Archive for month: setembre, 2016

REFLEXIONS A L’ENTORN DEL PATRIMONI

Estem immersos dins de la III Setmana del Patrimoni. Una munió d’organismes i entitats han estat aplegades sota el mateix paraigua, amb el títol “Santa Creu d’Olorda, la muntanya de Sant Feliu”. Es commemora el centenari d’una disgregació, la del terme municipal de Santa Creu d’Olorda, un municipi format per un poblament dispers de masies, un nucli principal al voltant de l’església de Santa Creu i un altre a Sant Bartomeu de la Quadra. L’any 1916 per motius de no poder afrontar el cost d’una carretera que unís els municipis de Molins de Rei i Vallvidrera, s’acordà aquesta disgregació. L’economia agrícola i ramadera del municipi no podia córrer amb aquelles despeses. El terme municipal desapareix i es reparteix entre els municipis limítrofes de Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat i Sarrià.

Això era el que la majoria sabíem. Però la història d’aquest terme es remunta molts més  anys enllà, i això ho vam tenir clar per una banda amb l’elaboració de l’exposició “Olorda, una història compartida” i per l’altra amb les aportacions que va fer l’arxiver i historiador Josep Fernández Trabal, a la seva conferència inaugural de la III Setmana del Patrimoni, plasmades en una cronologia.

Que va significar aquestes annexions el 1916 per als municipis? Sobretot la incorporació d’un paisatge de muntanya que no tenien i un enriquiment de patrimoni arquitectònic amb les seves masies. Més tard, els anys vint del segle passat, una font de recursos per a una indústria extractiva, que aprofitava les calcàries de la muntanya per a l’elaboració de ciment. La fàbrica primer estava radicada a Sant Just Desvern, però a la dècada dels seixanta es trasllada a Sant Feliu de Llobregat, sacrificant una de les masies, can Marc, i el paratge natural idíl·lic de l’entorn.

Tots els actes de difusió durant la Setmana del Patrimoni serveixen per ampliar el coneixement, trepitjar el territori i reflexionar sobre el patrimoni. Tant les finestres al passat, com la caminada popular, els itineraris, les xerrades sobre els camins i d’altres, la projecció d’audiovisuals, les activitats de les escoles, etc., ajuden a ampliar aquest coneixement i reflexionar. Un acte, l’organitzat a l’Ateneu Santfeliuenc sobre el conjunt industrial de la Sanson, va comportar una reflexió enriquidora sobre el patrimoni industrial, les alternatives existents i fins i tot la idea de poder impulsar un estudi sobre la història de la fàbrica i aquest tipus d’indústria. Això em va fer recordar unes jornades sobre la natura i patrimoni que fa uns quinze o vint anys va organitzat l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat. Allà també se’n va parlar molt del futur del paisatge a l’entorn de la cimentera i de la pedrera, entre d’altres entorns, com el del riu, que recordi. Van ser tres dies o més amb hores, discussions, debats, conclusions, ponències. Quan un surt d’aquestes jornades surt amb la convicció que s’han invertit moltes hores, amb una limitada il·lusió, però quan passen els anys s’observa que tot continua igual i s’arriba a la conclusió negativa que tot allò de poc va servir. Aquesta vegada també, encara que potser tot esperant que en un temps puguem observar realitats.

Però no tot són flors i violes. Quan un retrocedeix al passat i rememora il·lusions perdudes, un regust amarg ens envaeix. L’any 1984 es va fer una excavació d’urgència a la masia de can Romagosa, en el nucli urbà. Estava situada al darrera del que va ser la Torre de la Presó, de l’ara Cinebaix, a tocar del carrer de les Creus, on ara hi ha un edifici i un local comercial. Junt amb les escadusseres restes arqueològiques, va haver una recuperació dels estris i objectes agrícoles de la masia, amb la finalitat de que formessin part del municipi, per testimoniar el passat. Com es va dir a la xerrada sobre el futur del conjunt industrial de la Sanson per part d’un dels ponents, patrimoni és tot, no només els edificis o les instal·lacions, és la memòria col·lectiva dels que hi han treballat, és la documentació de les empreses, són els estris i objectes. Malauradament, a hores d’ara quan un pregunta per la localització d’aquestes eines per recrear una exposició, els que teòricament eren els responsables d’aquesta custòdia, no saben respondre, ningú sap res. I això només és una mostra. On està el passat de la indústria metal·lúrgica de Sant Feliu sobretot amb la especialització de la fabricació d’aixetes ? Només queden els documents, la imatge gràfica, les fotografies. No els objectes ni la transcripció de la memòria col·lectiva. Malauradament es parla de patrimoni quan toca, després ens oblidem. Calen més reflexions. El ponent a la xerrada va ser contundent. No quedarà res si no es fan determinades accions.

Les comparacions són odioses però són reals. D’altres municipis han vetllat per la conservació del patrimoni. Pel que fa al patrimoni industrial tenim l’exemple de Terrassa, no gaire lluny, on amb una línia anglosaxona, han conservat edificis industrials reconvertits amb restaurants, supermercats i d’altres usos, per no dir del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Terrassa, ubicat en una antiga fàbrica tèxtil. No és només l’edifici, les instal·lacions i els objectes. És la tasca que es fa des d’allà per ampliar el coneixement i vetllar per la conservació d’aquest patrimoni.

Al voltant, a la pròpia comarca del Baix Llobregat, tenim exemples. Les termes romanes de Sant Boi, amb uns amplis finestrals que permeten veure l’interior. A Sant Vicenç dels Horts les restes d’un antic molí reconvertit en una sala d’exposicions. Les mines neolítiques de Gavà o la Colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló i un llarg etc. que podríem considerar bons exemples per apostar envers el patrimoni. No m’esplaio més. Seria massa llarg. Valgui perquè hi reflexionem, sobretot per ensenyar a les generacions futures el que som i hem estat.

Josep Maria Gelabert

Arxiver i historiador