Archive for month: març, 2024

Ets aquí: / / / / març

Març en clau de dona

/by

Seguim commemorant els 50 anys de la fundació de la nostra associació. Aquest mes de març ho fem en clau de dona. Per mitjà de les nostres publicacions recuperem algunes de les aportacions que mostren treballs referits al llegat de les dones a la comarca. Com sempre ens recolzem en la memòria, en la transmissió oral de les dones que han estat actives al Centre d’Estudis i, sobretot, ens acollim a les publicacions que testimonien l’atenció que les estudioses de la comarca han dispensat al rol de les dones.

Són indicatives les dates de les edicions de les publicacions que oferim en la promoció en clau de dona. La primera que oferim fou publicada 24 anys després de la fundació del Centre, l’any 1998, i és el número 4 de Materials del Baix Llobregat; de l’any 2002 és la segona de les publicacions que oferim i són els dos volums resultants de la cinquena recerca col·lectiva, dirigida per Cristina Borderías i Soledad Bengoechea; tracta sobre Les dones i la Història al Baix Llobregat. Les següents publicacions són el resultat de diferents projectes fets l’any 2018: per un costat, El trencadís violeta. El llegat de les dones de Sant Joan Despí, fruit de la Jornada de Patrimoni celebrada en aquesta població, i l’altra és la publicació de l’exemplar número 22 de Materials del Baix Llobregat, que relata les intervencions del seminari “Existeix l’urbanisme feminista?”

Tornem al Dossier “Les Dones al Baix Llobregat”, publicat a l’exemplar número 4 de Materials del Baix Llobregat l’any 1998 i veurem en els articles algunes de les principals temàtiques que encara avui són presents en la nostra societat:

  • Dones, present, passat i futur.
  • Quan els espais públics parlen en femení.
  • En record de M. Carmen García-Nieto París.
  • Els Centres de “Planing” al Baix Llobregat: La seva creació, la seva història. Polítiques públiques adreçades a les dones en l’àmbit de l’administració local al Baix Llobregat.
  • Els programes europeus com a suport a les polítiques municipals d’igualtat d’oportunitats.
  • Una experiència per la igualtat de les dones a l’Hospitalet.
  • Dona i política al Baix Llobregat. Lluny de la paritat democràtica.
  • La violència domèstica: un crim social contra les dones.
  • Es pot parlar de “feminització de la societat” i de “feminització de la pobresa”.

Si agafem i refem cadascun dels articles d’aquest Dossier amb voluntat d’actualització tot fent-ne una versió 2024 (26 anys després), possiblement vegem l’evolució de la nostra societat i la permanència temàtica de molts dels eixos socials, econòmics, culturals i polítics que encara romanen en la societat baixllobregatina i en la vida de les dones. No és casual que el Baix Llobregat ja porti celebrades 5 edicions d’un Congrés Comarcal de Dones i que el 23 de març del 2018 es fes públic el Decàleg per a la construcció de ciutats feministes subscrit per alcaldesses i regidores de tots els municipis de la comarca.

Des del 2017, el fenomen internacional del me too (jo també) i més recent del se acabó són precedents de l’empoderament de les dones en àmbits de tanta repercussió social com el món del futbol, i tot plegat manté el 8 de març com a data on es concentren grans mobilitzacions inclosa una vaga. Del 2017 ençà encara han crescut més els lideratges feministes i s’ha treballat per avançar en la consecució de drets d’igualtat i respecte de les persones amb independència de la seva vida i la seva identificació sexual.

L’onada de l’avenç feminista pot tenir refluxos; tot i això, enguany ha tornat a omplir carrers i places, celebracions institucionals i declaracions diverses, com el cas del Manifest de les entitats municipalistes FMC i ACM, tot dient que “són molts els avenços que s’han aconseguit, però encara queda un llarg camí per recórrer per erradicar definitivament qualsevol discriminació i aconseguir la plena participació de les dones, en condicions d’igualtat, en tots els àmbits de la societat”. El mateix Manifest també reitera que “el desafiament és col·lectiu, i plegats podem construir un món on les dones i les nenes visquin lliures de discriminació i violència, assolint així la veritable igualtat”.

Les nuvolades dels qui no volen l’avenç i els bons auguris de qui lluita per eixamplar drets són presents alhora. L’esperança té el seu fonament en un moviment feminista fort i present arreu, per això des del Centre d’Estudis seguim aportant coneixement i per això hem organitzat la conferència de Gràcia Dorel-Ferré sobre “Les dones i la indústria. El cas de la Colònia Sedó d’Esparreguera” i tot seguit hem gaudit d’un peça teatral sobre el “8 de març”, amb guió i direcció de Robert Gobern.

