialment, el llegat de Jujol.

 

Més informació

Centre Jujol-Can Negre · Pl. Catalunya, s/n

Tel. 93 373 73 63 · cannegre@sjdespi.net

 

Ajuntament de Sant Joan Despí: https://sjdespi.cat/la-ciutat-temes/cultura/centre-jujol-can-negre-escola-dart

Consorci de Turisme del Baix Llobregat: https://www.turismebaixllobregat.com/ca/organitzat/cultura/centre-jujol-can-negre

Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Can_Negre

 

Esther Hachuel

Març en clau de dona

/by

Seguim commemorant els 50 anys de la fundació de la nostra associació. Aquest mes de març ho fem en clau de dona. Per mitjà de les nostres publicacions recuperem algunes de les aportacions que mostren treballs referits al llegat de les dones a la comarca. Com sempre ens recolzem en la memòria, en la transmissió oral de les dones que han estat actives al Centre d’Estudis i, sobretot, ens acollim a les publicacions que testimonien l’atenció que les estudioses de la comarca han dispensat al rol de les dones.

Són indicatives les dates de les edicions de les publicacions que oferim en la promoció en clau de dona. La primera que oferim fou publicada 24 anys després de la fundació del Centre, l’any 1998, i és el número 4 de Materials del Baix Llobregat; de l’any 2002 és la segona de les publicacions que oferim i són els dos volums resultants de la cinquena recerca col·lectiva, dirigida per Cristina Borderías i Soledad Bengoechea; tracta sobre Les dones i la Història al Baix Llobregat. Les següents publicacions són el resultat de diferents projectes fets l’any 2018: per un costat, El trencadís violeta. El llegat de les dones de Sant Joan Despí, fruit de la Jornada de Patrimoni celebrada en aquesta població, i l’altra és la publicació de l’exemplar número 22 de Materials del Baix Llobregat, que relata les intervencions del seminari “Existeix l’urbanisme feminista?”

Tornem al Dossier “Les Dones al Baix Llobregat”, publicat a l’exemplar número 4 de Materials del Baix Llobregat l’any 1998 i veurem en els articles algunes de les principals temàtiques que encara avui són presents en la nostra societat:

  • Dones, present, passat i futur.
  • Quan els espais públics parlen en femení.
  • En record de M. Carmen García-Nieto París.
  • Els Centres de “Planing” al Baix Llobregat: La seva creació, la seva història. Polítiques públiques adreçades a les dones en l’àmbit de l’administració local al Baix Llobregat.
  • Els programes europeus com a suport a les polítiques municipals d’igualtat d’oportunitats.
  • Una experiència per la igualtat de les dones a l’Hospitalet.
  • Dona i política al Baix Llobregat. Lluny de la paritat democràtica.
  • La violència domèstica: un crim social contra les dones.
  • Es pot parlar de “feminització de la societat” i de “feminització de la pobresa”.

Si agafem i refem cadascun dels articles d’aquest Dossier amb voluntat d’actualització tot fent-ne una versió 2024 (26 anys després), possiblement vegem l’evolució de la nostra societat i la permanència temàtica de molts dels eixos socials, econòmics, culturals i polítics que encara romanen en la societat baixllobregatina i en la vida de les dones. No és casual que el Baix Llobregat ja porti celebrades 5 edicions d’un Congrés Comarcal de Dones i que el 23 de març del 2018 es fes públic el Decàleg per a la construcció de ciutats feministes subscrit per alcaldesses i regidores de tots els municipis de la comarca.

Des del 2017, el fenomen internacional del me too (jo també) i més recent del se acabó són precedents de l’empoderament de les dones en àmbits de tanta repercussió social com el món del futbol, i tot plegat manté el 8 de març com a data on es concentren grans mobilitzacions inclosa una vaga. Del 2017 ençà encara han crescut més els lideratges feministes i s’ha treballat per avançar en la consecució de drets d’igualtat i respecte de les persones amb independència de la seva vida i la seva identificació sexual.

L’onada de l’avenç feminista pot tenir refluxos; tot i això, enguany ha tornat a omplir carrers i places, celebracions institucionals i declaracions diverses, com el cas del Manifest de les entitats municipalistes FMC i ACM, tot dient que “són molts els avenços que s’han aconseguit, però encara queda un llarg camí per recórrer per erradicar definitivament qualsevol discriminació i aconseguir la plena participació de les dones, en condicions d’igualtat, en tots els àmbits de la societat”. El mateix Manifest també reitera que “el desafiament és col·lectiu, i plegats podem construir un món on les dones i les nenes visquin lliures de discriminació i violència, assolint així la veritable igualtat”.

Les nuvolades dels qui no volen l’avenç i els bons auguris de qui lluita per eixamplar drets són presents alhora. L’esperança té el seu fonament en un moviment feminista fort i present arreu, per això des del Centre d’Estudis seguim aportant coneixement i per això hem organitzat la conferència de Gràcia Dorel-Ferré sobre “Les dones i la indústria. El cas de la Colònia Sedó d’Esparreguera” i tot seguit hem gaudit d’un peça teatral sobre el “8 de març”, amb guió i direcció de Robert Gobern.

 

 “Paquet de llibres en clau de dona” https://llobregat.acblnk.com/show/2593378/YcsAQnPrcQo2XinsLr74hGAfOwwWK2zTTX/66b70f7c07b01b206c849a059451c65f/

A vint-i dos anys d’una recerca pionera: entrevista a Cristina Borderías

/by

ENTREVISTA DE MERCÈ RENOM A CRISTINA BORDERÍAS

El moviment feminista va ser molt actiu al Baix Llobregat i en la dècada de 1990 reforçava la seva presència social i institucional. Alba García, des de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, impulsava el Programa de la Dona; Maria Luz Retuerta, des de l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat, el 1995 promovia la creació dels premis de recerca Novadona (després denominats Blanca Bardiera) i entre gener i març de 1997, acollia unes tertúlies feministes que projectaven a la comarca la celebració dels vint anys de les primeres jornades feministes de 1976.

En aquell marc, l’abril de 1997 el Curs d’iniciació a la recerca històrica que acostumava a organitzar l’Arxiu es va dedicar a l’estudi de la història de les dones, com a pas previ a la recerca col·lectiva que a finals de 1997 va convocar el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. Aquella cinquena recerca col·lectiva dedicada a l’estudi del paper de les dones en la història del Baix Llobregat va donar lloc a dinou estudis publicats en dos volums el 2002 (vegeu els sumari al final d’aquesta entrevista).

La direcció d’aquella recerca va anar a càrrec de la historiadora Cristina Borderías i la coordinació la va dur la historiadora Soledad Bengoechea.

Encara avui, després de vint-i-dos anys, l’obra es pot considerar pionera en presentar estudis des diferents localitats, d’un ampli ventall temàtic i d’una extensa cronologia –des de la baixa edat mitjana fins als temps present– els quals mostren una multiplicitat de pràctiques i d’experiències socials amb un extremat rigor i uns plantejaments que eren innovadors en el seu temps i encara són vigents avui. La publicació compta amb una completa bibliografia i una extensa introducció a càrrec de Cristina Borderías que és tota una lliçó teòrica i metodològica sobre l’estudi de les dones en la història en general i sobre les aportacions fetes sobre el Baix Llobregat.

