ARTICLE DEL MES PER FRANCESC OLLÉ

FAÇANA DE PEDRA

Un paisatge ens pot colpir l’ànima i embruixar-nos. Quan es dona el cas que és a ca nostra, fins i tot ens pot robar l’alè. Perquè això sigui així cal sensibilitat, curiositat i capacitat d’observació. Intentarem ajudar. Dins la diversitat que enriqueix la nostra comarca hi ha un paisatge diferent de la del seu registre habitual. A més de la foto icònica del parc agrari, del riu i de la seva plana, imatge de regadiu, hi ha la d’un passat de secà, d’antics marges de vinya i del treball de la pedra. Ho podem situar als pobles de la façana sud-oest. Aquest rerecomarca connecta amb d’altres, amb connotacions comunes, com l’Alt Penedès. Parlaríem, bàsicament, del massís de Garraf – l’Ordal, Begues, Vallirana, Cervelló, la Palma i Corbera, extensible als municipis del nord.

L’aspecte ambiental del tema ens porta a veure l’evolució del bosc. Dels temps en què estaven nets perquè de la llenya s’aprofitaven les branques per als forns de pa, els troncs per fer pasta de paper, i tot, arbustos i sotabosc inclosos, per als forns de calç de llenya, fins al perill d’incendis actual. Les vinyes abandonades després de la fil·loxera van ser envaïdes pels pins, que amaguen bona part del patrimoni de la pedra seca.

Aquell passat agrícola centrat en la vinya ens ha deixat una imatge actual que, en els territoris on no ha estat envaït pel polígons industrials al pla i per urbanitzacions a les muntanyes, ens dona una visió de marges de vinya amb els seus elements com les barraques de pedra seca. La invasió arbustiva i de l’expansió del bosc de pins ens dificulta la visió. Cal, però, anar-hi després d’algun incendi per tenir la percepció d’aquell passat. Seria l’únic aspecte positiu dels incendis.  Cal reconèixer la conservació de barraques, murs i altres elements en propietats privades, especialment a l’interior d’algunes torres on abans hi havia vinyes. Altres propietaris van optar per l’enderroc.

Darrerament, la cultura de l’arquitectura rural en general i de la pedra seca com a material inventariable ha augmentat moltíssim. La referència és l’entitat Observatori del Paisatge i la web http://wikipedra.catpaisatge.net/, on pobles de la nostra comarca hi tenen el seu protagonisme. En el cas de Vallirana hi consten inventariades 255 barraques i un total de 434 elements, gràcies a la bona feina del Centre Excursionista i del seu Grup de Recerca. Aquesta visió posterior de la comarca la podem centrar en les diferents versions del treball de la pedra. Pedres de llenca o irregulars, de sòl càrstic o de Buntsandstein, unes de vermelles, d’altres ennegrides pel temps, algunes conserven el blanquinós original, algunes foradades i irregulars, amb una cara plana o ovalades, d’altres, per contra, són lloses perfectament delineades, tot segons el lloc d’extracció i el treball posterior.

La construcció d’aquests elements d’arquitectura rural ha necessitat grans quantitats de pedra com a primera matèria i sovint única. Sortia del mateix terreny quan es llauraven vinyes i camps. Es treia per donar al terra millor rendiment dels cultius. Cada temporada, en llaurar, se n’extreia molta. Per aquest motiu, algunes vinyes tenen dues barraques i quan en sobrava les feien massisses, conegudes amb el nom de clapers. A més dels marges, l’element més visible construïts per aprofitar el terreny fent terrasses, perquè es treballa millor la superfície plana que la inclinada, també destaquen els murs de separació dels camps, i en altres casos, perquè el bestiar no saltés.

Llevat dels marges, alguns dels quals són fets amb pedres de grans dimensions, cosa molt meritòria, ja que no hi havia maquinària, la construcció que més sovinteja el terreny és la barraca de vinya. Servien per passar-hi la nit i descansar en temps de verema i no haver d’anar a casa, que era lluny. També per guardar-hi les eines, per aixoplugar-s’hi en cas de pluja i, per les seves reduïdes dimensions, poca cosa més. Barraques de llindar pla, en arc o amb pedres planes posades en sardinell, de planta rodona, quadrada, de façana plana, dobles, amb lliris al sostre per aprofitar el seu rizoma per travar les pedres de la coberta. Als sostres hi podem veure, a més de lliris, la coberta de terra o les pedres planes directament. La majoria són de base circular, amb la coberta de falsa cúpula i porta d’accés rectangular amb la llinda plana. Algunes compten també amb petites finestres rectangulars i amb cocó. Amb les fustes com a material auxiliar, com l’inexcusable cindri, les llates, cabirons i taulons per quedar només la pedra seca, expressió que s’ha d’entendre en el sentit que no hi ha cap tipus de lligant.

