“Vagues de docents i memòria democràtica: sense rigor històric no hi pot haver qualitat educativa” per Esther Alquézar

Article escrit per Esther Alquézar Martí, cap d’Àmbit Social-Humanístic i professora de Ciències Socials i Història de l’Art de l’INS La Mallola d’Esplugues de Llobregat.

Fotografia: Esther Alquézar

Les jornades de vaga que docents de la pública catalana ha entomat els darrers mesos no són, malgrat la insistència d’alguns sectors a reduir el conflicte, una mera reclamació de naturalesa laboral o corporativista. Són, en essència, la manifestació d’un profund malestar pedagògic i per què no dir-ho, democràtic. Com a docents d’Història de l’Educació Secundària Obligatòria (ESO), ens trobem a la trinxera d’una reforma curricular —la derivada de la LOMLOE— que ens exigeix formar una ciutadania crítica, compromesa i conscient dels valors cívics, mentre, paral·lelament, se’ns imposen condicions estructurals de precarietat i una pèrdua de rigor que fragmenta i difumina els coneixements històrics fonamentals i els continguts. Això impossibilita assolir els mateixos objectius de l’esperit crític. La qualitat de l’educació pública es defensa aturant les retallades, però també blindant el dret del nostre alumnat a conèixer el seu passat més immediat, o el dels seus pares, avis i besavis.

És precisament en la confluència d’aquestes vagues i de la transformació del currículum de Ciències Socials on rau la necessitat d’articular una autèntica reivindicació de país: la introducció d’una manera exacta, sistemàtica i d’obligat compliment de la memòria democràtica a les aules de l’ESO i del Batxillerat.

Si analitzem l’actual marc normatiu català, el Decret 175/2022, de 27 de setembre, pel qual s’estableix l’ordenació i el currículum de l’educació secundària obligatòria, planteja competències específiques d’indagació i interpretació que, sobre el paper, conviden a analitzar de forma crítica la construcció dels sistemes democràtics i la violació dels Drets Humans. Tanmateix, l’aposta decidida per la desestructuració cronològica i la fragmentació dels continguts converteix la memòria històrica en una declaració d’intencions subjectiva, desprovista d’un espai horari propi i supeditada a l’arbitrarietat de les programacions de cada centre. Aquesta indefinició pedagògica s’esdevé en un context legislatiu paradoxal.

Per un costat, a nivell estatal, el Congreso de los Diputados va aprovar la Llei 20/2022, de 19 d’octubre, de Memòria Democràtica —reafirmada recentment el 26 de març de 2026 amb la convalidació del decret de reforma per estendre el reconeixement i les indemnitzacions a les víctimes—. Per l’altre, a Catalunya patim l’efecte de la inestabilitat institucional: el Projecte de Llei de Memòria Democràtica de Catalunya va decaure l’any 2024 a causa de l’avançament electoral, just després d’haver superat el seu debat de totalitat el 21 de febrer de 2024 amb un bloc de 101 vots a favor (PSC, ERC, Junts, Comuns i CUP) enfront de l’oposició de Vox, Ciutadans i PPC. Malgrat aquests intents legislatius que neixen i moren a les institucions, les aules pateixen una manca alarmant d’eines concretes per dotar de contingut real aquestes directrius.

Per solucionar aquesta mancança metodològica, resulta imperatiu repensar l’arquitectura de la matèria de Ciències Socials al llarg de l’etapa secundària. Actualment, el quart curs de l’ESO actua com un calaix de sastre on es pretén encabir, de manera precipitada, tota la complexitat de la història contemporània universal, espanyola i catalana i que es repeteix amb la mateixa estructura a 1r de Batxillerat per a l’alumnat que cursarà itinerari social i/o humanístic. El resultat és un aprenentatge superficial on els darrers temes, sovint els més incòmodes i decisius per a la comprensió del present, són trepitjats pel tancament de curs i les presses. L’excusa perfecta per no treballar-los a fons. Quants alumnes acaben quart de la ESO sense saber res de franquisme i post-franquisme?.

