El sentit de ser dels centres i entitats d’estudis

Recentment he estat obsequiada amb una gran festa sorpresa organitzada per les meves companyes i companys del CECBLL amb motiu de la meva jubilació. Encara ara m’emociono en recordar-ho.

Aquest acte de generositat em va portar a fer una reflexió que us comparteixo. La trobada va aplegar persones vinculades a les diferents etapes de la meva vida laboral: la Universitat Autònoma de Barcelona, on vaig exercir la docència i la gestió universitària com a professora associada entre el 1986 i el 1999; l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, on vaig ser regidora de Cultura i d’Educació; i una àmplia representació del CECBLL, institució en la qual tanco la meva vida professional i on he estat vinculada a projectes de recerca, de divulgació, de defensa i preservació del patrimoni, de memòria democràtica, etc.

Queda clar que he dedicat la meva vida – laboral i personal – a l’àmbit de la cultura i del coneixement.

Confesso que he gaudit profundament d’aquest trajecte professional; que he cregut fermament en tots i cadascun dels projectes que he contribuït a impulsar o a desenvolupar; i que el balanç és de constant aprenentatge i de gratitud vers les persones amb les que he compartit camí.

Ara bé, des d’aquest bagatge em permeto plantejar una qüestió essencial amb l’objectiu de compartir-vos la meva resposta: ¿quina és la raó de ser dels centres d’estudis o entitats de recerca local (que conec bé) en un context on les universitats (que també conec bé) tenen assignada oficialment la funció d’investigar i generar coneixement? Quin és el nostre valor afegit, si és que en tenim?

M’aventuro a orientar una resposta: l’existència dels centres d’estudis no solament té un sentit ple, sinó que ambdues esferes es complementen i s’enriqueixen mútuament. Universitats i centres ocupen espais propis, amb funcions singulars i indiscutibles. No és casualitat, doncs, que una part significativa del personal docent i investigador universitari formi part activa de les entitats d’estudis locals.

La primera diferència fonamental rau en el fet que els centres d’estudis són interdisciplinaris: no es delimiten per matèries o disciplines, sinó per coordenades geogràfiques i humanes. És cert que les especialitats territorials existeixen en l’àmbit universitari, on també es caracteritzen per ser interdisciplinàries. Són els anomenats Area Studies. Però acostumen a acotar grans regions, sovint molt distants —com el grau en Estudis d’Àsia Oriental de la UAB o el màster en Estudis Llatinoamericans de la UB. En canvi, els centres d’estudis, arrelats al territori immediat on s’insereixen, treballem de manera interdisciplinària en àrees i dinàmiques locals que, pel seu abast micro, rarament reben l’atenció prioritària de l’acadèmia. Però oblidem que la recerca local nodreix sí o sí la història general. És innegable, per exemple, que l’estudi sobre l’exili al Baix Llobregat aportarà de ben segur coneixement sobre l’exili a Catalunya.

En segon lloc, les universitats no sempre ho tenen fàcil per completar el que anomenem el “cicle integral de la recerca”, és a dir, la transferència i el retorn social de la ciència. He pogut veure com, de vegades, les universitats troben dificultats per accedir a canals de difusió ciutadana i, de manera puntual, es recolzen en els centres d’estudis per vehicular la disseminació dels seus resultats. Per contra, les entitats d’estudis mai concebem que una recerca finalitza quan s’acaba la fase d’investigació, sinó que el seu últim moment està en la transmissió a través de llibres, conferències, exposicions, materials didàctics, itineraris… La difusió és consubstancial a la recerca, el punt que tanca el cicle.

Una altra diferència es troba en les metodologies i en les formes socials del coneixement. Si bé les línies de recerca formal que desenvolupem des de les nostres associacions s’ajusten rigorosament als estàndards de qualitat científica, d’altres iniciatives de coneixement del territori s’articulen des de dinàmiques participatives i no estrictament ajustades a les normes de la ciència. Però són igualment útils. Un exemple paradigmàtic són els Premis de Reconeixement Cultural del Baix Llobregat, els quals, mitjançant la promoció de candidatures, no solament tenen com a objectiu premiar, sinó també cartografiar i fer emergir els projectes innovadors que s’estan gestant a la comarca. En definitiva, conèixer.

En conclusió, el paper dels centres i entitats d’estudis es manté per si mateix; no resta espai ni és invalidat per les funcions de la universitat. Ben al contrari, la vitalitat dels centres d’estudis afavoreix sinèrgies col·laboratives indispensables entre la institució universitària, la ciutadania i el territori. Aquestes aliances es concreten en l’acollida, per part dels centres d’estudis, d’alumnat en pràctiques, en l’impuls de projectes de recerca capaços d’incorporar joves investigadors/res universitaris, en l’oferta de suports per a la publicació de treballs o en la promoció d’iniciatives conjuntes que arrelen la universitat en la realitat social que l’envolta.

Potser és precisament aquest sentit vital – més enllà del purament acadèmic – i la dimensió associativa i oberta el que constitueix la clau de volta dels centres d’estudis, i la raó última per la qual cal protegir-los, impulsar-los i reconèixer-los tant des de la ciutadania com des de les administracions i les universitats. Estaria bé un pla d’actuació conjunta en alguns àmbits.

Esther Hachuel, directora del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat