Educació, un dret bàsic

/by

Som en un municipi del Baix Llobregat, en un col·legi d’educació infantil i primària; a les nou en punt del matí sona música urban i s’observa l’alegre arribada a l’escola de desenes de nens i nenes; comença el curs, abraçades i veus que s’expliquen les vacances. De cop i volta (en blanc i negre) li venen imatges dels anys setanta del segle passat; del mateix pati dividit per una tanca l’espai dels nens i el de les nenes, recorda una entrada en files ordenades, el silenci de les criatures i el so musical (avui per sort oblidat) del “Cara al sol”, himne de la Falange Española y de las JONS. Per fortuna aquells temps són molt llunyans i cal aconseguir fer créixer la democràcia i combatre qualsevol retrocés en matèria de drets i llibertats.

La lluita per la democràcia va permetre fer efectiu el dret a l’educació, un dels drets humans essencials, que en la societat contemporània es concreta amb una educació primària obligatòria i gratuïta i la possibilitat d’accedir a altres graus d’estudis sense cap discriminació, usualment dins un sistema d’educació formal que complementa l’ensenyament en valors i costums de cada família.

L’educació infantil de 0 a 3 anys és de caràcter voluntari tot i que cal reivindicar l’existència de centres sostinguts amb fons públics perquè l’escola bressol o llar d’infants és un dels primers entorns de socialització i cal garantir que tothom tingui l’opció d’accedir-hi, més enllà del seu nivell socioeconòmic. Aquesta és una etapa en què les criatures aprenen valors i desenvolupen aptituds que els ajudaran a créixer. Els primers anys de vida dels infants són fonamentals per al seu  futur.

El marc democràtic de quasi fa 50 anys ens ha propiciat un sistema educatiu (evidentment millorable), però un sistema educatiu que com a mínim garanteix una educació bàsica per a tothom. Tot i això la consellera d’Educació i Formació professional de l’estrenat nou govern de la Generalitat en la seva recent compareixença al Parlament assenyalava que: “Al costat d’aquest gran repte de país que representa l’aposta per una FP moderna, integrada i capdavantera, tenim la necessària millora educativa“. I insistia que “Volem bastir una FP moderna i vinculada al teixit econòmic i social i arrelada al territori, al servei del creixement i del progrés del país i sobretot dels futurs treballadors i treballadores”.

En el nostre butlletí del mes de gener de 2021, Carles Martínez Riba, professor jubilat d’educació secundària i exmembre del Consell Català de Formació Professional en representació de CCOO, ens deia en un article titulat La formació professional:realitat i oportunitat, que  “potser ha arribat el moment d’anar modificant el mapa escolar i de formació professional, que es va dissenyar als anys 90, i a poc a poc anar creant, a partir de centres ja existents i de nous, centres integrats, que treballin en xarxa amb altres centres i que donin l’empenta i l’atenció necessàries a una formació professional integrada, oberta i en contacte amb el conjunt de serveis de formació permanent i al llarg de la vida.”

L’opinió de Martínez expressada en un moment de crisi Covid 19 mostrava la necessitat d’una sortida favorable a un gran projecte educatiu que contempli l’educació i la formació al llarg de la vida. Val la pena rellegir l’article  https://www.cecbll.cat/larticle-del-mes-per-carles-martinez/?utm_campaign=but-gener-2021&utm_medium=email&utm_source=acumbamail

De ben segur que un dels reptes educatius és el de la formació professional i la formació al llarg de la vida, però també el de l’ús de les eines digitals. Enguany s’ha abordat el de l’ús dels mòbils i aquest curs  el Departament d’Educació i Formació Professional ha establert unes directrius clares per assegurar que l’ús dels mòbils no interfereix amb el procés d’aprenentatge de l’alumnat i la convivència entre els membres de la comunitat educativa.

Aquestes directrius parteixen de les conclusions de l’informe del Consell d’Educació de Catalunya de desembre de 2023, fruit dels debats amb la comunitat educativa d’arreu del territori: cal reduir al mínim possible l’ús dels telèfons mòbils als centres educatius; els usos permesos han d’estar justificats educativament.

La limitació d’aquests dispositius afavoreix la concentració de l’alumnat i fomenta les interaccions cara a cara.

Els centres educatius han de garantir que l’alumnat assoleixi la competència digital, amb l’ús de recursos i eines digitals de què ja disposa el sistema, fomentant l’autoregulació i el pensament crític, clau per al bon ús dels telèfons mòbils.

La regulació de l’ús dels telèfons mòbils no només preserva l’entorn d’aprenentatge, sinó que també contribueix al desenvolupament integral dels estudiants i fomenta l’assoliment de la competència digital d’una manera responsable i ben orientada.

Amb tot, aquests mesura segurament  encertada no ens pot distreure d’un interessant debat de com Ser humans per educar i educar per ser humans en temps digitals. La societat digital ens revela un buit profund: la pèrdua de preocupació per la condició humana. Ens cal retrobar la calma i recordar que, en aquesta revolució digital, la nostra missió principal és seguir sent humans.

En aquest sentit esdevé d’interès la publicació Construir-se com a persones a l’univers digital  del baixllobregatí, de Jaume Funes, psicòleg i educador, i Liliana Arroyo, directora general de Societat Digital.

