L’ARTICLE DEL MES PER JORDI ROGENT

L’ARQUITECTE ELIAS ROGENT I AMAT, I LA COMARCA DEL BAIX LLOBREGAT

El passat 18 de juliol es va celebrar el 2n Centenari del naixement de l’arquitecte Elias Rogent i Amat (Barcelona, 1821-1897) que va ser una de les figures més significatives de l’arquitectura i de la cultura catalana de la segona meitat del segle XIX.

Autor de l’edifici de la Universitat Literària  i del Seminari de Barcelona, catedràtic de l’escola de Mestres d’Obres de Barcelona i primer director de la Escuela Provincial de Arquitectura, restaurador del Monestir de Santa Maria de Ripoll i Director de les obres de l’Exposició Universal del 1888 entre altres, va tenir una estreta relació amb la comarca del Baix Llobregat durant tota la seva vida.

Amb motiu d’aquest esdeveniment m’ha semblat oportú repassar vivències i projectes professionals relacionats amb la comarca.

Si bé Elias Rogent i Amat va néixer al carrer de l’Hospital 116 (abans 96), en ple barri del Raval de Barcelona, tot sembla indicar que la família de la seva mare, Maria Amat i Balasc, provenia de Vallirana on el seu avi, Francesc Amat, tenia importants relacions comercials centrades, bàsicament, en la producció i comercialització de la calç, material bàsic per a la construcció en aquells temps. El seu pare, Josep Ma Rogent Ginestret també participava en els negocis del sogre i en va ocupar la direcció a la mort de Francesc Amat el 1822.

En les seves memòries (inèdites però reproduïdes parcialment al llibre de Pere Hereu “Elias Rogent i Amat: Memòries, Viatges i Lliçons”) Rogent parla de les seves estades a Vallirana “donde teníamos una pequeña casita” i “El pueblo de Vallirana dispensaba siempre a mi família leal y franca acogida. Todos nos conocian desde mi más tierna edad ….”. També aporta anècdotes  sobre la Festa Major de la població, com la del 1834 (que ja en aquells anys es celebrava el 21 de setembre) com “la prohibición por el alcalde de bailar el Rigodón”, un ball de gran èxit entre la joventut, adduint que era francès i basant la negativa en el mal record que aquell exèrcit deixà a la població el 1809 durant la guerra del francès. Argument que, segons Rogent, va ser acceptat per tothom … . Anècdotes que només poden ser explicades per algú que les ha viscut molt directament.

És a Vallirana i voltants on Rogent, de ben jovenet, comença a fer llargues caminades, origen de les “expediciones artístico-arqueològicas” que practicarà durant la resta de la seva vida  per conèixer, i analitzar, paisatges i edificis significatius i que formaran part del sistema educatiu que més tard aplicarà a l’Escuela de Maestros de Obras de Barcelona, primer, i a la Escuela Provincial de Arquitectura de Barcelona més tard. Indrets com la Font del Ferro, el Mas Vila, Can Amat, el Castell de Cervelló, el Pont del Lledoner, l’ermita de Sant Ponç a Corbera, el Pont del Diable o Can Bros, a Martorell, son alguns dels indrets esmentats en l’apartat de les seves Memorias dedicat als anys de la seva joventut. La Font d’Armena i “les yeserias, que nosotros explotábamos, conocidas respectivamente por Casa Muntané i Prunera” són indrets relacionats amb els inicis de les seves tasques jovenils com a comerciant de materials per a la construcció.

Més tard amplia l’abast de les seves excursions i, amb motiu de visitar Montserrat, fa esment de Collbató i a partir del 1841, quan passa a intervenir més directament en el negoci familiar, continua parlant de Vallirana i els seus voltants ara per motius de feina, però també, de lleure.

Els anys d’estudis a Madrid, on obté el títol d’arquitecte l’any 1851, i de consolidació professional a Barcelona, signifiquen un llarg període en el que no trobem relacions documentades de Rogent amb el Baix Llobregat fins l’any 1858, si exceptuem un document relacionat amb el projecte d’un nou edifici per a Escuelas y Casas Consistoriales para San Feliu de Llobregat.

En efecte, entre la documentació dipositada a l’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i, també, a l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat trobem l’esborrany d’un document, sense signar que porta el títol “Casas Consistoriales de San Feliu de Llobregat” on, amb lletra  que podem identificar com d’Elias Rogent, s’explica l’aprovació, el 16 de juliol del 1852, per part de la Academia de Bellas Artes d’un projecte d’edifici per a Ajuntament i Escoles amb un cost total de 66.019 rals i 24 (cèntims?). És el primer projecte arquitectònic de Rogent del que es té constància i tot indica que no es va arribar a construir.

