Al març, amb M de matrimoni

El concepte i el terme “patrimoni” tenen una clara arrel androcèntrica. Patri-moni esdevé clarament de pater. És el llegat del pare, per dir-ho d’alguna manera. Potser per això la historiadora Hellen Hertz es preguntava l’any 2002 en el seu article “Matrimoine” si hauríem gestionat igual el patrimoni si se n’hagués dit “matrimoni”, és a dir, el llegat de les mares. Probablement no.

Però a més d’aquest biaix en la mateixa denominació d’allò que considerem de valor cultural (històric, artístic, etnogràfic, etc.) – el patrimoni – trobem un biaix sobre l’univers de tot allò susceptible de ser-ho. Sempre serà més patrimoni un palau que un safareig. Una sala noble que una cuina. Un espai públic que un de privat. I això s’esdevé precisament del vincle que hi ha entre aquests elements i els homes o les dones. Què conservem, què patrimonialitzem, a què li donem valor… no és un fet intrínsecament unit als objectes mobles o immobles, materials o immaterials, sinó a l’escala social de valors. El patrimoni ve del passat, però el fem en el present. I tradicionalment hem menystingut el llegat de les dones i hem híper-valorat el dels homes.

Però a més d’aquest procedir, que alguns col·legues (em consta) entenen com un acte gairebé involuntari o reflex provocat per la forma en què ens han educat en aquest patriarcat ancestral, hi ha un altre potser encara més pervers: el d’amagar l’existència mateixa de les dones i el paper que han jugat en la generació de patrimoni cultural. I això no ha passat un cop i per atzar. Ha passat sistemàticament. Si analitzem la història del patrimoni català a fons, veurem que és un fenomen que es repeteix de forma escandalosa. I el Baix Llobregat no s’escapa a aquesta forma de fer.

L’any 2019, amb Conxita Sánchez, Neus Ribas i Montserrat Duran, vaig tenir l’oportunitat i el plaer de participar en l’elaboració d’una ruta feminista per Sant Joan Despí que va ser recollida en el llibre Trencadís Violeta[1] gràcies al suport de l’Ajuntament.
Aquella petita recerca estava orientada a crear un itinerari cultural per la ciutat en clau de vivències i d’experiències de dones, singulars i en col·lectiu indistintament. D’una banda vam poder comprovar que les dones hem deixat empremta en l’urbanisme de la ciutat. I de l’altre com sistemàticament, l’exercici del poder masculí ha mirat d’esborrar aquesta empremta. I no estem parlant d’esborrar el nom de dones transgressores. Simplement d’esborrar el nom de dones. Entre els casos més colpidors trobem el de Gabriela Frigola i el de Josefa Marsans Peix, unides per una injustícia. Gabriela (https://ca.wikipedia.org/wiki/Gabriela_de_Fr%C3%ADgola_Barbaza) va ser una de les primeres mestres d’un grup de nenes, càrrec que va exercir entre 1886 i 1925. Va rebre diversos reconeixements per la seva incansable tasca a favor de l’ensenyament de les noies i per la dignificació de les escoles. L’any 1925 la Junta Local d’Ensenyament va proposar a l’Ajuntament que la nova escola de nenes portés el seu nom. Però finalment l’escola es va dir “Agrupación Escolar Mixta Casas-Laporte”. Casas per Frederic Casas, qui “suposadament” va cedir els terrenys per fer-hi l’escola. I Laporte per l’alcalde del moment. De Gabriela res! Però encara hi ha més. Frederic Casas era el marit de Josefa Marsans, la dona que va cedir a títol pòstum els terrenys per a la construcció d’una escola. De fet, la mateixa escriptura de cessió del solar explicitava que la cessió es devia “…al deseo de complir la voluntat de su difunta esposa, Doña Josefa Marsans Peix, que en reiterades ocasiones le había expresado su propòsito de hacer algo a favor de dicho pueblo”. L’escriptura també deia que les parts s’obligaven a posar una placa per perpetuar la memòria de Josefa Marsans Peix, però això no va arribar a fer-se mai. I encara més, un carrer cèntric de Sant Joan Despí, porta el nom de Frederic Casas. De Josefa, res…

En el mateix llibret podeu trobar un altre cas d’injustícia. Poques vegades es parla del paper que van jugar les dones mecenes en la creació o la promoció d’arquitectura creativa i artística. El Trencadís Violeta recull dos casos flagrants: la Torre de la Creu i la masia de Can Negre, dos dels edificis més emblemàtics del modernisme i del Baix Llobregat, ambdós obra de Jujol. Amdós promocionats per dones.

La Torre de la Creu va ser un encàrrec de Josefa Romeu al llavors jove arquitecte, de qui era tia política. Jujol va tenir via lliure per fer el que volgués i Josefa va assumir els costos de l’obra.

La masia de Can Negre també té al darrere el mecenatge femení, en aquest cas d’Engràcia Balet Viñas, amiga íntima de Josefa Romeu i esposa de Pere Negre, propietari de la casa. El matrimoni va sufragar amb els respectius patrimonis la reforma que va transformar la vella casa pairal en l’actual puntal del modernisme. De fet, Jujol sí va mostrar aquest doble mecenatge incorporant mencions a l’arquitectura interior, com l’esgrafiat que es troba a la capella i que resa “Pere i Engràcia me feren”.

Tot això que explico no pretén aportar una visió pessimista o victimista. Ni ser una queixa. Ans al contrari, sense diagnòstic no hi ha cura possible. Per tant, només he volgut recordar en un mes de març que tenim molt per caminar i que el camí il·lusiona! Una petita solució inicial podria ser que els catàlegs de patrimoni i els itineraris culturals– basats sempre en el patrimoni – incorporessin la mirada feminista.

[1] SÁNCHEZ, C; HACHUEL, E; RIBAS, N; DURAN, M.: Trencadís violeta. El llegat de les dones de Sant Joan Despí. Edicions del Llobregat, 2019.

 

Esther Hachuel

Directora del CECBLL