Archive for category: Article d’Opinó

Foto: Pere Baltà i Llopart al carrer Francisco Candel Tortajada

El centenari de Francesc Candel m’ha fet anar al Racó d’Ademús, la comarca valenciana d’on van venir els Candel-Tortajada, poc abans de la Fira Internacional de Barcelona del 1929. El seu pare va trobar feina a Montjuïc i també una barraca a la mateixa muntanya, on va instal·lar la família tan aviat com van arribar. Aquest viatge a Cases Altes ha estat per complir un compromís que vaig contraure el 2014, quan la celebració del 50é Aniversari de la publicació d’Els Altres Catalans. Aleshores una pneumònia em va impedir anar-hi.

He fet el viatge encuriosit. Sempre m’ha cridat l’atenció saber com vivia en els seus llocs d’origen tota aquella gent que arribava al bar de la meva família, que era el  punt de referència de la seva aventura cap una nova vida. Casa Marcelino –en castellà per exigències del Régimen– era coneguda a les terres del sud… El Prat liderava les estadístiques de renda per càpita de l’estat i, en aquelles latituds, devia ser com la terra promesa que somia qualsevol humà que viu on hi ha misèria i opressió social.

També els valencians arribaven a Cal Marcelino per fer la temporada de l’arròs; el cap de colla que els destinava ho feia des d’una taula del bar. En Rallo era un ampostí radicat al Prat, quan els propietaris de les finques més properes al mar van començar a lluitar contra les maresmes convertint-les en arrossars. Van venir pagesos de l’Ebre i de l’Albufera. Una notable descendència d’aquests “valencians” ha arrelat al Prat.

Al mostrador d’aquell bar vaig conèixer en Paco Candel el 1960. Tot servint-li un cafè, abans de la presentació d’un dels seus llibres en el cenacle que teníem al costat de casa. Ja li havia llegit “Donde la ciudad cambia su nombre”. El text m’havia induït a publicar un reportatge sobre mig centenar de famílies que vivien sota els ponts de l’autovia de Castelldefels. Ingènuament vaig posar una esperança com a final del reportatge: la creació d’una cooperativa d’habitatges, que es va començar a organitzar entorn d’una d’aquelles precioses taules de marbre del Cal Marcelino.

S’ha identificat poc l’ascendent valencià de Candel; està molt generalitzada una suposada provinença de Múrcia, segurament per ser del Racó d’Ademús – enclavament dins de la província de Terol, on es parla castellà aragonès – i haver arribat amb l’onada d’immigrants que van venir per les obres del metro i l’Exposició del 1929.

Ara, quan he estat a Cases Altes, em van portar a la casa on va néixer, com es fa constar en una ceràmica a la façana. Vaig saber per gent documentada que els Candel Tortajada no eren pobres de solemnitat, donat que tenien terres i patrimoni immobiliari, lo suficient per pagar el viatge d’una part de la família a Barcelona “per anar a prosperar”. Una vegada aquí, hi havia feina, però l’habitatge era tan escàs, que es veien obligats a comprar una barraca construïda per algú que ja havia prosperat, com per anar a viure a una habitació d’un pis en condició de rellogat. Aquest era el primer ascens social.

El que es pot considerar un  fenomen social, es va produir a l’entorn de Barcelona i, per mimetisme, al Baix Llobregat, i va seguir amb les casetes d’auto-construcció a urbanitzacions il·legals que tot sovint s’emparraven per les muntanyes que abrasen la Vall i que mereixerien l’estudi d’un bon analista social com era Candel, donada la peculiaritat de la seva població. Ara mateix no el tinc present, però dubto que a Paco Candel se li escapés aquest fenomen i d’alguna manera el va tractar en la seva extensa bibliografia de més de mig centenar de llibres publicats. Ho dedueixo rellegint “Francisco Candel: el gran dolor del mundo. Diarios 1944-1975” que edità la prestigiosa biògrafa Anna Caballé, que també va ser present al col·loqui, que va organitzar per a l’Institut d’Estudis del Racó d’Ademús el professor Josep Enric Gargallo.

A Cases Altes vaig comprovar  – a mida que m’anaven presentant personatges – que hi ha un fenomen de retorn nostàlgic; persones que han construït la seva vida lluny d’Ademús, però han conservat arrels i patrimoni, adaptant a les comoditats d’ara aquells antics casalots que els hi serveixen per les vacances i les escapades. Alguns dels que he conegut – gràcies a Rosa Maria Provencio, originària d’allà i presidenta de l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català – han aconseguit aquí, com ella mateixa, una rellevància que, ni es podien imaginar quan van decidir marxar. Però els lligams amb la terra on van néixer els segueixen vinculant, fent aportacions des de les experiències adquirides, millorant una comarca valenciana que, des de sempre, ha mirat prioritàriament cap a Catalunya.

No he pogut obviar el record de tota aquella gent que arribava a Cal Marcelino, carregats amb maletes de cartró lligades amb cordills i mocadors de fer farcells, on portaven allò més imprescindible. He recobrat el record d’uns quants amb els que vaig tenir una bona relació d’amistat; aquí podien viure malgrat les pèssimes condicions que imposava la postguerra, però allà havien deixat una casa i potser un tros de terra, que no donava prou per viure d’ella. Uns fugien de la misèria social i uns quants de la repressió del  caciquisme.

La meva família en certa manera també era part del fenomen social de la migració. Tinc viva la imatge de la nostra arribada al Prat, buscant un horitzó que ens fes oblidar la guerra i superar la postguerra. Formàvem part de la migració interior de la que no es parla gaire. Arribàvem per a fer-nos càrrec d’un negoci d’Hosteleria que ja regentava una altra branca de la família. Hi vam arribar el dia de la Candelera de 1947, dalt del camió de Pedro Llopart, fabricantes de bolsas de papel, el meu padrí. El pare havia acumulat en tres cellers les collites de guerra i postguerra; destruïda la xarxa de distribució, la gent del Penedès es feia càrrec d’establiments de l’entorn de Barcelona per arribar al mercat directament. Aquesta va ser l’excusa dels pares; en realitat aplicaven els diners guardats per establir-se com a mestre d’obres, professió en la que el pare s’havia diplomat a través del gremi, que no li deixaven exercir perquè havia acabat la Guerra Civil treballant a les ordres directes de la direcció general d’ Hospitals de Sang de la Generalitat. Aquesta informació, que no vaig conèixer fins molts anys després, va il·luminar el fet que en aquella antiga taverna al peu de la carretera de l’Aviació aparegués sovint gent relacionada amb la política.

La nostàlgia que et vincula al lloc d’origen, recobrada en el meu Viatge al Racó d’Ademús – seguint la petjada del llibre de Candel –, em va portar a fer una escapada al penedesenc Torrelavit, on vaig néixer i encara hi tinc família. És veritat que he fet arrels al Prat, però allà vaig sentir el desarrelament. Els meus records son potents, perquè de jovenet hi tornava per les festes majors i passava els estius al poble veí de Sants Pere de Riudebitlles, on encara hi ha la casa pairal en mans de la família. Però les coses han canviat: la passera que hi havia al Torrelavit de la postguerra. per travessar la riera a l’inici del carrer del Molí, ara és un pont, el carrer l’han asfaltat, no reconec la casa on vaig viure que ha estat reconstruïda, la bòbila que hi havia al tombar el carrer on anàvem a jugar és ara el Forn del Pep, una fonda molt popular, que regenta la Maria Arasa, l’esposa d’un ex alcalde. Ambdós em van reconèixer i em van fer sentir d’allà, imbuït en la mateixa nostàlgia que vaig descobrir al Racó d’Ademús, entre la gent que va venir a prosperar a Catalunya, malgrat conquerir l’objectiu, sovint brillantment, tornen perquè de cap manera volen desarrelar-se. Catalunya els ha integrat plenament, però ells conserven un fort sentiment de pertinença, allò que sento jo en passar l’Ordal, quan els ulls s’obren als paisatges on conviuen boscos i vinyes. Si es temps de collita, l’olor del raïm ho inunda tot dient-me que he tornat a casa.

Com a contrast, aquell dia de la Candelera de l’hivern de 1947, quan el camió que conduïa el padrí va arribar al Delta per Sant Boi i, enfilà cap El Prat pel camí de la Ribera, els ulls se´m van omplir de l’infinit verd d’aquella horta que, finalitzada la segona Guerra Mundial, havia redescobert que Europa era un gran mercat, com ja havia succeït en acabar la primera Gran Guerra. Va ser el moment en que vaig assumir que també El Prat seria un bon lloc per viure, potser com els hi va passar als Candel en instal·lar-se a Montjuic i veure des d’allà dalt la mateixa immensa plana del Delta, mentre les obres de l’Exposició Internacional emetien sorolls d’activitat i, perquè no?, també de prosperitat. Els hi va passar com a tanta i tanta gent que, arribant del sud, van prosperar aquí, però no han perdut el sentiment d’afinitat per la seva terra. Candel va fer el seu viatge al Racó de Ademús el 1964, just l’any que va publicar “Els altres catalans”, fent propostes que possibilitaven la convivència de l’estimació per la terra d’on procedeixes i el respecte per la terra on has arribat. Si hi ha reciprocitat, la fórmula màgica de convivència que va exposar en el seu llibre, funciona.

Pere Baltà i Llopart

Fotografia: Oriol Pàmies, autor de l’article.

Les mobilitzacions obreres del Baix Llobregat de fa 50 anys, junt amb altres que van tenir lloc a Catalunya i la resta de l’Estat, van accelerar la descomposició del règim de Franco al demostrar un ampli suport a les aspiracions de llibertat i justícia social que la dictadura negava i perseguia. Entre el 1974 i el 1976, la comarca va sumar forces en tres ocasions per imposar de facto l’exercici de drets fonamentals com el de reunió, expressió, representació sindical i vaga, uns fets que s’han de posar en relleu el moment d’explicar a les noves generacions qui i com va guanyar la democràcia en aquest país, i quina era la veritable naturalesa del franquisme.

Aquest és el sentit de l’exposició Les vagues generals al Baix Llobregat, promoguda per Comissions Obreres i que ha estat instal·lada a la seu del Centre d’Estudis Comarcals del 13 al 27 de novembre. De fet l’exposició resumeix un treball més ampli de recerca i síntesi de dades que s’ha traduït en diversos materials que es poden consultar i descarregar en línia.

Les tres vagues generals comarcals van suposar torpedes a la línia de flotació d’un règim que es resistia a claudicar tot i la decrepitud física del dictador i la mort en atemptat del seu home de confiança, Luis Carrero Blanco, contrarietats a les quals se sumava un context internacional desfavorable per a les autocràcies, marcat per la Revolució dels Clavells a Portugal i la caiguda dels coronels a Grècia.

 Alguns dels líders de les vagues generals del Baix Llobregat a la capçalera d’una manifestació unitària.

Els conflictes obrers es van multiplicar durant l’agonia del franquisme. La crisi econòmica global iniciada el 1973 –tot i la política compensatòria que va reduir l’impacte de l’elevació del preu del petroli i va ajornar-ne els efectes– començava a ser força palpable, amb expedients de crisi, atur i inflació. El Baix Llobregat, on s’havien concentrat en pocs anys una gran potència industrial i un al·luvió demogràfic que la feia funcionar, bullia de reivindicacions laborals i en pro de millors condicions de vida.

Així, a la gestació de la primera vaga general, el juliol del 1974, confluirien la solidaritat amb els treballadors en vaga de les empreses Elsa de Cornellà i Solvay de Martorell amb la reivindicació dels metal·lúrgics del Baix Llobregat pel seu conveni, que els empresaris es negaven a negociar. Aquesta solidaritat va ser activada per la presència destacada al carrer i la dimensió cívica i ciutadana obtinguda per tots dos conflictes. En total, unes 30.000 persones de 300 empreses haurien participat en les aturades.

En l’èxit d’aquella primera acció coordinada hi va jugar un paper important la utilització de les estructures legals del sindicat vertical, ocupades de fet per elements de Comissions Obreres. La coordinació oberta del moviment faria un pas més quan el 28 de novembre del 1974 una assemblea de 500 delegats sindicals va llançar la crida a una aturada de 24 hores contra la carestia de la vida el dia 5 de desembre. A la dimensió clarament política de la convocatòria s’hi uniria la lluita contra la repressió, quan poc després van ser detinguts 24 dirigents obrers, cosa que provocaria l’avenç de l’atur en algunes empreses i la seva prolongació més dies dels previstos, fins al 9.

Quan Franco va morir, el 20-N del 1975, ja havia començat la vaga de Laforsa, que motivaria la tercera mobilització general a la comarca. Del 19 al 25 de gener la comarca sindical de Cornellà pràcticament es va paralitzar; també van aturar-se empreses d’Esplugues, Sant Just Desvern i de la rodalia de Martorell. Van arribar a parar 60.000 treballadors de 200 empreses i es van perdre 5 milions d’hores de feina.

 Honors de portada per a la vaga general en solidaritat amb Laforsa al Diario de Barcelona del 21 de gener del 1976

La potència històrica i el fet diferencial de les tres vagues generals del Baix Llobregat segurament rau en el fet que van traspassar l’àmbit estrictament laboral per convertir-se en mobilitzacions socials i ciutadanes, en què es barrejaven obrers, estudiants i comerciants, a més d’antirepressives (la vaga era il·legal i la primera conseqüència solia ser l’acomiadament) i per tant polítiques. En l’extensió social dels conflictes hi van tenir un protagonisme destacat les dones, un element anticipador del canvi polític a què s’aspirava.

Darrere d’unes mobilitzacions de tant d’abast hi havia una àmplia minoria de militants antifranquistes que van assumir riscos considerables. En l’etapa final del franquisme, centenars d’homes i dones de la comarca van pertànyer clandestinament en el PSUC i altres grups situats a la seva esquerra que mereixen respecte i reconeixement, igual que els integrants de grups catòlics que van participar en l’impuls del moviment de les Comissions Obreres. L’Església de base, a més, va ajudar a fer créixer el moviment obrer oferint no poques vegades els seus locals per a reunions i tancades de protesta, i la vicaria episcopal Barcelona Sud es va pronunciar públicament en solidaritat amb els acomiadats de Laforsa.

