Archive for month: juny, 2020

Sobirania alimentària

Acaba un mes de juny que serà recordat com el final de l’estat d’alarma. Desprès de diverses fases ha arribat el desconfinament i hem iniciat la desescalada per abordar la nova normalitat amb múltiples mesures preventives i de cura, per minimitzar el risc de rebrot de la pandèmia.

Un mes de juny en el qual no hem pogut fer fogueres ni ballar pels carrers la nit de Sant Joan. Un solstici d’estiu que tampoc no ha anat acompanyat dels clàssics finals de curs i dels comiats a l’escola. I és en aquesta nova normalitat que vam decidir de fer l’Escola d’Estiu de manera telemàtica i amb l’ajuda de les xarxes. Hem celebrat la primera Escola d’Estiu del Baix Llobregat amb cinc sessions emeses pel canal Youtube del Centre, que han tingut prop de 500 visualitzacions. En fem una valoració molt positiva, sovint les activitats presencials no gaudeixen d’un seguiment tan ampli. Si la quantitat és important, la qualitat de les sessions no ha quedat enrere i ens esperona a seguir treballant en aquesta línia, tant pel que fa al fons dels temes tractats com a la forma de comunicar-los.

Durant aquest mes de juny hem vist mobilitzacions arreu del món de protesta contra el cruel assassinat a mans de la policia de Georges Floyd als Estats Units. En aquest butlletí, el demògraf Abdoulaye Fall ens analitza aquesta situació respecte de l’onada de protestes i de solidaritat amb les persones racialitzades. Els fets i les protestes han tingut ressò en interessants reportatges sobre les persones migrades que, procedents de diversos països, han vingut a les nostres contrades cercant un futur millor. A les comarques amb grans extensions agrícoles, són molts els jornalers que fan possible que fruita i verdura arribin arreu. Ens sumem a moltes de les veus crítiques amb els governs i amb la propietat d’aquests conreus, per les condicions de vida i de sou d’aquests jornalers. La pandèmia encara ha fet més visible aquesta situació tan alarmant que necessita una solució estructural, perquè en la nostra civilització occidental l’alimentació no és considerada una política pública i els aliments s’atenen a la llei de l’oferta i la demanda, o sigui al “mercat”.

Posar novament la mirada en l’agricultura a la comarca i posar de relleu el Parc agrari com a factor de resiliència d’una zona tan densa com la que habitem, ha estat una de les intencions d’aquesta primera edició de l’Escola d’Estiu del Baix Llobregat. Cal emprendre un nou model alimentari que, entre altres coses, serveixi per dignificar les condicions de treball i de retribució dels homes i dones del sector agrícola i ramader i de les indústries de transformació. Tot i que els sistemes alimentaris locals són centrals en les narratives associades a la sostenibilitat, hi ha estudis que assenyalen que menys d’un terç de la població mundial podria satisfer la demanda d’aliments produïts localment. La majoria de la població mundial depèn d’aliments importats que tenen darrere seu una forta petjada en el medi i en el consum d’energia.

Per això hem volgut, una vegada més, reconèixer el Parc agrari del Baix Llobregat com un espai de producció d’aliments de gran importància estratègica en l’entorn metropolità. En l’article que publiquem aquest mes, l’enginyer Carles Riba ens afirma que “el parc agrari del Baix Llobregat ha estat (i encara és en bona part) un gran factor de resiliència en l’alimentació de l’àrea metropolitana barcelonina. L’orientació de les seves produccions vers el consum de km0 representa un gran estalvi energètic, ja que comporta poc transport, poc emmagatzematge i poc processament”. Aquesta afirmació se situa al bell mig del debat entorn de la imprescindible necessitat de situar l’alimentació com una prioritat política de primer ordre.

Les cues que hem vist en algunes ciutats per part de persones que, per alimentar-se, han acudit als bancs d’aliments o organitzacions similars, han posat encara més sobre la taula la importància de l’alimentació. Són moltes les veus que consideren imprescindible parlar d’alimentació com a política pública i que és urgent abordar qüestions com :

• La planificació del territori (parcs agraris, preservació d’espais agraris i forestals, usos dels espais periurbans, horts urbans)
• El model alimentari (producció d’aliments, saludables i suficients)
• La distribució (relació productor i consumidor)
• L’economia circular (residu zero)
• La petita i mitjana indústria de transformació d’aliments (proximitat) i model de restauració.

Abordar a fons aquests 5 eixos és treballar per una alimentació sostenible enfocada a la reducció de les desigualtats socials i la segregació territorial, és abordar la sobirania alimentària. Ens caldrà treballar de manera transversal amb els diferents agents, entitats i institucions que actuen al territori, impulsant activitats que ens ajudin a continuar avançant. A la nostra Assemblea anual que tindrà lloc el proper 2 de juliol serà un bon espai per conèixer més en profunditat les activitats postcovid programades per enguany.

Aquest mes de juny hem reobert el Centre Cívic Mas Lluí de Sant Feliu de Llobregat i el Museu de la Colònia Sedó d’Esparreguera.  Degut a la pandèmia mundial del Covid-19,  el CECBLL va haver de tancar els  dos equipaments que gestiona gràcies a convenis signats amb l’Ajuntament de Sant Feliu i  amb la Generalitat de Catalunya, respectivament. La reobertura està essent gradual i, de moment, el Centre Cívic Mas Lluí és obert per a la cessió d’aules d’estudi a la ciutadania, mentre que el Museu ofereix les visites gratuïtes només en la modalitat de visita lliure. En ambdós casos s’han hagut de prendre les  mesures sanitàries i higièniques prescrites i s’han posat les condicions necessàries per facilitar l’acollida  a les persones que visitin aquests equipaments. Desitgem que ben aviat es puguin obrir a ple rendiment.

Què en podem aprendre, del cas George Floyd?

La commovedora mort de George Floyd el passat 25 de Maig a  Mineápolis a mans d’un policia blanc sota la mirada còmplice de tres col·legues seus, sembla ser la gota que ha fet vessar el got d’un sentiment profund i generalitzat d’injustícia que la població afroamericana ha anat suportant heroicament durant les últimes dècades. La justificada indignació popular i la consegüent ràpida expansió de les mostres de compassió als carrers de les principals ciutats del món denoten no només un sentiment d’empatia i de grandesa humana sinó que, a més, palesen el caràcter crònic del problema de la discriminació racial arreu.

Moltes de les persones racialitzades que s’han manifestat durant els últims dies ho han fet mogudes, sobretot, per unes ganes irreprimibles d’expressar una desconsideració que es formalitza pel subministrament quotidià i sostingut de micro dosis de racisme que, encara que no culminen en un enllaç tràgic, busquen un efecte anàleg. Les envestides de les que les minories ètniques (i especialment la comunitat negra) són objecte als Estats Units, es poden extrapolar fora del Estats Units d’Amèrica. No té sentit entrar a valorar si el racisme és més denunciable a Nord Amèrica que aquí perquè senzillament l’acte en sí, consistent en deshumanitzar en base al criteri racial, produeix el mateix efecte sobre la víctima.

A més, les notòries diferències entre les trajectòries immigratòries de les nacions europees i del país nord-americà fan impertinent qualsevol exercici de comparació degut al caràcter fonamentalment sistèmic i secular del racisme als Estats Units. La realitat americana és la culminació lògica d’una concatenació d’errors històrics dels quals destaquen la exterminació dels pobles indígenes, la instrumentalització de la esclavitud durant dos segles i, sobretot, la institucionalització de la segregació residencial coronada amb la famosa política de redlining iniciada a finals dels anys 30.

Constatades la compassió i la solidaritat que hem mostrat des del vell continent amb múltiples mobilitzacions que, per cert, han destacat per l’alta presència de persones no racialitzades, convindria analitzar els fets en relació a les nostres pròpies dinàmiques de convivència. No ens costaria, llavors, arribar a la conclusió que el racisme no és una exclusivitat americana i que, per tant, la lluita per eradicar-lo, és també nostra.

