Al març, amb M de matrimoni

/by

El concepte i el terme “patrimoni” tenen una clara arrel androcèntrica. Patri-moni esdevé clarament de pater. És el llegat del pare, per dir-ho d’alguna manera. Potser per això la historiadora Hellen Hertz es preguntava l’any 2002 en el seu article “Matrimoine” si hauríem gestionat igual el patrimoni si se n’hagués dit “matrimoni”, és a dir, el llegat de les mares. Probablement no.

Gabriela Frigola

Però a més d’aquest biaix en la mateixa denominació d’allò que considerem de valor cultural (històric, artístic, etnogràfic, etc.) – el patrimoni – trobem un biaix sobre l’univers de tot allò susceptible de ser-ho. Sempre serà més patrimoni un palau que un safareig. Una sala noble que una cuina. Un espai públic que un de privat. I això s’esdevé precisament del vincle que hi ha entre aquests elements i els homes o les dones. Què conservem, què patrimonialitzem, a què li donem valor… no és un fet intrínsecament unit als objectes mobles o immobles, materials o immaterials, sinó a l’escala social de valors. El patrimoni ve del passat, però el fem en el present. I tradicionalment hem menystingut el llegat de les dones i hem híper-valorat el dels homes.

Però a més d’aquest procedir, que alguns col·legues (em consta) entenen com un acte gairebé involuntari o reflex provocat per la forma en què ens han educat en aquest patriarcat ancestral, hi ha un altre potser encara més pervers: el d’amagar l’existència mateixa de les dones i el paper que han jugat en la generació de patrimoni cultural. I això no ha passat un cop i per atzar. Ha passat sistemàticament. Si analitzem la història del patrimoni català a fons, veurem que és un fenomen que es repeteix de forma escandalosa. I el Baix Llobregat no s’escapa a aquesta forma de fer.

L’any 2019, amb Conxita Sánchez, Neus Ribas i Montserrat Duran, vaig tenir l’oportunitat i el plaer de participar en l’elaboració d’una ruta feminista per Sant Joan Despí que va ser recollida en el llibre Trencadís Violeta[1] gràcies al suport de l’Ajuntament.
Aquella petita recerca estava orientada a crear un itinerari cultural per la ciutat en clau de vivències i d’experiències de dones, singulars i en col·lectiu indistintament. D’una banda vam poder comprovar que les dones hem deixat empremta en l’urbanisme de la ciutat. I de l’altre com sistemàticament, l’exercici del poder masculí ha mirat d’esborrar aquesta empremta. I no estem parlant d’esborrar el nom de dones transgressores. Simplement d’esborrar el nom de dones. Entre els casos més colpidors trobem el de Gabriela Frigola i el de Josefa Marsans Peix, unides per una injustícia. Gabriela (https://ca.wikipedia.org/wiki/Gabriela_de_Fr%C3%ADgola_Barbaza) va ser una de les primeres mestres d’un grup de nenes, càrrec que va exercir entre 1886 i 1925. Va rebre diversos reconeixements per la seva incansable tasca a favor de l’ensenyament de les noies i per la dignificació de les escoles. L’any 1925 la Junta Local d’Ensenyament va proposar a l’Ajuntament que la nova escola de nenes portés el seu nom. Però finalment l’escola es va dir “Agrupación Escolar Mixta Casas-Laporte”. Casas per Frederic Casas, qui “suposadament” va cedir els terrenys per fer-hi l’escola. I Laporte per l’alcalde del moment. De Gabriela res! Però encara hi ha més. Frederic Casas era el marit de Josefa Marsans, la dona que va cedir a títol pòstum els terrenys per a la construcció d’una escola. De fet, la mateixa escriptura de cessió del solar explicitava que la cessió es devia “…al deseo de complir la voluntat de su difunta esposa, Doña Josefa Marsans Peix, que en reiterades ocasiones le había expresado su propòsito de hacer algo a favor de dicho pueblo”. L’escriptura també deia que les parts s’obligaven a posar una placa per perpetuar la memòria de Josefa Marsans Peix, però això no va arribar a fer-se mai. I encara més, un carrer cèntric de Sant Joan Despí, porta el nom de Frederic Casas. De Josefa, res…

Josefa Romeu

En el mateix llibret podeu trobar un altre cas d’injustícia. Poques vegades es parla del paper que van jugar les dones mecenes en la creació o la promoció d’arquitectura creativa i artística. El Trencadís Violeta recull dos casos flagrants: la Torre de la Creu i la masia de Can Negre, dos dels edificis més emblemàtics del modernisme i del Baix Llobregat, ambdós obra de Jujol. Amdós promocionats per dones.

La Torre de la Creu va ser un encàrrec de Josefa Romeu al llavors jove arquitecte, de qui era tia política. Jujol va tenir via lliure per fer el que volgués i Josefa va assumir els costos de l’obra.

La masia de Can Negre també té al darrere el mecenatge femení, en aquest cas d’Engràcia Balet Viñas, amiga íntima de Josefa Romeu i esposa de Pere Negre, propietari de la casa. El matrimoni va sufragar amb els respectius patrimonis la reforma que va transformar la vella casa pairal en l’actual puntal del modernisme. De fet, Jujol sí va mostrar aquest doble mecenatge incorporant mencions a l’arquitectura interior, com l’esgrafiat que es troba a la capella i que resa “Pere i Engràcia me feren”.

Tot això que explico no pretén aportar una visió pessimista o victimista. Ni ser una queixa. Ans al contrari, sense diagnòstic no hi ha cura possible. Per tant, només he volgut recordar en un mes de març que tenim molt per caminar i que el camí il·lusiona! Una petita solució inicial podria ser que els catàlegs de patrimoni i els itineraris culturals– basats sempre en el patrimoni – incorporessin la mirada feminista.

[1] SÁNCHEZ, C; HACHUEL, E; RIBAS, N; DURAN, M.: Trencadís violeta. El llegat de les dones de Sant Joan Despí. Edicions del Llobregat, 2019.

 

Esther Hachuel

Directora del CECBLL

SANT JUST: Centre d’Estudis Santjustencs

/by

 

El Centre d’Estudis Santjustencs es va constituir com una associació cultural sense ànim de lucre el 15 de gener de 1988.

L’entitat té com a finalitats els estudis de la nostra localitat en els més diversos aspectes, així com vetllar per la conservació de tot allò que significa el nostre patrimoni artístic, arquitectònic o arqueològic considerat com a llegats inalienables de tot el nostre passat històric i alhora signes de la nostra identitat.

Principals projectes desenvolupats al llarg dels anys:

  • Organitzar conferències, cursos, excursions, exposicions o passejades per donar a conèixer els resultats de recerca i fer divulgació de la historia i el patrimoni local, comarcal o territorial.
  • Col·laborar amb altres entitats per desenvolupar els objectius de l’associació.
  • Custodiar i posar a disposició dels socis i la ciutadania la informació i documentació de l’associació.
  • Posar en pràctica qualsevol acte o activitat que la Junta Directiva i/o l’Assemblea aprovin realitzar d’acord amb l’objecte social de l’entitat.
  • Publicar el resultat de treballs de recerca inèdits que es realitzin sobre la nostra localitat i en siguin mereixedors pel seu contingut i rigor científic.

Principals projectes en marxa actualment:

  • Projecte d’Encesa de talaies des de la Penya del Moro.
  • Passejada per la Pedra Seca a Sant Just Desvern.
  • Curs de Coneixements Santjustencs sobre edificis rehabilitats.
  • Sortida cultural per Collserola visitant l’Observatori Fabra.
  • Passejada Literària d’Estiu sobre persones que donen nom als carrers.
  • Jornada Europea de Patrimoni sobre estucats de façanes.
  • Conferència a les Festes de Tardor.
  • Vetllada Poètica de Nadal.

Som l’entitat de referència per temes culturals a Sant Just Desvern, amb una massa social de 195 sòcies i socis.

La Penya del Moro de Sant Just Desvern

/by

Es tracta d’un petit turó de 275 m d’altitud snm situat a la Serra de Collserola, similar a altres de petita alçada i ben arrodonits que trobem en aquesta serrelada com el de Puig Madrona, per citar-ne un.

Dibuix de Till F. Teenck – Trabajo propio, CC BY-SA 2.5, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=2146491

En el seu cim, i dins el terme de Sant Just Desvern, a tocar de la  línia divisòria amb Sant Feliu, hi ha una torra medieval de planta circular d’uns 4 metres de diàmetre i de la qual només se’n conserva la base, amb una alçada de més d’un metre. L’origen d’aquesta torre se situa al segle X i cal atribuir-li funcions defensives i de domini visual del paisatge.  La visita permet veure que la torre està formada per dos llenços de paret concèntrics i adossats, però ben diferenciats. També podrem veure restes de murs d’altres construccions que es van annexar en algun moment a la torre tot formant un conjunt fortificat. Aquest conjunt ha estat restaurat i consolidat recentment gràcies a la intervenció del Consorci de Collserola i de l’Ajuntament de Sant Just Desvern.

A la prehistòria, durant l’anomenada Edat del Ferro, hi va haver al cim de la Penya del Moro un poblat ibèric datat entre els segles VI i inicis del III a.C. Les  campanyes d’excavacions arqueològiques que s’hi ha fet des de finals dels anys 70 han permès recuperar materials de la vida diària, com plats i vasos ceràmics, àmfores… Restes que permeten veure que el poblat de Sant Just mantenia connexions amb altres cultures fins i tot llunyanes. Entre aquest material arqueològic destaca una placa de plom amb una descripció en alfabet ibèric que es pot veure al Museu Arqueològic de Catalunya. Tot i que les lletres han pogut ser transcrites, encara no ens és possible saber què diu aquest text. D’altra banda les excavacions arqueològiques van permetre també conèixer la planta del poblat, és a dir, com es distribuïen els habitatges – per cert, semi excavats a la roca – al voltant d’un carrer principal.

En època ibèrica és habitual trobar assentaments humans dalt de turons, com una forma de defensa i de control visual del territori. A més, sabem que hi havia altres poblats propers, el  més important el del cim de Montjuic, però també al Puig d’Olorda, o al Puig Madrona i segurament al Puig d’Ossa. Està clar que entre ells matenien un contacte visual i relacions culturals i comercials.

La visita a l’indret, que es pot fer de forma lliure, permet gaudir d’un entorn natural i cultural molt interessants i d’unes vistes espectaculars sobre la plana del Llobregat i el massís del Garraf i l’Ordal. In situ trobem també plafons explicatius i un mirador que ofereix unes vistes de vertigen.

Recentment l’Ajuntament de Sant Just Desvern ha produït una exposició “Íbers”, sobre la gent que va viure a la Penya del Moro, i un llibre infantil L’Arrel, il·lustrat per Txell Ribes.

 

Esther Hachuel

Directora del CECBLL