Archive for month: novembre, 2018

L’especialització hortofructícola de la vall baixa: els establiments de planters. 

El naixement de la Fira de la Candelera, a Molins de Rei l’any 1851, dedicada als planters és testimoni de l’existència d’una especialització de la zona en planters hortícoles i d’arbrat i, en part, continua una tradició agrícola antiga de la que parlen els testimonis del segle XVIII, estimulada sens dubte per la proximitat al mercat barceloní. La Fira es realitza en el moment idoni del cicle agrícola per plantar arbres: a inicis de febrer. Els impulsors de la Fira, grans propietaris de la zona, eren els mateixos que aquells anys havien fundat una subdelegació de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre a la comarca, amb seu a Molins de Rei, i, que, a inicis del segle XX, impulsaran les primeres exportacions de fruita a Europa.

La superació des efectes de la greu crisi agrícola mundial, que afectà als cereals des de la dècada de 1870-1880 i s’agreujà amb l’arribada de la fil·loxera uns anys més tard, va comportar a zona de la vall baixa del Llobregat canvis en l’accés a la terra i en les relacions d’explotació, i, en paral·lel, va consolidar l’especialització agrícola en fruites i productes hortícoles. Per consolidar aquest procés transformador va ser molt important la generalització del regadiu, però també l’empenta de les associacions pageses que organitzaren camps d’experimentació, introduïren millores tècniques, començaren a mecanitzar alguns treballs i, progressivament, anaren introduint adobs químics. Un dels aspectes que va facilitar el canvi va ser la proliferació d’establiments de planters a la vall baixa, que varen ajudar als pagesos a plantar fruiters a les millors terres de secà i també als horticultors del regadiu, que explotaven productes hortícoles als camps de fruiters. La presència d’aquests establiments de planters és el que analitza breument l’article.

Durant la primera dècada del segle XX, la presència de nombrosos establiments de planters hortícoles i d’arbrat ens indica la generalització d’aquesta agricultura intensiva d’alts rendiments, especialitzada en fruiters i productes hortícoles. Alhora també reflecteix l’esforç que entre 1886, any de l’arribada de la fil·loxera a la comarca, i la segona dècada dels segle XX van fer els pagesos per replantar vinya amb peu americà. El Ministeri d’Agricultura va recollir les dades dels establiments de planters oberts a la zona, fet que ha permès construir el quadre següent. Aquests eren els legalment registrats, és possible que n’hi haguessin més i, també, que segons per alguna llavor o planter els pagesos s’ajudessin i les obtinguessin de manera autònoma.

Al 1902 hi havia 16 establiments de planters a la part baixa de la comarca, i, al 1911, només n’existien 9. Possiblement, la reducció es deu, en part, a la finalització del procés de replantació de la vinya fil·loxerada. Famílies de grans propietaris de la zona com els Modolell a Sant Just, els Negre a Sant Joan Despí, o els Camprubí a l’Hospitalet, Cornellà i Molins de Rei, eren els propietaris d’aquests establiments de planters i responsables de la seva comercialització.

La riba esquerra era l’àrea que tenia més establiments de la zona:13 de 16 el 1902 i 6 de 9 el 1911. Excepte Sant Boi, centre productor de pomes des d’antic, on hi havia 3 establiments el 1902 i també 3 al 1911, els altres centres de planters estaven situats a la banda esquerra del riu, zona on l’agricultura intensiva estava més arrelada i on l’especialització fructícola es manifestà més precoçment i amb més intensitat. Dels 16 establiments de planters del 1902, 7 estaven situats a Sant Joan Despí, poble que excel·lí en la cura de planters, tot i ser un municipi petit. Els anys posteriors a la mort dels ceps a causa de la fil·loxera, aquests centres van ajudar a reconstruir la vinya amb peus americans, però al mateix temps començaren a vendre els peus adients per estendre els fruiters de secà a les millores terres abandonades per la vinya. Habitualment eren peus d’ametllers molt resistents a les malures en els què s’empeltaven els nous fruiters que acabaren tenint èxit. També es divulgaren nous peus al regadiu per consolidar vells conreus, com les pomeres i els perers.

A la vall baixa de la comarca la vinya va perdre protagonisme. La superació de la crisi va comportar que les millors terres de secà fossin ocupades per fruiters (presseguers, pruneres i cirerers), les de mitjana qualitat replantades de vinya amb peu americà, i les més dolentes abandonades, fet que va permetre que el bosc comencés a recuperar terreny. Al nord de la comarca la vinya va continuar sent un dels primers conreus, però a la part sud l’especialització hortofructícola, estimulada per la proximitat del mercat barceloní i la possibilitat de l’exportació a Europa, es va imposar. Els fruiters, a més d’ocupar les millors terres de secà, també es conreaven a les terres al·luvials planes de regadiu, on entre les fileres d’arbres es feien diverses collites a l’any de productes d’horta: enciams, bròquils, coliflors, bledes, escaroles, tomàquets, mongetes…. Un nou paisatge agrari s’anava dibuixant a mesura que els establiments de planters ajudaven als pagesos a plantar els arbres fruiters que es van estendre, a inicis del segle XX, per les millors terres de secà ocupades des dels segles XVII i XVIII per la vinya.