 

 “Paquet de llibres en clau de dona” https://llobregat.acblnk.com/show/2593378/YcsAQnPrcQo2XinsLr74hGAfOwwWK2zTTX/66b70f7c07b01b206c849a059451c65f/

A vint-i dos anys d’una recerca pionera: entrevista a Cristina Borderías

/by

ENTREVISTA DE MERCÈ RENOM A CRISTINA BORDERÍAS

El moviment feminista va ser molt actiu al Baix Llobregat i en la dècada de 1990 reforçava la seva presència social i institucional. Alba García, des de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, impulsava el Programa de la Dona; Maria Luz Retuerta, des de l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat, el 1995 promovia la creació dels premis de recerca Novadona (després denominats Blanca Bardiera) i entre gener i març de 1997, acollia unes tertúlies feministes que projectaven a la comarca la celebració dels vint anys de les primeres jornades feministes de 1976.

En aquell marc, l’abril de 1997 el Curs d’iniciació a la recerca històrica que acostumava a organitzar l’Arxiu es va dedicar a l’estudi de la història de les dones, com a pas previ a la recerca col·lectiva que a finals de 1997 va convocar el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. Aquella cinquena recerca col·lectiva dedicada a l’estudi del paper de les dones en la història del Baix Llobregat va donar lloc a dinou estudis publicats en dos volums el 2002 (vegeu els sumari al final d’aquesta entrevista).

La direcció d’aquella recerca va anar a càrrec de la historiadora Cristina Borderías i la coordinació la va dur la historiadora Soledad Bengoechea.

Encara avui, després de vint-i-dos anys, l’obra es pot considerar pionera en presentar estudis des diferents localitats, d’un ampli ventall temàtic i d’una extensa cronologia –des de la baixa edat mitjana fins als temps present– els quals mostren una multiplicitat de pràctiques i d’experiències socials amb un extremat rigor i uns plantejaments que eren innovadors en el seu temps i encara són vigents avui. La publicació compta amb una completa bibliografia i una extensa introducció a càrrec de Cristina Borderías que és tota una lliçó teòrica i metodològica sobre l’estudi de les dones en la història en general i sobre les aportacions fetes sobre el Baix Llobregat.

En el marc de les celebracions del 8 de maig, és oportú re-visitar aquella recerca i comentar alguns aspectes sobre com es va dur a terme aquella recerca col·lectiva i posar en relleu les aportacions més rellevants des d’un punt de vista general, en el context de la bibliografia de l’època i vistes des d’avui.

Hem fet una entrevista a Cristina Borderías per tal de fer un recordatori d’aquell procés investigador que va durar cinc anys i per demanar-li quin és el panorama actual.

*       *       *

MR: Com recordes el projecte i el procés que vau viure les persones que el vau dur a terme?

CB: Va ser un projecte de cinc anys molt intens, molt creatiu i amb molts intercanvis i debats en diversos seminaris en els que van participar les diferents autores i autors. Encara que els diferents capítols són producte de recerques individuals es pot parlar d’una recerca col·lectiva en la mesura en què en els seminaris tractàvem d’identificar preguntes comunes per fer intel·ligibles les connexions que unien els diferents treballs i mirar de passar de la història de les dones a la història de gènere. En tinc molt bon record.

 

MR: Era fàcil trobar documentació, o calia una metodologia indirecta per a treure resultats?

CB: La documentació dels arxius acostuma a ser pròpia dels fets administratius, econòmics i polítics històrics, on rarament hi conten les dones. Les i els investigadors van saber trobar altres fonts i, sobretot, aplicar lectures sense biaixos.

 

MR: Va ser interessant prendre el Baix Llobregat com a espai d’estudi del paper de les dones en la història? Vau fer una aportació innovadora respecte dels plantejaments més tradicionals?

CB: Crec que sí. Es van presentar estudis de diferents llocs, temàtiques i cronologies.. Analitzaven continuïtats i canvis en les vides de les dones i obrien nous itineraris d’investigació. La historiografia dels anys seixanta intentava visibilitzar la presència de les dones i les seves contribucions als diferents àmbits de la història. S’ha criticat molt sovint la història contributiva. Però és un enfocament molt rellevant perquè permet posar en valor l’aportació històrica de les dones en els diferents nivells socials: el treball, la família, la subsistència, el benestar, els nivells de vida, la cultura, la política. És un primer pas necessari. Però cal anar més enllà per a veure com el fet de tenir en compte les experiències de les dones canvia les interpretacions clàssiques en cadascun dels camps d’anàlisi

 

MR: Quina diferència hi ha entre història de les dones i història de gènere?

