F. Xavier Menéndez i Pablo

Director General de Memòria Democràtica

Departament de Justícia i Qualitat Democràtica

Fotografia: F. Xavier Menéndez i Pablo

La Direcció General de Memòria Democràtica (departament de Justícia i qualitat democràtica de la Generalitat de Catalunya) du a terme des de l’any 2017 un Pla sistemàtic de recerca de desapareguts de la Guerra civil i el Franquisme, consistent en un pla d’exhumació de fosses comunes i un programa d’identificació genètica.  L’objectiu es recuperar els cossos i reinhumar-los de forma individual i digna, però sobretot, identificar-los per poder-los així lliurar a les famílies. Per fer-ho disposem d’un cens de persones desaparegudes amb més de 8.000 registres. En ell les famílies donen d’alta el seu parent desaparegut, i se’ls convida a cedir una mostra genètica. Disposem de 4.500 perfils genètics que anem creuant de forma regular amb les mostres d’ADN de 700 cossos (un 70% dels 1.000 cossos que hem recuperat a les exhumacions). El resultat es modest però encoratjador: hem identificat 34 persones (27 mitjançant l’ADN). El nombre de fosses que tenim detectades a Catalunya (publicades al Mapa de Fosses de la Generalitat) ja supera les 1000 entrades. Però no totes són recuperables. A mes de les que hem excavat (unes 140), hi ha moltes fosses que han desaparegut, per raons urbanístiques o per que els cossos foren traslladats al Valle de Cuelgamuros. D’altres son noticies que no ofereixen ubicacions precises.

D’aquest miller d’entrades, el mapa de fosses nomes te registrades 13 al baix Llobregat. La majoria són fosses de cementiri, algunes d’elles mal ubicades, no confirmades, o desaparegudes per que els cossos foren traslladats al Valle de Cuelgamuros. Ens referim a Collbató, Begues, Sant Joan Despí, Esplugues, Sant Feliu de Llobregat, Sant Just Desvern (Sant Pere Màrtir), Cornellà, Sant Boi o Martorell. Algunes d’elles corresponen a persones assassinades a la rereguarda republicana el 1936, la majoria d’ells de persones individuals que foren posteriorment exhumades i traslladades a Cuelgamuros als anys 50.  D’altres corresponen a soldats que van atrevir-se a fer front a les tropes franquistes que inexorablement s’apropaven a Barcelona baixant per les ribes del Llobregat el gener de 1939, o que simplement van ser assassinades per l’exercit ocupant en el seu avanç, i que van ser inhumades als cementiris municipals.  Només tres de les fosses estan dignificades: Sant Joan Despí, Begues i Sant Feliu Llobregat (i Olesa, un cas que després analitzarem).

Però al Baix Llobregat comptem amb un episodi realment colpidor, que va tenir lloc el febrer de 1939, quan en teoria les tropes franquistes ja havien ocupat i “pacificat” el país. Un episodi de repressió indiscriminada que demostrava que el franquisme triomfant seguia matant i que no donava la guerra per finalitzada.

El 19 febrer de 1939, quan les hostilitats a Catalunya havien acabat, als murs del cementiri d’Abrera son afusellats una vintena de persones. Alguns van escapar, però tenim documentats a una fossa comuna del cementiri, ben delimitada, entre 15 i 17 individus. El comboi de presos va sortir de matinada d’Olesa de Montserrat, i en teoria anaven a lliurar-los a Barcelona, però la falange local va decidir desempallegar-se’n poc després de sortir d’Olesa. Formaven part dels 22 condemnats a mort a l’anomenat “Judici de les viudes”, un simulacre de procés al que van ser sotmesos 33 olesans i olesanes els dies 14 a 17 de febrer 1939, a Olesa. Responia a una venjança indiscriminada impulsada pels ocupants, la Falange i les vídues i familiars dels entre 36 i 39 olesans víctimes que entre juliol i desembre de 1936 van ser assassinades per incontrolats del Comitè antifeixista local. El “judici” es va fer sense evidències de que els acusats i executats tinguessin relació directa amb aquells fets. El 21 de febrer van tenir lloc a Olesa un nou afusellament amb com a mínim 3 víctimes mes.

Durant anys, els familiars de les víctimes de la Fossa d’Abrera s’han anat reunint per Tots Sants per retre homenatge els seus morts. Una làpida instal·lada pels familiars amb la major part dels noms en recordava al cas.

