L’ARTICLE DEL MES PER IGNASI RIERA

DEFENSAR MADRID…

¿és o no és defensar Catalunya?

La Generalitat de Catalunya, l’ajuntament i la Universitat de Barcelona presentaven a Madrid, entre el 5 de maig i el 31 de juliol del 2009, una exposició gràfica, amb el subtítol : “Solidaritat en temps de guerra (1936-1939)”. Comissaris de l’exposició: Antoni Segura i Andreu Mayayo.  El 4 de març de 1937, el més barceloní dels diaris de Barcelona, obria pàgina amb grans titulars: Ajudar al poble de Madrid és un deure, un honor i un motiu de legítim orgull per a tots.  I a la cloenda de la Setmana de Solidaritat amb Madrid, el president Companys proclamava: ‘Madrileños, Cataluña os ama’. Al Catàleg de l’exposició llegim:  “La història és plena de desacords i rivalitat entre Madrid i Barcelona, com a ciutats i com a visions de vegades diferents de la vida política i social. Però el que aquesta exposició ens recorda és com la tràgica experiència de la Guerra Civil va ser motiu d’una espontània i conscient solidaritat de Catalunya amb un Madrid assetjat per les tropes rebels”.

En aquest cas, la solidaritat no va ser únicament un gest simbòlic i sí d’ajuda efectiva, per exemple amb la formació de Milícies:  columna de la llibertat de 3.454 homes, un destacament de 1.000 guàrdies civils, la columna ‘Tierra y Libertad’ de la CNT, una altra de miliacins del POUM, la columna Durruti… que moriria allà el 20 de desembre. Un ajut, a més, que no es limitava a les ‘bones paraules’ , sinó a un ajut permanent a Madrid, amb donatius de tota mena: “los combatientes necesitan prendas de abrigo”, “el evacuado es una víctima del fascismo: hagámosle un hueco cariñoso en nuestros hogares”, “com ajuden els obrers gastronòmics als herois defensors de Madrid”, per part de la UGT i del FOSIG (Federació Obrera dels Sindicats de la Indústria Gastronòmica”, tallers de roba –p.e., la família de Numen Mestre, a Cornellà de Llobregat–, acollida generosa d’orfes de guerra, etc.

M’emocionen, encara avui, les referències als mítings  –p.e., a la Monumental–  a favor de la solidaritat amb Madrid: un Lluís Companys que crida, amb els punys tancats: “Madrileños: Cataluña os ama”, el Comitè d’ajut permanent a Madrid, l’emissió de segells ‘pro-ajut queviures Madrid’ o el crit, amb pancartes enorme dels col.lectius de dones, amb aquest missatge:  “Per la llibertat de Catalunya, ajudeu Madrid”, o una primera pàgina a ‘La Vanguardia’: ‘Los bárbaros bombardeos de Madrid’, d’un diari, “La Vanguardia Española” que pocs mesos més tard, i també a primera plana, i ocupant-la amb paraules com: VICTORIA, FRANCO (sis vegades), LA HISTORICA FIESTA DE LA VICTORIA EN MADRID, i el titular a tota pàgina: “El Caudillo ofenda su espada invicta al Señor Dios de los Ejércitos, y ora en El Escorial ante la tumba de Carlos V”.

Quan estava repassant aquest catàleg, rebo la ‘Memòria’ del Premi Internacional Alfons Comín, del 2019, amb textos de Maria Lluïsa Oliveres, l’alcaldessa Ada Colau  –el lliurament del premi esmentat es concedeix al Saló de Cent de Barcelona–,  Eva Labarta i els dos guardonats: José Antonio Martín Pallín i Javier Pérez Rojo, persones properes i amigues. Em limitaré a reproduir alguns dels textos que la Memòria conté. Ada Colau: “Cal que reivindiquem més que mai els valors de la pau, de la justícia i de la solidaritat que representen aquest guardó, perquè al món, a Europa i a Espanya, malauradament, s’estan estenent els discursos d’odi… que inciten a la violència, a la discriminació, a l’hostilitat contra les persones més vulnerables, sinó també a aquells i a aquelles que combaten els discursos de l’odi”.

Maria Lluïsa Oliveres, després de fer referència a l’assassinat d’Ignacio Ellacuría, fa trenta anys a El Salvador, ens deia: “També vull expressar la solidaritat amb les preses i els presos polítics, reclamant la seva llibertat immediata. I el retorn de les exiliades i exiliats a casa nostra”.

(Les referències posteriors, que van ser pronunciades i transcrites en castellà, gosaré traduir-les al català).  Eva Labarta:  “… el conflicte territorial que vivim a Catalunya des de fa anys, un conflicte polític al qual no s’ha desitjat trobar  solucions polítiques, un conflicte que s’ha traslladat estrictament al terreny judicial”. “Estem en un moment d’involució i limitació greu pel que fa a l’exercici dels drets fonamentals de les  persones, es posa en perill la llibertat d’expressió…, s’evidencia també  la criminalització del dret de protesta. (…) Es manipula i es censura el llenguatge, es menysté la dissidència. (…)  Ara es diria que no importen tant les conductes, el que s’ha fet sinó qui ho ha fet i per què ho ha fet”.

Martín Pallín: “Jo començaria amb una frase, d’un cert contingut bíblic: No és bo que un país estigui governat pels jutges. (…)  Sempre m’ha semblat que la intromissió  de la jurisdicció en afers netament polítics només pot abocar en una erosió democràtica i influir negativament sobre el principi de la divisió de poders, que va construir a fons un senyor conegut com Montesquieu, que prematurament va ser enterrat per algun polític d’aquest país…” (…) “Sempre m’he preguntat per què un Fiscal General del Estado posa en marxa un procediment que sabia que anava a desembocar  en un conflicte greu o que, en altres circumstàncies, podia patir el refús d’un Tribunal de Justícia per considerar que no era matèria penal. Els fils cal buscar-los en una connexió entre Soraya Sáenz de Santamaría, Manuel Marchena i el Fiscal General mort, Maza, bon amic meu”. (…)  Es tracta d’un fet inèdit en la història, no solament del dret penal espanyol, sinó del dret penal en general. Mai una rebel.lió, que exigeix violència, ha nascut d’un Parlament. Això escandalitzaria a qualsevol jurista o partit constitucionalista de qualsevol país”. (…) “No és acceptable que un Tribunal sostingui que dos milions de persones han estat infectades per uns manipuladors que mereixen ser condemnats a penes elevadíssimes de presó, fregant les d’homicidi…”

Pérez Royo:  “… Allò que està confirmat aquesta darrers anys, després de la repressió brutal del govern del PP, és que, en democràcia, Espanya no pot ser governada sense el concurs dels nacionalismes català i basc”. (…) “La STC 31 / 2010  — Sentència del Tribunal Constitucional–  és un cas de llibre del que es qualifica de ‘Warfare’, de ‘guerra jurídica’, de la utilització del dret per a aconseguir vèncer l’adversari polític”(…) “En la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, el 2006,  es va respectar escrupolosament allò que havien previst la Constitució i l’Estatut originari per a la reforma del mateix. Aprovat per una majoria de dos terços al Parlament de Catalunya. Enviat al Congrés dels Diputats…, sotmès a referèndum, aprovat amb més d’un 75 % de vot afirmatiu pel cos electoral. Publicat el 2006 i en vigor fins al 2010, sense que es produís cap pertorbació digna d’esment … Malgrat tot, el Tribunal Constitucional acceptaria el recurs interposat contra ell mateix pel PP que dictaria una sentència, formalment una sentència, però materialment un cop d’Estat, en la mesura que el Tribunal Constitucional destrueix dues garanties en què consisteix la Constitució Territorial…”. (La intervenció de Pérez Royo destaca el paper de lluitador incansable d’Alfons Comín: “El seu exemple ens ha de servir per continuar lluitant per intentar recompondre l’Estat social i democràtic de dret, imprescindiblement unit al fet que l’exercici del dret a l’autonomia s’imposi; un dret que ha passat la pitjor de les seves crisis com a conseqüència  infamant de guerra jurídica”).

A  tall de cloenda: faig ús, crec que legítim, de dos materials que ens parlen de com ens hem de comportar en temps de guerra i en temps de pau. Les guerres sempre comporten ferides fondes, sovint inguaribles. En temps de pau, tots tenim el dret –i segurament el deure–  d’exigir justícia neta i eines per sobreviure, malgrat les crisis de tota mena.

Ignasi  Riera (Madrid). 27 de gener de 2021.

 

 

 

L’ARTICLE DEL MES PER IGNASI RIERA

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.