CB: La història de les dones i dels homes està marcada per les identitats i les relacions de gènere, que es construeixen històricament. El gènere no és una variable, com a vegades es presenta, és una clau fonamental de l’organització social. La divisió del treball en l’esfera de la producció i de la reproducció, per exemple, està condicionada a cada moment històric pels models de gènere dominants. Les decisions empresarials de a qui contractar, quin tipus de contracte, quins salaris, quins beneficis socials s’atorguen, no són alienes als models de gènere. La major precarietat del treball femení és resultat d’uns models que s’han anat construint al llarg del temps i que consideren a les dones com a treballadores subsidiàries. La legislació laboral que durant llarg temps ha atorgat diferents drets als treballs masculins i femenins també ho és, com també el diferent accés a l’educació d’homes i dones, o el diferent valor donat al treball domèstic de les dones per a la seva família i per tant la seva exclusió de les polítiques de previsió social i benestar. No s’entén la història de les dones, com tampoc la dels homes, si no s’analitza des d’una perspectiva de gènere que tingui en compte també les relacions de classe, ètnia…, des d’una perspectiva interseccional.

 

MR: Com veus els estudis de dones i de gènere avui?

CB: Si s’observa amb una perspectiva de llarg termini el balanç és molt positiu. Coneixem avui molt millor la història de les dones i sabem molt més sobre com funcionen les relacions de gènere, com afecten el desenvolupament històric en molts àmbits i com influeixen en la reproducció de les desigualtat socials. Aquest coneixement permet tenir una major influència en el desenvolupament de polítiques públiques.

 

MR: I el panorama acadèmic?

CB: El panorama acadèmic no és tan optimista, ni en la recerca ni en la presència de dones en els àmbits de decisió sobre la recerca i la docència. Hi ha un desequilibri important entre el desenvolupament de la recerca, que ha estat molt important, i la impermeabilitat de l’acadèmia, en general, a integrar una perspectiva de gènere en l’anàlisi històrica i en la correcció de les desigualtats en la seva estructura. En gran manera els estudis sobre la història de les dones i del gènere continuen sent tangencials, i la presència de les dones en els àmbits de decisió sent menors de la que correspondria.

 

MR:Gràcies Cristina.

 

SUMARIS:

SUMARI: Vol I

SUMARI: Volum II

 

 

En el marc del 8 de març, Dia internacional de la Dona, des del CECBLL hem impusat un paquet de llibres en el qual incloem els dos llibres resultants de la 5a recerca col·lectiva ‘Les dones al Baix Llobregat I i II’. Pots adquirir-lo aquí.

Nova assemblea de socis i sòcies del CECBLL 2024

/by

El 29 de febrer vam celebrar l’Assemblea general de socis i sòcies del CECBLL amb una trentena persones assistents. La presidenta de l’entitat Genoveva Català, després de donar la benvinguda, va dedicar unes paraules a dues persones sòcies del CECBLL molt estimades: Gemma Tribó Traveria, membre de la Junta i col·laboradora del Centre des dels seus inicis, que va perdre la vida a l’octubre a conseqüència d’un accident. I Josep Campmany, que també ha estat membre de Junta durant molts anys que ara està greument malalt.

Tot seguit es va procedir a les aprovacions perceptives de les assemblees com son la memòria d’activitats i el tancament econòmic de l’any anterior, i la presentació del nou projecte d’activitat de l’any en curs amb el seu pressupost.

Referent a l’any 2023 es van presentar i aprovar les quatre memòries de l’activitat que dur a terme el CECBLL que són: la memòria general del Centre d’Estudis Comarcals, la del Museu de la Colònia Sedó, que fem en virtut del conveni de gestió de les visites guiades que tenim subscrit amb el MNACTEC; la memòria de la Xarxa de Memòria Democràtica del Consell Comarcal, ja que ostentem la secretaria tècnica; i la del Centre Cívic Mas Lluí, que gestionem també gràcies a un conveni amb l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat. També es van aprovar els resultats dels comptes anuals del 2023 amb una dels fons propis gràcies a les aportacions dels excedents que s’han pogut fer en els darrers anys.

Pel que fa a l’any 2024, es va presentar un projecte d’activitats tenyit de celebració ja que enguany fa 50 anys de la fundació del CECBLL amb el propòsit de reforçar l’entitat i prepara-la per a la seva continuïtat en els propers decennis. El vicepresident Jordi Sicart, va explicar el pressupost per fer front a la celebració i la proposta de les noves quotes que també van ser aprovades per l’Assemblea. Destaquem la Quota zero per al primer any de les noves persones associades i la Quota d’apadrinament, que no pagarien quota el primer any i tindrien un descompte del 50% el segon any, amb l’objectiu que alguns socis aportin nous membres a l’entitat.

Per acabar, es va acordar atorgar el títol de soci honorífic a Josep Campmany i Guillot, doctor en ciències físiques per la UB i investigador científic al sincrotró Alba, alhora que estudiós local. Ha format part de la Junta del CECBLL i ha estat president del Centre d’Estudis de Gavà. Ha coordinat durant molts anys Materials del Baix Llobregat i la recerca sobre els Fets i les conseqüències del 1714 al Baix Llobregat.