En el marc de les celebracions del 8 de maig, és oportú re-visitar aquella recerca i comentar alguns aspectes sobre com es va dur a terme aquella recerca col·lectiva i posar en relleu les aportacions més rellevants des d’un punt de vista general, en el context de la bibliografia de l’època i vistes des d’avui.

Hem fet una entrevista a Cristina Borderías per tal de fer un recordatori d’aquell procés investigador que va durar cinc anys i per demanar-li quin és el panorama actual.

*       *       *

MR: Com recordes el projecte i el procés que vau viure les persones que el vau dur a terme?

CB: Va ser un projecte de cinc anys molt intens, molt creatiu i amb molts intercanvis i debats en diversos seminaris en els que van participar les diferents autores i autors. Encara que els diferents capítols són producte de recerques individuals es pot parlar d’una recerca col·lectiva en la mesura en què en els seminaris tractàvem d’identificar preguntes comunes per fer intel·ligibles les connexions que unien els diferents treballs i mirar de passar de la història de les dones a la història de gènere. En tinc molt bon record.

 

MR: Era fàcil trobar documentació, o calia una metodologia indirecta per a treure resultats?

CB: La documentació dels arxius acostuma a ser pròpia dels fets administratius, econòmics i polítics històrics, on rarament hi conten les dones. Les i els investigadors van saber trobar altres fonts i, sobretot, aplicar lectures sense biaixos.

 

MR: Va ser interessant prendre el Baix Llobregat com a espai d’estudi del paper de les dones en la història? Vau fer una aportació innovadora respecte dels plantejaments més tradicionals?

CB: Crec que sí. Es van presentar estudis de diferents llocs, temàtiques i cronologies.. Analitzaven continuïtats i canvis en les vides de les dones i obrien nous itineraris d’investigació. La historiografia dels anys seixanta intentava visibilitzar la presència de les dones i les seves contribucions als diferents àmbits de la història. S’ha criticat molt sovint la història contributiva. Però és un enfocament molt rellevant perquè permet posar en valor l’aportació històrica de les dones en els diferents nivells socials: el treball, la família, la subsistència, el benestar, els nivells de vida, la cultura, la política. És un primer pas necessari. Però cal anar més enllà per a veure com el fet de tenir en compte les experiències de les dones canvia les interpretacions clàssiques en cadascun dels camps d’anàlisi

 

MR: Quina diferència hi ha entre història de les dones i història de gènere?

CB: La història de les dones i dels homes està marcada per les identitats i les relacions de gènere, que es construeixen històricament. El gènere no és una variable, com a vegades es presenta, és una clau fonamental de l’organització social. La divisió del treball en l’esfera de la producció i de la reproducció, per exemple, està condicionada a cada moment històric pels models de gènere dominants. Les decisions empresarials de a qui contractar, quin tipus de contracte, quins salaris, quins beneficis socials s’atorguen, no són alienes als models de gènere. La major precarietat del treball femení és resultat d’uns models que s’han anat construint al llarg del temps i que consideren a les dones com a treballadores subsidiàries. La legislació laboral que durant llarg temps ha atorgat diferents drets als treballs masculins i femenins també ho és, com també el diferent accés a l’educació d’homes i dones, o el diferent valor donat al treball domèstic de les dones per a la seva família i per tant la seva exclusió de les polítiques de previsió social i benestar. No s’entén la història de les dones, com tampoc la dels homes, si no s’analitza des d’una perspectiva de gènere que tingui en compte també les relacions de classe, ètnia…, des d’una perspectiva interseccional.

 

MR: Com veus els estudis de dones i de gènere avui?

CB: Si s’observa amb una perspectiva de llarg termini el balanç és molt positiu. Coneixem avui molt millor la història de les dones i sabem molt més sobre com funcionen les relacions de gènere, com afecten el desenvolupament històric en molts àmbits i com influeixen en la reproducció de les desigualtat socials. Aquest coneixement permet tenir una major influència en el desenvolupament de polítiques públiques.

 

MR: I el panorama acadèmic?

CB: El panorama acadèmic no és tan optimista, ni en la recerca ni en la presència de dones en els àmbits de decisió sobre la recerca i la docència. Hi ha un desequilibri important entre el desenvolupament de la recerca, que ha estat molt important, i la impermeabilitat de l’acadèmia, en general, a integrar una perspectiva de gènere en l’anàlisi històrica i en la correcció de les desigualtats en la seva estructura. En gran manera els estudis sobre la història de les dones i del gènere continuen sent tangencials, i la presència de les dones en els àmbits de decisió sent menors de la que correspondria.

 

MR:Gràcies Cristina.

 

SUMARIS:

SUMARI: Vol I

SUMARI: Volum II

 

 

En el marc del 8 de març, Dia internacional de la Dona, des del CECBLL hem impusat un paquet de llibres en el qual incloem els dos llibres resultants de la 5a recerca col·lectiva ‘Les dones al Baix Llobregat I i II’. Pots adquirir-lo aquí.

Nova assemblea de socis i sòcies del CECBLL 2024

/by

El 29 de febrer vam celebrar l’Assemblea general de socis i sòcies del CECBLL amb una trentena persones assistents. La presidenta de l’entitat Genoveva Català, després de donar la benvinguda, va dedicar unes paraules a dues persones sòcies del CECBLL molt estimades: Gemma Tribó Traveria, membre de la Junta i col·laboradora del Centre des dels seus inicis, que va perdre la vida a l’octubre a conseqüència d’un accident. I Josep Campmany, que també ha estat membre de Junta durant molts anys que ara està greument malalt.

Tot seguit es va procedir a les aprovacions perceptives de les assemblees com son la memòria d’activitats i el tancament econòmic de l’any anterior, i la presentació del nou projecte d’activitat de l’any en curs amb el seu pressupost.

Referent a l’any 2023 es van presentar i aprovar les quatre memòries de l’activitat que dur a terme el CECBLL que són: la memòria general del Centre d’Estudis Comarcals, la del Museu de la Colònia Sedó, que fem en virtut del conveni de gestió de les visites guiades que tenim subscrit amb el MNACTEC; la memòria de la Xarxa de Memòria Democràtica del Consell Comarcal, ja que ostentem la secretaria tècnica; i la del Centre Cívic Mas Lluí, que gestionem també gràcies a un conveni amb l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat. També es van aprovar els resultats dels comptes anuals del 2023 amb una dels fons propis gràcies a les aportacions dels excedents que s’han pogut fer en els darrers anys.

Pel que fa a l’any 2024, es va presentar un projecte d’activitats tenyit de celebració ja que enguany fa 50 anys de la fundació del CECBLL amb el propòsit de reforçar l’entitat i prepara-la per a la seva continuïtat en els propers decennis. El vicepresident Jordi Sicart, va explicar el pressupost per fer front a la celebració i la proposta de les noves quotes que també van ser aprovades per l’Assemblea. Destaquem la Quota zero per al primer any de les noves persones associades i la Quota d’apadrinament, que no pagarien quota el primer any i tindrien un descompte del 50% el segon any, amb l’objectiu que alguns socis aportin nous membres a l’entitat.

Per acabar, es va acordar atorgar el títol de soci honorífic a Josep Campmany i Guillot, doctor en ciències físiques per la UB i investigador científic al sincrotró Alba, alhora que estudiós local. Ha format part de la Junta del CECBLL i ha estat president del Centre d’Estudis de Gavà. Ha coordinat durant molts anys Materials del Baix Llobregat i la recerca sobre els Fets i les conseqüències del 1714 al Baix Llobregat.

