“Noves formes de comunicar els Premis” per Helena Roma Roig

La vivència entorn dels Premis de Reconeixement Cultural del Baix Llobregat de cada persona passa per la seva experiència pròpia i el rol que li ha tocat jugar en aquesta partida. Els Premis com a projecte és un engranatge molt complex que està compost per molts agents actius diversos i que juguen papers fonamentals però alhora diferents. Aquesta massa social heterogènia crea la màgia d’un esdeveniment únic a la comarca.
Persones associades, membres de junta, comissions de treball, ajuntaments, empreses, entitats, persones que coneixen els premis i persones que ho escolten per primer cop conjuguen entorn dels Premis. Aquesta unió passa, en part, per la tasca de les tècniques. L’equip tècnic fa que tots aquests elements es cohesionin i arribin a funcionar. Considero que és un encert molt gran la decisió de dedicar aquest butlletí a la vivència dels Premis des de l’experiència del personal tècnic, i en aquest cas, vincular l’article d’opinió a una persona que està vivint els Premis d’inici a fi per primer cop.
Com que parlem des de l’experiència comparteixo amb vosaltres la meva. Graduada en Comunicació Cultural (2018-2022) per la Universitat de Girona, grau superior en Producció d’audiovisuals i espectacles (2016-2018) i actual cap de comunicació del CECBLL. Vaig entrar al Centre gràcies als Premis, havia acabat el meu període de pràctiques al Centre Cívic Mas Lluí (gestionat pel CECBLL) era juny de 2022 i al novembre es feien els Premis al Prat. Es va decidir donar-me una oportunitat i contractar-me per donar suport als Premis. Aquella experiència, sobretot al costat de l’Esther, em va generar un aprenentatge inimaginable. Entrar en un projecte d’aquestes dimensions, sense saber pràcticament com es deia ni la presidenta (és broma, Veva) va ser una experiència magnífica.
Vaig entrar en un projecte que ja s’havia estat fent des de feia 22 anys, que ja tenia les bases publicades i molt dit, però al qual quedava molta feina al davant, feina que vaig gaudir de valent. Era tot un repte, però a mi ja m’agraden. A més, havia trobat feina tot i haver fet una carrera de la branca de les humanitats. Fins i tot abans de graduar-me. Malauradament, un privilegi que dos anys després, companyes que es van graduar amb mi -tant o més vàlides que jo- encara no tenen.
Aquest any un nou repte, al costat de la Neus, molta feina però alhora molta il·lusió. Pel que moltes persones és la 12a edició, per mi és el primer projecte del CECBLL que ja he viscut. Com que en l’àmbit organitzatiu, el Centre s’organitza bianualment, i jo porto aquí poc més de dos anys, és el primer cop que puc parlar des de l’experiència.
Abans que jo entrés, al Centre no existia com a tal la figura de comunicació. El 2022 es va crear aquesta posició i va començar a girar la roda. Tothom sempre ha valorat molt aquelles primeres passes que vaig donar en els Premis en l’àmbit comunicatiu. Vist en perspectiva, quedava molt per fer i per aprendre i després de dos anys de treball continu, els resultats parlen per si sols.
La comunicació no és una cosa que es pugui fer d’un dia per l’altre, és una tasca que ha de ser present sempre. En el temps que corren, l’important és no acabar de desaparèixer mai del mapa públic, no caure en l’oblit i així, quan arribi el moment no s’haurà de passar de 0 a 100 i el contingut arribarà a moltes més persones. Per exemple, en el cas pràctic dels Premis, tot el moviment que hi ha hagut en xarxes ha estat molt progressiu i no ha sigut un canvi tan dràstic en comparació al ritme que s’estava portant.
La Neus sempre em repeteix que “els premis son 50% comunicació”. Una cosa que a simple vista potser no s’entén per què la gent ho redueix a les xarxes socials (amigues i enemigues a parts iguals), però que va molt més enllà. La comunicació és discurs, unificació, coherència.

Les xarxes i els joves
La necessitat d’arribar als joves és la preocupació més gran que he vist des que he entrat al Centre. El buit generacional real que hi ha actualment en el gruix associatiu del CECBLL és candent i la realitat d’un grup associatiu envellit porta a preocupar pel relleu de l’entitat. Avui en dia, l’espai que ocupen els joves en l’àmbit sociocultural i polític, molts cops passa per l’espai digital. Cada cop apareixen més booktuber’s, comunicadors que expliquen el dia a dia amb nous llenguatges, perfils destinats a l’emergència climàtica, contes que parlen de feminisme i inclús espais de crítica i de reflexió comunitària en línia. Per això, el Centre necessita situar-se en aquest “núvol” que és internet. Per fer-ho, però, no hi ha una fórmula màgica, sinó que ha de ser un conjunt de casuístiques que conjuguen correctament en el moment adequat.
Ara que analitzarem una mica el salt generacional, però, m’agradaria fer algun apunt entorn del concepte “jove” abans de continuar. Primer de tot, necessito començar dient que no es pot entendre els joves com un conjunt d’NPCs[1] homogenis. Reduir tot un grup demogràfic a l’edat no serveix per conèixer-lo millor, sinó tot el contrari, per situar-lo en la posició de l’altre i distanciar-lo encara més.
També hem d’entendre que el fet que les generacions que pugen estiguin trencant amb tants esquemes establerts també porta a haver de redefinir el públic objectiu en l’àmbit cultural. Ja no tot és blanc o negre. El teu aspecte ja no defineix els teus gustos, la teva colla d’amics ja no defineix els teus interessos i el temps que passes al mòbil tampoc t’encasella amb l’entreteniment buit de contingut. Això pot semblar una dificultat, però considero que és un avantatge, ja no hi ha límits en aquest sentit per vincular-te al que t’agrada.
Finalment, vull assenyalar l’erroni concepte de la “llarga joventut”. Puc entendre que fins als 25 anys es pot considerar una persona jove, però arriba un punt que hem de dir les coses pel seu nom. Independitzar-te dels pares a una edat raonable, tenir una feina estable i pensar a crear una família són conceptes que s’utilitzaven abans per definir l’adultesa i avui en dia hem de redefinir aquests termes. Es considera que l’adultesa te la dona l’estabilitat, i això avui en dia és un privilegi pràcticament. Un clar exemple seria que el “Carnet Jove” te’l pots fer si tens entre 12 i 30 anys. Disculpeu senyors de La Caixa, però potser les persones de 30 anys no volem un descompte per anar a Catalunya en Miniatura, sinó una solució a la crisi de l’habitatge.
Tornant al tema, si mirem els números d’Instagram veiem que dels 1100 seguidors que tenim actualment només un 4,2% té entre 18 i 25 anys. Per tant, estem parlant que la gran majoria de persones que en segueixen no són joves. Un 13,5% té més de 65 anys, i com a resultat podem parlar de què ens trobem davant d’un moment de democratització de les xarxes, on l’escletxa digital està dissolent-se cada cop més i, per tant, no fa falta que les XXSS serveixin només per parlar als joves, sinó que és un nou llenguatge que ens serveix cada cop per més gent.
Una de les campanyes que s’han fet pels Premis ha estat la de contactar amb persones del Baix Llobregat conegudes perquè en facis promoció. Sense haver hagut de posar a la Veva a ballar un tiktok. Moviments comunicatius com aquests ens ha permès arribar a noves persones i, per tant, que cada cop més gent acabi coneixent el Centre.

Una visió de futur
Les noves formes comunicatives digitals han vingut per quedar-se. Sense ànims de ser en cap cas una substitució del model presencial, els mitjans digitals ens serveixen per reforçar tant prèviament com a posteriori els productes culturals que desenvolupem.
En el cas dels Premis, hem fet tota la promoció prèvia en línia, entre d’altres, a través de les píndoles dels artistes que comentava anteriorment i amb les microconferències dels 4 àmbits que toquen els Premis destinats a la reflexió. Aquestes 4 conferències, les persones les podrien veure senceres a YouTube o parcialment a XXSS.
Durant la Nit de la Cultura a Sant Vicenç dels Horts, les XXSS ens serviran per poder anar transmetent en directe els guardonats d’aquesta edició, una eina ja implementada fa dos anys i que va donar uns resultats exquisits.
Un cop hagi acabat l’acte es penjarà la gala sencera a YouTube, i per xarxes s’aniran compartint els talls dels discursos que hagi fet cada un dels guardonats.
Com comentava, doncs, no substitueix, sinó que complementa, i a més farà arribar aquest missatge a moltes més persones que potser no hauran pogut assistir a la gala, però que sí que poden estar interessades en algun dels projectes que es premiaran.
De mica en mica, el Centre d’Estudis es va acostant a aquest format mixt de treballar. Tot i que les xarxes són efímeres, també ens serveixen de carta de presentació i per tenir un recull del tot el que es va fent.

[1] NPC: les sigles de “non playable caràcter” (En català “jugador no jugable”). Es tracta dels personatges dels videojocs que apareixen perquè no interactuen i que serveixen per omplir el buit. Col·loquialment, s’utilitza per anomenar a persones o grups de persones que no es mullen, que no participen o que han perdut la seva personalitat i, per tant, deixen de ser interessants “per al joc”.