L’Article del mes per Biel Jover Avellà

Pandèmies, fronteres agroecològiques i colonització humana

La pandèmia que acaba d’escombrar la terra no ha tingut precedents. Hi ha hagut epidèmies més mortals, però han estat més circumscrites; hi ha hagut epidèmies gairebé tan esteses, però han estat menys mortals. Inundacions, fams, terratrèmols i erupcions volcàniques han escrit les seves històries en forma d’una destrucció humana gairebé massa terrible per ser capides, però mai abans no hi havia hagut una catàstrofe tan sobtada, tan devastadora i tan universal. La cosa més sorprenent (el més sorprenent) de la pandèmia és el complet misteri que l’envoltava. Ningú semblava saber quina malaltia era, d’on procedia ni com detenir-la. Les ments més inquietes s’estan preguntant ara com ara si tornarà a haver-hi una altra onada.

Major George A. Soper «The Lessons of the Pandemic», Science, 30 de maig de 1919, pàgs. 501-505 (traducció de l’autor).

 

Les incerteses i temors que aixecà la Grip de 1918, així com les mesures per prevenir la seva difusió, no s’allunyen gaire de les que s’han manifestat amb la irrupció i la ràpida difusió de la pandèmia del coronavirus SARS-CoV-2. L’impacte geogràfic, demogràfic, econòmic, sanitari i emocional d’aquesta pandèmia, en època contemporània, només és comparable a les grans epidèmies de còlera del segle xix.[1] Ha estat un fenomen totalment inesperat. De fet, ha significat el retorn a un passat «desterrat» de la memòria històrica i biològica de les societats capitalistes occidentals. El creixement econòmic, la millora en el benestar social, els avenços tecnològics i científics havien ventat de la història del món occidental aquests fenòmens pandèmics. Les epidèmies de còlera, tifus, verola i, sobretot, les de pesta, formaven part d’un passat llunyà, que en l’actualitat només es pot associar a algunes societats molt endarrerides econòmicament (Àfrica Subsahariana i Sud-est Asiàtic). Tanmateix, en els darrers decennis: la grip aviària (H5N1) infestà bona part del sud-est asiàtic (2005), la grip A (H1N1) o porcina viatjà arreu del món l’any 2009; el MERS-CoV volà des de l’Orient Mitja a Europa el 2011; i l’Ebola rebrota periòdicament des del seu descobriment el 1976, i amb especial virulència els anys 2016-18.[2]

 

Font: Centers for Disease Control and Prevention (CDC)

https://www.cdc.gov/vhf/ebola/resources/virus-ecology.html

La inesperada vulneració «del progrés» s’ha explicat amb «teories conspiratives» (en el fons amb un to racista),[3] per l’escassa capacitat de resposta dels sistemes de salut, encongits per les retallades practicades pels governs neoliberals després de la crisi de l’any 2008;[4] o bé, per la precarietat estructural dels sistemes de salut pública en els països menys desenvolupats.[5] Amb tot, molts estudis assenyalen un origen més complex. La grip porcina s’originà en les granges intensives de porcs a Mèxic, i es va transmetre als humans tot provocant un elevada mortaldat. La grip aviària es desenvolupà en granges avícoles i s’espargí entre les aus emigrants, encara que no afectà directament les persones.[6] La Covid-19 està relacionada amb la família de virus SARS coneguts per epidèmies anteriors, i relacionats amb la grip hivernal. Els brots detectats en el mercat de Wuhan suggereixen una cadena similar: l’hoste primari és un animal silvestre (pangolí o ratpenat, segons han apuntat els primers estudis), tot i que la cadena d’intermediaris i adaptacions fins als humans és encara poc coneguda.[7]