Gemma Tribó Traveria
Historiadora i membre de Junta del CECBLL

El Centre d’Estudis es va convertir durant dos dies en la seu de l’urbanisme feminista amb un seminari on van intervenir persones de reconeguda solvència amb la temàtica que ens ocupava. Existeix l’urbansime feminista? La resposta és clara, sí; i així ho van constatar les diverses persones que hi van participar.

La primers jornada del 22 de novembre va començar amb l’obertura del seminari a càrrec de Conxita Sánchez, presidenta del CECBLL, Oriol Estela, coordinador general del PEMB – amb qui hem coorganitzat el seminari- i Lidia Muñoz, regidora de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat.

Tot seguit Blanca Valdivia del Col·lectiu Punt 6 ens va fer un taller i un itinerari pels voltants del Centre Cívic Mas Lluí, on es va desenvolupar quasi la totalitat del seminari, i vem poder mirar amb uns altres ulls, espais urbans quotidians tot observant si són foscos o il·luminitas, segurs, sostenibles, etc…

Al vespre ens vem traslladar al cinema Zumzeig on vem projectar el documental The Human Scale en el marc del projecte del PEMB El Racó de #Repensar. El documental posa en evidència alguns dels errors que l’ésser humà ha comès en aquesta carrera de voler conquerir i dominar l’espai sense preveure que, la ciutat seria qui el transformaria a ell. En acabar es va obrir un debat amb el públic assistent.

La segona jornada va començar amb la intervenció de Daniel Jiménez Schlegl, que afirmava que l’urbanisme no és neutre sinó que afavoreix a qui té més poder. Per qui  es fan les transformacions a les ciutats? qui ho decideix? com es fan i quins són els motius dels canvis? En aquest sentit, Jiménez, al llarg de la seva ponència ens va fer un repàs històric de les ciutats i de les societats en les que s’inscriuen.

Tot seguit Conxita Sánchez, presidenta del CECBLL i Maite Aymerich, alcaldessa de Sant Vicenç dels Horts, van presentar al públic assistent el primer  Decàleg per a la construcció de ciutats feministes i  quina va ser la motivació per crear-lo. La intenció del Decàleg és que s’escampi per totes les comarques de  Catalunya, i aconseguir així un país feminista.

El matí va acabar amb la ponència de l’arquitecta Anna Bofill, que va defensar l’urbanisme feminista i de gènere. Aquest tipus d’urbanisme mira la ciutat des de l’experiència quotidiana de les dones i dels rols de cures que tradicionalment han dut a terme. A més, considera a les dones com a protagonistes de la ciutat i les situa al centre de les polítiques públiques. Es tracta de prendre consciència que no existeix una barrera clara entre l’espai públic i privat, amb la qual cosa la ciutat ha d’estar pensada per a poder-hi desenvolupar totes les activitats possibles, també les de cures.

La tarda va començar amb la ponència de l’arquitecta Zaida Muixí. La proposta de Muxí i la de l’urbanisme feminista és la de la ciutat cuidadora, la que permet cuidar-se a un mateix, cuidar als altres i cuidar l’entorn. Però en el sistema actual la ciutat cuidadora xoca directament amb una ciutat creada pel sistema capitalista i patriarcal. En poques paraules, és el conflicte de la cura contra el capital.

Tot seguit Monika Maciejewska, investigadora del Grup d’Estudis en Mobilitat, Transport i Territori (GEMOTT) que, en substitució de la geògrafa Carme Miralles, va centrar la seva intervenció en la mobilitat de les persones a les ciutats. Maciejewska assegura que la mobilitat i l’accessibilitat s’han d’estudiar i planejar tenint en compte tots els col·lectius, perquè d’altra forma es creen ciutats excloents que no poden satisfer les necessitats de la població. Fins ara, el model de mobilitat ha estat dissenyat per un sistema capitalista i patriarcal que contemplava només les necessitats i els desitjos dels homes blancs, de mitjana edat i de renda mitja-alta. Els nous planejaments urbanístics que segueixen criteris feministes i ecològics, han de permetre crear ciutats més sostenibles, accessibles per a tots els col·lectius i que no se centrin en l’economia.