 

 

Podeu recuperar l’Acta de l’Assemblea i els documens que es van tractar al següent enllaç: https://www.cecbll.cat/banc-documental/

 

Presentacions del llibre Contes del Baix Llobregat a Esparreguera i Sant Vicenç dels Horts

/by

El llibre, Contes del Baix Llobregat segueix el seu itinerari de presentacions. Aquest mes de març l’hem pogut portar a Sant Vicenç dels Horts i a Esparreguera. Recordem que el llibre, vinculat al cinquantenari del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, ha estat escrit per Rafael Bellido i il·lustrat per Joana Llordella.

A Sant Vicenç, el dia 1 de març, vam comptar amb la participació de la directora de la Biblioteca, Helena Sánchez, que va llegir un fragment del conte de Sant Vicenç. També van parlar el Regidor de Cultura, Jordi Gil i l’autor Rafael Bellido;  i en representació de Joana Llordella, que no va poder assistir, va parlar l’Yildirai Ileri. L’acte el va cloure Genoveva Català, la presidenta del Centre.

En el cas d’Esparreguera, ciutat natal de la Joana i on hi viu, la biblioteca va muntar “festa grossa”. Van intervenir l’alcalde Eduard Rivas i Genoveva Català, presidenta del CECBLL, amb la Joana i el Rafa. Hi va haver lectura de fragments  de la ma d’Henar Morera, Dolors Llordella i Anna Feixas; i vam tenir l’acompanyament musical d’Erol Ileri al piano i la veu de Guille Pereca. Aquell mateix dia es van poder veure, al vestíbul de la biblioteca, algunes de les il·lustracions de Joana Llordella que hi han estat exposades fins el 22 de març.

 

 

Fotografies de Sant Vicenç:

 

Fotografies d’Esparreguera:

Presentació del llibre “La Colònia Güell des de dins. Història, memòria i opinió”.

/by

El passat diumenge 3 de març vam presentar a l’Ateneu Unió de la Colònia Güell el llibre de Josep Padró La Colònia Güell des de dins. Història, memòria i opinió, editat per Edicions del Llobregat.

Va ser un acte absolutament entranyable. Quasi dues-centes persones van voler acompanyar en Josep en aquest dia tan especial. Venien de la Colònia, de Santa Coloma, de Sant Boi. Però alguns s’hi van arribar de més lluny, moguts per la voluntat de fer costat a l’autor.

L’acte va comptar amb les intervencions de l’alcaldessa de Santa Coloma, Anna Martínez; el regidor de Patrimoni, Jordi Bartomeu; la presidenta del Consell Comarcal, Eva M. Martínez; el diputat de Memòria Democràtica de la Diputació de Barcelona, que venia com a delegat de la seva presidenta; i Genoveva Català, presidenta del CECBLL. En Josep va fer una intervenció breu, d’uns 30 minuts, tot explicant els principals trets del seu llibre i expressant el seu agraïment vers les persones i les institucions que han contribuït a fer-lo possible.

Aquest llibre de Josep Padró, soci del CECBLL, és el primer que parla de la Colònia Güell en clau social. En clau de la vida i de la història de la gent que va arribar, va viure i va treballar a la Colònia Güell. Voluntàriament l’autor ha defugit posar el pes en l’arquitectura modernista i en la figura de Gaudí, que han estat abastament tractades

Visita guiada de Queralt Solé a l’exposició “On són? 85 anys d’exhumacions de fosses comunes de la guerra civil a Catalunya”

/by

El dia  7 de marc una setantena de persones van poder fer una visita guiada a l’exposició “On són? 85 anys d’exhumacions de fosses comunes de la guerra civil a Catalunya”, de la mà de la seva comissària Queralt Solé. La va presentar M.Jesús Bono, actual membre de Junta del CECBLL i directora del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya entre les anys 2005 i 2010. Ella va iniciar l’obertura de fosses i va impulsar la llei de Fosses de l’any 2009. Entre el públic, quasi una quarantena d’alumnes de 2n de batxillerat que van aprendre l’origen i les tipologies de les fosses comunes a Catalunya, quines van ser les primeres fosses exhumades, la tasca que ha fet la Generalitat de Catalunya a partir del segle XXI, l’existència d’un Cens de persones desaparegudes que es va crear l’any 2003, o els casos de tres desapareguts als que les respectives famílies van cercar després de la guerra i ja en el present, inscrivint el seu familiar al Cens de Desapareguts. Són les famílies de Ferran Cabeceran Marginet, la de Marcos Andrés Latorre, i la de Josep Aubeso Rovira. Al centre de l’exposició es mostra la recreació d’una fossa comuna excavada a través d’una gran fotografia arran de terra, envoltada de diversos objectes personals que s’han trobat en les fosses comunes de Catalunya.

L’exposició ha estat al Centre Cívic Mas Lluí de Sant Feliu de Llobregat des del 15 de gener fins el 15 de març, de la mà de la Xarxa de Memòria Democràtica del Baix Llobregat i el CECBLL, i en total l’han pogut visitar més de 500 persones de la comarca dels quals quasi la meitat han estat alumnes.

Des d’aquestes ratlles volem agrair a la Direcció General de Memòria de la Generalitat de Catalunya l’oportunitat de tenir una exposició tan didàctica com aquesta a la nostra comarca.

 

Dia Internacional de les Dones a la Colònia Sedó

/by

 

Amb motiu del Dia Internacional de les Dones vam programar dues activitats extraordinàries: d’una banda una conferència de Gràcia Dorel-Ferré titulada “Les dones a la indústria. El cas de la Colònia Sedó d’Esparreguera”. Durant una hora la Gràcia, sòcia del CECBLL, ens va mostrar els diferents aspectes que afectaven les dones treballadores en les primeres indústries del tèxtils. Des del salari a preu fet, fins a la dificultat de compatibilitzar les tasques de cura i criança amb la feina a la fàbrica. Tota una lliçó magistral. En acabar la conferència vam tenir una obra de microteatre ideada i dirigida per l’Esparreguerí Robert Gobern, que ha col·laborat ja en diverses ocasions amb el Centre d’Estudis. L’obra portava per títol Vuit de març i emmarca de forma colpidora els esdeveniments que van tenir lloc el 25 de març de 1911 quan 120 dones van morir cremades a l’interior d’una fàbrica tèxtil de Nova York. Una posada en escena emotiva i ben feta que anava  a càrrec del mateix Robert Gobern acompanyat de Laura Roig, Maria Martin, Eva Ros i Mireia Udina.

L’acte va ser presentat per Joana Llordella, membre del Centre d’Estudis i de l’Associació per a la Defensa de la Colònia Sedó i el seu entorn; i va ser clos per Genoveva Català.

En acabar, les persones assistents a l’activitat van poder gaudir d’una visita guiada al Museu de la Colònia Sedó.

L’organització va anar a càrrec del CECBLL, l’Associació per la la Defensa de la Colònia Sedó i el seu entorn, el Museu de la Colònia Sedó i el Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.