La millora substancial de la pràctica educativa passaria per una reorganització diacrònica que s’iniciï ja en el primer cicle de l’ESO, concretament a 3r curs. L’actual currículum d’aquest nivell, fortament lligat a la descripció dels sectors econòmics i dels moviments de població, ofereix una plataforma idònia per assentar les bases del deure de memòria. Articular projectes sobre les dinàmiques demogràfiques i espacials ens permetria, per exemple, treballar el barraquisme dels anys seixanta o la transformació urbana sota el franquisme des d’una perspectiva històrico-geogràfica. Aquest desplaçament curricular oxigenaria el temari de 4t d’ESO, obrint l’espai necessari per desenvolupar amb rigor acadèmic l’arc temporal que comprèn la Dictadura de Primo de Rivera, la Segona República com a fita modernitzadora, la brutalitat de la Guerra Civil, la repressió sistemàtica del franquisme i la complexitat del tardofranquisme.

En aquest sentit, cal denunciar una paradoxa recurrent en les directrius institucionals de la mateixa Generalitat de Catalunya: s’ofereixen nombrosos recursos i cursos per estudiar l’Holocaust nazi o la deportació als camps europeus —sovint materialitzats en la digna senyalització de les pedres de memòria Stolpersteine—, però es constata una manca de voluntat política per fixar el focus en la història pròpia. La memòria de la Guerra Civil Espanyola o com se l’anomena més recentment, la Guerra d’Espanya, a l’aula no pot limitar-se a la crònica militar; cal rescatar la història social de la rereguarda, des de la tasca transformadora de les milícies de cultura fins al paper cabdal de les dones al front i en l’organització de la resistència.

Aquesta voluntat de fer de la memòria un eix estructural és la que ens separa de referents europeus consolidats. Si girem la mirada cap a Alemanya, la seva coneguda Erinnerungskultur (cultura de la memòria) no es basa en la voluntarietat o en la transversalitat abstracta. Estats federats com Baviera, emparats en la seva Llei d’Educació i Ensenyament (BayEUG), tenen blindada per decret curricular l’obligatorietat que tot l’alumnat de secundària hagi de visitar, com a mínim un cop durant la seva escolarització, un antic camp de concentració nazi o un espai de memòria de la dictadura. Per al sistema alemany, confrontar físicament el totalitarisme en l’anomenat Lernort (lloc d’aprenentatge històric) és un requisit indispensable per obtenir la condició de ciutadà de ple dret. A Catalunya, en canvi, la manca de recursos i la indefinició normativa converteixen aquestes sortides pedagògiques en un luxe que depèn exclusivament de la bona voluntat i voluntariat del professorat, dels centres o de la capacitat econòmica de les famílies.

Aquesta mancança és també física i territorial. Mentre visibilitzem la barbàrie europea, el nostre entorn pateix una amnèsia forçada: els camps de concentració del franquisme, les presons de la dictadura i les foses comunes continuen majoritàriament sense senyalitzar ni museïtzar, privant l’alumnat de conèixer els espais de memòria del seu propi mapa quotidià. Reivindicar el deure de memòria des de l’educació implica, necessàriament, exigir una dotació pressupostària real per a l’exhumació i la realització de proves d’ADN. És una urgència moral i democràtica que les famílies que porten gairebé noranta anys buscant els seus éssers estimats rebin el suport de l’administració per recuperar-los de l’oblit; una lliçó de justícia històrica que cap llibre de text pot substituir.

Estudiar la memòria democràtica no és memoritzar efemèrides, sinó aplicar el mètode científic de la història a través del buidatge de fonts primàries, de l’anàlisi de testimonis orals en perill de desaparició i de la visita als espais de memòria del nostre entorn més proper. Exigim que la memòria no sigui un contingut transversal diluït en un oceà d’indicadors competencials ambigus, sinó un nucli fonamental i avaluable dels programes d’estudis. Exigim que les entrevistes a avis i àvies, sigui pràcticament una activitat obligatòria per al nostre alumnat de la ESO.

La dignitat de la professió docent que defensem als carrers està indissociablement lligada al dret a una educació de qualitat. I no hi ha qualitat sense veritat, justícia, reparació, cultura de la pau i garanties de no repetició. No podrem formar joves immunes als cants de sirena dels discursos autoritaris i feixistes si l’administració ens continua obligant a triar entre buidar les aules per demanar recursos o buidar els temaris per falta de temps. És hora d’unificar la nostra lluita laboral amb la nostra responsabilitat intel·lectual: per una escola pública digna i un currículum compromès amb la dignitat de la nostra pròpia història.