El passat 30 de novembre es presentà, a la Comunitat Minera d’Olesa de Montserrat, el web del projecte “El Memorial Democràtic del Baix Llobregat: de les experiències personals a l’èxit col·lectiu”. La conferenciant, Joana Llordella, tot i que professionalment s’ha dedicat a l’ensenyament de la Llengua i literatura a secundària, va estudiar Història Contemporània i des de ben jove s’ha dedicat a la recerca en aquest camp. És per això que col·labora amb el nostre centre del qual en va ser la responsable de Recerques i ha participat, juntament amb Blanca Mampel, des de l’any 2005, i encara hi treballa, en el projecte abans mencionat.
Inicià l’acte tot fent reflexionar el públic –més d’un centenar– sobre les cicatrius que ens recorden que el nostre passat és real: “Segur que alguns de vostès no voldrien explicar-nos aquest record. És legítim. És la seva vida. Però potser hi ha algú que mai ha tingut l’ocasió de relatar aquesta història. Qui és capaç d’explicar-nos la història de la seva cicatriu? “
A partir d’aquesta reflexió i amb les paraules Pavel Bsonek, director, productor i traductor teatral txec, ens presentà el resultat de part de la recerca que realitzen des del principi amb Blanca Mampel, sota la supervisió dels professors José Fernàndez i Elionor Sellés :
“Les cicatrius són les restes que ens deixen les ferides que els humans ens hem fet a nosaltres mateixos en el passat i moltes d’elles no hem aconseguit guarir correctament, per la qual cosa als moments crítics tornen a obrir-se s’infecta el que s’havia aconseguit curar”.
No cal dir que es produïren moments d’emoció, especialment quan es contaven experiències sota la mirada d’aquelles que relataren la història viscuda, o es mencionaren represaliats ja desapareguts amb la presència a l’acte de l’esposa, fills o filles. El grau d’escarni fou continuadament exemplificat, per exemple, amb les declaracions del soldat Manuel Prado:
[…] en los pueblos anteriores a Olesa todo se había desenvuelto sin novedad. En Olesa, sin embargo, a los primeros días de nuestra llegada el barbero tuvo que cortar el pelo a mujeres comprendidas entre los 16 y los 26 años. El barbero estaba tan afectado por la tarea a que le obligaban que apenas comía; sus lágrimas rodaban mejilla abajo por la cara, como si fuera él el castigado. Todas aquellas mujeres sufrían aquella humillación a causa de las denuncias en las que se las acusaba de ser “rojas”[1]
L’acte estava organitzat per CECSCAT, l’Associació de persones amb capacitats diverses, una part amb ceguesa o altres mancances , amb persones sense aquestes mancances; a fi d’enriquir-se mútuament posant en comú les seves diverses capacitats. Una iniciativa cohesionadora que celebrem des de la nostra publicació.
______________________________
[1]Testimoni de Manuel Prado Chao. La Humanitat, 30 de gener de 1979.