 

Adéu sentit del CECBLL a José Quesada Herrerías, un dels testimonis d’excepció de la deportació dels baixllobregatins al camp de concentració nazi de Mauthausen

/by

Font: Museu de l’Hospitalet

El passat dijous, 14 de març, vam saber  que José Quesada Herrerías, Pepito (si se’ns permet), ens havia deixat,  als 95 anys, després d’una llarga vida viscuda amb plenitud amb la seva esposa, Rosa Ibars Arques,   els seus quatre fills, Javier, Carlos, Oscar i Aurora, i els seus set nets.

Volem destacar aquí, en aquest adéu, la seva faceta de darrer testimoni d’un passat dolorós que desafia la capacitat de comprensió, que la família Quesada-Herrerias  va viure en primera persona, el de la deportació als camps de concentració nazi, extensiu a milers de catalans i espanyols de la seva generació, i posteriors, que s’havien refugiat a França al final de la Guerra Civil (1936-1939).

Els Quesada-Herrerías eren a la França de l’estiu de  1940, ja ocupada per l’Alemanya nazi, una de tantes famílies de l’exili republicà del 1939 que s’hi havia refugiat, procedents del Baix Llobregat. Els seus pares,  Ciriaco Quesada i Encarnacion  Herrerias, havien arribat a la comarca  procedents de Seros (Almeria), el 1927, empesos per les oportunitats laborals a la indústria. Tenien aleshores només un fill, el Fèlix, i el 1928  va néixer el José, a Esparreguera; després encara en tindrien dos més, l’Encarna, i la Violeta, aquesta nascuda durant la guerra. Despres de viure un temps a Esparreguera i a l’Hospitalet, s’instal.laren al Prat, on el Ciriaco, anarcosindicalista, treballava a La Seda.

A començaments de febrer del 1939, el Ciriaco i tota la seva família van creuar la frontera tement una molt probable repressió; després d’una  certa dispersió a França, aconseguiren reunir-se tots al Camp de Les Alliers, un dels tants previstos per als refugiats catalans  i espanyols, aquest al sud-oest francès, al departament de Charente, on coincidiren amb altres pratencs i baixllobregatins. En aquest camp  hi moriria la Violeta, que emmalaltí.

Per molt poc, el departament de la Charente va quedar dins el perímetre del  territori ocupat i administrat per Alemanya, un cop dividida França (armistici de 22 de juny de 1940). Sorpresivament, a l’agost, mes de 900 refugiats del camp on eren, entre ells tota la família Quesada-Herrerías, junt a la dels Cortes-García (també pratencs), foren conduits a l’estació d’Angulema, i des d’àllà, el 20 d’agost de 1940,  sortiren en un tren  amb destinació Mauthausen, sense que ells ho sabessin; era el comboi dels 927.

Arribats a l’estació de Mauthausen, forces de les SS, van fer baixar els homes del tren, i en el triatge d’homes de 14 anys en endavant, es quedaren amb el pare, el Ciriaco, i el  germà gran, el Felix. Al Jose, a punt de fer-ne dotze, el van tornar al tren amb les dones i els nens.

El Ciriaco i el Felix van ser conduïts al Camp de Mauthausen, mentre que el Jose, la seva mare i la seva germana, van iniciar en aquell mateix tren un penós  viatge forçós de retorn a l’Estat espanyol. El José no els tornaria a veure fins al cap de 14 anys.

La dissort dels Quesada, malgrat els patiments soferts, no arribà a ser tràgica; van sobreviure a l’horror, tot i que parafrasejant el Felix, van quedar marcats de per vida; ell s’implicà activament en l’Amical de Mauthausen francesa.

El cognom Quesada és recurrent en  treballs sobre deportació de catalans i espanyols; en el seu treball pioner, Montserrat Roig ens els descobrí. El Fèlix el 1941 va passar a ser un dels joves integrants del  Kommando Poschacher, que sortia a treballar fora del camp, i que ajudà el fotògraf Francesc Boix a salvaguardar les fotografies que feu del camp, que serien tant determinants en el judici de Nuremberg.

José Quesada, acompanyat sobretot del  seu fill Carlos que també n’ha agafat el testimoni com a descendent, ha simbolitzat en aquests darrers anys la deportació dels baixllobregatins als camps de concentració nazi en els actes d’homenatge promoguts per la Xarxa de Memòria Democratica del Baix Llobregat al Parc de Torreblanca de Sant Feliu de Llobregat, seu del Consell Comarcal, on s’ha erigit un monument.

També vam poder gaudir de la seva presència i bonhomia en una jornada organitzada en el marc de la recerca Exili i deportació al Baix Llobregat, en què Carlos  Quesada  participa, i on exposà la trajectòria  familiar de deportació i supervivència.

Amb gran satisfacció, el José va ser a temps de veure i assistir a la col·locació de les stolpersteine (un nom, una pedra, una persona) d’homenatge als seus familiars als llocs on van viure a Esparreguera i El Prat, i les darreres, el novembre, a l’Hospitalet.

Traslladem a la família el nostre condol col.lectiu i agraïment a la família.

 

 

Maribel Ollé

Coordinadora de la recerca col.lectiva Exili i Deportació al Baix Llobregat del CECBL

CORNELLÀ: L’Avenç

/by

Web Site  E-Mail  Facebook Instagram  Twitter

L’Avenç de Cornellà, Associació per al Patrimoni Històric i la Cultura és una entitat cultural d’àmbit local i sense ànim de lucre que té com a objectius: promoure la defensa i la conservació del patrimoni històric, artístic, cultural, documental, etnològic, i natural, tant de caràcter material com immaterial, de Cornellà de Llobregat. Fou constituïda el 3 de març de 1994 i actualment té la seu al castell de Cornellà.

Pocs mesos abans de la seva fundació, el 29 de setembre de 1993, el ple de l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat havia aprovat encarregar a la Comissió Municipal de Patrimoni un estudi de l’estat en què es trobava el patrimoni històric protegit pel catàleg i la normativa aprovats l’any 1986. La preocupació per la poca perspectiva de la revisió que es volia dur a terme i les anteriors obres d’enderrocament del que havia estat el Centre Catalanista l’Avenç l’any 1989 van ser els determinants de la constitució de l’entitat que, l’endemà mateix de la seva fundació, s’adreçà a l’alcalde de la ciutat demanant la restitució dels elements identificatius de la malmesa façana del Centre Catalanista i l’acceptació que un delegat de l’Avenç pogués participar en les reunions de la Comissió Municipal de Patrimoni.

Actualment, l’Avenç compta amb gairebé 150 socis i sòcies i col·labora en la dinamització cultural de la ciutat amb l’organització de conferències, el foment de la recerca local i, especialment, amb l’edició i publicació de llibres sobre la seva història, els seus barris, la seva cultura i la seva gent.

L’entitat ha publicat 24 llibres de curta tirada i dimensió que constitueixen material d’alt valor per a l’estudi i la comprensió de la història del municipi. Es tracta de la Col·lecció Llibres de l’Avenç, iniciada l’any 2000 i que presenta exemplars escrits per personalitats rellevants de la localitat com ara Josep Llobera i Ramon, Joan Tardà i Coma, Ignasi Riera i Gassiot, Empar Fernández Gómez, Frederic Prieto i Caballé, Montserrat Galícia i Gorritz, Ignasi Doñate i Sanglas o Pilar Pons i Lax.