La jornada va finalitzat amb un taula rodona que va voler donar a conèixer l’experiència d’algunes regidores d’urbansime de la comarca. Vem comptar amb la presència de Lídia Muñoz, regidora de Sant Feliu de Llobregat; Belén García, regidora de Sant Joan Despí;  Alba Bou, regidora de El Prat de Llobregat. Moderava la taula  Genoveva Català, membre de Junta del CECBLL.

Amb el títol “La construcció del territori: geografia, identitat i usos polítics”, es va celebrar els dies 23, 24 i 25 de novembre a l’Auditori de Banyoles, l’XI Congrés de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana (CCEPC).

Des del segle XVIII, bona part d’Europa viu un seguit d’ordenaments territorials per tal d’adaptar les necessitats de la construcció de l’estat amb el territori. En el cas de França, aquestes construccions s’inicien clarament amb la confecció dels departaments; i a Espanya, la confecció de les províncies ha tingut conseqüències profundes en el sistema de comunicació social, econòmic i polític tant a nivell local com nacional, un fet que s’ha arrossegat fins als nostres dies i que no sembla a prop de ser modificat.

El congrés es va estructurar en tres àmbits de treball per tal d’analitzar la relació que existeix entre la geografia, la identitat i la política pel que fa a les representacions del propi territori, i de quina manera s’ha projectat, ordenat i construït al llarg dels anys: 1- La construcció de les personalitats territorials; 2- Ordenar el territori, canviar la societat i 3- Identitats territorials i representacions polítiques: societat i cultura.

La conferència inaugural “Governar els territoris en temps de complexitat” va anar a càrrec de Quim Brugué ; la participació al congrés es va fer palesa amb la programació d’11 ponències i la presentació de 20 comunicacions. Hi van assistir unes 90 persones durant el transcurs dels tres dies de durada del congrés, que es va poder seguir per streaming.

Aquest XI congrés va ser organitzat per la CCEPC, l’Institut Ramon Muntaner, l’Ajuntament de Banyoles i el Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles.

L’Ateneu de Sant Just Desvern va ser el magnífic escenari que va acollir la gala dels Premis de Reconeixement Cultural del Baix Llobregat.

Aquests premis són convocats i organitzats biennalment  pel Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat mentre que la gala de lliurament és un acte coorganitzat pel Centre d’Estudis i per l’Ajuntament amfitrió, en aquesta edició el de Sant Just Desvern.

Hi van assistir prop de 250 persones entre públic, finalistes i autoritats i ens van acompanyar personalitats com la consellera de la Presidència, Elsa Artadi o el 128è president de la Generalitat, José Montilla, a més d’una nodrida representació d’alcaldes i alcaldesses del Baix Llobregat, diputats de la Diputació de Barcelona o del Parlament de Catalunya.

També van ser presents representants de les principals empreses patrocinadores, Sorigué , Amat Immobiliaris o Viena Edicions entre d’altres.

El premi a la Personalitat Baixllobregatina el disputaven el molinenc Karra Elejalde i la sesrovirenca Rosalia, que és qui finalment va guanyar la votació popular. Rosalia no va poder assistir als Premis de Reconeixement Cultural del Baix Llobregat per trobar-se a Los Àngeles, on ha assistit a l’entrega dels Latin Grammy com a guanyadora inqüestionable. El premi el va recollir en el seu nom l’alcalde de Sant Esteve Sesrovires.

Per la seva banda el premi Centre d’Estudis Comarcals que la Junta atorga directament a una iniciativa destacada dels territoris de parla catalana va recaure enguany en la cooperativa Som Energia.

La vetllada va ser amenitzada amb actuacions de gran qualitat de diversos grups artístics de Sant Just: el “Tallers de Músics de Sant Just Desvern”, de l’Escola de Dansa Renata Ramos París, de l’Espai de Dansa Marta Roig, del grup de flautes de l’Escola de Música de l’Ateneu i del cor Coraggio. Un escenari especialment decorat per Taller Municipal d’Arts Plàtiques Carrau Blau va posar l’entorn ideal a la gala.

La cloenda va anar a càrred de Conxita Sánchez, presidenta del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat; Elsa Artadi, consellera de la Presidència de la Generalitat de Catalunya; i Josep Perpinyà, alcalde de Sant Just Desvern.

La gala va acabar amb un sopar servit per Cuina Miracle, Ciabbatta i el Celler de Can Mata.

Un any més la nit de la cultura del Baix Llobregat va posar de manifest que aquesta es una comerca viva, plena de gent il·lusionada i amb ganes de contribuir a un mon millor.

Consulteu les candidatures finalistes i les guanyadores 

Fotografies cedides per l’Ajuntament de Sant Just Devern
© Lluís Tarrés