Benvingut el nou curs escolar, benvinguda l’alegria de la mainada i benvinguts els plantejaments que dotin el sistema educatiu d’eines per assolir reptes tecnològics i d’aprofundiment en els valors que ens facin uns humans de profit.

Memòria d’una experiència docent, per José Fernández Segura

/by

Per què vaig voler ser docent?

El primer any de la meva dècada dels vint vaig iniciar un nou camí en la meva vida acadèmica i professional,  després d’un període ple d’incerteses. Vaig tenir la sort d’agafar el darrer tren d’un pla d’estudis de Magisteri de l’any 50. Era el setembre de 1967 i em vaig presentar –per lliure- als exàmens dels tres cursos que aquest pla d’estudis establia per obtenir el títol de Maestro de Enseñanza Primaria  (si superaves, també, la revàlida). Els resultats acadèmics varen ser satisfactoris i em van permetre poder continuar els estudis de les assignatures pendents a l’Escola de Magisteri de Murcia i, posteriorment,  a Barcelona a l’Escola de Magisteri que hi havia  al carrer Melchor de Palau. I va ser en aquesta darrera escola on vaig conèixer la vida i obra d’un gran home: Johann Heinrich Pestalozzi.

José Fernández, autor de l’article.

 

Per què aquest home, nascut  a meitat del segle XVIII a  Suïssa, va ser un referent per a mi?  Perquè intel·lectualment i emocionalment em vaig sentir identificat amb el seu pensament, amb la seva sensibilitat cap els més desfavorits i perquè creia que l’educació era el camí a seguir per tal d’aconseguir combatre l’analfabetisme i la pobresa.  Els mestres havien d’estar preparats per aconseguir un desenvolupament integral de l’alumnat. Estava convençut que als alumnes se’ls havia de donar l’oportunitat d’aprendre mitjançant una activitat personal. Creia que en tot procés d’aprenentatge hi participa el cap, la mà i el cor. Gràcies a la tasca desenvolupada per Pestalozzi al llarg de la seva vida, tres anys després de la seva mort, cap el 1830, l’analfabetisme a Suïssa havia desaparegut quasi per complet.  Va ser aquest esperit sobre com fer de professor el que va sustentar la meva tasca de docent durant tota la meva vida. El món ha evolucionat, les tècniques pedagògiques s’han anant perfeccionant, els mitjans tecnològics han evolucionat exponencialment, però l’essencial del procés educatiu, al meu parer, continua sent la bona relació que ha d’existir entre l’alumne i el professor.

On i en quines condicions he fet de docent abans de ser professor d’ensenyament secundari?

La primera i molt breu experiència va ser a l’antic col·legi Sant Ildefons (actual col·legi   Alexandre Galí al barri Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat. La ciutat de Cornellà, als anys seixanta, tenia un enorme dèficit  escolar i un grup d’ex seminaristes van crear aquesta escola i la van obrir al barri per fer tot tipus d’activitats i una d’elles va ser un curs d’alfabetització per immigrants analfabets. Vaig compartir aquesta experiència amb una companya, Dolors Freixenet,  amb la qual he  tingut el privilegi de treballar  durant molts anys i en diferents fronts educatius. No cal dir que aquesta experiència  em va enriquir i em va reforçar en la meva opció de ser docent.

En els anys seixanta i setanta del segle passat era força comú que molts joves combinessin el treball i l’estudi. I jo vaig ser un d’aquests joves. De dia treballava a la SEAT i a la tarda-nit anava a la Universitat de Barcelona a estudiar Filosofia i Lletres amb la clara finalitat d’obtenir la llicenciatura i intentar treballar de professor a una escola de Formació Professional. Al pla d’estudis, anomenat Plan Maluquer,  vaig estudiar  un ampli ventall de matèries que em van ser útils per l’exercici de la docència. En els darrers anys dels estudis universitaris les matèries es van reduir i em vaig centrar en l’estudi de la Història. El fet que el meu objectiu era ser docent, em va portar a una decisió que va resultar positiva: durant els dos darrers cursos de la Universitat vaig optar per no anar a classe tots els dies per tal de poder fer de professor d’una matèria que es deia Humanística a l’Escola Tècnico-Professional d’El Clot. Dos dies a la setmana feia classes d’aquesta matèria als alumnes de Maestria Industrial de diferents especialitats.  Érem a meitat dels anys setanta i com que el país vivia immers en una intensa atmosfera social i política, el contingut de les classes es centrava en fets de l’actualitat. Analitzàvem el contingut dels fulls volants  i de la premsa escrita i, a més, estudiàvem alguna de les publicacions de divulgació que s’editaven en aquests moments. Un exemple:  ¿Qué es el imperialismo?  de Manuel Vázquez Montalbán[1]   Vam acordar que les classes no eren obligatòries i pràcticament assistia tot l’alumnat. No faltava motivació!