La Penya del Moro de Sant Just Desvern

/by

Es tracta d’un petit turó de 275 m d’altitud snm situat a la Serra de Collserola, similar a altres de petita alçada i ben arrodonits que trobem en aquesta serrelada com el de Puig Madrona, per citar-ne un.

Dibuix de Till F. Teenck – Trabajo propio, CC BY-SA 2.5, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=2146491

En el seu cim, i dins el terme de Sant Just Desvern, a tocar de la  línia divisòria amb Sant Feliu, hi ha una torra medieval de planta circular d’uns 4 metres de diàmetre i de la qual només se’n conserva la base, amb una alçada de més d’un metre. L’origen d’aquesta torre se situa al segle X i cal atribuir-li funcions defensives i de domini visual del paisatge.  La visita permet veure que la torre està formada per dos llenços de paret concèntrics i adossats, però ben diferenciats. També podrem veure restes de murs d’altres construccions que es van annexar en algun moment a la torre tot formant un conjunt fortificat. Aquest conjunt ha estat restaurat i consolidat recentment gràcies a la intervenció del Consorci de Collserola i de l’Ajuntament de Sant Just Desvern.

A la prehistòria, durant l’anomenada Edat del Ferro, hi va haver al cim de la Penya del Moro un poblat ibèric datat entre els segles VI i inicis del III a.C. Les  campanyes d’excavacions arqueològiques que s’hi ha fet des de finals dels anys 70 han permès recuperar materials de la vida diària, com plats i vasos ceràmics, àmfores… Restes que permeten veure que el poblat de Sant Just mantenia connexions amb altres cultures fins i tot llunyanes. Entre aquest material arqueològic destaca una placa de plom amb una descripció en alfabet ibèric que es pot veure al Museu Arqueològic de Catalunya. Tot i que les lletres han pogut ser transcrites, encara no ens és possible saber què diu aquest text. D’altra banda les excavacions arqueològiques van permetre també conèixer la planta del poblat, és a dir, com es distribuïen els habitatges – per cert, semi excavats a la roca – al voltant d’un carrer principal.

En època ibèrica és habitual trobar assentaments humans dalt de turons, com una forma de defensa i de control visual del territori. A més, sabem que hi havia altres poblats propers, el  més important el del cim de Montjuic, però també al Puig d’Olorda, o al Puig Madrona i segurament al Puig d’Ossa. Està clar que entre ells matenien un contacte visual i relacions culturals i comercials.

La visita a l’indret, que es pot fer de forma lliure, permet gaudir d’un entorn natural i cultural molt interessants i d’unes vistes espectaculars sobre la plana del Llobregat i el massís del Garraf i l’Ordal. In situ trobem també plafons explicatius i un mirador que ofereix unes vistes de vertigen.

Recentment l’Ajuntament de Sant Just Desvern ha produït una exposició “Íbers”, sobre la gent que va viure a la Penya del Moro, i un llibre infantil L’Arrel, il·lustrat per Txell Ribes.

 

Esther Hachuel

Directora del CECBLL

 

Fer front a la sequera abans de la sequera

/by

No hi ha dubte, allò que els científics fa dècades ens advertien, és un fet: el clima està canviant, l’escalfament del planeta ja és aquí. En l’evolució de la terra el clima sempre ha estat canviant,  però ara ho fa a més velocitat per causes antropogèniques relacionades amb l’efecte hivernacle provocat per les emissions procedents dels combustibles fòssils.

Una de les conseqüències del canvi climàtic és la sequera i així les coses a Catalunya ja estem instal·lades en una pertinaç sequera.  La comarca del Baix Llobregat es defineix per ser una part molt important de la conca fluvial d’un dels rius de les conques catalanes, un riu que ha vist florir l’agricultura, que ha alimentat la industrialització, que la seva plana ha esdevingut galeria de serveis i que s’ha convertit amb font de l’àrea metropolitana.

Al llarg dels anys hem procurat aportar coneixements sobre aquest entorn fluvial. L’any 2005, la sisena Convocatòria de Recerca Col·lectiva del Centre d’Estudis, coordinada per Narcís Prat i Enric Tello  s’endinsava en la Història i l’actualitat ambiental d’un riu. En la ressenya d’aquesta recerca feta a la publicació Materials del Baix Llobregat número 11 de 2005, Anna I. Argilès ens deia : “Per sort ja fa un cert temps que els rius han deixat de ser vistos únicament com un curs d’aigua del qual es podia treure profit, sense haver-se de preocupar de res més. Avui i sempre els rius són una font de vida, que a l’hora en tenen una de pròpia que cal respectar i de la qual s’ha de tenir cura”.

Aquesta recerca s’agrupava en tres parts: El riu i els aqüífers: hidrologia i ecologia; Els usos socials de l’aigua; Els conflictes recents i perspectives de futur. A la cloenda Narcís Prat i Enric Tello ens deien a manera de conclusions que en el 2005 estàvem en un passat que encara pesa i un futur incert que val la pena redreçar i expressaven: “L’augment de les temperatures (i el creixement de les necessitats d’aigua per als conreus i la gent) i una major irregularitat i variabilitat de les precipitacions potser faran ressorgir les velles pors al Llobregat, tant per les possibles inundacions de zones altament urbanitzades com per nous cicles d’intensa sequera que facin baixar la disponibilitat de recursos”.

Avui a l’editorial parlem de sequera perquè ens preocupa i ens ocupa; al llarg de cinquanta anys hem estat altaveu de les inquietuds de la ciutadania, hem procurat aportar coneixement des del context històric fins al científic i també hem aportat eines de difusió sobre el terreny en matèria de territori i medi ambient com ho demostra la col·lecció d’itineraris “Camins d’Aigua”. Més recentment hem participat – junt amb els centres d’estudis de Ribera d’Ebre i del Bergadà – en debats de prospecció de futur en  relació a la transició energètica i el territori. En el Centre hom és conscient que cal mitigar i adaptar-nos al canvi climàtic i que per fer-ho calen noves maneres d’abastir-nos i d’obtenir energia.

En la commemoració del cinquanta aniversari hem previst celebrar un Col·loqui Internacional sobre la Història i el futur de la Colònia Sedó. Dialèctica entre aigua i energia. Entenem que estem a la fi de l’era dels combustibles fòssils i que el repte és la transició vers a les fonts d’energia renovable. La rabiosa actualitat ens confirma que l’aigua és un bé bàsic escàs que ha passat de ser font d’energia a ser consumidor d’energia en les plantes dessaladores, depuradores, potabilitzadores…. Modestament ens sembla que hem encertat en situar al bell mig de la celebració dels cinc decennis de la nostra existència un debat que enllaça patrimoni industrial, aigua i energia.

Aquest febrer el butlletí que teniu a les mans és dens, com veureu comptem un article que toca de peus a terra pel que fa a la competència dels municipis en matèria d’abastament d’aigua, aquest “bé escàs i bàsic per a la vida”; també la veu d’un dels nostres socis expert en aigua i vida. A més del tema central, el butlletí de febrer recull l’inici de les activitats de celebració del cinquantenari del Centre, inici reeixit i entranyable amb una festa per a les persones associades i la presentació dels “Contes del Baix Llobregat” de Rafael Bellido amb les il·lustracions de Joana Llordella. Tot plegat un petit tast del nostre gran capital: les persones, dones i homes que brinden el seus sabers i el seu temps a favor del coneixement.

