Per què val la pena preservar la memòria històrica? El cas particular d’Olesa de Montserrat

El passat 30 de novembre es presentà, a la Comunitat Minera d’Olesa de Montserrat, el web del projecte “El Memorial Democràtic del Baix Llobregat: de les experiències personals a l’èxit col·lectiu”. La conferenciant, Joana Llordella, tot i que professionalment s’ha dedicat  a l’ensenyament de la Llengua i literatura a secundària, va estudiar Història Contemporània i des de ben jove s’ha dedicat a la recerca en aquest camp. És per això que col·labora amb el nostre centre del qual en va ser la responsable de Recerques i  ha participat, juntament amb Blanca Mampel, des de l’any 2005, i encara hi treballa, en el projecte abans mencionat.

Inicià l’acte tot fent reflexionar el públic –més d’un centenar– sobre les cicatrius que ens recorden que el nostre passat és real: “Segur que alguns de vostès no voldrien explicar-nos aquest record. És legítim. És la seva vida. Però potser hi ha algú que mai ha tingut l’ocasió de relatar aquesta història. Qui és capaç d’explicar-nos la història de la seva cicatriu? “

A partir d’aquesta reflexió i amb les paraules Pavel Bsonek, director, productor i traductor  teatral txec, ens presentà el resultat de part de la recerca que realitzen des del principi amb Blanca Mampel, sota la supervisió dels professors José Fernàndez i Elionor Sellés :

“Les cicatrius són les restes que ens deixen les ferides que els humans ens hem fet a nosaltres mateixos en el passat i moltes d’elles no hem aconseguit guarir correctament, per la qual cosa als moments crítics tornen a obrir-se s’infecta el que s’havia aconseguit curar”.

No cal dir que es produïren moments d’emoció, especialment quan es contaven experiències sota la mirada d’aquelles que relataren la història viscuda, o es mencionaren represaliats  ja desapareguts amb la presència a l’acte de l’esposa, fills o filles.  El grau d’escarni fou continuadament exemplificat, per exemple, amb les declaracions del soldat Manuel Prado:

[…] en los pueblos anteriores a Olesa todo se había desenvuelto sin novedad. En Olesa, sin embargo, a los primeros días de nuestra llegada el barbero tuvo que cortar el pelo a mujeres comprendidas entre los 16 y los 26 años. El barbero estaba tan afectado por la tarea a que le obligaban que apenas comía; sus lágrimas rodaban mejilla abajo por la cara, como si fuera él el castigado. Todas aquellas mujeres sufrían aquella humillación a causa de las denuncias en las que se las acusaba de ser “rojas”[1]

L’acte estava organitzat per CECSCAT, l’Associació de persones amb capacitats diverses, una part amb ceguesa o altres mancances , amb persones sense aquestes mancances; a fi d’enriquir-se mútuament posant en comú les seves diverses capacitats. Una iniciativa cohesionadora que celebrem des de la nostra publicació.

______________________________

[1]Testimoni de Manuel Prado Chao. La Humanitat, 30 de gener de 1979.

Per què val la pena preservar la memòria històrica? El cas particular d’Olesa de Montserrat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant l’anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Podeu obtenir més informació i configurar les vostres preferències AQUÍ. View more
Acceptar
Refusar