CCOO fa un diàleg intergeneracional per reconèixer els sindicalistes del Baix Llobregat represaliats pel TOP

/by

En el marc del 30è aniversari del Tribunal de Orden Público (TOP)

L’Aula de formació Joan García-Nieto de CCOO Baix Llobregat i la Fundació Cipriano García de CCOO Catalunya van organitzar ahir un acte per fer un necessari reconeixement a sindicalistes del Baix Llobregat que van ser represaliats pel Tribunal de Orden Público (TOP).

La trobada va ser un èxit de convocatòria. Fugint de la nostàlgia autoreferencial, i es va desenvolupar com un diàleg intergeneracional entre sindicalistes de la comarca que van patir detencions, registres, vexacions, tortures psicològiques, acomiadaments, etc., i activistes joves interessats en la lluita antifranquista per assolir drets i llibertats democràtiques. A la conversa es va constatar la preocupació pel creixement de les opcions més reaccionàries, masclistes i xenòfobes entre una part de la societat i del jovent en particular.

L’acte va ser conduït per M. Carmen Romero i Jesús Martínez. Les salutacions institucionals foren a càrrec de Dolors Llobet, presidenta de la Fundació Cipriano García, i de Lídia Muñoz, vicepresidenta del Consell Comarcal del Baix Llobregat i responsable de l’àrea de Cultura i Memòria Democràtica. Els represaliats presents a l’acte eren Antonio García, Conxita Sánchez, Fina Solano, Maria Jesús Bono, Emilio García, Martí Obiols, Pedro Martínez, Maria Comelles, Carles Vallejo, Paco Español i Joan Porcel.

La Fundació Cipriano García va iniciar l’any 2009 un projecte el recerca “El TOP i la repressió política sota la dictadura franquista a Catalunya: institucions, actors i dinàmiques polítiques (1963-1977)”. La trobada celebrada ahir a Cornellà posa en valor que, de les 1.500 persones empresonades pel TOP a Catalunya, 400 van ser sindicalistes de CCOO, i 70 persones sentenciades consignades als expedients judicials van pertànyer a CCOO Baix Llobregat.

El tancament de l’acte el va fer Josep Maria Romero, secretari general de CCOO Baix Llobregat, Alt Penedès, Anoia i Garraf, qui va posar l’èmfasi en el protagonisme de la gent treballadora per contribuir a enderrocar la dictadura franquista, i que bona part dels drets socials i laborals d’avui tenen el seu origen en aquelles lluites, que no són immutables i que es podran mantenir a través del compromís de la ciutadania, d’aliances socials fortes i d’organitzacions sòlides que sàpiguen adaptar-se a un entorn canviant com l’actual.

 

Font: CCOOBaix Llobregat, l’Alt Penedès, l’Anoia i el Garraf. https://www.ccoo.cat/bllapag/noticies/ccoo-fa-un-dialeg-intergeneracional-per-reconeixer-els-sindicalistes-del-baix-llobregat-represaliats-pel-top/

 

La màquina de vapor Alexander del Museu de les Aigües, per David Rovira Pujol

/by

Aquest article va ser publicat al butlletí de l’AMCTAIC núm. 91, que podeu trobar en aquest enllaç: https://www.amctaic.org/la-maquina-de-vapor-alexander-del-museu-de-les-aigues/

Introducció

Bomba de vapor Alexander Hermanos del Museu de les Aigües. 2024

Des del 2024 el Museu de les Aigües té dins la seva col·lecció una màquina de vapor fabricada per la companyia catalana Alexander Hermanos l’any 1894. La màquina s’ha ubicat a l’espai del jardí industrial on es conjuga amb altres elements vinculats al patrimoni industrial de l’aigua, com són els pous de la Central Cornellà d’Aigües de Barcelona; els artístics, com és la Cascada Gaudí o les diferents fonts, i els naturals, on destaquen els arbres fruiters i els autòctons. L’Alexander reforça el projecte museístic iniciat l’any 2019 amb la urbanització d’aquest jardí industrial, fet que va comportar una ampliació de l’espai del Museu.

El Museu de les Aigües, integrat dins de la Fundació Agbar, té com un dels objectius preservar i difondre el patrimoni industrial de l’aigua existent principalment a l’àrea metropolitana de Barcelona. La preservació de la màquina Alexander forma part d’aquesta línia d’actuació, tenint en compte que l’Alexander és un vestigi tecnològic de la “revolució de l’aigua”, un procés de canvi, paral·lel a la revolució industrial, que va implicar la modernització i l’adopció de nous paradigmes per l’abastament d’aigua a nuclis urbans gràcies a l’adopció de tecnologies i processos organitzatius.

 

Alexander Hermanos

L’empresa va ser fundada l’any 1849 pels germans Thomas i David Alexander, originaris d’Escòcia. Segons l’historiador Jordi Nadal va ser una empresa líder en la industrialització de Catalunya i Espanya, al nivell d’altres companyies com Nuevo Vulcano i La Maquinista Terrestre y Marítima. No obstant, no ha gaudit del mateix reconeixement per part de la historiografia, probablement pel fet que l’any 1923, després de 75 anys d’existència, va ser absorbida per La Maquinista.

Els germans Alexander es van establir a Barcelona, en uns tallers al carrer Ginebra, després d’haver treballat a París i València. Des de Barcelona es van convertir en una de les principals empreses innovadores en tecnologies de vapor aplicades a la navegació i al bombament d’aigua. S’estima que a final del segle XIX l’empresa ja havia comercialitzat unes 1.500 màquines, principalment bombes d’extracció d’aigua, xifra que la converteix en una de les més rellevants en producció de vapor a Catalunya. A més, havia assolit una gran reputació en diferents fires nacionals i internacionals.

Alexander Hermanos es va convertir en proveïdora de diversos projectes per abastar d’aigua la ciutat de Barcelona. Destaquen clients com la Sociedad General de Aguas de Barcelona (Aigües de Barcelona), Aguas de Moncada o la Compañía General Anónima de Aguas de Barcelona, Ladera Derecha del Besós. El fet de tenir aquests clients demostra el grau de penetració de l’empresa en el segment de les bombes hidràuliques i la situa com una protagonista de l’anomenada “revolució de l’aigua”[1] de Barcelona.

Bomba Alexander de la Casa de les Aigües de Montcada i Reixac. 2024

Segons la publicitat de l’època, les màquines de vapor Alexander destacaven pel seu baix consum –gràcies al sistema de reaprofitament del carbó– i el seu fàcil manteniment. Però més enllà del caràcter funcional, les bombes Alexander van destacar per la seva estètica. Un dels trets més característics són les columnes clàssiques, motiu pel qual també es coneixien com a “capella”.

Tot i que en el seu màxim moment d’esplendor –a la dècada dels 80 del segle XIX– els tallers ocupaven aproximadament a 400 persones, l’aparició de noves tecnologies –a l’inici del segle XX– va deixar enrere Alexander Hermanos, que es va quedar estancada en la tecnologia del vapor, a diferència de les seves principals competidores, especialment La Maquinista Terrestre y Marítima.

 

Aigües de Barcelona i Alexander Hermanos

Il·lustració d’una màquina del mateix model que la que es troba al Museu de les Aigües extreta del catàleg publicitari. Arxiu Històric de Barcelona.

Aigües de Barcelona, constituïda el 1867, es va convertir en una de les empreses protagonistes de la “revolució de l’aigua” a Barcelona, entre altres coses pel fet que va optar per noves tecnologies vinculades al vapor per captar aigua del subsòl i bombar-la a la xarxa de distribució. La primera implantació va tenir lloc el 1879 a la Central Besòs. A diferència d’altres iniciatives coetànies que van sorgir, no va optar per la tecnologia d’Alexander Hermanos, sinó per una d’internacional.

L’any 1891 Aigües de Barcelona va adquirir l’Empresa Concesionaria de Aguas Subterráneas del Río Llobregat, una empresa que havia estat pionera en l’extracció d’aigua del subsòl del Llobregat. A través d’aquesta empresa acabaria naixent el vincle entre Aigües de Barcelona i Alexander Hermanos.

La Concesionaria del Llobregat s’havia constituït unes dècades abans, però no va ser fins als anys 80 del segle XIX que va consolidar el seu projecte d’abastament de part de Barcelona a través d’aigua de l’aqüífer del Llobregat. Ja controlada per Aigües de Barcelona, el 1897 va ampliar les captacions i la capacitat de bombament optant per instal·lar dues bombes Alexander a la planta de Cornellà, una maquinària que estaria operativa fins a la dècada dels 30 del segle XX.