Una  altra experiència docent que recordo amb especial estima va ser la de mestre a l’Escola de la Mercè. L’empresa SEAT,  en la qual treballava,  em va proposar fer classes de Llengua i Literatura Castellana per preparar als treballadors que volien obtenir el Graduado Escolar. Durant el curs 1976-1977, cada dia sortia de l’empresa –ubicada a la Zona Franca– i anava caminant fins l’Escola de la Mercè. Allà m’esperaven les i els alumnes que treballaven al torn de la tarda-nit i aprofitaven el matí per fer aquests estudis.  Si la motivació de l’alumnat d’El Clot era excel·lent, la d’aquests, alguns dels quals ja eren persones grans, era encomiable. Els seus comentaris sobre poetes com Lorca posaven de manifest una gran comprensió lectora i una sensibilitat especial. El llegat de Pestalozzi hi  era ben present en la meva manera d’exercir la docència.

Quan i on es va fer realitat el meu objectiu vital?

Tan bon punt vaig acabar els estudis universitaris, el juny de 1977, vaig  sol·licitar una plaça de professor d’Humanística al Centre Esteve Terrades de Cornellà de Llobregat.  La comissió que entrevistava als aspirants no em van poder admetre perquè hi havia altres candidats que tenien més mèrits. Malgrat tot, em van oferir anar a la Sección Estatal d’aquest institut que s’estava creant a Sant Joan Despí. Una companya i amiga, Maria Carmen Romero, i jo ens vam incorporar al claustre d’aquest centre. Ella com a professora de Llengua i Literatura Castellana i jo com a professor d’Humanística.

En aquests moments s’estaven formant centres de Formació Professional impulsats per iniciativa de la ciutadania més conscienciada que veia la necessitat de crear aquests centres per tal d’atendre les necessitats educatives de molts joves de famílies que veien molt lluny els estudis universitaris o nois i noies que no havien assolit el graduat escolar i no podien fer el Batxillerat. A molts municipis de l’Hospitalet i de la comarca del Baix Llobregat es van anar creant aquests centres de Formació Professional en unes condicions molt similars a les que vaig viure a Sant Joan Despí.

A l’octubre de 1977, un petit grup de professors ens  vàrem fer càrrec d’habilitar una masia que el propietari i l’Ajuntament ens havien cedit com a lloc per ubicar l’alumnat. El primer treball no va ser fer les classes normals, sinó condicionar les quadres i les habitacions  per convertir-les en tallers i aules. Després d’acabar aquest treball ens van arribar les primeres taules i cadires i vàrem poder iniciar les classes normals en unes condicions força precàries. Teníem alumnes de tres especialitats: administratius, elèctrics i mecànics. El professorat tècnic d’aquestes especialitats va organitzar la seva tasca educativa amb material escàs i amb molta imaginació. L’alumnat d’administració, a falta de màquines d’escriure, va aprendre a escriure posant un cartró amb les lletres i signes del teclat sobre de les taules. Mesos després van arribar les primeres màquines i van celebrar-ho amb una festa. El compromís i la vocació del professorat va suplir en escreix la precarietat i vam poder finalitzar el curs amb dignitat. La relació que teníem amb l’Administració educativa era mínima. La seva intervenció es limitava a aprovar la plantilla en funció del nombre d’alumnes i les nostres ràtios eren menors que les establertes perquè l’espai de les aules-habitacions de la masia no permetien tenir més alumnes.

El fet que aquests centres de Formació Professional fossin centres de nova creació,  ubicats en llocs provisionals i amb poca tutela per part de l’Administració va permetre que la nostra tasca docent fos molt lliure i que  poguéssim organitzar i desenvolupar els programes d’acord amb el nostre criteri pensant sempre en allò que més convenia al nostre alumnat. Crec que un dels aspectes més positius del professorat de FP  va ser la llibertat amb  què  vàrem poder exercir la nostra tasca docent.  Em ve a la memòria les intenses discussions que teníem a casa meva sobre com havíem de treballar amb l’alumnat.  En Javier Garcia Pascual i l’Aurora Bau representaven dues manera força diferents d’ensenyar i Dolors Freixenet i jo mateix  intentaven contemporitzar. El nostre comú denominador era buscar la manera més adient d’ensenyar la nostra matèria d’Humanística i  d’aquí reunions i més reunions per fer realitat que l’alumnat s’interessés per aprendre.