Els biòlegs han descrit el complex i immens nombre de patògens que viuen als hàbitats naturals hostatjats per animals silvestres.[8] La agroindústria intensiva (granges agropecuàries intensives) que colonitza els hàbitats naturals, tot replicant espècies per al consum humà, ha destruït les barreres naturals que actuen com a pantalles o filtres d’aquells virus; d’aquesta manera s’ha produït un progressiu «alliberament» i adaptació de patògens cap a altres hostes. Els virus, en determinades condicions, poden saltar dels hostes originaris (ratpenats, marmotes, pangolins, aucells, etc.) a altres d’intermedis criats en granges (gallines, ànecs, porcs), des d’on el virus acaba saltant i adaptant-se als humans.[9] Per últim, un cop s’ha adaptat als ésser humans, els ràpids i intensos sistemes de comunicació (transport aeri i turisme) s’han convertit en les millors palanques de propagació d’aquesta generació de virus: les autopistes aèries permeten brots quasi simultanis a diversos llocs del planeta, a milers de quilòmetres de distància entre uns i altres. [10] Finalment, no s’ha de descartar que en determinades condicions climàtiques (temperatures baixes i humitat) i atmosfèriques (majors nivells de contaminació) puguin incrementar la difusió i letalitat de la pandèmia.[11] Així, les causes dels nous cicles epidèmics del segle xxi podrien trobar-se en el trencament de les complexes relacions frontereres entre les societats humanes i els sistemes naturals.[12]

Les interconnexions entre plagues i colonització dels sistemes agroecològics no són noves. Un dels exemples més antics, que no únic, és la història del bacteri de la Yersina pestis, coneguda com la pesta negra o bubònica: el patogen-killer més eficaç en la història medieval i moderna europea. La Yersina pestis és un bacteri (un organisme cel·lular), i no un virus (un patogen que necessita un cèl·lula per procrear-se i viure). La seva propagació entre els humans va provocar enormes mortaldats fins al segle xx. L’epidèmia es manifestava amb l’aparició de bubons als ganglis limfàtics de les persones; aquests bubons acabaven amb la vida dels infestats en poques setmanes. El patogen es transmetia per la picada de la puça de la rata (Xenopsylla cheopis), que inoculava el patogen. La letalitat era molt elevada (70%); entre la infestació i la defunció de l’afectat passaven unes poques setmanes. La mortaldat s’agreujava quan la pesta adquiria un component pneumònic, de manera que el bacteri es transmetia per contacte directe entre humans a través de les cutícules que portaven sang infestada amb el bacteri, expulsades per l’infestat quan tossia o parlava, fet que multiplicava els efectes devastadors del brot pandèmic.[13]

Font: Wagner, D. M., Klunk, J., Harbeck, M., Devault, A., Waglechner, N., Sahl, J. W., Poinar, D., «Yersinia pestis and the Plague of Justinian 541–543 AD: a genomic analysis», The Lancet infectious diseases, 14/4 (2014), pàgs. 319-326.

S’han documentat tres grans onades pandèmiques de la pesta negra. La primera fou l’onada dels anys 541-543 dC, coneguda com la Pesta Justiniana. Fou descrita pels coetanis (Procopi i Joan d’Efes); aquesta tingué rèpliques fins al segle viii, i després desaparegué.[14] La segona onada s’inicià durant els anys 1347-48. L’impacte sobre la població europea fou esborronador, tal com mostren les dades demogràfiques, les cròniques i les obres literàries de l’època. La pesta mantingué la seva latència, tot rebrotant periòdicament a Europa, però amb una virulència desigual. Les diferents onades afectaren les regions Atlàntiques, l’Europa Central o bé les zones meridionals. La seva freqüència i virulència s’espaià; i, després de les onades de 1630 i 1647-54, només reaparegué en brots violents però molt localitzats geogràficament (per exemple, a Marsella el 1720).[15] La tercera onada tingué lloc entre finals del segle xix i inicis del xx, i fou especialment violenta a la Xina i l’Índia. Fou durant aquesta onada, i en certs rebrots posteriors, quan amb un instrumental modern i coneixements científics es feren els majors avanços sobre la naturalesa i tractament de la pandèmia.[16] Ara bé, quins eren els orígens d’aquest bacteri? Per què es manifestà en aquelles onades mortíferes? Per què desapareixia i després tornava a reaparèixer amb tanta virulència?