A casa nostra, existeix una realitat latent que ens hauria d’interpel·lar si el projecte col·lectiu de construcció d’una societat justa i cohesionada és tan important com es proclama. Si no s’operen canvis importants en el nostre paradigma de gestió de la diversitat, no seria descartable que puguem arribar algun dia a viure una situació tan lamentable com la amb que ens solidaritzem avui.

Si bé és cert que a l’Estat espanyol la immigració és relativament recent, no és menys evident que ha passat suficient temps per  a que la realitat sociodemogràfica del país es vegi reflectida a tots els nivells i sectors de les estructures laborals (administració pública i empreses privades). Durant molts anys els immigrants africans, llatinoamericans i de l’Europa de l’Est han trobat un perfecte encaix al mercat laboral espanyol caracteritzat per la poca qualificació en sectors com la hostaleria, l’agricultura o les cures; quelcom que els ha mantingut en la precarietat. Més de dues dècades des de l’arribada dels primers fluxos, una segona generació cada cop més nombrosa lluita per trobar el lloc que creu que li correspon en el país que consideren ser el seu perquè no en coneixen cap altre. I aquest lloc no és pas el dels seus pares perquè senzillament tenen identitats, aspiracions i trajectòries de vida diferents.

No calen esforços per constatar la clara infrarepresentació de les minories ètniques en els llocs de treball ben considerats socialment. Subscrivint les reflexions  d’una noia marroquina quan deia: “encara que hagis nascut aquí, com a persona racialitzada el màxim al que pots aspirar a treballar en un ajuntament és sent mediadora intercultural”, convé reconèixer que tenim molt de marge de maniobra per demostrar que l’ascensor social, principal garantia del progrés intergeneracional, funciona adequadament.

El sostre de vidre és, a més, un perillós acumulador de frustracions. De fet, és gràcies al sacrifici d’una primera generació que no ha volgut que els seus fills i filles tinguin una vida similar a la seva, que molts d’aquests joves -havent-hi aportat la seva part de dedicació per optimitzar els actius d’un model educatiu d’èxit- han tingut una bona preparació. Inhibir aquest anhel de realització personal, essencialment en base a criteris racials, només pot generar ràbia, frustració i, previsiblement, revolta.

Se’ns presenta la inestimable oportunitat d’aprendre dels èxits i desencerts dels països del nostre entorn que tenen una trajectòria més dilatada en matèria migratòria en la vessant de la integració dels nadius racialitzats. El recent exemple de França amb les revoltes dels joves de les banlieues és una clara prova de les nefastes derivacions d’una manera de fer a curt termini.

El nostre principal repte de futur rau, primer, en reconèixer que la qüestió de la integració de les segona i incipient tercera generacions existeix i, en conseqüència, ser valents a l’hora d’adoptar les mesures adequades per fer-hi front.

Aquestes necessàries millores anirien en el sentit de reforçar els evidents i valuosos esforços consentits per tota la societat catalana per fer d’aquest país una terra acollidora i on els somnis es fan realitat.

Abdoulaye Fall
Doctor en demografia

Alimentació i energia

Moltes dades estadístiques indueixen a pensar que el proveïment de l’alimentació humana comporta uns recursos i unes activitats residuals. En efecte, semblen indicar-ho les dades sobre energia aportades per l’Agència Internacional de l’Energia (IEA, International Energy Agency), sobre valor afegit del Banc Mundial (WB, World Bank) i sobre ocupació de l’Organització Internacional del Treball (ILO, International Labour Organization) per als sectors de l’agricultura, la ramaderia i la pesca.

