L’ARTICLE DEL MES PER JOSÉ LUIS ATIENZA

Entre el realisme i l’esperança

Abril ploraner, maig rialler. De vegades els refranys s’equivoquen i aquest maig ha estat el menys rialler dels últims vuitanta anys per a la gent del Baix i del planeta Terra. De cop i volta, el virus ha fet callar la indústria i els centres comercials, i ens ha obligat a veure passar la vida amorrats a la finestra. Ens dediquem a mirar el calendari en pana com els pagesos miren les fases de la lluna, per saber en quina fase de confinament estem. El calendari, pel camp, és més que dotze fulls amb rengles de números negres i festius i diumenges en vermell, és un primitiu google maps que marca l’agenda del sol i la lluna i els temps de collita i de sembra.

Mentre ens debatem entre el confinament i el desconfinament, en la natura de la comarca floreix groga la ginesta i somriu la primavera. Fa vacances de nosaltres. El camp roman impassible i fèrtil amb la indiferència d’una vella certesa aliena als nostres problemes. Després d’un 1 de maig de carrers buits i silenciats amb mascaretes en l’ànim, els cirerers han tret a passejar pels nostres turons el seu color d’ànima vermella, d’un poema de Gabriel Ferrater, i els conreus del Parc Agrari llueixen tot els colors del verd.

Així és el Baix, terra, cel, mar Mediterrani, riu Llobregat i passavolants amb contracte temporal no renovable: nosaltres i els nostres efectes secundaris. Ara que la distància entre nosaltres ja no és l’oblit, sinó una trista obligació, l’horta admet les dues passes de seguretat que neguen els pupitres de les aules o les cadenes de muntatge, perquè no es poden posar portes al camp. Els pagesos treballen entre els solcs dels carbassons i les tomaqueres enramades en les canyes, entre les cogombreres que s’enfilen pels fils que pengen sota els cels de plàstic dels hivernacles, entre els camps de roses que no han pogut ser roses d’abril a les parades.

La majoria som fills o nets de desertors de l’arada d’aquí o d’allà. Com el Delta, som terra d’al·luvió, la terra més fèrtil de les que es fan i es desfan, i quan som capaços d’empeltar tradicions diverses donem fruits culturals saborosos i inesperats. Els nostres pares o els nostres avis tenien el tronc comú: la vena proletària del treball en la terra, la cultura de suar la cansalada amb faixa als ronyons i esforç de sol a sol per sobreviure. Tot i així l’agricultura ens han deixat una herència tradicional que sobreviu a les pèrdues d’hectàrees i d’hectàrees de sòl conreat: les festes populars.

Les festes volien santificar la terra i glorificar la lluita contra les plagues i les sequeres, les calamarsades, les tempestes i les rierades per aconseguir fer la collita. Eren sants de bodegons pagans d’estar per casa. Fruita, flora i fauna inofensius per equilibrar la munió de sants, verges i màrtirs: les roses, les cireres, els espàrrecs, l’escarxofa, el raïm, el bestiar, com a aliment i com a company de feina. De fet, durant la guerra civil la Catalunya republicana descreguda va canviar noms de sants per uns altres de poètics jocs florals. Sant Climent per Cirerer del Llobregat, Sant Feliu per Roses del Llobregat, Sant Joan Despí per Pi del Llobregat i etcètera. Les festes eren temps de dinar en família, estrenar vestit, afirmar-se com a comunitat i fer créixer la identitat amable de divertir-se junts.

Som una comarca embastada pel treball i la reivindicació, però cosida per la convivència en la vida col·lectiva, aquella que s’obre pas entre el treballar i el dormir. Som una comarca per viure-hi en un moment on el coronavirus ens passa una factura per continuar vivint. Tindrem un Sant Jordi que matarà el drac el 24 juliol i un calendari de festes populars que té més preguntes que respostes. El mal ve volant i se’n va a peu coix, ens recorda la dita. Al Baix tirarem d’allò de sempre, el realisme i l’esperança que es demostra caminant per gaudir de les nostres festes, encara que sigui a peu coix per imperatiu legal.

José Luis Atienza
Periodista i soci del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat