“50 anys i seguim!”, per Conxita Sánchez, presidenta del CECBLL (2013-2019)

“Una esperança teixida i desteixida enllaça el dies.

Penèlope m’ensenya l’ardent tossuderia”JR.

 

Conxita Sánchez, presidenta del CECBLL (2013-2019)

La celebració del cinquantenari del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat (CECBLL) ha estat una oportunitat per advertir els profunds canvis que representa el pas del segle xx al xxi en els aspectes socials, polítics, econòmics, tecnològics i ambientals. El naixement de l’associació, encara en dictadura, l’inici del camí en el període de transició i l’evolució democràtica sempre molt lligada al desenvolupament de l’entitat ens ha permès observar i valorar les transformacions experimentades.

Sota el lema “50 anys compartint cultura” hem desenvolupat un seguit d’actes que ens han permès fer una mirada els orígens, per una banda, reconèixer i fer palès el llegat de tantes persones implicades al llarg dels anys; professionals, col·laboradores, socis i sòcies que ens han precedit i les que encara continuen compromeses amb l’entitat i per l’altra, constatar com des de l’arrelament present poden pensar i dissenyar estratègies de futur per enfortir el projecte.

I és que els aniversaris ens poden ajudar a repassar vivències i a renovar compromisos. Com a consellera de cultura del Consell Comarcal i donant suport a l’entitat, vaig tenir l’oportunitat de participar en el vint-i-cinquè essent testimoni del llançament dels Premis de Reconeixement Cultural una iniciativa que volia mostrar la fortalesa cultural del Baix Llobregat. Com a presidenta vam entomar el quarantè en un moment de força feblesa econòmica, però d’on va sortir la proposta del Congrés el Baix Llobregat a Debat. Ara en aquest cinquantè, tenim com a objectius preparar l’entitat per l’era digital i de la IA, tot apropant-nos a la gent més jove. Adaptar-nos als nous temps de canvi climàtic i de transició energètica, reduint la nostra pròpia petjada ecològica i aportant coneixement i reflexió davant els nous reptes d’aquesta societat canviant.

Fa uns dies llegia que “una característica que pot definir el que portem d’aquest segle xxi és la soledat creixent per la manca d’activitats compartides i comunitàries i com aquesta soledat pot canviar la nostra relació amb la realitat” Aquesta frase em va venir al cap perquè justament la commemoració dels 50 anys del CECBLL la vàrem dissenyar invertint aquesta premissa. La nostra ha estat una efemèride amb moltes activitats compartides i comunitàries. Podem dir sense exagerar que en aquesta commemoració hem arribat a gairebé tots els municipis de la comarca. S’han fet aproximadament una quarantena d’actes i de manera presencial o via streaming han participat més d’un miler de persones.

A la Festa de Celebració del 50è en reconeixement a totes les persones associades vàrem copsar la importància que per la comarca va tenir la fundació del Centre i la valentia i generositat de les persones que durant les primeres dècades vam participar i el vam liderar. El Col·loqui Internacional. Història i futur de la Colònia Sedó: Dialèctica entre aigua i energia, activitat que entronca amb la història del Centre d’estudis en la defensa de l’aigua i l’energia com a bé comú, un diàleg de total actualitat posant èmfasi en el patrimoni industrial una estratègia de futur per la seva capacitat de transformar i dinamitzar el territori. Els XII Premis de Reconeixement Cultural del Baix Llobregat aparador cultural de la comarca que han cristal·litzar en una acreditada Nit de la Cultura al Baix.

Però no podem deixar  de mencionar les activitats de memòria democràtica, les presentacions de publicacions i molt concretament els Contes del Baix Llobregat que han propiciat lúdiques trobades arreu. Les microconferències temàtiques. La nova imatge corporativa i web. La presencia a les xarxes de vegades, de la mà de personalitats destacades. Els butlletins especials amb brillant articles d’opinió que ens esperonaven i obrien camins de futur. També han acompanyat unes magnífiques pindoles audiovisuals. Els Souvenirs, on el soci José Luís Atienza ens feia rememorar de manera evocadora la construcció col·lectiva del Baix. Com veieu activitats compartides i comunitàries, treball cooperatiu que ha estat possible perquè hem comptat amb la participació d’amics i amigues que han volgut fer avinent el seu temps i els seus sabers. A totes i tots moltes gràcies.

Si em permeteu la llicència sí que faré una referència amb noms i cognoms, de la comissió del cinquantenari de la que he estat responsable, així que puc assumir queixes i mancances, però aquest grup del qual formava part la nostra estimada Gemma Tribó d’alguna manera va dissenyar i ha vingut treballant per fer aquesta commemoració possible: Veva Català, Jordi Sicart, Isabel Ortuño, Mercè Selles, Àgnes Dalmaschio, Silvia Guillem, Esther Hachuel, Neus Ribas i Helena Roma. Gràcies!.

Com he dit altres vegades el Centre, crea consciència de comarca d’identitat i pertinença, fa accessible el coneixement des del respecte, la solidaritat i la generositat. Mirem el futur amb optimisme, tot mantenint la mateixa fórmula de base; gent compromesa amb la cultura i la comarca. Hem assolit la paritat i incrementat la presència de dones, però encara hem de continuar avançant. M’agradaria una entitat més transversal generacionalment i amb una major presència de persones vingudes d’arreu.  Necessitem ampliar la base social i consolidar l’equip professional, mantenir suficiència financera que ens permeti treballar sense angoixes. I malgrat que hi han dificultats estem agraïts pel suport i per les vinculacions i complicitats d’institucions i entitats que ens aixopluguem i faciliten el treball diari. Però superat ja un quart del segle xxi hauríem d’assumir col·lectivament que la cultura és quelcom imprescindible per avançar com a societat.

Mantenint l’empenta i la il·lusió dels anys fundacionals, el seu llegat ens esperona a continuar. No podem escatimar cap esforç. És un temps complex on la foscor fàcilment s’instal·la per això ens cal més cultura ens cal més Centre d’Estudis. 50 anys i seguim!

 

 

Conxita Sánchez

Gener 2025

“Passat, present i futur del CECBLL”, per Carles Riba, president del CECBLL (1995-2013)

Carles Riba, president del CECBLL (1995-2013)

L’any que acabem de finalitzar, el 2024, el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat (CECBLL) ha complert 50 anys d’existència des de la primera fundació l’any 1974. És una vida llarga en termes de trajectòria humana i ha recorregut diverses etapes, entre les quals l’engegada una segona refundació amb nou impuls a finals dels anys 1970. Crec fermament que, malgrat les dificultats, les precarietats econòmiques i de mitjans, la vida del Centre d’Estudis Comarcal del Baix Llobregat en el seu conjunt constitueix una trajectòria d’èxit reconeguda per les entitats i pel conjunt de la ciutadania de la comarca.

El Centre d’Estudis ha defensar la existència de la comarca del Baix Llobregat davant dels perills de dissolució en la conurbació barcelonina i, en això, el primer president, Jaume Codina (1980-1995), va exercir de líder. Sense negar la pertinença a la realitat metropolitana de Barcelona, es reivindiquen les especificitats de la comarca: el riu Llobregat, els cultius de regadiu i de secà i el moviment pagès, els aqüífers, els rosaris de pobles a cantó i cantó de la Vall Baixa i el Delta, la personalitat de l’entorn montserratí, la industrialització, el moviment obrer, etc.

En la primera etapa van endegar les Jornades d’Estudis dels anys 1980, els butlletins, l’Atles del Baix Llobregat, les primeres recerques col·lectives, la revista materials, i la col·lecció docent Descobrim el Baix Llobregat, alhora que es va establir una xarxa de convenis amb els ajuntaments i el Consell Comarcal que va permetre la creació de la figura de gerent.

En la segona etapa (1995-2013), que em va correspondre presidir, vam recollir el magnífic llegat de l’etapa anterior i vam donar bon impuls en l’estructuració de les recerques, la reivindicació del patrimoni, l’impuls de les exposicions.

Van ser projectes específics d’aquesta segona etapa l’inici, el 1997, de les Trobades de Recerca Jove que la Delegació d’Ensenyament de la Generalitat va assumir vers 2013 transformant-les en Edurecerca i després deixant-les en via morta; el 1999, arrel de la celebració del 25 è aniversari del Centre, es van crear els Premis de Reconeixement Cultural, activitat que avui dia és un punt de referència comarcal; i, a partir de 2005, l’inici dels estudis sobre Memòria Democràtica, fonamental per entroncar amb les noves generacions . Altres projectes rellevants han estat la Comissió Cívica de Patrimoni (creada el 2007) i el segell editorial Edicions del Llobregat (iniciat el 2008).

En les darreres etapes presidides per Conxita Sánchez (2013 a 2019) i Genoveva Català (2019 al present) s’ha impulsat el Centre a cotes molt altes. Conxita Sánchez, tot i haver assumit la presidència en el moment que se sentien els efectes de la Crisi de 2008 amb la màxima intensitat, va impulsar el Congrés El Baix Llobregat a Debat que va obrir el Centre d’Estudis Comarcals a múltiples sectors culturals, socials i econòmics de la comarca, així com les Jornades de Paisatges Contemporanis. Els darrers anys, sota la presidència de Genoveva Català, el Centre d’Estudis ha recuperat la seva plena capacitat operativa, s’ha obert a una xarxa de relacions encara més extensa i ha situat el Centre com un actor imprescindible de la vida cultural i social de la comarca.

Són un passat i un present magnífics. Però jo voldria parlar de futur.

Les grans assignatures pendents del CECBLL (també a moltes altres entitats) són el suport social, la connexió amb la nova immigració i la incorporació de les noves generacions.

Sovint, la ciutadania confon una entitat associativa, com és el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat (creada el 1974) amb un òrgan de l’administració, com és el Consell Comarcal (creat per la Generalitat de Catalunya el 1987,  13 anys més tard, junt amb els altres Consells Comarcals).

A continuació s’analitzen algunes de les diferències entre una associació i una administració:

  1. A qui dona resposta. Les decisions i les accions d’una associació, com el CECBLL, depenen de l’assemblea de socis i sòcies i es canalitza a través de la presidència i altres càrrecs de la Junta elegits per l’assemblea. Les administracions són governades per òrgans polítics elegits pel conjunt de la ciutadania. Jo he viscut les dues circumstàncies: alcalde de Sant Joan Despí (1979-1983) i President del CECBLL (1995-2013). En ser elegit president del CECBLL vaig dir: “Assumeixo la presidència del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat amb la mateixa il·lusió amb què, en un altre moment, vaig assumir la presidència de l’ajuntament del meu municipi. Si bé en aquell moment assumia la coordinació d’una important tasca de gestió, ara crec que assumeixo la impulsió d’una necessària tasca de reflexió col·lectiva i, en definitiva, d’anticipació”. I m’hi mantinc.
  2. Els recursos econòmics. Les associacions es nodreixen de les quotes que paguen voluntàriament els seus associats. En canvi, les administracions es nodreix d’impostos i de taxes imposades a tots els ciutadans, i han de respondre als serveis i obres per a les quals s’han establert. Hi ha associacions que treballen fonamentalment en benefici dels propis associats (esportives, gastronòmiques, ateneus, etc.). En canvi els centres d’estudis, basades en el voluntariat (con altres associacions de caràcter social) treballem en benefici del conjunt de la societat, fet que justifica que les administracions financin una part de les nostres activitats. El CECBLL té uns 300 socis (1 de cada 2.800 habitants de la comarca) que paguen quotes d’uns 50 €, o sigui un total de 15.000 €/any, quan el pressupost total en el darrer exercici ha estat d’uns 300.000 €/any (20 vegades més). Cal reforçar la base associativa.
  3. El voluntariat i la llibertat. L’activitat bàsica d’una associació com el CECBLL és de caràcter voluntari. Aportem els nostres coneixements i prestem el nostre treball de forma voluntària, fet que té com a contraprestació la llibertat de decidir i d’orientar les nostres accions i investigacions. Si bé els associats del CECBLL som unes 300 persones sòcies (i també algunes entitats), en el conjunt d’activitats anuals del Centre, hi han intervingut de forma voluntària prop de 1.000 persones (reunions, articles, conferències, exposicions, taules rodones, gestions, organització, etc.). Si comptéssim totes aquestes dedicacions a costos professionals pujaria pel cap baix 10 vegades el pressupost del propi CECBLL); La gran majoria d’aquests treballs no podrien ser assumits per les administracions en els seus pressupostos.
  4. Els serveis professionals. La canalització de l’activitat que realitzen els voluntaris del CECBLL no seria possible sense un equip de professionals que assegurin el dia a dia de l’organització de les reunions, els actes, les edicions, o la gestió econòmica. Normalment, les activitats d’aquestes professionals queden impregnades d’un fort compromís amb l’entitat i part del seu treball voreja també el voluntariat, com ha estat amb Maribel Ollé, Enric Ferreres, Maria Antònia Maurel, Esther Hachuel, Neus Ribas, Albert Moya o Helena Roma, per citar les persones que hi han tingut dedicacions més rellevants. El pagament dels salaris d’aquests professionals és una de les partides econòmiques més importants del pressupost del Centre d’Estudis Comarcals però, alhora, n’assegura el desplegament de totes les seves

Reflexió final.

De cara al futur, caldria impulsar les tres línies citades de reforç del  Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat: l’ampliació de la base associativa; l’acolliment de la nova immigració i la incorporació de persones i de sensibilitats de les noves generacions.

Ampliació de la base associativa. Suposant que tan sols les aproximadament 1.000 persones que intervenen anualment en les activitats del CECBLL fossin socis, els recursos propis anuals (per quotes) pujarien vers el 50.000 €. Això permetria cobrir una part molt significativa de les despeses salarials i asseguraria una major independència i base econòmica per superar les crisis econòmiques i polítiques (el CECBLL n’ha viscut de les dues). I, si la base associativa es dupliqués (2.000 associats, 1 de cada 420 persones de la comarca), la solidesa i la independència econòmica i real del Centre seria encara molt més gran.

L’acolliment de la nova immigració. La població del Baix Llobregat (com la de Catalunya) és envellida, fruit d’una baixa natalitat, fet que ve compensat per una immigració important que avui dia prové d’horitzons cada cop més amples. L’acolliment d’aquestes persones des de tots els punts de vista, econòmic, social i cultural, a més de ser un fet de justícia, ens aporta fortalesa com a poble, un rejoveniment de la cultura i també una major capacitat de convivència en un món cada cop més interrelacionat.

Incorporació de les generacions joves. Tinc el ple convenciment que l’activitat i els resultats del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat són un immens patrimoni per a les noves generacions que, a la llarga, ho agrairan; tanmateix, el món tan canviant que ens toca viure (canvi climàtic, crisi energètica, desigualtat econòmica, crisi democràtica, pujada de les actituds polítiques basades en l’egoisme) demana incorporar les concepcions i les sensibilitats dels sectors joves. L’ampliació de la base associativa s’ha d’orientar, doncs, a les noves generacions.

En aquesta nova etapa del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat que iniciem, acabo fent una crida, des del propi Centre i des de la societat baixllobregatina, per articular aquestes transformacions de base de l’entitat.

 

Carles Riba Romeva

21 de gener de 2025

Article d’opinió d’Eva Martínez Morales, presidenta del Consell Comarcal del Baix Llobregat

Eva Martínez Morales, presidenta del Consell Comarcal del Baix Llobregat

El Baix Llobregat ha estat i és motor econòmic de Catalunya, amb una gran tradició de lluita obrera i reivindicació democràtica. Però també és una comarca amb una gran riquesa cultural, social i paisatgística, caracteritzada per la seva diversitat i dinamisme. Una comarca on els municipis han crescut cohesionant persones de reu i han sabut adaptar-se als canvis sense perdre la seva essència. Una comarca on tant el Consell Comarcal com el Centre d’Estudis Comarcals hem estat protagonistes en aquest procés d’evolució, treballant per garantir els drets de les persones, preservar el patrimoni i construir un futur inclusiu i sostenible.

Des del Consell Comarcal, treballem per garantir drets fonamentals que enforteixen la qualitat de vida i el benestar de la nostra ciutadania. La nostra acció se centra en garantir drets fonamentals a través de serveis essencials i projectes transformadors:

  1. Dret a l’educació: Amb programes d’ajuda a l’escolarització, beques de transport i menjador, i suport a les famílies, promovem una educació inclusiva i accessible.
  2. Dret a una vida digna: La lluita contra la pobresa energètica i l’exclusió social és una prioritat, amb serveis socials que ofereixen recursos i acompanyament a les persones més vulnerables.
  3. Dret a un entorn sostenible: Les polítiques de sostenibilitat mediambiental i mobilitat fomenten un territori més saludable i resilient davant els reptes del canvi climàtic.
  4. Dret a l’ocupació i la formació: Amb projectes d’impuls a l’ocupació, formació contínua i suport a l’emprenedoria, el Consell treballa per crear oportunitats laborals i fomentar el dinamisme econòmic adaptats a les necessitats del territori.
  5. Dret a la inclusió i participació: Promovent la igualtat de gènere, la diversitat cultural i la cohesió social, la lluita contra l’edatisme, i treballant per un Baix Llobregat més inclusiu, respectuós i participatiu.

Mentre que el Centre d’Estudis Comarcals aporta una mirada crítica i reflexiva que enriqueix la visió del territori.  El CECBLL ha estat un motor de recerca, preservació cultural i promoció de la identitat comarcal, i ha desenvolupat un paper clau en la consolidació del Baix Llobregat com a territori amb consciència històrica i projectes innovadors:

  1. Preservació del patrimoni: Ha liderat iniciatives per documentar i conservar el patrimoni històric i cultural de la comarca, assegurant que el llegat es mantingui viu per a futures generacions.
  2. Recerca i divulgació: A través d’estudis, publicacions i jornades, el CECBLL ha enriquit el coneixement sobre el Baix Llobregat, promovent una visió interdisciplinària de la seva història i realitat actual.
  3. Promoció cultural: Amb esdeveniments culturals, exposicions i premis,  ha contribuït a enfortir l’ecosistema cultural de la comarca i a donar visibilitat als artistes i creadors locals.
  4. Defensa del territori: Des de la seva fundació, ha estat un actor actiu en la lluita per la preservació del territori davant de l’expansió urbanística desmesurada, promovent una gestió sostenible dels recursos naturals.
  5. Participació ciutadana: La seva tasca ha estat sempre vinculada a la implicació de la comunitat, esdevenint un espai per al debat, la reflexió i la col·laboració entre institucions i ciutadania.

Aquesta col·laboració és clau per al desenvolupament i la consolidació d’aquesta identitat única, amb missions complementàries, contribuïm a garantir drets, preservar el patrimoni i fomentar el benestar de la ciutadania de la nostra comarca.

És en temps de qüestionament de la democràcia i dels drets assolits quan és més necessari que mai continuar treballant conjuntament per reforçar la memòria i inspirar a les noves generacions a construir una societat més justa i igualitària i no caure en els errors del passat. També és moment, de reivindicar l’origen divers de les persones que han forjat la nostra comarca i fer una crida a la solidaritat i multiculturalitat. Fa 50 anys, quan va néixer el CECBLL, la democràcia era un anhel que es lluitava als carrers del Baix Llobregat amb vagues que van fer història, ara amb una democràcia consolidada és moment de reivindicar-la.

El Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat és molt més que una institució de recerca; és un pilar fonamental que sustenta el desenvolupament integral del Baix Llobregat. Amb més de cinquanta anys de trajectòria, continua sent un motor d’innovació i un referent imprescindible per al futur de la nostra comarca. La seva contribució no només ha enriquit el patrimoni cultural, sinó que també ha connectat les generacions presents amb les passades, assegurant que la història i l’essència del Baix Llobregat es projectin cap al futur.

Vull expressar el meu agraïment per la seva tasca incansable i encoratjar-los a continuar treballant de la mà per construir una comarca on totes les persones puguin exercir plenament els seus drets i viure en un entorn ric en cultura, història i oportunitats.

“Pensar hidrològicament” per Andreu Ginés i Sànchez, Federació d’Instituts d’Estudis del PV

 

Andreu Ginés i Sànchez, Federació d’Instituts d’Estudis del PV

Els dies 8, 9 i 10 de novembre es va celebrar a Tortosa el XIV Congrés de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana (CCEPC) dedicat a «Els rius: territori, societat i cultura». Cinc ponències, dos debats, quaranta-una comunicacions de diverses procedències geogràfiques, prop d’un centenar de persones inscrites i vora huitanta persones assistents donen testimoni de l’interès i de l’èxit d’aquestes jornades científiques i de reflexió on la recent riuada patida a diverses comarques del País Valencià estigué ben present.

A la ciutat fluvial per excel·lència dels Països Catalans, el tret d’eixida a aquestes jornades el donà la inauguració de l’exposició «Lo riu ens mou» al Campus de les Terres de l’Ebre de la URV, sobre els usos que n’han fet els habitants de les ribes. A la vesprada, i ja a la Sala d’Actes dels Serveis Territorials de Cultura, començaren pròpiament les sessions de la trobada, i ho feren, com no podia ser d’altra manera, amb un respectuós i sentit silenci en record de les víctimes de la recent riuada –i, també, en homenatge als milers de voluntaris i voluntàries que han estat acudint massivament a ajudar les persones damnificades.

El president de la CCEPC Narcís Figueras i la directora de l’Institut Ramon Muntaner M. Carme Jiménez van inaugurar les sessions i van donar pas a la primera conferència, que va consistir en un diàleg entre Narcís Prat i Carles Sanchis, professors de les universitats de Barcelona i València respectivament, amb la moderació d’Anna Maria Ribas, professora de la Universitat de Girona. El «diàleg» va vessar sobre el «Canvi ambiental, crisi climàtica i cursos fluvial», amb l’objectiu de poder donar una idea de quin és «l’estat dels rius als Països Catalans» en els sentits més amplis i vairats, des de la qualitat ecològica, al valor patrimonial o a l’interès paisatgístic.

En les respectives intervencions, tant Narcís Prats com Carles Sanchis van fer un repàs de l’evolució recent dels rius, i dels reptes a què s’enfronten, com ara els processos de renaturalització, el creixement de la massa boscosa a les capçaleres que els resta «aigua blava» o la necessitat de valorar –en el sentit d’apreciar– de la mateixa manera els rius amb aigua i els rius secs, en totes les seues variants. Uns debats, cal remarcar-ho, que van ser recurrents al llarg de tot el Congrés. Per acabar, aquesta conferència, Carles Sanchis va fer una magnífica explicació de les riuades del passat 29 d’octubre als rius Magre i Túria i als barrancs de Xiva i Torrent, que, malauradament,s’han cobrat més de dues-centes vint vides.

 

Àmbits, ponències i comunicacions

El Congrés de Tortosa estava dividit en tres àmbits («Els rius com a camí/eix», «Els rius com a recurs» i «Els rius com a tret d’identitat i símbol»), cadascun dels quals estava encapçalat amb una o dues ponències. En el primer dels àmbits –que es desenvolupà encara el divendres–, hi intervingué Joan Estrany (Universitat de les Illes Balears) amb la ponència «Els rius de les Illes Balears, característiques físiques i interacció antròpica», i Gabriel Borràs (Responsable de l’Àrea d’Adaptació de l’Oficina del Canvi Climàtic del Principat) amb una intervenció sobre els «Rius i canvi climàtic: què hem de fer?». Ambdós autors posaren sobre la taula la necessitat d’invertir en estudis i mitjans per a fer front als reptes que planteja el canvi climàtic.

El dissabte de matí, s’encetà el segon àmbit amb les ponències de Joan Carles Alayo (Universitat Politècnica de Catalunya), amb «Parlem de rius i de rescloses, amb l’energia elèctrica com a pretext»; i Tomàs Pérez Medina (Centre d’Estudis del Vinalopó) amb «La gestió històrica dels rius valencians: de les funcions ambientals als usos socials». Ambdós ponents reflexionaren sobre l’aprofitament dels rius en diferents períodes històrics.

El dissabte de vesprada, s’hagué de lamentar l’absència de Lucía Moreno (Acció Ecologista-Agró – Xarxa per la nova cultura de l’aigua al Xúquer), que no pogué assistir precisament per ser una de les damnificades de la riuada. Així, es donà pas directament a la taula rodona «Rius i literatura», amb la participació de Josep Sebastià Cid (Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre), Jordi Oviedo (Universitat de València) i Ignasi Aldomà (Universitat de Lleida), sota la moderació de Josep Santesmases (Centre d’Estudis del Gaià). Josep Santesmases va destacar que, tot i que tots els rius conflueixen a la mateixa mar, els territoris de partença són molt diferents, i cadascun hi té associat un coneixement viscut particular. D’aquesta manera, la taula rodona va recollir com els autors i autores dels PPCC han fet del riu un recurs literari, entre els quals Josep Vallverdú, Vicent Andrés Estellés, Gerard Vergés o Jesús Montcada.

Després de les ponències, cada àmbit comptava amb les respectives comunicacions, que es van presentar en forma de relatoria, una per a cadascun dels àmbits. Així, David Pavón es va encarregar de la relatoria de l’àmbit 1, amb dotze comunicacions (i només tres dones; lamentablement, una tònica recurrent en l’estudi i la recerca local). En l’àmbit 2, Agustí Campos s’encarrega de la relatoria de les comunicacions, amb setze en total (tot destacant que la gran majoria corresponien geogràficament a la Catalunya Vella i cronològicament a l’edat contemporània). Ja per tancar l’àmbit 3, i amb ell els continguts científics del Congrés, Marc Sans es va encarregar de la relatoria de les comunicacions, amb tretze en total, de gran diversitat temàtica. Va destacar que molts dels treballs formen part d’investigacions de més llarg abast, com ara tesis en marxa.

 

Pensar hidrològicament

El gran nombre de comunicacions, el nivell profund i extens dels coneixements relacionats amb els rius que es va poder constatar tant amb les ponències com amb els debats, la bona assistència al Congrés i els debats generats en cadascun dels àmbits ens permeten corroborar el gran interès suscitat per la temàtica congressual escollida enguany: els rius.

Sens dubte, aquest interès pels rius és proporcional a la consciència de la importància que tenen aquests «accidents» geogràfics en la nostra cultura i en el nostre dia a dia, anant molt més enllà de la condició com a part essencial del cicle de l’aigua. I també n’és proporcional a la creixent consciència mediambiental del paper fonamental d’aquests sistemes ecològics i socials per a garantir el nostre futur.

De fet, al llarg de les jornades, va quedar palesa la transcendència –recalcada, tristament, per la riuada valenciana– d’un bon coneixement dels nostres rius: per a recuperar-ne plenament la riquesa mediambiental, per a valorar-los en la seua diversitat, per a comprendre’n el comportament i per a fer-los compatibles amb un poblament humà més responsable, racional i, per descomptat, segur. Als Països Catalans ens cal, doncs, una visió global dels sistemes hídrics, on càpiguen tots els matisos i tots els factors i que vaja més enllà del que tradicionalment ha sigut la gestió de l’aigua, ens cal –tot aprofitant un concepte de Pierre Vilar que va eixir en diverses ocasions al llarg de les jornades– començar a «pensar hidrològicament». I, en això, els centres d’estudis locals i comarcals tenen un paper central a jugar.

 

(Podeu recuperar els vídeos de totes les sessions a: https://www.ccepc.cat/noticia/723/xiv-congres-de-la-ccepc-els-rius-territori-societat-i-cultura)

“Noves formes de comunicar els Premis” per Helena Roma Roig

La vivència entorn dels Premis de Reconeixement Cultural del Baix Llobregat de cada persona passa per la seva experiència pròpia i el rol que li ha tocat jugar en aquesta partida. Els Premis com a projecte és un engranatge molt complex que està compost per molts agents actius diversos i que juguen papers fonamentals però alhora diferents. Aquesta massa social heterogènia crea la màgia d’un esdeveniment únic a la comarca.
Persones associades, membres de junta, comissions de treball, ajuntaments, empreses, entitats, persones que coneixen els premis i persones que ho escolten per primer cop conjuguen entorn dels Premis. Aquesta unió passa, en part, per la tasca de les tècniques. L’equip tècnic fa que tots aquests elements es cohesionin i arribin a funcionar. Considero que és un encert molt gran la decisió de dedicar aquest butlletí a la vivència dels Premis des de l’experiència del personal tècnic, i en aquest cas, vincular l’article d’opinió a una persona que està vivint els Premis d’inici a fi per primer cop.
Com que parlem des de l’experiència comparteixo amb vosaltres la meva. Graduada en Comunicació Cultural (2018-2022) per la Universitat de Girona, grau superior en Producció d’audiovisuals i espectacles (2016-2018) i actual cap de comunicació del CECBLL. Vaig entrar al Centre gràcies als Premis, havia acabat el meu període de pràctiques al Centre Cívic Mas Lluí (gestionat pel CECBLL) era juny de 2022 i al novembre es feien els Premis al Prat. Es va decidir donar-me una oportunitat i contractar-me per donar suport als Premis. Aquella experiència, sobretot al costat de l’Esther, em va generar un aprenentatge inimaginable. Entrar en un projecte d’aquestes dimensions, sense saber pràcticament com es deia ni la presidenta (és broma, Veva) va ser una experiència magnífica.
Vaig entrar en un projecte que ja s’havia estat fent des de feia 22 anys, que ja tenia les bases publicades i molt dit, però al qual quedava molta feina al davant, feina que vaig gaudir de valent. Era tot un repte, però a mi ja m’agraden. A més, havia trobat feina tot i haver fet una carrera de la branca de les humanitats. Fins i tot abans de graduar-me. Malauradament, un privilegi que dos anys després, companyes que es van graduar amb mi -tant o més vàlides que jo- encara no tenen.
Aquest any un nou repte, al costat de la Neus, molta feina però alhora molta il·lusió. Pel que moltes persones és la 12a edició, per mi és el primer projecte del CECBLL que ja he viscut. Com que en l’àmbit organitzatiu, el Centre s’organitza bianualment, i jo porto aquí poc més de dos anys, és el primer cop que puc parlar des de l’experiència.
Abans que jo entrés, al Centre no existia com a tal la figura de comunicació. El 2022 es va crear aquesta posició i va començar a girar la roda. Tothom sempre ha valorat molt aquelles primeres passes que vaig donar en els Premis en l’àmbit comunicatiu. Vist en perspectiva, quedava molt per fer i per aprendre i després de dos anys de treball continu, els resultats parlen per si sols.
La comunicació no és una cosa que es pugui fer d’un dia per l’altre, és una tasca que ha de ser present sempre. En el temps que corren, l’important és no acabar de desaparèixer mai del mapa públic, no caure en l’oblit i així, quan arribi el moment no s’haurà de passar de 0 a 100 i el contingut arribarà a moltes més persones. Per exemple, en el cas pràctic dels Premis, tot el moviment que hi ha hagut en xarxes ha estat molt progressiu i no ha sigut un canvi tan dràstic en comparació al ritme que s’estava portant.
La Neus sempre em repeteix que “els premis son 50% comunicació”. Una cosa que a simple vista potser no s’entén per què la gent ho redueix a les xarxes socials (amigues i enemigues a parts iguals), però que va molt més enllà. La comunicació és discurs, unificació, coherència.

Les xarxes i els joves
La necessitat d’arribar als joves és la preocupació més gran que he vist des que he entrat al Centre. El buit generacional real que hi ha actualment en el gruix associatiu del CECBLL és candent i la realitat d’un grup associatiu envellit porta a preocupar pel relleu de l’entitat. Avui en dia, l’espai que ocupen els joves en l’àmbit sociocultural i polític, molts cops passa per l’espai digital. Cada cop apareixen més booktuber’s, comunicadors que expliquen el dia a dia amb nous llenguatges, perfils destinats a l’emergència climàtica, contes que parlen de feminisme i inclús espais de crítica i de reflexió comunitària en línia. Per això, el Centre necessita situar-se en aquest “núvol” que és internet. Per fer-ho, però, no hi ha una fórmula màgica, sinó que ha de ser un conjunt de casuístiques que conjuguen correctament en el moment adequat.
Ara que analitzarem una mica el salt generacional, però, m’agradaria fer algun apunt entorn del concepte “jove” abans de continuar. Primer de tot, necessito començar dient que no es pot entendre els joves com un conjunt d’NPCs[1] homogenis. Reduir tot un grup demogràfic a l’edat no serveix per conèixer-lo millor, sinó tot el contrari, per situar-lo en la posició de l’altre i distanciar-lo encara més.
També hem d’entendre que el fet que les generacions que pugen estiguin trencant amb tants esquemes establerts també porta a haver de redefinir el públic objectiu en l’àmbit cultural. Ja no tot és blanc o negre. El teu aspecte ja no defineix els teus gustos, la teva colla d’amics ja no defineix els teus interessos i el temps que passes al mòbil tampoc t’encasella amb l’entreteniment buit de contingut. Això pot semblar una dificultat, però considero que és un avantatge, ja no hi ha límits en aquest sentit per vincular-te al que t’agrada.
Finalment, vull assenyalar l’erroni concepte de la “llarga joventut”. Puc entendre que fins als 25 anys es pot considerar una persona jove, però arriba un punt que hem de dir les coses pel seu nom. Independitzar-te dels pares a una edat raonable, tenir una feina estable i pensar a crear una família són conceptes que s’utilitzaven abans per definir l’adultesa i avui en dia hem de redefinir aquests termes. Es considera que l’adultesa te la dona l’estabilitat, i això avui en dia és un privilegi pràcticament. Un clar exemple seria que el “Carnet Jove” te’l pots fer si tens entre 12 i 30 anys. Disculpeu senyors de La Caixa, però potser les persones de 30 anys no volem un descompte per anar a Catalunya en Miniatura, sinó una solució a la crisi de l’habitatge.
Tornant al tema, si mirem els números d’Instagram veiem que dels 1100 seguidors que tenim actualment només un 4,2% té entre 18 i 25 anys. Per tant, estem parlant que la gran majoria de persones que en segueixen no són joves. Un 13,5% té més de 65 anys, i com a resultat podem parlar de què ens trobem davant d’un moment de democratització de les xarxes, on l’escletxa digital està dissolent-se cada cop més i, per tant, no fa falta que les XXSS serveixin només per parlar als joves, sinó que és un nou llenguatge que ens serveix cada cop per més gent.
Una de les campanyes que s’han fet pels Premis ha estat la de contactar amb persones del Baix Llobregat conegudes perquè en facis promoció. Sense haver hagut de posar a la Veva a ballar un tiktok. Moviments comunicatius com aquests ens ha permès arribar a noves persones i, per tant, que cada cop més gent acabi coneixent el Centre.

Una visió de futur
Les noves formes comunicatives digitals han vingut per quedar-se. Sense ànims de ser en cap cas una substitució del model presencial, els mitjans digitals ens serveixen per reforçar tant prèviament com a posteriori els productes culturals que desenvolupem.
En el cas dels Premis, hem fet tota la promoció prèvia en línia, entre d’altres, a través de les píndoles dels artistes que comentava anteriorment i amb les microconferències dels 4 àmbits que toquen els Premis destinats a la reflexió. Aquestes 4 conferències, les persones les podrien veure senceres a YouTube o parcialment a XXSS.
Durant la Nit de la Cultura a Sant Vicenç dels Horts, les XXSS ens serviran per poder anar transmetent en directe els guardonats d’aquesta edició, una eina ja implementada fa dos anys i que va donar uns resultats exquisits.
Un cop hagi acabat l’acte es penjarà la gala sencera a YouTube, i per xarxes s’aniran compartint els talls dels discursos que hagi fet cada un dels guardonats.
Com comentava, doncs, no substitueix, sinó que complementa, i a més farà arribar aquest missatge a moltes més persones que potser no hauran pogut assistir a la gala, però que sí que poden estar interessades en algun dels projectes que es premiaran.
De mica en mica, el Centre d’Estudis es va acostant a aquest format mixt de treballar. Tot i que les xarxes són efímeres, també ens serveixen de carta de presentació i per tenir un recull del tot el que es va fent.

[1] NPC: les sigles de “non playable caràcter” (En català “jugador no jugable”). Es tracta dels personatges dels videojocs que apareixen perquè no interactuen i que serveixen per omplir el buit. Col·loquialment, s’utilitza per anomenar a persones o grups de persones que no es mullen, que no participen o que han perdut la seva personalitat i, per tant, deixen de ser interessants “per al joc”.

Memòria d’una experiència docent, per José Fernández Segura

Per què vaig voler ser docent?

El primer any de la meva dècada dels vint vaig iniciar un nou camí en la meva vida acadèmica i professional,  després d’un període ple d’incerteses. Vaig tenir la sort d’agafar el darrer tren d’un pla d’estudis de Magisteri de l’any 50. Era el setembre de 1967 i em vaig presentar –per lliure- als exàmens dels tres cursos que aquest pla d’estudis establia per obtenir el títol de Maestro de Enseñanza Primaria  (si superaves, també, la revàlida). Els resultats acadèmics varen ser satisfactoris i em van permetre poder continuar els estudis de les assignatures pendents a l’Escola de Magisteri de Murcia i, posteriorment,  a Barcelona a l’Escola de Magisteri que hi havia  al carrer Melchor de Palau. I va ser en aquesta darrera escola on vaig conèixer la vida i obra d’un gran home: Johann Heinrich Pestalozzi.

José Fernández, autor de l’article.

 

Per què aquest home, nascut  a meitat del segle XVIII a  Suïssa, va ser un referent per a mi?  Perquè intel·lectualment i emocionalment em vaig sentir identificat amb el seu pensament, amb la seva sensibilitat cap els més desfavorits i perquè creia que l’educació era el camí a seguir per tal d’aconseguir combatre l’analfabetisme i la pobresa.  Els mestres havien d’estar preparats per aconseguir un desenvolupament integral de l’alumnat. Estava convençut que als alumnes se’ls havia de donar l’oportunitat d’aprendre mitjançant una activitat personal. Creia que en tot procés d’aprenentatge hi participa el cap, la mà i el cor. Gràcies a la tasca desenvolupada per Pestalozzi al llarg de la seva vida, tres anys després de la seva mort, cap el 1830, l’analfabetisme a Suïssa havia desaparegut quasi per complet.  Va ser aquest esperit sobre com fer de professor el que va sustentar la meva tasca de docent durant tota la meva vida. El món ha evolucionat, les tècniques pedagògiques s’han anant perfeccionant, els mitjans tecnològics han evolucionat exponencialment, però l’essencial del procés educatiu, al meu parer, continua sent la bona relació que ha d’existir entre l’alumne i el professor.

On i en quines condicions he fet de docent abans de ser professor d’ensenyament secundari?

La primera i molt breu experiència va ser a l’antic col·legi Sant Ildefons (actual col·legi   Alexandre Galí al barri Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat. La ciutat de Cornellà, als anys seixanta, tenia un enorme dèficit  escolar i un grup d’ex seminaristes van crear aquesta escola i la van obrir al barri per fer tot tipus d’activitats i una d’elles va ser un curs d’alfabetització per immigrants analfabets. Vaig compartir aquesta experiència amb una companya, Dolors Freixenet,  amb la qual he  tingut el privilegi de treballar  durant molts anys i en diferents fronts educatius. No cal dir que aquesta experiència  em va enriquir i em va reforçar en la meva opció de ser docent.

En els anys seixanta i setanta del segle passat era força comú que molts joves combinessin el treball i l’estudi. I jo vaig ser un d’aquests joves. De dia treballava a la SEAT i a la tarda-nit anava a la Universitat de Barcelona a estudiar Filosofia i Lletres amb la clara finalitat d’obtenir la llicenciatura i intentar treballar de professor a una escola de Formació Professional. Al pla d’estudis, anomenat Plan Maluquer,  vaig estudiar  un ampli ventall de matèries que em van ser útils per l’exercici de la docència. En els darrers anys dels estudis universitaris les matèries es van reduir i em vaig centrar en l’estudi de la Història. El fet que el meu objectiu era ser docent, em va portar a una decisió que va resultar positiva: durant els dos darrers cursos de la Universitat vaig optar per no anar a classe tots els dies per tal de poder fer de professor d’una matèria que es deia Humanística a l’Escola Tècnico-Professional d’El Clot. Dos dies a la setmana feia classes d’aquesta matèria als alumnes de Maestria Industrial de diferents especialitats.  Érem a meitat dels anys setanta i com que el país vivia immers en una intensa atmosfera social i política, el contingut de les classes es centrava en fets de l’actualitat. Analitzàvem el contingut dels fulls volants  i de la premsa escrita i, a més, estudiàvem alguna de les publicacions de divulgació que s’editaven en aquests moments. Un exemple:  ¿Qué es el imperialismo?  de Manuel Vázquez Montalbán[1]   Vam acordar que les classes no eren obligatòries i pràcticament assistia tot l’alumnat. No faltava motivació!

Una  altra experiència docent que recordo amb especial estima va ser la de mestre a l’Escola de la Mercè. L’empresa SEAT,  en la qual treballava,  em va proposar fer classes de Llengua i Literatura Castellana per preparar als treballadors que volien obtenir el Graduado Escolar. Durant el curs 1976-1977, cada dia sortia de l’empresa –ubicada a la Zona Franca– i anava caminant fins l’Escola de la Mercè. Allà m’esperaven les i els alumnes que treballaven al torn de la tarda-nit i aprofitaven el matí per fer aquests estudis.  Si la motivació de l’alumnat d’El Clot era excel·lent, la d’aquests, alguns dels quals ja eren persones grans, era encomiable. Els seus comentaris sobre poetes com Lorca posaven de manifest una gran comprensió lectora i una sensibilitat especial. El llegat de Pestalozzi hi  era ben present en la meva manera d’exercir la docència.

Quan i on es va fer realitat el meu objectiu vital?

Tan bon punt vaig acabar els estudis universitaris, el juny de 1977, vaig  sol·licitar una plaça de professor d’Humanística al Centre Esteve Terrades de Cornellà de Llobregat.  La comissió que entrevistava als aspirants no em van poder admetre perquè hi havia altres candidats que tenien més mèrits. Malgrat tot, em van oferir anar a la Sección Estatal d’aquest institut que s’estava creant a Sant Joan Despí. Una companya i amiga, Maria Carmen Romero, i jo ens vam incorporar al claustre d’aquest centre. Ella com a professora de Llengua i Literatura Castellana i jo com a professor d’Humanística.

En aquests moments s’estaven formant centres de Formació Professional impulsats per iniciativa de la ciutadania més conscienciada que veia la necessitat de crear aquests centres per tal d’atendre les necessitats educatives de molts joves de famílies que veien molt lluny els estudis universitaris o nois i noies que no havien assolit el graduat escolar i no podien fer el Batxillerat. A molts municipis de l’Hospitalet i de la comarca del Baix Llobregat es van anar creant aquests centres de Formació Professional en unes condicions molt similars a les que vaig viure a Sant Joan Despí.

A l’octubre de 1977, un petit grup de professors ens  vàrem fer càrrec d’habilitar una masia que el propietari i l’Ajuntament ens havien cedit com a lloc per ubicar l’alumnat. El primer treball no va ser fer les classes normals, sinó condicionar les quadres i les habitacions  per convertir-les en tallers i aules. Després d’acabar aquest treball ens van arribar les primeres taules i cadires i vàrem poder iniciar les classes normals en unes condicions força precàries. Teníem alumnes de tres especialitats: administratius, elèctrics i mecànics. El professorat tècnic d’aquestes especialitats va organitzar la seva tasca educativa amb material escàs i amb molta imaginació. L’alumnat d’administració, a falta de màquines d’escriure, va aprendre a escriure posant un cartró amb les lletres i signes del teclat sobre de les taules. Mesos després van arribar les primeres màquines i van celebrar-ho amb una festa. El compromís i la vocació del professorat va suplir en escreix la precarietat i vam poder finalitzar el curs amb dignitat. La relació que teníem amb l’Administració educativa era mínima. La seva intervenció es limitava a aprovar la plantilla en funció del nombre d’alumnes i les nostres ràtios eren menors que les establertes perquè l’espai de les aules-habitacions de la masia no permetien tenir més alumnes.

El fet que aquests centres de Formació Professional fossin centres de nova creació,  ubicats en llocs provisionals i amb poca tutela per part de l’Administració va permetre que la nostra tasca docent fos molt lliure i que  poguéssim organitzar i desenvolupar els programes d’acord amb el nostre criteri pensant sempre en allò que més convenia al nostre alumnat. Crec que un dels aspectes més positius del professorat de FP  va ser la llibertat amb  què  vàrem poder exercir la nostra tasca docent.  Em ve a la memòria les intenses discussions que teníem a casa meva sobre com havíem de treballar amb l’alumnat.  En Javier Garcia Pascual i l’Aurora Bau representaven dues manera força diferents d’ensenyar i Dolors Freixenet i jo mateix  intentaven contemporitzar. El nostre comú denominador era buscar la manera més adient d’ensenyar la nostra matèria d’Humanística i  d’aquí reunions i més reunions per fer realitat que l’alumnat s’interessés per aprendre.

Fins que no vàrem tenir un edifici nou amb tots els elements que havia de tenir un centre escolar van passar uns quants anys. Entremig vam passar de la masia a una antiga fàbrica de calçats, fet que ens va permetre incrementar les especialitats i millorar la infraestructura i el material. El centre es va anar consolidant i en alguns departaments es van crear equips docents que, d’acord amb la seva experiència i visió de futur,  vam se capaços d’elaborar la programació de primer i segon grau. Aquest va ser el cas del Departament d’Humanística on els tres docents que teníem estabilitat en el centre –Josep Minguell, Elionor Sellés i jo mateix, vam elaborar una programació alternativa al programa oficial. Més endavant, la meva companya Elionor Sellés i jo mateix vam escriure un llibre Textos per a Estudi i debat: liberalisme i socialisme, editat per nosaltres mateixos[2] per impartir la matèria d’Humanística al segon curs de segon grau de la FP. A final dels anys vuitanta i primers del 1990 l’Institut Francesc Ferrer i Guàrdia es va afegir a la xarxa d’Escoles Associades a la Unesco i va incorporar les seves propostes educatives a la programació. Destaco dues activitats rellevants: Dia Escolar de la No Violència i la Pau i desenvolupament del Projecte Linguapax amb el que va col·laborar la meva companya d’anglès Anna Muñoz. Vam tenir el privilegi de tenir com responsable d’aquesta xarxa al professor Miquel Martí que en tot moment ens va donar el seu suport. Fruit d’aquesta experiència vaig elaborar un dossier per treballar la matèria d’Humanista al darrer curs del segon grau de FP.  Aquest dossier Pau i conflictes en el món d’avui tenia com a objectiu que l’alumnat pogués conèixer les arrels del conflictes més importants del moment i quines serien les solucions per arribar a la pau. Alguns dels conflictes que vam estudiar a fons –Isarel-Palestina–  conflicte que malauradament s’ha intensificat tràgicament en aquests últims mesos. Totes aquestes experiències programàtiques es va mantenir fins que la FP i els Instituts de Batxillerat es van convertir en IES (Instituts d’Ensenyament Secundari).  A la nova estructura educativa tots  els continguts que s’havien d’impartir a cada curs estaven força més reglats i, per tant, reduïen la iniciativa i creativitat del professorat.  Tanmateix, un sector del professorat va continuar innovant per tal de millorar l’aprenentatge dels seus alumnes.

La tasca del ICEs (Institut de Ciències de l’Educació)

En el cas de l’ICE de la Universitat Politècnica de Catalunya, a més a més d’organitzar i impartir els cursos del CAP (Certificat d’Aptitut Pedagògica) va ser la institució que va crear i impulsar equips de docents que volien millorar la seva tasca educativa. Durant anys, un equip format per Dolors Freixenet, Maria Pau Trayner, Francisco Pesqueira i jo mateix, vam elaborar un projecte per impartir la matèria d’Humanística a partir de centres d’interès. La publicació Del Presente al pasado, editat per Barcanova, l’any 1988, reflecteix força bé l’essència del projecte.

 

De la mateixa manera,  durant un seguit d’anys, els docents vinculats als ICEs de les Universitats Politècnica, Central i Autònoma, ens vam coordinar per tal d’organitzar, al setembre, unes jornades adreçades al professorat. Consistien, d’una banda, en la presentació de ponències per actualitzar i ampliar coneixements acadèmics i, de l’altra, a donar a conèixer experiències que s’havien experimentat als centres. El fet de conèixer el què es feia i com es treballava a diferents instituts, tenia una repercussió força positiva i contribuïa a la millora de l’ensenyament.

El professorat més motivat per l’educació tenia la possibilitat d’ampliar i actualitzar els seus coneixements acadèmics alhora que coneixia experiències d’altres centres que els podien interessar.  Membres dels ICEs també participaven en les Escoles d’Estiu i, tot  plegat, feia més eficaç  i enriquidora la tasca docent.

Totes aquestes activitats fora de l’ institut però íntimament relacionades  entre si, fomentaven la creació de veritables equips docents que, al meu parer, són imprescindibles si es vol fer una tasca docent coherent.

LOGSELlei General del Sistema Educatiu.  Visions contraposades

Aquesta llei, promulgada a l’octubre de 1990 pretenia, entre altres objectius, estructurar l’ensenyament no universitari de manera diferent a com havia estat establert a La Llei General d’Educació de 1970.  La nova escolarització obligatòria s’ampliava fins als 16 anys i l’ensenyament secundari obligatori – l’ESO- s’iniciava als dotze anys i seria impartida per mestres de la Segona Etapa d’EGB, pel professorat de BUP i de Formació Professional. En acabar l’ESO, l’alumnat podia continuar estudis post-obligatoris en dos itineraris: 2anys de batxillerat o Formació Professional, aquesta última estructurada en cicles formatius de  grau mitjà  o de grau superior. Tant els Instituts que impartien el BUP (Batxillerat Unificat Polivalent) o els de Formació Professional es van convertir en IES (Instituts d’Ensenyament Secundari) i tot el professorat de secundària es va unificar en un sol cos educatiu.

Davant d’aquest canvi legislatiu, el Departament d’Educació de la Generalitat va encetar un procés de Reforma amb el qual pretenia que el professorat s’adaptés a aquesta nova realitat educativa i millorés la seva didàctica en cadascuna de les matèries que impartia. Per aconseguir aquest objectiu, el Departament va organitzar un ambiciós procés de formació que va durar uns anys. Va crear grups de formadors amb l’objectiu de donar eines i formar al conjunt del professorat. Un grup de formadors es van centrar en les qüestions generals del sistema educatiu i  uns altres grups es van centrar en introduir noves didàctiques en les diferents matèries que s’impartien a l’ESO. En principi, tot el professorat havia de fer aquests cursos. A mi em va correspondre ser formador de Ciències Socials al Baix Llobregat. En general,  l’actitud del professorat davant les noves propostes va ser de reticència, d’incertesa i, en alguns casos, de rebuig. Veien amb una certa desconfiança les noves propostes educatives. Estructurar les programacions en coneixements, fets, procediments, normes, valors i actituds i concretar l’avaluació de cadascun d’aquets blocs trencava una tradició molt arrelada en el professorat de secundaria. No només eren canvis formals, sinó que s’intentava que s’avalués a l’alumnat pels coneixements que havia aprés, per les coses que havia après a fer i pels valors, normes i actituds que havia incorporat.

Tanmateix, el gran repte era, al meu parer, com atendre la diversitat. El fet d’allargar l’ensenyament secundari obligatori fins als 16 anys, significava que havíem de ser capaços d’atendre a un alumnat amb diferents capacitats, diferents motivacions, diferents realitats socioeconòmiques, diferents situacions personals (l’adolescència és per definició una etapa de la vida inestable i cada alumne la viu de manera diferent). Aquesta problemàtica es complica pel fet que l’escola pública va ser la que va rebre més alumnat amb dificultats en comparació a l’escola concertada. Aquest fet va provocar un cert malestar entre el professoral de les escoles públiques, malestar que s’arrossega fins  a dia d’avui.

Els IES que havien estat centres de Formació Professional van afrontar aquesta problemàtica millor que els de BUP, perquè els centres de Formació Professional ja tenien experiència en el tractament de la diversitat. El seu alumnat del primer grau de l’antiga FP ja era divers: alumnes sense el graduado escolar que no podien fer el BUP, alumnes amb el graduado escolar però que veien molt lluny els estudis universitaris,  alumnes que no volien estudiar i alumnes amb problemàtiques familiar difícils. L’ Institut Francesc Ferrer i Guàrdia –on jo era professor– va dedicar molt de temps i recursos per tal d’atendre de la millor manera al seu alumnat. Crec que var ser i  que continua sent un tret significatiu de la cultura educativa d’aquest centre.

L’ús de les fonts orals per l’ensenyament de la història. La meva darrera experiència docent compartida amb l’equip Historaula de l’ICE de la Universitat Autònoma de Catalunya.

Va ser una experiència que sintetitza tot el que per a mi ha estat significatiu: vocació, ganes de millorar la tasca docent, treball en equip, treball amb els ICEs, implicació de les famílies i cooperació amb d’altres institucions del país, en aquest cas col·laboració del Departament d’Educació i de l’Interior (concretament amb el Memorial Democràtic dirigit en aquells moments per M. Jesús Bono) i de la Direcció General d’Innovació Educativa del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya (dirigit en aquests moments per Joan Badia).

En aquest projecte vam participar 13 professors d’11 IES, dels quals 5 són del Baix Llobregat. Sobre aquesta experiència, l’enyorat Joan Badia, va escriure: Ens trobem davant d’un model d’aplicació didàctica de la història oral que contribueix a l’educació integral de l’alumnat, entesa com la unió entre l’adquisició de coneixements i l’assoliment dels valors de la ciutadania activa. [3]  Crec que aquest pensament és de força actualitat. Els mestres i els professors han de tenir un nivell acadèmic alt ( no es pot ensenyar el que no se sap), els ha d’agradar el treball que fan i han d’estar al dia de les innovacions didàctiques.

En la cloenda d’aquesta experiència d’història oral (curs 2006-2007) celebrada a la biblioteca Miquel Martí i Pol de Sant Joan Despí i amb la presència de representants de les institucions del país,  de l’alumnat i dels seus familiars, vaig dir als meus alumnes de l’ESO que la lluita dels seus avis i àvies, mares i pares per aconseguir la democràcia no era un fet garantit per sempre, sinó que ells havien d’actuar com a ciutadans actius i vetllar per tal que aquest sistema de drets i llibertats continués sent una realitat. Crec que els mestres, els professors, deixem una petita empremta en la memòria dels nostres alumnes i estic convençut que una bona part d’elles i d’ells, gràcies a la nostra acció educativa, seran, són, ciutadans actius. Vaig finalitzar la meva vida docent amb el mateix pensament amb el qual vaig iniciar els estudis de Magisteri: l’educació és el camí a recórrer per tal que els nois  i les noies siguin  ciutadans  lliures i crítics.

Sant  Just Desvern, 30 de setembre de 2024

José Fernández Segura

 

[1] Manuel Vázquez Montalbán. ¿Qué es el imperialismo?  La Gaya Ciencia. Barcelona, 1976

[2] Els textos han estat traduïts al català per Miquel Àngel Estèvez de l’epip de Normalització Linguistica de l’Institut Francesc Ferrer i Guàrdia.  La composició del contingut es va fer a l’Aula Taller d’Edició Electrónica de l’institut Esteve Terrada. Dipòsit legal. B 363943-90.

[3] DD.AA.  Grup Historaula. El record fet paraula. Memòria popular del franquisme. Col·lecció Eines de memoria núm. 3. Generalitat de Catalunya. Departament d’Interior, Relacions institucionals i participación. Direcció General de la Memòria Democràtica. Barcelona, 2008.

“La festa popular al Baix Llobregat constructora d’identitat i cohesió social” per Àngel Merino

“ A l’Espanya de la transició política fa eclosió una extraordinària demanda

d’identitats -nacionals, regionals, ètniques, de gènere, locals- que recorren

tot el teixit social, des dels grups petits i els veïnats fins a les institucions democràtiques; i això

es tradueix immediatament en un vertiginós procés de

revitalització festiva… Les festes es perceben com a sinònim de llibertat,

d´espontaneïtat, d´apropiació dels espais públics per part d´un poble

silenciat per la dictadura com una efervescent communitas antiestructural i

sociable”.

(José Ignacio Homobono Martínez. “Fiesta, ritual y símbolo: epifanías de las identidades”. Rev. Zainak , n.26, 2004)

A final dels anys seixanta, el model tradicional de la festa que havia estat present a la majoria de les poblacions havia entrat en crisi o estava evolucionant per múltiples raons. És lògic que les festes majors es ressentissin moltíssim del seu paper d’organització del temps lliure i l’oci comunitari. D’alguna manera, era l’evidència que l’estructura organitzativa de les festes mateixes estava entrant en crisi; tant l’estructura política municipal (organització de les festes amb la “Comissió de Festes” al capdavant), com l’estructura social que la sustentava i l’acompanyava.

Amb l’arribada dels ajuntaments democràtics (1979) van desaparèixer les comissions festives de l’etapa franquista i se’n van anar constituint d’altres més representatives i més compromeses, tant en la proposta com en l’acció, amb les entitats culturals i el teixit social de pobles i ciutats. Juntament amb la recuperació de la democràcia de proximitat, la local, la ciutadania va expressar amb claredat la voluntat d’anar cap a la recuperació de les festes populars i de les senyes d’identitat catalana. Les festes populars es van convertir en un instrument potent per a la dinamització de la cultura del país.

Si mirem les propostes que apareixen en els programes electorals de les ciutats del Baix Llobregat relacionats amb les festes populars, podem confirmar la visió existent de considerar la festa com un fenomen social i com un concepte lligat al de comunitat i ocupant una posició central en l’estructuració i organització de la vida col·lectiva. Una primera idea era la d’ubicar la cultura festiva en el context de la recuperació cultural de la ciutat i reconèixer el protagonisme i la capacitat de creació i d’innovació de la ciutadania. Aquest camí de construcció cultural requeria l’impuls de les condicions objectives per a la participació ciutadana i les competències cíviques en les polítiques culturals.

En els orígens de les festes populars romania, també, el caràcter de ser “festes patronals” en celebrar-se coincidint amb el dia del sant patró o patrona de la ciutat corresponent. Avui es manté el calendari festiu, però és evident que les festes populars han seguit pautes diferents. És important conèixer aquesta història festiva de les nostres ciutats. Per sort, al Baix Llobregat aquesta història es va coneixent gràcies al treball d’Institucions, associacions, escoles, Centres d’Estudi, publicacions, etc.

Podem assenyalar que les festes majors de les ciutats del Baix Llobregat es basen en un model característic de les festes majors catalanes o d’arrel tradicional i popular, al mateix temps que són fruit d’una realitat metropolitana i sociodemogràfica que les condiciona. En aquest procés de construcció festiva hem de parlar també dels agents socials que són al mateix temps productors i distribuïdors de la identitat cultural.

Perquè una festa sigui la festa de tots, Antonio Ariño assenyala que ha de tenir present dues visions necessàries. La comprensió de la festa ens obliga a parar esment no sols en el programa d’actes i la seqüència ritual en la qual s’estructura, “sinó també al subjecte celebrant que els dota de significat i a l’objecte celebrat que expressa el sentit de la festivitat”.

Per parlar de la festa, de la seva gestió i organització, és important posar l’accent en la dimensió democratitzadora de la política cultural de la ciutat i dels seus efectes socials referits a la identitat i cohesió cívica. Això passa per accentuar i incentivar la participació col·lectiva en els processos que s’impulsin i es desenvolupen en la vida local. És molt important tenir clar els moments de construcció del subjecte celebrant i de l’objecte celebrat locals, i el model de gestió i participació festives a desenvolupar.

Aquest treball de construcció festiva en el Baix Llobregat ha estat necessari per a aconseguir un objectivo comú en totes les nostres poblacions. Construir la festa popular tènia també com a objectiu millorar la cohesió social i la convivència en el nostre espai públic, d’alta diversitat sociocultural, ètnica, religiosa i lingüística. Com molt bé assenyala J. Martínez Montoya, la festa és un temps i un espai de celebració d’esdeveniments i de congregació de persones i grups amb vista a manifestar la identitat compartida.

Quan assenyalem que les festes populars del Baix Llobregat han estat constructores d’identitat i cohesió social estem assenyalant, també, que s’han produït pràctiques intermunicipals de col·laboració molt interessants i que han enriquit la tradició festiva de la comarca. Hem après a programar més democràticament els continguts festius de les nostres ciutats, hem consolidat els subjectes celebrants, hem desenvolupat cooperacions de suport a les pràctiques festives locals de manera solidària.

Alguns exemples ho evidencien. Una de les actuacions festives més productiva a la comarca, s’ha centrat al voltant de les figures que apareixen en correfocs, seguicis, trobades geganteres, etc. La majoria d’aquestes estructures locals acudeixen com invitades als diferents moments festius de les ciutats de la comarca. S’aprèn i es col·labora. Les diferents colles de l’escenari festiu de les nostres ciutats, recorren solidàriament les festes majors locals.

Un exemple clar d’aquesta col·laboració festiva intermunicipal el veiem en l’increment espectacular que han tingut les diferents figures lligades a la festa. Si en els inicis es parlava del Camell de Molins de Rei, de la Cucafera de Castellbisbal, del Drac de Sant Andreu , del Mamut de Sant Vicenç, de La Garsa de Sant Feliu, etc., en aquests moments comptabilitzem a la comarca més de seixanta figures diverses que actuen als nostres carrers i ciutats. Aquesta magnífica visió festiva de la comarca ens anima a reconèixer que la festa només té sentit quan es comparteix.

És evident que tot aquest colossal món festiu que tenim és l’expressió del que històricament s’ha anat construint. Una comarca que experimenta un creixement humà espectacular en la transició democràtica, que diversifica la seva estructura productiva convivint la cultura agrària amb la industrialització, el “desarrollisme“, el sector Serveis i ara les noves tecnologies. És molt important que tinguem festes relacionades amb les roses, amb les carxofes, amb els espàrrecs, etc. I també en barris, carrers i entitats de les nostres ciutats. És la nostra manera de veure’ns i conèixer-nos.

I és just, també, reconèixer que tot aquest món festiu ha estat molt ric gràcies a les aportacions de l’un subjecte celebrant actiu i plural. Ens referim a les Associacions Veïnals, a les Associacions de Pares i Mares a l’escola, Associacions juvenils, Centres cívics i socials, Sindicats, Colles i Associacions festives, etc. Sectors tots que han contribuït al fet que tinguem una festa digna, creativa i inclusiva. Quan parlem de cohesió social i d’identitat a la comarca, hem de pensar, també en la importància que els espais i temps festius tenen en la seva construcció i desenvolupament. Llarga vida a les nostres festes!

Àngel Merino

19 de juliol de 2024

“Ara que comença…”, per Dolors Pérez Gómez

Ara que comença la calor i planifiquem les nostres vacances  per gaudir d’un estiu que està a tocar… ara ens hem començat a oblidar de la sequera.

El nostre territori és una comarca rica en diversitat paisatgística, amb una gran varietat d’entorns en una àrea relativament petita,  representem  l’1.51 % del total de Catalunya, i comprèn espais naturals tan distintius, diversos i significatius com la serra de Collserola, les Muntanyes del Baix, l’entorn fluvial del riu Llobregat, el Delta del Llobregat i les seves platges.

Cada un d’aquests espais presenta característiques úniques i s’enfronta a desafiaments específics.

El  Centre d’Estudis del Baix Llobregat, dins de la seva tasca de divulgació i difusió per un millor coneixement del territori, ha organitzat al llarg dels darrers anys jornades sobre qüestions diverses: gestió de l’aigua, consum, infraestructures, gestió d’espais naturals, transició energètica, canvi climàtic, economia circular, turisme…i en el si del debat s’han posat de manifest les  interdependències existents entre totes aquestes temàtiques.

Ara que sembla que comencem a oblidar-nos del terrible episodi de sequera que encara patim, caldria fer una reflexió per tal que la memòria no ens faci una mala passada.  Al gener de 2020 el Govern de la Generalitat va aprovar “Pla especial d’actuació en situacions d’alerta i eventual sequera” . Tres anys després els ajuntaments van acabar de redactar, a marxes forçades, els seus plans de sequera, just en el punt més crític de l’episodi. En aquest context ens vam adonat que pot ser no vam aprendre tant de l’anterior sequera del 2008, que algunes de les grans infraestructures projectades en aquell moment no van acabar d’executar-se, i que continuàvem perdent molta aigua, per falta de manteniment, en les xarxes d’abastament i distribució d’aigua dels nostres pobles i ciutats.

La qüestió és si realment estàvem preparats, si havíem analitzar prou bé el grau de  vulnerabilitat tant des del punt de vista de l’entorn natural i com des del punt de vista humà,  i analitzar com ens hem adaptat a la situació, en definitiva quina ha estat la nostra capacitat de resiliència.

El canvi climàtic implica riscos climàtics i també la introducció d’una nova variable: els riscos naturals.  Davant la diversitat d’aquest riscos  hem de preparar una diagnosi de resiliència: quina ha de ser la nostra resposta a impactes d’origen natural, humà o tecnològic, identificar les principals vulnerabilitats, i no només en el moment inicial del fenomen, sinó també estudiant els impactes col·laterals, els anomenats efectes en cascada, que generen una propagació d’aquests impactes a través de les interdependències definides.

Les onades de calor, els incendis forestals, les pandèmies, els riscos químics  (tant des del punt de vista del transport per les carreteres com del sistema de producció), els abocaments al medi, les inundacions … són fenòmens extrems que malauradament ja no són aliens al  nostre territori, tot el contrari al llarg de les últimes dècades els hem viscut de manera directa.

Cal fugir de  l’alarmisme i la por, però cal estar preparats i treballar en i pel territori, i així donar eines per anticipar, absorbir i adaptar-se o recuperar-se dels efectes de qualsevol fenomen perillós de forma oportuna i eficient. Això és la resiliència i la resiliència no s’improvisa, sinó que s’estudia, es planifica.

Malgrat els desafiaments imposats per la sequera, els espais naturals del Baix Llobregat han mostrat una notable capacitat d’adaptació i la ciutadania, a base d’un continu degoteig d’informació i formació, ha seguit unes pautes de consum rigoroses.

Davant dels reptes futurs cal començar a treballar un pla de resiliència global que aglutini els plans que amb aquesta finalitat s’estan treballant des dels municipis, però sempre amb una visió de comarca ja que els espais naturals són un continu i l’adaptació ha de produir-se sense fissures territorials.

Ara que comença l’estiu gaudim de l’entorn natural i paisatgístic del Baix, la represa de l’activitat aquest setembre ens interpel·larà a plantejar nous escenaris, esperem que resilients, de cara els nous reptes climàtics.

 

 

Dolors Pérez Gómez

Enginyera Civil i sòcia del CEBLL.

