L’ARTICLE DEL MES PER RAFAEL BELLIDO

El Parc Natural de la Serra de Collserola i el seu vincle amb el Baix Llobregat.

Collserola és un neologisme que ha fet fortuna,  nascut l’any 1987 arran l’aprovació del pla especial d’ordenació i protecció del medi natural d’aquest parc (PEPCO).  Les referències toponímiques anteriors es referien a aquesta serra com les muntanyes del Tibidabo.  El pla especial pretenia consolidar el que el Pla General Metropolità havia previst l’any 1976, preservar el conjunt de sòl no urbanitzable, d’aproximadament 8000 Ha que comprèn tres comarques i 9 municipis, al bell mig de la conurbació barcelonina.

La principal preocupació d’aquest pla especial és la conservació de la massa forestal, que havia crescut en bona part a costa de l’abandonament progressiu de la pagesia. Les fotografies aèries de la serra de l’any 1956 són prou reveladores de l’extensió recent de l’agricultura i del paper marginal de les arbredes.    Atès que la irrupció d’incendis era inevitable, el Patronat de Collserola, i posteriorment el Consorci, va emprar els recursos adients perquè el període de resposta per l’extinció fos el més ràpid possible, alhora que s’establia una xarxa de camins com a tallafocs.  Aquest objectiu s’ha assolit amb èxit. En comparació, el Parc del Massís del Garraf i el Parc de la Muntanya de Montserrat han patit dos grans incendis els anys 1986 i 1994.

L’Acord de la Generalitat de Catalunya de creació del Parc Natural l’any 2010 va representar un reconeixement d’aquesta serra com a espai natural protegit i la necessitat d’eliminar reserves viàries que la travessaven; com el túnel central i el túnel d’Horta o les vies de cornisa de les diverses trames urbanes circumdants, alhora que també era oportú que grans taques de sòl qualificat d’equipament metropolità, totalment sobredimensionades, esdevinguin sòl no urbanitzable. Aquests ajustos en l’ordenació del territori requereixen de l’aprovació d’un nou pla especial i d’una modificació del Pla General Metropolità d’acompanyament, que van ser aprovats inicialment per part del Consell de l’Àrea Metropolitana de Barcelona de juliol de 2018, expirant la informació pública el 10 de gener de 2019.

La nostra comarca, malgrat que està vinculada en l’imaginari col·lectiu amb alts graus d’ocupació urbana, gaudeix del tresor desapercebut conformat per un conjunt d’espais oberts remarcables:  el Massís del Garraf, les muntanyes de l’Ordal, estribacions de la Muntanya de Montserrat, cingleres de transició de la depressió Penedès-Vallès, la Serra de Collserola, el Parc Agrari i espais naturals del delta.  Dels 9 municipis que conformen el Parc Natural de Collserola, 5 són baixllobregatins: El Papiol, Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat, Sant Just Desvern i Esplugues de Llobregat.

El nou Pla Especial té diversos reptes a resoldre.   La concepció de Collserola com a gran massa forestal ha d’actualitzar-se, per tal d’afavorir la recuperació de l’agricultura, com diversos agents del sector primari i de l’economia social reivindiquen, el que permetrà un mosaic agroforestal que precisament incrementa la biodiversitat.  Aquesta iniciativa fomenta la rehabilitació de masies en desús, algunes de titularitat pública, com la masia de Can Ferriol a Sant Feliu de Llobregat, on mitjançant la col·laboració del Consorci i l’Ajuntament, s’ha convocat una concessió per 35 anys per tal que algun col·lectiu reprengui l’activitat agrària a canvi d’organitzar visites escolars i disposar d’un punt d’informació del parc.

El nou Pla Especial ha de regular la hiperfreqüentació humana que rep el Parc, on la proliferació de les diverses formes del lleure causen un fort impacte.   La prohibició de determinades activitats fora dels camins principals, el control dels porc senglars mitjançant l’esterilització com a substitut de la cacera, la zonificació d’àrees de tranquil·litat per a la fauna,  seran una millora substancial d’un ecosistema envoltat per 3 milions de persones.

Un altre gran objectiu és evitar l’aïllament de la serra.  La protecció d’un espai natural gestionat com a una illa enmig d’un entorn urbanitzat no té sentit atès que l’empobriment genètic de les espècies arrossega cap a la seva desaparició.  Collserola té com a únics corredors amb el riu Llobregat, el Pi del Balç (El Papiol), la riera de Vallvidrera (Molins de Rei) i les zones verdes del Pla entre Molins i Sant Feliu de Llobregat.   Aquestes últimes, per localització, estan cridades a esdevenir la principal connexió entre Collserola, el Llobregat, l’Ordal i el Garraf, el que reclama algunes inversions complementàries en pro de la permeabilitat, com fals túnels i el soterrament de línies de molta alta tensió.  La resta de terrenys entre el Papiol i la Zona Franca és una densa trama urbana, que únicament pot facilitar certa porositat amb una xarxa de zones verdes, que respongui no únicament a la qualitat de vida dels barris sinó a la proximitat dels espais naturals.  Oportunitats com el soterrament de la línia del tren a Sant Feliu o la implantació de mesures correctores ambientals en les autovies B23 i A2, possibiliten que la zona d’influència de Collserola s’entrelligui amb els terrenys agraris de la Vall Baixa.

Rafael Bellido Cárdenas
Advocat i expert en temes d’urbanisme i medi ambient

——————————————-

En relació a la temàtica de l’article del mes, llegiu aquest article de la Vanguardia