Archive for month: gener, 2021

La recuperació de la memòria històrica de les dones, un homenatge i una reivindicació per  Joana Llordella i Blanca Mampel[1]

DESCARREGAR ARTICLE EN PDF

L’any 2018 vam trobar un document inèdit a l’Arxiu Municipal d’Esparreguera que potser ens pot ajudar a entendre una mica millor quin era l’ambient de l’Esparreguera posterior als Fets d’Octubre a moltes llars d’Esparreguera. És un document de l’any 1935 que consta d’onze folis i una portada on es demana justícia. Aquest és escrit a mà, dirigit a l’alcalde d’Esparreguera i signat per 321 dones –potser alguna més perquè hi ha algun full que no es pot llegir del tot bé– en blau predominantment i vermell.

Amàlia Ginestà i Magdalena Jorba. Fons Colàs Jorba.

En algun cas són dones d’una mateixa família, com podria ser, per exemple, el cas de  l’Amàlia Ginestà Llunell, la seva sogra, Rosalia Piè i la seva filla,  Magdalena Jorba Ginestà, però no sempre és així. Tampoc podem dir que totes les signatures són de dones que tenen el marit o un fill empresonat pels Fets d’Octubre o pels fets coneguts com dels Rabassaires, per exemple, el cas abans mencionat.

En general, són de dones que, pel tipus de grafia, no denoten un alt nivell d’estudis i 66 de les quals eren analfabetes, això vol dir un 20,6% aproximadament, i evidentment, si aprofundíssim amb les mares d’aquestes, el percentatge encara seria més elevat. Aquest detall ha estat una dificultat afegida, quan hem volgut esbrinar qui eren aquestes dones, ja que els noms i cognoms vacil·len entre “b”/”v”, ”o”/”u”, “h”/o, “e”/”a”, amb accent/sense accent, etc.

L’escric que presentaven era un escrit que semblava força espontani pel tipus de redactat i puntuació, tot allunyant-se de l’estereotipat llenguatge dels sindicats o partits d’aleshores. Deia així (transcrivim literalment):

Il·lustríssim Sr.

Amb tot el degut respecte, les dones d’aquest poble, mares, esposes i filles, ens dirigim a vos pregant[2] en que tingueu a be preocuparvos de que no s’atropelli a ningú ja que com vos sabeu, tot-hom guarda el màxim respecte, i en cas que aixís no fos allavors fer justícia, però mai atropellar.

Per la República,

Visqueu molts anys,

Esparraguera, 30 d’abril de 1935

Tenint en compte que és possible que el llistat que oferim més avall pot presentar algunes errades, creiem convenient publicar-lo precisament per millorar-lo, ja que fins ara era un document desconegut. Per altra banda, referit a aquests fets, tampoc coneixem iniciatives semblants en altres ajuntaments, per això creiem que l’escrit al qual ens referim va ser una iniciativa espontània d’alguna d’aquestes dones que, desesperada per la situació, buscava l’ajut de l’alcaldia del moment.

Signatures d’Amàlia Ginesta, la seva sogra, Rosalia Piè i la seva filla, Magdalena Jorba (1935). AMES

Parlem de desesperació d’aquestes dones per diverses raons. En primer lloc per l’ambient repressor i col·lectiu que es respirava aleshores i perquè les dones pagaven les conseqüències de tenir els homes empresonats. Aleshores hi havia una trentena d’empresonats. Pensem que 56 d’aquestes dones tenen relació directa amb els empresonats pels Fets d’Octubre o de la causa Rabassaire, això significa un 17’4% com a mínim.

És significatiu el fet que 134 d’aquestes dones o els seus familiars, com a mínim, patissin repressió en finalitzar la Guerra Civil.

 

Per altra banda, moltes de les nostres protagonistes treballaven a la indústria tèxtil, 167 de 321, això vol dir, una mica més de la meitat, però moltes, 123, un 38 % del total, tenien un entorn que vivia de la terra i, encara que elles mai consten com a parceres, sabem que la majoria feien de pageses o bé treballaven a la fàbrica i també a la vinya. A més, ni que algunes treballessin a la indústria tèxtil, els sous no eren suficients, si no comptaven amb els dels homes en cas que fossin empresonats.

 

Per altra banda, creiem que no és massa significatiu el fet que 21 de les dones signants tinguin alguna relació amb la CNT, un 6,6%, però s’ha de tenir en compte també la seva participació perquè expressa el grau de descontent que es vivia en aquesta població.

Pel que fa a l’origen de les dones signants, la majoria són nascudes a Esparreguera, 142 concretament, això vol dir un 44,2 % del total, i un 18,7 són de fora de Catalunya, la resta provenen d’altres indrets de Catalunya o bé no hem pogut localitzar el seu origen.

Quin era l’origen d’aquest document?