Bomba de la Concesionaria del Llobregat. 1918. Fons Hermenter Serra. Arxiu Nacional de Catalunya.

El 1935, a través precisament de la Concesionaria del Llobregat, Aigües de Barcelona va comprar els pous de la mina de reg o sèquia de Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs i Badalona. Aquesta comunitat de regants va construir l’any 1894 un nou pou amb la voluntat d’extreure un major cabal per al reg i subministrar aigua a Barcelona. Per fer-ho possible van optar també per implementar la tecnologia de vapor d’Alexander Hermanos.

Plànols de l’Edifici Alexander de la Concesionaria del Llobregat. Arxiu SGAB.

Quan el 1935 Aigües de Barcelona va adquirir el pou es va integrar al sistema d’abastament de la Central Besòs, però la bomba de vapor Alexander ja estava en desús a causa de la seva obsolescència. Malgrat això es va conservar en el mateix espai fins al 1972, any en què va ser traslladada a la Central Cornellà. Aquesta màquina és la que des de 2024 es troba al jardí del Museu de les Aigües.

 

Patrimoni d’Alexander Hermanos

Catàleg d’Alexander Hermanos. Arxiu Històric de Barcelona

De les més de 1.500 bombes de vapor comercialitzades, segons el catàleg d’Alexander Hermanos, actualment en queden poques conservades i totes elles esdevenen úniques pel fet que són models diferents produïts per la mateixa companyia.

Dels models coneguts com a “capella”, és a dir bombes de vapor verticals suportades a partir de columnes clàssiques, se’n conserven a Terrassa[2] i a Montcada i Reixac, a més de la màquina situada al Museu de les Aigües.

Les bombes de Montcada i Reixac es troben a la Casa de les Aigües, on formen part del conjunt conegut com a “pous de Montcada”. Destaquen per la integritat, estat de conservació i originalitat, fet que atorga una gran rellevància al conjunt per interpretar-ne el funcionament. Cal destacar que també es conserven les calderes construïdes per Alexander Hermanos. La Casa de les Aigües en si és també un patrimoni immoble vinculat a la companyia. Un altre patrimoni immoble vinculat a Alexander Hermanos és la Torre de les Aigües del Besòs, on també n’hi havia una, però malauradament es va perdre la maquinària.

La bomba del Museu de les Aigües és rellevant pel seu estat de conservació i integritat. Però, tal com s’ha explicat, no es troba en el seu emplaçament original, a Santa Coloma de Gramenet; situada en l’espai del jardí industrial, enriqueix notablement la col·lecció i aporta una visió més àmplia de les diferents tecnologies que han permès fer arribar l’aigua a les llars al llarg dels segles XIX i XX. L’Alexander és una mostra de bomba vertical de producció nacional, una tipologia que fins al moment no es podia veure al Museu de les Aigües on, per contra, destaquen bombes horitzontals de producció internacional, a més d’electrobombes i tecnologies actuals.

Arran de la integració de la màquina Alexander al Museu de les Aigües s’ha recuperat una petita part de la memòria de l’empresa. Si bé és cert que molta documentació de l’empresa ha desaparegut, s’ha pogut recuperar informació relativa a les patents conservades a l’arxiu de l’Oficina Española de Patentes y Marcas, a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, a l’Arxiu Nacional de Catalunya i a l’Arxiu de la Sociedad General de Aguas de Barcelona, on hi ha dipositats contractes entre ambdues empreses.

Tota aquesta documentació ha permès recuperar la informació relativa a la màquina instal·lada per Aigües de Barcelona el 1897 i, especialment, saber com un dels espais de la Central Cornellà havia encabit dues bombes de vapor Alexander. L’edifici es coneixia originalment com a “Alexander”, però després de la pèrdua de les màquines es va deixar d’usar aquesta denominació. És, per tant, un fons documental imprescindible per a noves aportacions sobre la història d’Alexander Hermanos i les seves tecnologies.

Passat més d’un segle de la fi d’Alexander Hermanos, ja no hi ha testimonis orals que en puguin explicar el funcionament, però arran del procés de recuperació de la màquina per part del Museu de les Aigües s’han trobat testimonis relatius a la història de la peça. A través del col·lectiu “Amics del Museu de les Aigües” s’ha obtingut el testimoni de l’Andreu Balletbò, cap del taller mecànic d’Aigües de Barcelona a la dècada dels 70 del segle XX, que ha relatat com es va traslladar de Santa Coloma de Gramenet fins a l’espai de la Central Cornellà. També s’han pogut recopilar testimonis indirectes sobre la història de la bomba Alexander que hi va haver a la planta de l’Empresa Concesionaria de Aguas Subterráneas del Río Llobregat, coneixements que han servit per complementar les fonts documentals.

 

Conclusions

La revolució de l’aigua a Barcelona i la seva àrea metropolitana la van protagonitzar iniciatives com les liderades per diferents companyies, que van portar a terme projectes basats en la tecnologia del vapor per captar aigües del subsòl i bombar-les a la xarxa de distribució, a més d’altres usos com el regatge. Aquest procés va transformar la vida quotidiana de les persones i va crear una ciutat moderna. Les iniciatives de les empreses subministradores no es podrien haver executat sense l’aportació de les empreses tecnològiques que van innovar per poder aplicar el vapor a les necessitats de la societat urbana. Bona part d’aquestes tecnologies van ser importades del Regne Unit, França o Alemanya, però també van sorgir iniciatives com la d’Alexander Hermanos. És cert que van importar coneixement internacional, però el desenvolupament de les seves tecnologies i l’activitat de patentar es va fer des de Barcelona, on es van consolidar com el principal productor de bombes hidràuliques. Com s’ha exposat, les principals empreses del sector van implementar durant l’últim terç del segle XIX tecnologies d’Alexander Hermanos. A més, nombroses empreses van adquirir-ne tecnologia per proporcionar aigua per a activitats industrials.

Com s’ha exposat, la història d’Alexander Hermanos ha quedat en certa manera oblidada i cal recuperar-la per tenir un major coneixement de la revolució de l’aigua, especialment pel que fa a les tecnologies que la van fer possible.

La Casa de l’Aigua de Montcada i Reixac, el MNACTEC i el Museu de les Aigües han esdevingut garants del patrimoni d’Alexander Hermanos, una responsabilitat que no només implica la conservació de les màquines sinó també un esforç d’investigació i divulgació.

 

Bibliografia

  • Bayó i Soler, C., & Riera i Tuèbols, S. (2012). Les Màquines de vapor a Catalunya. Rafael Dalmau.
  • Giraldés, A. (2015). 1001 històries de la Barcelona del segle XIX. L’Arca, Redbook.
  • Mina y acequia de riego de Santa Coloma de Gramanet, Sant Ordrià de Besás y Badalona. (n.d.). s.n.
  • Ortiz-Villajos, J.M (2005) Importancia de las patentes para los primeros fabricantes de máquinas de vapor en España: Nuevo Vulcano, La Maquinista Terrestre y Marítima y Alexander Hermanos.
  • Riera i Tuèbols, S. (1985). Indústria de construcció de màquines a Catalunya i els Països Catalans.

[1] La revolució de l’aigua és el procés comprès entre 1867 i 1967 pel qual Barcelona i el seu entorn metropolità va crear un sistema modern d’abastament d’aigua capaç de donar resposta al desenvolupament urbà de la ciutat.

[2] Es troba situada en una rotonda a la carretera de Matadepera.

 

PIMEC celebra 50 anys d’activisme empresarial a l’Auditori de Cornellà de Llobregat.

/by

Antoni Cañete el líder de la patronal de la petita i mitjana empresa emmarca la celebració dels seus 50 anys d’existència sota la crida a  “l’activisme empresarial”. L’afany mobilitzador d’aquesta organització la converteix en una patronal moderna, democràtica i arrelada a la comarca.

Una amplíssima representació d’empresaris i empresàries del Baix Llobregat assistiren el dimecres, 20 de novembre,  a l’Auditori de Cornellà de Llobregat. El president de PIMEC Baix Llobregat-L’Hospitalet, Joan Soler, va manifestar que aquest territori és un dels motors de l’economia catalana i espanyola, per la tradició industrial, l’envejable situació estratègica i el lideratge d’un teixit productiu diversificat i format, principalment, per petites i mitjanes empreses. Soler va insistir en la voluntat de contribuir plegats per aconseguir un territori més pròsper, equitatiu, resilient i just.

