Crònica sentimental del Nani

Ignasi Riera i Gassiot

05/01/1940 – 22/05/2025

Ignasi Riera i Gassiot va néixer a Barcelona el mateix any que Raimon, com un regal del dia de reis de l’any 1940 “quan encara no havien mort tots”. Nebot d’un poeta, Pere Quart, i fill d’un impressor. El seu pare treballava amb el paper, les lletres i la tinta:  el meccano d’impressor, les caixes amb les vint-i-set peces de l’abecedari —el mateix servien per a un poema que per a una targeta de visita—, li van marcar la vida. Les lletres que feien paraules, la llengua parlada i la llengua escrita. Els llibres.

Ell va venir al Baix Llobregat, a Cornellà, el 1969, a la Satèl·lit: el bosc de Sherwood per a la policia política. Ho vaig sentir parlar per primera vegada al Centre Social de Sants, el 1975, presentava un llibre: Simplemente María y su repercusión en  las clases trabajadoras, de Manuel J. Campo Vidal. Analitzava una radionovel·la d’èxit aclaparador sobre una modista de barri que arribava del poble a la gran ciutat. Intentava desxifrar les claus de la cultura sentimental de les protagonistes sense frase de l’emigració del camp a la ciutat: les dones. Va aparèixer ell, els cabells encargolats i negres, parlant dret passejant pel passadís, amb aquesta manera de moure les mans de predicador de la llibertat d’expressió, des de la punta dels dits fins al començament de l’avantbraç, mans incapaces d’estar quietes sense ficar cullerada. Sempre amb ironia, si no amb sarcasme.

Un any més tard, el 1976, publicaria un llibre a l’editorial Blume ex aequo amb José Botella: El baix Llobregat, 15 años de luchas  obreras, el primer llibre sobre el moviment obrer al Baix. El Nani era així, passava de la radionovel·la a la lluita sindical sense pestanyejar. Ell va donar la conferència de commemoració dels quaranta anys del nostre Centre d’Estudis, definia el riu Llobregat com un “riu feiner en un país de dropos i de retòriques buides”. “Les lluites obreres han posat lletra i música a la comarca”. Tocava tots els pals. Jo soc un tastaolletes, deia. Tenia una insaciable curiositat, utilitzava les anècdotes com una llanterna: per il·luminar la realitat.

Militava al PSUC: aquell miracle fins que es va partir en dos, encara que ell va ser parlamentari dues legislatures amb ICV-EUiA. Durant els quinze anys de regidor de Cornellà, va donar suport a un art humil en perill d’extinció, el dels pallassos. Col·laborador generós i amic del Centre d’Estudis, de la voluntat d’expandir cultura, coneixement i cohesió a la comarca. Li obsessionava la llengua, reclamava l’ escola pública i catalana per evitar una societat a dues velocitats, la dels qui parlen català i la dels qui parlen castellà. Ell ja havia conegut una altra immersió: la de la vida quotidiana de la Satèl·lit.

Va escriure a prop de cinquanta llibres, però El rellotge del pont d’Esplugues, premi Ramon Llull, va posar el nostre Baix Llobregat, la seva pàtria d’adopció, al mapa literari. El seu amor per Carmen el va portar a Madrid, ciutat més extrema, on els progres són més progres i els fatxes més fatxes, però va continuar col·laborant amb el CECBLL. Com a comiat, millor donar-li la paraula un cop més al Nani:[1]

“Fa un grapat d’anys,  una dona amiga   –que apareixia en una novel.la meva i que es passava la vida dient que esperava l’hora per tocar el dos i fugir d’una Catalunya on se seguia sentint forastera–  va haver d’enterrar el seu fill, mort en un accident laboral. Vaig ser amb ella moltes setmanes: la visitava cada dia, la portava a dinar a casa nostra… Al cap d’un temps, jo gosava preguntar-li: “Ara, Dolores, ja pots tornar a la teva terra!” Se’m va girar, amb cara de ràbia i de pena: “No has entendido ná de ná de ná:  una es de donde ha nacido, sí, pero, sobre todo, del lugar en donde están enterrados los suyos. Yo ahora soy de aquí. Más que tú, Riera: más que tú”.

Aquesta és la veu que ha callat, la que ja trobem a faltar. Descansa en pau Nani, amic i company del CECBLL.

[1] Article  al CECBLL l’1 de juny 2016: “

 

Jose Luís Atienza

Maig de 2025

Fotografies de Nani Riera amb Esther Hchuel, Genoveva Català i Conxita Sànchez entregant-li un record del 50è aniversari del CECBLL.