Archive for month: desembre, 2020

2020: BON VENT I BARCA NOVA!

Ens hem acollit a aquesta dita popular per acomiadar un any en què totes les persones arreu del món hem viscut l’impacte de la pandèmia produïda pel coronavirus. A Catalunya, Espanya i Europa, el mes de març començaven uns temps difícils per a la salut, per a la vida, per a l’economia, per a la cultura i per a la sociabilitat. Quan escrivim aquestes ratlles constatem que en el 2020 hem passat per alt festes i celebracions de tota mena i ara hom es resisteix a la possible pèrdua de les festes de Nadal, Cap d’Any i Reis.

En el calendari del món occidental de procedència judeocristiana hem anat sumant, a les celebracions pel canvi de les estacions i els solsticis, rituals de caràcter religiós, festiu, social i familiar que una descarnada societat de consum ha engrandit i magnificat. Les habilitats del món de la publicitat i del màrqueting fa que ens resulti imprescindible allò de “vuelve a casa por Navidad”. Les xarxes socials i els mitjans de comunicació malden per fer-nos sentir que allò de “per Nadal cada ovella al seu corral” ja no es correspon als nostres temps i que el tió no només ha de cagar avellanes i torró, sinó que millor que faci conxorxa amb Santa Claus i buidi els grans magatzems.

Personalitzem l’any 2020 com a culpable del trasbals viscut i l’acomiadem tot dient-li: 2020, bon vent i barca nova, no ens sap greu que te’n vagis. L’any se’n va i amb ell potser les malures. Mentrestant, desconsoladament lamentem totes les absències i, entre elles, la de la jove Marta Mayordomo (42 anys), tinenta d’alcalde de Desenvolupament Econòmic de l’Ajuntament del Prat de Llobregat i la del vell Jordi Nadal (91 anys), historiador expert en la revolució industrial.

Així les coses, abordem amb desconcert un acabament d’any 2020 en el qual la veritable tragèdia és el nombre de persones mortes, de les malaltes i de la facilitat de propagació del virus. Tragèdia que ha topat amb un sistema sanitari debilitat arran de la crisi de 2008 i de les moltes retallades que ha sofert la sanitat pública, a l’ensems d’una endèmica baixa inversió en matèria de recerca científica.

Amb tot, el Centre d’Estudis som una entitat que s’enfila cap als 47 anys de la seva fundació i ens hem proposat resistir, innovar i continuar sent útils a la societat a la qual ens devem. En la presentació de la Memòria d’aquest any 2020 hem informat que:

«Ens hem mantingut fermes en la majoria dels propòsits, hem procurat executar el Pla d’Activitats tot i que amb renúncies rellevants com ara l’edició del Premis de Reconeixement Cultural, que s’havia de celebrar al teatre l’Artesà del Prat del Llobregat, o la 8aTrobada d’entitats d’estudi. El dijous 12 de març queia com una llosa l’anunci de la declaració d’Estat d’alarma, cosa que va suposar que el Centre Cívic Mas Lluí, allà on tenim ubicada la nostra seu, romangués tancat fins el 8 de juny.

»En el primer trimestre de l’any aconseguíem posar en funcionament i consolidar la Xarxa de Memòria Democràtica del Baix Llobregat, colze a colze amb el Consell Comarcal i un amplíssim ventall de persones, associacions i institucions. A partir del segon trimestre, la capacitat adaptativa avançava amb passes fermes i segures i començàrem a fer les reunions des d’aplicacions com el meet.jitsi i adaptàrem les activitats a d’altres formats. Una de les moltes experiències reeixides fou la primera Escola d’Estiu del Baix Llobregat, emesa pel canal Youtube, que fou el nostre bateig en matèria d’activitats online. En aquest sentit emprenguérem un altre projecte que consistia a obrir la nostra “botiga de llibres online”, així com subscriure’ns al canal ZOOM per millorar la qualitat de les reunions i de les activitats.

