El repte energètic

/by

L’actual guerra que s’està lliurant a l’Orient Mitjà, entre els EUA-Israel i l’Iran, especialment al Golf Pèrsic, torna a posar l’energia al centre de les preocupacions – juntament amb tots els aspectes humanitaris, polítics i de tota mena que comporta el conflicte – i en concret la disponibilitat d’energia fòssil, tant petroli com gas. Paradoxalment aquesta guerra torna a posar sobre la taula a tot Europa el tema de la dependència energètica i de l’auto-abastiment, on les renovables tenen una importància de primer nivell en el moment en què tot de veus, tant a dins d’Europa com des d’altres indrets, estan pressionant per a que la UE rebaixi substancialment els objectius de la seva política verda i augmenti la seva despesa militar.

Aquest mes d’abril a Catalunya s’ha obert el  període d’exposició pública i participació ciutadana per al Projecte de Decret del PLATER (Pla Territorial Sectorial per a la Implantació de les Energies Renovables a Catalunya)    (https://dogc.gencat.cat/ca/document-del-dogc/?documentId=1043046).

De manera resumida, el PLATER assigna la potència a instal·lar en energia solar fotovoltaica i eòlica a cada comarca amb objectiu 2050. Pel que fa al Baix Llobregat assigna 1.089,8 MW instal·lats fotovoltaics i 56,2 MW instal·lats eòlics terrestres. 1.145 MW d’un total de més de 56.000 MW per a tot Catalunya. Tot just un 2% per a una comarca on hi habita l’11% de la població catalana i que també genera l’11% del PIB català. En el cas del Baix Llobregat la major part de la potència fotovoltaica instal·lada és en teulats industrials (876 MW) quedant la resta per a sòls artificialitzats (126 MW) i sòl agrícola amb només 87 MW.

En les 1es Jornades de Transició Energètica i Territori (TEiT) organitzades pel CMES, conjuntament amb el CECBLL, entre d’altres, celebrades el 2021 (aquí), on més que de potència instal·lada tractava el tema en termes d’energia generada i de superfície necessària; s’indicava la necessitat de dedicar 13.500 Ha – sense diferenciar tipus de superfície – de la comarca per a cobrir les necessitats pròpies de generació d’energia elèctrica  – a raó de 85m2/hab – de les quals la pròpia comarca només en podia aportar 7.000. La conclusió era que faltarien 6.500 Ha que “s’haurien d’obtenir en un escenari de transversalització de riquesa, de descentralització d’economies productives i, per tant ,també de creació de nous llocs de treball per a les comarques aportadores”.

A efectes de consum energètic la IA – Intel·ligència Artificial – i en general tot el tractament digital de dades, està apareixent com un gran consumidor d’energia (i també d’aigua). La Generalitat te aprovat el pla estratègic per a la implantació de centres de dades a Catalunya, amb una potència total d’uns 2.000 MW dels quals entre 300 i 500 MW correspondrien al Baix Llobregat.

Val a dir que l’electrificació del consum d’energia té un bon plec d’avantatges, però que es tracta d’un tema força més complex:  amb quines fonts d’energia generem l’electricitat; quin paper hi juguen les energies renovables i, com hem vist, quines afectacions tenen sobre el territori; quina xarxa de distribució es requereix i amb quines característiques; quin model de generació i distribució: xarxes de generació i distribució locals integrades o grans centres productors i distribuïdors; o també quina robustesa és dona a tot el sistema, entre d’altres aspectes. I en aquest darrer tema cal recordar la històrica apagada general a tot l’Estat de fa tot just un any, de la qual, hores d’ara, encara no s’ha dictaminat la causa i origen que per altra banda no és desconegut dins el sector; com ha estat publicat. Quan el que està en joc són quantitats enormes de diners, la veritat és sobrera.

La vida al Centre

En aquest butlletí, com sempre, us exposem els actes que hem organitzat des del Centre o hi hem col·laborat durant aquest mes d’abril així com l’agenda prevista per al mes de maig. Us vull remarcar l’èxit de dos grups d’activitats: els itineraris / sortides de camp i els actes literaris i editorials vinculats a la celebració de Sant Jordi (aquí i aquí).

I el mes de maig ja arrenquem la dimensió pública de la 13ª edició dels Premis de Reconeixement Cultural del Baix Llobregat (aquí); actes a la Colònia Sedó (aquí) i més itineraris per la comarca (aquí), així com una sèrie d’exposicions (aquí).

I no podem deixar d’expressar i compartir la nostra alegria per la Creu de Sant Jordi atorgada enguany a Maite Carranza, gran col·laboradora del Centre. Felicitats Maite!!

“CLEMENTINA ARDERIU: Si visc no visc” per Carme Sanmartí

/by

Nascuda a Barcelona l’any 1889, filla de l’ argenter Pere Arderiu i de Neus Voltas,   Clementina Arderiu des de ben jove va manifestar la seva sensibilitat per la llengua i pel so de les paraules. Tocar el piano la va ajudar a valorar la música de la parla.  L’any 1912 es va presentar als Jocs Florals de l’Agrupació Excursionista Déu i Pàtria i va guanyar la Flor Natural, el màxim guardó. El jurat del certamen el presidia Carles Riba que, amb dinou anys ja era un jove prometedor.

L’any 1916  es casà  amb Carles Riba  i publicà Cançons i Elegies, recull amb el que  va començar la seva  carrera literària.  Instal·lats al barri del Putxet de Barcelona i gaudint de temps i  de la llibertat de decidir les seves vides, el 1920, després d’un viatge a Itàlia,  va publicar un nou recull amb el títol Alta Llibertat. Durant la dècada dels anys vint, varen alternar els naixements  dels quatre fills amb viatges a l’estranger.

Amb el primer dels fills, Jordi,  van viatjar a Alemanya per tal que Riba ampliés estudis a la Universitat de Munic, i poc després,  tingueren l’Oriol. Uns anys més tard, i poc abans del seu viatge a París, en plena  dictadura de Primo de Rivera,  Riba va ser destituït de l’Escola de Bibliotecàries i va passar a treballar per la Fundació Bernat Metge.  L’estiu de l’ any següent al naixement d’ Eulàlia, 1927, van visitar Grècia, un viatge mític per a la parella.  El 1928  va néixer Francesc, el darrer fill, amb síndrome de Down, que morí encara petit.

Després d’un llarg període sense publicar, l’any 1936  s’edità Poemes, que inclou els dos  llibres anteriors més Cant i paraules  i el 1938 guanyà el Premi Joaquim Folguera per Sempre i ara. Arderiu se sentia privilegiada per haver tingut l’oportunitat de viatjar i aquesta experiència es reflecteix en la seva obra poètica.

El final de la guerra civil va significar l’exili per a la parella. Tot i que no volien marxar, Pi i Sunyer, conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, els va anar a recollir juntament amb els seus fills, per tal que sortissin cap a França amb altres membres de la Institució de les Lletres Catalanes.  L’exili els va comportar un recorregut fins a Boissy-la-Rivière, i Isle-Adam, prop de París i, després de l’ocupació nazi, es van desplaçar primer a Bordeus i posteriorment a Montpeller. Va ser un període de patiment, dur i trist. L’any 1943 van tornar a Catalunya travessant  a peu la frontera.

El retorn també va ser trist, malgrat l’alegria de veure els seus dos fills que havien retornat abans, i la resta de la família. Van arribar amb la salut delicada i Carles Riba inhabilitat,  de manera que per sobreviure  va haver de fer feines allunyades de la seva llengua i la seva especialitat.  L’any  1946  Clementina Arderiu publicà Sempre i ara.  En motiu dels seixanta anys de Carles Riba l’any 1953, un grup d’intel·lectuals i artistes li regalà una casa de pescadors a Cadaqués. La iniciativa sorgí de Rosa Leveroni, antiga alumna de l’Escola de Bibliotecàries i a partir d’aquell moment la parella passà temporades en aquesta vila marinera. El 1958 Clementina  guanyà el premi Ossa Menor pel llibre És a dir, publicat el 1959, el mateix any de la mort de Carles Riba. Arderiu continuà visitant durant molts anys la seva cambra  de Cadaqués amb vistes al mar.

El darrer poemari el publicà el 1969 amb el títol L’esperança encara.  Actualment tota l’obra de la poeta està compilada en el volum Clementina Arderiu. Jo era en el cant . Obra poètica 1913-1972 (2012) i reeditada l’any 2026.  Morí l’any 1976.

Arderiu tenia poques predecessores en llengua catalana i se la considera una veritable  capdavantera. En la seva poesia hi trobem una clara influència de la poesia popular en l’estructura, la mètrica i també en els temes, però sempre amb un estil molt depurat. Tenia assumit el seu paper de  senyora i mestressa, però alhora se sentia singular. Ella  tenia una ampla formació, viatjava a altres països,  assistia a converses transcendents,  se la considerava en els ambients literaris i se li valorava la seva poesia amb premis.  Els seus poemes íntims i sempre musicals, tenen un contingut molt més ric i agut del que sembla a primera vista.

Presentació del llibre “La petjada alimentària de Barcelona”

/by

Dimarts 21 d’abril l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat, juntament amb el CECBLL, organitzaren la presentació d’aquest llibre La petjada alimentària de Barcelona: Xarxes de proveïment i transformacions agràries (segles XI-XXI). Les ponències es van centrar amb l’impacte de les xarxes de proveïment a Barcelona enteses des de l’impacte que tenien al Baix Llobregat.

L’acte va contar amb la presència de diversos autors de llibre: Mercè Renom, que va explicar l’evolució general de la petjada alimentària de Barcelona i en específic al Baix Llobregat, i l’article sobre la xarxa de mercats a l’edat mitjana de Maria Soler, que es va haver d’excusar; Jordi Planas explicà l’article treballat per la nostra estimada Gemma Tribó “L’especialització agrària del Baix Llobregat per al mercat urbà de Barcelona, 1860-1930”; i Mari Luz Retuerta, que compartí el seu article “El fruiterar de la vall baixa del Llobregat: una especialització primerenca per a la demanda barcelonina, segles XVI-XVIII”.

Planas, Jordi; Renom, Mercè; Tello, Enric. (eds.). La petjada alimentària de Barcelona: Xarxes de proveïment i transformacions agràries (segles XI-XXI). Lleida: Pagès editors, 2025           

Com s’ha alimentat Barcelona al llarg de mil anys? El volum La petjada alimentària de Barcelona. Xarxes de proveïment i transformacions agràries (segles XI-XXI), coordinat per Jordi Planas, Mercè Renom i Enric Tello, respon aquesta pregunta amb una mirada ambiciosa i coral. El llibre aplega vint-i-dos especialistes de disciplines diverses per reconstruir, per primera vegada de manera integrada, les xarxes que han fet possible alimentar la ciutat des de l’edat mitjana fins avui.

El punt de partida és clar: cap ciutat no creix sense garantir el seu proveïment. Barcelona n’és un exemple eloqüent. Dels 30.000 habitants del segle XIII als prop d’1,7 milions actuals —fins a cinc milions si es compta la conurbació—, l’expansió urbana ha anat de la mà d’una transformació profunda del seu entorn agrari. Alimentar la ciutat ha implicat ampliar l’abast territorial, especialitzar conreus, millorar transports i articular mercats cada cop més complexos.

El volum s’inscriu en el projecte Alimentar Barcelona del MUHBA i amplia els continguts de l’exposició homònima (2021-2022). Amb disset contribucions, s’estructura en tres grans blocs que recorren des dels mercats medievals fins als reptes contemporanis.

