Archive for year: 2021

Els reptes de l’alimentació: passat i present d’una funció imprescindible

Cada vegada som més conscients de com l’alimentació és important per sostenir, no solament la nostra vida, sinó també la del planeta. El juliol de l’any 2020 el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat es va adherir a la Carta Alimentaria de la Regió Metropolitana de Barcelona, una iniciativa del Pla Estratègic Metropolità (PEMB), que des de fa anys impulsa reflexions sobre producció i consum alimentari. Fa uns mesos el Centre d’Estudis, en col·laboració amb el PEMB, va organitzar una sèrie de sessions destinades a reflexionar sobre hàbits alimentaris, alimentació saludable, dietes, malbaratament de menjar i, també, a relacionar aquests actes tant personals amb altres de col·lectius com la gestió dels residus, els impactes de l’agricultura i la ramaderia en el medi ambient o en les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Són part dels reptes als que ens enfrontem avui, que demanen coneixement, compromisos personals i governança per a fer-hi front.

D’altra banda, Barcelona va ser una de les ciutats que van signar l’anomenat Pacte de Milà, l’any 2015, les quals assumeixen el compromís de “treballar en el desenvolupament de sistemes alimentaris sostenibles, inclusius, resilients, segurs i diversificats, amb l’objectiu d’assegurar menjar sa i accessible a totes les persones, reduir el malbaratament d’aliments, preservar la biodiversitat i mitigar el canvi climàtic i, alhora, adaptar-se als seus efectes” [el Pacte és consultable: Urban Food Policy Pact (foodpolicymilano.org)]. A més, aquest any 2021 Barcelona ha estat la Capital Mundial de l’Alimentació Sostenible i ha organitzat trobades i actes diversos destinats a prendre consciència del que significa alimentar-nos.

Aquestes circumstàncies han afavorit la creació de l’exposició Alimentar Barcelona: ciutat, proveïment i salut, promoguda pel Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) al Saló del Tinell, inaugurada l’octubre d’aquest any i oberta fins l’octubre de l’any que ve. L’exposició té dues parts: una inicial, comissariada per Enric Tello, dedicada a alertar sobre els reptes alimentaris de l’actualitat, i una segona, comissariada per mi mateixa, juntament amb Ramon Pujades, que mostra com la ciutat de Barcelona ha fet front als reptes que se li han anat plantejant al llarg de vuit segles d’història [podeu veure els textos de l’exposició i alguna imatge a l’enllaç: Alimentar Barcelona. Ciutat, proveïment i salut | Museu Historia de Barcelona | Ajuntament de Barcelona].

El coneixement de com una ciutat s’alimenta i de quines institucions i polítiques alimentàries li han permès proveir-se demana la col·laboració interdisciplinària d’especialistes en diverses disciplines i cronologies. A patir de l’any 2011 el MUHBA va promoure aquesta col·laboració, que es va concretar en dues jornades (2013 i 2014), i en la publicació del llibre Proveir Barcelona: el municipi i l’alimentació de la ciutat, 1329-1930 (2016) [consultable en línia a: Proveir Barcelona: el municipi i l’alimentació de la ciutat 1329-1930 | Museu Historia de Barcelona | Ajuntament de Barcelona]. Aquestes aportacions han estat una base molt sòlida per a l’exposició, que compta amb una excel·lent realització museogràfica i de disseny.

Convido a visitar l’exposició i m’ofereixo jo mateixa a acompanyar els grups que ho desitgin.

Mercè Renom
Historiadora, membre del CECBL i comissària de l’exposició Alimentar Barcelona: ciutat, alimentació i salut

Dissabte 11 de desembre Mercè Renom, comissària de l’exposició Alimentar Barcelona. Ciutat, proveïment i salut, ens va convidar a una visita guiada per ella mateixa, a alguns membres de la Junta i altres persones sòcies i col·laboradores del CECBLL. Aquesta exposició està ubicada al Saló del Tinell de Barcelona i romandrà oberta fins el mes d’octubre de 2022; els horaris són: dimarts, dimecres, dijous, divendres i dissabte de 10 a 19h. Diumenges excepte 1 gener, 1 maig, 24 juny i 25 desembre, de 10 a 20h.  Aquesta exposició ha estat comissariada per Mercè Renom, Ramon Pujades i Enric Tello i s’acompanya d’activitats paral·leles com ara jornades, conferències i diàlegs al voltant de l’exposició, així com visites comentades i l’itinerari Del mercat a la taula medieval. Alimentar Barcelona. 

La mostra s’estructura sobre una línia temporal vinculada a la creació del Consell de Cent i la resta d’administracions municipals de Barcelona. La sostenibilitat alimentària és una qüestió a analitzar també des del punt de vista històric, per entendre el present. A l’exposició hi conflueixen línies de recerca molt diverses com ara  l’estudi dels proveïments de Barcelona en tota la seva trajectòria històrica, la recerca sobre la història hospitalària i assistencial de la ciutat, l’estudi sobre la gastronomia històrica barcelonina i les investigacions sobre osteoarqueologia de les restes humanes recuperades en contextos arqueològics de Barcelona.

CCOO ha fet una reforma integral de la seva seu inaugurada l’any 1968. El 17 de setembre del 1979 l’edifici va ser ocupat per treballadors i treballadores que reivindicaven democràcia, drets laborals i sindicals, i des de aleshores ha esdevingut la seu estable de CCOO al Baix Llobregat.

El projecte de remodelació s’ha concretat en una renovació integral de la façana exterior, accessos, adequació i modernització de zones comunes, i una renovació de la planta baixa. Ha estat desenvolupat per Ecoarquitectura, un equip jove que ha incorporat criteris de sostenibilitat, eficiència energètica, disseny, funcionalitat, salut laboral i disseny actual.

El 14 de desembre, representants del CECBLL van assistir  a l’acte d’inauguració de la remodelació de la seu, on hi van intervenir l’alcalde de Cornellà, Antonio Balmón;  la presidenta del Consell Comarcal del Baix Llobregat, Eva Martínez; el secretari general de CCOO BLLAPAG, Josep Maria Romero, i del secretari general de CCOO de Catalunya, Javier Pacheco. També cal destacar la participació del periodista Jordi Évole, moderant un debat sobre el futur del treball, i l’actuació musical del jove músic Albert Queiruga.

Fotografies de CCOO

El primer dissabte de novembre, davant del Mercat del Centre de Sant Joan Despí, vam rebre  les persones inscrites a  una visita guiada per l’Itinerari del llegat de les dones d’aquest localitat. Hi havia regidores i moltes de les dones activistes del municipi.

En el recorregut guiat per Conxita Sánchez, ens aturàrem a  l’Ajuntament, Les Filles de María, el Passeig del Canal de la Infanta amb Passeig de Canalíes, el número 14 del mateix Passeig i la Plaça de l’Estació, l’Avinguda Barcelona amb el carrer Francesc Macià, l’Avinguda Barcelona números 39 i 83, l’Avinguda amb la carretera de Sant Boi i s’acabava  al Mercat de les Planes, carrer John F. Kennedy amb la Plaça Antonio Machado.

La santjoanenca Conxita Sánchez ha estat presidenta i, actualment,  membre de la Junta del CECBLL, és una de les coautores de l’itinerari, junt amb Esther Hachuel, Neus Ribas i Montserrat Duran.

Aquest Itinerari el vam publicar a través del nostre servei d’Edicions del Llobregat per encàrrec de l’Ajuntament l’any 2020.  El llibre fou un dels  fruïts del treballs de la 9a Jornada de Patrimoni celebrada a la Torre de la Creu l’any 2018 amb el tema “El llegat de les dones”.

En la introducció de la publicació la historiadora Isabel Segura ens descriu la primera celebració de l’Itinerari en el marc de la 9a Jornada de Patrimoni: “La Conxita ens va convocar davant el mercat i el primer que ens va exigir va ser imaginació…. Imagineu un temps en què tot el que tenim davant eren camps… La seva invitació a la imaginació em va agradar i vaig pensar, comencem bé. Nosaltres imaginàvem i ella ens descrivia un paisatge habitat per dones i homes que el treballaven i del que tenien cura. La passejada va continuar per altres espais tangibles o simbòlics que ens desvetllava la presència i protagonisme de les dones en la construcció de la ciutat. “ Aquest és l’objectiu de la realització de l’itinerari, mirar Sant Joan Despí amb ulls de dona, descobrir-hi la seva  presència a través de la història.

PEDRA VERMELLA

L’article d’aquest mes és de Gemma Tribó, en record de la caiguda del Pont de Carles III sobre el riu Llobregat el 6 de desembre de 1971. Com sempre, l’autora ens il·lustra de fets i context històric tant de la construcció del pont com del seu esfondrament. I ens recorda: “Per tant, podem afirmar que la veritable causa de la caiguda del pont van ser les extraccions intensives d’àrids, sovint il·legals, i no la petita riuada, com va defensar el Ministerio de Obras Públicas amb cinisme. La consciència de per què s’havia ensorrat el pont, els molinencs i molinenques la tenien molt clara; alguns joves van pintar a les parets de la vila la frase: ‘L’estat ha ensorrat el nostre pont’ com a denúncia.”

Aquesta pedra vermella provenia de la pedrera de Roca de Droc, situada als límits entre Corbera i Pallejà; justament al Castell de Pallejà acabem de celebrar les 11es Jornades de Patrimoni de la comarca. Quan les preparàvem amb el conseller comarcal i regidor d’aquest municipi, establírem que el color del fulletó de les jornades havia de ser vermell en record dels terrenys dels entorns muntanyosos del Baix Llobregat. Podem afirmar que aquest mes de novembre ha guiat l’activitat del centre un fil vermell de pedra i arrelament.

Les Jornades d’enguany s’han centrat en el patrimoni immaterial i el paisatge social. És en aquest context que la Jornada ha acollit un taller participatiu on posar de manifest i valorar el Patrimoni, immaterial i també material, d’una zona concreta de la comarca, les Muntanyes del Baix, l’espai agroforestal situat a ponent. Un paisatge forjat per activitats forestals, agrícoles i ramaderes, ancestrals i actuals, que potser caldrà recuperar o incentivar; per tradicions espirituals i religioses, que hi han deixat creus i ermites, al redós de les quals encara se celebren aplecs i caramelles; forjat també per llegendes que hi situen espais màgics de sort, de fertilitat i d’esperança i al caliu dels quals s’han tramat camins; o pels sabers i perícies que els han engalanat de forns de calç i cabanes de pedra seca, una tècnica declarada per la Unesco patrimoni immaterial de la humanitat. Tot plegat, l’empremta de l’intangible.

Coneixem que la UNESCO defineix el patrimoni cultural immaterial com a “patrimoni viu” i diu que abasta les pràctiques, expressions, sabers o tècniques transmeses per les comunitats de generació en generació. Situa la seva importància en el fet que dota les comunitats d’identitat i de sentiment de pertinença i continuïtat, i emfatitza també la seva capacitat per gestionar l’entorn natural i social i per proporcionar ingressos econòmics.

El valor del patrimoni immaterial és clar i inqüestionable. I malgrat el seu caràcter fràgil, incorpori i intangible, modela i deixa la seva empremta en el territori i en la seva gent.

Les Jornades de Patrimoni de l’any 2021 remarquen un dels eixos de treball de la nostra entitat que al llarg de quasi 50 anys s’ocupa i es preocupa pel patrimoni i la seva preservació. Com ho van fer abans de l’any 1971 les persones compromeses amb el Museu de Molins de Rei (algunes d’elles fundadores del CECBLL) advertint del risc que corria el Pont del Riu.

EN RECORD DE LA CAIGUDA DEL PONT DE CARLES III, CONEGUT COM A PONT DE LES QUINZE ARCADES, EL 6 DE DESEMBRE DE 1971

El desaparegut pont de Carles III sobre el Llobregat, situat a Molins de Rei, encara està viu en el record del patrimoni que donava identitat i personalitat a la comarca. En aquest article refarem la seva trista història, amb l’objectiu d’extreure’n una lliçó de futur: refermar la voluntat de conservar el patrimoni i evitar que mai més passi un fet semblant. La nostàlgia no és motiu de fer memòria d’aquest fet luctuós del qual enguany es celebra el 50è aniversari, però sí que ho és el sentit cívic per aconseguir que, gràcies al record d’aquest trist esdeveniment, aprenguem a cuidar el patrimoni.

El pont de Carles III sobre el Llobregat es va projectar a inicis del segle XVIII, quan després de la Guerra de Successió el triomf de la monarquia absoluta, de model francès, va comportar la construcció d’un estat centralitzat, que necessitava infraestructures per vertebrar internament el territori. I una de fonamental era la construcció de carreteres i bons camins, que es van construir amb criteris polítics, per això tenen una estructura radial que connecta tot el territori de l’estat amb Madrid.

Durant el regnat de Felip Vè, el primer cap del Cos d’enginyers militars, Pròsper de Verboom, havia projectat de construir un pont sobre el Llobregat a aquesta zona. Però la construcció no va ser possible fins uns 50 anys després, quan era rei Carles III i es disposava de diners públics per fer-lo, per aquest motiu es va batejar amb el seu nom. El nou sistema fiscal imposat amb la Nova Planta va ser eficaç per millor la capacitat econòmica de l’estat, però no oblidem que el segle XVIII va ser un segle de creixement per tot Europa.

Disposar de bones carreteres feia possible un trànsit ràpid de l’exèrcit d’una zona a una altra, necessari per a sufocar revoltes interiors i també per a la defensa exterior. Al mateix temps, unes bones comunicacions eren un estímul al creixement econòmic, en la mesura que dinamitzava el comerç i ajudava a crear el mercat interior. Alhora, eren també una garantia d’una major eficiència en el cobrament d’impostos, fet que ajudava a la consolidació de la monarquia absoluta.

La primera pedra del pont es va col·locar l’octubre de 1763 i la construcció va finalitzar 4 anys després, l’octubre del 1767. Carles III en va finançar la construcció, per aquest motiu es va batejar amb el seu nom. Era un pont avançat al seu temps, d’estil neoclàssic, pensat per militars, robust i fort, capaç d’esdevenir un baluard defensiu en cas de guerra.

Els plànols, sobre el projecte de Pròsper de Verboom, els van fer els enginyers militars Juan i Pedro Martin Cermeño, que eren pare i fill. De fet va ser el fill, Pedro Martin Cermeño, l’encarregat de construir-lo, ajudat per l’enginyer militar Joan Escofet i Palau. El contractista adjudicatari de les obres va ser en Onofre Ibern.

Els enginyers militars, per donar solidesa a la construcció, varen reforçar prèviament el terreny situat sota el pont fent un sòlid empedrat i varen emprar les tècniques més modernes de l’època per fer disminuir l’erosió local de l’aigua.

La pedra per construir-lo va ser extreta de la cantera de Roca de Droc, situada als límits entre Corbera i Pallejà. Era un conglomerat o gres vermellós, a causa de la presència d’argila en la seva composició, que es feia servir de pedra d’esmolar. Els pilars de fusta van servir per fonamentar els 16 pilars d’obra, sobre els quals s’estenia un pont d’uns 330 metres de longitud i de més de 12 metres d’amplada a la part central. Al Museu de Molins de Rei guarda els plànols del pont i restes dels pilars de fusta.

En la construcció hi van participar més de 300 presoners algerians que hi van treballar en règim d’esclavitud, vigilats per soldats de l’exèrcit. Ells van tallar i transportar les pedres vermelles des de la cantera. També es van contractar mestres d’obres de prestigi. El pont va resultar ser molt sòlid i cap guerra dels segles XIX i XX el varen poder volar.

A partir dels anys seixanta del segle XX, la construcció de la Ap-7 i el gran creixement urbà de la comarca varen necessitar molts àrids. El Ministeri d’Obres Públiques (MOP) era el responsable de donar llicències per a l’extracció d’àrids. La normativa era laxa, però, a més, el benefici particular d’alguns constructors i la corrupció sistèmica que va caracteritzar la dictadura van afavorir l’abús i el descontrol en l’extracció de graves i sorres.

Les extraccions s’intensificaren al mateix llit del riu i cada vegada es realitzaven més a prop del pont. Això va provocar que el riu baixés de nivell i aquest procés va fer que el pont, tot i la seva solidesa, es comencés a desfalcar. Així, els seus fonaments van començar a sobresortir de les aigües. El Museu de la vila va advertir a l’Ajuntament i al MOP que el pont estava ferit, que calia actuar amb rapidesa per salvar-lo, però era massa tard. Una riuada, molt més petita que la del 1962, va trobar el pont tant feble que va fer caure primer un pilar la nit del 5 al 6 de desembre de 1971 i al cap d’uns dies, la nit de Cap d’Any, 24 dies més tard, una nova riuada es va endur dos arcs més.

Per tant, podem afirmar que la veritable causa de la caiguda del pont van ser les extraccions intensives d’àrids, sovint il·legals, i no la petita riuada com va defensar el MOP amb cinisme. La consciència del per què s’havia ensorrat el pont els molinencs i molinenques la tenien molt clara, alguns joves van pintar a les parets de la vila la frase: “L’estat ha ensorrat el nostre pont” com a denúncia.

La caiguda del pont va provocar un fort impacte emocional a Molins de Rei, la gent s’estimava el pont que era un patrimoni que li donava identitat. En Ferran Agulló, els anys que va viure a la vila, li va dedicar un poema, però també altres poetes i també s’han fet cançons sobre el pont. A finals del anys seixanta del segle XX, poc abans de la caiguda, el pont era el més transitat de tot l’estat. La gent de Molins de Rei volia la reconstrucció exacte del pont i al mateix lloc. Els responsables del ministeri van prometre la reconstrucció del pont i amb aquest objectiu es varen numerar les pedres.

L’Administració però va desestimar molt aviat l’opció de reconstruir el pont al mateix lloc, pels elevats costos i la dificultat de l’obra. Entre març i abril 1972 les restes del vell pont de Carles III van ser dinamitades i les pedres, numerades i amuntegades amb desordre, es van guardar als dos extrems del pont. Unes quantes tones de runes van ser retirades per camions que treballaven pel MOP, però encara en van quedar al lloc.

Algunes de les pedres més grans i boniques van ser recuperades i han servit per fer petits monuments a la vila. En trobem al monument a Margarida Xirgu, situat al costat de la Plaça de l’Ajuntament, als jardins del Palau de Requesens, a la Plaça de la Báscula, i també hi ha una bonic dibuix del pont a la Plaça de la Llibertat. El pont és tossut, i malgrat haver-se enfonsat, la vila de Molins de Rei el recorda i encara ara li atorga identitat. A alguns jardins privats de Molins de Rei hi ha alguna pedra com a record. Fins fa pocs anys encara en quedaven a banda i banda de riu, tot i que ara estan cobertes de terra i de vegetació i són difícils de localitzar. El què es va fer amb el pont i amb les seves pedres és la història d’una desídia i fruit de la corrupció de l’època, i, entre tots hem de vetllar per què mai més es repeteixi un fet semblant.

La reflexió crítica sobre de la vida del pont de Carles III ens ha de servir per millorar el futur de les dues les ribes del riu. Seria bonic convertir-les en un parc fluvial mancomunat entre els pobles de la vall baixa de la comarca, que asseguri a les generacions futures un pulmó verd i un espai d’esbarjo i comunitat. La identitat positiva que el pont va atorgar al territori durant els seus anys de vida podria ser protagonitzada avui per una millora del diàleg del riu amb el territori gràcies a un Parc Fluvial compartit.

Gemma Tribó Traveria
Historiadora i membre de la Junta del CECBLL

A la sala d’actes de l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat, Jaume Campos, Josep Menargues i Oriol Valls, ens van explicar el seu estudi sobre la xarxa de mines d’aigua presents a Sant Feliu de Llobregat, en un acte coorganitzat pel CECBLL i l’ACBL el dia 30 de novembre. L’acte el va presentar Rafael Bellido, membre de la Junta del CECBLL.

Aquesta xarxa està formada per tot un conjunt d’estructures (subterrànies, però també aèries) que procuren explotar l’aigua des de dates llunyanes com els segles XVII i XVIII fins, si fa o no fa, el declivi de l’economia agrícola a casa nostra (anys 70 del segle passat).

Els tres joves van destactar que Sant Feliu presenta un ric conjunt patrimonial miner, conformat per mines de diferent mida (quilomètriques com la de Can Nadal i moltes d’altres que s’allarguen un centenar de metres) que presenten tot un seguit d’elements accessoris (portelles, pous d’enregistrament, canals d’aigua, galeries bancades o no, basses, etc.), però amb un futur complicat degut al seu abandonament i manca de catalogació com a bé patrimonial.

Els ponents van fer una crida a tot aquell qui tingui documents, informació o records sobre pous o mines d’aigua, a fer-los-hi arribar.

Fotografies de Fet a Sant Feliu

Dissabte 27 de novembre de 2021

Al Castell de Pallejà (Av. Prat de la Riba, 10 – Pallejà)

FORMULARI D’INSCRIPCIÓ

Dissabte 6 de novembre de 2021.
Punt de trobada: a les 11:30 h davant del mercat del
Centre de Sant Joan Despí

Visita guiada per Conxita Sánchez, membre de la Junta del CECBLL i coautora de l’itinerari.

INSCRIPCIONS A 934770051 o bé donesdespi@sjdespi.net

#Salvem els mots

A les acaballes d’octubre deixem enrere la pandèmia, tot i que sembla que el virus romandrà de manera habitual com endèmia. Des del mes de març de l’any 2020 han passat 19 mesos, en els quals plegats hem viscut experiències impensables quan donàvem la benvinguda a l’any 20. D’aquesta experiència hem après de l’enorme generositat de moltes persones i de la mesquinesa d’altres, ens hem endinsat en el món de les telecomunicacions i les activitats on line han estat freqüents arreu i també a la nostra entitat. A poc a poc hem recuperat les activitats presencials, però no deixem enrere la preocupació pel present i pel futur de la comunitat.

Aquest octubre, en el marc de les Festes de Tardor, hem editat i presentat el llibre d’Àngel Merino Democràcia i construcció de la cultura popular festiva de Sant Feliu de Llobregat. Hem celebrat una primera activitat de LluiRL’art tot veient i escoltant “…de pel·lícula”, narració d’Anna Grimau i música amb el saxofonista Carlos Olartecoechea. L’equip de la 11a recerca col·lectiva sobre l’exili i la deportació continua la seva activitat i va visitar l’exposició “La maleta d’Agustí Centelles”, a la sala MercArt de Sant Just Desvern, visita guiada per Sergi Centelles, fill del fotògraf. La Comissió de Seguiment de la Xarxa de Memòria democràtica ha fet balanç del primer any i emprèn la programació per al 2022. Hem posat en marxa les entrevistes d’un nou projecte de memòria democràtica, “Quan les parets parlen”, que us presentem a la notícia d’aquest butlletí. També ens hem atansat a observar in situ els espais naturals del Delta i la possible afectació de l’ampliació de l’aeroport.

