Editorial (JUNY 2016): El Baix Llobregat, orígens i identitat

Estimar és un lloc, ens ensenya en un dels seus poemes Joan Margarit, el nostre poeta baixllobregatí adoptat. Fet gens infreqüent, ja que gairebé el 75% dels nostres vuit-cents mil i escaig habitants som adoptats. Som una comarca d’acollida, però  malgrat aquesta diversitat d’orígens, les Taules de cada Àmbit del Congrés del Baix Llobregat a Debat són la demostració palpable que s’ha construït un sentiment d’identitat real res impostat,  més connectat amb la vida quotidiana que amb les institucions o el sentit romàntic de la història. La identitat del Baix, una comarca històricament segmentada per les diferents baronies, però a l’hora de la veritat dependent administrativament de Barcelona fins a la creació del partit judicial de Sant Feliu de Llobregat en el primer terç del segle XIX, és la identitat més contemporània de totes les comarques catalanes.

El riu marca la geografia física i sentimental del Baix Llobregat. El riu com a protagonista de la industrialització, el riu com a víctima contaminada d’aquesta mateixa industrialització. El riu com a font d’aigua i vida, el riu com a amenaça, amb les seves crescudes e inundacions. Al setembre del 71, les pluges torrencials van deixar caure 308 litres a Esparreguera, a Martorell van haver de rescatar amb barques 500 persones, i a  Cornellà més de 20.000 persones van patir les inundacions en les seves carns i els seus habitatges. La canalització del riu Llobregat va esdevenir una reivindicació compartida des de la falda de Montserrat fins a la desembocadura del riu. Ara bé, el Llobregat es va convertir en aliat de la identitat comarcal a partir del moviment en contra del desviament proposat per la capital de la metròpoli: Barcelona.

El moviment obrer en la clandestinitat tenia en  la solidaritat la seva única arma per conquerir les seves reivindicacions, però la solidaritat necessitava per créixer i multiplicar-se un territori més ampli que el polígon industrial de la fàbrica, un territori més proper i familiar que Barcelona, i una manera d’actuar més descentralitzada i aferrada a territori i als seus treballadors. La vaga general va guanyar un nou adjectiu poc utilitzat per les vagues generals: comarcal. Des de La Seda o la Laforsa fins a la Solvay, des de la Cerdans a la Gallina Blanca, el mapa comarcal era en gran part al mapa del moviment obrer. Els partits polítics clandestins també van veure a la comarca, el Baix, una forma d’organització pròpia i una reivindicació de futur democràtic i passat republicà.

Eurovegas va posar en valor un tros de Baix lliure però econòmicament actiu, fins llavors gairebé desconegut més enllà de les seves cultivades  fronteres, el Parc Agrari, que afegeix una textura a la personalitat col·lectiva, la preservació dels orígens: horta i l’agricultura a la porta de casa.

El Baix no ha estat mai una comarca dormitori sinó un lloc per viure i treballar, i en aquest anar i venir del nadiu i del sobrevingut, home o dona, es reforça el sentiment íntim d’identitat de pertànyer a aquest lloc, a aquest paisatge vital , perquè la  terra és per a qui la camina i per a qui la treballa. El transport públic és l’assignatura pendent per poder fer del Baix un territori més fèrtil i policèntric per a l’oci i la cultura compartida. Perquè per a nosaltres  Joan Margarit té raó. Estimar és un lloc: el Baix.