»L’ajornament “sine die” d’activitats presencials tingué una excepció que fou l’Assemblea anual d’associades, el dia 2 de juliol. Proveïdes de la corresponent mascareta i marcant les distàncies, celebràvem una sessió atípica que com a cloenda tingué una brillant conferència del Dr. Bóveda, qui ens feu un paral·lelisme entre “l’epidèmia de la grip del 1918 i la pandèmia del coronavirus”.

»L’execució del Pla d’activitats ha continuïtat de manera implacable. Les 10es Jornades de Patrimoni celebrades virtualment a Castelldefels, la sessió de formació per començar l’11è projecte de recerca col·lectiva sobre exili i deportació, dirigida per Maribel Ollé, o la sessió de crida per l’impuls del 12è projecte de recerca col·lectiva sobre l’economia social i el cooperativisme, dirigida per José L. Martínez, han estat activitats que, amb un nou format, han sumat participants i han fet present el Centre a la vida cultural.

»Aquesta tardor fèiem balanç del primer any de gestió de les visites els caps de setmana al Museu de la Colònia Sedó (activitat en conveni amb el mNactec) i, malgrat la covid, el balanç de visitants ha estat altament positiu. Com també ho ha estat l’inici de la tramitació municipal de la declaració del conjunt patrimonial com a BCIL.

»Hem produït una nova modalitat de Jornada. Aquest és el cas de la 6a Jornada de Paisatges Contemporanis que amb format de reportatge versa sobre canvi climàtic, transició energètica i economia circular. El 2020 també ha estat ric en productes editorials: Descobrir el Canal de la Infanta, set itineraris per la seva Xarxa; Materials 23; La geologia i la mineria al Baix Llobregat, un patrimoni identitari a través de la història, itineraris del patrimoni geològic i miner del Baix Llobregat; Paisatges contemporanis del Baix Llobregat, Innovació i Creativitat per un territori en transició; Memorial/recerca 2019. Presentació biografies; Lideratges femenins del Baix Llobregat, 1a part; i a principis d’any vam presentar el llibre Trencadís Violeta. El llegat de les dones de Sant Joan Despí, un llibre on hem volgut fer visible i posar de relleu el paper de les santjoanenques en la construcció i transformació de la ciutat.

»Hem mantingut una intensa col·laboració amb associacions, entitats i institucions. També amb els mitjans de comunicació, en plena pandèmia la publicació comarcal elbaix.cat va recollir el pensament de moltes persones vinculades al Centre d’Estudis. En aquest any solitari i isolat, el Butlletí mensual ha continuat sent una eina que ha mantingut el vincle entre les persones associades, que ha reflectit en articles d’opinió, en els editorials i en el conjunt de la publicació com tots plegats hem anat copsant la pandèmia i els seus efectes. A l’abril, el Butlletí s’obria com a aparador virtual als noms propis d’homes i de dones de la comarca que, per mitjà de la literatura, creen i difonen pensament i emoció.

»Ens sentim orgulloses de la feina feta, un exercici que ha estat possible gràcies al voluntariat (tots i totes) i que ha permès donar continuïtat a l’activitat laboral del Centre, un cop superada l’etapa en què haguérem d’acollir-nos a l’expedient de regulació temporal de l’ocupació.»

Per tot això, socis i sòcies, amigues i amics del Centre d’Estudis del Baix Llobregat. us desitgem un bon any 2021, i ens reafirmem en el nostre compromís de treball per la vida digna de les persones i per una comarca cohesionada, culta i pròspera, respectuosa amb el medi ambient i capaç d’assolir els reptes dels nostres dies.