Com veieu, ni la pandèmia, ni l’endèmia paralitzen l’activitat del Centre, ni tampoc el curs de la història, i avui més que mai hem d’afrontar reptes inherents a la globalització que incideixen en la manera de viure i de com guanyar-se la vida: la transició energètica és inajornable, com també ho és l’economia circular, ja que la sobreexplotació de recursos no ha de continuar.

Som en el primer quart del segle xxi i habitem en allò que podrien ser “els bojos anys vint”; en aquesta etapa necessitem que una associació com la nostra esdevingui un autèntic hub (centre) del coneixement, la cultura, la cohesió social, la identitat i el compromís amb les persones i l’entorn. Vivim en la dècada del desplegament de la societat de la informació, amb la digitalització de les comunicacions i els canvis d’hàbits de consum de productes audiovisuals, i això fa inajornable la presència de la llengua catalana en el món audiovisual i a les xarxes socials, cosa imprescindible per al progrés i la cohesió social i per al coneixement de la llengua.

La llengua catalana i la cultura són les eines que han estat i han de continuar sent l’eix vertebrador de la nostra comunitat. La llengua és el principal vehicle de comunicació. Parlar, escriure, promoure, protegir i defensar la llengua és una tasca de tota la comunitat amb independència de les opinions i de les opcions polítiques i socials de cadascú. Les llengües no tenen ideologia, són l’expressió més directa de la cultura, defineixen les identitats personals i conformen un llegat patrimonial comú. Montserrat Roig deia: “Si em pregunten perquè escric en català, se m’acuden tres raons: primer, perquè és la meva llengua; segon, perquè és una llengua literària; i, tercer, escric en català perquè em dona la gana.”

Els centres d’estudis som característics dels territoris de parla catalana i entre moltes de les nostres iniciatives i activitats hi ha el coneixement i la promoció de la llengua, sent aquest un eix estructural de la nostra activitat com a entitat. Formem part de la coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, entre altres coses perquè és necessari treballar conjuntament des de tots els territoris per afavorir la normalització de la llengua en tots els sectors i promoure iniciatives relatives a la llengua de manera transversal implicant totes les institucions i tota la ciutadania.

Quan aquest editorial vegi la llum, haurem acollit la presentació del llibre Salvem els mots, del filòleg Jordi Badia. Aquesta publicació neix arran de la publicació setmanal d’un tuit (piulada) del filòleg, que etiquetava amb el hashtag #Salvem els mots. Com el mateix autor diu, el llibre “és una obra que neix en una xarxa social del segle xxi i que ens vol fer present que la nostra llengua fa anys i panys que camina per aquests mons de Déu”. Agraïm a la Plataforma per la Llengua que s’hagi sumat a aquesta activitat.

La Palma de Cervelló, el municipi del Baix Llobregat que fa trenta

La comarca del Baix Llobregat està integrada per trenta municipis. Però no sempre ha estat així.

Quan l’any 1987 el Parlament de Catalunya va tornar a reconèixer de forma oficial les comarques, dotant-les de Consell Comarcal, la Generalitat va proposar que Sant Just Desvern i Esplugues quedessin integrades al Barcelonès. El Baix Llobregat comptava amb vint-i-set municipis. La voluntat dels dos consistoris es va concretar, d’acord amb el mecanisme previst a les Lleis d’organització territorial, amb l’adscripció definitiva de Sant Just i Esplugues a la nostra comarca. Ja érem vint-i-nou.