Les vagues del Baix Llobregat del 1974-1976 van aconseguir un ressò inèdit, fins arribar als despatxos dels jerarques franquistes, gràcies al paper de la premsa. Tot i que objectivament eren notícia pel seu abast, mai vist fins aleshores, la premsa tenia consignes per silenciar els desafiaments al règim. Però la presència de periodistes demòcrates a les redaccions i la feina coordinada dels corresponsals assegurava la presència constant dels conflictes als diferents diaris: de la vaga de Laforsa i de la vaga solidària del gener del 1976 se’n van publicar 618 notícies. La premsa va ser un “espai de llibertat” més dels que en aquella etapa van conquerir els moviments democràtics.

Una lliçó que es pot extreure d’aquelles mobilitzacions que van ajudar a tombar el franquisme —amb Franco i sense— és la del valor de la unitat. Entre el 1974 i el 1976, el moviment obrer del Baix Llobregat va avançar en maduresa i organització, però també en convergència i capacitat de síntesi. Això es concretaria el 1974 en la confluència entre el PSUC i la seva antiga escissió Bandera Roja, i la integració de les dues coordinadores de Comissions Obreres que estaven sota la seva influència, i el 1975 en la constitució de la Intersindical, un organisme de representació i interlocució dels treballadors de la comarca que podria haver estat un embrió de sindicat unitari a escala del Baix Llobregat.

Foto: Raül Carretero Campderrós

Amb l’arribada del solstici d’estiu, el calendari ens torna a posar davant una evidència: la cultura popular no s’atura, i el territori la fa seva amb una força renovada. L’estiu és sinònim de festa, però també és temps de rituals, transmissió cultural i identitat col·lectiva. Des del foc purificador de Sant Joan fins a les festes majors que omplen places i carrers, l’estiu al Baix Llobregat es converteix en una expressió directa d’allò que som com a comunitat.

Des de temps ancestrals, el solstici d’estiu ha estat vinculat a la renovació, al canvi de cicle i a la connexió amb els ritmes de la natura. Cultures d’arreu han celebrat aquest moment amb rituals on el foc, la música i la trobada comunitària tenen un paper central. A Catalunya, aquesta simbologia ha perviscut amb força en festes com la revetlla de Sant Joan, que tot i haver estat cristianitzada, conserva clarament l’esperit precristià de celebració del foc com a element de purificació i comunió col·lectiva. Aquesta festa, que marca l’inici del calendari festiu estival, és un punt d’inflexió cultural que obre la porta a una temporada on el carrer esdevé escenari de cultura viva.

El monument de Stonehenge servia per indicar i celebrar l’arribada del solstici d’estiu.

Cada municipi del Baix Llobregat és un microcosmos cultural amb formes pròpies de celebrar l’estiu. Des de les festes majors de Cornellà, Sant Feliu, Esplugues o El Prat, fins a celebracions més arrelades en el calendari religiós com les de Sant Llorenç, Santa Magdalena o la Mare de Déu d’Agost, on molts municipis viuen un esclat de cultura popular que abraça danses, cercaviles, castellers, gegants, correfocs, tabalades, balls i revetlles populars.

El foc hi té una presència transversal. Els correfocs i enceses omplen de llum i espurnes les nits, gràcies a la tasca incansable de colles de diables, tabalers i entitats que treballen de forma voluntària i comunitària. Són aquestes colles les que mantenen viva la flama de la cultura popular, i ho fan amb un compromís admirable, que va més enllà del fet festiu: és una feina pedagògica, cívica i de transmissió cultural.

Un dels valors principals de la cultura popular al Baix Llobregat és la seva capacitat d’arrelament en un territori marcat per la diversitat, les migracions i la transformació urbana. A diferència d’altres comarques més homogènies, el Baix Llobregat ha sabut generar espais on la cultura popular no només s’ha mantingut, sinó que s’ha adaptat i ha incorporat nous protagonismes, obrint-se a nous relats col·lectius.

La diversitat i la integració cultural és sempre present en el nostre territori i enriqueix la cultura

En aquest sentit, és especialment rellevant el paper de les entitats culturals i els centres d’estudi locals, que han estat fonamentals a l’hora de documentar, reivindicar i projectar la cultura festiva com a eix vertebrador de la identitat comarcal. El Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat ha contribuït activament a aquesta mirada, oferint una plataforma de reflexió, arxiu i coneixement compartit que dona profunditat a allò que, a vegades, pot semblar merament lúdic.

Les festes d’estiu, com totes les expressions de cultura popular, no són un espectacle congelat en el temps. Són patrimoni immaterial viu, que evoluciona i es reinterpreta. El repte —i la responsabilitat— de les institucions, els ajuntaments, els centres d’estudi i les entitats és saber acompanyar aquesta evolució amb respecte, suport i visió de futur.

Al Baix Llobregat, aquest futur es construeix des de l’escola, des de les associacions de barri, des dels grups de joves que s’apropen a la cultura popular com a espai de pertinença i expressió. Per això, cal continuar defensant la festa com a espai de cohesió, resistència cultural i transformació social. Cal anar recordant-nos que la cultura és un dret universal i essencial per a la nostra vida i comunitat.

Participar de les festes d’estiu és molt més que gaudir d’un programa d’activitats. És encendre una flama col·lectiva, fer comunitat, i contribuir activament a una cultura que no es compra ni es ven, sinó que es viu, es construeix i es transmet.

Catarsis col·lectiva de cultura, comunitat, foc Corre-cuita del Camell (Molins de Rei). Fotografia: Guillem Urbà

El Baix Llobregat, amb la seva riquesa associativa i el seu teixit cultural dens, és territori viu de cultura popular. I aquest estiu, com cada any, la festa ens recorda que som aquí, junts, i que la cultura compartida és el nostre millor llegat.

Tal i com va dir l’estimada Teresa Rebull (cantautora i militant cultural) “El poble que no celebra el que és, és un poble que oblida.”

Raül Carretero Campderrós

Gestor cultural i secretari de l’Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya

Carles Riba, president del CECBLL (1995-2013)

L’any que acabem de finalitzar, el 2024, el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat (CECBLL) ha complert 50 anys d’existència des de la primera fundació l’any 1974. És una vida llarga en termes de trajectòria humana i ha recorregut diverses etapes, entre les quals l’engegada una segona refundació amb nou impuls a finals dels anys 1970. Crec fermament que, malgrat les dificultats, les precarietats econòmiques i de mitjans, la vida del Centre d’Estudis Comarcal del Baix Llobregat en el seu conjunt constitueix una trajectòria d’èxit reconeguda per les entitats i pel conjunt de la ciutadania de la comarca.

El Centre d’Estudis ha defensar la existència de la comarca del Baix Llobregat davant dels perills de dissolució en la conurbació barcelonina i, en això, el primer president, Jaume Codina (1980-1995), va exercir de líder. Sense negar la pertinença a la realitat metropolitana de Barcelona, es reivindiquen les especificitats de la comarca: el riu Llobregat, els cultius de regadiu i de secà i el moviment pagès, els aqüífers, els rosaris de pobles a cantó i cantó de la Vall Baixa i el Delta, la personalitat de l’entorn montserratí, la industrialització, el moviment obrer, etc.

