L’ARTICLE DEL MES PER JOANA LLORDELLA I BLANCA MAMPEL

La depuració dels mestres republicans

La realitat que s’anava configurant cap a un nou món als anys seixanta els va fer obrir la ment i els va generar quelcom que sempre han portat molt endins com a persones i com a mestres: el sentit crític.
Raül Manzano i Tovar Federació de MRP de Catalunya.Revista Guix – 419, novembre 2015

L’epígraf de Manzano que encapçala aquest escrit fa referència als mestres que produïren els canvis a l’ensenyament durant la transició democràtica.

A Catalunya, des de principis del segle passat, era evident l’interès per la renovació pedagògica. En aquest sentit, La tasca de la Mancomunitat de Catalunya[1] fou meritòria.

Són també exemple de la millora pedagògica d’aquest període l’aplicació del mètode Montessori[2], Rosa Sensat[3], l’Escola Racionalista[4], etc. L’impuls que la Generalitat republicana va donar en aquest camp es reflectí en la formació d’uns mestres carregats d’entusiasme i propòsits d’innovació.

En finalitzar la guerra, l’any 1939, es declarà provisionalment suspesos de feina i sou els mestres titulars i professorat que havien passat voluntàriament al servei de la Generalitat, aleshores ja suprimida. És cert que, un cop demostrada la seva “innocència i idoneïtat ideològica” tindrien la possibilitat de tornar a treballar a l’ensenyament, després d’haver passat pel sedàs de la Comisión Depuradora de Instrucción Pública–. Entre els càstigs imposats hi trobem el de “Traslado forzoso con prohi­bición de solicitar cargos vacantes durante un período de uno a cinco años”; “Suspensión de empleo y sueldo de un mes a dos años”. “Separación definitiva del servicio”…[5]

La llibertat de càtedra reconeguda i garantida a la Constitució espanyola, aprovada el 9 de desembre de 1931 era dilapidada, així com també l’ensenyament laic i l’ensenyament en les diverses llengües de les autonomies de l’Estat Espanyol. Però amb això no n’hi havia prou. L’any 1936 la Junta de Defensa de Burgos “dictó nuevas normas contra la escuela republicana, exaltando el espíritu patriótico, en contra de la coeducación y en defensa de la moral cristiana. Estas normas iban dirigidas a la depuración de maestros y a la censura de películas y todo tipo de publicaciones”^[6].

En el cas d’Esparreguera l’estudi d’aquesta depuració ens va portar a buscar a  l’archivo General de la Administración (AGA), a Alcalà de Henares. Per fer-nos una idea de l’abast d’aquesta repressió hem de dir que en aquest arxiu s’hi troben 52.074 expedients de depuració oberts contra aquells mestres i professorat, tant de secundària com universitari, acusats d’escampar les idees “revolucionàries” i/o catalanistes en el cas de Catalunya. Els expedients que hem localitzat són concretament els de nou[7] mestres que exercien a Esparreguera en finalitzar la guerra,  i van haver de passar per l’expedient de depuració perquè es volia un funcionariat lleial i identificat amb el règim. Ells eren Camilo A., Teresa G., Maria G., Josefa R., Fernando L., Concepción M., Manel P., Luisa P., Josep Maria P. i Encarnación V.

Vegem-ne algun cas. El mestre Emili Pascual[8], que fou mestre de la Puda –ell tot sol i amb només 19 anys– quan  a la tardor del 1936 arribaren a aquest balneari més d’un centenar de joves refugiats bascos. En Pascual també fou mestre de  Can Sedó. El cas és que, en acabar la guerra, l’Emili va haver de passar calamitats per a poder treballar, tot i que se’l considerava  “simpatizante con las tendencias izquierdistas y catalanistas, si bien no se le conocen actividades delictivas contra el Glorioso Movimiento”. Finalment, va aconseguir que alguns vilatans l’ajudessin per tornar a treballar. El seu germà, el Josep Maria, també fou depurat i no va poder exercir de mestre fins que la “Comisión Superior Dictaminadora de Expedientes de Depuración”,  proposà la confirmació del seu càrrec, el desembre de 1939. Llegim en aquest informe la declaració de l’alcalde: (…) Puede conceptuarse adicto a la Causa Nacional.- Refrectario a la coeducación (,,,) No tenia ideas separatistas,- Limitóse a la enseñanza obligatoria del idioma y enseñanza en catalán, sin apasionamiento (…)[9]. 

Una altre mestre depurat, però que es va incorporar al seu treball sense problemes per part de la Junta de Depuració, fou el mestre Manel Pallejà[10], de 43 anys, que va ser mestre de l’escola graduada de nens d’Esparreguera.

Les mestres de l’escola van ser doblement investigades perquè  es va revisar la seva conducta política i  també la moral. Posem el cas d’una de les mestres, l’Encarnación Valero[11], de 46 anys, que va ser mestra i directora de l’escola graduada d’Esparreguera. Ella hagué de justificar la seva adhesió al govern marxista i les cotitzacions voluntàries que havia fet, per exemple, a favor del “Socorro Rojo Internacional”, la seva afiliació “obligada” a la CNT, o declarar que no pertanyia a la maçoneria, etc. Afegia a l’informe, com en tots els casos, la declaració de diverses personalitats.

No va ser fins a l’any 1952 quan  se li va permetre ingressar altra vegada al cos de mestres: “se la reintegre al mismo con su virtud con la sanción de traslado fuera de la provincia durante tres años e inhabilitación para el ejercicio de cargos directivos y de confianza”. En aquest cas –tinguem en compte que és una dona– el Presidente de la Comisión Depuradora escrivia que la mestra va mantenir bona conducta fins que l’any 1935, en relacionar-se amb un “maestro laico empezó a adquirir impopularidad” i “influenciada por el ambiente dejó de practicar la buena enseñanza y se dedicó a inculcar dentro la clase el ideal anarquista”. I afegia: “…contrajo matrimonio civil con persona laica-anarquista…”[12].

Hem d’afegir que, malgrat tot, immediatament o més endavant –en algun d’aquests casos no va ser fins l’any 1952–, en demanar la revisió de la sanció, aquests mestres van trobar persones que els van ajudar amb la redacció de bons informes. També és cert que no podem fer massa cas de la declaració jurada que feren els protagonistes, perquè aquests se suposa que escrivien el que sabien que agradaria als membres de la Comissió Depuradora per tal d’aconseguir superar el procés de depuració i retornar a la feina.

Hi ha altres mestres que tingueren més mala sort, perquè partiren l’exili o la reclusió, per exemple, Joan Roigé Redó[13]. Aquest mestre, que era de Roquetas (Tarragona), però treballà a Barcelona, durant la República donà classes a Mas d’en Gall i a Esparreguera. Al sumaríssim[14] se l’acusava d’inspirar-se en les doctrines de l’Escola Moderna, de ser el responsable de la colònia infantil de la Solidaridad Internacional Antifascista i de cantar a la seva escola cançons antireligioses i antipatriòtiques. No es va poder demostrar cap altre motiu “revolucionari”; malgrat tot, li van caure 15 anys de reclusió temporal.

Maria Roure Calsina, de Barcelona, però que exercí com a mestra auxiliar a l’escola de Joan Roigé a Esparreguera, és un cas semblant perquè, a més de patir la repressió com a mestra, a el sumaríssim també se l’acusà de: “vivia maritalmente con el Juan Roigé … distinguiéndose por sus ideas izquierdistas … intervino como Secretaria de la Soldaridad Internacional antifascista en el envio de paquetes al frente y cuidando de los niños pertenecientes a la Colonia Infantil”[15]. Per tot això li van caure 12 anys de reclusió.

El procés de depuració del magisteri va estar vigent legalment fins a l’any 1966, fet que va permetre desfer tota la generació de mestres formats durant el període republicà i la seva tasca pedagògica[16].

————————————-

[1] La Mancomunitat, tot i no tenir competències plenes en educació, va saber donar un poderós impuls a l’ensenyament que, tot  i sofrir un alentiment durant la dictadura del 1923 al 1929,  ja no es va aturar fins  a finals de la Guerra Civil.

[2] Recordem la filosofia aplicada per  Montessori a Itàlia, la qual considerava els infants com l’esperança de la humanitat. Aquest mètode es va començar a experimentar a Catalunya a principis del segle xix. Pretén fer créixer  l’infant com un nen feliç i fort; molt resumidament, direm que es fonamenta en els principis de llibertat, activitat i independència persona.

[3] Va ser una mestra catalana que exercí fins a finals de la Guerra Civil, que introduí al nostre país propostes pedagògiques de diverses escoles europees i que han estat la base dels moviments de renovació pedagògica més actuals.

[4] Als Països Catalans les primeres escoles racionalistes, precedents de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, aparegueren cap a la fi del s xix, normalment lligades als sindicats i ateneus obrers. GEC.

[5] Ordre del 23-3-1939 sobre depuración de Funcionarios dependientes del Ministerio de Educación Nacional y creación de la Comisión Superior,        Dictaminadora de los expedientes de depuración.

[6] RODRÍGUEZ, Pablo et altri: La represión franquista en Levante. La represión sobre Izquierda Republicana. Editorial Eneida, Madrid, 2012. Pàg. 150.

[7] De fet, varen ser més els mestres que patiren les conseqüències d’haver treballat a l’escola republicana.

[8] Pel que fa l’Emili Pascual la informació és extreta de l’autobiografia del mestre cedida al sr. Josep Paulo.

[9] Archivo General de la Administración/Fons del Ministerio de Educación Nacional /Sèrie:Expedientes de depuración de maestros nacionales. Signatura: 32/12373 (1939-40)

[10] Ibidem

[11] Ibidem. Signatura: 32/12376 (1939-40)

[12] Ibidem. Signatura: 32/12376 (1939-53)

[13] L’anarquista Joan Ferrer el recorda així: Mestre Roigé baixà del Mas d’en Gall per obrir escola moderna a vila, i malgrat que després derivà en reformista, en aquells dies havia de fer bona feina. El vaig trobar el 1939 al concentracionari de St-Cyprien amb la moral als peus. “Costa Amunt.” Elements d’història social Igualadina. Des Gondoles, França (1975).

[14] Sumaríssim ordinari 28360. Consell de Guerra celebrat a Barcelona el 19 de gener de 1943.

[15] Sumaríssim ordinari 28360. Consell de Guerra celebrat a Barcelona el 4 de desembre de 1942.

[16]Diversos autors: El procés de depuració a la zona franquista. http://www.memoria.cat/mestres/es/node/2574[data de l’última consulta:desembre 2016]

PEU DE FOTO 1: Els escolars de la Colònia Sedó amb el Sr. Pascual, la seva senyora i la filla. Fotografia publicada per Julià.

PEU DE FOTO 2: El mestre Sr. Pascual a l’antic camp de futbol de la Flora. Fotografia de Ricard Forn.