A les eleccions municipals del 31 de maig de 1931[3], ERC i la Unió de Rabassaires van sortir elegits com a força predominant a Esparreguera, i el Patit Radical i la Lliga van quedar com a representació minoritària. Durant els Fets del 6 d’octubre de 1934, l’Ajuntament esparreguerí es posà de costat de la Generalitat davant del govern central de Madrid.

Així doncs, tot i que Esparreguera es perfilava com un poble industrial, creiem que el paper de la pagesia encara pesava en la vida sociopolítica de la vila i el paper de La Unió de Rabassaires era rellevant. De fet, la importància dels Rabassaires a Esparreguera venia de lluny, ho podem observar en aquest  programa del 1924, que anuncia el míting, entre d’altres de Lluís Companys.

Cartell que anuncia la xerrada de coneguts oradors de “La Unió de Rabassaires” 1924. AMES

El local de La Unió de Rabassaires d’Esparreguera estava ubicat al carrer de Madoz, actual carrer Taquígraf Garriga, núm. 10, i el sindicat era reconegut pel Ministerio de Hacienda des del dia 22 d’octubre de 1926, acollida a la Ley de Sindicatos de l’any 1906. Segons un document enviat al Ministerio de Industria y Comercio[4], amb data de 18 de novembre de 1933, i signat pel  qui aleshores era el seu president, en Josep Colilles, el sindicat tenia un total de 250 socis i estava afiliada a la Federació de “Unió de Rabassaires”.

Esparreguera tenia uns 5.000 habitants a l’època de la Segona República (1931-1939), concretament quan es produeixen els Fets d’Octubre, en tenia 5.200.

 

Els Fets d’Octubre i el conflicte Rabassaire

El Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de Contractes de Conreu el 21 de març de 1934 sense cap vot en contra; aquesta era una llei que pretenia fomentar la petita propietat familiar a través de garantir una durada mínima de contractes, limitar els desnonaments i admetre el dret a obtenir la terra per part del pagès. Tot i ser respectuosa amb la propietat privada, el 4 de març, el govern central, que era de dretes, plantejà un recurs davant del Tribunal de Garanties Constitucionals, amb una majoria conservadora, que posava en qüestió les atribucions del Parlament Català per dictar la Llei de Contractes de Conreu abans esmentada. Això va provocar que el sis de juny s’anul·lés la Llei de Contractes de Conreu.

Pel que fa a Esparreguera, el diumenge, 14 de gener de 1934, se celebraren eleccions municipals i l’opció popular fou pel partit de dretes, que comandà el nou consistori des del dia 1 de febrer. En aquest període constatem el paper dels regidors d’ERC, en nom de la minoria. Així, per exemple, s’acordà el 7 de juny adherir-se a una proposició escrita presentada per aquesta minoria per tal de significar a  l’Honorable President de la Generalitat que l’Ajuntament està totalment al costat del Govern per a defensar Catalunya dels atacs que per mitjà d’una campanya empresa per elements centralistes i recolzada en el Govern Central, s’infereixen a la seva autonomia.[5]

El mes d’octubre es produeix un moviment insurreccional del govern autònom de Catalunya que és conegut com els Fets d’Octubre; moviment que s’oposa a la involució conservadora del govern de l’Estat. És en aquest moment que el president Lluís Companys proclamà l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola. A Barcelona i voltants es produïren alguns combats espontanis durant el 6 i 7 d’octubre. El nombre de víctimes va ser de 40 morts i més d’un centenar de ferits. En altres indrets de Catalunya, no massa, es van produir diversos tiroteigs i una quarantena més de morts i ferits.

Aquest intent secessionista acabà amb l’empresonament del govern de Catalunya i la repressió d’aquells que havien fet alguna acció de suport.

Esparreguera també participà en aquesta petita parcel·la de la història. El 5 d’octubre es constituí el Comitè Revolucionari i,  segons consta a les actes:

A les 18,30 del dia 5 d’octubre d’aquest mes es presentaren al despatx de l’Alcaldia els cinc individus que formen la minoria d’esquerra catalana, acompanyats d’altres individus, algun d’ells afiliats al Sindicat d’oposició a la CNT (Confederació Nacional del treball), els quals, per veu del Conseller Miquel Galceran, exposaren : que tenien llurs vides compromeses en els greus moments en què Catalunya es troba, per la qual cosa, i essent ben definit que la majoria de l’Ajuntament no està pas identificada amb el pensar del partit governamental de Catalunya, reclamaven el control de la Casa consistorial en el referent a l’ordre i govern de la població. Acompanyaven als parlamentaris gran nombre de manifestants que s’estacionaren a l’escala d’accés a la casa Consistorial i davant la Plaça de l’Ajuntament. Des d’aquest moment i fins a la Capitulació del Govern de la Generalitat, els revolucionaris es dedicaren a tota classe d’excessos i abusos tals com : organització de rondes i guàrdies armades, recolliment de l’armament dels particulars, incautació dels serveis telegràfic i telefònic; coaccions a empleats municipals, pertorbació de l’ordre públic, requisament d’automòbil, incautació dels distribuïdor d’essència, apropiació del segell de l’Alcaldia, hissament de les banderes socialista i federal…

A les 6 del matí del diumenge del dia 7, després de la rendició, el sergent de les forces de la Guàrdia Civil d’aquesta vila reintegrà a l’alcalde les funcions d’alcalde, els veïns muntaren una guàrdia ciutadana.[6]

Fragment de l’acta de l’Ajuntament d’Esparreguera del 13 d’octubre de 1934. AMES

Voldríem destacar que l’Ajuntament, posteriorment, rebrà un ajut econòmic de les empreses Sedó –1300 ptes.– i J Montané –200 ptes.– amb la finalitat de sufragar les despeses ocasionades pels Fets d’Octubre a casa nostra, fet que posa en evidència de part de qui estaven aquests empresaris.

Els 14 de novembre, els consellers “revoltats” són substituïts per uns nous consellers provisionals. Així, a l’acta de l’Ajuntament del dia 18 d’octubre hi consta que  els senyors de la minoria d’ERC, no hi són perquè en aquesta data, segons ha comunicat el senyor Comandant de les forces de la Guàrdia Civil d’aquesta vila, han quedat a disposició de l’Autoritat militar en qualitat de detinguts.[7]

 Fragment de l’Acta de l’Ajuntament d’Esparreguera del 18 d’octubre de 1934. AMES

 

És cert que la bandera estelada va romandre una sola nit a l’Ajuntament perquè l’endemà uns guàrdies civils la van treure però no és cert que “no va passar res”, com s’ha insinuat en alguna ocasió, i més si tenim en compte els dos guàrdies civils morts[8] d’Esparreguera, l’Ildefonso Rodríguez, caporal, i l’Alejandro Lorca, a més de la quantitat d’empresonats.

Des de finals de 1934 fins a principis de 1936, es van anant realitzant judicis militars contra persones detingudes com a conseqüència dels Fets d’Octubre de 1934. Podem seguir els judicis posteriors a aquests fets a través de “La Vanguardia”, que fins i tot hi dedicà una secció amb el títol “Los sucesos de octubre”, tot i que evidentment ens poden donar una visió esbiaixada de la realitat.

Aquests esdeveniments també són relatats per La Vanguardia del dia 25 de gener de 1935, en una notícia sobre el Consell de Guerra contra els revoltats:

(…) de Esparraguera, el cual está también dividido en dos, por cuanto parte de los procesados lo están también en una causa que sigue aparte el juez comandante señor Raduá. Este primer subgrupo se apoderó de la central telefónica, impidiendo a la Guardia Civil de dicho puesto que comunicara con sus superiores. Además, se apoderó de un depósito de petróleo y bencina, requisando todas las armas de guerra que había en el pueblo y marchando, junto con los restantes de este grupo, a Barcelona, con el fin de auxiliar a los rebeldes.

A “La Vanguardia” del dia 31 d’octubre de 1935, en una notícia sobre el Consell de Guerra a un grup d’esparreguerins, hi llegim més detalls sobre els fets succeïts a Esparreguera:

Después salieron al balcón izando la bandera nacional, y más tarde unas señoritas izaron también la bandera catalana con la estrella solitaria, proclamando los procesados el «Estat Català». También unos jóvenes intentaron colocar una bandera roja. Uno de los procesados salió al balcón y dirigió la palabra al pueblo, diciendo que el que no estuviera conforme con los actos que se realizaban, que se retirara. Luego publicaron un pregón ordenando la recogida de armas a los que no fueran somatenistas.

El procesado Miguel Galcerán Jorba explicó los hechos y dijo que la bandera roja fue colocada por unos individuos a los que el Somatén tuvo que expulsar, con alguna resistencia por parte de aquellos.

El poste fue requisado, para evitar que se registraran actos de sabotaje. Explicó algunos detalles más, y seguidamente declararon Juan Canals y Fernando Sisteró, coincidiendo en las declaraciones hechas por su compañero.

Desfilaron los testigos José Borras, Félix Pons, Antonio Rafa, Ramón Argelaguet y Jaime Vives.

Según parece, los cinco procesados primeros constituían un comité revolucionario desde el 14 de abril de 1931, para los cuales el fiscal solicitaba seis años de prisión; para los cuatro siguientes, cinco años, y tres años para los tres restantes.

 

El consell de guerra que va tenir més ressonància, perquè va tenir 215 processats, es va efectuar del 21 al 24 de gener de 1935, i fou conegut com a causa dels rabassaires[9]. No ens estendrem en aquest apartat ja que es pot llegir el relat publicat fa uns anys al web del Memorial Democràtic a la biografia  d’Agustí Jorba[10], entre d’altres, però sí que voldríem destacar el que escriu el professor Albert Balcells:

(…) resultà que només uns quants de l’anomenada causa dels rabassaires eren parcers i treballadors del camp. La majoria dels 215 acusats d’auxili a la rebel·lió militar, que eren veïns de Sabadell, Castellar del Vallès, Palausolità, Sant Quirze, Esparreguera, Badalona, Teià i Barcelona, resultaren ser obrers industrials d’orientació més o menys trentista. Uns quants –el grup del Clot- eren d’Estat Català i pertanyien al Sometent. El grup de Badalona, constituït per 22 persones, fou detingut quan tornava a la seva ciutat sense haver intervingut en la lluita. Els 138 de Sabadell i Castellar foren sorpresos per la Guàrdia Civil quan arribaven al centre de Barcelona, igual que els 9 d’Esparreguera, i es deixaren agafar sense resistència.[11]

En Balcells té raó però en el cas d’Esparreguera, tenint en compte les dones que signen el document i la informació obtinguda, no hem de menysprear les 123 dones que viuen de la terra directa o indirectament, això vol dir un 38’3% de les que subscriuen el document, com a mínim.

Les dones dels processats, esposes, mares, filles, àvies, amigues i veïnes van reaccionar mogudes pel que consideraven una injustícia, com llegim a “La Vanguardia”:

Por la autoridad se habían adoptado grandes precauciones en los alrededores de la cárcel, formándose rondas por fuerzas montadas de la Guardia civil y de Seguridad. En el patio de entrada de la cárcel se notaba también la presencia de numerosas parejas de guardias de Asalto en previsión de que pudieran ocurrir incidentes entre las numerosas personas, en su mayoría mujeres (…)

El judici s’iniciava el matí i finalitzava a dos quarts de nou de la nit. Una sessió maratoniana també per als familiars que en moltes ocasions esperaven a fora, i això durant nou dies seguits.

Afegirem que, com apunta Manuel López, a la causa pels fets d’octubre  hi tingué un paper destacat un periòdic com La Vanguardia que, tal i com informava Solidaridad Obrera[12], tergiversà en diverses ocasions els continguts del Consell de guerra i que, tal i com denunciaven els mateixos processats, era un dels pocs periòdics que els carcellers deixaven entrar a la presó model.[13]

Els Fets d’Octubre els podem considerar com una mena de revenja dels propietaris de la terra:

(…) els pagesos que havien demanat una reducció de l‘arrendament, considerant que el seu contracte estava en revisió, se’ls obligà a pagar tota la renda i la dels anys anteriors sota l’advertiment d’ésser sotmesos a un consell de guerra. El 31 d’octubre de 1935 hi havia 1.397 requeriments per fer fora de la seva terra als pagesos. A Esparreguera també van viure aquesta situació i uns quants rabassaires de la Vila foren expulsat de la terra que conreaven.[14]

Pensem que 123 d’aquestes dones signants del document viuen en una unitat familiar pagesa, això vol dir que el cap de família és pagès o parcer de vinya i olivera majoritàriament, concretament, un 38’3%.

Per altra banda, hem d’afegir el tancament d’entitats i sindicats, ERC vetada a l’Ajuntament i l’atac directe a la Unió de Rabassaires, que aleshores tenia uns 300 afiliats, amb tres regidors: en Miquel Musté, Josep Paz i Rossend Alert.

Retall del diari “La Humanitat” on es pot llegir l’inici del judici contra els processats pels Fets d’Octubre. A sota el llistat d’acusats d’Esparreguera. Gener de 1935.

L’historiador i economista Josep Maria Cobos apuntava la importància d’aquests fets pel que passaria el dies posteriors al 18 de Juliol de 1936:

Per una banda diríem que l’actitud adoptada per diferents empresaris en aquells moments vers les persones o els obrers que havien participat en els Fets d’Octubre va ser decisiva de cara a l’actitud que més tard els seus treballadors van adoptar quan es va procedir a la col·lectivització de les empreses (…) també van afectar les actituds més personals. En aquest camp, l’exemple més clar és el dels germans Bros, morts en els primers dies de l’inici de la guerra. Per a molta gent eren considerats com els únics elements pròpiament feixistes del poble. (…) van ser ells els qui van portar la guàrdia civil d’Esparreguera a Barcelona el 6 d’octubre. Dies després anaven pel poble mostrant les seves pistoles i vantant-se de com havien disparat contra aquests o els altres.[15]

Nosaltres també hem trobat una relació entre les dones o les famílies de les dones signants del document i els represaliats o represaliades en finalitzar la Guerra Civil: 132 d’aquestes dones van patir les conseqüències de la repressió franquista i de  la Guerra Civil, directament o a través de la família, això és un 41,7% de les signants. I això essent conscients que desconeixem part de les famílies d’aquestes dones.

Un dels fulls que recull les signatures (1935). AMES

En la Causa General seguida contra els republicans també se’ls podia acusar d’incitar els obrers a no anar a treballar durant els Fets del 6 d’octubre de 1934. Aquesta acusació tan llunyana era possible per l’aplicació de La Ley de Responsabilidades Políticas –9 de febrer de 1939.  La Llei tenia un caràcter retroactiu ja que les responsabilitats polítiques es preveien des de l’octubre de 1934, amb l’objectiu de penalitzar també els actes dels Fets d’octubre de 1934.

LLISTAT DE DONES SIGNANTS

————————————–

[1] Agraïm la col·laboració de Rosa Maria Codina, directora de l’AMES.

[2] El subratllat és al document.

[3] A Esparreguera quasi mai s’havien efectuat eleccions municipals ja que, segons la Llei electoral de l’any 1907, si es presentava una sola candidatura, aquesta passava a  ser la guanyadora automàticament. Habitualment, doncs, la guanyadora era la candidatura formada pel partit o partits que tenien el suport de la família propietària de la colònia Sedó, l’empresa més gran d’Esparreguera. És per això que el 31 de maig de 1931 es van haver de convocar noves eleccions municipals, una vegada suspès l’anterior consistori.

[4] Correspondència 1933, AMES.

[5] Actes de l’Ajuntament d’Esparreguera del 7 de juny de 1934. AMES.

[6] Acta del 13 d’octubre de 1934. AMES.

[7] Acta de l’Ajuntament d’Esparreguera del 18 d’octubre de 1934. AMES

[8] Les víctimes de la revolta de l’Octubre de 1934 a Catalunya. Llibertat.cat. 31/03/2013.

[9] Los sucesos de Octubre. La causa llamada de los Rabassaires vista en consejo de guerra. 215 acusados de rebelión militar. “La Vanguardia”, martes, 22 de enero de 1935, pàg. 13.

[10] Document elaborat a partir de l’entrevista realitzada a Agustí Jorba. Projecte: Memorial Democràtic del Baix Llobregat. De les experiències personals a l’èxit col·lectiu. Entrevistadora: Joana Llordella i Zamora. Indexació: Joana Llordella i Blanca Mampel. Transcriptora: Isabel Valero Brullas. Data i lloc de l’entrevista: Platja d’Aro (Girona), juliol de 1976. Durada de l’entrevista: 30: 39 + una segona part. Direcció projecte: José Fernández i Elionor Selles.

[11] BALCELLS, A. (1983).  El problema agrari a Catalunya. La qüestió rabassaire (1890-1936). Col·lecció Punt de vista 1. Barcelona, La Llar del Llibre, Pàg. 332.

[12] Solidaridad Obrera, 24/01/1935, p.1.

[13] LÓPEZ ESTEVE, Manel (2012) Els fets d’octubre de 1934 a Catalunya: més enllà de l’acció governamental. Tesi doctoral UPF, dirigida pel Dr. Josep Fontana. Institut Universitari  d’Història, Jaume Vicens Vives, pàg. 298.

[14] RÀFOLS, Josep (agost-setembre, 2012) : La Unió de Rabassaires a 777 Comunica, núm. 125, pàg. 16.

[15] ADÍN, J. Lluís, et altri (1989): Col·lectivitzacions al Baix Llobregat (1936 – 1939),  Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat i  Publicacions de I ‘Abadia de Montserrat, dins de la col·lecció «Biblioteca Abat Oliba», núm. 69, pàgs. 65-66.

LA FORMACIÓ PROFESSIONAL: REALITAT I OPORTUNITAT

Els projectes que haurà d’acollir el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, generen una oportunitat per la formació professional , tant per adquirir  competències adaptades a noves necessitats i la reconversió d’alguns sectors en la línia dels eixos d’una nova economia tal com afronten les directrius europees centrades en la digitalització, la transició ecològica, mitigar les repercussions socials i econòmiques de la covid19 i enfortir la cohesió econòmica, social i territorial.   Parlar avui de la formació professional i de l’educació al llarg de la vida és necessari. No podem deixar passar aquesta oportunitat per millorar el nivell de qualificació i de cultura de la ciutadania .

En aquests últims anys hem vist  projectes que van en la línia d’una FP més propera a l’ empresa i que incorpora al sistema joves que fa uns anys abandonaven  estudis després de la ESO, però  no es prioritza prou. Es constata un gran esforç dels docents, malgrat la manca de recursos i que les empreses encara no tenen la formació com una prioritat .

Formació i educació al llarg de la vida

L’ educació d’adults, la  formació professional del  sistema educatiu i del sistema laboral, així com la Universitat  han agafat una dimensió que va més enllà de les institucions acadèmiques jerarquitzades i tancades;  formen part d’un univers que anomenem formació i educació permanent al llarg de la vida. Cadascuna de les seves parts tenen funcions  diferents,  però l’objectiu final sempre és el mateix; enriquir el currículum de les persones amb competències professionals, culturals, ètiques i socials.  La  formació permanent de les persones al llarg de la vida és un dret que les administracions públiques han de garantir doncs necessitem una  societat més resilient per afrontar els reptes del futur.

En el nostre país el sistema educatiu garanteix l’educació infantil a partir dels 3 anys,  la primària de 6 a 12 anys  i la secundària obligatòria de 12 a 16 anys i una educació secundària postobligatòria de 16 a 18 anys amb Batxillerats o FP de grau mitjà. La FP de grau superior de 18 a 20/21 anys, s’imparteix en Instituts de secundària. En el àmbit de l’educació superior existeixen també els graus universitaris. Ambdós  ensenyaments superiors estan sotmesos a taxes i per tant no son gratuïts pels estudiants. En els estudis superiors  (graus universitaris i cicles formatius de grau superior) hi ha un percentatge considerable de persones majors de 23 anys.

Existeix la formació professional denominada per a l’ocupació depenent de l’administració laboral, una reiteració absurda sembla voler dir que la FP del Sistema Educatiu o els graus universitaris no serveixen per a l’ocupació. Aquesta formació pot anar adreçada a persones en atur o col·lectius amb dificultats d’inserció laboral s’ emeten certificats de professionalitat. A l’àrea metropolitana de Barcelona cursen aquesta formació 41.781 persones . Una altra modalitat és la formació continuada que pot ser a demanda de les empreses o sectors professionals o a demanda de les persones  treballadores i oferta dels centres formatius. Perquè  ens  fem una idea a demanda de les empreses i bonificada, finançada amb  les quotes salarials i patronals, a Catalunya en participen 4 de cada 10 assalariats concentrats la gran majoria a empreses de més de 200 treballadors, això significa 969.573 participants.

Paral·lelament existeixen les Escoles d’adults i altres sistemes de formació no formal i permanent, que juguen un paper mixt de caràcter cultural i d’enllaç amb el sistema educatiu i universitari. Alguns autors les qualifiquen com escoles de segona oportunitat.

Aquesta concepció jeràrquica i esglaonada de l’educació i la formació avui en dia ha deixat de tenir el sentit inicial, diguem-ne acadèmic propi del segle XIX i XX.  No solament per les noves tecnologies, que ho han canviat tot en aquests últims anys, sinó també per la necessitat de que la formació i l’educació sigui absolutament permeable i acumulable en el currículum professional i cultural de la persona.

Ara que s’ha aprovat una Llei orgànica d’educació, popularitzada com a llei Celáa, i que està en debat previ una nova llei de FP, esperem que, junt amb el marc universitari, serveixin com a base per impulsar definitivament la formació permanent al llarg de la vida. El govern de Catalunya, que té competències exclusives i concurrents, haurà de planificar, gestionar i reordenar l’entramat de centres i serveis de formació, educació i orientació amb criteris de transparència i reconeixement vinculats als models de a Unió Europea.

Baix Llobregat en el marc de la formació professional a Catalunya.

A Catalunya la Llei 10/2015 àmbit educatiu i en part la Llei 30/2015 àmbit laboral, no han aconseguit en la pràctica la integració real dels dos sistemes, el de Treball que emet Certificats de Professionalitat i l’ educatiu que emet els Títols de FP de grau mitja o superior. Certament existeixen les equivalències a través del Catàleg de qualificacions. Les administracions han legislat però no han assumit les decisions polítiques necessàries, no han gestionat, no han aprofitat sinèrgies entre els sistemes, no han posat els recursos, ni han fet les inversions suficients per aconseguir la total integració. Solament el País Basc ha actuat amb una estratègia clara de prioritzar la FP integrada o integral amb l’objectiu de consolidar un teixit industrial eficient i innovador. No és casualitat que entre els projectes que es presentaran a Europa en els Plans de Reconstrucció post Covid; els bascos siguin els que tenen més ben  definida la missió, fugen de la dispersió de projectes i previsiblement seran els que tinguin majors possibilitats d’èxit en la seva execució. No es tracta de fer content a tothom, preservar parcel·les de poder, el que cal és lideratge i decisió política, en definitiva autoritat i reconeixement per implicar a tothom en el projecte, especialment els agents socials, sindicats i patronals.  A Catalunya estem lluny d’això i les dinàmiques polítiques de col·lapse ens hi allunyen encara més.

Al Baix Llobregat es van obrir expectatives amb la creació d’un Centre integral de referència al sector de l’automòbil a Martorell. S’ha construït un Institut nou exclusivament de Formació Professional molt ben dotat d’aules i tallers. S’ha introduït tota una via formativa encaminada a la reconversió del sector cap el automòbil elèctric.

Per a la comarca era una gran notícia doncs  feia dècades que no hi havia un centre nou de formació professional. S’hi han esmerçat molts recursos públics. Però només s’hi fa formació ocupacional i continua..Desgraciadament, s’ha imposat un criteri burocràtic i coorporatiu; el Departament d’Educació no aporta recursos econòmics i per tant només s’executa formació depenent del de Treball.  Cal aprofitar el  seu potencial convertint-lo en un Centre Integral on es faci formació del sistema laboral i educatiu, així com serveis integrats d’orientació i acreditació. Cal posar en primer terme la persona  que necessita formació, que vol reconeixement professional i acadèmic de les seves competències en el currículum i que necessita orientació per millorar o optar al treball. L’acreditació de la formació és útil per a les empreses que cerquen perfils professional innovadors i flexibles adaptats a les demandes competitives del sector de l’automòbil, la formació permanent, la innovació i la transferència també son claus.

Malgrat la incapacitat dels governs per agafar el toro per les banyes i impulsar un model integrat, s’han fet passos sobretot per l’esforç dels professionals. Al Baix Llobregat la gran majoria dels instituts que cursen FP   disposen de xarxes de qualitat ISO9001 i e2cat i col·laboren amb forces empreses i entitats municipals per realitzar pràctiques i en alguns casos aprenentatge a través del treball regulat i dels programes de FP dual. Els col·laboradors del Servei d’Ocupació també treballen en aquest sentit.

Hi ha  indicis que la cosa pot canviar ja que  tenim un ministeri de “Educación y Formación Professional”, al menys nominalment la FP pren rellevància .Està en marxa una nova llei orgànica, l’anterior és de 2002 i va ser l’inici del procés de modernització de la FP.

A Catalunya seguim en el passat instal·lats en inèrcies més aviat paralitzants, així  les Conselleries tenen dues dinàmiques que difícilment es troben. Tot s’ha de dir el febrer de 2019 es va constituir la Comissió Rectora del Sistema de Formació i Qualificació Professional, que segons la llei catalana 10/2015, del 19 de juny,  ha de planificar i avaluar les polítiques del sistema. Recentment, s’ha fet una primera reunió però, el més calent és a l’aigüera.

Dels 3.763 centres que van impartir FP a Espanya (2018-2019) solament un 4,8% integren la FP del sistema educatiu i la FP del sistema laboral. A Catalunya, no hi ha centres integrats, excepcionalment  en Instituts de FP es realitzen algunes accions formatives del sistema laboral, tal com també passa en  centres universitaris, però en realitat es tracta d’una cessió o lloguer . Hi ha força exemples, des de fa molts anys, de bones pràctiques en aquest sentit,  on es generen sinèrgies positives, però no és el mateix.

El nombre d’alumnes matriculats a FP augmenta cada any. El problema és l’alt nivell d’abandonament, la taxa de finalització de la FP a Catalunya actualment és del 58,68% al conjunt d’Espanya és del 61,59%. Això vol dir que un 41,32% dels alumnes abandonen prematurament els estudis de FP. Un problema d’eficiència del sistema i un fracàs social molt important. A ningú se li escapa que és molt més difícil resoldre un fracàs que atendre amb recursos d’orientació i atenció a la diversitat en el seu moment.  No és casualitat les taxes elevades d’atur juvenil  ( 33,84% de 16 a 24 anys IDESCAT ) i la fractura social que això comporta. La mitjana de la Unió Europea  està en 19% i l’objectiu es aconseguir un 5%. A Catalunya el 13,6 % dels joves entre 15 i 24 anys ni estudia ni treballa oficialment (Observatori FP Fundació Bankia).

A la comarca del Baix Llobregat on disposem d’una FP potent i competitiva amb bons resultats d’ocupació dels alumnes titulats, solament es disposa d’un psicopedagog per tota la comarca dedicat a la tutoria de FP. Sona a fals que el Pla de millora de la formació professional digui que “pretén arrelar als centres l’acció tutorial i treballar l’abandonament dels alumnes” i que no s’hi dediquin recursos. Es clar, l’administració compte amb l’esforç dels docents, que estan a primera línia i no solen fallar per consciència i professionalitat. Però lògicament el resultat no és suficient, de fet això fa anys i panys que ho fan. Quan aquests joves abandonen l’Institut, l’única oferta formativa que troben, quan la troben, son els programes i accions formatives sota l’empara del Servei d’Ocupació per col·lectius amb dificultats d’inserció o les escoles d’adults. De fet s’ha aconseguit reduir l’abandonament prematur a la ESO incrementant les mesures d’acompanyament i tutoria en aquest nivell, però a la FP de grau mig no té continuïtat.

Més enllà d’aquest factor; la convivència de la formació professional, sobretot de grau superior,  formació permanent i per a l’ocupació i acreditació de treballadors, pràctiques a les empreses, formació dual, resulta força difícil. Els recursos humans i econòmics prioritàriament es dediquen a l’educació obligatòria. El dia a dia dels centres col·lapsats i  amb ràtios exagerades a secundària veritablement està molt centrat a abordar els reptes quotidians que es produeixen amb els alumnes de la ESO, que estan en plena adolescència.

Potser ha arribat el moment d’anar modificant el mapa escolar i de formació professional , que es va dissenyar als anys 90,  i poc a poc, anar creant a partir de centres ja existents i de nous, centres integrats, que treballin en xarxa amb altres centres i que donin l’empenta i l’atenció necessària a una formació professional integrada, oberta i en contacte amb el conjunt de serveis de formació permanent i  al llarg de la vida. Que hi acudeixin treballadors, alumnes joves, persones adultes que cerquen reciclatge, actualització o professionalització, que rebin una atenció integrada. Centres que col·laborin i serveixin a l’ empresa al mateix temps siguin promotors d’innovació. És essencial que aquests centres comptin amb bona comunicació a través de transports públics.

Malgrat tots aquests aspectes la FP del sistema educatiu ha anat assolint una millora en quan a percepció social i la relació amb les empreses. El nombre d’alumnes de FP cada cop és més gran, per exemple al Baix Llobregat a postobligatòria hi ha  346 grups de  Batxillerat i 426 grups FP (239 CFGM, 187 CFGS) “Cicle Formatiu Grau Mig/Cicle Formatiu Grau Superior”, s’ha de considerar que el CFGS son considerats educació superior i participen en programes Erasmus. El 34,6% hi accedeixen després de cursar batxillerat. Dels 30 municipis de la Comarca; 7 no ofereixen ensenyaments post obligatoris, 6 ofereixen batxillerat i 17  ofereixen FP i batxillerat.

Les famílies professionals amb major oferta a la comarca són: Informàtica i comunicacions (63 grups); Administració i Gestió (52 g); Comerç i màrqueting (40g); Sanitat (39g); Transport i manteniment de vehicles (37 g). Al Baix Llobregat, el pes de les especialitats industrials encara és rellevant.

La FP amb la seva pràctica laboral, sobretot en el mon de la indústria,  és un factor d’innovació. Hi ha una sobrevaloració dels estudis universitaris considerant-los com la única font d’innovació i això no es cert, sempre la pràctica real des de la base, des del món del treball, ha estat font de patents industrials i de solucions tecnològiques o organitzatives impossibles de dur a terme allunyats del taller. El reconeixement social i econòmic del factor treball manufacturer ha estat poc valorat i encara avui els nivells salarials son  baixos. Per exemple els treballadors amb Formació Professional quan s’incorporen al treball es troben amb uns salaris nets d’entre 900 i 1200 €.

Una de les realitats que trobem en les empreses és que gran part de la formació continuada es dedica a formacions transversals que supleixen dèficits com el coneixement suficient en idiomes o cursos d’informàtica, aquests últims amb l’esclat del teletreball com a conseqüència de la pandèmia han crescut. Al meu entendre els cicles formatius tant de grau superior com mitjà haurien de reforçar idiomes i altres tècniques de comunicació i d’expressió.

Algunes perspectives  post Covid19

En el XX Ple del “Consejo de la Formación Professional” celebrat aquest desembre les ministres Celáa i Diaz van coincidir en assenyalar que la FP ha d’acompanyar a estudiants i a treballadors ocupats o desocupats. El canvi de model econòmic que es produirà post crisis exigeix un sistema integral de formació professional i van insistir en el paper de la formació en el Pla de Recuperació, Transformació i Resilència, així com la necessitat de flexibilitzar els instruments formatius formació on.line i aules virtuals especialment en l’àmbit laboral.

El govern ha creat un crèdit extraordinari  de 724 milions de €,  per recolzar les Comunitats Autònomes per accelerar els processos d’acreditació i es imminent la modificació de la normativa per agilitar els processos. De fet a Catalunya fa uns dies s’ha obert una convocatòria d’acreditacions.

La precarietat en l’ocupació en sectors com la restauració i el turisme , serveis sociosanitaris o  neteja i seguretat, també té conseqüències nefastes en la qualificació, el nivell de formació. La sortida de la crisi post pandèmia ha d’anar lligada a la exigència de qualitat i per tant de formació en aquests serveis.

La integració, l’acreditació i la FP dual, són grans reptes en els que cal avançar.

No tenim Centres Integrats, l’acreditació de competències és poc àgil i no respon a la demanda -11 milions de treballadors no tenen títol-, la FP dual 4,6% de participants.

Anem endarrerits, hem perdut el temps, aquesta profunda crisi com a conseqüència  del COVID19 que ens ha caigut a sobre abans de la recuperació de la crisis de 2008, ens ha de fer posar les piles. Hem de tenir els engranatges lubricats i les persones preparades per acollir aquest repte que d’alguna manera els Plans de Recuperació que ens proposa i finança l’UE  fent un salt en la formació i qualificació,  incrementant les franges de nivell mig i superior de formació professional. Existeix una bossa massa gran de persones en baixa qualificació el 32% de la població activa i això ens empobreix i ens situa malament per la represa. Tenim una oportunitat  aprofitem-la!!

 

Carles Martínez Riba
Professor jubilat d’educació secundària
Ex-membre del Consell Català de Formació Professional en representació de CCOO.

 

Els dies 2, 3, 4 i 5 de febrer de 2021, es duran a terme aquestes Jornades de Memòria Històrica i Democràtica organitzades conjuntament per la Universitat social, lliure, autogestionada (USLA-Ateneu Santfeliuenc), el Centre d’Estudis del Baix Llobregat i l’Associació per a la Memòria Històrica i Democràtica del Baix Llobregat.

Serà imprescindible la inscripció prèvia per rebre l’enllaç al Zoom