La primera part se centra en els mercats alimentaris de la Barcelona medieval i moderna, amb treballs de Maria Soler Sala sobre la xarxa de mercats medievals; Antoni Riera Melis sobre el proveïment de cereals a la baixa edat mitjana; Mercè Renom Pulit sobre el govern del proveïment en època moderna; M. Luz Retuerta sobre l’especialització fructícola del Baix Llobregat; Llorenç Ferrer-Alòs sobre la geografia agroalimentària entre 1750 i 1850; i Francesc Nadal i Meritxell Gisbert sobre el paisatge agrícola del Pla de Barcelona a partir de la cartografia del segle XIX.

La segona part aborda els processos d’especialització i l’ampliació de la petjada alimentària entre els segles XIX i XX. Hi destaquen els estudis d’Enric Tello, Jordi Planas, Josep Colomé-Ferrer i Raimon Soler Becerro sobre l’expansió vitivinícola i els canvis en la producció de cereals; Ramon Ramon-Muñoz sobre el sector de l’oli d’oliva; Lluís Parcerisas sobre la transformació agrària del Maresme; Gemma Tribó Traveria sobre l’especialització del Baix Llobregat; i Jordi Planas sobre l’expansió ramadera al Vallès Oriental.

La tercera part analitza el pas cap a un sistema agroalimentari contemporani, marcat per la industrialització i els debats sobre sostenibilitat. Inclou les aportacions de Manuel Guardia i José Luis Oyón sobre la transformació del mercat central, del Born a Mercabarna; d’Enric Tello, Claudio Cattaneo, Vera Sacristán i Joan Marull sobre els canvis en el paisatge agrari metropolità (1956-2009); de Sònia Callau amb una visió retrospectiva del proveïment; i d’Amanda Herrero i Ana Moragues-Faus sobre l’estratègia alimentària de Barcelona.

El volum s’obre amb una introducció dels editors i es tanca amb una cloenda que proposa una lectura de llarga durada de la petjada alimentària de la ciutat.

Més enllà de la reconstrucció històrica, el llibre dialoga amb debats ben actuals. En un context marcat per la sostenibilitat i la sobirania alimentària, la història del proveïment de Barcelona ofereix claus per repensar la relació entre ciutat i territori. La mirada sobre aquests espais, com el Baix Llobregat, ho recorda amb claredat: el futur del sistema alimentari també es juga en la proximitat.

Clementina Arderiu. Clementina em dic, Clementina em deia.

/by

El dimecres 22 d’abril  es va fer un acte a l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat, organitzat pel mateix Arxiu i pel Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat,  per commemorar els cinquanta anys de la mort de la poeta Clementina Arderiu. Van obrir l’acte Andreu Felip, director dels Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat, Lídia Muñoz, consellera comarcal de Cultura, i Jordi Sicart, president del Centre d’Estudis Comarcals, que van destacar l’oportunitat que oferia l’efemèride per situar l’obra de la poeta en el lloc que li correspon dins la literatura catalana.

Sobre Arderiu en van parlar Maria Callís, comissària de l’Any Clementina Arderiu, i Caterina Riba. Callís, gran coneixedora de l’obra de la poeta, explicà la cronologia de la producció poètica, recollida en sis llibres publicats entre 1916 i 1969, reunits  ara en una edició conjunta, i l’estreta relació entre la publicació de cadascun dels seus llibres amb la seva vida.  Entre altres aspectes va destacar que l’any 1912  va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de l’Agrupació Excursionista Déu i Pàtria, i que arran dels Jocs Florals va conèixer Carles Riba, amb qui es va casar.

Caterina Riba va aprofundir en la recepció de l’obra de Clementina Arderiu. Destacà l’escassa atenció que li van prestar els crítics de la seva època com Josep Pla, que en el capítol dedicat a Riba en la seva obra Homenots, no la cita en cap moment, posant de manifest la dificultat de les escriptores d’ocupar un lloc en la literatura en un context dominat pels homes. Va ser Maria Mercè Marçal qui va recuperar la seva obra, Montserrat Roig qui la va entrevistar i Pau Riba, el seu net, qui va popularitzar alguns dels seus poemes en el disc De Riba a Riba, on canta poemes del seu avi Carles Riba i de la seva àvia Clementina Arderiu.  Caterina Riba també va destacar la petjada de les vicissituds de la vida de la poeta en cada un dels reculls: el premi literari,  la llibertat dels primers anys, el naixement dels fills i els viatges a Itàlia, Alemanya i Grècia, l’exili al final de la guerra civil, el difícil retorn i la pèrdua del seu marit i company.