En la primera etapa van endegar les Jornades d’Estudis dels anys 1980, els butlletins, l’Atles del Baix Llobregat, les primeres recerques col·lectives, la revista materials, i la col·lecció docent Descobrim el Baix Llobregat, alhora que es va establir una xarxa de convenis amb els ajuntaments i el Consell Comarcal que va permetre la creació de la figura de gerent.

En la segona etapa (1995-2013), que em va correspondre presidir, vam recollir el magnífic llegat de l’etapa anterior i vam donar bon impuls en l’estructuració de les recerques, la reivindicació del patrimoni, l’impuls de les exposicions.

Van ser projectes específics d’aquesta segona etapa l’inici, el 1997, de les Trobades de Recerca Jove que la Delegació d’Ensenyament de la Generalitat va assumir vers 2013 transformant-les en Edurecerca i després deixant-les en via morta; el 1999, arrel de la celebració del 25 è aniversari del Centre, es van crear els Premis de Reconeixement Cultural, activitat que avui dia és un punt de referència comarcal; i, a partir de 2005, l’inici dels estudis sobre Memòria Democràtica, fonamental per entroncar amb les noves generacions . Altres projectes rellevants han estat la Comissió Cívica de Patrimoni (creada el 2007) i el segell editorial Edicions del Llobregat (iniciat el 2008).

En les darreres etapes presidides per Conxita Sánchez (2013 a 2019) i Genoveva Català (2019 al present) s’ha impulsat el Centre a cotes molt altes. Conxita Sánchez, tot i haver assumit la presidència en el moment que se sentien els efectes de la Crisi de 2008 amb la màxima intensitat, va impulsar el Congrés El Baix Llobregat a Debat que va obrir el Centre d’Estudis Comarcals a múltiples sectors culturals, socials i econòmics de la comarca, així com les Jornades de Paisatges Contemporanis. Els darrers anys, sota la presidència de Genoveva Català, el Centre d’Estudis ha recuperat la seva plena capacitat operativa, s’ha obert a una xarxa de relacions encara més extensa i ha situat el Centre com un actor imprescindible de la vida cultural i social de la comarca.

Són un passat i un present magnífics. Però jo voldria parlar de futur.

Les grans assignatures pendents del CECBLL (també a moltes altres entitats) són el suport social, la connexió amb la nova immigració i la incorporació de les noves generacions.

Sovint, la ciutadania confon una entitat associativa, com és el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat (creada el 1974) amb un òrgan de l’administració, com és el Consell Comarcal (creat per la Generalitat de Catalunya el 1987,  13 anys més tard, junt amb els altres Consells Comarcals).

A continuació s’analitzen algunes de les diferències entre una associació i una administració:

1. A qui dona resposta. Les decisions i les accions d’una associació, com el CECBLL, depenen de l’assemblea de socis i sòcies i es canalitza a través de la presidència i altres càrrecs de la Junta elegits per l’assemblea. Les administracions són governades per òrgans polítics elegits pel conjunt de la ciutadania. Jo he viscut les dues circumstàncies: alcalde de Sant Joan Despí (1979-1983) i President del CECBLL (1995-2013). En ser elegit president del CECBLL vaig dir: “Assumeixo la presidència del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat amb la mateixa il·lusió amb què, en un altre moment, vaig assumir la presidència de l’ajuntament del meu municipi. Si bé en aquell moment assumia la coordinació d’una important tasca de gestió, ara crec que assumeixo la impulsió d’una necessària tasca de reflexió col·lectiva i, en definitiva, d’anticipació”. I m’hi mantinc.
2. Els recursos econòmics. Les associacions es nodreixen de les quotes que paguen voluntàriament els seus associats. En canvi, les administracions es nodreix d’impostos i de taxes imposades a tots els ciutadans, i han de respondre als serveis i obres per a les quals s’han establert. Hi ha associacions que treballen fonamentalment en benefici dels propis associats (esportives, gastronòmiques, ateneus, etc.). En canvi els centres d’estudis, basades en el voluntariat (con altres associacions de caràcter social) treballem en benefici del conjunt de la societat, fet que justifica que les administracions financin una part de les nostres activitats. El CECBLL té uns 300 socis (1 de cada 2.800 habitants de la comarca) que paguen quotes d’uns 50 €, o sigui un total de 15.000 €/any, quan el pressupost total en el darrer exercici ha estat d’uns 300.000 €/any (20 vegades més). Cal reforçar la base associativa.
3. El voluntariat i la llibertat. L’activitat bàsica d’una associació com el CECBLL és de caràcter voluntari. Aportem els nostres coneixements i prestem el nostre treball de forma voluntària, fet que té com a contraprestació la llibertat de decidir i d’orientar les nostres accions i investigacions. Si bé els associats del CECBLL som unes 300 persones sòcies (i també algunes entitats), en el conjunt d’activitats anuals del Centre, hi han intervingut de forma voluntària prop de 1.000 persones (reunions, articles, conferències, exposicions, taules rodones, gestions, organització, etc.). Si comptéssim totes aquestes dedicacions a costos professionals pujaria pel cap baix 10 vegades el pressupost del propi CECBLL); La gran majoria d’aquests treballs no podrien ser assumits per les administracions en els seus pressupostos.
4. Els serveis professionals. La canalització de l’activitat que realitzen els voluntaris del CECBLL no seria possible sense un equip de professionals que assegurin el dia a dia de l’organització de les reunions, els actes, les edicions, o la gestió econòmica. Normalment, les activitats d’aquestes professionals queden impregnades d’un fort compromís amb l’entitat i part del seu treball voreja també el voluntariat, com ha estat amb Maribel Ollé, Enric Ferreres, Maria Antònia Maurel, Esther Hachuel, Neus Ribas, Albert Moya o Helena Roma, per citar les persones que hi han tingut dedicacions més rellevants. El pagament dels salaris d’aquests professionals és una de les partides econòmiques més importants del pressupost del Centre d’Estudis Comarcals però, alhora, n’assegura el desplegament de totes les seves

Reflexió final.

De cara al futur, caldria impulsar les tres línies citades de reforç del  Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat: l’ampliació de la base associativa; l’acolliment de la nova immigració i la incorporació de persones i de sensibilitats de les noves generacions.

Ampliació de la base associativa. Suposant que tan sols les aproximadament 1.000 persones que intervenen anualment en les activitats del CECBLL fossin socis, els recursos propis anuals (per quotes) pujarien vers el 50.000 €. Això permetria cobrir una part molt significativa de les despeses salarials i asseguraria una major independència i base econòmica per superar les crisis econòmiques i polítiques (el CECBLL n’ha viscut de les dues). I, si la base associativa es dupliqués (2.000 associats, 1 de cada 420 persones de la comarca), la solidesa i la independència econòmica i real del Centre seria encara molt més gran.

L’acolliment de la nova immigració. La població del Baix Llobregat (com la de Catalunya) és envellida, fruit d’una baixa natalitat, fet que ve compensat per una immigració important que avui dia prové d’horitzons cada cop més amples. L’acolliment d’aquestes persones des de tots els punts de vista, econòmic, social i cultural, a més de ser un fet de justícia, ens aporta fortalesa com a poble, un rejoveniment de la cultura i també una major capacitat de convivència en un món cada cop més interrelacionat.

Incorporació de les generacions joves. Tinc el ple convenciment que l’activitat i els resultats del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat són un immens patrimoni per a les noves generacions que, a la llarga, ho agrairan; tanmateix, el món tan canviant que ens toca viure (canvi climàtic, crisi energètica, desigualtat econòmica, crisi democràtica, pujada de les actituds polítiques basades en l’egoisme) demana incorporar les concepcions i les sensibilitats dels sectors joves. L’ampliació de la base associativa s’ha d’orientar, doncs, a les noves generacions.

En aquesta nova etapa del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat que iniciem, acabo fent una crida, des del propi Centre i des de la societat baixllobregatina, per articular aquestes transformacions de base de l’entitat.

Carles Riba Romeva

21 de gener de 2025

Andreu Ginés i Sànchez, Federació d’Instituts d’Estudis del PV

Els dies 8, 9 i 10 de novembre es va celebrar a Tortosa el XIV Congrés de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana (CCEPC) dedicat a «Els rius: territori, societat i cultura». Cinc ponències, dos debats, quaranta-una comunicacions de diverses procedències geogràfiques, prop d’un centenar de persones inscrites i vora huitanta persones assistents donen testimoni de l’interès i de l’èxit d’aquestes jornades científiques i de reflexió on la recent riuada patida a diverses comarques del País Valencià estigué ben present.

A la ciutat fluvial per excel·lència dels Països Catalans, el tret d’eixida a aquestes jornades el donà la inauguració de l’exposició «Lo riu ens mou» al Campus de les Terres de l’Ebre de la URV, sobre els usos que n’han fet els habitants de les ribes. A la vesprada, i ja a la Sala d’Actes dels Serveis Territorials de Cultura, començaren pròpiament les sessions de la trobada, i ho feren, com no podia ser d’altra manera, amb un respectuós i sentit silenci en record de les víctimes de la recent riuada –i, també, en homenatge als milers de voluntaris i voluntàries que han estat acudint massivament a ajudar les persones damnificades.

El president de la CCEPC Narcís Figueras i la directora de l’Institut Ramon Muntaner M. Carme Jiménez van inaugurar les sessions i van donar pas a la primera conferència, que va consistir en un diàleg entre Narcís Prat i Carles Sanchis, professors de les universitats de Barcelona i València respectivament, amb la moderació d’Anna Maria Ribas, professora de la Universitat de Girona. El «diàleg» va vessar sobre el «Canvi ambiental, crisi climàtica i cursos fluvial», amb l’objectiu de poder donar una idea de quin és «l’estat dels rius als Països Catalans» en els sentits més amplis i vairats, des de la qualitat ecològica, al valor patrimonial o a l’interès paisatgístic.

En les respectives intervencions, tant Narcís Prats com Carles Sanchis van fer un repàs de l’evolució recent dels rius, i dels reptes a què s’enfronten, com ara els processos de renaturalització, el creixement de la massa boscosa a les capçaleres que els resta «aigua blava» o la necessitat de valorar –en el sentit d’apreciar– de la mateixa manera els rius amb aigua i els rius secs, en totes les seues variants. Uns debats, cal remarcar-ho, que van ser recurrents al llarg de tot el Congrés. Per acabar, aquesta conferència, Carles Sanchis va fer una magnífica explicació de les riuades del passat 29 d’octubre als rius Magre i Túria i als barrancs de Xiva i Torrent, que, malauradament,s’han cobrat més de dues-centes vint vides.

Àmbits, ponències i comunicacions

El Congrés de Tortosa estava dividit en tres àmbits («Els rius com a camí/eix», «Els rius com a recurs» i «Els rius com a tret d’identitat i símbol»), cadascun dels quals estava encapçalat amb una o dues ponències. En el primer dels àmbits –que es desenvolupà encara el divendres–, hi intervingué Joan Estrany (Universitat de les Illes Balears) amb la ponència «Els rius de les Illes Balears, característiques físiques i interacció antròpica», i Gabriel Borràs (Responsable de l’Àrea d’Adaptació de l’Oficina del Canvi Climàtic del Principat) amb una intervenció sobre els «Rius i canvi climàtic: què hem de fer?». Ambdós autors posaren sobre la taula la necessitat d’invertir en estudis i mitjans per a fer front als reptes que planteja el canvi climàtic.

El dissabte de matí, s’encetà el segon àmbit amb les ponències de Joan Carles Alayo (Universitat Politècnica de Catalunya), amb «Parlem de rius i de rescloses, amb l’energia elèctrica com a pretext»; i Tomàs Pérez Medina (Centre d’Estudis del Vinalopó) amb «La gestió històrica dels rius valencians: de les funcions ambientals als usos socials». Ambdós ponents reflexionaren sobre l’aprofitament dels rius en diferents períodes històrics.

El dissabte de vesprada, s’hagué de lamentar l’absència de Lucía Moreno (Acció Ecologista-Agró – Xarxa per la nova cultura de l’aigua al Xúquer), que no pogué assistir precisament per ser una de les damnificades de la riuada. Així, es donà pas directament a la taula rodona «Rius i literatura», amb la participació de Josep Sebastià Cid (Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre), Jordi Oviedo (Universitat de València) i Ignasi Aldomà (Universitat de Lleida), sota la moderació de Josep Santesmases (Centre d’Estudis del Gaià). Josep Santesmases va destacar que, tot i que tots els rius conflueixen a la mateixa mar, els territoris de partença són molt diferents, i cadascun hi té associat un coneixement viscut particular. D’aquesta manera, la taula rodona va recollir com els autors i autores dels PPCC han fet del riu un recurs literari, entre els quals Josep Vallverdú, Vicent Andrés Estellés, Gerard Vergés o Jesús Montcada.

Després de les ponències, cada àmbit comptava amb les respectives comunicacions, que es van presentar en forma de relatoria, una per a cadascun dels àmbits. Així, David Pavón es va encarregar de la relatoria de l’àmbit 1, amb dotze comunicacions (i només tres dones; lamentablement, una tònica recurrent en l’estudi i la recerca local). En l’àmbit 2, Agustí Campos s’encarrega de la relatoria de les comunicacions, amb setze en total (tot destacant que la gran majoria corresponien geogràficament a la Catalunya Vella i cronològicament a l’edat contemporània). Ja per tancar l’àmbit 3, i amb ell els continguts científics del Congrés, Marc Sans es va encarregar de la relatoria de les comunicacions, amb tretze en total, de gran diversitat temàtica. Va destacar que molts dels treballs formen part d’investigacions de més llarg abast, com ara tesis en marxa.

Pensar hidrològicament

El gran nombre de comunicacions, el nivell profund i extens dels coneixements relacionats amb els rius que es va poder constatar tant amb les ponències com amb els debats, la bona assistència al Congrés i els debats generats en cadascun dels àmbits ens permeten corroborar el gran interès suscitat per la temàtica congressual escollida enguany: els rius.

Sens dubte, aquest interès pels rius és proporcional a la consciència de la importància que tenen aquests «accidents» geogràfics en la nostra cultura i en el nostre dia a dia, anant molt més enllà de la condició com a part essencial del cicle de l’aigua. I també n’és proporcional a la creixent consciència mediambiental del paper fonamental d’aquests sistemes ecològics i socials per a garantir el nostre futur.

De fet, al llarg de les jornades, va quedar palesa la transcendència –recalcada, tristament, per la riuada valenciana– d’un bon coneixement dels nostres rius: per a recuperar-ne plenament la riquesa mediambiental, per a valorar-los en la seua diversitat, per a comprendre’n el comportament i per a fer-los compatibles amb un poblament humà més responsable, racional i, per descomptat, segur. Als Països Catalans ens cal, doncs, una visió global dels sistemes hídrics, on càpiguen tots els matisos i tots els factors i que vaja més enllà del que tradicionalment ha sigut la gestió de l’aigua, ens cal –tot aprofitant un concepte de Pierre Vilar que va eixir en diverses ocasions al llarg de les jornades– començar a «pensar hidrològicament». I, en això, els centres d’estudis locals i comarcals tenen un paper central a jugar.

(Podeu recuperar els vídeos de totes les sessions a: https://www.ccepc.cat/noticia/723/xiv-congres-de-la-ccepc-els-rius-territori-societat-i-cultura)

Per què vaig voler ser docent?

El primer any de la meva dècada dels vint vaig iniciar un nou camí en la meva vida acadèmica i professional,  després d’un període ple d’incerteses. Vaig tenir la sort d’agafar el darrer tren d’un pla d’estudis de Magisteri de l’any 50. Era el setembre de 1967 i em vaig presentar –per lliure- als exàmens dels tres cursos que aquest pla d’estudis establia per obtenir el títol de Maestro de Enseñanza Primaria  (si superaves, també, la revàlida). Els resultats acadèmics varen ser satisfactoris i em van permetre poder continuar els estudis de les assignatures pendents a l’Escola de Magisteri de Murcia i, posteriorment,  a Barcelona a l’Escola de Magisteri que hi havia  al carrer Melchor de Palau. I va ser en aquesta darrera escola on vaig conèixer la vida i obra d’un gran home: Johann Heinrich Pestalozzi.

José Fernández, autor de l’article.

Per què aquest home, nascut  a meitat del segle XVIII a  Suïssa, va ser un referent per a mi?  Perquè intel·lectualment i emocionalment em vaig sentir identificat amb el seu pensament, amb la seva sensibilitat cap els més desfavorits i perquè creia que l’educació era el camí a seguir per tal d’aconseguir combatre l’analfabetisme i la pobresa.  Els mestres havien d’estar preparats per aconseguir un desenvolupament integral de l’alumnat. Estava convençut que als alumnes se’ls havia de donar l’oportunitat d’aprendre mitjançant una activitat personal. Creia que en tot procés d’aprenentatge hi participa el cap, la mà i el cor. Gràcies a la tasca desenvolupada per Pestalozzi al llarg de la seva vida, tres anys després de la seva mort, cap el 1830, l’analfabetisme a Suïssa havia desaparegut quasi per complet.  Va ser aquest esperit sobre com fer de professor el que va sustentar la meva tasca de docent durant tota la meva vida. El món ha evolucionat, les tècniques pedagògiques s’han anant perfeccionant, els mitjans tecnològics han evolucionat exponencialment, però l’essencial del procés educatiu, al meu parer, continua sent la bona relació que ha d’existir entre l’alumne i el professor.

On i en quines condicions he fet de docent abans de ser professor d’ensenyament secundari?

La primera i molt breu experiència va ser a l’antic col·legi Sant Ildefons (actual col·legi   Alexandre Galí al barri Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat. La ciutat de Cornellà, als anys seixanta, tenia un enorme dèficit  escolar i un grup d’ex seminaristes van crear aquesta escola i la van obrir al barri per fer tot tipus d’activitats i una d’elles va ser un curs d’alfabetització per immigrants analfabets. Vaig compartir aquesta experiència amb una companya, Dolors Freixenet,  amb la qual he  tingut el privilegi de treballar  durant molts anys i en diferents fronts educatius. No cal dir que aquesta experiència  em va enriquir i em va reforçar en la meva opció de ser docent.

En els anys seixanta i setanta del segle passat era força comú que molts joves combinessin el treball i l’estudi. I jo vaig ser un d’aquests joves. De dia treballava a la SEAT i a la tarda-nit anava a la Universitat de Barcelona a estudiar Filosofia i Lletres amb la clara finalitat d’obtenir la llicenciatura i intentar treballar de professor a una escola de Formació Professional. Al pla d’estudis, anomenat Plan Maluquer,  vaig estudiar  un ampli ventall de matèries que em van ser útils per l’exercici de la docència. En els darrers anys dels estudis universitaris les matèries es van reduir i em vaig centrar en l’estudi de la Història. El fet que el meu objectiu era ser docent, em va portar a una decisió que va resultar positiva: durant els dos darrers cursos de la Universitat vaig optar per no anar a classe tots els dies per tal de poder fer de professor d’una matèria que es deia Humanística a l’Escola Tècnico-Professional d’El Clot. Dos dies a la setmana feia classes d’aquesta matèria als alumnes de Maestria Industrial de diferents especialitats.  Érem a meitat dels anys setanta i com que el país vivia immers en una intensa atmosfera social i política, el contingut de les classes es centrava en fets de l’actualitat. Analitzàvem el contingut dels fulls volants  i de la premsa escrita i, a més, estudiàvem alguna de les publicacions de divulgació que s’editaven en aquests moments. Un exemple:  ¿Qué es el imperialismo?  de Manuel Vázquez Montalbán[1]   Vam acordar que les classes no eren obligatòries i pràcticament assistia tot l’alumnat. No faltava motivació!

Una  altra experiència docent que recordo amb especial estima va ser la de mestre a l’Escola de la Mercè. L’empresa SEAT,  en la qual treballava,  em va proposar fer classes de Llengua i Literatura Castellana per preparar als treballadors que volien obtenir el Graduado Escolar. Durant el curs 1976-1977, cada dia sortia de l’empresa –ubicada a la Zona Franca– i anava caminant fins l’Escola de la Mercè. Allà m’esperaven les i els alumnes que treballaven al torn de la tarda-nit i aprofitaven el matí per fer aquests estudis.  Si la motivació de l’alumnat d’El Clot era excel·lent, la d’aquests, alguns dels quals ja eren persones grans, era encomiable. Els seus comentaris sobre poetes com Lorca posaven de manifest una gran comprensió lectora i una sensibilitat especial. El llegat de Pestalozzi hi  era ben present en la meva manera d’exercir la docència.

Quan i on es va fer realitat el meu objectiu vital?

Tan bon punt vaig acabar els estudis universitaris, el juny de 1977, vaig  sol·licitar una plaça de professor d’Humanística al Centre Esteve Terrades de Cornellà de Llobregat.  La comissió que entrevistava als aspirants no em van poder admetre perquè hi havia altres candidats que tenien més mèrits. Malgrat tot, em van oferir anar a la Sección Estatal d’aquest institut que s’estava creant a Sant Joan Despí. Una companya i amiga, Maria Carmen Romero, i jo ens vam incorporar al claustre d’aquest centre. Ella com a professora de Llengua i Literatura Castellana i jo com a professor d’Humanística.

En aquests moments s’estaven formant centres de Formació Professional impulsats per iniciativa de la ciutadania més conscienciada que veia la necessitat de crear aquests centres per tal d’atendre les necessitats educatives de molts joves de famílies que veien molt lluny els estudis universitaris o nois i noies que no havien assolit el graduat escolar i no podien fer el Batxillerat. A molts municipis de l’Hospitalet i de la comarca del Baix Llobregat es van anar creant aquests centres de Formació Professional en unes condicions molt similars a les que vaig viure a Sant Joan Despí.

A l’octubre de 1977, un petit grup de professors ens  vàrem fer càrrec d’habilitar una masia que el propietari i l’Ajuntament ens havien cedit com a lloc per ubicar l’alumnat. El primer treball no va ser fer les classes normals, sinó condicionar les quadres i les habitacions  per convertir-les en tallers i aules. Després d’acabar aquest treball ens van arribar les primeres taules i cadires i vàrem poder iniciar les classes normals en unes condicions força precàries. Teníem alumnes de tres especialitats: administratius, elèctrics i mecànics. El professorat tècnic d’aquestes especialitats va organitzar la seva tasca educativa amb material escàs i amb molta imaginació. L’alumnat d’administració, a falta de màquines d’escriure, va aprendre a escriure posant un cartró amb les lletres i signes del teclat sobre de les taules. Mesos després van arribar les primeres màquines i van celebrar-ho amb una festa. El compromís i la vocació del professorat va suplir en escreix la precarietat i vam poder finalitzar el curs amb dignitat. La relació que teníem amb l’Administració educativa era mínima. La seva intervenció es limitava a aprovar la plantilla en funció del nombre d’alumnes i les nostres ràtios eren menors que les establertes perquè l’espai de les aules-habitacions de la masia no permetien tenir més alumnes.

El fet que aquests centres de Formació Professional fossin centres de nova creació,  ubicats en llocs provisionals i amb poca tutela per part de l’Administració va permetre que la nostra tasca docent fos molt lliure i que  poguéssim organitzar i desenvolupar els programes d’acord amb el nostre criteri pensant sempre en allò que més convenia al nostre alumnat. Crec que un dels aspectes més positius del professorat de FP  va ser la llibertat amb  què  vàrem poder exercir la nostra tasca docent.  Em ve a la memòria les intenses discussions que teníem a casa meva sobre com havíem de treballar amb l’alumnat.  En Javier Garcia Pascual i l’Aurora Bau representaven dues manera força diferents d’ensenyar i Dolors Freixenet i jo mateix  intentaven contemporitzar. El nostre comú denominador era buscar la manera més adient d’ensenyar la nostra matèria d’Humanística i  d’aquí reunions i més reunions per fer realitat que l’alumnat s’interessés per aprendre.

Fins que no vàrem tenir un edifici nou amb tots els elements que havia de tenir un centre escolar van passar uns quants anys. Entremig vam passar de la masia a una antiga fàbrica de calçats, fet que ens va permetre incrementar les especialitats i millorar la infraestructura i el material. El centre es va anar consolidant i en alguns departaments es van crear equips docents que, d’acord amb la seva experiència i visió de futur,  vam se capaços d’elaborar la programació de primer i segon grau. Aquest va ser el cas del Departament d’Humanística on els tres docents que teníem estabilitat en el centre –Josep Minguell, Elionor Sellés i jo mateix, vam elaborar una programació alternativa al programa oficial. Més endavant, la meva companya Elionor Sellés i jo mateix vam escriure un llibre Textos per a Estudi i debat: liberalisme i socialisme, editat per nosaltres mateixos[2] per impartir la matèria d’Humanística al segon curs de segon grau de la FP. A final dels anys vuitanta i primers del 1990 l’Institut Francesc Ferrer i Guàrdia es va afegir a la xarxa d’Escoles Associades a la Unesco i va incorporar les seves propostes educatives a la programació. Destaco dues activitats rellevants: Dia Escolar de la No Violència i la Pau i desenvolupament del Projecte Linguapax amb el que va col·laborar la meva companya d’anglès Anna Muñoz. Vam tenir el privilegi de tenir com responsable d’aquesta xarxa al professor Miquel Martí que en tot moment ens va donar el seu suport. Fruit d’aquesta experiència vaig elaborar un dossier per treballar la matèria d’Humanista al darrer curs del segon grau de FP.  Aquest dossier Pau i conflictes en el món d’avui tenia com a objectiu que l’alumnat pogués conèixer les arrels del conflictes més importants del moment i quines serien les solucions per arribar a la pau. Alguns dels conflictes que vam estudiar a fons –Isarel-Palestina–  conflicte que malauradament s’ha intensificat tràgicament en aquests últims mesos. Totes aquestes experiències programàtiques es va mantenir fins que la FP i els Instituts de Batxillerat es van convertir en IES (Instituts d’Ensenyament Secundari).  A la nova estructura educativa tots  els continguts que s’havien d’impartir a cada curs estaven força més reglats i, per tant, reduïen la iniciativa i creativitat del professorat.  Tanmateix, un sector del professorat va continuar innovant per tal de millorar l’aprenentatge dels seus alumnes.

La tasca del ICEs (Institut de Ciències de l’Educació)

En el cas de l’ICE de la Universitat Politècnica de Catalunya, a més a més d’organitzar i impartir els cursos del CAP (Certificat d’Aptitut Pedagògica) va ser la institució que va crear i impulsar equips de docents que volien millorar la seva tasca educativa. Durant anys, un equip format per Dolors Freixenet, Maria Pau Trayner, Francisco Pesqueira i jo mateix, vam elaborar un projecte per impartir la matèria d’Humanística a partir de centres d’interès. La publicació Del Presente al pasado, editat per Barcanova, l’any 1988, reflecteix força bé l’essència del projecte.

De la mateixa manera,  durant un seguit d’anys, els docents vinculats als ICEs de les Universitats Politècnica, Central i Autònoma, ens vam coordinar per tal d’organitzar, al setembre, unes jornades adreçades al professorat. Consistien, d’una banda, en la presentació de ponències per actualitzar i ampliar coneixements acadèmics i, de l’altra, a donar a conèixer experiències que s’havien experimentat als centres. El fet de conèixer el què es feia i com es treballava a diferents instituts, tenia una repercussió força positiva i contribuïa a la millora de l’ensenyament.

El professorat més motivat per l’educació tenia la possibilitat d’ampliar i actualitzar els seus coneixements acadèmics alhora que coneixia experiències d’altres centres que els podien interessar.  Membres dels ICEs també participaven en les Escoles d’Estiu i, tot  plegat, feia més eficaç  i enriquidora la tasca docent.

Totes aquestes activitats fora de l’ institut però íntimament relacionades  entre si, fomentaven la creació de veritables equips docents que, al meu parer, són imprescindibles si es vol fer una tasca docent coherent.

LOGSE –Llei General del Sistema Educatiu.  Visions contraposades

Aquesta llei, promulgada a l’octubre de 1990 pretenia, entre altres objectius, estructurar l’ensenyament no universitari de manera diferent a com havia estat establert a La Llei General d’Educació de 1970.  La nova escolarització obligatòria s’ampliava fins als 16 anys i l’ensenyament secundari obligatori – l’ESO- s’iniciava als dotze anys i seria impartida per mestres de la Segona Etapa d’EGB, pel professorat de BUP i de Formació Professional. En acabar l’ESO, l’alumnat podia continuar estudis post-obligatoris en dos itineraris: 2anys de batxillerat o Formació Professional, aquesta última estructurada en cicles formatius de  grau mitjà  o de grau superior. Tant els Instituts que impartien el BUP (Batxillerat Unificat Polivalent) o els de Formació Professional es van convertir en IES (Instituts d’Ensenyament Secundari) i tot el professorat de secundària es va unificar en un sol cos educatiu.

Davant d’aquest canvi legislatiu, el Departament d’Educació de la Generalitat va encetar un procés de Reforma amb el qual pretenia que el professorat s’adaptés a aquesta nova realitat educativa i millorés la seva didàctica en cadascuna de les matèries que impartia. Per aconseguir aquest objectiu, el Departament va organitzar un ambiciós procés de formació que va durar uns anys. Va crear grups de formadors amb l’objectiu de donar eines i formar al conjunt del professorat. Un grup de formadors es van centrar en les qüestions generals del sistema educatiu i  uns altres grups es van centrar en introduir noves didàctiques en les diferents matèries que s’impartien a l’ESO. En principi, tot el professorat havia de fer aquests cursos. A mi em va correspondre ser formador de Ciències Socials al Baix Llobregat. En general,  l’actitud del professorat davant les noves propostes va ser de reticència, d’incertesa i, en alguns casos, de rebuig. Veien amb una certa desconfiança les noves propostes educatives. Estructurar les programacions en coneixements, fets, procediments, normes, valors i actituds i concretar l’avaluació de cadascun d’aquets blocs trencava una tradició molt arrelada en el professorat de secundaria. No només eren canvis formals, sinó que s’intentava que s’avalués a l’alumnat pels coneixements que havia aprés, per les coses que havia après a fer i pels valors, normes i actituds que havia incorporat.

Tanmateix, el gran repte era, al meu parer, com atendre la diversitat. El fet d’allargar l’ensenyament secundari obligatori fins als 16 anys, significava que havíem de ser capaços d’atendre a un alumnat amb diferents capacitats, diferents motivacions, diferents realitats socioeconòmiques, diferents situacions personals (l’adolescència és per definició una etapa de la vida inestable i cada alumne la viu de manera diferent). Aquesta problemàtica es complica pel fet que l’escola pública va ser la que va rebre més alumnat amb dificultats en comparació a l’escola concertada. Aquest fet va provocar un cert malestar entre el professoral de les escoles públiques, malestar que s’arrossega fins  a dia d’avui.

Els IES que havien estat centres de Formació Professional van afrontar aquesta problemàtica millor que els de BUP, perquè els centres de Formació Professional ja tenien experiència en el tractament de la diversitat. El seu alumnat del primer grau de l’antiga FP ja era divers: alumnes sense el graduado escolar que no podien fer el BUP, alumnes amb el graduado escolar però que veien molt lluny els estudis universitaris,  alumnes que no volien estudiar i alumnes amb problemàtiques familiar difícils. L’ Institut Francesc Ferrer i Guàrdia –on jo era professor– va dedicar molt de temps i recursos per tal d’atendre de la millor manera al seu alumnat. Crec que var ser i  que continua sent un tret significatiu de la cultura educativa d’aquest centre.

L’ús de les fonts orals per l’ensenyament de la història. La meva darrera experiència docent compartida amb l’equip Historaula de l’ICE de la Universitat Autònoma de Catalunya.

Va ser una experiència que sintetitza tot el que per a mi ha estat significatiu: vocació, ganes de millorar la tasca docent, treball en equip, treball amb els ICEs, implicació de les famílies i cooperació amb d’altres institucions del país, en aquest cas col·laboració del Departament d’Educació i de l’Interior (concretament amb el Memorial Democràtic dirigit en aquells moments per M. Jesús Bono) i de la Direcció General d’Innovació Educativa del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya (dirigit en aquests moments per Joan Badia).

En aquest projecte vam participar 13 professors d’11 IES, dels quals 5 són del Baix Llobregat. Sobre aquesta experiència, l’enyorat Joan Badia, va escriure: Ens trobem davant d’un model d’aplicació didàctica de la història oral que contribueix a l’educació integral de l’alumnat, entesa com la unió entre l’adquisició de coneixements i l’assoliment dels valors de la ciutadania activa. [3]  Crec que aquest pensament és de força actualitat. Els mestres i els professors han de tenir un nivell acadèmic alt ( no es pot ensenyar el que no se sap), els ha d’agradar el treball que fan i han d’estar al dia de les innovacions didàctiques.

En la cloenda d’aquesta experiència d’història oral (curs 2006-2007) celebrada a la biblioteca Miquel Martí i Pol de Sant Joan Despí i amb la presència de representants de les institucions del país,  de l’alumnat i dels seus familiars, vaig dir als meus alumnes de l’ESO que la lluita dels seus avis i àvies, mares i pares per aconseguir la democràcia no era un fet garantit per sempre, sinó que ells havien d’actuar com a ciutadans actius i vetllar per tal que aquest sistema de drets i llibertats continués sent una realitat. Crec que els mestres, els professors, deixem una petita empremta en la memòria dels nostres alumnes i estic convençut que una bona part d’elles i d’ells, gràcies a la nostra acció educativa, seran, són, ciutadans actius. Vaig finalitzar la meva vida docent amb el mateix pensament amb el qual vaig iniciar els estudis de Magisteri: l’educació és el camí a recórrer per tal que els nois  i les noies siguin  ciutadans  lliures i crítics.

Sant  Just Desvern, 30 de setembre de 2024

José Fernández Segura

[1] Manuel Vázquez Montalbán. ¿Qué es el imperialismo?  La Gaya Ciencia. Barcelona, 1976

[2] Els textos han estat traduïts al català per Miquel Àngel Estèvez de l’epip de Normalització Linguistica de l’Institut Francesc Ferrer i Guàrdia.  La composició del contingut es va fer a l’Aula Taller d’Edició Electrónica de l’institut Esteve Terrada. Dipòsit legal. B 363943-90.

[3] DD.AA.  Grup Historaula. El record fet paraula. Memòria popular del franquisme. Col·lecció Eines de memoria núm. 3. Generalitat de Catalunya. Departament d’Interior, Relacions institucionals i participación. Direcció General de la Memòria Democràtica. Barcelona, 2008.