D’aigua, mai n’hi ha prou!, per Aureliano Garcia Ruz

Actualment, arrosseguem un dèficit pluviomètric com feia temps que no patíem. Fenòmens sostinguts en el temps, com la manca de pluges i les temperatures clarament superiors a les habituals, ens han portat a una situació d’emergència hídrica extrema.

No obstant això, no es pot dir que ens hagi agafat per sorpresa. La darrera gran sequera, la de l’any 2008, ja ens va avisar de la fragilitat d’un model econòmic basat en un creixement constant i, en entorns concrets, focalitzat en el sector turístic gairebé de forma exclusiva.

A la darrera dècada, s’han implementat nous recursos —dessalinització de l’aigua de mar, regeneració de les aigües residuals—, solucions que han vingut per quedar-se, però que, d’altra banda, han esdevingut insuficients per evitar entrar en “emergència”. No podem confiar que la tecnologia sempre vindrà a salvar-nos.

En aquest mateix període, no hem treballat prou per preparar-nos. L’administració, en general, ha estat lenta: el govern, en executar les obres necessàries, com l’ampliació de la dessalinitzadora de la Tordera, i els ajuntaments a preocupar-se de fer les inversions per actualitzar les xarxes de distribució municipals. Aquesta lentitud, motivada en moltes ocasions per falta de finançament, per la no priorització d’un servei essencial, o per no exercir la governança que els pertoca —deixant de banda les seves competències—,  ens porta a oblidar que la resiliència davant d’una sequera es planifica en temps de bonança.

I ara, què fem?

En aquests moments, els sectors més afectats són l’agrícola i el ramader, seguits per l’industrial. Les reserves actuals dels embassaments de les conques internes, la dessaladora del Prat i l’estació regeneradora del Llobregat ens permetran arribar a principis de l’estiu sense restriccions a l’àmbit domèstic.

Però, i després? Les opcions que hi ha damunt la taula responen a la urgència de la situació: es tracta de guanyar temps, amb el convenciment que no són solucions definitives.

Sembla que s’imposa, com a solució més ràpida, el transport d’aigua en vaixells procedents de ports propers, la qual cosa genera molts dubtes: capacitat dels vaixells per abastir una part significativa de la demanda, control de la qualitat de l’aigua destinada al consum humà amb uns criteris sanitaris estrictes, logística de la distribució, i, òbviament, per l’elevat cost. És intrigant que l’origen de l’aigua sigui la dessaladora de Sagunt, instal·lació propietat del govern central, infrautilitzada per manca de clients.

Per contra, la interconnexió entre la xarxa d’Aigües Ter Llobregat (ATL) i el Consorci d’Aigües de Tarragona, dues de les grans operadores del país pel que fa a l’abastament d’aigua als municipis, es descarta per la por a la consolidació del fet i a la suspicàcia que la connexió esdevingui un transvasament definitiu entre conques. De fet, la finalitat exclusiva hauria de ser actuar com a garantia de subministrament en situacions d’emergència, independentment del territori afectat. Fa la impressió que l’aigua no entén de solidaritat, però sí de sentiments.

Tampoc ens podem oblidar de l’aigua subterrània, del potencial estratègic de l’aqüífer del delta. És una infraestructura que resulta una veritable garantia de subministrament per a quan fallen els embassaments, però, alhora, fràgil davant d’una sobreexplotació, que acaba salinitzant la massa d’aigua per intrusió marina i que cal minimitzar afavorint la recàrrega artificial a partir de basses d’infiltració, existents o de nova construcció.

La pròxima, quan?

No hi ha massa dubtes que després de la calma vindrà la tempesta: tard o d’hora acabarà plovent. No perdem el temps assenyalant responsables, cal remar en una mateixa direcció i planificar immediatament, sense dilació.

Podríem començar incrementant progressivament les tarifes fins a arribar a cobrir el cost que suposa disposar d’aigua de qualitat i quantitat suficient. Un increment del preu de l’aigua, acompanyat de mesures socials, com una tarifa específica per a col·lectius vulnerables, permet no deixar ningú enrere.

Fem les inversions per no perdre un bé escàs i finit, per no malbaratar un producte tan preuat. Demanem un pla de finançament específic perquè els ajuntaments afrontin la renovació de les xarxes, sense interessos i pensat pel sector. Modifiquem la legislació per facilitar l’execució dels projectes i l’agilització dels procediments administratius.

Repensem el model de creixement. El sistema cada vegada demana més aigua. A conseqüència de l’anomenat “canvi climàtic”, les perspectives plantegen un escenari amb un increment excessiu de la temperatura i, per tant, una disminució en la disponibilitat d’aigua. Hem d’actuar sobre la demanda i no sobre l’oferta!

I recordem: l’aigua no té preu. La més cara és la que no es té.