 

 

CARLES ANDREU, DEL BAIX LLOBREGAT AL PARÍS DE LA REVOLTA

Del 1975 a primers anys 80, la revista francesa Jazz Magazine citava el cantant Carlos Andreu en el context de col·lectius musicals militants del país veí com ara Le temps des cerises o la Intercommunal Free Dance Music Orchestra. Eren grups centrats a París i en l’òrbita del reconegut pianista François Tusques, que aleshores transitava des del free jazz avantguardista a una música de contingut més popular i multicultural, en línia amb les seves inquietuds polítiques i socials relacionades amb l’esquerra sortida del maig del 68.

La intuïció que Carlos Andreu podria ser espanyol o fins i tot català, venien tant pel seu nom i cognom com pels temes interpretats que constaven a les crítiques discogràfiques i de concerts de la revista. Eren principalment cançons de la Guerra Civil espanyola, de la Comuna de París, himnes revolucionaris o temes que tractaven la realitat social del moment, ja fos de França o d’altres indrets en conflicte com era l’Espanya en plena dictadura. A principis dels 80 les aparicions de Carlos Andreu a la revista varen anar minvant i no vaig resoldre l’enigma del seu origen fins bastants anys més tard.

Va ser just l’any 1994 quan, per a la meva sorpresa, el cantant va fer alguns concerts a Catalunya –acompanyat de François Tusques i altres músics– i, al menys, tres van ser al Baix Llobregat (Sant Feliu, Sant Boi i Molins de Rei). Va ser aleshores que hi vaig contactar per descobrir que havia nascut a Sant Feliu de Llobregat i se’m van obrir les comportes de la seva història. Amb la informació de primera mà, podia escoltar i visualitzar el seu trajecte a França, des de la difusió de músiques populars espanyoles a la cançó política reivindicativa i els col·lectius de jazz popular, per arribar –en una etapa ja de maduresa– a una forma molt personal d’interpretar textos de poetes que, vorejant el jazz i la música de cabaret s’endinsa en la música contemporània.

Nascut el 1938 a Sant Feliu de Llobregat i fill d’una família vinguda de La Franja, la història comença amb un “exili” personal a París l’any 1962, fugint de la grisor que li oferia la dictadura franquista. Influenciat pel poeta César Vallejo, inicialment pensa seguir camins literaris però el cant, que li venia per tradició familiar, el porta a cantar pels carrers del Barri Llatí per guanyar-se la vida. L’any 1973 actua ja en festivals de solidaritat amb Xile, Espanya, Portugal, Palestina o Turquia, que vivien aleshores circumstàncies polítiques i socials explosives. El 1974 participa en el festival multitudinari de Larzac (103.000 assistents) contra l’expropiació de terres a pagesos i ramaders per part de l’exèrcit francès. El disc en directe testimoni del festival, recull per primera vegada una cançó enregistrada de Carlos Andreu que, a Larzac, coneix també al pianista François Tusques amb qui se li obre una perspectiva de futur en la música.

Tot seguit, al costat del pianista, participa en diversos discos (Dansons avec les travailleurs immigrés, Attention l’armée i Atelier populaire de Chanson, tots de 1975) i l’any 1978 entra a formar part de la Intercommunal Free Dance Music Orchestra (sempre amb F. Tusques) participant en els discs L’Inter Communal (1978), Après la marée noire (1979), Hommage a Jo Maka (1982) i Le Musichien (1982); amb ells actua en teatres, centres de joves i de treballadors immigrants o també al carrer, en tallers i fàbriques en vaga. A mitjans anys 80 l’activitat de la Intercommunal va minvant i queda molt treball inèdit amb la participació del cantant. En paral·lel, Carles Andreu s’havia fet una carrera pròpia de cantautor social i popular amb dos discos al seu nom que també el van portar a fer concerts per tota França: Prohibido (1976) i Viva la vida (1978), dedicats principalment a la crítica del règim franquista.

