Article del mes per Félix Manito

Cultura i COVID-19

Tot seguit els hi comparteixo algunes reflexions sobre l’impacte de la pandèmia en la cultura malgrat que encara ens manquen moltes evidències i dades per poder avaluar els seus efectes en el sector cultural; un  exercici arriscat que, no obstant, considero necessari per poder sensibilitzar sobre la magnitud del que ha suposat i suposa aquesta crisis sanitària, econòmica i social per la cultura. De forma molt esquemàtica, seguint l’estructura d’una anàlisi DAFO (debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats), apunto alguns aprenentatges sense ànim d’exhaustivitat donades les limitacions d’aquest article.

Tractarem en primer lloc les debilitats. La covid-19 ha suposat un empobriment per tots els que viuen del sector cultural i ha posat de relleu, amb força, la precarietat del món de la cultura. Segons Eurostat, oficina estadística de la Comissió Europea, la crisi pot afectar a 7,3 milions de llocs de treballs culturals a Europa. Més del 30% son autònoms i no tenen una protecció social adequada. Aquesta debilitat estructural reforça, en el cas d’Espanya,  la necessitat del desenvolupament legislatiu de l’Estatut de l’Artista i la d’una reglamentació de l’activitat intermitent de la cultura en la línia de la existent a França.

També la institucionalitat cultural ha mostrat la seva feblesa. La cultura s’ha reivindicat com a servei essencial i s’ha posat de manifest com les polítiques públiques no han desenvolupat el dret a la cultura com un dret fonamental amb tot el que comporta aquest dret d’assignació de recursos públics.

Així mateix, la pandèmia ha posat en evidencia moltes limitacions en la governança del ecosistema cultural:  una  baixa associativitat, una feblesa del tercer sector i del sector privat a més d’una  manca de compromís ciutadà amb les entitats e institucions culturals (vegi’s entre d’altres la irrellevància del mecenatge individual).

Quan s’aborden les amenaces cal assenyalar els efectes a curt, mig i llarg termini de la pandèmia en les pràctiques culturals ciutadanes i en els hàbits de consum cultural. Durant el confinament l’adquisició de continguts culturals digitals ha crescut exponencialment i tot apunta a que s’ha consolidat com a pràctica cultural en l’àmbit domèstic. Alhora, han augmentat les llars sense connectivitat i sense accés a internet i s’ha agreujat la bretxa cultural en l’àmbit digital.

Però potser la principal amenaça és que, en el lent i complicat retorn a la normalitat, el sector cultural no hagi pres nota de les seves febleses i torni a la inèrcia i a la manca de lideratge compartit per abordar els seus problemes. Considerem necessari repensar la institucionalitat cultural situada en un escenari de recursos limitats provocats per la pandèmia. Cal repensar la institucionalitat cultural des de la base del diàleg, de la col·laboració i del consens. Però també caldrà l’acció immediata i continuada dels governs per garantir la sostenibilitat financera del sector cultural amb la mirada posada en els fons europeus de recuperació.

La primera fortalesa és, sens dubte, la resiliència dels i de les  professionals del sector. Uns professionals de tots els àmbits (públic, privat i tercer sector) que no s’han resignat i que han estat de forma permanent resistint, innovant i ajudant a superar la crisi sanitària. La casuística es il·limitada i per prendre consciència del seu abast recomano accedir al espai web de la Comissió de cultura de CGLU.

D’altre banda, la resposta del sector públic també ha estat clau per ajudar al conjunt del sector cultural. Com a mostra vegi’s l’Informe de la Diputació de Barcelona  on s’informa de les diverses fórmules dins l’àmbit de les subvencions extraordinàries dutes a terme en diverses ciutats del món.

La cultura del treball en xarxa i de la col·laboració s’ha consolidat i ha mostrat de forma fefaent els seus avantatges. Un poder de les xarxes que ha funcionat des de lo local a lo global. S’han transferit coneixements, s’han compartit experiències i s’han sumat esforços. Assenyalar en aquesta línia la tasca de la Comissió de Cultura de CGLU i la declaració conjunta de les xarxes internacionals de la campanya #culture2030goal

Finalment, pel que fa a  les oportunitats, la pandèmia ha obert una finestra d’oportunitat a la cultura al reforçar el seu paper com bé essencial. També s’ha reivindicat com a generadora de sentit de pertinença, ha fomentat la seva interrelació amb altres polítiques (educació, desigualtats, planificació urbana, participació, espais públics …) i sobretot ha posat de relleu el seu lligam amb la salut. I tal com s’afirma i reivindica a la Carta de Roma: “Es la cultura la qui donarà forma als valors i maneres de fer de les ciutats que deurem renovar després del trauma de la covid-19”

La activitat digital de les institucions i entitats culturals s’ha accelerat per la pandèmia i ha esdevingut un dels reptes prioritaris actuals del sector i, alhora, obert a molts interrogants. Cóm gestionar la hibridació entre presencialitat i virtualitat? Què fer davant les grans plataformes digitals? Afavorirà la digitalització una major cooperació del sector cultural per poder consolidar iniciatives més competitives?

La pandèmia també ha posat en valor la vivència i la experiència cultural absent durant molts mesos. La participació ciutadana en el darrer Sant Jordi ens informa de les ganes de viure i recuperar pràctiques que per habituals potser no havien valorat prou. S’obre una oportunitat per connectar amb més força ciutadania i sector cultural.

Fèlix Manito
President Fundació Kreanta
http://www.kreanta.org