L’ARTICLE DEL MES PER GEMMA TRIBÓ

EL PAISATGE DE LA VINYA I DEL VI AL BAIX LLOBREGAT (finals del XVIII- inicis del XX).

Els testimonis de finals del segle XVIII (Caresmar, Zamora,..) ens ajuden a reconstruir com era el paisatge agrari del Baix Llobregat. La documentació fiscal del XIX ens verifica que les característiques d’aquest paisatge van continuar molts anys, com també ho ratifiquen la “Memoria acompañatoria del mapa regional vinícola de la província de Barcelona” de Roig Armengol (1890) i “La tierra labrantia y el trabajo agrícola en la província de Barcelona” de Isidoro Aguiló (1897).

La deforestació de les muntanyes del Baix Llobregat, iniciada a la segona meitat del segle XVII i descrita pels agraristes del XVIII, va ser protagonitzada per la vinya, que va assentar les seves feixes i bancals a les vessants de Collserola, del Garraf i de l’Ordal. El bosc reculava i, en alguns pobles, quasi desapareixia. Només al delta hi ha havia terres de pastura i, a inicis del segle XIX, quasi no quedaven terres per colonitzar. Aquest era el paisatge agrari predominant, que acompanyat per una agricultura intensiva a les terres al·luvials de regadiu, va ser característic de la comarca des de finals dels XVIII fins a inicis del segle XX, moment en que va emergir un nou paisatge agrari.

La vinya havia colonitzat la major part del sòl agrari de secà de muntanya. L’excedent de vi es venia a Barcelona o s’embarcava a Amèrica (segles XVIII-XIX) i, a finals del segle XIX, quan els ceps francesos estaven envaïts per la fil·loxera, a França. A la zona nord de la comarca era quasi l’únic producte agrari que produïa renda monetària. A la vall baix i al sud l’agricultura era més diversificada i integrada al mercat.

A finals del segle XIX, era una de les primeres comarques vitivinícoles de Barcelona. La quarta quant a hectàrees ocupades. Abans de la fil·loxera (1886-1890) ocupava més d’un terç del sòl agrícola i era el conreu més important quan a superfície ocupada, que havia desplaçat altres conreus de secà  (cereals, oliveres,…), excepte a pobles que produïen un oli excepcional (Olesa i Esparreguera). Així , la vinya s’estengué fins ben amunt del samontà i quasi feu desaparèixer el bosc.

A la comarca hem de distingir entre la vinya, que es cultivava en terrenys de secà de muntanya, i els emparrats que, des de la vall baixa al delta, es localitzaven a les terres humides de la plana. El raïm de les vinyes era per a vinificació i el de les parres era majoritàriament per consumir com a fruita fresca. A les plantacions de pollancres blancs, o àlbers, de les ribes del riu es feien créixer ceps enroscats als troncs, que es denominaven emparrats i donaven al paisatge agrari del Baix Llobregat una fesomia exuberant i específica des de El Prat-Sant Boi fins a El Papiol-Sant Vicenç dels Horts. Aquest conreu mixt acollia sovint un tercer cultiu, que habitualment eren rotacions de cereals i lleguminoses, sembrats entre les fileres de pollancres plantades a bastanta distància.

La peculiaritat dels emparrats era abastir de raïm fresc a Barcelona, el tipus de podat, d’exposició al sol, la cura de l’esporgat asseguraven una maduració tardana del raïm cap al novembre “resultando de ello que disfruten en Barcelona la abundancia de ubas frescas y buenas por espacio de cinco meses” (Caresmar). En alguna collita excepcional aquests raïms es vinificaven. Una part petita de la collita servia per fer un vi molt fluix d’aplicacions medicinals. Es prenia per enfortir la vista i es denominava “de vi de grecs”. Al 1891 encara se’n venia “en la tant coneguda o típica taverna del carrer de la Lleona, anomenada la Catedral” .