 

 

Podeu recuperar l’Acta de l’Assemblea i els documens que es van tractar al següent enllaç: https://www.cecbll.cat/banc-documental/

 

Presentacions del llibre Contes del Baix Llobregat a Esparreguera i Sant Vicenç dels Horts

/by

El llibre, Contes del Baix Llobregat segueix el seu itinerari de presentacions. Aquest mes de març l’hem pogut portar a Sant Vicenç dels Horts i a Esparreguera. Recordem que el llibre, vinculat al cinquantenari del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, ha estat escrit per Rafael Bellido i il·lustrat per Joana Llordella.

A Sant Vicenç, el dia 1 de març, vam comptar amb la participació de la directora de la Biblioteca, Helena Sánchez, que va llegir un fragment del conte de Sant Vicenç. També van parlar el Regidor de Cultura, Jordi Gil i l’autor Rafael Bellido;  i en representació de Joana Llordella, que no va poder assistir, va parlar l’Yildirai Ileri. L’acte el va cloure Genoveva Català, la presidenta del Centre.

En el cas d’Esparreguera, ciutat natal de la Joana i on hi viu, la biblioteca va muntar “festa grossa” el 6 de març amb la presentació del llibre. Van intervenir l’alcalde Eduard Rivas i Genoveva Català, presidenta del CECBLL, amb la Joana i el Rafa. Hi va haver lectura de fragments  de la ma d’Henar Morera, Dolors Llordella i Anna Feixas; i vam tenir l’acompanyament musical d’Erol Ileri al piano i la veu de Guille Pereca. Aquell mateix dia es van poder veure, al vestíbul de la biblioteca, algunes de les il·lustracions de Joana Llordella que hi han estat exposades fins el 22 de març.

 

 

Fotografies de Sant Vicenç:

 

Fotografies d’Esparreguera:

Presentació del llibre “La Colònia Güell des de dins. Història, memòria i opinió”.

/by

El passat diumenge 3 de març vam presentar a l’Ateneu Unió de la Colònia Güell el llibre de Josep Padró La Colònia Güell des de dins. Història, memòria i opinió, editat per Edicions del Llobregat.

Va ser un acte absolutament entranyable. Quasi dues-centes persones van voler acompanyar en Josep en aquest dia tan especial. Venien de la Colònia, de Santa Coloma, de Sant Boi. Però alguns s’hi van arribar de més lluny, moguts per la voluntat de fer costat a l’autor.

L’acte va comptar amb les intervencions de l’alcaldessa de Santa Coloma, Anna Martínez; el regidor de Patrimoni, Jordi Bartomeu; la presidenta del Consell Comarcal, Eva M. Martínez; el diputat de Memòria Democràtica de la Diputació de Barcelona, que venia com a delegat de la seva presidenta; i Genoveva Català, presidenta del CECBLL. En Josep va fer una intervenció breu, d’uns 30 minuts, tot explicant els principals trets del seu llibre i expressant el seu agraïment vers les persones i les institucions que han contribuït a fer-lo possible.

Aquest llibre de Josep Padró, soci del CECBLL, és el primer que parla de la Colònia Güell en clau social. En clau de la vida i de la història de la gent que va arribar, va viure i va treballar a la Colònia Güell. Voluntàriament l’autor ha defugit posar el pes en l’arquitectura modernista i en la figura de Gaudí, que han estat abastament tractades

Visita guiada de Queralt Solé a l’exposició “On són? 85 anys d’exhumacions de fosses comunes de la guerra civil a Catalunya”

/by

El dia  7 de marc una setantena de persones van poder fer una visita guiada a l’exposició “On són? 85 anys d’exhumacions de fosses comunes de la guerra civil a Catalunya”, de la mà de la seva comissària Queralt Solé. La va presentar M.Jesús Bono, actual membre de Junta del CECBLL i directora del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya entre les anys 2005 i 2010. Ella va iniciar l’obertura de fosses i va impulsar la llei de Fosses de l’any 2009. Entre el públic, quasi una quarantena d’alumnes de 2n de batxillerat que van aprendre l’origen i les tipologies de les fosses comunes a Catalunya, quines van ser les primeres fosses exhumades, la tasca que ha fet la Generalitat de Catalunya a partir del segle XXI, l’existència d’un Cens de persones desaparegudes que es va crear l’any 2003, o els casos de tres desapareguts als que les respectives famílies van cercar després de la guerra i ja en el present, inscrivint el seu familiar al Cens de Desapareguts. Són les famílies de Ferran Cabeceran Marginet, la de Marcos Andrés Latorre, i la de Josep Aubeso Rovira. Al centre de l’exposició es mostra la recreació d’una fossa comuna excavada a través d’una gran fotografia arran de terra, envoltada de diversos objectes personals que s’han trobat en les fosses comunes de Catalunya.

L’exposició ha estat al Centre Cívic Mas Lluí de Sant Feliu de Llobregat des del 15 de gener fins el 15 de març, de la mà de la Xarxa de Memòria Democràtica del Baix Llobregat i el CECBLL, i en total l’han pogut visitar més de 500 persones de la comarca dels quals quasi la meitat han estat alumnes.

