Archive for category: Abrera

Que les nostres ciutats i els seus entorns estan plens de patrimoni és indiscutible. Mireu si no l’Inventari de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat. No hi ha municipi que no tingui, com a mínim, dos o tres elements en el llistat. El mateix passa si entrem, per exemple, al web de Pobles de Catalunya (https://www.poblesdecatalunya.cat/#gsc.tab=0) on es ressenya el patrimoni         – també arquitectònic – mes important de cada poble. No us preocupeu, que no trobareu cap ciutat que no aporti algun element de patrimoni al contingut del web. Si Catalunya te 947 municipis, allà els trobareu tots.

Però basta una ullada a qualsevol d’aquests recursos mencionats per veure que la major part d’aquest patrimoni te a veure amb l’“extraordinarietat”. Grans masies, palaus, castells… són testimoni del passat més “esplendorós” de les nostres viles.

També hi trobem patrimoni relacionat amb la producció i amb la vida pública: molins, bòviles, pedreres…

Però on està el patrimoni de la quotidianitat? El que no te a veure ni amb grans personatges ni amb grans processos productius. El que te a veure amb la vida diària, la salut de les persones i el seu benestar?

Està clar que el patrimoni ve del passat, però que el fem com a tal en el present. És ara que hem decidit  el que és patrimoni i el que no és digne d’atenció ni per part de la ciència, ni per part de les polítiques culturals, ni per part de la ciutadania.

I si el patrimoni el fem aquí i ara, no és menys cert que el patrimoni crea discurs. Contribueix a que veiem les coses d’una manera determinada. Com veiem el passat ens fa entendre com veiem i com construïm el nostre present.

Si unim aquestes dues premisses, el patrimoni que hem construït, invisibilitza les dones i la gran tasca de civilització que hem fet. Pràcticament no hi ha patrimoni vinculat a la vida quotidiana.

Un dels casos més interessants i que més cal reivindicar és el dels safareigs. El rentat de la roba sempre s’havia fet fora de casa fins ben entrat el segle XX, ja que estava subjecte a la disponibilitat de grans quantitats d’aigua i les cases no en disposaven.

És per això que els safareigs van suposar al segle XIX un avenç importantíssim, ja que van permetre que les dones rentessin la roba sense necessàriament entrar en contacte de cos sencer amb l’aigua, que és el que passava anteriorment quan es rentava als rius, als torrents o als canals.

Al Baix Llobregat trobem dos tipus de safareigs: els que estan vinculats a masies, com és el cas de Can Furriol a Sant Feliu de Llobregat, a l’àrea de Collserola. Però n’hi ha molts més. Aquests eren per a ús privat dels ocupants de la masia, però també eren cedits i llogats a altres famílies. I els que estan construïts a les ciutats per a ús públic. En aquest sentit destaquen clarament els conjunts d’Abrera i de Corbera de Llobregat.

A Abrera, a la plaça de la Font, trobem un espai interessantíssim construït al segle XIX. Està format per dues basses que acumulaven l’aigua per als diferents processos de rentat: amb sabó i per esbandir i s’omplien amb aigua d’una surgència pública.

Aquestes dues basses es completen amb un pou, una sínia i una font. Tot plegat és un conjunt de gran valor històric i etnològic que malgrat no estar protegit legalment, sí està degudament conservat i posat en valor per part de l’Ajuntament.

En el cas de Corbera hi trobem el safareig de la Font Vella, format també per dues basses. En aquest cas només una te les típiques lloses inclinades per facilitar el rentat i la immersió de la roba en l’aigua. Es van fer servir fins els anys 70 del segle XX, quan el broll que els omplia d’aigua va ser connectat a la xarxa pública per donar resposta a les necessitats d’un nucli en creixement. Val a dir, però, que és també el moment en què el subministrament d’aigua a les llars i la generalització de màquines de rentar van deixar obsolets aquest tipus d’instal·lacions.

Paga la pena fer una visita a ambdós conjunts i reflexionar sobre què convertim en patrimoni i què no.