D’aigua, mai n’hi ha prou!, per Aureliano Garcia Ruz

/by

Actualment, arrosseguem un dèficit pluviomètric com feia temps que no patíem. Fenòmens sostinguts en el temps, com la manca de pluges i les temperatures clarament superiors a les habituals, ens han portat a una situació d’emergència hídrica extrema.

No obstant això, no es pot dir que ens hagi agafat per sorpresa. La darrera gran sequera, la de l’any 2008, ja ens va avisar de la fragilitat d’un model econòmic basat en un creixement constant i, en entorns concrets, focalitzat en el sector turístic gairebé de forma exclusiva.

A la darrera dècada, s’han implementat nous recursos —dessalinització de l’aigua de mar, regeneració de les aigües residuals—, solucions que han vingut per quedar-se, però que, d’altra banda, han esdevingut insuficients per evitar entrar en “emergència”. No podem confiar que la tecnologia sempre vindrà a salvar-nos.

En aquest mateix període, no hem treballat prou per preparar-nos. L’administració, en general, ha estat lenta: el govern, en executar les obres necessàries, com l’ampliació de la dessalinitzadora de la Tordera, i els ajuntaments a preocupar-se de fer les inversions per actualitzar les xarxes de distribució municipals. Aquesta lentitud, motivada en moltes ocasions per falta de finançament, per la no priorització d’un servei essencial, o per no exercir la governança que els pertoca —deixant de banda les seves competències—,  ens porta a oblidar que la resiliència davant d’una sequera es planifica en temps de bonança.

I ara, què fem?

En aquests moments, els sectors més afectats són l’agrícola i el ramader, seguits per l’industrial. Les reserves actuals dels embassaments de les conques internes, la dessaladora del Prat i l’estació regeneradora del Llobregat ens permetran arribar a principis de l’estiu sense restriccions a l’àmbit domèstic.

Però, i després? Les opcions que hi ha damunt la taula responen a la urgència de la situació: es tracta de guanyar temps, amb el convenciment que no són solucions definitives.

Sembla que s’imposa, com a solució més ràpida, el transport d’aigua en vaixells procedents de ports propers, la qual cosa genera molts dubtes: capacitat dels vaixells per abastir una part significativa de la demanda, control de la qualitat de l’aigua destinada al consum humà amb uns criteris sanitaris estrictes, logística de la distribució, i, òbviament, per l’elevat cost. És intrigant que l’origen de l’aigua sigui la dessaladora de Sagunt, instal·lació propietat del govern central, infrautilitzada per manca de clients.

Per contra, la interconnexió entre la xarxa d’Aigües Ter Llobregat (ATL) i el Consorci d’Aigües de Tarragona, dues de les grans operadores del país pel que fa a l’abastament d’aigua als municipis, es descarta per la por a la consolidació del fet i a la suspicàcia que la connexió esdevingui un transvasament definitiu entre conques. De fet, la finalitat exclusiva hauria de ser actuar com a garantia de subministrament en situacions d’emergència, independentment del territori afectat. Fa la impressió que l’aigua no entén de solidaritat, però sí de sentiments.

Tampoc ens podem oblidar de l’aigua subterrània, del potencial estratègic de l’aqüífer del delta. És una infraestructura que resulta una veritable garantia de subministrament per a quan fallen els embassaments, però, alhora, fràgil davant d’una sobreexplotació, que acaba salinitzant la massa d’aigua per intrusió marina i que cal minimitzar afavorint la recàrrega artificial a partir de basses d’infiltració, existents o de nova construcció.

La pròxima, quan?

No hi ha massa dubtes que després de la calma vindrà la tempesta: tard o d’hora acabarà plovent. No perdem el temps assenyalant responsables, cal remar en una mateixa direcció i planificar immediatament, sense dilació.

Podríem començar incrementant progressivament les tarifes fins a arribar a cobrir el cost que suposa disposar d’aigua de qualitat i quantitat suficient. Un increment del preu de l’aigua, acompanyat de mesures socials, com una tarifa específica per a col·lectius vulnerables, permet no deixar ningú enrere.

Fem les inversions per no perdre un bé escàs i finit, per no malbaratar un producte tan preuat. Demanem un pla de finançament específic perquè els ajuntaments afrontin la renovació de les xarxes, sense interessos i pensat pel sector. Modifiquem la legislació per facilitar l’execució dels projectes i l’agilització dels procediments administratius.

Repensem el model de creixement. El sistema cada vegada demana més aigua. A conseqüència de l’anomenat “canvi climàtic”, les perspectives plantegen un escenari amb un increment excessiu de la temperatura i, per tant, una disminució en la disponibilitat d’aigua. Hem d’actuar sobre la demanda i no sobre l’oferta!

I recordem: l’aigua no té preu. La més cara és la que no es té.

El CECBLL als mitjans – Febrer de 2024

/by

 

 

  • 22 de febrer – Josep Padró, autor del llibre”La Colònia Güell des de dins. Història, memòria i opinió”, és entrevistat per la presentació del seu llibre a Ràdio Molins de Rei per l’espai Coneixent “El Baix” del programa ‘Bon dia i Bona hora!’

CORBERA: Fundació Patrimoni Històric i Cultural

/by

E-Mail

La Fundació Patrimoni Històric i Cultural va ser aprovada per la Generalitat el 28 de juny de 2023, després d’una llarga història de gestions. L’Associació Patrimoni Històric i Amics del Monument «La Creu Nova», promotora inicial de la Fundació, veient les dificultats que trobava en la gestió dels diferents patrimonis de Corbera per realitzar actuacions de cara a buscar solucions per a la recuperació dels edificis més emblemàtics de la zona antiga, va iniciar estudis per buscar alternatives l’any 2015. Primer pensant en constituir la mateixa Associació en Fundació, o estudiant altres possibilitats.

Després de valorar les diferents opcions, vàrem creure que la millor alternativa era buscar l’acompanyament de les màximes entitats del poble, per portar a terme aquest repte.

El 20 de juny del 2018, a la Biblioteca Municipal de Corbera, fem la presentació al poble, del Projecte Fundació. A partir d’aquí es va anar contactant amb les diverses entitats culturals, empreses, persones físiques, i partits polítics amb representació a l’Ajuntament, explicant i veient conjuntament les possibilitats que el Projecte tenia, a més del gran repte que representava.

Es van unir diversos col·lectius per iniciar els primers documents, però la pandèmia ens va aturar a tots, allargant la posada en marxa de la documentació inicial.

A finals del primer semestre del 2022, vàrem poder concretar la documentació principal: Estatuts, Pla de Viabilitat, concreció dels Socis Fundadors i aportacions a realitzar. Es va poder tenir tot enllestit a finals del 2022, i es va signar l’escriptura de constitució, presentant aquesta a la Generalitat per la seva aprovació, al gener del 2023, quedant aprovada a finals de juny, amb 22 socis fundadors i 125 persones adherides a la Fundació.

La finalitat de la Fundació és recuperar per al poble, si fos necessari, el patrimoni històric, a més de protegir, salvaguardar, restaurar, i posar en valor tots el patrimonis històrics i culturals de Corbera de Llobregat.