L’acte va comptar amb la participació de Jordi Juan, director de La Vanguardia, amb qui Antoni Cañete van explorar els reptes econòmics i empresarials actuals.

A l’acte van assistir en representació del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat Genoveva Català (presidenta), Jordi Sicart (vicepresidet) i Rafael Bellido (secretari).

Frederic Prieto. Amic, referent i col·laborador del CECBLL

/by

El dia 18 de juliol d’enguany s’ha produït l’òbit de Frederic Prieto, una figura senyera a la nostra comarca i al municipi de Cornellà de Llobregat.

La premsa ha parlat a bastament del seu compromís polític i social, de la seva arribada el 1971 al barri de Sant Ildefons de Cornellà i de la seva implicació amb els moviments socials i reivindicatius d’aquell moment. Home de tarannà afable, equilibrat i conciliador, això el va portar el 1979 a encapçalar la candidatura del PSUC a les eleccions de 1979, que va guanyar per majoria absoluta; no obstant això, com en moltes altres poblacions, es va formar una àmplia coalició de govern de progrés. Va ser alcalde de Cornellà fins el 1985 quan va cedir l’alcaldia a José Montilla, tot mantenint-se com a regidor durant uns anys més.

Jo vaig conèixer personalment Frederic Prieto en el context de la preparació de les candidatures a les primeres eleccions democràtiques de 1979. Prèviament, havíem anat travant coneixement i amistat entre persones de diferents municipis i de diferents afiliacions socials i polítiques a través de la Comissió Intermunicipal d’Urbanisme (CIU), que treballava pel redreçament de diversos plans urbanístics (entre ells, el Polígon de Sant Joan Despí); entre aquestes persones hi havia Ramon Rull, regidor d’urbanisme del primer ajuntament democràtic de Cornellà i estret col·laborador seu.

Durant els anys 1979 a 1983, Frederic Prieto i jo mateix vam presidir dos ajuntaments veïns, Cornellà de Llobregat i Sant Joan Despí, en plena sintonia i la relació i l’amistat ha continuat sempre més. Essent diputat provincial entre 1987 i 1999, va dirigir l’Àrea d’Espots on, a més d’impulsar els Jocs Olímpics de 1992, va destacar en la potenciació de l’esport de base.

La primera col·laboració directe de Frederic Prieto amb l’entorn del CECBLL va ser a través de la Comissió Cívica de Patrimoni del Baix Llobregat creada el 13 de juliol de 2007 i de la qual en va formar part. Ja des de l’inici, va proposar crear la figura de dictamen per als acords de la Comissió Cívica de Patrimoni i va destacar com a ponent del dictamen sobre el Canal de la Infanta, aprovat per unanimitat el març de 2008, després d’un llarg, rigorós i ordenat procés d’informació, consultes i debat i d’una adequada estructuració del text (motivació, constatacions i consideracions, conclusions i bibliografia). Aquest dictamen, presentat el 2 d’abril de 2008 a Can Mercader de Cornellà, va tenir una àmplia repercussió social i institucional i, i va constituir el model per els dictàmens posteriors de la Comissió Cívica de Patrimoni que, més endavant, va presidir.

El seu nomenament com a primer Síndic de Greuges de Cornellà entre 2008 i 2013, per acord unànime de l’ajuntament, diu molt del seu caràcter equànime i conciliador i la seva capacitat per aconseguir amplis acords. Des d’aquesta responsabilitat va ser actiu en tractar diversos problemes a través de les Jornades locals sobre la ‘Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat’, amb el significatiu subtítol de ‘Posar l’Administració al servei i a l’abast de les persones i de la comunitat’. En les II Jornades del març de 2010 va invitar el CECBLL a presentar l’estudi sobre habitatge des de la vivència.

A partir del setembre de 2011, a petició seva, Frederic Prieto va començar a assistir a les reunions de Junta del CECBLL amb veu però sense vot com a representant de la Comissió Cívica del Patrimoni, ja que considerava que aquesta havia de donar comptes a la Junta de la feina  feta. Posteriorment, va esdevenir membre de les juntes del CECBLL des de l’any 2012, encara essent jo president, fins a l’any 2019, a la fi de la presidència de Conxita Sánchez, i a les portes de la malaltia que l’ha dut a la mort.

L’any 2012, a rel de la lluita contra Eurovegas, Frederic Prieto va redactar per encàrrec de la Junta del CECBLL, el text ‘Eurovegas: Unes notes des de la perspectiva del desenvolupament turístic, econòmic i ocupacional’.