En paral·lel, es va intentar localitzar i exhumar la fossa del cementiri vell d’Olesa, però els dos intents d’exhumació van resultar negatius (2004 i 2022). El 2024 l’espai va ser dignificat per l’ajuntament.

Finalment, el passat 17 de novembre de 2025 es van iniciar els treballs d’exhumació de la fossa del cementiri vell d’Abrera, a càrrec de la DG de Memòria Democràtica amb estreta col·laboració amb els ajuntaments d’Abrera i d’Olesa. La fossa ha estat localitzada: en aquests moments, s’han localitzat 13 individus. Hi ha una segona fossa, al costat, pendent d’obrir. Els resultats, òbviament, encara no els podem avançar, doncs els treballs estan encara en curs. Però tenim localitzats familiars de la major part de les víctimes, i per tant confiem en que podrem identificar la major part de les persones afusellades, atès que estem recollint els perfils genètics dels familiars, per tal de creuar-los posteriorment amb els ADNs dels cossos recuperats. Els familiars han estan informats de tot el procediment i convidats als treballs d’exhumació. El mateix Conseller de justícia es va reunir amb ells, a peu de fossa, el passat 29 de novembre. Totes les víctimes són d’Olesa, excepte una d’Abrera i dos d’Esparraguera.

L’objectiu és clar: retornar a les famílies les despulles dels seus familiars assassinats per que els puguin inhumar a on i com desitgin, així com els objectes personals associats. I així tancar el dol de la família. I de pas, eliminar una fossa de la vergonya i dignificar el cementiri com espai de memòria, i així retre homenatge permanent a les víctimes.

Per acabar també voldria esmentar una darrera fossa singular a la comarca. Es tracta de la fossa corresponent als morts del Psiquiàtric de Sant Boi durant la guerra, que es troba al cementiri, i que podria albergar quasi 3.000 cossos. Es la fossa massiva més gran de la Guerra Civil a Catalunya. Aquestes persones també van ser víctimes, doncs la mortaldat es va veure accelerada per la fam i la desatenció, sobretot als darrers anys del conflicte. En conseqüència la DG de Memòria Democràtica ha encarregat un estudi i a l’any 2026, conjuntament amb l’ajuntament de sant Boi, dignificarem i senyalitzarem aquesta fossa.

Fotografia: Oriol Pàmies, autor de l’article.

Les mobilitzacions obreres del Baix Llobregat de fa 50 anys, junt amb altres que van tenir lloc a Catalunya i la resta de l’Estat, van accelerar la descomposició del règim de Franco al demostrar un ampli suport a les aspiracions de llibertat i justícia social que la dictadura negava i perseguia. Entre el 1974 i el 1976, la comarca va sumar forces en tres ocasions per imposar de facto l’exercici de drets fonamentals com el de reunió, expressió, representació sindical i vaga, uns fets que s’han de posar en relleu el moment d’explicar a les noves generacions qui i com va guanyar la democràcia en aquest país, i quina era la veritable naturalesa del franquisme.

Aquest és el sentit de l’exposició Les vagues generals al Baix Llobregat, promoguda per Comissions Obreres i que ha estat instal·lada a la seu del Centre d’Estudis Comarcals del 13 al 27 de novembre. De fet l’exposició resumeix un treball més ampli de recerca i síntesi de dades que s’ha traduït en diversos materials que es poden consultar i descarregar en línia.

Les tres vagues generals comarcals van suposar torpedes a la línia de flotació d’un règim que es resistia a claudicar tot i la decrepitud física del dictador i la mort en atemptat del seu home de confiança, Luis Carrero Blanco, contrarietats a les quals se sumava un context internacional desfavorable per a les autocràcies, marcat per la Revolució dels Clavells a Portugal i la caiguda dels coronels a Grècia.

 Alguns dels líders de les vagues generals del Baix Llobregat a la capçalera d’una manifestació unitària.

Els conflictes obrers es van multiplicar durant l’agonia del franquisme. La crisi econòmica global iniciada el 1973 –tot i la política compensatòria que va reduir l’impacte de l’elevació del preu del petroli i va ajornar-ne els efectes– començava a ser força palpable, amb expedients de crisi, atur i inflació. El Baix Llobregat, on s’havien concentrat en pocs anys una gran potència industrial i un al·luvió demogràfic que la feia funcionar, bullia de reivindicacions laborals i en pro de millors condicions de vida.

Així, a la gestació de la primera vaga general, el juliol del 1974, confluirien la solidaritat amb els treballadors en vaga de les empreses Elsa de Cornellà i Solvay de Martorell amb la reivindicació dels metal·lúrgics del Baix Llobregat pel seu conveni, que els empresaris es negaven a negociar. Aquesta solidaritat va ser activada per la presència destacada al carrer i la dimensió cívica i ciutadana obtinguda per tots dos conflictes. En total, unes 30.000 persones de 300 empreses haurien participat en les aturades.

En l’èxit d’aquella primera acció coordinada hi va jugar un paper important la utilització de les estructures legals del sindicat vertical, ocupades de fet per elements de Comissions Obreres. La coordinació oberta del moviment faria un pas més quan el 28 de novembre del 1974 una assemblea de 500 delegats sindicals va llançar la crida a una aturada de 24 hores contra la carestia de la vida el dia 5 de desembre. A la dimensió clarament política de la convocatòria s’hi uniria la lluita contra la repressió, quan poc després van ser detinguts 24 dirigents obrers, cosa que provocaria l’avenç de l’atur en algunes empreses i la seva prolongació més dies dels previstos, fins al 9.

Quan Franco va morir, el 20-N del 1975, ja havia començat la vaga de Laforsa, que motivaria la tercera mobilització general a la comarca. Del 19 al 25 de gener la comarca sindical de Cornellà pràcticament es va paralitzar; també van aturar-se empreses d’Esplugues, Sant Just Desvern i de la rodalia de Martorell. Van arribar a parar 60.000 treballadors de 200 empreses i es van perdre 5 milions d’hores de feina.

 Honors de portada per a la vaga general en solidaritat amb Laforsa al Diario de Barcelona del 21 de gener del 1976

La potència històrica i el fet diferencial de les tres vagues generals del Baix Llobregat segurament rau en el fet que van traspassar l’àmbit estrictament laboral per convertir-se en mobilitzacions socials i ciutadanes, en què es barrejaven obrers, estudiants i comerciants, a més d’antirepressives (la vaga era il·legal i la primera conseqüència solia ser l’acomiadament) i per tant polítiques. En l’extensió social dels conflictes hi van tenir un protagonisme destacat les dones, un element anticipador del canvi polític a què s’aspirava.

Darrere d’unes mobilitzacions de tant d’abast hi havia una àmplia minoria de militants antifranquistes que van assumir riscos considerables. En l’etapa final del franquisme, centenars d’homes i dones de la comarca van pertànyer clandestinament en el PSUC i altres grups situats a la seva esquerra que mereixen respecte i reconeixement, igual que els integrants de grups catòlics que van participar en l’impuls del moviment de les Comissions Obreres. L’Església de base, a més, va ajudar a fer créixer el moviment obrer oferint no poques vegades els seus locals per a reunions i tancades de protesta, i la vicaria episcopal Barcelona Sud es va pronunciar públicament en solidaritat amb els acomiadats de Laforsa.

Les vagues del Baix Llobregat del 1974-1976 van aconseguir un ressò inèdit, fins arribar als despatxos dels jerarques franquistes, gràcies al paper de la premsa. Tot i que objectivament eren notícia pel seu abast, mai vist fins aleshores, la premsa tenia consignes per silenciar els desafiaments al règim. Però la presència de periodistes demòcrates a les redaccions i la feina coordinada dels corresponsals assegurava la presència constant dels conflictes als diferents diaris: de la vaga de Laforsa i de la vaga solidària del gener del 1976 se’n van publicar 618 notícies. La premsa va ser un “espai de llibertat” més dels que en aquella etapa van conquerir els moviments democràtics.

Una lliçó que es pot extreure d’aquelles mobilitzacions que van ajudar a tombar el franquisme —amb Franco i sense— és la del valor de la unitat. Entre el 1974 i el 1976, el moviment obrer del Baix Llobregat va avançar en maduresa i organització, però també en convergència i capacitat de síntesi. Això es concretaria el 1974 en la confluència entre el PSUC i la seva antiga escissió Bandera Roja, i la integració de les dues coordinadores de Comissions Obreres que estaven sota la seva influència, i el 1975 en la constitució de la Intersindical, un organisme de representació i interlocució dels treballadors de la comarca que podria haver estat un embrió de sindicat unitari a escala del Baix Llobregat.