La pesta negra té uns orígens llunyans. De fet, els bacteris ja eren allí, en certs indrets o extensions geogràfiques, abans de ser incorporats a la vida dels humans. Els estudis genòmics suggereixen que les primeres manifestacions podrien estar relacionades amb els canvis que comportaren la revolució agrària i la domesticació dels mamífers a les estepes entre el sud-est de l’actual Rússia, Tibet i Xina.[17] La Yersina pestis prosperaria associada a un tipus de puça que parasita els rosegadors silvestres (marmotes) que habiten aquelles contrades. Les puces s’alimentaven de la sang dels rosegadors i prosperaven amb l’expansió de l’espècie. Durant les etapes de condicions climàtiques favorables, la biomassa s’expandia i afavoria el creixement de les poblacions de rosegadors i de puces. Quan es trencava el cicle expansiu, per exemple degut a un període de sequera extrema, la reducció de la biomassa provocava la davallada de les colònies de rosegadors. Quan la pesta delmava les poblacions de rosegadors, les puces afamades saltaven a altres hostes que s’havien acostat als hàbitats dels rosegadors.[18]

L’esglaó intermedi entre els rosegadors de les planures i els humans fou la rata negra (rattus rattus).[19] La seva associació amb les comunitats humanes estava lligada en part al desenvolupament de l’agricultura cerealista. La rata havia prosperat al costat de les sitges i graners dels primers agricultors.[20] La transmissió de la puça de les rates als humans seguia un procés similar. Mentre les puces disposaven de suficients hostes, es mantenia a la rata. Tanmateix, quan es desenvolupava el patogen i començava a infestar la població de rates, i la infestació delmava la població de rates (epizoòtia), aleshores les puces afamades saltaven a l’hoste més proper: els humans. La picada de les puces infestades estenia el patogen entre els humans. Així, l’epidèmia era el resultat de dues epizoòties prèvies, primer entre els rosegadors silvestres i després entre les rates.[21] La difusió de la pesta no era directa, de persona a persona, excepte en el cas de la pesta pneumònica primària, sinó que es produïa a través de la picadura d’una puça infectada. Aquestes característiques conferien particularitats a les condicions de la seva difusió, i també a les polítiques de contenció de la plaga. L’expansió de la pandèmia seguia un via lenta en la seva propagació interior, a través de les colònies de rates; i una ruta ràpida, amb la difusió de les rates i puces infectades mitjançant els vaixells (sentines amb cereals i la pellofa) i caravanes (com a paràsits dels camells), la qual cosa permetia els grans salts marítims i urbans de l’epidèmia.[22]

Font: Alfani, G., «Plague in seventeenth-century Europe and the decline of Italy: an epidemiological hypothesis», European Review of Economic History, 17/4 (2013), pàgs. 408-430.

 

Els estudis han relacionat la irrupció dels tres grans cicles pandèmics amb la conjunció de canvis econòmics (interconnexió de les societats mediterrànies i asiàtiques) i climàtics.[23] La irrupció del cicle de Pestes Justinià coincidí amb el final d’una etapa humida que fou seguida per intensos períodes de sequera durant el segle vi. Aquest cicle, possiblement també relacionat amb uns ceps del bacteri, tingueren alguns rebrots posteriors, fins que el cicle s’esllanguiria.[24] La segona gran onada, iniciada durant els anys 1347-52, també trobà en els canvis en les condicions agroclimàtiques un context favorable per iniciar-se i difondre’s cap a Europa, encara que distint del diagnosticat per a l’anterior pandèmia.[25] Més difícil resulta establir les relacions entre els canvis climàtics i els rebrots de les onades de pesta del segle xvi i xvii, perquè sembla que el cep era el mateix que el de l’any 1348.[26] Aquestes onades afectaren les poblacions d’àrees geogràfiques diferents, en cada una d’elles. Els orígens podien ser les rates infestades que s’escolaven als vaixells, entre la pellofa, i també els viatgers que travessaven la Mediterrània.[27] Tanmateix, sorprèn la multiplicitat dels límits geogràfics de les diferents onades del segle xvii. Mentre l’onada de 1630 quedà molt circumscrita al nord d’Itàlia, centre-est d’Europa i el litoral peninsular, la del 1647-54 afectà sobretot el sud de la Península itàlica i el llevant ibèric.[28] La pesta seguí a Europa, encara que en brots més localitzats; per exemple, l’episodi de pesta de 1720 a Marsella[29] o el de 1820 Mallorca.[30] Els brots s’han mantingut arreu d’Europa fins a la segona meitat del segle xx, encara que els focus més intensos i estesos tingueren lloc a Àsia.[31]