En resum, el consum d’energia final (la destinada als usuaris) dels sectors de l’agricultura, ramaderia, pesca i silvicultura està compresa entre l’2,2 i 2,8% del total (entre els àmbits territorials analitzats Espanya i Catalunya en els primers llocs); en valor afegit és entre 1,0 i 4,1% del total (aquí Catalunya és el més baix); i, entre 1,7 i 4,4% del total del total de persones ocupades en els països desenvolupats (Catalunya també en el valor més baix) i una proporció alta en el conjunt del món (27,8%) i encara més elevada en el conjunt de països en vies de desenvolupament.

Però, si enlloc de posar el focus en els sectors primaris es pren en consideració el conjunt de la cadena que proveeix l’alimentació, les coses canvien radicalment. Les dades bàsiques sobre aquest nou punt de vista pel que fa a l’energia (el qual, probablement, es pot extrapolar al valor afegit i a l’ocupació) les aporta l’estudi encarregat per la FAO “Energy-smart” food for people and climate (2011) http://www.fao.org/docrep/014/i2454e/i2454e00.pdf.

Aquest treball, amb dades de 2009, posa de manifest que, a escala mundial, la cadena alimentària mundial consumia el 30% de tota l’energia. El conjunt de la cadena alimentària és dividit en tres parts: a) Producció primària, subdividida al seu torn en agricultura, ramaderia i pesca; b) Processament (sector industrial en els balanços energètics d’IEA) i distribució (sector del transport a IEA); i c) Venda a la menuda (sector de serveis públics i comerç a IEA), preparació i cocció en les llars i la restauració (sectors residencial i de serveis púbics i comerç a IEA). També fa una distinció entre els països de rendes altes (uns 1.200 milions d’habitants en aquell any; tot i que no coincideix exactament, s’aproxima als països OCDE, entre ells EU28, Espanya i Catalunya) i els països de rendes baixes (uns 5.500 milions d’habitants; aproximadament, els països no-OCDE).

Doncs bé, en base a aquests criteris, l’estudi encarregat per la FAO proporciona les següents dades:

Aquesta taula mereix alguns comentaris:

En primer lloc, constatar que els 26.390 TWh/any d’energia destinats a la cadena alimentària són el 29,8% del 88.460 TWh/any d’energia final mundial l’any 2009, descomptats els usos no energètics.

En segon lloc, posar de manifest la diferència de recursos energètics destinats a l’alimentació entre els països de rendes baixes (2.260 kWh per habitant i any) i els països de rendes altes (11.340 kWh per habitant i any).

En relació a la distribució dels recursos energètics al llarg de la cadena alimentària, cal dir:

• Les produccions primàries consumeixen la part més petita del total de la cadena alimentària (21,9%; 6,0% del total d’energia final); aquest valor, superior al donat en la taula anterior, inclou els consums d’energia en fertilitzants, fitosanitaris i pinso pels animals (inclosos com a indústria en els balanços energètics d’IEA), i altres despeses de caràcter general incloses en el transport i altres sectors. En els països de rendes altes, aquesta part té un percentatge superior.
• En el si de l’apartat de les produccions primàries és de destacar el diferent repartiment entre components en els països de rendes altes i baixes. Mentre els primers dediquen la major part de l’energia (13,0%) a la producció animal (ramaderia i pesquera) davant de l’agricultura (12,0%), els segons hi dediquen tan sols el 5,0% al sector primari animal davant del 14,5% de l’agricultura. En energia per càpita les diferències són encara més escandaloses: 1.410 kWh per habitant i anys a la proteïna animal en els països de rendes altes davant de 110 kWh per habitant i any en els països de rendes baixes.
• El consum d’energia en el processament (sector indústria en els balanços d’IEA) i distribució (sector del transporta IEA) dels aliments és el component més important de la cadena alimentària (43,3%) que, en els països de rendes altes, arriba quasi a la meitat (48,0%). Els valors per càpita són encara més extrems: els països de rendes altes hi destinen 5.440 kWh per habitant i any, i els de rendes baixes, 860 kWh per habitant i any.
• Finalment, l’energia destinada a la venda a la menuda, la preparació i la cocció dels aliments és el segon component en importància (34,9%) i, sorprenentment, és més elevat en els països de rendes baixes (42,5%). Això pot tenir com a explicació el menor pes de l’elaboració industrial i els mitjans menys eficients de cocció. En tot cas, com en els casos anteriors, el consum per càpita és més elevat en els països de renda alta (3.175 kWh per habitant i anys) que en els països de rendes baixes (960 kWh per habitant i any).