 

CORBERA: Associació del Patrimoni Històric i Amics del Monument “La Creu Nova”

/by

E-MailWeb SiteFacebook

L’Associació va ser constituïda el 30 de juny de 1994, amb el nom d’Associació d’Amics del Monument «La Creu Nova» de Corbera de Llobregat. Aquesta constitució es va realitzar a la Sala de Plens de l’Ajuntament, amb el concurs i col·laboració de l’Ajuntament, les dues Parròquies de Corbera, l’Associació de Propietaris del barri Creu Nova i 30 socis fundadors.

La finalitat, com el seu nom indica, era protegir, salvaguardar, restaurar i posar en valor aquest Monument, una creu antigament coberta, de caràcter votiu, que data del 1617, nomenada Antiga Creu de Santa Magdalena, per haver-se aixecant amb motiu d’un guariment miraculós, ja que les construccions realitzades al seu voltant l’estaven ofegant i s’havia quedat sense espai físic.

Al llarg dels anys ens hem dedicat a donar l’espai mínim necessari a tot el Monument, comprant la meitat d’una parcel·la a tocar, que tenia drets de pas a1 metre del Monument, arreglant els voltants i instant a la seva restauració, fent esculpir unes còpies idealitzades de la Creu i capitell originals, per evitar que aquests estiguessin a l’aire lliure, donat el seu estat de conservació.

Hem posat en valor aquest i altres patrimonis de Corbera.

En el 2009 vàrem ampliar el nostre nom, a Associació del Patrimoni Històric, sense perdre el nom inicial, i també ampliant les seves finalitats, proposant la protecció de tot el patrimoni històric.

Celebrem dues festes al peu del Monument, des de fa més de 26 anys, per tal de no deixar-la en oblit i també realitzem el manteniment dels voltants. Celebrem des de fa més d’11 anys les Diades del Patrimoni Històric, posant en valor un patrimoni diferent que tingui necessitat de millores.

En l’actualitat hem estat promocionant junt amb altres entitats la creació d’una Fundació per poder treballar pel patrimoni del nostre poble. Creiem que, després de 29 anys, som una referència en el nostre poble en la protecció del patrimoni històric, amb 304 socis en l’actualitat i més de 124 adhesions a la Fundació

 

Les termes romanes de Sant Boi

/by

Sant Boi és una ciutat de l’àrea metropolitana de Barcelona amb prop de 85.000 habitants i una superfície de 21,5 km2. Amb aquestes dades hom podria pensar que es tracta d’una ciutat destruïda pel “desarrollisme”, formada a cops de vials i blocs de pisos. Res més lluny de la realitat. Tot i tenir certament barris d’alta densitat, Sant Boi conserva un dels nuclis antics més valuosos de Catalunya, un preciós mosaic de joies arquitectòniques: Can Diví; Can Torrents; Can Barraquer o la mateixa església de Sant Baldiri, on va viure i on està enterrat Rafael de Casanovas. I tot això per mencionar només alguns elements destacats. Passejar pels carrerons antics de Sant Boi és tot un plaer.

 

Un des espais destacats que hi trobem són les termes romanes, en funcionament entre finals del segle II i el segle V d. C. Son segurament una de les més ben conservades de Catalunya. Les termes són antigues sales on es prenien banys amb aigua a diferents temperatures a través d’un complex sistema de circulació i escalfament de l’aigua. Situades de fet al costat del riu Llobregat, les termes van ser descobertes a la dècada dels anys cinquanta sota un habitatge molt més recent, del segle XVII. El descobriment es va fer gràcies a un document del segle XIX que fou interpretat per l’historiador local Carles Martí i Vila.

La que podem visitar actualment és un petita part del que havia estat aquest espai termal. Concretament es conserven dos cossos paral·lels, un dedicat a les cambres d’aigua freda, amb vestidor i zona d’aigua; i un altre cos dedicat a les aigües tèbies i calentes, amb conducció de vapors.

Les excavacions arqueològiques han tingut lloc al llarg de diversos períodes impulsades per la Diputació de Barcelona, que va construir un edifici per aixoplugar el conjunt.

Actualment  les termes romanes de Sant Boi són visitables i ofereixen diversos productes culturals, entre els quals visites guiades per a tots els públics.

Val la pena conèixer aquest patrimoni, així com endinsar-se en altres atractius històrics i culturals de Sant Boi.

Més informació:

Ajuntament de Sant Boi de Llobregat:

Consorci de Turisme del Baix Llobregat:

Diputació de Barcelona:

Viquipèdia:

 

Esther Hachuel

 

Església de Santa Maria de Cervelló i les tombes antropomorfes

/by

Avui parlem d’una joia del romànic. Una petita església situada en el terme municipal de Cervelló exponent del romànic primerenc català. Està documentada des del segle X d. C. i més concretament a l’any 904. Em refereixo a Santa Maria de Cervelló.

Com passa sovint amb l’arquitectura secular, l’església és d’origen romànic, però te diverses refaccions al llarg del temps que ocasionen una superposició d’estils que no li han pas restat bellesa. Així, el portal d’accés te un aire clarament renaixentista, amb sengles columnes a banda i banda de la porta d’entrada rematades en la part superior per un frontó d’estil clàssic. També s’aprecia la incorporació tardana de capelles que han alterat la volumetria de l’edifici.

A l’interior trobem unes sorprenents pintures polícromes de marcat caràcter barroc amb origen al segle XVIII. Estan pintades sobre una capa de guix, aspecte que els dona una certa fragilitat.

Però el seu caràcter romànic és innegable per la senzillesa de la seva arquitectura i per la presència d’elements propis d’aquest estil en la seva etapa inicial, com ara els arcs de mig punt o les bandes llombardes, que són les alineacions d’arcs cecs que recorren la façana.

Menció a part mereix la pedra rogenca emprada en la seva construcció, que li dona un caràcter ben especial i l’aproxima a la natura, ja que és la pedra natural de la zona, alhora que la contrasta amb el verd de l’entorn.

Val a dir que el Baix Llobregat és ric en romànic primerenc i que són molts els elements arquitectònics que pertanyen a aquest moment. Per be que són edificis petits en la major part dels casos, allunyats dels estils monumentals, no hem de pensar que estan mancats de valor històric. Ans al contrari és potser l’únic lloc de Catalunya on es pot documentar àmpliament aquest art romànic inicial.

Els entorns de l’església són de gran valor cultural i natural. Prop hi trobem el Mas Pitarra, en molt mal estat de conservació. Es tracta d’una antiga masia que havia allotjat la rectoria de Sant Esteve de Cervelló i que a finals del segle XIX va ser residència de l’escriptor Frederic Soler Hubert, més conegut com Serafí Pitarra.

I encara prop hi trobem unes espectaculars tombes antropomorfes, és a dir, que tenien la forma del cos humà. Estan excavades a la roca. Se’n conserven algunes, però segurament formen part d’una necròpoli més gran que podem situar en el segle IX.

Podeu anar a veure les tombes per compte propi, ja que estan a l’aire lliure. Però si podeu contactar amb el Grup de Recerques de Cervelló rebreu una explicació que aportarà valor a la visita.

Pel que fa a l’església, l’associació Segle Nou s’ocupa d’obrir-la al públic el segon diumenge de cada mes d’11 a 13 h. Ara bé, l’Ajuntament i sobretot l’Associació Segle Nou hi fan activitats de forma regular que permeten gaudir doblement d’aquest espai patrimonial i del seu entorn. Especialment recomanable els concerts del Festival d’Estiu que organitza Segle Nou.

