Les fabricantes
A mitjans segle XX Collbató i els Bruc eren dos pobles profundament rurals. Es treballava i es vivia del camp i tothom se sentia i se sabia pagès.
Un grup de dones valentes i decidides, però, va viure una experiència diferent: la de treballar en una fàbrica tèxtil, gran, moderna i al ritme de les màquines. Eren a part de camperoles, proletàries, ja que no controlaven ni els mitjans de producció ni la seva distribució, tal com succeïa entre la pagesia. No treballaven per a garantir-se l’autosubsistència, sinó per guanyar un salari per poder viure. Per això les anomenaven les fabricantes.
En total hi ha documentades 55 dones: 26 de Collbató i 29 del Bruc: 27, eren solteres, 26 casades i 2 més vídues.
Treballaven a la Fábrica de hilados y tejidos Puig y Font, S. A. de Monistrol de Montserrat, fundada per Manuel Puig i Carsi, cap a 1856. Ocupava més d’un miler de treballadors, que anaven a torns. Moltes eren dones, sobretot noies joves, que eren molt hàbils i tenien les mans i els dits prims, unes característiques adequades per fer anar les màquines de filar i teixir. Ocupaven llocs poc qualificats i tenien sous més baixos que els homes.
L’empresa posava el transport, que anava des del Bruc fins a Monistrol. Era un autobús de la companyia Santamaria, de Súria, conegut com el cotxe de les fabricantes. El conduïa el Josep Ollé (el Bruc 1909-Collbató 1972), de cal Migrat, Font del Còdol (Collbató). Eren vehicles vells, a punt de ser desballestats, que sovint s’espatllaven, obligant aquestes dones a fer part del recorregut a peu.
A dins l’ambient, però, era una festa: cantaven, reien, feien labors…
La majoria van entrar-hi de molt joves, sovint per mediació d’alguna parenta o coneguda.
Treballaven de dilluns a dissabte, moltes a preu fet i sempre de tarda (disposaven de mitja hora per sopar, que es duien de casa)
Tenien contracte indefinit, estaven assegurades i els seus salaris eren uns ingressos segurs i vitals per a llurs famílies.
La jornada començava aviat: primer, anaven a la vinya; després, a cosir, les solteres, o a fer la feina de casa, les casades, i, finalment, al mig dia, dinaven i cap a Monistrol.
Un cop a la fàbrica, cada una ocupava el seu lloc: a les metxeres, contínues, ordit, telers, repassat….
L’ambient era sorollós, humit i polsós (sortien cobertes per la borra del cotó) Quan arribaven a casa, cap a les 12, encara tenien feina per fer. I l’endemà, tornem-hi. I així fins que es casaven (la majoria aleshores plegaven) o es jubilaven.
Totes recorden, però, amb enyorança aquells anys de joventut: la fàbrica, les companyes, l’ambient, les anècdotes, tot i que no són conscients que elles també van trencar un sostre de vidre.
Assumpta Muset Pons
Historiadora