Des d’aquestes ratlles volem agrair a la Direcció General de Memòria de la Generalitat de Catalunya l’oportunitat de tenir una exposició tan didàctica com aquesta a la nostra comarca.

 

Dia Internacional de les Dones a la Colònia Sedó

/by

 

Amb motiu del Dia Internacional de les Dones vam programar dues activitats extraordinàries: d’una banda una conferència de Gràcia Dorel-Ferré titulada “Les dones a la indústria. El cas de la Colònia Sedó d’Esparreguera”. Durant una hora la Gràcia, sòcia del CECBLL, ens va mostrar els diferents aspectes que afectaven les dones treballadores en les primeres indústries del tèxtils. Des del salari a preu fet, fins a la dificultat de compatibilitzar les tasques de cura i criança amb la feina a la fàbrica. Tota una lliçó magistral. En acabar la conferència vam tenir una obra de microteatre ideada i dirigida per l’Esparreguerí Robert Gobern, que ha col·laborat ja en diverses ocasions amb el Centre d’Estudis. L’obra portava per títol Vuit de març i emmarca de forma colpidora els esdeveniments que van tenir lloc el 25 de març de 1911 quan 120 dones van morir cremades a l’interior d’una fàbrica tèxtil de Nova York. Una posada en escena emotiva i ben feta que anava  a càrrec del mateix Robert Gobern acompanyat de Laura Roig, Maria Martin, Eva Ros i Mireia Udina.

L’acte va ser presentat per Joana Llordella, membre del Centre d’Estudis i de l’Associació per a la Defensa de la Colònia Sedó i el seu entorn; i va ser clos per Genoveva Català.

En acabar, les persones assistents a l’activitat van poder gaudir d’una visita guiada al Museu de la Colònia Sedó.

L’organització va anar a càrrec del CECBLL, l’Associació per la la Defensa de la Colònia Sedó i el seu entorn, el Museu de la Colònia Sedó i el Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.

 

El CECBLL visita en exclusiva el Museu del Renaixement a Molins de Rei

/by

Divendres 8 de març una representació del CECBLL visitàrem les instal·lacions  a Molins de Rei del que serà un atractiu referent cultural  situat a la comarca Baix Llobregat: el Museu del Renaixement. Fórem rebudes per l’alcalde Xavier Paz, acompanyat per l’arquitecte Josep Abulí i el director del Museu Damià Martínez Latorre, doctor en història de l’art per la Universitat Autònoma de Barcelona. Com a investigador, s’ha dedicat a l’estudi de la introducció del Renaixement a Catalunya i a Espanya. L’entusiasme i els coneixements d’aquest doctor en història de l’art s’encomana, de manera didàctica explicà l’essència del projecte, així com la seva voluntat divulgativa i pedagògica.

 

Museu del Renaixement al Palau de Requesens.

El Palau de Requesens és un edifici del segle XV que fou el centre de govern de la baronia de la família Requesens. Contava amb un edifici principal de forma rectangular, una torre lateral i disposava de construccions annexes destinades a les tasques agrícoles. El poder, els privilegis i la posició social i política de que van gaudir els Requesens va ser fruit del seu servei i fidelitat als monarques, tant a Ferran el Catòlic com posteriorment a la casa dels Austries.

La relació dels Requesens amb la corona, la condició de proximitat de Molins de Rei amb Barcelona, la disponibilitat d’espai per establir el campament per allotjar el seguici reial i la proximitat a la serra de Collserola on practicar la caça, l’afició preferida de la noblesa, va propiciar la presència reiterada d’hostes reials i personatges rellevants de la cort de l’època.

Una d’aquestes ocasions va ser el setembre de 1519, quan Carles I, rei de Castella, Aragó i Navarra es va desplaçar a Barcelona per jurar les constitucions de Catalunya i, de sobte, es va declarar una epidèmia de pesta. El Rei i seu seguici es van retirar a Molins de Rei i va ser aquí, el 30 de novembre, on el monarca va rebre el comunicat oficial de seu nomenament com emperador del Sacre Imperi Romanogermanic. Així doncs, qui va arribar a Molins de Rei com Carles I, Rei, en va marxar dies després com Carles V, Emperador, l’home més poderós d’Occident d’alguna manera hereu de l’Imperi que va crear Roma.

 

De la rehabilitació el Palau de Requesens.

El Palau està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN).

En els pròxims mesos, el Palau es convertirà en el primer museu dedicat en exclusiva a Catalunya al període històric del Renaixement i aspira a ser el centre de referència del país en aquesta època històrica. Per fer-ho possible, l’Ajuntament ha signat recentment diversos convenis per a impulsar l’espai, on destaquen el conveni amb el MNAC, la cessió d’obres renaixentistes del museu de Lleida i la signatura de creació d’una càtedra del Renaixement amb la Universitat de Barcelona. El museu del Prado, el Marès, el Tèxtil de Terrassa i altres institucions també s’han implicat en la seva creació.

