D’aigua, mai n’hi ha prou!, per Aureliano Garcia Ruz

/by

Actualment, arrosseguem un dèficit pluviomètric com feia temps que no patíem. Fenòmens sostinguts en el temps, com la manca de pluges i les temperatures clarament superiors a les habituals, ens han portat a una situació d’emergència hídrica extrema.

No obstant això, no es pot dir que ens hagi agafat per sorpresa. La darrera gran sequera, la de l’any 2008, ja ens va avisar de la fragilitat d’un model econòmic basat en un creixement constant i, en entorns concrets, focalitzat en el sector turístic gairebé de forma exclusiva.

A la darrera dècada, s’han implementat nous recursos —dessalinització de l’aigua de mar, regeneració de les aigües residuals—, solucions que han vingut per quedar-se, però que, d’altra banda, han esdevingut insuficients per evitar entrar en “emergència”. No podem confiar que la tecnologia sempre vindrà a salvar-nos.

En aquest mateix període, no hem treballat prou per preparar-nos. L’administració, en general, ha estat lenta: el govern, en executar les obres necessàries, com l’ampliació de la dessalinitzadora de la Tordera, i els ajuntaments a preocupar-se de fer les inversions per actualitzar les xarxes de distribució municipals. Aquesta lentitud, motivada en moltes ocasions per falta de finançament, per la no priorització d’un servei essencial, o per no exercir la governança que els pertoca —deixant de banda les seves competències—,  ens porta a oblidar que la resiliència davant d’una sequera es planifica en temps de bonança.

I ara, què fem?

En aquests moments, els sectors més afectats són l’agrícola i el ramader, seguits per l’industrial. Les reserves actuals dels embassaments de les conques internes, la dessaladora del Prat i l’estació regeneradora del Llobregat ens permetran arribar a principis de l’estiu sense restriccions a l’àmbit domèstic.

Però, i després? Les opcions que hi ha damunt la taula responen a la urgència de la situació: es tracta de guanyar temps, amb el convenciment que no són solucions definitives.

Sembla que s’imposa, com a solució més ràpida, el transport d’aigua en vaixells procedents de ports propers, la qual cosa genera molts dubtes: capacitat dels vaixells per abastir una part significativa de la demanda, control de la qualitat de l’aigua destinada al consum humà amb uns criteris sanitaris estrictes, logística de la distribució, i, òbviament, per l’elevat cost. És intrigant que l’origen de l’aigua sigui la dessaladora de Sagunt, instal·lació propietat del govern central, infrautilitzada per manca de clients.

Per contra, la interconnexió entre la xarxa d’Aigües Ter Llobregat (ATL) i el Consorci d’Aigües de Tarragona, dues de les grans operadores del país pel que fa a l’abastament d’aigua als municipis, es descarta per la por a la consolidació del fet i a la suspicàcia que la connexió esdevingui un transvasament definitiu entre conques. De fet, la finalitat exclusiva hauria de ser actuar com a garantia de subministrament en situacions d’emergència, independentment del territori afectat. Fa la impressió que l’aigua no entén de solidaritat, però sí de sentiments.

Tampoc ens podem oblidar de l’aigua subterrània, del potencial estratègic de l’aqüífer del delta. És una infraestructura que resulta una veritable garantia de subministrament per a quan fallen els embassaments, però, alhora, fràgil davant d’una sobreexplotació, que acaba salinitzant la massa d’aigua per intrusió marina i que cal minimitzar afavorint la recàrrega artificial a partir de basses d’infiltració, existents o de nova construcció.

La pròxima, quan?

No hi ha massa dubtes que després de la calma vindrà la tempesta: tard o d’hora acabarà plovent. No perdem el temps assenyalant responsables, cal remar en una mateixa direcció i planificar immediatament, sense dilació.

Podríem començar incrementant progressivament les tarifes fins a arribar a cobrir el cost que suposa disposar d’aigua de qualitat i quantitat suficient. Un increment del preu de l’aigua, acompanyat de mesures socials, com una tarifa específica per a col·lectius vulnerables, permet no deixar ningú enrere.

Fem les inversions per no perdre un bé escàs i finit, per no malbaratar un producte tan preuat. Demanem un pla de finançament específic perquè els ajuntaments afrontin la renovació de les xarxes, sense interessos i pensat pel sector. Modifiquem la legislació per facilitar l’execució dels projectes i l’agilització dels procediments administratius.

Repensem el model de creixement. El sistema cada vegada demana més aigua. A conseqüència de l’anomenat “canvi climàtic”, les perspectives plantegen un escenari amb un increment excessiu de la temperatura i, per tant, una disminució en la disponibilitat d’aigua. Hem d’actuar sobre la demanda i no sobre l’oferta!

I recordem: l’aigua no té preu. La més cara és la que no es té.

L’article del mes per Mireia González

/by

UNA NOVA EDICIÓ DEL FESTIVAL ESPERANZAH, UN FESTIVAL AMB MOLTES CAUSES

Durant el cap de setmana del 7, 8 i 9 d’octubre, al Parc Nou del Prat de Llobregat es va celebrar l’octava edició del festival Esperanzah. Unes 15.000 persones de molts indrets de Catalunya i de la resta de l’estat van gaudir durant els tres dies de durada d’una variada oferta cultural, gastronòmica, social i solidària. El festival continua sent la festa de l’economia solidària, però aquest any l’Esperanzah ha donat un pas més enllà per convertir-se en una eina de suport a projectes que volen canviar realitats socials i fets que, com el cas dels refugiats, copegen directament les consciències de moltes persones que veuen com es vulneren els drets humans sistemàticament per part dels governs europeus. I no ho fem sols. Aquest any s’ha llançat una iniciativa que ràpidament ha tingut ressò i suport d’altres festivals i així de la mà de l’Esperanzah, el Clownia, el Barnasants, el Rototom, el Canet Rock i el Festiclown s’ha posat en marxa la plataforma Cultura amb Causa, que parteix de la idea que la cultura no pot ser neutral davant dels problemes de la gent i ha d’apostar clarament per posicionar-se contra la injustícia, la defensa dels drets humans i els valors democràtics.

Amb el suport de tots aquests festivals i dels milers de persones que han assistit farem possibles que la totalitat de les entrades venudes, aquest any amb el concepte de donació, serveixin per finançar projectes molts diversos com els que representant les següents entitats: Stop Mare Mortum; Caminando Fronteras; Proactiva Open Arms; les Dones Sàvies de Sant Cosme, la Fundació Cívica Esperanzah, el Cor Safari Fundació Nzuri Daima; Dones Rumb a Gaza – Flotilla de la Llibertat; Pallasos en Rebeldía i Alboan. Però també una part important d’aquests recursos aniran a promocionar projectes de l’economia social al nostre territori, amb la creació de noves cooperatives que donaran feina a veïns i veïnes dins del marc d’una economia no especulativa i al servei de les persones.

Però no salament l’Esperanzah ha prioritzat la part social. En aquesta edició s’han reforçat les activitats de dia, per confirmar que l’Esperanzah! és un Festival per a tothom. Activitats infantils i familiars (Festiclown, tallers manuals, jocs tradicionals…), xerrades, debats, música en directe (amb artistes compromesos com Els Catarres, Rapsusklein, Los Ganglios, Marinah ojos de brujo, Sra Tomasa, i bandes del Prat de Llobregat, com los Bohemios autorizados, Milú…), menjars del món, Zoco d’artesans…), han conformat un festival que va més enllà dels concerts i que si va néixer per lluitar contra l’estigmatització del barri de Sant Cosme, en aquests moments es consolida al nostre país com el referent del festival de la solidaritat.

#SOMESPERANZAH   

Mireia González Cortés

Presidenta de la Fundació Cívica Esperanzah

L’article del mes per Josep Maria Gelabert

/by

REFLEXIONS A L’ENTORN DEL PATRIMONI

Estem immersos dins de la III Setmana del Patrimoni. Una munió d’organismes i entitats han estat aplegades sota el mateix paraigua, amb el títol “Santa Creu d’Olorda, la muntanya de Sant Feliu”. Es commemora el centenari d’una disgregació, la del terme municipal de Santa Creu d’Olorda, un municipi format per un poblament dispers de masies, un nucli principal al voltant de l’església de Santa Creu i un altre a Sant Bartomeu de la Quadra. L’any 1916 per motius de no poder afrontar el cost d’una carretera que unís els municipis de Molins de Rei i Vallvidrera, s’acordà aquesta disgregació. L’economia agrícola i ramadera del municipi no podia córrer amb aquelles despeses. El terme municipal desapareix i es reparteix entre els municipis limítrofes de Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat i Sarrià.

Això era el que la majoria sabíem. Però la història d’aquest terme es remunta molts més  anys enllà, i això ho vam tenir clar per una banda amb l’elaboració de l’exposició “Olorda, una història compartida” i per l’altra amb les aportacions que va fer l’arxiver i historiador Josep Fernández Trabal, a la seva conferència inaugural de la III Setmana del Patrimoni, plasmades en una cronologia.

Que va significar aquestes annexions el 1916 per als municipis? Sobretot la incorporació d’un paisatge de muntanya que no tenien i un enriquiment de patrimoni arquitectònic amb les seves masies. Més tard, els anys vint del segle passat, una font de recursos per a una indústria extractiva, que aprofitava les calcàries de la muntanya per a l’elaboració de ciment. La fàbrica primer estava radicada a Sant Just Desvern, però a la dècada dels seixanta es trasllada a Sant Feliu de Llobregat, sacrificant una de les masies, can Marc, i el paratge natural idíl·lic de l’entorn.

Tots els actes de difusió durant la Setmana del Patrimoni serveixen per ampliar el coneixement, trepitjar el territori i reflexionar sobre el patrimoni. Tant les finestres al passat, com la caminada popular, els itineraris, les xerrades sobre els camins i d’altres, la projecció d’audiovisuals, les activitats de les escoles, etc., ajuden a ampliar aquest coneixement i reflexionar. Un acte, l’organitzat a l’Ateneu Santfeliuenc sobre el conjunt industrial de la Sanson, va comportar una reflexió enriquidora sobre el patrimoni industrial, les alternatives existents i fins i tot la idea de poder impulsar un estudi sobre la història de la fàbrica i aquest tipus d’indústria. Això em va fer recordar unes jornades sobre la natura i patrimoni que fa uns quinze o vint anys va organitzat l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat. Allà també se’n va parlar molt del futur del paisatge a l’entorn de la cimentera i de la pedrera, entre d’altres entorns, com el del riu, que recordi. Van ser tres dies o més amb hores, discussions, debats, conclusions, ponències. Quan un surt d’aquestes jornades surt amb la convicció que s’han invertit moltes hores, amb una limitada il·lusió, però quan passen els anys s’observa que tot continua igual i s’arriba a la conclusió negativa que tot allò de poc va servir. Aquesta vegada també, encara que potser tot esperant que en un temps puguem observar realitats.

Però no tot són flors i violes. Quan un retrocedeix al passat i rememora il·lusions perdudes, un regust amarg ens envaeix. L’any 1984 es va fer una excavació d’urgència a la masia de can Romagosa, en el nucli urbà. Estava situada al darrera del que va ser la Torre de la Presó, de l’ara Cinebaix, a tocar del carrer de les Creus, on ara hi ha un edifici i un local comercial. Junt amb les escadusseres restes arqueològiques, va haver una recuperació dels estris i objectes agrícoles de la masia, amb la finalitat de que formessin part del municipi, per testimoniar el passat. Com es va dir a la xerrada sobre el futur del conjunt industrial de la Sanson per part d’un dels ponents, patrimoni és tot, no només els edificis o les instal·lacions, és la memòria col·lectiva dels que hi han treballat, és la documentació de les empreses, són els estris i objectes. Malauradament, a hores d’ara quan un pregunta per la localització d’aquestes eines per recrear una exposició, els que teòricament eren els responsables d’aquesta custòdia, no saben respondre, ningú sap res. I això només és una mostra. On està el passat de la indústria metal·lúrgica de Sant Feliu sobretot amb la especialització de la fabricació d’aixetes ? Només queden els documents, la imatge gràfica, les fotografies. No els objectes ni la transcripció de la memòria col·lectiva. Malauradament es parla de patrimoni quan toca, després ens oblidem. Calen més reflexions. El ponent a la xerrada va ser contundent. No quedarà res si no es fan determinades accions.

Les comparacions són odioses però són reals. D’altres municipis han vetllat per la conservació del patrimoni. Pel que fa al patrimoni industrial tenim l’exemple de Terrassa, no gaire lluny, on amb una línia anglosaxona, han conservat edificis industrials reconvertits amb restaurants, supermercats i d’altres usos, per no dir del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Terrassa, ubicat en una antiga fàbrica tèxtil. No és només l’edifici, les instal·lacions i els objectes. És la tasca que es fa des d’allà per ampliar el coneixement i vetllar per la conservació d’aquest patrimoni.

Al voltant, a la pròpia comarca del Baix Llobregat, tenim exemples. Les termes romanes de Sant Boi, amb uns amplis finestrals que permeten veure l’interior. A Sant Vicenç dels Horts les restes d’un antic molí reconvertit en una sala d’exposicions. Les mines neolítiques de Gavà o la Colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló i un llarg etc. que podríem considerar bons exemples per apostar envers el patrimoni. No m’esplaio més. Seria massa llarg. Valgui perquè hi reflexionem, sobretot per ensenyar a les generacions futures el que som i hem estat.

Josep Maria Gelabert

Arxiver i historiador

L’article del mes per Jaume Bosch

/by

“EL BAIX LLOBREGAT A DEBAT: QUÈ SOM?”

Els dies 8 i 9 de juliol el Palau Falguera de Sant Feliu acollia les sessions plenàries del Congrés “El Baix Llobregat a debat”. Hi tingueren un pes determinant les sessions de síntesi dels diversos àmbits de discussió, però potser podríem destacar quatre aportacions d’un interès molt especial: la intervenció de l’Ada Colau, alcaldessa de Barcelona i presidenta de l’Àrea Metropolitana, expressant la seva convicció de que la ciutat de Barcelona ha de tractar d’igual a igual al Baix Llobregat; la sentida i rupturista visió de l’escriptora Maite Carranza sobre el paper de les administracions en relació a la cultura i ,en especial, en relació als creadors de cultura; la suggerent presentació dels treballs del Workshop Internacional “Paisatges Contemporanis del Baix Llobregat” dirigit pel professor de Geografia de la UAB, Francesc Muñoz; i la conferència “Reptes d’una societat complexa” pronunciada pel catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Girona, Quim Brugué.

Les sessions del 8 i 9 de juliol eren tan sols la punta d’un iceberg de proporcions molt considerables, impulsat per la incansable presidenta del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, Conxita Sánchez ,i el seu equip ( format molt majoritàriament per dones , igualment incansables).Més de cinquanta taules rodones sobre tots els temes imaginables que puguin ser d’interès per a la comarca, celebrades a tots i cadascun dels trenta municipis del Baix Llobregat, amb més de dos-cents ponents i una assistència d’unes dues mil persones, la creació d’un Comitè Organitzador i un Comitè Científic ( format per cinquanta-quatre persones relacionades amb tots els sectors del coneixement) i l’impuls d’un Fòrum Municipalista, il·lustren l’esforç que ha suposat el Congrés.

