L’Andreu Sitjar, el darrer dels irreductibles

L’Andreu Sitjar, el darrer dels irreductibles

per Xavier Sitjà i Poch

 

Ens ha deixat un dels últims herois d’una ge­neració irrepetible. L’Andreu Sitjar va néixer l’any 30 i fins els darrers dies ha lluitat incan­sable per la cultura, la llengua, les tradicions, la democràcia, l’ensenyament, el catalanis­me… Esparreguera.

L’Andreu ha estat home tossut, tenaç, creatiu, incansable, resistent, irreductible, un autèntic lluitador local, un activista d’una peça. Un exemple de tantes persones quasi anònimes que als pobles van plantar cara a la dictadura i que gràcies al seu esforç tots hem pogut gaudir la democràcia.

L’Andreu ha estat un home generós que ha contribuït a innumerables cau­ses, sempre desinteressadament. El 1979 va ser el primer regidor de cul­tura de l’ajuntament democràtic, sempre fidel al seu gran amic i vint anys alcalde, Joan Serra. I va tornar a ser regidor una quants anys més tard, re­cuperant la memòria de la vila amb esplèndids llibres de fotografies, rajoles a les façanes o innovant tradicions amb molt de coratge. Va impulsar l’esco­la de Música i tants altres projectes culturals que són referent d’Esparreguera.

L’Andreu era el meu oncle i padrí, però el considero un pare, ell i la tieta Lola ens entenien, eren oberts i moderns, a casa seva ens refugiàvem de la incom­prensió conservadora de casa nostra. Ell em va regalar els primers llibres de la història de Catalunya, d’aprenentatge del català quan encara fèiem l’esco­la en castellà, “Les millors obres de la literatura catalana”. A casa seva s’es­coltaven els Setze jutges i tota la música de protesta. En el “600” portava fills i nebots a veure teatre infantil en català al Romea de Barcelona i així és com ens vam anar tornant catalanistes. Quan ja érem adolescents, casa seva era lloc de tertúlia política d’oposició. La seva influència ha estat fortíssima.

Ell va ser pioner en moltes coses, li agradava la fotografia i es va dedicar a l’anome­nat cinema amateur, realitzant curts en vuit mil·límetres. I no feia pas només cinema de viatges, sinó pel·lícules compromeses, de denúncia social, tot sol o amb guio­natge d’en Joan Serra, que van arribar a guanyar premis a festivals de tot Espanya.

Aquell activisme els va arribar de la influència de mossèn Garriga, un rector mal­carat i catalanista que, es va enfrontar a la dictadura i va promoure al Patronat parro­quial teatre en català i la nostra cultura llavors sotmesa. En aquell ambient, l’Andreu i la Lola Lizaran van festejar i es van casar, ella es va dedicar al teatre amateur fins que de veterana va esdevenir una popular actriu dels serials inicials de TV3. En el seu compromís, l’Andreu es va bregar en campanyes com la de “Volem bisbes cata­lans”, “Català a l’escola”, o la de corregir la “a” castellana del topònim de la vila: Espa­rrEguera. En la seva reconeguda persistència i gosadia, es va catalanitzar el cognom. de Sitjà a Sitjar -tal com ha de ser- però que ningú més de nosaltres ha imitat.

L’activisme cultural va ser la seva dedicació. Va combatre la dictadura a través de l’Associació de Pares de Família, un nom possibilista per fer de tot sense aixe­car sospites de res, però algunes d’aquelles innocents accions el conduïen a declarar a la caserna de la Guàrdia Civil, on hi havia un sergent feixista i mal parit que el tenia fitxat.

Organitzaven activitats culturals paral·leles a la rància festa major oficial, parades de llibres i roses per Sant Jordi, sardanes cada mes a la Plaça de l’Església. No puc passar per alt la ballada del 27 de setembre del 1975 que va coincidir amb l’execu­ció de militants d’ETA i del FRAP. Com a simbòlica protesta vam deixar la plaça a les fosques i una vagada mes, el sergent el va cridar a declarar. L’amenaçava que el faria despatxar de la feina, perquè era el delegat de la Caixa de Pensions a Espa­rreguera, on havia treballat tota la vida. Tanmateix, l’Andreu era valent i, malgrat el risc, va perseverar en l‘activisme. I va aprofitar el càrrec per portar a la vila to­tes les activitats culturals que feia La Caixa, llavors amb un enfocament molt dife­rent del d’ara. Un dels grans assoliments va ser convertir l’antiga oficina del ca­rrer del Arbres en sala d’exposicions que, anys a venir, va esdevenir municipal.

L’activisme de l’Andreu, també es va plasmar a l’Escola El Puig, de la que en va ser cofundador, una cooperativa de pares per formar els fills en ca­talà que en aquells temps del franquisme va ser tota una revolució peda­gògica i ha format centenars de nois i noies d’Esparreguera i comarca.

En política, va ser pioner de l’europeisme. Em ve al cap, el seu Seat 850 amb una adhesiu blau marí amb les lletres blanques EU, Europa Unida, quan tot just començava el Mercat Comú i a l’Espanya franquista Europa era anate­ma. Es va vincular al moviment socialista clandestí i amb la democràcia va op­tar pel PSC Congrés, el dels Reventós, Obiols o Maragall… Més cap aquí, el seu intens catalanisme el va conduir a l’independentisme, amb una gran pre­ocupació per la regressió del català que m’ha expressat fins els darrers dies.

I fins l’últim sospir, amb el suport de la filla Muntsa, l’Andreu s’ha dedicat de ple a la Fundació Lola Lizaran, enorme memorial a la seva estimada mu­ller, l’actriu traspassada fa just vint anys. La Fundació recapta diners per do­nar beques a jovent esparreguerí que vol estudiar arts teatrals o musicals. Durant aquests anys, amb la seva llegendària persuasió ha aconseguit organit­zar funcions de teatre, concerts i espectacles culturals per recaptar els fons que forneixen les beques que han beneficiat desenes de joves artistes locals.

L’oncle Andreu Sitjar ha fet moltes més coses de les que jo esmento en aquest personal agraïment. De ben segur que es mereix un homenatge com un campa­nar, però, com passa sovint, només ens en recordem a l’hora de morir. Afortunada­ment fa unes setmanes, el Col·lectiu Esparreguerí de Recerques (CER) li va prepa­rar un modest acte de reconeixement, però ell ja no es va veure amb cor d’anar-hi.

Poc a poc, ens van deixant els darrers herois d’una generació irrepetible, es­parreguerins de soca-rel, que ens evoquen un passat dolorós que ells -irre­ductibles- van ajudar a capgirar. Andreu, romandràs a la nostra memòria.

Fotografia de Xavier Mas

Fotografia de Quim Sitjà