L’article del mes per Ignasi Riera

LA  PROPOSTA  PEDAGÒGICA  DEL  BAIX  LLOBREGAT

Hi dono voltes i més voltes. Vaig néixer al barceloní barri de Vallcarca. I durant nou anys   –des del curs de Preparatòria fins al Preu–   vaig ser alumne dels jesuïtes de Sarrià, el segon barri d’aquells primers anys de vida. A casa, de recursos econòmics, anàvem justets-justets:  sis germans i amb els diners que venien de la impremta petita del pare. Però ja aleshores sabíem que d’altres s’ho passaven molt pitjor. I mai no ens va provocar a dins la passió per arribar a rics. L’actitud i el tarannà dels pares ens ho posava fàcil: si algú hagués demostrat afany de riquesa, hauria estat la riota de la resta de la tribu.

Quan, anys a venir, i després de l’Estat d’Excepció de 1969  –jo ja era a punt de saltar per la ratlla dels trenta–, vaig decidir a anar-me’n a viure a la ‘Ciudad Satélite’ de Cornellà de Llobregat, confesso que vaig fer el salt més decisiu de la meva vida. Tot em resultava nou. I diferent.  Que jo era de família conservadora, religiosa, i d’un catalanisme que només podíem practicar en la intimitat, lleument enverinats contra ‘els xarnegos’  (com dèiem aleshores),  avesat als espais curts, ‘als vells camins fressats’, on tot se’m convertia en evocació  amb rostres, noms de carrers, històries domèstiques ben sabudes…  La ruptura va ser, per a mi, un xoc. (Ho repeteixo: el més decisiu   –no goso dir traumàtic perquè sóc persona de bars i allà, a Sant Ildefons, de bars no me’n faltaven, això rai!–, abans i després, de la meva vida. Gràcies a aquell pas, i a una no gens senzilla adaptació a nous models de vida,  ja res no m’ha costat gaire, pel que fa a canvis de ciutats i/o de països).

Primer la ‘Satélite’, després Cornellà, més tard ‘el Baix Llobregat’ eren espais urbans que feien síntesi de molts accents i en els quals vivia molta sang jove que lluitava per sobreviure amb uns grams afegits de dignitat. Les aventures personals de mig milió de persones sí que mereixerien una biblioteca sencera de relats que engrandirien, i com!, la història d’una Catalunya, demogràficament massa envellida. I, anava a dir, ‘massa assenyada’, víctima, encara, d’aquell franquisme brut que ens impedia viure amb uns mínims exigibles de propostes vitals engrescadores. Per cert: d’entre els llibres que recomano sempre, sobre la nostra comarca, el relat sobre ‘Les dones dels 60’, d’Empar Fernández i Júlia Tardà. Quina lliçó, el d’aquelles dones que arribaven joveníssimes a Catalunya i van haver de lluitar per arribar a ser ‘persones entre persones’.

Aleshores vaig entendre que el meu país era terra de ‘Marca’, de Barreja, simfonia, no gens desconcertant, d’accents i de records d’altres històries. Que valentes que van ser les persones que, foragitades pels cacics i per les polítiques d’una Dictadura implacable,  van començar a participar, activament, en la reconstrucció nacional de Catalunya: des les lluites obreres, des l’Assemblea de Catalunya, des les reivindicacions dels barris, des la nota ‘teologia’ de la diversitat. Per això estic d’acord amb en Lluís Cabrera, el del Taller de Músics,  quan ens recorda que la Catalunya del futur  ha de ser feta des d’històries i memòries ben diverses. Els que ens vulguin unívocs, o els que creguin que la sang i els orígens i els accents atorguen drets de propietat d’un nou patriotisme… estan hipotecant el futur del meu país, que només serà si ho és de totes i de tots els que l’han fet. I un país, com una família, o com una història de veritat…, com tot el que és viu, a la nostra vida, és variat, múltiple, suma de propostes contràries, complementàries. La hipòtesi d’un país de presumptes ‘purs’, de gent autoqualificada de ‘com cal’…  invita a tocar el dos, a canviar de país. La puresa, en estat pur, esterilitza, és eixorca. I jo voldria viure en un país divers, de síntesi, de debat permanent, de pensament  i  de sentiments divergents.

Fa un grapat d’anys,  una dona amiga   –que apareixia en una novel.la meva i que es passava la vida dient que esperava l’hora per tocar el dos i fugir d’una Catalunya on se seguia sentint forastera–  va haver d’enterrar el seu fill, mort en un accident laboral. Vaig ser amb ella moltes setmanes: la visitava cada dia, la portava a dinar a casa nostra… Al cap d’un temps, jo gosava preguntar-li: “Ara, Dolores, ja pots tornar a la teva terra!” Se’m va girar, amb cara de ràbia i de pena: “No has entendido ná de ná de ná:  una es de donde ha nacido, sí, pero, sobre todo, del lugar en donde están enterrados los suyos. Yo ahora soy de aquí. Más que tú, Riera: más que tú”.

IGNASI RIERA

L’article del mes per Ignasi Riera

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

IMG-20170817-WA0010

CATALUNYA, UN POBLE D'ACOLLIDA I DE PAU