Als primers anys 80, amb l’arribada dels socialistes al govern francès, el públic més polititzat d’aquets col·lectius es va anar desmobilitzant i el cantant es reinventa recuperant el seu interès per la poesia. Després d’un disc de transició (Les yeux des oiseaux, 1984) torna amb Carlos Andreu chante César Vallejo (1987, amb el guitarrista Angelo Da Silva) com a inici d’una nova etapa creativa molt intensa i personal sobre l’obra dels poetes. Seguirà amb La piedra cansada (1992) –treball sobre diversos poetes sud-americans no publicat en disc– novament amb el pianista François Tusques. Des del 1994 treballa també amb el pianista un repertori basat en els poemes futuristes de Salvat Papasseit (Arc voltaic, que s’enregistra en disc al 2003) i també tradueix al francès una edició antològica del poeta. Carlos Andreu chante les paroles de Gaudí (1998) és el següent treball, sobre els textos del arquitecte recollits en el llibre d’Isidre Puig Boada que s’edita també a França amb una introducció de Carles Andreu. Instal·lat de nou a Catalunya, l’any 2010 presenta amb músics d’aquí (Joan Saura, Miquel Àngel Marin i Ignacio Lois) el poema “Tabaccaria” de Fernando Pessoa, que també queda a hores d’ara pendent d’editar en disc.

Altres espectacles que s’intercalen en aquest darrer recorregut del cantant el porten a reivindicar el treball dels filòsofs (L’impromtu du Triton, 2007), la seva biografia (Autobiografia cantada i parlada, 2009), la solidaritat amb Gaza (Musiciens avec Gaza, 2010), tots tres amb François Tusques. També recull les revoltes àrabs en la riba de la Mediterrània a La Indignadura del Dragó-Conga (2011 amb Els Camps del Cinabri), les particularitats de la llengua a No hi ha llengües petites (2012, amb F. Tusques i Hélene Bas) i Polisònica Catalànica (2014, amb Víctor Bonet Arbolí) a més de participar el 2018 a París en la reivindicació dels 50 anys del maig del 68 (Heterophonies/68, amb François Nicolàs).

La seva música confirma les expectatives d’una obra feta des dels anys 70 en les “trinxeres” de la França més “engagé”. Però tant pel seu recorregut principalment en territori francès, com pel compromís social i creatiu viscut al marge dels circuits comercials, l’obra de Carles Andreu no va arribar a Espanya fins molts anys més tard, tot i haver cantat sempre en castellà i català. La seva és una línia de treball ininterromput fins al nostres dies (amb molta feina sense publicar) que una gran part del públic desconeix, malgrat el respecte de crítics i músics. En un estil totalment personal, Carles Andreu teatralitza la veu, canta, recita, improvisa, fa atacs, inflexions, repeticions i falsets amb una veu potent que li ve de la jota i amb un rigor tècnic i creatiu fora de les normes; el seu cant resulta innovador, espectacular i alhora exigent i entranyable.

Però l’activitat artística i social de Carlos Andreu no es limita a la vessant musical i discogràfica que aquí ens han servit de guió. És autor també d’una llarga producció literària (poesia, obres de teatre i guions cinematogràfics) alguns dels quals premiats a França, però també d’una activitat teatral a nom propi o amb el Théâtre de la voix, amb muntatges sobre la realitat social espanyola, que sempre li ha servit d’inspiració en la seva militància artística.

Seguir la personalitat creativa polifacètica de Carlos Andreu i Sancho no és fàcil ni en temps d’internet, justament per aquest component alternatiu i militant de la cultura que ha conreat. Per a qui hi tingui interès, pot consultar el interessant documental Carlos Andreu, viaje por el largo camino del arte (https://vimeo.com/162806621), el web del cantant, centrat de moment en l’aspecte musical (www.carlos-andreu.com), i també la seva entrada a Wikipedia i d’altres referències disperses que es poden trobar a la xarxa.

Testimoni actiu i relator d’alguns dels canvis socials i culturals més influents de la segona meitat del segle XX, Carlos Andreu és un personatge del Baix Llobregat que farem bé de descobrir tot gaudint del seu llegat.

Josep Bergadà
Activista cultural

——————-

©Fotografia: Horace