 

Més informació:

Ajuntament de Cervelló:

https://www.cervello.cat/coneix-cervello/turisme/llocs-dinteres/esglesia-de-santa-maria-de-cervello.html

https://www.cervello.cat/coneix-cervello/turisme/llocs-dinteres/tombes-antropomorfes-de-santa-maria-de-cervello.html

Turisme Baix Llobregat:

https://www.turismebaixllobregat.com/ca/organitzat/cultura/esglesia-de-santa-maria-de-cervello

Viquipèdia:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Maria_de_Cervell%C3%B3

Associació Segle Nou

https://www.instagram.com/seglenou/

Grup de Recerques de Cervelló

https://recercacervello.cervemakers.com/

 

 

Esther Hachuel

 

BEGUES: Col·lectiu per la investigació de la prehistòria i l’arqueologia del Garraf – Ordal

/by

E-MailWeb SiteFacebookInstagramTwitter

El CIPAG neix com a entitat l’any 2007, fruit de la feina de més de 40 anys d’un equip de treball estable dedicat a l’estudi de les comunitats prehistòriques al massís del Garraf i el curs baix del Llobregat.

El primer projecte va ser l’organització de les jornades “30 anys d’investigació prehistòrica al Garraf”, que va aplegar especialistes nacionals i internacionals. Les ponències van ser recollides en una publicació. També vam fer l’exposició “La prehistòria del Garraf. Recull de 30 anys d’excavacions arqueològiques”, amb l’objectiu de mostrar la riquesa arqueològica del massís, però també de tenir un suport documental per a les Jornades. Amb aquestes dues activitats perfilàvem ja dos dels puntals de l’entitat: la recerca i la divulgació. O el que és el mateix, la generació i la democratització del coneixement.

Certament, l’associació es defineix com una entitat d’investigació i difusió cultural orientada a promoure el coneixement de la Prehistòria i l’Arqueologia al territori de Garraf-Ordal i contrades limítrofes, sense que això exclogui l’estudi puntual d’altres èpoques o àrees properes si així ho aconsella la investigació global.

Per fer això impulsem la recerca arqueològica amb caràcter científic i connectem els resultats de la nostra zona de referència amb els de la península i Europa.

L’associació té forts vincles amb la Universitat de Barcelona i de fet alguns dels seus membres hi exerceixen la docència i la recerca. I també connecta amb altres universitats del territori.

A més de la recerca i la divulgació, el CIPAG està molt compromès en la conservació i la restauració del patrimoni natural i històrico-arqueològic i arquitectònic, constituint aquest un tercer pilar de les accions que duem a terme.

Segurament a les excavacions a la cova de Can Sadurní de Begues és on millor s’aprecia aquesta triple vocació de fer recerca, de donar a conèixer i de protegir, conservar i adequar l’espai arqueològic.

El Pessebre Vivent de Corbera de Llobregat

/by

El Baix Llobregat és terra rica en patrimonis, però res millor en aquestes dates de desembre, que parlar d’un patrimoni excepcional vinculat a la manera de viure les festes. Em refereixo al Pessebre Vivent de Corbera de Llobregat. Aquest té el mèrit de ser el segon pessebre vivent més antic de Catalunya després del de Castell d’Aro i el primer que cerca una interacció diferent amb el públic que lluny d’estar assegut a la platea ha de mantenir-se actiu, en moviment, cercant els diferents espais amb les diferents escenes i convertint-se en part del pessebre. I encara té un altre rècord: amb els anys ha esdevingut en el pessebre vivent més visitat de Catalunya.

El Pessebre de Corbera s’inicia de la mà d’un grup de corberencs inquiets que l’any 1962 van reunir  cinc actors i actrius per representar el naixement de Jesús a Betlem en un petit espai. Han passat més de seixanta anys i el nombre d’actors no ha parat de créixer, així com l’espai dedicat a la representació. Aquest 2023, ha comptat amb més de 200 figurants – com sempre voluntaris i amateurs – una quinzena d’animals i un espai de 14.000 metres2 en un paratge natural incomparable de roca vermella, darrere del nucli urbà, la Penya del Corb. El recorregut, de més de 700 m, inclou diverses escenes, com ara l’Anunciació, l’arribada dels Reis Mags, la vida a Natzaret o la fugida a Egipte. I tot plegat en uns decorats i amb un vestuari preciosos.

Aquesta meravella de la cultura immaterial és moguda per una associació sense ànim de lucre, els Amics de Corbera, que l’any 1976 van rebre la Medalla d’Or al Mèrit Cultural i el 1992 la Creu de Sant Jordi, per la seva tasca en pro de la cultura popular i tradicional. I encara el 2010 la Generalitat va incloure aquesta activitat en el Cens de Festes Locals d’Interès Turístic.

Però el reconeixement més gran que rep el Pessebre Vivent de Corbera es materialitza any rere any en l’increment del nombre de visitants i també en la procedència, ja que la gent hi va d’arreu del país a gaudir d’aquest espectacle tan singular.

 

En aquests moments les entrades ja estan a la venda i quan surti aquest butlletí ja quedaran pocs dies de representació. Teniu tota la informació en els següents enllaços:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Pessebre_Vivent_de_Corbera_de_Llobregat#cite_note-gencat-2

Us recomanem visitar aquest patrimoni del Baix Llobregat únic a Catalunya.

Esther Hachuel

BEGUES: Centre d’Estudis Beguetans

/by


EmailFacebookInstagram

El Centre d’Estudis Beguetans (CEB) es va fundar l’any 1996 amb la voluntat d’aglutinar els interessos i voluntats de diferents persones del poble de Begues que volien, des de diferents àmbits, fer recerca sobre la seva història, preservar el seu patrimoni, entès en el sentit més ampli, i donar a conèixer aquesta riquesa.

Al llarg d’aquests més de 25 anys d’existència, des d’aquesta entitat cultural sense ànim de lucre, s’han desenvolupat diferents projectes que van des de l’impuls i suport a la recerca arqueològica que el CIPAG du a terme al municipi, com la digitalització d’arxius, tant d’institucions com familiars, la recuperació i conservació d’elements construïts en pedra seca, la recuperació de camins històrics o l’edició de la revista Eixarmada, entre molts altres.

En l’actualitat continuem duent a terme la recerca, documentació i digitalització d’arxius vinculats als masos de Begues, també s’ha consolidat la secció de pedra seca que no només recupera els elements construïts amb aquesta tècnica sinó que també en vetlla pel seu manteniment, continuem amb la recuperació de camins històrics i la seva difusió per mitjà de passejades, a més de fer xerrades i exposicions sobre diferents temàtiques tractades pels membres de la nostra entitat. En els últims anys, a més, amb la voluntat de crear espais de debat i reflexió per fomentar un esperit crític socialment compromès, hem engegat el projecte dels Fòrums de l’Espluga, que ja han arribat a la tercera edició.

Amb aquesta trajectòria, avui dia podem dir que el CEB és una entitat plenament consolidada al municipi, amb més de 100 socis, que participen activament de les nostres activitats i que moltes vegades ens engresquen a engegar-ne de noves. Aquesta implicació també és fruit de la nostra lluita per la preservació del nostre patrimoni, no només des de les activitats i recerca que fem a l’entitat, sinó també participant en diferents comissions i col·laborant amb altres entitats tant de dins com de fora del nostre municipi.