A continuació Miquel Pérez Latre, arxiver de l’Arxiu Nacional de Catalunya, va explicar les característiques del fons Riba-Arderiu que hi tenen dipositat a disposició de les consultes dels investigadors i, abans de tancar l’acte , dos  nets de la poeta, Carles i Jaume Riba, van explicar alguns records de la seva àvia. L’acte el va tancar l’alcaldessa de Sant Feliu.

L’Arxiu està precisament situat al carrer Clementina Arderiu,  tal com es va explicar, una creadora de poesia íntima, musical, fruit d’un treball d’orfebreria lingüística que ens recorda que era filla d’un argenter i coneixia  molt bé l’ofici.

Visita a les basses de Sant Vicenç dels Horts de la ma de la CUADLL

/by

El dissabte dia 25 d’abril el CECBL vam organitzar conjuntament amb la Comunitat d’Usuaris d’aigües del delta del Llobregat (CUADLL) la visita a una de les infraestructures que formen part del sistema de recàrrega de l’aqüífer del delta del Llobregat. La visita va estar guiada per l’equip tècnic de la CUADLL.

Durant la primera part l’Enric Queralt, el director tècnic, va explicar de manera extensa el sistema Ter-Llobregat (ATL). Es tracta de la xarxa d’abastament d’aigua que dona servei a més de 5,5 milions de persones. És una infraestructura estratègica que connecta les conques d’aquests dos rius per donar servei a l’àrea de Barcelona.

Les explicacions de l’Enric van passar de l’àmbit general del sistema Ter-Llobregat a l’àmbit més concret del riu Llobregat. El nostre riu té tres “magatzems” d’aigües subterrànies estratègics pel país. La cubeta d’Abrera, la cubeta de Sant Andreu i l’aqüífer del delta i la vall baixa del Llobregat.

L’aqüífer del delta del Llobregat és una de les estructures geològiques i estratègiques més importants de Catalunya. És un sistema de capes de graves i sorres situat sota el delta que actua com un gran dipòsit natural. De l’aqüífer s’extreu l’aigua per abastament d‘ús de boca, per ús industrial i en molta menor mesura per a ús agrícola. Per aconseguir preservar en condicions de quantitat i qualitat adequades la reserva d’aigua, la CUADLL en fa una gestió acurada, fent seguiment de tots els paràmetres que permeten tenir un coneixement profund de l’estat de l’aqüífer. El Projecte europeu CLEPSYDRA ajuda precisament a aquesta monitorització.

Una de les gestions més importants que es fa és la recàrrega. Per tal de compensar les extraccions d’aigua, és important fer aportacions. Una de les infraestructures per infiltrar aigua a l’aqüífer per compensar les extraccions són les basses de recàrrega. L’Esther, tècnica de la CUADLL ens va fer una explicació acurada de quin és el funcionament d’aquestes basses i en concret de les de Sant Vicenç dels Horts.

Durant el període de sequera dels darrers anys, l’aqüífer del delta del Llobregat va tenir un paper fonamental que va permetre no haver d’aplicar restriccions dràstiques en el consum de l’aigua. La feina que fa la CUADLL i el coneixement tècnic de l’aqüífer per millorar-ne la seva gestió és molt notable i és una referència per altres zones de Catalunya.

Conèixer de primera mà el funcionament de la CUADLL i de l’aqüífer de la mà de l’equip tècnic va ser tot un privilegi, que ens va fer adonar de la importància d’aquest recurs.

La Ruta del Vidre de Cervelló

/by

Dissabte 18 d’abril gaudírem d’una interessant visita per LA RUTA DEL VIDRE DE CERVELLÓ. Aquesta passejada forma part del projecte “Racons del Baix”. Es tracta d’una iniciativa que vol descobrir i posar en valor el territori a través de la mirada de les entitats d’estudi. Els esplèndids amfitrions que ens acolliren, eren els homes i dones membres del Grup de Recerca de Cervelló. Parlem d’una activitat  proposada i impulsada en el marc de la  9a Trobada d’Entitats d’Estudis del Baix Llobregat, celebrada a Olesa de Montserrat el 29 de novembre del 2025.

La història del vidre a Cervelló és un dels pilars del desenvolupament industrial d’aquest municipi, així com informa de l’evolució de les tècniques de bufat i fabricació massiva d’objectes de vidre d’ús quotidià. Cervelló oferia una combinació ideal de recursos: proximitat a Barcelona per a la comercialització, abundància de llenya (combustible per als forns) i sorra de qualitat a les rieres properes.

La visita s’inicià i clogué a Cal Badia, al carrer Major, 93, seu social del Grup de Recerca.  En el recorregut es pogueren visitar diferents indrets vinculats amb la producció del vidre, amb els habitatges dels treballadors i amb la casa gran d’un dels patrons, la família Mensa, alhora que es visità la interessant església parroquial dedicada a Sant Esteve esplèndidament decorada amb ceràmica policromada.

A les restes de la fàbrica de vidre, que encara s’hi conserva alguna xemeneia i les restes d’un forn, s’hi executarà un projecte d’habitatges (HPO) promogut des de l’IMPSOL, serà molt interessant que el projecte contempli algun espai que serveixi per il·lustrar la memòria d’aquesta important activitat que forma part del patrimoni industrial de la comarca.

Creu de Sant Jordi per a l’escriptora Maite Carranza, col·laboradora del CECBLL

/by

L’escriptora Maite Carranza Gil-Dolz del Castellarha estat guardonada amb una de les Creus de Sant Jordi del 2026 per la seva trajectòria a la literatura infantil i juvenil. L’autora, nascuda a Barcelona però vinculada a Sant Feliu de Llobregat, estreta col·laboradora del CECBLL, va recollir la distinció en un acte celebrat el 21 d’abril a la sala oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya i encapçalat pel president de la Generalitat, Salvador Illa.

Escriptora, guionista, antropòloga i docent, Maite Carranza ha produït una obra extensa, amb més de setanta llibres publicats i traduïts a nombroses llengües, que han contribuït a formar generacions de lectors. També ha treballat com a guionista de televisió i professora d’escriptura audiovisual, i ha exercit l’activisme en defensa dels drets dels autors. La seva obra aborda sovint temes socials complexos amb sensibilitat i compromís. Anteriorment havia estat reconeguda amb diversos premis literaris, entre els quals el Folch i Torres, el Joaquim Ruyra, l’Edebé, el Vaixell de Vapor, el Crítica Serra d’Or, el Nacional de Literatura Infantil i Juvenil i el Cervantes Chico.

Carranza va intervenir en l’acte de lliurament de les Creus de Sant Jordi en nom dels premiats a títol individual. En el seu discurs va voler donar veu a dos col·lectius “silenciats”: els escriptors de literatura infantil i juvenil i els guionistes de ficció televisiva, que sovint treballen de manera anònima darrere les pantalles o a les biblioteques per fomentar l’esperit crític i la imaginació dels més joves.

Des de la tribuna, Carranza va alertar sobre la situació precària dels joves actuals, que s’enfronten a la crisi de l’habitatge, la pressió de les xarxes socials, la intel·ligència artificial i l’angoixa pel futur del planeta. Adreçant-se al conjunt dels assistents, va instar-los a fer polítiques que no “domestiquin”: que donin resposta a les necessitats materials, però que també afavoreixin una cultura que plantegi preguntes incòmodes i que no “edulcori” la realitat, amb l’objectiu d’empoderar els joves per canviar el món i recuperar l’esperança. “Retornem-los la il·lusió i el futur”, va concloure.