La geografia dels brots i la seva intermitència suggereix que els patògenes portadors de la pesta segueixen confinats en comunitats de rosegadors a diferents indrets del món. Així, la seva reaparició és factible, tal com demostren les notícies sobre alguns brots relacionats amb les colònies de rosegadors o marmotes a Madagascar, Perú, Xina o Congo reportats per l’OMS. Però també és cert que la memòria, l’experiència i les pràctiques preventives (cordons sanitaris, quarantenes, confinaments i neteja) i els coneixements científics en el tractament de la plaga han permès contenir-la; es a dir, confinar-la.[32]

La irrupció i difusió de l’actual pandèmia planteja nous desafiaments per als sistemes sanitaris i la societat actual, però també per als historiadors. D’una banda, l’anàlisi dels diferents brots epidèmics mereix una anàlisi més amplia, en què els bressols socioecològics del patogen —hàbitats, hostes i vectors de transmissió i adaptació— siguin un primer punt d’estudi indefugible per tal de comprendre com alguns virus i bacteris salten dels seus hàbitats naturals a d’altres, com s’adapten i com muten. En segon lloc, la major part dels estudis recents han posat un èmfasi molt especial en l’estudi dels canvis en les condicions climàtiques, que poden alentir o accelerar la difusió de les epidèmies. Per últim, cal analitzar els mecanismes socials que contribueixen a la propagació de l’epidèmia (per exemple, els sistemes de transport), i també avaluar l’eficàcia de les polítiques públiques (sanitàries) que jugaren un paper rellevant en la contenció i control de la plaga (confinaments, quarantenes, llatzerets i neteges).

Les experiències i crisis socioecològiques del passat poden ajudar a il·luminar la comprensió dels desafiaments contemporanis. Però, per tal que això passi, cal, d’una banda, la implementació de metodologies transdisciplinàries i una col·laboració franca entre les ciències naturals i les socials; i de l’altra, els errors passats haurien d’ajudar els representants de la ciutadania i els governs de les nacions a admetre que cal fixar alguns llindars que no convé traspassar, si es vol garantir la vida en el planeta (hàbitats i espècies), inclosa la vida de l’espècie humana.

 

Biel Jover Avellà
Doctor en història econòmica moderna
Professors a la UdG

 

La versió original s’ha publicat a la revista Mestall nº 47

——————————————————————————————–

[1] Vegeu l’obra de Johnson, Steven, El mapa fantasma: la epidemia que cambió la ciencia, las ciudades y el mundo moderno, Madrid, Capitán Swing Libros, 2020.

[2] Vegeu el text de la biòloga Salvadó, Margalida, «Les pandèmies i epidèmies de segle xxi: els seus orígens i impactes», en línia a: http://catxipanda.tothistoria.cat/blog/2020/03/27/les-pandemies-i-epidemies-de-segle-xxi-els-seus-origens-i-impactes-margarida-salvado/

[3]Vegeu Quian, Alberto, «Pandemia de mentiras sobre el coronavirus: así amenaza nuestra salud y la democracia. Hoy, más que nunca, la verdad se ha convertido en una cuestión de vida o muerte», CTXT, 21/04/2020, en línia a: https://ctxt.es/es/20200401/Politica/31843/bulos-redes-fake-news-democracia-pandemia-covid-conspiranoicos-alberto-quian-infodemia.htm.

[4] Sanchez Bayle, Marciano, i Sanchez Fernández, Carlos, «Covid-19: certezas, incertidumbres y problemas que plantea», El País (24/03/2020), en línia a: https://elpais.com/economia/2020/03/23/alternativas/1584970716_702344.html

[5] Alonso, José Antonio, i Atienza Azcona, Jaime, «La Covid-19 en el mundo más pobre», El País (06/04/2020), en línia a: https://elpais.com/elpais/2020/04/01/planeta_futuro/1585752546_792829.html

[6] Wallace, Robert, Big farms make big flu: dispatches on influenza, agribusiness, and the nature of science, NYU Press, 2016. També, Wallace, Rob, Liebman, A., Chaves, L. F., i Wallace, Rodrick, «COVID-19 and Circuits of Capital», Monthly Review, 72/1 (2020).

[7] Zhang, T., Wu, Q., i Zhang, Z., «Probable pangolin origin of SARS-CoV-2 associated with the COVID-19 outbreak», Current Biology, 30/7 (6 April 2020), pàgs. 1346-1351.

[8] En aquest sentit anaven les advertències dels organismes internacionals, com ara el programa de Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA), en línia a:

https://www.lavanguardia.com/natural/20200522/481311194403/dia-internacional-de-la-biodiversidad-pandemias-perdida-ecosistemas-fauna-biodiversidad.html; o bé els estudis sobre la influencia del canvi climàtic sobre la difusió de les noves pandèmies, a: https://theconversation.com/coronavirus-response-proves-the-world-can-act-on-climate-change-133999. També aquesta relació és esmentada en l’entrevista amb el principal assessor del Govern d’Alemanya sobre el coronavirus, en línia a: https://m.eldiario.es/3ce39776_1021548406/;

[9] Hom pot trobar un resum d’aquestes interconnexions entre la biodiversitat, el canvi climàtic i la difusió de les noves pandèmies, a la ressenya d’Enric Tello, en línia a: https://conversacionsobrehistoria.info/2020/05/11/ecohistoria-iv-solo-la-biodiversidad-nos-salvara-de-la-pandemia-entrevista-a-rob-wallace/.

[10] Vegeu per exemple l’article d’Ivan Murray a https://www.elsaltodiario.com/turismo/ivan-murray-turismo-global-lehman-brothers-crisis-covid19.

[11] Vegeu https://www.sciencedaily.com/releases/2020/04/200406100824.htm.

[12]Vegeu l’entrevista a Carlos Zambrana a La Vanguardia, en línia a:

https://www.lavanguardia.com/natural/20200404/48285860410/carlos-zambrana-ecohealth-alliance-malasia-coronavirus.html?facet=amp.

[13] Vegeu descripcions de les caracterísitques d’aquesta epidèmia a Cohn, Samuel, «The Black Death: end of a paradigm», The American Historical Review, 107/3 (2002), pàgs. 703-738. També se’n poden llegir pàgines interessants a: Benedictow, J. Ole, La peste negra, 1346-1353: la historia completa, Madrid, Ediciones Akal, 2011; i a: Campbell, Bruce M., The great transition, Cambridge, Cambridge University Press, 2016.

[14] Harper, Kyle, El fatal destino de Roma. Cambio climático y enfermedad en el fin de un Imperio, Barcelona, Crítica, 2018.

[15] Alfani, G., «Plague in seventeenth-century Europe and the decline of Italy: an epidemiological hypothesis», European Review of Economic History, 17/4 (2013), pàgs. 408-430.

[16] Cohn, Samuel, «Epidemiology of the Black Death and Successive Waves of Plague», Medical History, 52/S27 (2008), pàgs. 74-100.

[17] Andrades Valtueña, A., Mittnik, A., Key, F. M., Haak, W., Allmäe, R., Belinskij, A., Massy, K. et alii, «The Stone Age plague and its persistence in Eurasia», Current biology, 27(23) (2017), pàgs. 3683-3691. Vegeu també: Spyrou, Maria A., Tukhbatova, Rezeda I., Wang, Chuan-Chao, Andrades Valtueña, Aida, Lankapalli, Aditya K., Kondrashin, Vitaly V., Tsybin, Victor A., Khokhlov, Aleksandr, Kühnert, Denise, Herbig, Alexander, Bos, Kirsten I., i Krause, Johannes, «Analysis of 3800-year-old Yersinia pestis genomes suggests Bronze Age origin for bubonic plague», Nature Communications, 9/2234 (2018), DOI: 10.1038/s41467-018-04550-9.

[18] Vegeu una descripció del procés a: Harper, Kyle, El fatal destino de Roma. Cambio climático…, op. cit., pàgs 250-258; i també a: Campbell, Bruce M., The great transition…, op. cit., pàgs. 230-235.

[19] Vegeu Benedictow, J. Ole, La peste negra, 1346-1353: la historia…, op. cit. pàgs. 30-44.

[20] Aquesta inferència procedeix de l’anàlisi de les restes arqueozoològiques i genòmiques dels jaciments arqueològics, on s’ha comprovat l’associació entre esquelets humans i els de la rata negra: Spyrou, Maria A., Tukhbatova, Rezeda I., Wang, Chuan-Chao, Andrades Valtueña, Aida, Lankapalli, Aditya K., Kondrashin, Vitaly V., Tsybin, Victor A., Khokhlov, Aleksandr, Kühnert, Denise, Herbig, Alexander, Bos, Kirsten I., i Krause, Johannes, «Analysis of 3800-year-old Yersinia pestis genomes suggests…», op. cit., pàgs. 1-10.

[21] Vegeu, per exemple, una completa descripció d’aquests processos a Campbell, Bruce M., The great transition…, op. cit., pàgs. 227-252.

[22] Xu, L., Stige, L. C., Kausrud, K. L., Ben Ari, T., Wang, S., Fang, X., Zhang, Z. et alii, «Wet climate and transportation routes accelerate spread of human plague», Proceedings of the Royal Society B: Biological Sciences, 281/1780 (2014), en línia a: https://doi.org/10.1098/rspb.2013.3159. Vegeu també: Yue, R. P., Lee, H. F. i Wu, C. Y., «Trade routes and plague transmission in pre-industrial Europe», Scientific reports, 7/1 (2017), pàgs. 1-10.

[23] Schmid, B. V., Büntgen, U., Easterday, W. R., Ginzler, C., Walløe, L., Bramanti, B., i Stenseth, N. C., «Climate-driven introduction of the Black Death and successive plague reintroductions into Europe», Proceedings of the National Academy of Sciences, 112/10 (2015), pàgs. 3.020-3.025.

[24] Feldman, M., Harbeck, M., Keller, M., Spyrou, M. A., Rott, A., Trautmann, B., i Bos, K., «A high-coverage Yersinia pestis genome from a sixth-century Justinianic plague victim», Molecular biology and evolution, 33/11 (2016), pàgs. 2911-2923. Vegeu també: Harbeck, M., Seifert, L., Hänsch, S., Wagner, D. M., Birdsell, D., Parise, K. L., i Zöller, L., «Yersinia pestis DNA from skeletal remains from the 6th century AD reveals insights into Justinianic Plague», PLoS Pathogens, 9/5 (2013), e1003349.

[25] Vegeu Campbell, Bruce M., The great transition…, op. cit., pàgs. 277-289.

[26] Whittles L. K., i Didelot, X., «Epidemiological analysis of the Eyam plague outbreak of 1665–1666», Proc. R. Soc. B, 283/1830 (2016), en línia a: http://dx.doi.org/10.1098/rspb.2016.0618; vegeu també: Seifert, L., Wiechmann, I., Harbeck, M., Thomas, A., Grupe, G., Projahn, M., i Riehm, J. M., «Genotyping Yersinia pestis in historical plague: evidence for long-term persistence of Y. pestis in Europe from the 14th to the 17th century», PLoS One, 11/1 (2016), en línia a: https://doi.org/10.1371/journal.pone.0145194.

[27] Yue, R. P., Lee, H. F., i Wu, C. Y., «Trade routes and plague transmission in pre-industrial Europe», Scientific reports, 7/1 (2017), pàgs. 1-10. Vegeu també: Andrades Valtueña, A., Mittnik, A., Key, F. M., Haak, W., Allmäe, R., Belinskij, A., Massy, K. et alii, «The Stone Age plague…», op. cit.

[28] Alfani, G., «Plague in seventeenth-century Europe and the decline of Italy: an epidemiological hypothesis», European Review of Economic History, 17/4 (2013), pàgs. 408-430.

[29] Sobre la pesta a Marsella, vegeu: Bos, K. I., Herbig, A., Sahl, J., Waglechner, N., Fourment, M., Forrest, S. A., i Golding, G. B., «Eighteenth century Yersinia pestis genomes reveal the long-term persistence of an historical plague focus», Elife, 5 (2016), en línia a: https://elifesciences.org/articles/12994.

[30]Sobre la Pesta de 1820 a Mallorca. vegeu l’article de Pujades-Mora, Joana M., i Sales, Pere, , en línia a:

https://www.arabalears.cat/societat/Confinaments-passat-temps-Covid-19-coronavirus_0_2424957565.html

[31] Bramanti, B., Dean, K.R., Walløe, L., Chr. Stenseth, N., «The Third Plague Pandemic in Europe» Proc. R. Soc. B, 286/1901 (2019), en línia a: http://dx.doi.org/10.1098/rspb.2018.2429

[32] World Health Organisation, «Plague – Madagascar», Disease outbreak news (15 November 2017), en línia a: https://www.who.int/csr/don/15-november-2017-plague-madagascar/en/.