50 Anys del Centre d’Estudis del Baix Llobregat: Una celebració de l’economia social, pel Dr. Èric Gómez

El Centre d’Estudis del Baix Llobregat celebra aquest any el seu cinquantè aniversari, un moment idoni per reflexionar sobre el seu impacte profund en diversos àmbits de la comarca. Des de la seva fundació, el Centre ha estat un pilar en l’estudi i la difusió de models econòmics alternatius, ja sigui amb la seva implicació amb projectes com l’Ateneu Cooperatiu del Baix Llobregat; o donant suport constant a la recerca històrica, i que va cristal·litzar en la magnífica publicació “Teixint solidaritats al Baix Llobregat. Història, realitat i perspectives cooperatives (1900-2023)”.

Aquest llibre mostra que la comarca del Baix Llobregat ha sigut un dels pols del país en la difusió de l’economia social. Des del naixement de cooperativisme industrial molt vinculat a la fabricació de vidre, ja des de finals del segle XIX i d’importància cabdal a municipis com Cervelló o Cornellà, al cooperativisme d’habitatge tan present a barris del Prat de Llobregat i de Sant Boi. Però aquesta publicació no només recull les dinàmiques històriques de la cooperació a la comarca, sinó que també destaca com les iniciatives modernes d’economia social han arrelat en aquest ric llegat de solidaritat i cooperativisme.

Un esperit que des del 2016 queda recollit al projecte de l’Ateneu Cooperatiu del Baix Llobregat, finançat per la Generalitat de Catalunya i impulsat al territori per empreses d’economia social, ajuntaments i el Consell Comarcal. Gràcies a aquest programa, el Baix Llobregat ha vist un renaixement cooperatiu, amb prop de 200 noves iniciatives que han afegit més de 750 llocs de treball a l’economia local.

En aquest context, vull recordar la figura de Xavier Giménez, el tècnic d’economia social del Prat de Llobregat, que va ser un dels impulsors de l’Ateneu des dels seus inicis, i que malauradament fa poc ens acaba de deixar. La seva contribució va més enllà dels seus esforços professionals; representa l’esperit de tota una comunitat que busca transformar l’economia des de les bases amb uns valors que el Centre d’Estudis ha volgut promoure des de la seva fundació: la cooperació, la igualtat i la innovació social.

Celebrem aquesta fita històrica reconeixent no només el passat, sinó també mirant cap al futur amb optimisme. Les estadístiques impressionants de creació d’empreses i llocs de treball mostren que l’aposta per l’economia social no només és viable, sinó també essencial per a un futur sostenible. Així, mentre recordem a figures clau com Xavier Giménez, també renovem el nostre compromís de seguir el seu camí de cooperació i solidaritat.

Aquest aniversari del Centre d’Estudis del Baix Llobregat no és només un recordatori de què s’ha fet, sinó un claríssim senyal de cap a on podem anar. Mentre continuem “teixint solidaritats”, continuem creant una comunitat més forta, més justa i més cooperativa. Celebrem aquests cinquanta anys amb una mirada cap al futur, inspirats pel passat i motivats per les possibilitats infinites que ens ofereix l’economia social.

 

Dr. Èric Gómez, coordinador de l’Àrea de Desenvolupament econòmic del Consell Comarcal i professor d’història econòmica de la UOC.

“Sopa de lletres”, per Maite Carranza

Des de fa ja més de sis anys dinamitzo un grup de lectura de dones del Centre d’Estudis  del Baix Llobregat que, lluny de suposar-me cap càrrega, dóna valor a la paraula tertúlia en la seva acepció més genuïna. En aquest espai de llibertat, sota el sostre de l’acollidor edifici del Centre Cívic Mas Lluí al Carrer Estelí, un cop al trimestre xerrem, debatim, recomanem, ens fem confidències i passem una bona estona plegades al voltant d’un llibre.

Sovint em sento afortunada per saber-me veïna i companya de tantes dones intel·ligents, compromeses i cultes a qui els agrada llegir, conversar, anar al cinema, assistir a conferències, a recitals o a estrenes teatrals i que, com jo, gaudeixen d’aquestes estones de sororitat.

És un luxe, ho sé, i no és casual.

Potser coneixeu la Conxita Sánchez? o la Genoveva Català? o l’Esther Hachuel? Oi que sí? Doncs segur que ho enteneu perfectament. Elles (i d’altres) són les promotores principals de totes les meves vinculacions amb el Centre d’Estudis del Baix Llobregat. I, com comprendreu, em resulta impossible negar-los res perquè més enllà de la feina que em proposen sempre hi afegeixen l’entusiasme per tot allò que plantegen i la màgia de la complicitat. Qualsevol suggerència resulta llaminera, fàcil, bonica: presentar unes jornades sobre cultura, preparar un taller literari, fer una presentació, participar d’una taula rodona… Com es pot dir que no a uns ulls brillants, un somriure a la boca i la promesa que tot sortirà bé, que no caldrà preocupar-me per res, que seran al meu costat?

A la fotografia: l’autora Maite Carranza

I es compleix. Talment.

Per això mai (o gairebé mai) refuso una proposta seva i públicament em declaro admiradora incondicional del Centre d’Estudis del Baix Llobregat i de les persones que el lideren.

La primera col·laboració va ser un taller d’escriptura per a dones, ara farà onze anys. Era una proposta ben trabada i consensuada amb diverses entitats de la ciutat de Sant Feliu -com el Casal de la dona o l’Arxiu Comarcal- amb qui ja impulsàvem el Premi de relats Joana Raspall per a dones. I va resultar molt exitós, tant que vam haver de tancar la matrícula. La sinèrgia d’aquella primera experiència va traspassar el factor literari i va marcar-nos emotivament. Ens vam adonar que un taller d’escriptura per a dones és també un espai per a la reflexió personal que porta de forma natural a la confidència, a les aliances i a fer xarxa.  A hores d’ara moltes de les persones participants encara recorden la màgia d’aquell taller improvisat que va permetre fer coneixences i bones amigues.

I malgrat la vida tan agitada que porto vaig fer un forat per un segon taller l’any 2017 que va repetir l’èxit del primer i, aquest sí, va tenir continuïtat en aquesta tertúlia literària, encara viva, que vincula més de 30 dones a l’entorn de la lectura i el debat. I no me’n canso perquè em dona el valor afegit de sentir-me part d’una comunitat i en sintonia amb persones properes.

Tanmateix, el Centre d’Estudis no només proposa tasques, sempre entoma qualsevol proposta per boja que sigui. Aquesta és la seva virtut la capacitat d’encaixar nous reptes. Amb el Centre d’Estudis he organitzat presentacions dels meus llibres, algun espectacle o trobades amb joves d’Instituts per parlar de literatura catalana. I malgrat el volum de feina que representa mai m’ha arribat el més mínim retret, ans al contrari, em faig creus de la gestió i el tracte. Tant de bo pogués dir el mateix d’altres Entitats. Però no m’agrada mentir. La realitat és més crua i desagradable de la que el Centre d’Estudis del Baix Llobregat ens té acostumats a creure.

Cal que existeixin més Centres d’Estudis Comarcals que dinamitzin la cultura des del respecte i l’admiració incondicional. Cal que la flama que va néixer fa 50 anys continuï ben viva i que ens il·lumini els propers cinquanta.

Potser sigui egoista, però vull que els meus fills i filles i potser els meus néts i nétes sàpiguen que molt a prop seu hi ha persones que estimen la cultura i els llibres i que sempre, com deia  Xima del Bearn de Villalonga, sempre tindran un plat de sopa de lletres a la seva taula.

L’escalf d’aquest certesa em fa ser molt feliç.

Maite Carranza

A vint-i dos anys d’una recerca pionera: entrevista a Cristina Borderías

ENTREVISTA DE MERCÈ RENOM A CRISTINA BORDERÍAS

El moviment feminista va ser molt actiu al Baix Llobregat i en la dècada de 1990 reforçava la seva presència social i institucional. Alba García, des de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, impulsava el Programa de la Dona; Maria Luz Retuerta, des de l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat, el 1995 promovia la creació dels premis de recerca Novadona (després denominats Blanca Bardiera) i entre gener i març de 1997, acollia unes tertúlies feministes que projectaven a la comarca la celebració dels vint anys de les primeres jornades feministes de 1976.

En aquell marc, l’abril de 1997 el Curs d’iniciació a la recerca històrica que acostumava a organitzar l’Arxiu es va dedicar a l’estudi de la història de les dones, com a pas previ a la recerca col·lectiva que a finals de 1997 va convocar el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. Aquella cinquena recerca col·lectiva dedicada a l’estudi del paper de les dones en la història del Baix Llobregat va donar lloc a dinou estudis publicats en dos volums el 2002 (vegeu els sumari al final d’aquesta entrevista).

La direcció d’aquella recerca va anar a càrrec de la historiadora Cristina Borderías i la coordinació la va dur la historiadora Soledad Bengoechea.

Encara avui, després de vint-i-dos anys, l’obra es pot considerar pionera en presentar estudis des diferents localitats, d’un ampli ventall temàtic i d’una extensa cronologia –des de la baixa edat mitjana fins als temps present– els quals mostren una multiplicitat de pràctiques i d’experiències socials amb un extremat rigor i uns plantejaments que eren innovadors en el seu temps i encara són vigents avui. La publicació compta amb una completa bibliografia i una extensa introducció a càrrec de Cristina Borderías que és tota una lliçó teòrica i metodològica sobre l’estudi de les dones en la història en general i sobre les aportacions fetes sobre el Baix Llobregat.

En el marc de les celebracions del 8 de maig, és oportú re-visitar aquella recerca i comentar alguns aspectes sobre com es va dur a terme aquella recerca col·lectiva i posar en relleu les aportacions més rellevants des d’un punt de vista general, en el context de la bibliografia de l’època i vistes des d’avui.

Hem fet una entrevista a Cristina Borderías per tal de fer un recordatori d’aquell procés investigador que va durar cinc anys i per demanar-li quin és el panorama actual.

*       *       *

MR: Com recordes el projecte i el procés que vau viure les persones que el vau dur a terme?

CB: Va ser un projecte de cinc anys molt intens, molt creatiu i amb molts intercanvis i debats en diversos seminaris en els que van participar les diferents autores i autors. Encara que els diferents capítols són producte de recerques individuals es pot parlar d’una recerca col·lectiva en la mesura en què en els seminaris tractàvem d’identificar preguntes comunes per fer intel·ligibles les connexions que unien els diferents treballs i mirar de passar de la història de les dones a la història de gènere. En tinc molt bon record.

 

MR: Era fàcil trobar documentació, o calia una metodologia indirecta per a treure resultats?

CB: La documentació dels arxius acostuma a ser pròpia dels fets administratius, econòmics i polítics històrics, on rarament hi conten les dones. Les i els investigadors van saber trobar altres fonts i, sobretot, aplicar lectures sense biaixos.

 

MR: Va ser interessant prendre el Baix Llobregat com a espai d’estudi del paper de les dones en la història? Vau fer una aportació innovadora respecte dels plantejaments més tradicionals?

CB: Crec que sí. Es van presentar estudis de diferents llocs, temàtiques i cronologies.. Analitzaven continuïtats i canvis en les vides de les dones i obrien nous itineraris d’investigació. La historiografia dels anys seixanta intentava visibilitzar la presència de les dones i les seves contribucions als diferents àmbits de la història. S’ha criticat molt sovint la història contributiva. Però és un enfocament molt rellevant perquè permet posar en valor l’aportació històrica de les dones en els diferents nivells socials: el treball, la família, la subsistència, el benestar, els nivells de vida, la cultura, la política. És un primer pas necessari. Però cal anar més enllà per a veure com el fet de tenir en compte les experiències de les dones canvia les interpretacions clàssiques en cadascun dels camps d’anàlisi

 

MR: Quina diferència hi ha entre història de les dones i història de gènere?

CB: La història de les dones i dels homes està marcada per les identitats i les relacions de gènere, que es construeixen històricament. El gènere no és una variable, com a vegades es presenta, és una clau fonamental de l’organització social. La divisió del treball en l’esfera de la producció i de la reproducció, per exemple, està condicionada a cada moment històric pels models de gènere dominants. Les decisions empresarials de a qui contractar, quin tipus de contracte, quins salaris, quins beneficis socials s’atorguen, no són alienes als models de gènere. La major precarietat del treball femení és resultat d’uns models que s’han anat construint al llarg del temps i que consideren a les dones com a treballadores subsidiàries. La legislació laboral que durant llarg temps ha atorgat diferents drets als treballs masculins i femenins també ho és, com també el diferent accés a l’educació d’homes i dones, o el diferent valor donat al treball domèstic de les dones per a la seva família i per tant la seva exclusió de les polítiques de previsió social i benestar. No s’entén la història de les dones, com tampoc la dels homes, si no s’analitza des d’una perspectiva de gènere que tingui en compte també les relacions de classe, ètnia…, des d’una perspectiva interseccional.

 

MR: Com veus els estudis de dones i de gènere avui?

CB: Si s’observa amb una perspectiva de llarg termini el balanç és molt positiu. Coneixem avui molt millor la història de les dones i sabem molt més sobre com funcionen les relacions de gènere, com afecten el desenvolupament històric en molts àmbits i com influeixen en la reproducció de les desigualtat socials. Aquest coneixement permet tenir una major influència en el desenvolupament de polítiques públiques.

 

MR: I el panorama acadèmic?

CB: El panorama acadèmic no és tan optimista, ni en la recerca ni en la presència de dones en els àmbits de decisió sobre la recerca i la docència. Hi ha un desequilibri important entre el desenvolupament de la recerca, que ha estat molt important, i la impermeabilitat de l’acadèmia, en general, a integrar una perspectiva de gènere en l’anàlisi històrica i en la correcció de les desigualtats en la seva estructura. En gran manera els estudis sobre la història de les dones i del gènere continuen sent tangencials, i la presència de les dones en els àmbits de decisió sent menors de la que correspondria.

 

MR:Gràcies Cristina.

 

SUMARIS:

SUMARI: Vol I

SUMARI: Volum II

 

 

En el marc del 8 de març, Dia internacional de la Dona, des del CECBLL hem impusat un paquet de llibres en el qual incloem els dos llibres resultants de la 5a recerca col·lectiva ‘Les dones al Baix Llobregat I i II’. Pots adquirir-lo aquí.

D’aigua, mai n’hi ha prou!, per Aureliano Garcia Ruz

Actualment, arrosseguem un dèficit pluviomètric com feia temps que no patíem. Fenòmens sostinguts en el temps, com la manca de pluges i les temperatures clarament superiors a les habituals, ens han portat a una situació d’emergència hídrica extrema.

No obstant això, no es pot dir que ens hagi agafat per sorpresa. La darrera gran sequera, la de l’any 2008, ja ens va avisar de la fragilitat d’un model econòmic basat en un creixement constant i, en entorns concrets, focalitzat en el sector turístic gairebé de forma exclusiva.

A la darrera dècada, s’han implementat nous recursos —dessalinització de l’aigua de mar, regeneració de les aigües residuals—, solucions que han vingut per quedar-se, però que, d’altra banda, han esdevingut insuficients per evitar entrar en “emergència”. No podem confiar que la tecnologia sempre vindrà a salvar-nos.

En aquest mateix període, no hem treballat prou per preparar-nos. L’administració, en general, ha estat lenta: el govern, en executar les obres necessàries, com l’ampliació de la dessalinitzadora de la Tordera, i els ajuntaments a preocupar-se de fer les inversions per actualitzar les xarxes de distribució municipals. Aquesta lentitud, motivada en moltes ocasions per falta de finançament, per la no priorització d’un servei essencial, o per no exercir la governança que els pertoca —deixant de banda les seves competències—,  ens porta a oblidar que la resiliència davant d’una sequera es planifica en temps de bonança.

I ara, què fem?

En aquests moments, els sectors més afectats són l’agrícola i el ramader, seguits per l’industrial. Les reserves actuals dels embassaments de les conques internes, la dessaladora del Prat i l’estació regeneradora del Llobregat ens permetran arribar a principis de l’estiu sense restriccions a l’àmbit domèstic.

Però, i després? Les opcions que hi ha damunt la taula responen a la urgència de la situació: es tracta de guanyar temps, amb el convenciment que no són solucions definitives.

Sembla que s’imposa, com a solució més ràpida, el transport d’aigua en vaixells procedents de ports propers, la qual cosa genera molts dubtes: capacitat dels vaixells per abastir una part significativa de la demanda, control de la qualitat de l’aigua destinada al consum humà amb uns criteris sanitaris estrictes, logística de la distribució, i, òbviament, per l’elevat cost. És intrigant que l’origen de l’aigua sigui la dessaladora de Sagunt, instal·lació propietat del govern central, infrautilitzada per manca de clients.

Per contra, la interconnexió entre la xarxa d’Aigües Ter Llobregat (ATL) i el Consorci d’Aigües de Tarragona, dues de les grans operadores del país pel que fa a l’abastament d’aigua als municipis, es descarta per la por a la consolidació del fet i a la suspicàcia que la connexió esdevingui un transvasament definitiu entre conques. De fet, la finalitat exclusiva hauria de ser actuar com a garantia de subministrament en situacions d’emergència, independentment del territori afectat. Fa la impressió que l’aigua no entén de solidaritat, però sí de sentiments.

Tampoc ens podem oblidar de l’aigua subterrània, del potencial estratègic de l’aqüífer del delta. És una infraestructura que resulta una veritable garantia de subministrament per a quan fallen els embassaments, però, alhora, fràgil davant d’una sobreexplotació, que acaba salinitzant la massa d’aigua per intrusió marina i que cal minimitzar afavorint la recàrrega artificial a partir de basses d’infiltració, existents o de nova construcció.

La pròxima, quan?

No hi ha massa dubtes que després de la calma vindrà la tempesta: tard o d’hora acabarà plovent. No perdem el temps assenyalant responsables, cal remar en una mateixa direcció i planificar immediatament, sense dilació.

Podríem començar incrementant progressivament les tarifes fins a arribar a cobrir el cost que suposa disposar d’aigua de qualitat i quantitat suficient. Un increment del preu de l’aigua, acompanyat de mesures socials, com una tarifa específica per a col·lectius vulnerables, permet no deixar ningú enrere.

Fem les inversions per no perdre un bé escàs i finit, per no malbaratar un producte tan preuat. Demanem un pla de finançament específic perquè els ajuntaments afrontin la renovació de les xarxes, sense interessos i pensat pel sector. Modifiquem la legislació per facilitar l’execució dels projectes i l’agilització dels procediments administratius.

Repensem el model de creixement. El sistema cada vegada demana més aigua. A conseqüència de l’anomenat “canvi climàtic”, les perspectives plantegen un escenari amb un increment excessiu de la temperatura i, per tant, una disminució en la disponibilitat d’aigua. Hem d’actuar sobre la demanda i no sobre l’oferta!

I recordem: l’aigua no té preu. La més cara és la que no es té.

L’article del mes per Mireia González

UNA NOVA EDICIÓ DEL FESTIVAL ESPERANZAH, UN FESTIVAL AMB MOLTES CAUSES

Durant el cap de setmana del 7, 8 i 9 d’octubre, al Parc Nou del Prat de Llobregat es va celebrar l’octava edició del festival Esperanzah. Unes 15.000 persones de molts indrets de Catalunya i de la resta de l’estat van gaudir durant els tres dies de durada d’una variada oferta cultural, gastronòmica, social i solidària. El festival continua sent la festa de l’economia solidària, però aquest any l’Esperanzah ha donat un pas més enllà per convertir-se en una eina de suport a projectes que volen canviar realitats socials i fets que, com el cas dels refugiats, copegen directament les consciències de moltes persones que veuen com es vulneren els drets humans sistemàticament per part dels governs europeus. I no ho fem sols. Aquest any s’ha llançat una iniciativa que ràpidament ha tingut ressò i suport d’altres festivals i així de la mà de l’Esperanzah, el Clownia, el Barnasants, el Rototom, el Canet Rock i el Festiclown s’ha posat en marxa la plataforma Cultura amb Causa, que parteix de la idea que la cultura no pot ser neutral davant dels problemes de la gent i ha d’apostar clarament per posicionar-se contra la injustícia, la defensa dels drets humans i els valors democràtics.

Amb el suport de tots aquests festivals i dels milers de persones que han assistit farem possibles que la totalitat de les entrades venudes, aquest any amb el concepte de donació, serveixin per finançar projectes molts diversos com els que representant les següents entitats: Stop Mare Mortum; Caminando Fronteras; Proactiva Open Arms; les Dones Sàvies de Sant Cosme, la Fundació Cívica Esperanzah, el Cor Safari Fundació Nzuri Daima; Dones Rumb a Gaza – Flotilla de la Llibertat; Pallasos en Rebeldía i Alboan. Però també una part important d’aquests recursos aniran a promocionar projectes de l’economia social al nostre territori, amb la creació de noves cooperatives que donaran feina a veïns i veïnes dins del marc d’una economia no especulativa i al servei de les persones.

Però no salament l’Esperanzah ha prioritzat la part social. En aquesta edició s’han reforçat les activitats de dia, per confirmar que l’Esperanzah! és un Festival per a tothom. Activitats infantils i familiars (Festiclown, tallers manuals, jocs tradicionals…), xerrades, debats, música en directe (amb artistes compromesos com Els Catarres, Rapsusklein, Los Ganglios, Marinah ojos de brujo, Sra Tomasa, i bandes del Prat de Llobregat, com los Bohemios autorizados, Milú…), menjars del món, Zoco d’artesans…), han conformat un festival que va més enllà dels concerts i que si va néixer per lluitar contra l’estigmatització del barri de Sant Cosme, en aquests moments es consolida al nostre país com el referent del festival de la solidaritat.

#SOMESPERANZAH   

Mireia González Cortés

Presidenta de la Fundació Cívica Esperanzah

L’article del mes per Josep Maria Gelabert

REFLEXIONS A L’ENTORN DEL PATRIMONI

Estem immersos dins de la III Setmana del Patrimoni. Una munió d’organismes i entitats han estat aplegades sota el mateix paraigua, amb el títol “Santa Creu d’Olorda, la muntanya de Sant Feliu”. Es commemora el centenari d’una disgregació, la del terme municipal de Santa Creu d’Olorda, un municipi format per un poblament dispers de masies, un nucli principal al voltant de l’església de Santa Creu i un altre a Sant Bartomeu de la Quadra. L’any 1916 per motius de no poder afrontar el cost d’una carretera que unís els municipis de Molins de Rei i Vallvidrera, s’acordà aquesta disgregació. L’economia agrícola i ramadera del municipi no podia córrer amb aquelles despeses. El terme municipal desapareix i es reparteix entre els municipis limítrofes de Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat i Sarrià.

Això era el que la majoria sabíem. Però la història d’aquest terme es remunta molts més  anys enllà, i això ho vam tenir clar per una banda amb l’elaboració de l’exposició “Olorda, una història compartida” i per l’altra amb les aportacions que va fer l’arxiver i historiador Josep Fernández Trabal, a la seva conferència inaugural de la III Setmana del Patrimoni, plasmades en una cronologia.

Que va significar aquestes annexions el 1916 per als municipis? Sobretot la incorporació d’un paisatge de muntanya que no tenien i un enriquiment de patrimoni arquitectònic amb les seves masies. Més tard, els anys vint del segle passat, una font de recursos per a una indústria extractiva, que aprofitava les calcàries de la muntanya per a l’elaboració de ciment. La fàbrica primer estava radicada a Sant Just Desvern, però a la dècada dels seixanta es trasllada a Sant Feliu de Llobregat, sacrificant una de les masies, can Marc, i el paratge natural idíl·lic de l’entorn.

Tots els actes de difusió durant la Setmana del Patrimoni serveixen per ampliar el coneixement, trepitjar el territori i reflexionar sobre el patrimoni. Tant les finestres al passat, com la caminada popular, els itineraris, les xerrades sobre els camins i d’altres, la projecció d’audiovisuals, les activitats de les escoles, etc., ajuden a ampliar aquest coneixement i reflexionar. Un acte, l’organitzat a l’Ateneu Santfeliuenc sobre el conjunt industrial de la Sanson, va comportar una reflexió enriquidora sobre el patrimoni industrial, les alternatives existents i fins i tot la idea de poder impulsar un estudi sobre la història de la fàbrica i aquest tipus d’indústria. Això em va fer recordar unes jornades sobre la natura i patrimoni que fa uns quinze o vint anys va organitzat l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat. Allà també se’n va parlar molt del futur del paisatge a l’entorn de la cimentera i de la pedrera, entre d’altres entorns, com el del riu, que recordi. Van ser tres dies o més amb hores, discussions, debats, conclusions, ponències. Quan un surt d’aquestes jornades surt amb la convicció que s’han invertit moltes hores, amb una limitada il·lusió, però quan passen els anys s’observa que tot continua igual i s’arriba a la conclusió negativa que tot allò de poc va servir. Aquesta vegada també, encara que potser tot esperant que en un temps puguem observar realitats.

Però no tot són flors i violes. Quan un retrocedeix al passat i rememora il·lusions perdudes, un regust amarg ens envaeix. L’any 1984 es va fer una excavació d’urgència a la masia de can Romagosa, en el nucli urbà. Estava situada al darrera del que va ser la Torre de la Presó, de l’ara Cinebaix, a tocar del carrer de les Creus, on ara hi ha un edifici i un local comercial. Junt amb les escadusseres restes arqueològiques, va haver una recuperació dels estris i objectes agrícoles de la masia, amb la finalitat de que formessin part del municipi, per testimoniar el passat. Com es va dir a la xerrada sobre el futur del conjunt industrial de la Sanson per part d’un dels ponents, patrimoni és tot, no només els edificis o les instal·lacions, és la memòria col·lectiva dels que hi han treballat, és la documentació de les empreses, són els estris i objectes. Malauradament, a hores d’ara quan un pregunta per la localització d’aquestes eines per recrear una exposició, els que teòricament eren els responsables d’aquesta custòdia, no saben respondre, ningú sap res. I això només és una mostra. On està el passat de la indústria metal·lúrgica de Sant Feliu sobretot amb la especialització de la fabricació d’aixetes ? Només queden els documents, la imatge gràfica, les fotografies. No els objectes ni la transcripció de la memòria col·lectiva. Malauradament es parla de patrimoni quan toca, després ens oblidem. Calen més reflexions. El ponent a la xerrada va ser contundent. No quedarà res si no es fan determinades accions.

Les comparacions són odioses però són reals. D’altres municipis han vetllat per la conservació del patrimoni. Pel que fa al patrimoni industrial tenim l’exemple de Terrassa, no gaire lluny, on amb una línia anglosaxona, han conservat edificis industrials reconvertits amb restaurants, supermercats i d’altres usos, per no dir del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Terrassa, ubicat en una antiga fàbrica tèxtil. No és només l’edifici, les instal·lacions i els objectes. És la tasca que es fa des d’allà per ampliar el coneixement i vetllar per la conservació d’aquest patrimoni.

Al voltant, a la pròpia comarca del Baix Llobregat, tenim exemples. Les termes romanes de Sant Boi, amb uns amplis finestrals que permeten veure l’interior. A Sant Vicenç dels Horts les restes d’un antic molí reconvertit en una sala d’exposicions. Les mines neolítiques de Gavà o la Colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló i un llarg etc. que podríem considerar bons exemples per apostar envers el patrimoni. No m’esplaio més. Seria massa llarg. Valgui perquè hi reflexionem, sobretot per ensenyar a les generacions futures el que som i hem estat.

Josep Maria Gelabert

Arxiver i historiador

L’article del mes per Jaume Bosch

“EL BAIX LLOBREGAT A DEBAT: QUÈ SOM?”

Els dies 8 i 9 de juliol el Palau Falguera de Sant Feliu acollia les sessions plenàries del Congrés “El Baix Llobregat a debat”. Hi tingueren un pes determinant les sessions de síntesi dels diversos àmbits de discussió, però potser podríem destacar quatre aportacions d’un interès molt especial: la intervenció de l’Ada Colau, alcaldessa de Barcelona i presidenta de l’Àrea Metropolitana, expressant la seva convicció de que la ciutat de Barcelona ha de tractar d’igual a igual al Baix Llobregat; la sentida i rupturista visió de l’escriptora Maite Carranza sobre el paper de les administracions en relació a la cultura i ,en especial, en relació als creadors de cultura; la suggerent presentació dels treballs del Workshop Internacional “Paisatges Contemporanis del Baix Llobregat” dirigit pel professor de Geografia de la UAB, Francesc Muñoz; i la conferència “Reptes d’una societat complexa” pronunciada pel catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Girona, Quim Brugué.

Les sessions del 8 i 9 de juliol eren tan sols la punta d’un iceberg de proporcions molt considerables, impulsat per la incansable presidenta del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, Conxita Sánchez ,i el seu equip ( format molt majoritàriament per dones , igualment incansables).Més de cinquanta taules rodones sobre tots els temes imaginables que puguin ser d’interès per a la comarca, celebrades a tots i cadascun dels trenta municipis del Baix Llobregat, amb més de dos-cents ponents i una assistència d’unes dues mil persones, la creació d’un Comitè Organitzador i un Comitè Científic ( format per cinquanta-quatre persones relacionades amb tots els sectors del coneixement) i l’impuls d’un Fòrum Municipalista, il·lustren l’esforç que ha suposat el Congrés.

Amb aquestes dades damunt la taula sembla sobrer preguntar-se què és el Baix Llobregat, si té sentit com a comarca i si existeix una “identitat comarcal”. Però atès que hi ha qui afirma que no som res més que un riu i una autopista, potser val la pena reflexionar sobre aquests punts:

MODELS DE COMARCA

On està escrit que només existeixi un model de comarca? Per un corrent de pensament conservador i reduccionista una comarca exigeix un territori relativament petit i ben definit, una clara homogeneïtat dels seus habitants, una capital clara i indiscutible que actua com a mercat de tota la zona, tradicions antigues i compartides… El Berguedà o Osona serien exemples de comarques “autèntiques”.

Però la identitat comarcal, la identificació de la ciutadania amb la seva comarca, és una qüestió relativa: analitzem el cas de la reivindicació de noves comarques com el Moianès o el Lluçanès. Semblava que hi havia una consciència molt majoritària reivindicada pels sectors més actius de cada territori i existia ja un cert reconeixement institucional concretat en Consorcis que agrupaven als diversos municipis.

Aquesta consciència o identitat no ha quedat tan clara quan s’ha posat a votació en dues consultes per decidir la creació de les noves comarques realitzades l’any passat. Repassem els resultats: Al Moianès (15 de març de 2015) es va registrar una participació del 47’37 per cent i un 80’6 per cent dels votants varen optar per crear la comarca del Moianès i un 16’34 es va manifestar en contra. Però en alguns municipis el pes de vot negatiu va ser considerable: Collsuspina (44’4), Santa Maria d’Oló (43’5) o Monistrol de Calders (30’7).

Al Lluçanès ( 26 de juliol de 2015), la participació fou més elevada ( un 55’15 per cent) i va guanyar el sí amb un 70’7 enfront dels vots negatius que assoliren el 26’3. Però l’opció contrària a la nova comarca es va imposar en cinc municipis: a Sant Feliu Sasserra, Sant Bertomeu del Grau, Santa Maria de Merlès i en dos pobles més que porten el Lluçanès incorporat al nom; Sant Agustí de Lluçanès i Sant Boi de Lluçanès varen votar que no volien formar part del Lluçanès.

Aquets exemples ens serveixen per relativitzar l’afirmació de que al Baix Llobregat no existeix consciència comarcal a diferència de comarques de l’interior on la identitat és claríssima. Potser el que passa, al Baix Llobregat, al Moianès, al Lluçanès o al Berguedà és que la gent se sent fonamentalment part d’un país i d’un municipi i tan sols els sectors més actius socialment i culturalment s’emmarquen en dinàmiques de participació comarcal.

EL BAIX LLOBREGAT: UN ALTRE MODEL DE COMARCA ÉS POSSIBLE

Al Baix Llobregat el paper de la centralitat d’un mercat i la tradició és residual. Ja l’any 1936, Pau Vila va proposar Sant Feliu com a capital del Baix Llobregat per raons administratives ( cap de partit judicial, notaria…) i no pas per exercir un paper equivalent al de Berga o Vic. La proximitat a Barcelona comporta avantatges i inconvenients però condiciona moltes coses.

Potser convé recordar que el Baix Llobregat va obtenir el seu reconeixement legal l’any 1987 a la Llei de l’Organització comarcal de Catalunya. Feia tretze anys que s’havia creat el Centre d’Estudis Comarcals i en feia onze de la celebració del Congrés de Cultura Catalana. I en el període de possibles canvis que va obrir la Llei del 87, els plens municipals de Sant Just Desvern i Esplugues varen exigir no formar part del Barcelonès, on havien estat inclosos, i varen passar al Baix Llobregat, del que se’n sentien part.

Hi ha, tanmateix, un altre cas significatiu i en part oblidat: el referèndum de Begues. Després de l’aprovació de la llei de 1987 que integrava Begues al Baix Llobregat, un sector de la població proposava abandonar la comarca i integrar-se a l’Alt Penedès. Segurament al darrera existia un rerefons polític i ideològic que feia que sectors conservadors es sentissin més còmodes en una comarca com l’Alt Penedès que al cinturó roig i metropolità. El ple municipal va aprovar sol·licitar el canvi de comarca només amb dos vots en contra. Però una bona part de la ciutadania va exigir una consulta mitjançant una recollida de signatures.

La consulta es va realitzar el 22 de juliol de 1989, amb un 54 per cent de participació (similar a la del Lluçanès i superior a la del Moianès vint-i-sis anys desprès). Va guanyat amb claredat l’opció de continuar al Baix Llobregat amb un 59 per cent dels vots enfront del 38 per cent que volia integrar-se a l’Alt Penedès.

LA IDENTITAT COMARCAL AL BAIX LLOBREGAT:LES LLUITES OBRERES ENLLOC DE LA PATUM

Cada comarca és diferent: Berga i el Berguedà disposen d’una tradició única i admirable com la Patum, que constitueix un element d’identitat arrelat i indiscutible. El Baix Llobregat ha fonamentat la seva identitat en altres aspectes: en el moviment obrer contra el franquisme, en les lluites veïnals, en la lluita més recent contra Eurovegas, en les mobilitzacions contra les retallades ( en especial a l’ensenyament i la sanitat). També en el paper jugat des dels darrers anys del franquisme fins ara pel Centre d’Estudis Comarcals entre els sectors culturals, socials i politics més actius. I sobre tot, en les relacions laborals, comercials, i d’utilització dels serveis públics ( factors importants en el debat de Begues l’any 1989, per exemple).

Han passat 29 anys des de la institucionalització de la comarca: és una dada que no es pot obviar. S’han creat costums i inèrcies administratives i institucionals, i moltes entitats estan organitzades a partir d’una base comarcal.

Som una comarca metropolitana. I què? El fet metropolità de Barcelona arriba molt més enllà de l’actual Àrea Metropolitana, i abasta el que ha de ser la futura Regió o Vegueria metropolitana de Barcelona. El Baix Llobregat ha de ser-ne part essencial per poder parlar des de els nostres 800. 000 habitants de tu a tu amb Barcelona, tal com acceptava l’alcaldessa Ada Colau.

Som una comarca plural, diversa, gens homogènia, però aquest fet és clarament positiu i representa molt millor el país que d’altres realitats comarcals. I una comarca així també pot existir sempre que la seva ciutadania ho vulgui. El Congrés “El Baix Llobregat a debat” ha ajudat a que ens sentim orgullosos de ser del Baix Llobregat.

Jaume Bosch, membre de la Junta del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat

L’article del mes per Ignasi Riera

LA  PROPOSTA  PEDAGÒGICA  DEL  BAIX  LLOBREGAT

Hi dono voltes i més voltes. Vaig néixer al barceloní barri de Vallcarca. I durant nou anys   –des del curs de Preparatòria fins al Preu–   vaig ser alumne dels jesuïtes de Sarrià, el segon barri d’aquells primers anys de vida. A casa, de recursos econòmics, anàvem justets-justets:  sis germans i amb els diners que venien de la impremta petita del pare. Però ja aleshores sabíem que d’altres s’ho passaven molt pitjor. I mai no ens va provocar a dins la passió per arribar a rics. L’actitud i el tarannà dels pares ens ho posava fàcil: si algú hagués demostrat afany de riquesa, hauria estat la riota de la resta de la tribu.

Quan, anys a venir, i després de l’Estat d’Excepció de 1969  –jo ja era a punt de saltar per la ratlla dels trenta–, vaig decidir a anar-me’n a viure a la ‘Ciudad Satélite’ de Cornellà de Llobregat, confesso que vaig fer el salt més decisiu de la meva vida. Tot em resultava nou. I diferent.  Que jo era de família conservadora, religiosa, i d’un catalanisme que només podíem practicar en la intimitat, lleument enverinats contra ‘els xarnegos’  (com dèiem aleshores),  avesat als espais curts, ‘als vells camins fressats’, on tot se’m convertia en evocació  amb rostres, noms de carrers, històries domèstiques ben sabudes…  La ruptura va ser, per a mi, un xoc. (Ho repeteixo: el més decisiu   –no goso dir traumàtic perquè sóc persona de bars i allà, a Sant Ildefons, de bars no me’n faltaven, això rai!–, abans i després, de la meva vida. Gràcies a aquell pas, i a una no gens senzilla adaptació a nous models de vida,  ja res no m’ha costat gaire, pel que fa a canvis de ciutats i/o de països).

Primer la ‘Satélite’, després Cornellà, més tard ‘el Baix Llobregat’ eren espais urbans que feien síntesi de molts accents i en els quals vivia molta sang jove que lluitava per sobreviure amb uns grams afegits de dignitat. Les aventures personals de mig milió de persones sí que mereixerien una biblioteca sencera de relats que engrandirien, i com!, la història d’una Catalunya, demogràficament massa envellida. I, anava a dir, ‘massa assenyada’, víctima, encara, d’aquell franquisme brut que ens impedia viure amb uns mínims exigibles de propostes vitals engrescadores. Per cert: d’entre els llibres que recomano sempre, sobre la nostra comarca, el relat sobre ‘Les dones dels 60’, d’Empar Fernández i Júlia Tardà. Quina lliçó, el d’aquelles dones que arribaven joveníssimes a Catalunya i van haver de lluitar per arribar a ser ‘persones entre persones’.

Aleshores vaig entendre que el meu país era terra de ‘Marca’, de Barreja, simfonia, no gens desconcertant, d’accents i de records d’altres històries. Que valentes que van ser les persones que, foragitades pels cacics i per les polítiques d’una Dictadura implacable,  van començar a participar, activament, en la reconstrucció nacional de Catalunya: des les lluites obreres, des l’Assemblea de Catalunya, des les reivindicacions dels barris, des la nota ‘teologia’ de la diversitat. Per això estic d’acord amb en Lluís Cabrera, el del Taller de Músics,  quan ens recorda que la Catalunya del futur  ha de ser feta des d’històries i memòries ben diverses. Els que ens vulguin unívocs, o els que creguin que la sang i els orígens i els accents atorguen drets de propietat d’un nou patriotisme… estan hipotecant el futur del meu país, que només serà si ho és de totes i de tots els que l’han fet. I un país, com una família, o com una història de veritat…, com tot el que és viu, a la nostra vida, és variat, múltiple, suma de propostes contràries, complementàries. La hipòtesi d’un país de presumptes ‘purs’, de gent autoqualificada de ‘com cal’…  invita a tocar el dos, a canviar de país. La puresa, en estat pur, esterilitza, és eixorca. I jo voldria viure en un país divers, de síntesi, de debat permanent, de pensament  i  de sentiments divergents.

Fa un grapat d’anys,  una dona amiga   –que apareixia en una novel.la meva i que es passava la vida dient que esperava l’hora per tocar el dos i fugir d’una Catalunya on se seguia sentint forastera–  va haver d’enterrar el seu fill, mort en un accident laboral. Vaig ser amb ella moltes setmanes: la visitava cada dia, la portava a dinar a casa nostra… Al cap d’un temps, jo gosava preguntar-li: “Ara, Dolores, ja pots tornar a la teva terra!” Se’m va girar, amb cara de ràbia i de pena: “No has entendido ná de ná de ná:  una es de donde ha nacido, sí, pero, sobre todo, del lugar en donde están enterrados los suyos. Yo ahora soy de aquí. Más que tú, Riera: más que tú”.

IGNASI RIERA