El riu Llobregat entra a la comarca procedent de Castellar de n’’Hug (Berguedà) on té el seu naixement i desemboca al mar al Prat de Llobregat. No crec que m’equivoqui si dic que és un dels rius més importants de Catalunya. I això que és petit: 170 km de llargada i 19 m3 d’aigua per segon de cabal mig. Perquè ens fem una idea, l’Ebre fa 939 km de llarg i té un cabal de 430 m3 per segon; el Duero té 900 km i 500 m3,  el Ròdan 815 km 1.700 m3, el Danubi 2.850 km i 6.500 m3, el Paranà 4.880 km i 17.000 m3 i l’Amazones fa un camí de 6.400 km i transporta 180.000 m3.  No obstant això el geògraf francès Pierre Deffontaines, bon coneixedor dels paisatges de Catalunya, va asseverar que “cap riu del mon ha estat objecte d’un aprofitament tant exhaustiu com l’indigent Llobregat”, al qual va qualificar del riu més treballador.

En una època com la nostra en què sembla que hem desvetllat tots els misteris, els rius no són més que un recurs: per abocar residus, per tenir aigua, per tenir aliments o per anar d’un lloc a un altre. Potser per això hem viscut d’esquenes al Llobregat. Però si mirem la història, veiem com les gran cultures van néixer al voltant de rius: el Nil, el Tigris, l’Eúfrates o el Huang He. Precisament a l’antiguitat i en diferents cultures arreu del món, els rius han estat elements sagrats. Els rius i la necessitat de creuar-los expliquen el nom que rep la màxima autoritat eclesiàstica del cristianisme: el Pontífex Màxim, una figura heretada de l’antiga Roma, on amb aquest nom es designava el summe sacerdot, que era l’encarregat de “beneir” els ponts que permetien (gairebé gosaven) creuar els rius.

 

Aquest mes de novembre la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana dedicava el seu XIV Congrés als rius. Amb el títol Els rius: territori, societat i cultura” oferia un programa articulat al voltant de tres eixos: els rius com a camins i vies de comunicació; els rius com a recurs; i els rius com a tret d’identitat i símbols.  Però un moment! Tots tres àmbits destaquen aspectes culturals dels rius! Doncs sí, molt interessant. I és que certament els cursos fluvials tenen una component natural i una component cultural.  L’aigua fa possible la vida, i això no té discussió (de fet l’ICOMOS ja apunta el caràcter cultural de l’aigua). Però els rius fan possible la vida en societat, la cultura. Començant per la toponímia – o la hidronímia – i acabant per l’ingent volum de manifestacions culturals que es creen al seu voltant. El desastre de València no és pas un desastre únicament natural. Tenim molt camí per recórrer en un trajecte molt suggeridor que podria sustentar-se en els rius per parlar de la nostra la cultura vers la natura.

Res és millor per comprendre el paper dels rius que conèixer-los. No és suficient saber que hi són. Situar-los en el mapa. O intuir la seva presència des d’un pont que creua potes d’autopistes mentre circulem a 50 km per hora. Conèixer el Llobregat amb tot el seu ecosistema és una experiència de natura i de cultura.  Des de la presa del Cairat fins al curs més baix, ja a tocar del mar, desviat, el riu ofereix innombrables oportunitats per saber de la nostra història; de la nostra manera d’aprofitar-lo, ultratjar-lo o ignorar-lo. I també d’agermanar-nos amb ell i el seu entorn.

El CECBLL té nombroses publicacions que parlen del riu Llobregat. Algunes, en forma de guies, permeten resseguir-lo a partir d’itineraris temàtics. Us deixo aquí una petita selecció:

https://www.cecbll.cat/producte/el-baix-llobregat-font-de-larea-metropolitana/

  • ESPÍNOLA, Roberto: Itineraris del patrimoni geològic i miner del Baix Llobregat. 2020.

Per visitar espais relacionats al Baix Llobregat us recomanem:

 

BeforeAfter