Clara Carme Parramon, observar, comprendre i comprometre’s

Vaig conèixer la Clara a la segona meitat dels anys vuitanta, quan es va crear un grup d’arxivers i arxiveres del Baix Llobregat i l’Hospitalet per impulsar accions comunes al Baix Llobregat i a l’Hospitalet. Ella acabava de deixar la direcció de l’Aula de Cultura de la Florida, on havia desenvolupat una intensa activitat cultural, i s’havia incorporat com a responsable de l’Arxiu Històric Municipal de l’Hospitalet, on va treballar fins a la jubilació. La seva trajectòria reunia dues dimensions inseparables, l’activisme, arrelat en les lluites veïnals dels anys setanta i vuitanta al barri de Pubilla Cases, i la recerca, vinculada al món de l’antropologia i l’arxivística.

A partir de llavors vam mantenir el contacte. Algunes vegades dinàvem juntes a l’Hospitalet, en unes trobades que per a mi van ser una font d’aprenentatge. La Clara m’explicava la seva recerca sobre les migracions de les dones de la ciutat i l’estudi del padró d’habitants que preparava com a tesina, tot i que tenia l’abast d’una tesi. Més endavant el va publicar amb el títol Similituds i diferències. La immigració dels anys seixanta a l’Hospitalet.

També em parlava del treball qualitatiu que duia a terme en mobilitzacions reivindicatives i celebracions com les processons de Setmana Santa de l’Hospitalet. En el context de la immigració andalusa, la Clara interpretava aquestes processons com a expressions religioses i comunitàries, marcades per una presència femenina fonamental, que contribuïen a construir identitats i a reproduir o transformar els vincles familiars i de gènere. No investigava des de la distància, sinó que practicava l’observació participant per comprendre millor les subtileses dels costums, les lluites i els valors de la comunitat. Per a ella, aquesta metodologia no era només una eina de recerca, sinó també una manera de relacionar-se amb l’entorn.

Les nostres converses, però, no es limitaven als seus treballs de recerca. Tampoc no he oblidat les seves aportacions a un treball que vam fer des de l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat sobre les fonts d’arxiu per a la història de les dones. Li interessava especialment recuperar la presència de les dones amb veu pròpia en els documents d’arxiu. Aquelles converses em van ajudar a entendre que les relacions entre dones poden construir un ordre simbòlic femení propi, fins i tot dins d’una societat dominada per la lògica masculina i marcada per estructures patriarcals. La Clara em va fer pensar què significa ser dona en aquest marc i com, en l’àmbit familiar, les jerarquies tradicionals poden conviure amb espais de complicitat, transmissió de sabers i suport mutu. Els vincles entre sogres i joves, i també entre àvies, mares i filles, en són exemples especialment reveladors.

També tinc present la seva assistència a les Jornades d’Arxivística, on compartíem inquietuds professionals i disposàvem de més temps per posar-nos al dia de la vida de cadascuna.

La recerca de la Clara sobre les dones naixia de la seva pròpia experiència. Al seu barri de Pubilla Cases, havia participat en el moviment veïnal i en l’oposició al franquisme, i s’havia implicat en les reivindicacions que, durant els anys setanta i principis dels vuitanta, van contribuir a millorar uns barris amb serveis molt precaris. Entre altres avenços, aquelles lluites van impulsar la creació d’escoles públiques. Anys després, haver viscut aquell procés des de dins li va permetre explicar la construcció de la democràcia i reconèixer la contribució decisiva, sovint invisibilitzada, de les dones a la vida comunitària.

La Clara era molt generosa i compartia els seus coneixements amb una gran capacitat d’acollida. Aquesta actitud, basada en la proximitat i la participació, també va guiar la seva vida. El compromís polític, social i personal amb l’entorn donava coherència a les seves idees i a la seva manera d’actuar.

En els últims temps, ens havia quedat pendent un dinar entre amigues per posar-nos al dia. Amb el tràfec quotidià, no ens havíem adonat que la Clara ja no responia als missatges del grup de WhatsApp. Aquell dinar no es va arribar a fer. Ens queda la conversa pendent, però també tot el que ens va ensenyar, tot el que va compartir i el record de la seva qualitat humana.

M. Luz Retuerta