L’article del mes per Esther Hachuel

Qui decideix el nostre patrimoni? El cas -trist- del pont de Can Capellans sobre el Canal de la Infanta

Aquestes línies tenen un caràcter clarament pòstum. El pont de Can Capellans, que originàriament havia servit per donar accés a la finca del mateix nom tot salvant el Canal de la Infanta i la via del tren, ha estat enderrocat fa uns dies. Era un pont d’una gran singularitat arquitectònica, construït segurament quan s’inaugura, a mitjans del segle XIX, la línia fèrria entre Barcelona i Molins de Rei.
De res han servit la seva antiguitat ni la seva eloqüència històrica. Ni les reivindicacions i arguments que sobre el conjunt del Canal i sobre els seus diversos elements arquitectònics hem anat fent des de l’any 2007 el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat i la seva Comissió Cívica del Patrimoni. Ni les moltes accions de defensa dutes a terme per la Plataforma Protegim el Canal de la Infanta a partir de l’any 2011. Ni la proposta de resolució que la Diputada hospitalenca Anna Simó va presentar al Parlament (2011), instant el Govern de la Generalitat a declarar el Canal patrimoni cultural català. I ni tan sols la recomanació que va fer la Direcció General de Patrimoni Cultural en el sentit que els ajuntaments declaressin BCIL els respectius trams de Canal (2012). Ni el llibre recentment publicat per l’Avenç de Cornellà amb la col•laboració, entre d’altres, del CECBLL (2015), que té per únic objectiu promoure la defensa del Canal.
Què ha passat? Què ha fallat?
El pont era propietat privada de la indústria que s’ubica en el mateix solar i va ser suficient una petició de llicència d’obra per demolir-lo.
Es podia enderrocar? Sí, ja que no tenia cap protecció legal. Per tant, la primera qüestió a destacar és aquesta, la manca de protecció en un element tant reivindicat com el Canal de la Infanta. Ara per ara, un catàleg de patrimoni que hagués inclòs el pont de Can Capellans hauria estat l’únic instrument per a la seva conservació.
Ara bé, tant si els catàlegs existeixen com si no, com és el cas de Molins de Rei, hem de tenir present que els processos de patrimonialització són sempre vius. Que el que avui és una simple estructura arquitectònica demà la ciutadania col·lectivament comença a contemplar-la com a patrimoni. Per tant, només vies de comunicació ben establertes entre els departaments municipals d’urbanisme i els de cultura són l’autèntica garantia del patrimoni que ens envolta. Si tot ho deixem en mans de la legalitat, no pararem de perdre patrimoni: molts catàlegs són ja antics, amb uns 30 anys d’existència, i no han passat per una revisió; d’altres municipis encara no en tenen de catàleg. I, fins i tot els que el tenen actualitzat, poden trobar-se amb processos de patrimonialització col•lectius, cívics, que responsables polítics i tècnics hauran d’escoltar. Si no és així, qui decideix el nostre patrimoni?

Sant Feliu de Llobregat, gener de 2016

Esther Hachuel