L’ARTICLE DEL MES PER TXUS RODRÍGUEZ

CONFINADES. Reflexions entorn la violència masclista i la COVID-19

La pandèmia ha deixat al descobert pandèmies que ja convivien i conviuen entre nosaltres, ens ha donat un bany de realitat. En podríem esmentar moltes, començant per la pobresa infantil, la situació de les residències de gent gran i a quines condicions de vida han estat abocats durant anys els nostres avis i àvies, persones i famílies sense sostre…

Quan ens trobem al voltant del 25 de novembre, Dia Internacional contra les violències masclistes, no ens podem oblidar que les víctimes i els seus fills i filles també estan en aquesta llista.

Crec que tots estaríem d’acord en el fet que les dinàmiques de les relacions que mantenim en el nostre nucli familiar, amb la nostra parella o amb els nostres fills i filles, s’han vist condicionades, en un sentit o un altre, pel trencament que al mes de març vam patir en els nostres hàbits de vida, en la nostra xarxa social, les nostres activitats de desconnexió, de creativitat. Els nostres, i els dels nostres nens i nenes.

Vam ser abocats a una convivència contínua amb el nostre nucli familiar sota una situació d’estrès psicològic en què emocions com la por o la incertesa en el futur marcaven moltes vegades el nostre dia a dia.

Imaginem que aquesta convivència hagués estat amb el nostre agressor, amb el qual aleshores es va haver de conviure durant 24 hores al dia. Aquesta greu situació va generar en les víctimes l’ús de estratègies de supervivència com ara la submissió extrema, i va desencadenar tot un ventall de dramàtiques conseqüències, físiques i psicològiques.

Si es té l’agressor al costat durant tot el dia, a la complexitat que ja comporta donar el pas i sortir de la relació de violència, s’hi ha de sumar la dificultat per aixecar un telèfon, per sortir de casa, per demanar ajuda o per ser atesa en un servei de la xarxa. Les possibilitats de posar fi a la situació s’esvaeixen.

No ens podem oblidar dels nens i les nenes que viuen violència. Si les possibilitats de poder sortir, de trobar espais de descompressió, de poder demanar ajuda s’havien reduït en les dones víctimes, el tancament de les escoles —que no només son espais d’ensenyament sinó també espais de referència segurs, espais de detecció i d’acompanyament en el desenvolupament— condemnava aquests nens i nenes a l’horror de la convivència continuada amb l’agressor.

De vegades les dones víctimes descriuen la ruptura amb l’agressor i els moments posteriors com llançar-se al buit. Volen descriure una situació emocional, però, en aquests moments, moltes vegades és una realitat. En una societat en què la bretxa salarial entre homes i dones continua sent important, on les dones continuen assumint les tasques de cura de les persones i són les més contractades per l’economia submergida, on la pobresa està altament feminitzada, llençar-se al buit deixa de ser només un sentiment i una emoció per ser una realitat.

La crisi econòmica esdevinguda amb la COVID-19 i, sobretot, la manca d’habitatge, juntament amb la inseguretat envers el futur, està abocant les víctimes a sostenir les relacions de violència per sobreviure i, en altres casos, quan es produeix la ruptura, a renunciar a tot el procés de recuperació posterior tan necessari per poder refer la pròpia identitat, una identitat desvictimitzada, que els permeti alliberar-se de les seqüeles i l’impacte de la violència en la seva vida futura.

Quan no es té res per menjar, ni un sostre sota el qual poder viure, treballar-se les seqüeles de la violència viscuda o recuperar-se d’un procés traumàtic passa a ser secundari, tot i que tingui molt d’impacte en la pròpia vida futura.

En el moment actual, l’alerta sanitària continua i els efectes socioeconòmics cada vegada són més palpables. Per això ens toca a nosaltres, a tots i a totes, no fer un pas enrere, ni tan sols al costat, i vetllar perquè l’alerta sanitària que vivim no desplaci fora dels calendaris sociopolítics la pandèmia que des de fa segles patim les dones: les violències masclistes.

Pensar en aquesta realitat no ens pot deixar aturats. Hem de ser capaços, malgrat la situació que vivim, de posar les violències masclistes, totes, les de l’entorn de la parella i les que les dones patim en altres entorns, en el centre del nostre desenvolupament com a societat. Només així, les dones víctimes i els seus fills i filles podran posar la seva recuperació en el centre de les seves vides i recercar un futur lliure de violència.

Txus Rodríguez
Psicòloga forense especialitzada en violències masclistes.
Professional de la xarxa pública d’atenció a les víctimes.