Amb aquestes dades damunt la taula sembla sobrer preguntar-se què és el Baix Llobregat, si té sentit com a comarca i si existeix una “identitat comarcal”. Però atès que hi ha qui afirma que no som res més que un riu i una autopista, potser val la pena reflexionar sobre aquests punts:

MODELS DE COMARCA

On està escrit que només existeixi un model de comarca? Per un corrent de pensament conservador i reduccionista una comarca exigeix un territori relativament petit i ben definit, una clara homogeneïtat dels seus habitants, una capital clara i indiscutible que actua com a mercat de tota la zona, tradicions antigues i compartides… El Berguedà o Osona serien exemples de comarques “autèntiques”.

Però la identitat comarcal, la identificació de la ciutadania amb la seva comarca, és una qüestió relativa: analitzem el cas de la reivindicació de noves comarques com el Moianès o el Lluçanès. Semblava que hi havia una consciència molt majoritària reivindicada pels sectors més actius de cada territori i existia ja un cert reconeixement institucional concretat en Consorcis que agrupaven als diversos municipis.

Aquesta consciència o identitat no ha quedat tan clara quan s’ha posat a votació en dues consultes per decidir la creació de les noves comarques realitzades l’any passat. Repassem els resultats: Al Moianès (15 de març de 2015) es va registrar una participació del 47’37 per cent i un 80’6 per cent dels votants varen optar per crear la comarca del Moianès i un 16’34 es va manifestar en contra. Però en alguns municipis el pes de vot negatiu va ser considerable: Collsuspina (44’4), Santa Maria d’Oló (43’5) o Monistrol de Calders (30’7).

Al Lluçanès ( 26 de juliol de 2015), la participació fou més elevada ( un 55’15 per cent) i va guanyar el sí amb un 70’7 enfront dels vots negatius que assoliren el 26’3. Però l’opció contrària a la nova comarca es va imposar en cinc municipis: a Sant Feliu Sasserra, Sant Bertomeu del Grau, Santa Maria de Merlès i en dos pobles més que porten el Lluçanès incorporat al nom; Sant Agustí de Lluçanès i Sant Boi de Lluçanès varen votar que no volien formar part del Lluçanès.

Aquets exemples ens serveixen per relativitzar l’afirmació de que al Baix Llobregat no existeix consciència comarcal a diferència de comarques de l’interior on la identitat és claríssima. Potser el que passa, al Baix Llobregat, al Moianès, al Lluçanès o al Berguedà és que la gent se sent fonamentalment part d’un país i d’un municipi i tan sols els sectors més actius socialment i culturalment s’emmarquen en dinàmiques de participació comarcal.

EL BAIX LLOBREGAT: UN ALTRE MODEL DE COMARCA ÉS POSSIBLE

Al Baix Llobregat el paper de la centralitat d’un mercat i la tradició és residual. Ja l’any 1936, Pau Vila va proposar Sant Feliu com a capital del Baix Llobregat per raons administratives ( cap de partit judicial, notaria…) i no pas per exercir un paper equivalent al de Berga o Vic. La proximitat a Barcelona comporta avantatges i inconvenients però condiciona moltes coses.

Potser convé recordar que el Baix Llobregat va obtenir el seu reconeixement legal l’any 1987 a la Llei de l’Organització comarcal de Catalunya. Feia tretze anys que s’havia creat el Centre d’Estudis Comarcals i en feia onze de la celebració del Congrés de Cultura Catalana. I en el període de possibles canvis que va obrir la Llei del 87, els plens municipals de Sant Just Desvern i Esplugues varen exigir no formar part del Barcelonès, on havien estat inclosos, i varen passar al Baix Llobregat, del que se’n sentien part.

