Presentació a Esparreguera de “Trenes tallades. Records d’una nena de Rússia”

PORTADA LLIBRENomés el record ens pot salvar de l’oblit: Roser Rosés ens parla del seu exili a la URSS

El passat dia 14 de maig, l’escriptora Roser Rosés presentà el seu llibre de memòries “Trenes tallades. Records d’una nena de Rússia” –Cal·lígraf, 2016–,  a la biblioteca l’Ateneu d’Esparreguera. L’acte, que fou encapçalat per la presentació de la  regidora Mariona Masferrer, era una proposta del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat i va ser organitzat per la Biblioteca Municipal l’Ateneu, de la Diputació de Barcelona, amb la col·laboració de l’Ajuntament d’Esparreguera i el Fòrum 21.

Amb una sala plena de gom a gom i un ambient molt emotiu, Rosés ens anà desfilant bri a bri la vida de l’infant i adolescent a l’exili comunista; amb serenor i agraïment, però també amb una certa tristesa d’aquells que el destí els va forçar a cisar les arrels i que, en retornar a casa, es trobaren amb la por i el silenci de la Catalunya de la postguerra.

Roser Rosés va néixer a Barcelona l’any 1926 i va ser enviada pels seus pares a Rússia per protegir-la de les bombes de la Guerra Civil : “per amor i pensant que seria per pocs mesos”. No va ser un cas aïllat perquè aleshores marxaren com a refugiats 1676 nens i 1197 nenes, i en aquest llibre ens explica el seu cas en particular. Van ser uns quants els països que acolliren els nens de la guerra: Rússia, França, Bèlgica, el Regne Unit, Suïssa, Mèxic i Dinamarca.  En finalitzar la Guerra Civil, aquestes criatures retornaren a casa, però no fou així en el cas dels que es trobaven a  Mèxic i a la URSS –com van ser les circumstàncies de la Roser– perquè en aquell moment, aquests països no mantenien relacions diplomàtiques amb Espanya. Aquesta expatriació infantil sense les respectives famílies  va ser un veritable drama, per un cantó, i una experiència per l’altre. Així ens ho explicà Rosés, sempre amb un somriure.

L’autora, tal i com fa en el llibre, ens relatà les seves experiències al llarg de nou anys per la terra d’acollida i les vicissituds que va viure com a conseqüència de la 2a Guerra Mundial, així i com de l’exili a Mèxic i el retorn a Barcelona en ple franquisme. Al públic ens captivà el relat de com l’autora efectuà aquest llarg viatge, moltes vegades sola, de 12.000 km, per l’antiga Stalingrad, Uzbekistan i el nord de Crimea.

La nostra protagonista ens contà amb senzillesa, defugint l’exageració i una gràcia especial,  que va viure una infantesa tranquil·la, amb una bona educació, jocs infantils i colònies a la Barceloneta i a Calafell. Fou justament estant en aquestes colònies que s’assabentà de l’inici de les hostilitats iniciades l’any 1936 que ho estroncarien completament  tot. Va ser a finals de 1938  que va marxar a la URSS amb la seva tia i dues cosines; de Barcelona a Portbou i d’aquí a París. Continuaren fins a Le Havre, on les esperava un vaixell soviètic, el Fèlix Dzerjinski, que les va portar a Leningrad a través del canal de KielAquí ens esperava el vaixell soviètic Fèlix Dzerjinski, que, a través del canal de        Kiel, ens va portar fins a Leningrad. En passar pel canal, vam veure que a les       ribes hi onejaven banderes amb l’esvàstica, i la reacció d’alguns nens més   grans, que eren a coberta, va ser d’entonar cançons patriòtiques de caràcter polític.

Fou en aquest recorregut que per qüestions d’higiene li tallaren les trenes a les quals fa referència el títol del llibre. La seva tia li havia dit «Guarda-les que les ha trenat la mare». L’autora ens detallà que, a part de les trenes li escapçaren moltes més coses i es va  acostumar a admetre tot el que arribava d’una manera natural.  En acabar la guerra, va tornar a viure a prop de Moscou fins que la va reclamar el seu oncle que vivia a Mèxic on va passar un any –aleshores tenia ja vint anys– i va retornar a Catalunya amb una falsa documentació.

L’autora ha estat professora de català, rus i correctora; és membre del Consell de Savis del Museu d’Història de Catalunya i col·laboradora del Club d’Amics de la UNESCO. Rosés no va poder retornar al seu país, a la seva cleda, com diu ella, fins a l’any 1947. Va ser un moment magnífic pel que significà de retrobament amb la família i el fet de tornar a parlar el català que feia tants anys que no parlava, però també es trobà un món capgirat, sense la seva escola republicana ni l’escoltisme que tant li agradaven.

Si volen veure el desenvolupament de l’acte el poden trobar en aquesta adreça de youtube :https://www.youtube.com/watch?v=1eIpPBNKA1w

 

Presentació a Esparreguera de “Trenes tallades. Records d’una nena de Rússia”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *