Fotografia: Oriol Pàmies, autor de l’article.

Les mobilitzacions obreres del Baix Llobregat de fa 50 anys, junt amb altres que van tenir lloc a Catalunya i la resta de l’Estat, van accelerar la descomposició del règim de Franco al demostrar un ampli suport a les aspiracions de llibertat i justícia social que la dictadura negava i perseguia. Entre el 1974 i el 1976, la comarca va sumar forces en tres ocasions per imposar de facto l’exercici de drets fonamentals com el de reunió, expressió, representació sindical i vaga, uns fets que s’han de posar en relleu el moment d’explicar a les noves generacions qui i com va guanyar la democràcia en aquest país, i quina era la veritable naturalesa del franquisme.

Aquest és el sentit de l’exposició Les vagues generals al Baix Llobregat, promoguda per Comissions Obreres i que ha estat instal·lada a la seu del Centre d’Estudis Comarcals del 13 al 27 de novembre. De fet l’exposició resumeix un treball més ampli de recerca i síntesi de dades que s’ha traduït en diversos materials que es poden consultar i descarregar en línia.

Les tres vagues generals comarcals van suposar torpedes a la línia de flotació d’un règim que es resistia a claudicar tot i la decrepitud física del dictador i la mort en atemptat del seu home de confiança, Luis Carrero Blanco, contrarietats a les quals se sumava un context internacional desfavorable per a les autocràcies, marcat per la Revolució dels Clavells a Portugal i la caiguda dels coronels a Grècia.

 Alguns dels líders de les vagues generals del Baix Llobregat a la capçalera d’una manifestació unitària.

Els conflictes obrers es van multiplicar durant l’agonia del franquisme. La crisi econòmica global iniciada el 1973 –tot i la política compensatòria que va reduir l’impacte de l’elevació del preu del petroli i va ajornar-ne els efectes– començava a ser força palpable, amb expedients de crisi, atur i inflació. El Baix Llobregat, on s’havien concentrat en pocs anys una gran potència industrial i un al·luvió demogràfic que la feia funcionar, bullia de reivindicacions laborals i en pro de millors condicions de vida.

Així, a la gestació de la primera vaga general, el juliol del 1974, confluirien la solidaritat amb els treballadors en vaga de les empreses Elsa de Cornellà i Solvay de Martorell amb la reivindicació dels metal·lúrgics del Baix Llobregat pel seu conveni, que els empresaris es negaven a negociar. Aquesta solidaritat va ser activada per la presència destacada al carrer i la dimensió cívica i ciutadana obtinguda per tots dos conflictes. En total, unes 30.000 persones de 300 empreses haurien participat en les aturades.

En l’èxit d’aquella primera acció coordinada hi va jugar un paper important la utilització de les estructures legals del sindicat vertical, ocupades de fet per elements de Comissions Obreres. La coordinació oberta del moviment faria un pas més quan el 28 de novembre del 1974 una assemblea de 500 delegats sindicals va llançar la crida a una aturada de 24 hores contra la carestia de la vida el dia 5 de desembre. A la dimensió clarament política de la convocatòria s’hi uniria la lluita contra la repressió, quan poc després van ser detinguts 24 dirigents obrers, cosa que provocaria l’avenç de l’atur en algunes empreses i la seva prolongació més dies dels previstos, fins al 9.

Quan Franco va morir, el 20-N del 1975, ja havia començat la vaga de Laforsa, que motivaria la tercera mobilització general a la comarca. Del 19 al 25 de gener la comarca sindical de Cornellà pràcticament es va paralitzar; també van aturar-se empreses d’Esplugues, Sant Just Desvern i de la rodalia de Martorell. Van arribar a parar 60.000 treballadors de 200 empreses i es van perdre 5 milions d’hores de feina.