El 1858 serà un any decisiu per a la vida personal de Rogent. Al gener rep d’encàrrec de projectar un pont sobre el Llobregat i 10 casetes de bany al Balneari de La Puda, a Esparreguera, i el 4 de desembre es casa amb Joaquima Pedrosa i Espalter, filla de Joaquim Pedrosa i Bacarisas de Can Castells (coneguda també com a Castell del Mas) i, en aquells moments, arrendatari del Balneari.

Fins aquell moment l’accés a La Puda comportava travessar el Llobregat en barca i es va decidir la construcció d’un pont per facilitar els moviments dels clients. Rogent projecta un pont de fusta, apte per al pas de carruatges, amb un pilar recolzat en unes roques situades al mig del riu per disminuir-ne la llum. Les peces del pont varen ser construïdes a Barcelona i transportades fins a La Puda (en el que podríem considerar un precedent de la prefabricació) on van ser muntades mitjançant perns i cargols metàl·lics, seguint el model conegut com a “americà” i estava cobert.

El pont de la Puda el 1860 (fotografia atribuïda a Joaquim Pedrosa, on es pot veure encara l’antiga barca. Arxiu Municipal d’Esparreguera)

Val a dir que els problemes de conservació i de sacseig pel pas dels carruatges van ser els responsables de la curta durada del pont que va haver de ser reparat el 1864. I, finalment, substituït el 1876.

Del projecte de les 10 casetes de fusta només n’hem trobat referències i no podem certificar la seva construcció.

El casament amb Joaquima Pedrosa significa la consolidació definitiva de la relació personal d’Elias Rogent amb la comarca. Segons fonts orals familiars (no s’ha trobat documentació escrita o dibuixada) Joaquima aporta, com a dot, una sèrie de cases situades al casc del poble de Collbató, encara cremades i enderrocades des de la guerra del francès, i el matrimoni Rogent les enderroca i les substitueix per un gran edifici de 38 metres de façana!, que transforma en el que ara en diríem segona residència. Amb una planta que adapta la tipologia de masia (entrada envoltada de la casa dels masovers i dependències agrícoles, gran sala central al primer pis envoltada dels dormitoris, …) als espais d’una residència burgesa pròpia de la segona meitat del s. XIX i amb un gran, però íntim, “Jardí del darrera” a nivell del primer pis connectat a l’eixida que trobem en planta baixa.

El 4 de juny del 1866 la Junta de Obras de la Diócesis de Barcelona encarrega a Elias Rogent el “Proyecto de terminación de la iglesia de Esparraguera” que es trobava en mal estat després de les destrosses provocades per les guerres del francès i carlines. Rogent en fa els aixecaments necessaris (planta, seccions longitudinal i transversal, alçats, …) i després de queixes del rector i del bisbat pel retard en la redacció del projecte, Rogent entrega la documentació el 24 de juliol del 1867. Segons la documentació localitzada a l’Arxiu Històric del COAC, a l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat i, també, a l’Arxiu General de la Diputació de Barcelona, les reformes es centren en la reforma de la façana principal, on projecta una nova porta en substitució de la del s. XVII, a la rosassa, a les finestres laterals … i de consolidació general amb un pressupost total de 18.302,07 rals de velló. Les obres es van iniciar però aviat van quedar aturades per la Revolució del setembre del 1868.

Proposta de nova façana principal de l’església d‘Esparreguera, juliol del 1877 (Arxiu Històric del COAC)

Detalls de la intervenció a l’Església d’Esparreguera, juliol el 1867 (Arxiu Històric del COAC)

A la que es convertirà en casa pairal dels Rogent a Collbató, Elias Rogent i Joaquima Pedrosa l’omplen amb mobles valuosos, quadres amb retrats familiars (la majoria realitzats pel notable pintor Claudi Lorenzale, casat amb una germana de Rogent i un dels principals mentors intel·lectuals de l’arquitecte), col·leccions de rajoles antigues (moltes d’elles comprades, com alguns dels mobles, durant els viatges de Rogent per Catalunya i Espanya) i una important biblioteca.  En els darrers anys de la vida d’Elias i especialment a la seva mort el 21 de febrer del 1897, els seus fills Francesc (que sobrevisqué tant sols un any al seu pare) i, especialment, Josep continuen aportant llibres i objectes de tota mena i fent algunes reformes, com els actuals esgrafiats de façana o “la sala de música” i creant el gran “Jardí de davant o de la Parellada” davant la casa, a l’altre costat del carrer d’Amadeu Vives.

Façana de la Casa Rogent a Collbató després de la intervenció dels anys vint del segle passat (Arxiu Rogent)

Les generacions posteriors han mantingut la casa, el patrimoni mobiliari i bibliogràfic que conté (augmentat amb obres del pintor Ramon Rogent i Perés, 1920-1958) i els jardins i estan fent gestions perquè aculli la Fundació Rogent, en procés de constitució.

Jordi Rogent i Albiol, arquitecte