EDITORIAL CECBLL (JUNY 2018): L’habitatge, un dret com una casa

/by

L’any 2010 vàrem publicar Casa meva no és un problema particular. Les conclusions deien que l’estudi de l’habitatge des de la vivència ens aportava dos grans grups de recomanacions: les que fan referència a una nova visió de l’habitatge i les que orienten el dret al seu accés. Feia relativament poc temps que a Catalunya s’havia aprovat la llei 18/2007, de 28 de desembre del dret a l’habitatge, l’objecte de la qual era “regular el dret a l’habitatge, entès com el dret de tota persona a accedir a un habitatge digne que sigui adequat, en les diverses etapes de la vida de cadascú, a la situació familiar, econòmica i social i a la capacitat funcional”.

La Constitució del 1978, en el capítol dedicat als principis rectors de la política social i econòmica en el seu article 47, estableix que “tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per impedir l’especulació. La comunitat participarà de les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics”.

L’Estatut del 2006, en el títol primer de drets i deures i principis rectors i en el seu capítol primer de drets i deures de l’àmbit civil i social a l’article 26, ens parla dels drets a l’àmbit de l’habitatge dient que “les persones que no disposen de recursos suficients tenen dret a accedir a un habitatge digne, per la qual cosa els poders públics hauran d’establir per llei un sistema de mesures que garanteixi aquest dret, amb les condicions que la llei determini”.

Les lleis no sorgeixen del no res. La societat en el seu conjunt és qui impulsa els canvis. Els darrers anys, la crisi econòmica ha fet entrar en contradicció les pràctiques especulatives del mercat immobiliari i la banca. Un moviment com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) ha posat sobre la taula el drama humà que suposa la carència d’un sostre on viure. La força d’aquesta mobilització ha contribuït que al capdavant de l’alcaldia de Barcelona hi hagi una de les líders d’aquest moviment social.

Tenim interès a veure com progressarà la mesura, aprovada fa poc per l’Ajuntament de Barcelona, que obligarà els promotors a destinar un 30% de les noves promocions i rehabilitacions a pisos assequibles; tot i això, encara necessita la tramitació i aprovació per part de la Comissió d’Urbanisme de la Generalitat. Aquesta és una mesura que pot tenir molts efectes respecte de l’accés de les persones a l’habitatge i d’una configuració urbana que no segregui les persones per la condició social.

Dolors Clavell, en el marc del congrés El Baix Llobregat a Debat, fa dos anys ens deia que “l’habitatge no és encara prou present en la manera de treballar i de mirar la realitat. El mercat, intrínsecament, genera desigualtats. Si no es fa res, el mercat sempre discrimina i per tant, hem d’intervenir-hi per canviar-lo. I des d’aquest punt de vista l’habitatge és fonamental”.

En la crisi econòmica del 2008, quan va esclatar la bombolla immobiliària, es posà en primer terme la dificultat de poder fer front a les hipoteques que, atesa la política bancària, era el sistema emprat per la majoria de la població per a l’accés a l’habitatge. En l’actualitat també han sorgit dificultats en els habitatges de lloguer. Una vegada més el “mercat” ha situat els lloguers fins a límits insostenibles, cosa que ja ens assenyalava Dolors Clavell en el marc del congrés baixllobregatí.

En els debats del congrés El Baix Llobregat a Debat va quedar clar que cal una política d’habitatge que atengui la situació actual d’emergència i que actuï sobre les causes concretes que fan difícil accedir a una llar. Cal facilitar-hi l’accés a diferents capes de la societat mitjançant propostes innovadores i tenint en compte reptes com l’envelliment de la població. Generalitzar el dret a l’accés a l’habitatge suposa canviar la percepció que sovint es té de l’habitatge com un bé d’inversió i assumir que és un bé de primera necessitat.

El Baix Llobregat a Debat va abordar la necessària protecció del dret a l’habitatge com allò que incumbeix tota la societat: l’habitatge és un dret com una casa i ha de ser així per garantir una vida digna a tothom. Els governs i els ajuntaments han d’implementar una política d’habitatge que atengui la situació actual d’emergència i que actuï sobre les causes concretes que fan difícil que moltes persones puguin accedir a una llar.

Aquesta editorial s’ha elaborat sota l’impacte emocional que ens va provocar el suïcidi d’un home a Cornellà de Llobregat, dijous dia 14 de juny, en el moment en què la comitiva judicial anava a desnonar-lo per impagament del lloguer durant prop d’un any. Els fets es van produir cap a quarts d’onze en el bloc número 7 del passatge Camèlia; després de l’arribada dels agents judicials acompanyats pels Mossos, l’home es llançà des de la desena planta de l’edifici. El jutjat havia ajornat dues vegades el desnonament després de rebre un informe de l’Ajuntament, però va desatendre dos informes municipals posteriors que també demanaven un ajornament. Ara i aquí no tenim l’objectiu d’opinar del dret de totes les persones sobre la seva pròpia vida, tampoc volem establir que l’única causa d’aquest suïcidi hagi estat la desesperació davant la pèrdua de l’aixopluc, però és evident que la crisi econòmica i les polítiques de deixar els drets bàsics en mans del “mercat” han estat presents en la vida d’aquest ciutadà de la comarca. Per això volem proclamar ben fort: l’habitatge és un dret com una casa!!!