En el mateix acte van rebre el guardó 19 personalitats més (tres de les quals a títol pòstum) i 10 entitats, que el Govern, a proposta de la consellera de Cultura, considera que han prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o en el pla cívic i cultural.

La Creu de Sant Jordi és un dels màxims reconeixements que pot rebre una persona per part de la Generalitat de Catalunya. La distinció, que s’atorga cada any poc abans de la diada del patró, es va crear el 1981 amb la finalitat de distingir les persones naturals o jurídiques que, pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats al país.

Assistim a l’entrega de Premis Ciutat de Cornellà

/by

Abril, mes de roses i llibres, és també mes de premis, com els premis Ciutat de Cornellà  que van ser atorgar el passat  17 d’abril a l’Auditori de la ciutat. Tal com recull la web de l’ajuntament “ Els premis Ciutat de Cornellà tenen l’objectiu de reconèixer de manera pública i solemne el treball que persones i entitats han realitzat a la ciutat en diferents àmbits, i el seu esforç en benefici de la ciutadania. La convocatòria se celebra cada dos anys, des de 1999. Les candidatures, que han estat proposades per persones i entitats, són valorades per un jurat format per representants de la ciutadania i dels diferents grups polítics municipals. En cadascuna de les cinc categories, Acció Cívica, Economia, Humanitats, premi Especial i premi d’Honor, s’atorga un reconeixement individual i un col·lectiu.

Amb el president del CECBLL vàrem asistir a un Auditori que va lluir ple d’entitats i persones de la ciutat i d’arreu, així com  les diverses autoritats que acompanyaven a l’alcalde, Sr. Antoni Balmon. Els parcs públics, les places, van centrar l’eix de l’acte com espais de diàleg, de trobada, de convivència i de joc. A través dels parcs de la ciutat vam poder conèixer les iniciatives guardonades i fer un recorregut pels projectes i trajectòries.

Durant la gala, conduïda per la periodista cornellenca Marta Romagosa, van tenir lloc les actuacions musicals de Judit Neddermann i Derio Barroso, i l’espectacle de màgia de Magow i Mireia. Així com actuacions d’entitats locals; Esbart Dansaire i Coro rociero de la Hdad. Del Rocío…

Aquí informació de les i els guardonats: https://www.cornella.cat/

Una festa participativa i dinàmica impregnada d’optimisme en la que es reclamava i es valorava la convivència com l’element vertebrador de la democràcia. Vam viure moments de sorpresa, riures i emoció i fent un reconeixement públic el talent i compromís social de persones i entitats amb els valors de la solidaritat, la convivència i els drets humans.. Enhorabona, els i les guanyadores.

Comença el cicle “De Rogent a Jujol”

/by

El dia 27 d’abril vam tenir ocasió d’escoltar a la Torre de la Creu de Sant Joan Despí, les dues conferències que obrien el cicle “De Rogent a Jujol”, un conjunt de xerrades orientades a donar a conèixer els principals arquitectes catalans. Podeu trobar més informació aquí.

La primera d’aquestes conferències la va impartir Jordi Rogent, arquitecte especialitzat en urbanisme i patrimoni arquitectònic, que va parlar del seu besavi, Elies Rogent, un arquitecte que va fer obres tant importants i emblemàtiques com l’edifici de la Universitat de Barcelona a la plaça de la Universitat.

La segona conferència la va anar a càrrec d’Assumpció Feliu Torras, doctora en història de l’art i activa defensora del patrimoni industrial, que va dissertar sobre la figura del seu besavi, Joan Torras Guardiola, pioner en la utilització del ferro en l’arquitectura a Catalunya. Tant és així que va acabar per fundar una empresa metal·lúrgica pròpia que va donar estructura a moltes construccions de la ciutat.

En definitiva, una doble lliçó magistral sobre dues figures que han deixat una important petjada a la ciutat de Barcelona i també en altres racons del territori.