L’any 1989, el Baix va estar a punt de tornar a veure disminuir les localitats que el conformen. Diversos sectors econòmics i polítics de Begues varen intentar que aquest municipi passés a integrar-se a la comarca de l’Alt Penedès. Un referèndum va aclarir que la voluntat majoritària de la ciutadania era romandre al Baix Llobregat. Continuàvem sent vint-i-nou.

I l’any 1998, La Palma de Cervelló, que fins llavors havia format part de Cervelló, aconseguia la seva independència. La comarca passava a tenir trenta municipis.

La Palma, que havia estat agregada a Cervelló l’any 1857, va ser municipi entre 1937 i 1939, durant la Segona República. El president Lluís Companys havia signat l’Ordre de 27 de maig de 1937 que li atorgava el caràcter de municipi independent. Però el règim franquista, en guanyar la guerra, va anul·lar tots els acords de la Generalitat i La Palma va tornar a ser part de Cervelló.

Als anys vuitanta va néixer un moviment que exigia que La Palma recuperés la condició de municipi. La figura jurídica que es volia aplicar era la de la segregació del terme de Cervelló i el moviment va adoptar aquest nom: Comissió per a la Segregació. En el procés hi van participar moltes persones, però podem destacar la tasca, fent pedagogia dins l’Ajuntament de Cervelló a finals de la dècada dels vuitanta, dels regidors, veïns de La Palma, Obiols i Muñoz; el primer, anys després, seria alcalde del nou municipi. L’any 1995, totes les forces polítiques del consistori de Cervelló van votar a favor de la desagregació de La Palma. Però el Govern de la Generalitat, contrari a afavorir la creació de nous municipis a causa de la fragmentació del mapa local del país, s’hi negava: es proposava crear una Entitat Municipal Descentralitzada. Finalment, el 21 de juliol de 1998, el president Pujol, com havia fet Companys seixanta-un anys abans, signava el Decret que creava el municipi de La Palma de Cervelló. Es va formar una Comissió  Gestora per dirigir la gestió municipal i l’any 1999 ja s’hi van celebrar eleccions, en peu d’igualtat a la resta de localitats del país.

Però la relació entre el municipi vell i el nou no s’ha normalitzat relativament fins aquest any 2021, vint-i-tres anys després de la independència de La Palma. Primer, una polèmica sentència va escapçar el territori històric de La Palma. I ara encara restava pendent la qüestió de les relacions econòmiques entre els dos pobles. Una altra sentència, del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya, l’any 2019, posava punt i final al litigi sobre el cost de la separació i obligava a La Palma a abonar 705.000 euros a Cervelló. La quantitat era inassumible si no hi col·laborava alguna altra administració. Finalment ha estat l’Àrea Metropolitana de Barcelona qui ha fet possible tancar el contenciós. L’AMB destinarà a Cervelló part de les inversions que pertoquen a La Palma durant períodes quadrianuals fins el 2031. Els alcaldes de Cervelló, José Ignacio Aparicio, i el de La Palma, Xavier González, signaven aquest mes d’octubre l’acord definitiu, que evita que la ciutadania de La Palma vegi afectat el nivell dels seus serveis a causa del retorn del deute.

La creació del municipi de La Palma respon a la voluntat dels seus ciutadans i ciutadanes que tossudament van lluitar pel que consideraven el seu dret a disposar d’un Ajuntament propi. La distància entre els nuclis, el número d’habitants i la possibilitat d’autonomia financera són elements a considerar davant les reivindicacions de creació de nous municipis. La Comissió de Delimitació Territorial de Catalunya estudia i dictamina les peticions. En el cas de La Palma, que actualment compta amb una població de 3.000 habitants, podem constatar que, a la comarca, només Castellví de Rosanes té menys habitants, però que La Palma en té més que una capital de comarca com El Pont de Suert, a l’Alta Ribagorça. Tot depèn de com es miri i del territori on es faci la comparació. El que és evident és que, avui, gràcies a La Palma de Cervelló, el Baix Llobregat està format per trenta municipis.

Jaume Bosch
Membre de la Junta del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat