ARTICLE DEL MES PER MÒNICA BORRELL

La veu de les corines

La imprudent Corina ha posat en perill la seva vida, destruint amb un avortiu el pes que aclaparava el seu ventre. En veritat que mereix la meva còlera per exposar-se a tant risc sense el meu coneixement; però la còlera cedeix davant el temor[1].

L’any 16 aC, Ovidi recrimina la decisió de la seva amant, Corina, en uns versos recollits a l’obra Amors. Corina ha avortat un probable fill d’Ovidi, sense dir-li res. La seva reacció és de còlera, diu, pel desconeixement i pel risc a que ha exposat la seva vida. Però no ens deixem enganyar per les primeres línies. Ovidi continua la reflexió en la següent elegia, que finalitza així:

Déus clements, perdoneu la primera falta de la meva estimada; haureu fet bastant, i que porti el conseqüent càstig si gosés reincidir[2].

No fa gaire mesos vaig llegir per primera vegada els textos d’Ovidi. I és que a redós de la feina, he descobert els clàssics. Durant els cinc anys de carrera en cap moment se’m va despertar la curiositat, però, amb els anys he tingut la sort que allò que m’és obligatori per la feina, és alhora allò que m’agrada. I la literatura clàssica ha estat un dels grans descobriments. Suposo que hi ha uns valors universals, un pòsit cultural comú que fa que riguem amb les obres de Plaute, somriguem amb l’enginy de Marcial, o ens commoguem alhora que ens irritem amb les paraules d’Ovidi.

Les paraules d’Ovidi reflecteixen la societat del seu temps – patriarcal com la nostra -, que només reconeix dos gèneres, els quals, al seu temps, estructuren la ciutadania. Els homes, als quals se’ls destina l’espai públic, la política i la guerra. Les dones, destinades a l’espai privat, a la reproducció no només dels fills, sinó de la moral de la societat, sempre a través d’una maternitat legítima.

No és estrany, doncs, que Corina decidís avortar d’un fill il·legítim, un fill que, malgrat les primeres paraules del seu amant, no hagués estat reconegut. I, d’acord amb la mentalitat de l’època, no és estrany que Ovidi, després de mostrar-se commogut – alhora que irritat, recordem-ho-, recrimini a la seva amant la decisió. Perquè Corina a faltat als seus deures com a ciutadana.

Què li preocupa a Ovidi, la relació sexual? La mort? La decisió individual en contra del deure ciutadà?

Què li preocupa a Corina? Què pensa Corina? Com se sent? Com viurà aquesta, segur, traumàtica decisió? No ho sabem. Ovidi no li va donar la paraula. I el que és més greu, les corines de fa 2000 anys, no tenien el dret de prendre-la, fins i tot potser desconeixien que podien tenir la força per fer-ho.

Sorprenentment, dos mil anys més tard, llegim aquest text i l’entenem. Comprenem i contextualitzem les paraules d’un home. I seguim trobant a faltar la veu de la dona. I a través d’uns extraordinaris versos antics podem analitzar críticament el nostre present, els paradigmes obsolets que segueixen estructurant la nostra societat, i proposar nous camins de futur.

Mònica Borrell Giró
Directora en Museu Nacional Arqueològic de Tarragona

 

……………………………………………

[1] Ovidi. Amors. II, XII. Traducció lliure

[2] Ovidi. Amors. II, XIII. Traducció lliure

ARTICLE DEL MES PER MÒNICA BORRELL

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

FES AQUÍ LA TEVA INSRIPCIÓ