A principis del segle XIX el Palau  Requesens va quedar pràcticament en runes i abandonat com a conseqüència de l’ incendi que es produí en  la guerra contra l’invasió francesa de les tropes de Napoleó .

A finals dels anys 80 del segle XX l’Ajuntament va adquirir la propietat a Fecsa/Endesa mitjançant una operació de permuta amb uns terrenys al polígon industrial El Pla. Amb posterioritat l’any 1994, es va realitzar el primer estudi històric i artístic monogràfic, que es va començar a materialitzar en el 2009, amb la rehabilitació de la Sala Gòtica i el seu corresponent estudi arqueològic.

Els treballs per una intervenció global a l’edifici es va iniciar l’any 2014, quan es feu  un estudi arqueològic del perímetre exterior i de la plaça del Palau coincidint amb la seva reforma. En el 2015 l’Ajuntament va encarregar a la Diputació de Barcelona un estudi històric i d’evolució arquitectònica de la façana sud-oest de l’edifici, que va ser la base de la rehabilitació inicial de la façana, feta l’any 2019.

L’obra de rehabilitació integral ha comptat amb diferents subvencions com la del programa operatiu de fons europeus per al desenvolupament local de Catalunya (Feder), el programa per la conservació del patrimoni de l’1,5% cultural a càrrec del Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana i del Ministeri de Cultura i Esports i un ajut del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

 

L’espai museugràfic

Dues exposicions permanents i una de temporal, una zona arqueològica, una sala d’activitats i La Gòtica. L’objectiu de l’Ajuntament és convertir l’antiga residència de la família Requesens en el primer espai artístic dedicat al Renaixement català de l’àrea metropolitana de Barcelona.

La planta baixa mostrarà el Palau de Requesens tal com era al segle XIX. Per aquest motiu, l’entrada, on s’instal·larà l’oficina de turisme, servirà com a connexió entre l’exterior i l’interior. La porxada de l’edifici és fruit de la reflexió sobre  les restes trobades al subsòl que ha ajudat a recuperar l’arquitectura històrica de l’edifici. A la dreta de l’entrada, on es trobava la tradicional capella, hi ha una zona arquitectònica on s’exposaran peces i restes històriques del palau per mostrar la seva veritable dimensió. Algunes de les peces procedeixen del Museu Municipal.

A la planta La Gòtica que disposa d’unes instal·lacions enormement millorades, manté la funció de sala polivalent, i alhora servirà per organitzar activitats culturals al voltant del Renaixement.

 

De les obres exposades

Encara que es tractava d’una visita prèvia a la inauguració oficial que està prevista per més endavant es  pogué copsar el gran valor de les peces que conté el Museu del Renaixement.  Entre elles, peces petites com un rellotge de “ butxaca” de voltants del segle XVI  dels més antics que existeixen al món provinent de la Col·lecció Martí Estany, col·leccionista que va  morir el 1938 a Molins de Llobregat,  peça cedida pel Museu del Disseny de Barcelona o una sèrie de petites monedes i medalles de l’època dels reis Carles V i Felip II, en una d’elles podem observar en el revers un gravat detalladíssim de la disposició dels vaixells en la Batalla de Lepant.

A l’altre extrem trobem el monumental i riquíssim tapís “Triomf del Temps sobre la Fama”, cedit pel MNAC que per les seves grans dimensions no el podia exposar (420 centímetres d’alçada, 833 centímetres d’amplada i un pes de 48 quilograms). El tapís ‘Triomf del Temps sobre la Fama’ és una de les obres més espectaculars amb les quals comptarà el museu. Està datat entre els anys 1540 i 1550 i original del taller de Willem Dermoyen a Brussel·les, i forma part d’un conjunt de tapissos flamencs que il·lustren els sis episodis dels Triomfs, poema al·legòric de l’humanista italià Francesco Petrarca.

 

Adéu sentit del CECBLL a José Quesada Herrerías, un dels testimonis d’excepció de la deportació dels baixllobregatins al camp de concentració nazi de Mauthausen

/by

Font: Museu de l’Hospitalet

El passat dijous, 14 de març, vam saber  que José Quesada Herrerías, Pepito (si se’ns permet), ens havia deixat,  als 95 anys, després d’una llarga vida viscuda amb plenitud amb la seva esposa, Rosa Ibars Arques,   els seus quatre fills, Javier, Carlos, Oscar i Aurora, i els seus set nets.

Volem destacar aquí, en aquest adéu, la seva faceta de darrer testimoni d’un passat dolorós que desafia la capacitat de comprensió, que la família Quesada-Herrerias  va viure en primera persona, el de la deportació als camps de concentració nazi, extensiu a milers de catalans i espanyols de la seva generació, i posteriors, que s’havien refugiat a França al final de la Guerra Civil (1936-1939).

Els Quesada-Herrerías eren a la França de l’estiu de  1940, ja ocupada per l’Alemanya nazi, una de tantes famílies de l’exili republicà del 1939 que s’hi havia refugiat, procedents del Baix Llobregat. Els seus pares,  Ciriaco Quesada i Encarnacion  Herrerias, havien arribat a la comarca  procedents de Seros (Almeria), el 1927, empesos per les oportunitats laborals a la indústria. Tenien aleshores només un fill, el Fèlix, i el 1928  va néixer el José, a Esparreguera; després encara en tindrien dos més, l’Encarna, i la Violeta, aquesta nascuda durant la guerra. Despres de viure un temps a Esparreguera i a l’Hospitalet, s’instal.laren al Prat, on el Ciriaco, anarcosindicalista, treballava a La Seda.

A començaments de febrer del 1939, el Ciriaco i tota la seva família van creuar la frontera tement una molt probable repressió; després d’una  certa dispersió a França, aconseguiren reunir-se tots al Camp de Les Alliers, un dels tants previstos per als refugiats catalans  i espanyols, aquest al sud-oest francès, al departament de Charente, on coincidiren amb altres pratencs i baixllobregatins. En aquest camp  hi moriria la Violeta, que emmalaltí.

Per molt poc, el departament de la Charente va quedar dins el perímetre del  territori ocupat i administrat per Alemanya, un cop dividida França (armistici de 22 de juny de 1940). Sorpresivament, a l’agost, mes de 900 refugiats del camp on eren, entre ells tota la família Quesada-Herrerías, junt a la dels Cortes-García (també pratencs), foren conduits a l’estació d’Angulema, i des d’àllà, el 20 d’agost de 1940,  sortiren en un tren  amb destinació Mauthausen, sense que ells ho sabessin; era el comboi dels 927.

Arribats a l’estació de Mauthausen, forces de les SS, van fer baixar els homes del tren, i en el triatge d’homes de 14 anys en endavant, es quedaren amb el pare, el Ciriaco, i el  germà gran, el Felix. Al Jose, a punt de fer-ne dotze, el van tornar al tren amb les dones i els nens.

El Ciriaco i el Felix van ser conduïts al Camp de Mauthausen, mentre que el Jose, la seva mare i la seva germana, van iniciar en aquell mateix tren un penós  viatge forçós de retorn a l’Estat espanyol. El José no els tornaria a veure fins al cap de 14 anys.

La dissort dels Quesada, malgrat els patiments soferts, no arribà a ser tràgica; van sobreviure a l’horror, tot i que parafrasejant el Felix, van quedar marcats de per vida; ell s’implicà activament en l’Amical de Mauthausen francesa.

El cognom Quesada és recurrent en  treballs sobre deportació de catalans i espanyols; en el seu treball pioner, Montserrat Roig ens els descobrí. El Fèlix el 1941 va passar a ser un dels joves integrants del  Kommando Poschacher, que sortia a treballar fora del camp, i que ajudà el fotògraf Francesc Boix a salvaguardar les fotografies que feu del camp, que serien tant determinants en el judici de Nuremberg.

José Quesada, acompanyat sobretot del  seu fill Carlos que també n’ha agafat el testimoni com a descendent, ha simbolitzat en aquests darrers anys la deportació dels baixllobregatins als camps de concentració nazi en els actes d’homenatge promoguts per la Xarxa de Memòria Democratica del Baix Llobregat al Parc de Torreblanca de Sant Feliu de Llobregat, seu del Consell Comarcal, on s’ha erigit un monument.

També vam poder gaudir de la seva presència i bonhomia en una jornada organitzada en el marc de la recerca Exili i deportació al Baix Llobregat, en què Carlos  Quesada  participa, i on exposà la trajectòria  familiar de deportació i supervivència.

Amb gran satisfacció, el José va ser a temps de veure i assistir a la col·locació de les stolpersteine (un nom, una pedra, una persona) d’homenatge als seus familiars als llocs on van viure a Esparreguera i El Prat, i les darreres, el novembre, a l’Hospitalet.

Traslladem a la família el nostre condol col.lectiu i agraïment a la família.

 

 

Maribel Ollé

Coordinadora de la recerca col.lectiva Exili i Deportació al Baix Llobregat del CECBL

CORNELLÀ: L’Avenç

/by

Web Site  E-Mail  Facebook Instagram  Twitter

L’Avenç de Cornellà, Associació per al Patrimoni Històric i la Cultura és una entitat cultural d’àmbit local i sense ànim de lucre que té com a objectius: promoure la defensa i la conservació del patrimoni històric, artístic, cultural, documental, etnològic, i natural, tant de caràcter material com immaterial, de Cornellà de Llobregat. Fou constituïda el 3 de març de 1994 i actualment té la seu al castell de Cornellà.

Pocs mesos abans de la seva fundació, el 29 de setembre de 1993, el ple de l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat havia aprovat encarregar a la Comissió Municipal de Patrimoni un estudi de l’estat en què es trobava el patrimoni històric protegit pel catàleg i la normativa aprovats l’any 1986. La preocupació per la poca perspectiva de la revisió que es volia dur a terme i les anteriors obres d’enderrocament del que havia estat el Centre Catalanista l’Avenç l’any 1989 van ser els determinants de la constitució de l’entitat que, l’endemà mateix de la seva fundació, s’adreçà a l’alcalde de la ciutat demanant la restitució dels elements identificatius de la malmesa façana del Centre Catalanista i l’acceptació que un delegat de l’Avenç pogués participar en les reunions de la Comissió Municipal de Patrimoni.

Actualment, l’Avenç compta amb gairebé 150 socis i sòcies i col·labora en la dinamització cultural de la ciutat amb l’organització de conferències, el foment de la recerca local i, especialment, amb l’edició i publicació de llibres sobre la seva història, els seus barris, la seva cultura i la seva gent.

L’entitat ha publicat 24 llibres de curta tirada i dimensió que constitueixen material d’alt valor per a l’estudi i la comprensió de la història del municipi. Es tracta de la Col·lecció Llibres de l’Avenç, iniciada l’any 2000 i que presenta exemplars escrits per personalitats rellevants de la localitat com ara Josep Llobera i Ramon, Joan Tardà i Coma, Ignasi Riera i Gassiot, Empar Fernández Gómez, Frederic Prieto i Caballé, Montserrat Galícia i Gorritz, Ignasi Doñate i Sanglas o Pilar Pons i Lax.

La Penya del Moro de Sant Just Desvern

/by

Es tracta d’un petit turó de 275 m d’altitud snm situat a la Serra de Collserola, similar a altres de petita alçada i ben arrodonits que trobem en aquesta serrelada com el de Puig Madrona, per citar-ne un.

Dibuix de Till F. Teenck – Trabajo propio, CC BY-SA 2.5, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=2146491

En el seu cim, i dins el terme de Sant Just Desvern, a tocar de la  línia divisòria amb Sant Feliu, hi ha una torra medieval de planta circular d’uns 4 metres de diàmetre i de la qual només se’n conserva la base, amb una alçada de més d’un metre. L’origen d’aquesta torre se situa al segle X i cal atribuir-li funcions defensives i de domini visual del paisatge.  La visita permet veure que la torre està formada per dos llenços de paret concèntrics i adossats, però ben diferenciats. També podrem veure restes de murs d’altres construccions que es van annexar en algun moment a la torre tot formant un conjunt fortificat. Aquest conjunt ha estat restaurat i consolidat recentment gràcies a la intervenció del Consorci de Collserola i de l’Ajuntament de Sant Just Desvern.

A la prehistòria, durant l’anomenada Edat del Ferro, hi va haver al cim de la Penya del Moro un poblat ibèric datat entre els segles VI i inicis del III a.C. Les  campanyes d’excavacions arqueològiques que s’hi ha fet des de finals dels anys 70 han permès recuperar materials de la vida diària, com plats i vasos ceràmics, àmfores… Restes que permeten veure que el poblat de Sant Just mantenia connexions amb altres cultures fins i tot llunyanes. Entre aquest material arqueològic destaca una placa de plom amb una descripció en alfabet ibèric que es pot veure al Museu Arqueològic de Catalunya. Tot i que les lletres han pogut ser transcrites, encara no ens és possible saber què diu aquest text. D’altra banda les excavacions arqueològiques van permetre també conèixer la planta del poblat, és a dir, com es distribuïen els habitatges – per cert, semi excavats a la roca – al voltant d’un carrer principal.

En època ibèrica és habitual trobar assentaments humans dalt de turons, com una forma de defensa i de control visual del territori. A més, sabem que hi havia altres poblats propers, el  més important el del cim de Montjuic, però també al Puig d’Olorda, o al Puig Madrona i segurament al Puig d’Ossa. Està clar que entre ells matenien un contacte visual i relacions culturals i comercials.

La visita a l’indret, que es pot fer de forma lliure, permet gaudir d’un entorn natural i cultural molt interessants i d’unes vistes espectaculars sobre la plana del Llobregat i el massís del Garraf i l’Ordal. In situ trobem també plafons explicatius i un mirador que ofereix unes vistes de vertigen.

Recentment l’Ajuntament de Sant Just Desvern ha produït una exposició “Íbers”, sobre la gent que va viure a la Penya del Moro, i un llibre infantil L’Arrel, il·lustrat per Txell Ribes.

 

Esther Hachuel

Directora del CECBLL

 

Contacta amb nosaltres

    Per continuar, heu d’acceptar que heu llegit i que esteu conforme amb el consentiment per al tractament de dades personals.

    Consentiment per a l’enviament de comunicacions comercials.

    He llegit i accepto l'enviament de comunicacions comercials.