El cocó és un element amb identitat pròpia. Era el petit espai on es guardava la beguda i el menjar, per tant, havia de ser el lloc més fresc de la barraca, normalment a ran de terra. Els cocons de marge tenien la mateixa utilitat i dimensions. La pedra que les basteix era extreta de l’arrabassament dels camps i de la construcció dels camins que portaven fins als cultius. Altres elements que podem observar i que enriqueixen la muntanya són les escales, de marge i aèries, pedreres abandonades, pous de pedra i ensulsiades, que servien per treure aigua per fer el sulfat per tractar els ceps i paviments empedrats a l’estil de les calçades romanes.

El sentit històric d’aquestes construccions cal relacionar-lo amb el món de la vinya, d’un passat no tan llunyà. Hi ha però uns altres elements arquitectònics, tal vegada els més espectaculars, que són els cellers cooperatius modernistes. Passada la fil·loxera, els propietaris es van associar en cooperatives per fer front a la nova etapa que vindria després de la crisi del maleït insecte. En aquests pobles, en no haver-hi cooperatives, els celles eren, i són, a l’interior de les masies. La vinya era una activitat complementària per a moltes famílies. Era habitual treballar a la pedrera durant la setmana i els diumenges a la vinya. Es tracta, per tant, no d’un modernisme d’autor, com el d’aquelles catedrals del vi d’altres comarques, sinó de modernisme popular tardà, que es nota especialment a la façana.

Capítol a part mereixen els forns de calç de llenya, de calç hidràulica i de guix, i també les pedreres abandonades i ja integrades a l’entorn natural. Pocs forns són visitables en no estar preparats per accedir-hi ni per fer-hi visites guiades. Ens queda el paisatge, a vegades inhòspit, en endevinar per exemple, entre les branques de la vegetació salvatge, les parets grises d’una vella guixera amenaçades per la soca d’una figuera, o una irregularitat en el terreny que, en acostar-t’hi, hi  veus l’olla d’un forn de calç, o les parets altes d’una bateria de quatre forns de calç hidràulica, procés ja preindustrial, a prop d’alguna via de comunicació. Podríem anar a la recerca de velles fàbriques de ciment lento, precursor de l’actual Portland. Tot això sempre a prop d’una pedrera abandonada o esgotada. Capítol a part.

Tornant a les construccions de pedra seca, són un llegat històric que ens han deixat els nostres avantpassats, i és per això que hem de comprometre’ns lliurement a preservar aquestes construccions. Per dur a terme aquesta tasca, han sortit algunes iniciatives per buscar apadrinaments per a tots els elements de pedra seca, amb el compromís de netejar-los, mantenir-los i preservar-los. Tot per poder gaudir enmig del verd de la natura, on hi podem veure els mil colors dels tons de les pedres. Unes de treballades, d’altres al seu lloc natural, també en construccions en sec o enganxades amb morter de calç, la mateixa calç que en surt del mineral. Podem recrear la vista en uns espais naturals en què, temps era temps, la pedra era un element important de l’activitat econòmica, agrícola i industrial, d’una part de la comarca. Per tant, tot i no tenir la riquesa en arquitectura rural que tenen altres comarques, com el Priorat, la Terra Alta, la Conca i fins i tot la veïna Alt Penedès, aquest patrimoni ha d’estar present, de manera permanent, quan es tracta de valorar els actius de la nostra comarca, comarca que hem de veure des totes les façanes.

ARTICLE DEL MES PER FRANCESC OLLÉ

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Captura imatge expo5a JORNADA DE PAISATGES CONTEMPORANIS DEL BAIX LLOBREGAT  El paper de l’arquitectura tradicional en la conservació del paisatge   Dimecres 19 de setembre a les 18,30 h Centre Cívic Mas Lluí (c/Estelí, 10, Sant Feliu de Llobregat)