A finals del segle XIX, la vinya del Baix Llobregat no havia realitzat el salt cap la mecanització que començava a materialitzar-se en algunes zones de monocultiu vitivinícola. Aquest salt hauria alleugerit la inversió en força de treball humana gràcies a la utilització del forcat o altres arades. A la comarca, excepte els treballs de preparació per la plantació, que podien ser realitzats parcialment amb tracció animal, com que la majoria de les vinyes eren espesses i en zones costerudes els treballs tenien que ser realitzats per l’home. Així, la vinya era un conreu que servia per absorbir el creixement demogràfic.

La vinya baixllobregatina, sobretot la de la vall baixa i al delta, no rebia tants treballs com les de les comarques vitícoles de Catalunya, el que explicaria la productivitat més baixa. Al sud de la comarca, quan hom remagençava al Penedés o al Camp de Tarragona o es realitzava un quart treball, el petits parcers i els jornalers treballaven a jornal a les terres de regadiu o a la indústria, feines més valorades. Als pobles on la ma d’obra femenina era absorbida per la indústria, feines com eixarcolar o espampolar, habituals a les zones vitícoles, no es feien perquè eren més mal pagades que el jornal industrial o la feina de marmanyera, que feien les dones venent als mercats barcelonins. Al nord de la comarca i a les zones veïnes amb l’Anoia i el Penedès, la vinya estava més ben cuidada.

Els baixos rendiments situen el partit judicial de Sant Feliu de Llobregat al desè lloc provincial quan a  productivitat i al cinquè quan a producció (Roig Armengol,1890). Sabem que les vinyes baixllobregatines rebien menys adobs que les d’altres zones vitivinícoles, fet que ens explica en part la baixa productivitat. En iniciar-se la plantada l’aplicació del cremadís dels formiguers del bosc arrabassat era habitual. A la vinya adulta els mateixos ceps podats eren la base dels formiguers. La llenya i els fems escassejaven. Als pobles més pròxims a Barcelona es disposava de les deixalles i latrines barcelonines, però aquests fems s’utilitzaven preferentment pels conreus de regadiu. Els rendiments variaven segons la tipologia dels sols i els treballs i adobs aplicats, però globalment eren més baixos que les comarques vitivinícoles.

Els vins del Baix Llobregat eren de baixa graduació, l’explicació climàtica d’una major humitat no és suficient. A més de menys inversió en treball i menys adobs, l’altre causa era que quan el preu del vi era elevat es vinificava raïm produït per ser consumit com a fruit fresc, el raïm dels emparrats de menys graduació. I això degué succeir l’any 1888, any en què es mesuraren les graduacions, dos anys després de l’arribada de la fil·loxera i un dels anys que el vi obtingué elevades cotitzacions.

Les varietats que es cultivaven eren quan a raïm negre sumoll, garnatxa i bonesvalls, i quan a raïm blanc xarel·lo, moscatell, jonenchs, macabeu i picapoll. Els vins més coneguts eren els clarets, fruit de la barreja de diferents qualitats (xarel·lo, trobat i pansa). Les misteles també eren famoses. Es feien vins de color cirera. A la part nord de la comarca més vitivinícola, s’elaboraven bons vins de taula. A Gelida es feien vins que servien per estabilitzar els que s’exportaven a Amèrica. A Sant Just Desvern, Cervelló, Sant Esteve de Sesrovires i Esparraguera s’elaboraven vins blancs per l’exportació.

Després de la fil·loxera els sistemes de cultiu de la vinya varen millorar, es generalitzà el peu americà i la vinya tendí a ser clara i llauradora. A la vall baix i al delta els emparrats van anar desapareixent, desplaçats per conreus més productius que no exigien tants treballs. A inicis del segle XX, superada la fil·loxera però no les crisis de malvenda del vi, els baixos rendiments indiquen l’opció preferent de les terres de secà de més qualitat pels fruiters (préssec, pruna, cirera). La vinya postfil·loxèrica ocupà les terres de tercera categoria, fet que justificaria la baixa productivitat per unitat de superfície, i les terres més dolentes, les terres marginals de muntanya, es reboscaren. Així, paulatinament, el bosc va tornar a aparèixer i va anar guanyant de nou terreny, tot i que molt tímidament. Un nou paisatge de la vinya i el vi es començava a dibuixar a la comarca.

 

Gemma Tribó
Historiadora i membre de la Junta del CECBLL