Voldria acabar amb les següents conclusions:

1. Els recursos utilitzats en la cadena alimentària (i, de forma particular, l’energia) són molt més importants del que certes estadístiques organitzades per sectors ens indueixen a pensar. L’alimentació és de ben segur la necessitat a què dediquem més recursos i energia (30%).
2. Hi ha un desequilibri molt gran entre els països de rendes altes i de rendes baixes pel que fa als recursos i l’energia destinats a l’alimentació. Això es combina amb el tema del malbaratament d’aliments (aspecte no tractat en aquest escrit) que, en els països de rendes altes, es produeix sobretot en les darreres etapes de la cadena alimentària (mercat a la menuda, congelador de la llar, el plat) quan l’aliment ja ha adquirit el seu màxim valor.
3. El coneixement de l’esforç realitzat en recursos (i, particularment, en energia) en cada classe d’aliment i per a cada etapa de la seva cadena de proveïment, combinat amb criteris sobre dietes i salut, pot donar orientacions importants sobre com plantejar l’alimentació del futur.

El parc agrari del Baix Llobregat ha estat (i encara és en bona part) un gran factor de resiliència en l’alimentació de l’àrea metropolitana barcelonina. L’orientació de les seves produccions vers el consum de km0 representa un gran estalvi energètic ja que comporta poc transport, poc emmagatzematge i poc processament. Per augmentar aquesta eficiència, convindria posar en valor agrícola nombroses parcel·les i espais intersticials (fins i tot, algunes zones verdes allunyades) avui dia no aprofitades.

Carles Riba Romeva
President del CMes i membre de Junta del CECBLL.

La primera edició de l’Escola d’Estiu del Baix Llobregat 2020 quasi  arriba  a les 500 visualitzacions al canal de Youtube del CECBLL. La situació de pandèmia que patim des del mes de març, ha fet que el Centre d’Estudis haguem replantejat i repensat projectes que estaven al nostre pla d’activitats, com ara l’Escola d’Estiu. Amb aquest projecte hem fet una immersió en les noves tecnologies per tal que el coneixement sobre la comarca continués arribant a la ciutadania. En aquesta ocasió hem parlat de l’alimentació i l’agricultura des de diverses vessants, i hem comptat amb la participació de persones de reconeguda solvència en el tema, com ara les historiadores Gemma Tribó i Mercè Renom que van obrir l’Escola d’Estiu amb les seves conferències “El passat i el present de l’agricultura al Baix Llobregat” i “Història del proveïment i l’alimentació del segle XIV al XX” respectivament.

El segon dia vem comptar amb les intervencions de la gerent del Parc Agrari del Baix Llobregat, Gemma Francès, que ens va parlar de “La producció agrícola al Baix Llobregat el segle XXI” i Rafael Bellido, advocat expert en urbanisme, que ens va oferir la conferència “Agricultures del Baix Llobregat: planejament i gestió del territori”

I va clausurar l’Escola d’Estiu Oriol Estela, coordinador general del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, amb la seva ponència “L’alimentació i la resiliència urbana al segle XXI” seguida d’una taula rodona on hi van participar Laia Soldevila, periodista del Crític, Mariano Martínez de l’Associació de Gastronomia i Turisme del Baix Llobregat i el mateix Oriol Estela, moderats per la presidenta del CECBLL , Genoveva Català.

Des d’aquestes línies volem agrair a totes les persones que han col·laborat en aquesta primera edició de l’Escola d’Estiu, la seva bona predisposició en embarcar-se en un projecte nou que encetem amb tecnologies que no havíem utilitzat fins ara. Gràcies a totes! Gràcies a tots!