 Honors de portada per a la vaga general en solidaritat amb Laforsa al Diario de Barcelona del 21 de gener del 1976

La potència històrica i el fet diferencial de les tres vagues generals del Baix Llobregat segurament rau en el fet que van traspassar l’àmbit estrictament laboral per convertir-se en mobilitzacions socials i ciutadanes, en què es barrejaven obrers, estudiants i comerciants, a més d’antirepressives (la vaga era il·legal i la primera conseqüència solia ser l’acomiadament) i per tant polítiques. En l’extensió social dels conflictes hi van tenir un protagonisme destacat les dones, un element anticipador del canvi polític a què s’aspirava.

Darrere d’unes mobilitzacions de tant d’abast hi havia una àmplia minoria de militants antifranquistes que van assumir riscos considerables. En l’etapa final del franquisme, centenars d’homes i dones de la comarca van pertànyer clandestinament en el PSUC i altres grups situats a la seva esquerra que mereixen respecte i reconeixement, igual que els integrants de grups catòlics que van participar en l’impuls del moviment de les Comissions Obreres. L’Església de base, a més, va ajudar a fer créixer el moviment obrer oferint no poques vegades els seus locals per a reunions i tancades de protesta, i la vicaria episcopal Barcelona Sud es va pronunciar públicament en solidaritat amb els acomiadats de Laforsa.

Les vagues del Baix Llobregat del 1974-1976 van aconseguir un ressò inèdit, fins arribar als despatxos dels jerarques franquistes, gràcies al paper de la premsa. Tot i que objectivament eren notícia pel seu abast, mai vist fins aleshores, la premsa tenia consignes per silenciar els desafiaments al règim. Però la presència de periodistes demòcrates a les redaccions i la feina coordinada dels corresponsals assegurava la presència constant dels conflictes als diferents diaris: de la vaga de Laforsa i de la vaga solidària del gener del 1976 se’n van publicar 618 notícies. La premsa va ser un “espai de llibertat” més dels que en aquella etapa van conquerir els moviments democràtics.

Una lliçó que es pot extreure d’aquelles mobilitzacions que van ajudar a tombar el franquisme —amb Franco i sense— és la del valor de la unitat. Entre el 1974 i el 1976, el moviment obrer del Baix Llobregat va avançar en maduresa i organització, però també en convergència i capacitat de síntesi. Això es concretaria el 1974 en la confluència entre el PSUC i la seva antiga escissió Bandera Roja, i la integració de les dues coordinadores de Comissions Obreres que estaven sota la seva influència, i el 1975 en la constitució de la Intersindical, un organisme de representació i interlocució dels treballadors de la comarca que podria haver estat un embrió de sindicat unitari a escala del Baix Llobregat.

Rafael Díez, membre de Martorell Viu i la Taula del Llobregat

Aquest article pretén reclamar l’atenció  sobre un tema que  preocupa a molts ciutadans de Catalunya, i especialment del Baix Llobregat, que rep el cabal dels 4.700 km² de la conca: La urbanització de zones inundables.

Des de 1956 que tenim llei d’urbanisme, estem OCUPANT L’ESPAI FLUVIAL mes o menys amb els mateixos “arguments”, menyspreant la historia, la ciència i la natura. El 1955, Lluis Santacana i Faralt promou la construcció d’un nou barri a l’horta inundable de Martorell, l’Illa de Santacana, amb aquests arguments que han persistit fins al dia d’avui:

 “..las posibles avenidas del rio Anoya que se podrían citar como peligro eventual, especialmente cuando se ven precedidas por las del Llobregat, están hoy dia perfectamente contenidas, y pueden estarlo todavía mucho más, hasta un grado de seguridad absoluta, especialmente por la elevación de tierras de la orilla en cuestión ..”

Arguments similars hem sentit al 1991 per justificar l’impacte de les riuades en la construcció de l’A2, que passa sobre la llera del riu Llobregat, i la construcció al Pont del Diable del nou calaix de desguàs per pal·liar, en allò possible, aquest impacte. Aquesta vegada, ja amb anàlisis hidràulics, càlculs i cotes d’inundació que el departament d’hidrologia de la UPC va subministrar.