Hi ha, tanmateix, un altre cas significatiu i en part oblidat: el referèndum de Begues. Després de l’aprovació de la llei de 1987 que integrava Begues al Baix Llobregat, un sector de la població proposava abandonar la comarca i integrar-se a l’Alt Penedès. Segurament al darrera existia un rerefons polític i ideològic que feia que sectors conservadors es sentissin més còmodes en una comarca com l’Alt Penedès que al cinturó roig i metropolità. El ple municipal va aprovar sol·licitar el canvi de comarca només amb dos vots en contra. Però una bona part de la ciutadania va exigir una consulta mitjançant una recollida de signatures.

La consulta es va realitzar el 22 de juliol de 1989, amb un 54 per cent de participació (similar a la del Lluçanès i superior a la del Moianès vint-i-sis anys desprès). Va guanyat amb claredat l’opció de continuar al Baix Llobregat amb un 59 per cent dels vots enfront del 38 per cent que volia integrar-se a l’Alt Penedès.

LA IDENTITAT COMARCAL AL BAIX LLOBREGAT:LES LLUITES OBRERES ENLLOC DE LA PATUM

Cada comarca és diferent: Berga i el Berguedà disposen d’una tradició única i admirable com la Patum, que constitueix un element d’identitat arrelat i indiscutible. El Baix Llobregat ha fonamentat la seva identitat en altres aspectes: en el moviment obrer contra el franquisme, en les lluites veïnals, en la lluita més recent contra Eurovegas, en les mobilitzacions contra les retallades ( en especial a l’ensenyament i la sanitat). També en el paper jugat des dels darrers anys del franquisme fins ara pel Centre d’Estudis Comarcals entre els sectors culturals, socials i politics més actius. I sobre tot, en les relacions laborals, comercials, i d’utilització dels serveis públics ( factors importants en el debat de Begues l’any 1989, per exemple).

Han passat 29 anys des de la institucionalització de la comarca: és una dada que no es pot obviar. S’han creat costums i inèrcies administratives i institucionals, i moltes entitats estan organitzades a partir d’una base comarcal.

Som una comarca metropolitana. I què? El fet metropolità de Barcelona arriba molt més enllà de l’actual Àrea Metropolitana, i abasta el que ha de ser la futura Regió o Vegueria metropolitana de Barcelona. El Baix Llobregat ha de ser-ne part essencial per poder parlar des de els nostres 800. 000 habitants de tu a tu amb Barcelona, tal com acceptava l’alcaldessa Ada Colau.

Som una comarca plural, diversa, gens homogènia, però aquest fet és clarament positiu i representa molt millor el país que d’altres realitats comarcals. I una comarca així també pot existir sempre que la seva ciutadania ho vulgui. El Congrés “El Baix Llobregat a debat” ha ajudat a que ens sentim orgullosos de ser del Baix Llobregat.

Jaume Bosch, membre de la Junta del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat

L’article del mes per Ignasi Riera

/by

LA  PROPOSTA  PEDAGÒGICA  DEL  BAIX  LLOBREGAT

Hi dono voltes i més voltes. Vaig néixer al barceloní barri de Vallcarca. I durant nou anys   –des del curs de Preparatòria fins al Preu–   vaig ser alumne dels jesuïtes de Sarrià, el segon barri d’aquells primers anys de vida. A casa, de recursos econòmics, anàvem justets-justets:  sis germans i amb els diners que venien de la impremta petita del pare. Però ja aleshores sabíem que d’altres s’ho passaven molt pitjor. I mai no ens va provocar a dins la passió per arribar a rics. L’actitud i el tarannà dels pares ens ho posava fàcil: si algú hagués demostrat afany de riquesa, hauria estat la riota de la resta de la tribu.

Quan, anys a venir, i després de l’Estat d’Excepció de 1969  –jo ja era a punt de saltar per la ratlla dels trenta–, vaig decidir a anar-me’n a viure a la ‘Ciudad Satélite’ de Cornellà de Llobregat, confesso que vaig fer el salt més decisiu de la meva vida. Tot em resultava nou. I diferent.  Que jo era de família conservadora, religiosa, i d’un catalanisme que només podíem practicar en la intimitat, lleument enverinats contra ‘els xarnegos’  (com dèiem aleshores),  avesat als espais curts, ‘als vells camins fressats’, on tot se’m convertia en evocació  amb rostres, noms de carrers, històries domèstiques ben sabudes…  La ruptura va ser, per a mi, un xoc. (Ho repeteixo: el més decisiu   –no goso dir traumàtic perquè sóc persona de bars i allà, a Sant Ildefons, de bars no me’n faltaven, això rai!–, abans i després, de la meva vida. Gràcies a aquell pas, i a una no gens senzilla adaptació a nous models de vida,  ja res no m’ha costat gaire, pel que fa a canvis de ciutats i/o de països).

Primer la ‘Satélite’, després Cornellà, més tard ‘el Baix Llobregat’ eren espais urbans que feien síntesi de molts accents i en els quals vivia molta sang jove que lluitava per sobreviure amb uns grams afegits de dignitat. Les aventures personals de mig milió de persones sí que mereixerien una biblioteca sencera de relats que engrandirien, i com!, la història d’una Catalunya, demogràficament massa envellida. I, anava a dir, ‘massa assenyada’, víctima, encara, d’aquell franquisme brut que ens impedia viure amb uns mínims exigibles de propostes vitals engrescadores. Per cert: d’entre els llibres que recomano sempre, sobre la nostra comarca, el relat sobre ‘Les dones dels 60’, d’Empar Fernández i Júlia Tardà. Quina lliçó, el d’aquelles dones que arribaven joveníssimes a Catalunya i van haver de lluitar per arribar a ser ‘persones entre persones’.

Aleshores vaig entendre que el meu país era terra de ‘Marca’, de Barreja, simfonia, no gens desconcertant, d’accents i de records d’altres històries. Que valentes que van ser les persones que, foragitades pels cacics i per les polítiques d’una Dictadura implacable,  van començar a participar, activament, en la reconstrucció nacional de Catalunya: des les lluites obreres, des l’Assemblea de Catalunya, des les reivindicacions dels barris, des la nota ‘teologia’ de la diversitat. Per això estic d’acord amb en Lluís Cabrera, el del Taller de Músics,  quan ens recorda que la Catalunya del futur  ha de ser feta des d’històries i memòries ben diverses. Els que ens vulguin unívocs, o els que creguin que la sang i els orígens i els accents atorguen drets de propietat d’un nou patriotisme… estan hipotecant el futur del meu país, que només serà si ho és de totes i de tots els que l’han fet. I un país, com una família, o com una història de veritat…, com tot el que és viu, a la nostra vida, és variat, múltiple, suma de propostes contràries, complementàries. La hipòtesi d’un país de presumptes ‘purs’, de gent autoqualificada de ‘com cal’…  invita a tocar el dos, a canviar de país. La puresa, en estat pur, esterilitza, és eixorca. I jo voldria viure en un país divers, de síntesi, de debat permanent, de pensament  i  de sentiments divergents.

Fa un grapat d’anys,  una dona amiga   –que apareixia en una novel.la meva i que es passava la vida dient que esperava l’hora per tocar el dos i fugir d’una Catalunya on se seguia sentint forastera–  va haver d’enterrar el seu fill, mort en un accident laboral. Vaig ser amb ella moltes setmanes: la visitava cada dia, la portava a dinar a casa nostra… Al cap d’un temps, jo gosava preguntar-li: “Ara, Dolores, ja pots tornar a la teva terra!” Se’m va girar, amb cara de ràbia i de pena: “No has entendido ná de ná de ná:  una es de donde ha nacido, sí, pero, sobre todo, del lugar en donde están enterrados los suyos. Yo ahora soy de aquí. Más que tú, Riera: más que tú”.

IGNASI RIERA