Fins que no vàrem tenir un edifici nou amb tots els elements que havia de tenir un centre escolar van passar uns quants anys. Entremig vam passar de la masia a una antiga fàbrica de calçats, fet que ens va permetre incrementar les especialitats i millorar la infraestructura i el material. El centre es va anar consolidant i en alguns departaments es van crear equips docents que, d’acord amb la seva experiència i visió de futur,  vam se capaços d’elaborar la programació de primer i segon grau. Aquest va ser el cas del Departament d’Humanística on els tres docents que teníem estabilitat en el centre –Josep Minguell, Elionor Sellés i jo mateix, vam elaborar una programació alternativa al programa oficial. Més endavant, la meva companya Elionor Sellés i jo mateix vam escriure un llibre Textos per a Estudi i debat: liberalisme i socialisme, editat per nosaltres mateixos[2] per impartir la matèria d’Humanística al segon curs de segon grau de la FP. A final dels anys vuitanta i primers del 1990 l’Institut Francesc Ferrer i Guàrdia es va afegir a la xarxa d’Escoles Associades a la Unesco i va incorporar les seves propostes educatives a la programació. Destaco dues activitats rellevants: Dia Escolar de la No Violència i la Pau i desenvolupament del Projecte Linguapax amb el que va col·laborar la meva companya d’anglès Anna Muñoz. Vam tenir el privilegi de tenir com responsable d’aquesta xarxa al professor Miquel Martí que en tot moment ens va donar el seu suport. Fruit d’aquesta experiència vaig elaborar un dossier per treballar la matèria d’Humanista al darrer curs del segon grau de FP.  Aquest dossier Pau i conflictes en el món d’avui tenia com a objectiu que l’alumnat pogués conèixer les arrels del conflictes més importants del moment i quines serien les solucions per arribar a la pau. Alguns dels conflictes que vam estudiar a fons –Isarel-Palestina–  conflicte que malauradament s’ha intensificat tràgicament en aquests últims mesos. Totes aquestes experiències programàtiques es va mantenir fins que la FP i els Instituts de Batxillerat es van convertir en IES (Instituts d’Ensenyament Secundari).  A la nova estructura educativa tots  els continguts que s’havien d’impartir a cada curs estaven força més reglats i, per tant, reduïen la iniciativa i creativitat del professorat.  Tanmateix, un sector del professorat va continuar innovant per tal de millorar l’aprenentatge dels seus alumnes.

La tasca del ICEs (Institut de Ciències de l’Educació)

En el cas de l’ICE de la Universitat Politècnica de Catalunya, a més a més d’organitzar i impartir els cursos del CAP (Certificat d’Aptitut Pedagògica) va ser la institució que va crear i impulsar equips de docents que volien millorar la seva tasca educativa. Durant anys, un equip format per Dolors Freixenet, Maria Pau Trayner, Francisco Pesqueira i jo mateix, vam elaborar un projecte per impartir la matèria d’Humanística a partir de centres d’interès. La publicació Del Presente al pasado, editat per Barcanova, l’any 1988, reflecteix força bé l’essència del projecte.

 

De la mateixa manera,  durant un seguit d’anys, els docents vinculats als ICEs de les Universitats Politècnica, Central i Autònoma, ens vam coordinar per tal d’organitzar, al setembre, unes jornades adreçades al professorat. Consistien, d’una banda, en la presentació de ponències per actualitzar i ampliar coneixements acadèmics i, de l’altra, a donar a conèixer experiències que s’havien experimentat als centres. El fet de conèixer el què es feia i com es treballava a diferents instituts, tenia una repercussió força positiva i contribuïa a la millora de l’ensenyament.

El professorat més motivat per l’educació tenia la possibilitat d’ampliar i actualitzar els seus coneixements acadèmics alhora que coneixia experiències d’altres centres que els podien interessar.  Membres dels ICEs també participaven en les Escoles d’Estiu i, tot  plegat, feia més eficaç  i enriquidora la tasca docent.

Totes aquestes activitats fora de l’ institut però íntimament relacionades  entre si, fomentaven la creació de veritables equips docents que, al meu parer, són imprescindibles si es vol fer una tasca docent coherent.

LOGSE –Llei General del Sistema Educatiu.  Visions contraposades

Aquesta llei, promulgada a l’octubre de 1990 pretenia, entre altres objectius, estructurar l’ensenyament no universitari de manera diferent a com havia estat establert a La Llei General d’Educació de 1970.  La nova escolarització obligatòria s’ampliava fins als 16 anys i l’ensenyament secundari obligatori – l’ESO- s’iniciava als dotze anys i seria impartida per mestres de la Segona Etapa d’EGB, pel professorat de BUP i de Formació Professional. En acabar l’ESO, l’alumnat podia continuar estudis post-obligatoris en dos itineraris: 2anys de batxillerat o Formació Professional, aquesta última estructurada en cicles formatius de  grau mitjà  o de grau superior. Tant els Instituts que impartien el BUP (Batxillerat Unificat Polivalent) o els de Formació Professional es van convertir en IES (Instituts d’Ensenyament Secundari) i tot el professorat de secundària es va unificar en un sol cos educatiu.

Davant d’aquest canvi legislatiu, el Departament d’Educació de la Generalitat va encetar un procés de Reforma amb el qual pretenia que el professorat s’adaptés a aquesta nova realitat educativa i millorés la seva didàctica en cadascuna de les matèries que impartia. Per aconseguir aquest objectiu, el Departament va organitzar un ambiciós procés de formació que va durar uns anys. Va crear grups de formadors amb l’objectiu de donar eines i formar al conjunt del professorat. Un grup de formadors es van centrar en les qüestions generals del sistema educatiu i  uns altres grups es van centrar en introduir noves didàctiques en les diferents matèries que s’impartien a l’ESO. En principi, tot el professorat havia de fer aquests cursos. A mi em va correspondre ser formador de Ciències Socials al Baix Llobregat. En general,  l’actitud del professorat davant les noves propostes va ser de reticència, d’incertesa i, en alguns casos, de rebuig. Veien amb una certa desconfiança les noves propostes educatives. Estructurar les programacions en coneixements, fets, procediments, normes, valors i actituds i concretar l’avaluació de cadascun d’aquets blocs trencava una tradició molt arrelada en el professorat de secundaria. No només eren canvis formals, sinó que s’intentava que s’avalués a l’alumnat pels coneixements que havia aprés, per les coses que havia après a fer i pels valors, normes i actituds que havia incorporat.

Tanmateix, el gran repte era, al meu parer, com atendre la diversitat. El fet d’allargar l’ensenyament secundari obligatori fins als 16 anys, significava que havíem de ser capaços d’atendre a un alumnat amb diferents capacitats, diferents motivacions, diferents realitats socioeconòmiques, diferents situacions personals (l’adolescència és per definició una etapa de la vida inestable i cada alumne la viu de manera diferent). Aquesta problemàtica es complica pel fet que l’escola pública va ser la que va rebre més alumnat amb dificultats en comparació a l’escola concertada. Aquest fet va provocar un cert malestar entre el professoral de les escoles públiques, malestar que s’arrossega fins  a dia d’avui.

Els IES que havien estat centres de Formació Professional van afrontar aquesta problemàtica millor que els de BUP, perquè els centres de Formació Professional ja tenien experiència en el tractament de la diversitat. El seu alumnat del primer grau de l’antiga FP ja era divers: alumnes sense el graduado escolar que no podien fer el BUP, alumnes amb el graduado escolar però que veien molt lluny els estudis universitaris,  alumnes que no volien estudiar i alumnes amb problemàtiques familiar difícils. L’ Institut Francesc Ferrer i Guàrdia –on jo era professor– va dedicar molt de temps i recursos per tal d’atendre de la millor manera al seu alumnat. Crec que var ser i  que continua sent un tret significatiu de la cultura educativa d’aquest centre.

L’ús de les fonts orals per l’ensenyament de la història. La meva darrera experiència docent compartida amb l’equip Historaula de l’ICE de la Universitat Autònoma de Catalunya.

Va ser una experiència que sintetitza tot el que per a mi ha estat significatiu: vocació, ganes de millorar la tasca docent, treball en equip, treball amb els ICEs, implicació de les famílies i cooperació amb d’altres institucions del país, en aquest cas col·laboració del Departament d’Educació i de l’Interior (concretament amb el Memorial Democràtic dirigit en aquells moments per M. Jesús Bono) i de la Direcció General d’Innovació Educativa del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya (dirigit en aquests moments per Joan Badia).

En aquest projecte vam participar 13 professors d’11 IES, dels quals 5 són del Baix Llobregat. Sobre aquesta experiència, l’enyorat Joan Badia, va escriure: Ens trobem davant d’un model d’aplicació didàctica de la història oral que contribueix a l’educació integral de l’alumnat, entesa com la unió entre l’adquisició de coneixements i l’assoliment dels valors de la ciutadania activa. [3]  Crec que aquest pensament és de força actualitat. Els mestres i els professors han de tenir un nivell acadèmic alt ( no es pot ensenyar el que no se sap), els ha d’agradar el treball que fan i han d’estar al dia de les innovacions didàctiques.

En la cloenda d’aquesta experiència d’història oral (curs 2006-2007) celebrada a la biblioteca Miquel Martí i Pol de Sant Joan Despí i amb la presència de representants de les institucions del país,  de l’alumnat i dels seus familiars, vaig dir als meus alumnes de l’ESO que la lluita dels seus avis i àvies, mares i pares per aconseguir la democràcia no era un fet garantit per sempre, sinó que ells havien d’actuar com a ciutadans actius i vetllar per tal que aquest sistema de drets i llibertats continués sent una realitat. Crec que els mestres, els professors, deixem una petita empremta en la memòria dels nostres alumnes i estic convençut que una bona part d’elles i d’ells, gràcies a la nostra acció educativa, seran, són, ciutadans actius. Vaig finalitzar la meva vida docent amb el mateix pensament amb el qual vaig iniciar els estudis de Magisteri: l’educació és el camí a recórrer per tal que els nois  i les noies siguin  ciutadans  lliures i crítics.

Sant  Just Desvern, 30 de setembre de 2024

José Fernández Segura

 

[1] Manuel Vázquez Montalbán. ¿Qué es el imperialismo?  La Gaya Ciencia. Barcelona, 1976

[2] Els textos han estat traduïts al català per Miquel Àngel Estèvez de l’epip de Normalització Linguistica de l’Institut Francesc Ferrer i Guàrdia.  La composició del contingut es va fer a l’Aula Taller d’Edició Electrónica de l’institut Esteve Terrada. Dipòsit legal. B 363943-90.

[3] DD.AA.  Grup Historaula. El record fet paraula. Memòria popular del franquisme. Col·lecció Eines de memoria núm. 3. Generalitat de Catalunya. Departament d’Interior, Relacions institucionals i participación. Direcció General de la Memòria Democràtica. Barcelona, 2008.

El CECBLL assisteix a l’ofrena floral davant la tomba de Rafael Casanova per l’11 de setembre

/by

L’Onze de setembre d’enguany Sant Boi de Llobregat va tornar a situar-se a l’epicentre de la vida institucional de Catalunya amb motiu de la celebració de la Diada. El CECBLL hi vam tornar a assistir de la mà de la membre de Junta santboienca Anna Antó que, com cada any, va fer l’ofrena floral davant la tomba de Rafael Casanova (conseller en cap de Barcelona l’any 1714) . La tomba està situada a l’església parroquial de Sant Baldiri.

També han pogut fer la seva ofrena diferents entitats, associacions polítiques, grups parlamentaris, institucions d’arreu del país, sindicats i la ciutadania que s’han apropat a l’Església de Sant Baldiri

Després de la interpretació del cant de ‘Els Segadors’ hi ha hagut una ballada de gegants a l’exterior de l’església. La Cobla Sabadell ha tancat la commemoració amb sardanes a la plaça de l’Ajuntament.

Trobada explicativa dels Premis amb els ajuntaments del Baix Llobregat

/by

Ben aviat finalitza el termini d’entrega de candidatures per a la 12a edició dels Premis de Reconeixement Cultural del Baix Llobregat i per aquest motiu vam convocar a regidories i equips tècnics dels ajuntaments de la comarca a una trobada informativa dels Premis a la Masoveria de Can Tinturé, Esplugues de Llobregat.

El matí del 17 de setembre ens vam reunir una trentena de persones provinents de 12 municipis de la comarca, amb la presència i benvinguda de la consellera comarcal de cultura i memòria Lidia Muñoz, la regidora de cultura d’Esplugues de Llobregat Montse Pérez i la presidenta del CECBLL, Genoveva Català.

La responsable del 50è aniversari del CECBLL i de l’edició dels Premis d’enguany, Conxita Sánchez, va explicar a les persones assistents les novetats que s’han incorporat a les bases d’aquesta edició, la forma de presentar les candidatures i va resoldre dubtes que van sorgir durant la trobada.

Recordeu que el termini per lliurar les vostres candidatures s’acaba el 7 d’octubre i que podeu lliurar-les a través de la nostra pàgina web: https://www.cecbll.cat/xii-premis-de-reconeixement-cultural-del-baix-llobregat/

Consells de darrera hora per a presentar les vostres candidatures:

  • No us podeu presentar a vosaltres mateixos ni a la vostra entitat o col·lectiu.
  • Són molt important els resums que es demanen al formulari d’inscripció (la frase on expliqueu perquè hauria de ser guardonada la candidatura i el resum dels mèrits i valors).
  • La informació escassa és perjudicial i l’excessiva també. És fonamental que la candidatura mostri clarament allò que és essencial i allò que és complementari.

Animeu-vos a participar a la 12a edició dels Premis que es lliuraran el 22 de novembre a la Societat Cultural la Vicentina de Sant Vicenç dels Horts!

Presentació del llibre “El mòbil que ens ha tret la conversa” de Maria Teresa Pi-Sunyer

/by

El dia 19 de setembre vam presentar a la nostra seu el llibre El mòbil que ens ha tret la conversa, de Maria Teresa Pi-Sunyer, santjustenca i sòcia del Centre d’Estudis des de fa molts anys.

La presentació de l’acte va anar a càrrec d’Isabel Ortuño en representació de la Junta del Centre d’Estudis, i d’Esther Hachuel. Al seu torn l’autora del llibre va fer una magnífica dissertació en la que va donar una pinzellada molt visual de com la nostra societat ha anat canviant d’`hàbits amb el mal ús generalitzat del mòbil i com això està creant problemes en tots els nivells de relació humana, des de les famílies amb o sense infants fins als nuclis d’amistat o de feina. L’autora argumenta amb molt d’encert com el mòbil irromp a través d’una trucada o d’un missatge en qualsevol situació i “trenca” automàticament i de forma abrupta el que s’estava fent perquè sovint no sabem gestionar aquesta irrupció sobtada. D’aquesta forma, un apareill cridat a afavorir la comunicació acaba essent una eina d’incomunicació. Un fet que es constata fins i tot al carrer, quan veus grups d’amics i amigues que en comptes de mirar-se i relacionar-se estan atents a la pantalla del telèfon. En paraules de l’autora:

Què fas quan estàs parlant amb una persona i et sona el mòbil? Segueixes parlant com si no ho sentissis o et poses a parlar amb qui et truca? Hi ha qui es respectuós amb la persona amb qui s’està parlant. D’altres la deixen de costat, interrompent la conversa per atendre la trucada. M’interessa pensar en com interfereix el mòbil en les relacions humanes. Com impossibilita la continuïtat de la conversa, necessària per sentir-se a prop de l’altre, mirar-se, escoltar, crear vincles. Valorem la relació que es crea o es van fent camins a trossos, sense rumb precís? Donem-nos compte del que estem vivint. De com ens comuniquem. Allunyem-nos d’allò que no ens agrada del que observem. Allò que ens resta vida tal i com la voldríem.

L’acte va comptar amb l’assistència d’un públic molt interessat en la temàtica que va fer reflexions i va reforçar la idea argumentada per M. Teresa Pi-Sunyer en el seu llibre.

Reprenem les presentacions de “Contes del Baix Llobregat” a Begues

/by

La publicació en commemoració del 50è aniversari del CECBLL reprèn la seva ruta pels municipis del Baix Llobregat després de la pausa per l’estiu. La primera destinació ha sigut Begues, municipi que encapçala la publicació, ja que com explicava el coautor “Begues va ser el primer conte que va escriure. Li va ensenyar a un amic seu del municipi amb el qual va fer la juguesca d’escriure un conte de cada municipi del Baix Llobregat en un any”. Tot i que va tardar un any i mig, el Rafa Bellido va complir el seu tracte i poc després aquest llibre acabava sent una realitat gràcies a les il·lustracions de Joana Llordella, que va expressar amb el seu art, les paraules de l’autor.

L’acte va tenir lloc el passat dijous 26 de setembre a les 18:30 h a la Biblioteca La Ginesta de Begues i va contar amb les lectures de Jordi Vicente, fundador de la llibreria els Nou Rals de Viladecans i de Conxita Peral, de la Font de Poemes. La benvinguda va ser a càrrec de la directora de la Biblioteca La Ginesta, Imma Grau Vendrell i la presentació de l’acte va anar a càrrec de la Presidenta del CEB, l’Elicinia Fierro.

Itinerari “La lluita per l’aigua. Recorregut pel patrimoni hidràulic de Collbató”

/by

El matí del 28 de setembre ens trobarem a la plaça de l’església de Collbató una quinzena de persones per conèixer els recursos hídrics del poble de Collbató, on el riu i la riera queden lluny i les escassíssimes fonts que hi ha al torrent de la Salut -ara eixutes- tenien un cabal minso. La nostra sòcia i historiadora collbatonina Assumpta Muset ens va guiar pel recorregut que feia l’aigua des de la muntanya fins al poble de Collbató.

Collbató ha estat des de sempre una terra de secà i on l’aigua és un bé molt escàs i preuat. L’única alternativa era, doncs, aprofitar l’aigua de la pluja. Amb aquesta finalitat es va habilitar, ja a l’Edat Mitjana, un sistema hidràulic de caràcter públic que es va anar engrandint d’acord amb les necessitats de la població. Era una infraestructura d’entre dos i tres kilòmetres de llargada, formada per rases, recs, canals i basses, que anava des de dalt la muntanya de Montserrat i el turó del castell, passant per la pobla de Collbató, fins a la riera o Torrent Mal. La seva funció era la de recollir, canalitzar i emmagatzemar aquesta aigua per a usos futurs.

La gent de Collbató va desenvolupar una cultura molt acurada relacionada amb la captació, manteniment i, sobretot, aprofitament d’aquest preuadíssim recurs. Com ens deia l’Assumpta Muset, els vilatans de Collbató oferien aquesta resposta als pelegrins assedegats que anaven o venien de Montserrat i demanaven un glop d’aigua: “D’aigua no en tenim, però si volen vi…”

Filant cultura. Trobada amb el Centre d’Estudis de l’Hospitalet

/by

 

Aquest inici de curs ha estat especialment sentit. El dia 5 vam rebre la visita de dos membres del Centre d’Estudis de l’Hospitalet. Concretament Natàlia Piernas i José Manuel Domínguez, que venien amb una escomesa ben especial: fer-nos lliurament del llibre que han escrit amb Josep M. Vilumara i que porta per títol Filant cultura. Història del conjunt industrial del Molí paperer Can Basté i Tecla Sala. L’obra tracta la història d’aquest conjunt industrial a través dels seus treballadors i treballadores.

Es dona la circumstància que en Josep M. Vilumara va traspassar poc després de la publicació del llibre, però havia dit als companys d’autoria que volia portar uns exemplars al Centre d’Estudis Comarcals: un per a la biblioteca de l’entitat, un per a Josep Padró,  especialista en història i patrimoni industrial i en la història de la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló; i un altre per a Carles Riba, amb qui en Josep M. Vilumara havia mantingut una intensa relació quan el Centre d’Estudis va fer l’Inventari del Patrimoni Industrial per al MNACTEC, a finals dels anys 90, essent president en Carles.

Va ser un honor rebre aquests llibres i rebre la Natàlia i el Manuel.

Amb aquest petit escrit deixem constància del nostre agraïment als autors i autora i de nostre record pel Josep M.

Assistència del CECBLL a la jornada de l’SCOT sobre els PDU a les colònies de la vall mitjana del Llobregat

/by

El dia 28 de setembre el CECBLL, representat pel vicepresident Jordi Sicart, va assistir a la jornada “Planejament i creativitat social a les Colònies del Llobregat” organitzada per l’SCOT (Societat Catalana d’Ordenació del Territori).

Com exposa l’SCOT, a la Vall Mitjana del Llobregat s’estan enfortint i diversificant funcions residencials, turístiques, energètiques i culturals. Aquest àmbit ha estat objecte d’atenció específica dels Plans Directors Urbanístics de les Colònies del Llobregat i de les Vies blaves.

La jornada va estar dedicada visitar diverses colònies entre Gironella i la Colònia Rosal per a reflexionar sobre la capacitat del planejament tant de preveure escenaris de futur com d’ordenar els usos i activitats d’aquest paisatge d’atenció especial.

I aquest enfoc de paisatge és el que preval per sobre de cadascuna de les colònies en particular. 18 colònies en els 40 Km que hi entre la Colònia Rosal i Balsareny; segons el MIT el museu industrial a l’aire lliure més gran del món. Un munt d’iniciatives arrencades fa més de quinze anys des del teixit veïnal que van conduir a la creació del Consorci del Parc Fluvial del Llobregat, actualment integrat dins el Consell Comarcal del Berguedà., amb resultats diversos. Des de projectes no reeixits fins a reindustrialitzacions d’algunes colònies, una gran dinàmica de rehabilitació dels habitatge, com a Les Planes, o Viladomiu Nou, o el projecte en curs de 90 habitatges a Can Marçal amb fons Next Generation, passant pel projecte de Vies Blaves, fins al gran projecte cultural del Konvent a la Colònia Rosal.

De resultes de la jornada, el CECBLL i l’SCOT han acordat dur a terme una visita a la Colònia Sedó, que es realitzarà en els propers mesos.

Parc Arqueològic de les Mines de Gavà

/by

La comarca del Baix Llobregat compta amb un conjunt arqueològic excepcional, tant per les seves característiques intrínseques com per l’oferta cultural i els recursos didàctics que s’han creat al seu voltant. Em refereixo al Parc Arqueològic de les Mines de Gavà.
Es tracta d’estructures i materials arqueològics que han arribat a nosaltres fruit d’una activitat que es va dur a terme fa 6.000 anys per part dels grups humans que habitaven la zona. Aquesta activitat consistia principalment en l’extracció d’un mineral anomenat variscita, de color verd i una aparença similar a la turquesa, amb la qual es confeccionaven joies que servien de material d’intercanvi amb altres cultures i grups humans. És per això que la variscita de Gavà la trobem en diferents assentaments de Catalunya i de França, segons indiquen les anàlisis fetes.
Per extreure la variscita de les mines de Gavà es va anar creant un entramat de galeries subterrànies, moltes d’elles interconnectades, que ocupen una superfície de 200 hectàrees i que van romandre sota el subsol, desconegudes, fins que a la dècada dels anys 70 unes obres d’urbanització les van posar al descobert. Es tracta d’un conjunt únic a Europa i al món i el tenim a tocar de casa!

Però qui vivia aquí fa 6.000 anys? Qui és que va propiciar l’extracció de variscita? Perquè la feien servir? Si anem a visitar el Parc trobarem la resposta a aquestes i altres preguntes. Aquí us avanço que l’explotació de la variscita de Gavà s’emmarca en el neolític, és a dir, en el sí de les primeres societats agrícoles i ramaderes, i per tant, sedentàries. És també un moment en què prenen importància les activitats comercials i d’intercanvi de productes, fins i tot de llarga distància. Comencen a sorgir les desigualtats socials i la variscita juga un paper important en la mesura en què només servia com a objecte sumptuós i per a l’intercanvi i obtenir així altres mercaderies. El jaciment delata que l’explotació va continuar durant molt de temps i hi ha indicis de que ja en època ibèrica i romana s’hi extreia mineral de ferro.
Les excavacions arqueològiques, iniciades per cert per membres de l’actual CIPAG (Col·lectiu per a la Investigació de la Prehistòria i l’Arqueologia del Garraf-Ordal) han permès recuperar elements de la cultura material que van ser dipositats en les estructures ja abandonades o hi van anar a parar per raons diverses. Destaquen enterraments de l’etapa neolítica, amb aixovars d’acompanyament i destaquen també les deixalles, que aporten molta informació sobre la forma de vida i sobre el medi ambient. Un dels elements més bonics i curiosos és l’anomenada “venus de Gavà”, una peça d’argila cuita que representa una figura femenina amb decoracions incises sobre el fang. Una altra troballa curiosa és un crani que presenta dues trepanacions. Donat que s’observa una certa regeneració de l’os, els especialistes han conclòs que es van fer en vida de l’individu, que devia tenir al voltant de 30 o 40 anys en el moment de la seva mort. Una edat que es pot considerar avançada i atenem a l’esperança de vida del moment. Ambdues peces, entre moltes altres obtingudes durant les excavacions arqueològiques, es poden veure al Museu.
I és que al voltant de les mines, l’Ajuntament de Gavà, amb suports d’institucions europees i també d’aquí, ha museïtzat l’espai i ha creat una narrativa amena i rigorosa per donar a conèixer aquest interessant conjunt arqueològic, així com les formes de vida prehistòriques. A l’ensems, manté línies de recerca que continuen donant informació sobre aspectes històrics, antropològics i mediambientals. L’oferta cultura s’adreça tant al públic general, infants inclosos, com a les escoles, ja que s’han elaborat materials didàctics i es contemplen visites especials per a grups escolars. Un conjunt molt interessant, que val la pena visitar en família.


Com sempre, us deixo aquí més informació:
Web del Parc Arqueològic:
https://www.patrimonigava.cat/espais-patrimonials/parc-arqueologic-mines-de-gava
Patrimoni de Gavà. Guia de recursos didàctics:
https://www.patrimonigava.cat/sites/default/files/2022-12/guia-de-recursos-del-parc-arqueologic.pdf
Parc Arqueològic, Serveis Pedagògics:
https://www.patrimonigava.cat/oferta-educativa
Wiquipèdia:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Mines_de_Gav%C3%A0
Consorci de Turisme del Baix Llobregat
https://www.turismebaixllobregat.com/ca/organitzat/oci/parc-arqueologic-mines-de-gava

Esther Hachuel
Directora del CECBLL