Setembre 1996. Maqueta per simular els efectes de la confluència de l’Anoia i Llobregat

Van fer una maqueta en la coberta de l’edifici de l’escola d’enginyers a escala 1/60 de 60 metres de llarg per simular els efectes de la confluència de l’Anoia i el Llobregat amb l’A2 ocupant la llera. Van determinar una geometria, una cota al 56, per situar la cota de protecció i un cabal màxim de 4.000 m³/s de capacitat. Els promotors van quedar satisfets i van assegurar que els problemes d’inundació de la Vila quedaven definitivament resolts. La gent encara s’ho creu.

Ara, en un nou estudi fet al 2017, la cota màxima per a un període de retorn T-500 anys és la cota 59,1. Cal dir aquí que el avanços actuals en hidrologia i meteorologia son increïbles comparats amb els de l’època de la construcció del nou ull del Pont del Diable.

El riu està controlat en temps real, no cal maquetes físiques, el riu te pràcticament un bessó digital que permet fer qualsevol simulació meteorològica predictiva, a més de ser capaç d’aprendre dels episodis històrics per ajustar el sistema. Arribats aquí podríem pensar que tenim resolt el problema de la inundabilitat, però en realitat no és així perquè el veritable problema no és el riu sinó l’ocupació que hem fet i fem de l’espai fluvial. Hem ocupat les planes d’inundació i les infraestructures viaries i ferroviàries no tenen prou en compte els camins de l’aigua preexistents. Ho hem vist a València i ho continuarem veient si no prenem mesures de veritat.

Geoportal registradores. El Prat, Hospitalet, Cornellá, San Boi, Viladecans… la C-31 i C-32 canalitzen l’aigua.

També ho podem veure al delta del Llobregat. Els mapes mostren com en el traçat de les infraestructures canalitzem, en la mesura de la seva cota, els corrents d’aigua, fins que es veuen superades als punts mes baixos per inundar a continuació els espais laterals ocupats per edificacions. La C-31 i la C32 son un exemple clar i tot el delta del Llobregat pateix aquesta manera de fer.

PLÀNOL ALMERA I BROSSA 1891. ICC. TFM. Noemí Núñez Veciana

Desprès de les greus inundacions del 1962, el 1971 i el 1982, la societat demanava controlar els rius i canalitzar-los per acabar amb les inundacions. Ara sabem que les inundacions son inevitables i cal actuar d’un altra manera. Les canalitzacions s’han demostrat inútils per cabals superiors als de càlcul.

Tenim pendent la revisió de la cartografia d’inundabilitat, per incorporar els efectes del canvi climàtic. Els mapes no estan actualitzats i les modelitzacions que es fan servir son obsoletes. Per tant, hi han mes persones en risc que viuen en la ignorància.

Martorell. PEF 2008. Planificación del espacio fluvial. La definición de la zona fluvial i el sistema hídrico supeditada a la planificacion urbana.

Mentrestant l’activitat edificatòria no s’atura i continua l’ocupació de zones inundables, abocant terres per aixecar el nivell de l’àmbit que es vol construir. Es fa al Prat, a Mollet, a Gavà, a Cornellà… i aquesta no és la solució, és un greu error que cal evitar. A Martorell s’està fent actualment.

Encara hi ha qui pensa i diu que no es pot edificar en Zona Inundable, que és impossible. La realitat és que a Catalunya i el Baix Llobregat sí s’hi pot edificar en Zona Inundable, s’ha fet i es fa habitualment perquè la llei i els reglaments fets a mida ho permeten.

Aquest any 2025 un grup d’entitats coordinades per EA i sota el paraigües de PROU URBANISME INUNDABLE hem participat en un documental rememorant  l’episodi de la Dana de Valencia de l’equip de SENSE FICCIÓ titulat Alerta Inundable. Aquest documental s’hauria d’haver emès el passat dia 30 de setembre però no ha pogut ser per censura prèvia a l’emissió.

Rafa Díez