Frederic Prieto, amb la seva bonhomia, el seu caràcter conciliador i la seva prudència, sense renunciar a l’acció enèrgica ni als seus principis, serà sempre una referència en el nostre record.

Que descansi en pau.

 

Carles Riba Romeva

20 de juliol de 2024

Presentació del llibre ‘Un món que és urgent transformar. 30 anys sense Joan N. Garcia-Nieto’

/by

En el marc dels actes de celebració de l’1 de maig es va presentar a l’Aula Garcia-Nieto de CCOO a Cornellà el llibre coordinat per Jaume Funes Un món que és urgent transformar. 30 anys sense Joan N. Garcia-Nieto, editat per CCOO, l’Arxiu Comarcal i el Centre d’Estudis Comarcals a petició de CCOO. Una obra que pretén se un homenatge a la figura de Garcia-Nieto.

El llibre recull textos originals Joan N. Garcia-Nieto – la majoria dipositats a l’Arxiu Comarcal – i lectures o interpretacions de les mateixes temàtiques fetes per diversos autors i autores a la llum del moment actual. I es demostra que el pensament de Joan N. és, 30 anys després de la seva mort, més vigent que mai.

L’acte va ser conduit per Sònia Herrera, doctora en Comunicació Audiovisual, feminista i responsable de l’Àrea Social de Cristianisme i Justícia.

Van intervenir, entre altres, Josep Maria Romero Velarde, secretari general de CCOO del Baix Llobregat, Alt Penedès, Anoia i Garraf, i promotor de l’obra. Jaume Funes Artiaga, coordinador; Antoni Balmón, alcalde de Cornellà;  i diversos autors i autores. També la presidenta del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, Genoveva Català, com a representant de l’entitat responsable de l’edició.

L’acte, organitzat per CCOO, va comptar també amb interpretacions musicals de piano i trompeta.

La sala lluïa esplèndida, amb unes 200 persones que l’omplien de gom a gom.

Fotografies de CCOO.

CORNELLÀ: L’Avenç

/by

Web Site  E-Mail  Facebook Instagram  Twitter

L’Avenç de Cornellà, Associació per al Patrimoni Històric i la Cultura és una entitat cultural d’àmbit local i sense ànim de lucre que té com a objectius: promoure la defensa i la conservació del patrimoni històric, artístic, cultural, documental, etnològic, i natural, tant de caràcter material com immaterial, de Cornellà de Llobregat. Fou constituïda el 3 de març de 1994 i actualment té la seu al castell de Cornellà.

Pocs mesos abans de la seva fundació, el 29 de setembre de 1993, el ple de l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat havia aprovat encarregar a la Comissió Municipal de Patrimoni un estudi de l’estat en què es trobava el patrimoni històric protegit pel catàleg i la normativa aprovats l’any 1986. La preocupació per la poca perspectiva de la revisió que es volia dur a terme i les anteriors obres d’enderrocament del que havia estat el Centre Catalanista l’Avenç l’any 1989 van ser els determinants de la constitució de l’entitat que, l’endemà mateix de la seva fundació, s’adreçà a l’alcalde de la ciutat demanant la restitució dels elements identificatius de la malmesa façana del Centre Catalanista i l’acceptació que un delegat de l’Avenç pogués participar en les reunions de la Comissió Municipal de Patrimoni.

Actualment, l’Avenç compta amb gairebé 150 socis i sòcies i col·labora en la dinamització cultural de la ciutat amb l’organització de conferències, el foment de la recerca local i, especialment, amb l’edició i publicació de llibres sobre la seva història, els seus barris, la seva cultura i la seva gent.

L’entitat ha publicat 24 llibres de curta tirada i dimensió que constitueixen material d’alt valor per a l’estudi i la comprensió de la història del municipi. Es tracta de la Col·lecció Llibres de l’Avenç, iniciada l’any 2000 i que presenta exemplars escrits per personalitats rellevants de la localitat com ara Josep Llobera i Ramon, Joan Tardà i Coma, Ignasi Riera i Gassiot, Empar Fernández Gómez, Frederic Prieto i Caballé, Montserrat Galícia i Gorritz, Ignasi Doñate i Sanglas o Pilar Pons i Lax.